diumenge, 18 de setembre de 2011

Saber parlar, saber callar

De vegades les paraules necessiten paraules, de vegades només els cal silenci.

Aquesta frase me l'he trobada al llibre que llegeixo, i penso que té molta raó. De vegades les paraules sobren, no hem de voler omplir un espai amb xerrameca inútil, o amb explicacions que emboliquen més la troca. Un silenci a temps, ben triat, pot donar molta més informació que totes les paraules del món. Callar parla per si sol. Ja hi ha prou situacions en les que hem de parlar, i en que justament no dir unes paraules pot fer mal o deixar molt buida una conversa: les paraules calen. Tant per una cosa com per l'altra, s'ha de saber fer, saber acompanyar els fets de paraules, i saber acompanyar els fets de silencis, quan cal. Cap de les dues coses és fàcil.

37 comentaris:

  1. Ho has explicat tan bé, que no es pot afegir massa cosa més. Tant important és una paraula oportuna, com saber respectar un silenci.

    No sé qui era que va dir alguna cosa semblant a que el silenci només es podia trencar si era per millorar-lo.

    ResponElimina
  2. Saber parlar bé no és fàcil i saber escoltar a seques encara menys... Suposo que hi ha temps i moments per a tot.
    Igual que em va passar a mi l'altre dia amb l'últim post de posta de sol...
    Salut i abraçada

    ResponElimina
  3. Crec que per saber parlar i saber callar és imprescindible saber escoltar. I mira que costa!

    ResponElimina
  4. Tot té el seu moment, i tal com diu la frase hi ha moments de parlar i moments que el silenci parla per ell sol, com una mirada o com un somriure, no cal dir res, tot el que s'ha d'entendre ja s'entén. Així com quan els fets parlen per ells mateixos, les paraules no serveixen per res.

    ResponElimina
  5. Això tb vé a dir la cançó que he penjat al blog (entre d'altres coses).

    I si, una persona com jo que calla més que diu, no pot estar més d'acord que de vegades un silenci, pot ser el millor.

    Això si, tb és veritat que aquest silenci s'ha d'entendre. Hi ha qui no vol entendre els silencis, xq poden dir massa. Però llavors, el cert és que tampoc hi hauria paraules que facin comprensible el que es vol dir, oi?

    ResponElimina
  6. Tens raó, les dues coses són molt difícils. Jo potser massa sovint callo... però no sempre s'interpreten bé els silencis per part dels altres.

    Clar que n'hi ha que parlen molt i molt sovint tampoc s'interpreten bé les paraules o sigui que tot plegat és un art que deu estar en vies d'extinció.

    Però jo crec que el més difícil de tot és saber escoltar i entendre.

    ResponElimina
  7. Jo valoro molt el silenci, no m'agrada parlar per parlar, això sí, escolt molt! S'ha de saber parlar i callar en cada moment, però es vera que costa molt. El temps te n'ensenya.
    Una abraçada en silenci!

    ResponElimina
  8. Diuen que saps quan estàs bé amb algú quan pots estar molta estona en silenci amb ell. El silenci és tant o més important que les paraules, si :)

    ResponElimina
  9. Recorda la dita: No trenquis el silenci sinó és per a millorar-lo !

    ResponElimina
  10. I tant, hi ha moments en que sembla que ens veiem obligats a omplir buits amb xerrameca i ho espatllem tot.
    Hi havia una cançó de l'Último de la fila que recordava un proverbi àrab: "si el que has de dir no és més bell que el silenci, no ho diguis".

    A vegades és millor abraçar algú i callar, pensava en els moments de dol.

    ResponElimina
  11. Sembla que tots estem d'acord. La frase tan nostra "parlant la gent s'enten" no és sempre certa... a vegades quan més parles és pitjor!

    ResponElimina
  12. M'ha cridat molt l'atenció la coincidència!!...Precisament jo també acabo de llegir el llibre "Rostres del silenci" de Francesc Torralba i l'he trobat molt interessant i m'ha fet reflexionar molt sobre la importància del silenci quan les paraules no poden abastar tots els espais.
    Gràcies pel teu amable comentari en el meu blog.

    ResponElimina
  13. Com diu la Clidice, només amb qui et sents realment còmode és possible mantenir un silenci. En general el silenci es considera tens i intentem omplir-lo. Quan vaig estar a Lisboa fa dos anys tenia un amic que podíem passar mitja nit asseguts en un racó de la discoteca sense dir-nos res, però estavem molt a gust. Només de tant en tant ens dèiem: "Que bé s'hi està callat amb algú."

    ResponElimina
  14. Tot un art que vol mestratge i entrenament saber parlar quan cal i saber callar en el moment oportú!

    ResponElimina
  15. Aquesta és una assignatura que, els dic sempre a les meves filles, és de les més importants. No s'acaba mai, sempre pot passar que parlis quan no ho hauries de fer i apa, suspès.

    ResponElimina
  16. per a mi les relacions imprescindibles són aquelles amb què m'hi puc estar tranquil·lament en silenci tant com calgui..

    ResponElimina
  17. Cal saber triar els moments de parlar i els de callar. Anem aprenent a fer-ho provant, errant i tornant a provar. No acabarem d'aprendre'n mai. Què avorrit seria, si no.

    ResponElimina
  18. i molts no entenen que es més difícil saber callar que parlar. Cada cosa, cada paraula al seu moment i en la seva justa mesura. Difícil, però no impossible

    ResponElimina
  19. Aneu amb compte també amb els silencis que poden ser interpretats malament, recordeu la dita castellana "el que calla otorga". Si la persona amb qui parlem està dient estupideses i nosaltres callem, aquesta entendrà que hi estem d'acord.

    ResponElimina
  20. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  21. I molt encertades a més de sàvies i serenes. Hauré d'aprendre'n.

    ResponElimina
  22. I què recomanes per aprendre'n? La frase em costa una mica d'entendre, però la teva explicació s'entén molt bé. I suposo que tens raó... però és difícil. Potser quan la complicitat amb l'altre és alta, tot és més fàcil i més comprensible, no?

    ResponElimina
  23. El teu escrit ho diu molt bé i, a sobre, arribo quan ja s'han fet 27 comentaris sobre el tema (amb més o menys profunditat, tot sigui dit ;) Què podria jo afegir d'interès? res, amic XeXu, res de res: visca les paraules i visca els silencis, un temps per a cada cosa, cada cosa al seu temps!

    ResponElimina
  24. Completament d'acord.
    Hi ha moments per tot. Moments en que el silenci ens dóna tota l'informació i moments en que ens calen paraules. El problema és quan no identifiquem cada moment i parlem massa o ens quedem curts.

    ResponElimina
  25. és com quan a algú estimat li prems la espatlla, diu molt més que 1000 paraules

    ResponElimina
  26. Cap de les dues coses és fàcil, tens raó, per això trobe que el més complicat és saber que cal fer a cada moment...

    ResponElimina
  27. El silènci és necesari, la paraula és imprescindible.
    Devegades moriria per una paraula.

    ResponElimina
  28. XeXuuuuuu que avui toca canviar post!! Vaaaaaa que es fa tard! :-D

    ResponElimina
  29. Moltes gràcies a tots per no haver callat en llegir aquest post i haver expressat la vostra opinió, ja que aquí el silenci no ajudava a gaire, no m’hauria permès saber què pensàveu!

    Assumpta, això mateix, però saber què fer en cada moment no sempre és fàcil. Aquesta frase que dius l’he sentit molts cops, fins i tot en una cançó de Manolo Garcia, que jo recordi. No hi puc estar més d’acord. Però ja no per millorar-lo, sobretot no el trenquis si és per espatllar-lo!

    Alba, d’escoltar no parlo perquè ja n’he parlat altres vegades, però sí que és difícil, sí. I el fotut és que no s’aprèn. Potser pots aprendre quan toca callar, però d’escoltar, o en saps o no. Però és clar, saber escoltar el cel em sembla que és una altra cosa, va a part.

    Joana, no ho mencionava al post, però escoltar és crucial, el més difícil, potser, perquè no s’aprèn, o ho tens o no ho tens.

    Barce, el llenguatge no verbal juga un paper important aquí, és el que omple el silenci i fa que no calgui dir cap paraula, que potser ho espatlla o ho empitjora. En canvi, altres cops, per més que el llenguatge no verbal sigui explícit, si no s’acompanya de paraules queda tot una mica buit. Perquè de vegades s’ha de tenir pebrots per dir algunes coses, com s’ha de ser prou prudent com per callar-se’n d’altres.

    rits, és cert que de vegades el silenci és el millor, però no és menys cert que de vegades el silenci ho espatlla tot. Ja ho deia al post, saber callar cal, però també saber parlar, o comunicar de la manera que sigui, algunes coses. No sé si és que hi ha gent que no vol entendre els silencis, senzillament és que no els entenen, perquè algunes coses sense paraules no arriben. Alguns cops, ni amb paraules arriba. Però convindrem que ajuden.

    Carme, si els teus silencis són ben interpretats, deu ser perquè els fas bé. Hi ha qui calla quan no toca, igual que n’hi ha que parlen massa, i això tampoc ajuda. Però penso que aquestes coses es poden aprendre, almenys una mica. Aprendre a escoltar, i aprendre a entendre, això ja em sembla més difícil. La capacitat es té o no es té.

    Ventafocs, parlar i callar, tot un art. No sempre ho fem bé. Perquè tampoc no s’hi val a callar massa, eh? Tot i que em sembla que és millor ser prudent que xerrar massa. També penso que d’això se’n pot aprendre amb el temps, però a escoltar no. Encara que tu dius que escoltes molt, però no sé si és el mateix que això que diem ‘saber escoltar’.

    Clídice, em sembla que la frase no es referia a aquest tipus de silenci, però jo estic completament d’acord amb el que dius, amb les persones més properes, el silenci no t’espanta ni t’incomode, al contrari, a estones s’agraeix, oi?

    Carquinyol, com deia més amunt, encara menys el trenquis si el vas a empitjorar clarament.

    Euphorbia, sí, ja comentava més amunt la cançó de El Último, o de Manolo Garcia, no sé. La frase és força coneguda, tot i que a mi ell no m’agrada massa. Bon exemple això del dol, molt ben trobat! En aquestes circumstàncies totes les paraules sobren. Intentar parlar és fer mal segur.

    Tirantlobloc, per això hi ha tan pocs artistes de veritat.

    Rokins, i de vegades ens entenem més amb un silenci, que diu moltes coses. Però has de saber què vol dir, que de vegades sense paraules augmenten els malentesos.

    Montse, els llibres ens expliquen moltes coses, una lectura curosa fa descobrir frases que ens arriben molt, i s’aprèn, i tant. No sempre hi posem tota l’atenció, però val la pena fer-ho. He descobert el teu blog gràcies a c@ts i trobo que fas unes fotos fantàstiques. Amb el teu permís, aniré passant.

    oscarazal, el silenci del que parlava al post no és ben bé aquest, però ja que el mencioneu, aquest d’estar amb algú sense la necessitat de xerrar estúpidament també és molt important. Ja en vaig parlar un cop, i tots coincidim que només és possible amb la gent amb la que estem molt còmodes. Serà que és important, oi?

    ResponElimina
  30. Elfreelang, i tant mestratge, costa força fer-ho bé!

    Carme J, no dona, que en aquest cas les paraules sí que són necessàries!

    Joma, ser una mica bocamoll és un problema, però de vegades només són accidents. Ara, aprendre a pensar-se les coses uns segons abans de dir-les ajuda.

    Lolita, com ja he dit més amunt, no és el silenci del que parlava, sinó d’un silenci prudent. Però sí, poder estar amb algú sense necessitat de parlar, és mostra de com n’és d’important aquella persona.

    Ariadna, no sé què vols que et digui. Per no saber parlar o callar quan toca, cometem alguns errors dels quals ens en penedim força. No estaria malament que sabéssim evitar-los.

    Garbi, penso com tu, saber callar costa molt més. Per justificar-nos, per explicar coses que no calen, per fer-nos veure. Sovint, amb la boca callada, quedaríem millor. Això sí, saber parlar quan toca, també.

    Jpmerch, és el risc del silenci. L’entendrà un bon entenedor, però no tothom, o en tot moment. Per això hem de saber els moments que cal callar perquè les paraules sobren. Però un d’aquests moments no és quan l’altre diu ximpleries, si no hi estem d’acord, s’ha de parlar.

    Laura T, ara no toca callar! Sempre hi ha punts interessants a destacar.

    MBosch, així estem igual, a mi també em costa callar de vegades, però és que és molt difícil. Hi ha comentaris que mereixen rèplica, i haver-se de mossegar la llengua és una merda. Però de vegades cal, quin remei. Això ho he llegit a ‘Olor de Colònia’ de Sílvia Alcàntara. No fa pinta de que a tu t’hagués d’agradar, però. En canvi, a l’Assumpta, que llegirà això, penso que li encantaria. Ja li diré en el seu moment.

    Zel, no parem mai d’aprendre’n.

    Maria plastilina, pensa que en aquest cas el silenci no és una opció.

    Yáiza, si coneixes l’altre serà més fàcil que entenguis les seves paraules, encara que no les digui del tot bé, i els seus silencis, encara que no sempre els faci quan i com toca. Aprendre a fer-ho bé és difícil, i també cal tenir en compte que l’entesa és cosa de dos, que per més que un ho faci bé, si el receptor és un soca, tampoc no anem enlloc.

    Joan, en aquest cas, entenc del teu silenci que hi estàs d’acord.

    Ferran, és clar que sí, perquè ambdues coses són necessàries, silencis i paraules, i no sempre són substituïbles uns pels altres. Diria que poques vegades de fet, perquè cada cosa té els seus matisos. Tu pots dir sempre el que et plagui en aquesta casa, home, encara que siguis el 28è a parlar!

    Nona Mirona, molt bé expressat. M’ha agradat això d’identificar els moments, per saber com actuar. Has fet un comentari que és la síntesi perfecta de les idees del post.

    Deric, bon exemple. En algunes circumstàncies, aquest gest diu moltíssim. El més curiós és que serveix en les pitjors, i també en les millors. Però el missatge és molt diferent, és clar.

    Maria bestreta, la tria, és clar, la tria és el més difícil. Però la tria fa dubtar, i els dubtes porten al silenci. Almenys hem de ser ràpids, perquè la resposta no es confongui.

    Eva, va en funció de la necessitat, i del moment. Si en una situació concreta necessitem una paraula, i no ens la donen, les conseqüències són nefastes, hi estic d’acord.

    Assumpta, impacient! Ja va, ja va. Però avui encara no toca, només fa dos dies! Quines presses portes?

    ResponElimina
  31. En una conversa m'agraden els silencis les pauses, les mirades, tot allò que duu implícit el llenguatge no verbal. Fer de lloro és fàcil, aguantar un silenci no tant... però ben entès i compartit pot dir molt més que mil paraules. Muaks

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.