Venjança

Sento el metro que s'acosta pel túnel i només aixeco el cap un moment, però els ulls tornen de seguida a la lectura. Sense parar de llegir, m'aixeco i em posiciono prop del límit de l'andana, esperant a que una porta se m'aparegui davant. Deixo baixar les persones que ho volen, i pujo el graó per entrar a la plataforma. No faig la intenció de seure, em quedo recolzar en una barra del compartiment del mig. M'aclareixo la gola amb un parell d'estossecs i acte seguit agafo el llibre amb les dues mans i començo a llegir en veu alta i potent, amb dicció, però de manera certament molesta. Els altres viatgers de la plataforma em miren incrèduls i també comencen a girar-se els dels seients més propers. Però m'és igual a mi, prossegueixo la lectura aixecant encara una miqueta més la veu. Les que em miren amb més cara d'estranyades són dues jovenetes que porten la música posada pels altaveus del mòbil, una música horrible que molestava a tothom just instants abans que jo comencés a llegir. La seva cara és un poema. 'Aquest tio no hi toca, està completament pirat' deuen pensar, probablement no en aquesta llengua...

No, no ho he fet. Però no ha estat per falta de ganes. Les mateixes que m'agafen sempre que em trobo gent desconsiderada que posen la música al mòbil, sabent positivament que molesten els altres. Però els deu semblar que així són superiors, no ho sé. Algun dia es trobaran algú que sigui més atrevit que jo i sabran el que és bo. 

Vademècum

M'adono que se'm considera una persona d'idees clares. Tinc els meus valors, els meus principis i els meus ideals, i els expresso amb convicció. No em costa escoltar i aconsellar en funció del que he sentit, considero que és un privilegi que algú et busqui demanant ajuda. Però el que de portes en fora es veu tan clar no sempre té correspondència dins. Aquí mateix al blog, molts cops faig reflexions i acabo dient com cal actuar en una situació o altra. En primer lloc, això respon només al que jo penso, ni pretenc ni em veig capacitat de ser exemple per a ningú. I per altra banda, m'adono que no n'hi ha prou d'estar convençut d'una cosa, de tenir molt clar com s'ha d'actuar i el que cal fer. Si fos capaç de dur a la pràctica tot el que predico, altre gall cantaria. De vegades semblo un manual, un vademècum. Però a l'hora d'aplicar-ho, o quan analitzo com he actuat o estic actuant en certes situacions, m'adono que sóc molt lluny de les paraules. Ho intento, això sí, però no sempre sóc capaç de ser fidel al que penso. Suposo que ningú deu creure que sóc infal·lible. Em falla la pràctica, com a la majoria. Em sembla que és inevitable, és la feblesa humana. Em ve al cap una frase en italià que em van ensenyar: 'Tra il dire e il fare c'è di mezzo il mare'. Té equivalent en castellà, però no cal, oi?

Què portes posat?

Llegeixes un post ben seriós on l'autor parla de coses que no són per fer broma, o una ressenya literària, o una recomanació que qualsevol tipus. També llegeixes escrits amb els sentiments a flor de pell o històries delirants que fan pixar-se de riure. Alguns cops, fins i tot, gaudeixes de magnífica literatura a la xarxa. D'alguns en coneixem les cares i d'altres no. Tots et semblen respectables i convençuts del que expliquen. Però en cap moment et planteges la pinta amb que es passen l'estona escrivint i comentant rere la pantalla!

No és que sigui una cosa que importi massa, però per desmitificar aquestes figures etèries i insubstancials que són els blogaires, aquestes entitats que se t'apareixen a mode d'actualització i que només pots intuir que existeixen, que només són quan publiquen, basat en la pròpia experiència he pensat que els humans solem adoptar aparences i usos poc reeixits quan ningú no ens veu. Llavors penso que aquesta gent tan respectable i admirable que segueixo cada dia, és a dir vosaltres, per si no quedava clar, no deveu lluir vestit de nit ni esmòquing quan escriviu els vostres posts.

Calçotets, samarretes imperi, ventilador al costat, bates d'estar per casa, xandalls fluorescents, sabatilles en forma de gosset, rulos al cap, manteta a les espatlles, tangues de lleopard, triple capa de mitjons, pijames de la Hello Kitty, gorres de beisbol, banyador o biquini, rodanxes de cogombre a la cara, rebequetes de la iaia, mascota dormint a la falda, disfresses d'infermera o uniforme de naturista. A saber els costums de cadascú. I també depèn de l'època de l'any, és clar. Trio un bon dia per comentar-ho. Avui vaig en pantalons de xandall i una samarreta de màniga llarga, tot negre (per estar a joc amb el blog), i tot ple de pels de gat, que són blancs, evidentment. He tingut dies pitjors, ho reconec... sobretot a l'estiu. Fa una mica de por preguntar, però algú s'anima a explicar el seu 'uniforme de blogaire'?

Bola de Drac

Fa uns dies l'oscarazal parlava en el seu blog de la reedició de Bola de Drac Z que passaran a partir d'ara pel canal 3XL. No es tracta de la mateixa sèrie que han passat per TV3 fins la sacietat, sinó d'una nova versió del clàssic. Em va fer pensar que sóc de la generació que estàvem en edat de veure dibuixos animats quan van passar la sèrie, l'original, per primera vegada. Recordo molt bé el moment en que va començar, ja que jo era fan absolut de El Dr. Slump, o el que és el mateix, l'Arare. Com cada tarda, jo arribava de l'escola tan feliçment per veure la meva sèrie preferida. Vaig anar a estirar-me a l'habitació on hi teníem una tele per la consola disposat a gaudir d'un nou episodi delirant de la nena de les ulleres, però a l'hora convinguda no van posar la careta corresponent, sinó que van posar la d'uns dibuixos que no em sonaven de res, amb una música que deia 'Anem-la a buscar, la bola de drac, envoltada en un misteri és un gran secret...'.

En aquell moment pensava que el món s'ensorrava. M'havien tret l'Arare, com podia ser allò? Se'm va posar molt malament, no sé si vaig plorar, però estava indignadíssim. Amb resignació, em vaig quedar veient aquella maleïda sèrie que havia substituït la millor del món mundial. Em devia passar el capítol remugant. Però quan es va acabar, la meva vida havia canviat. La resta és història. Com milers de nens del país em vaig enamorar d'aquell nen mig mico i les seves animalades, i del kame hame, del Follet Tortuga i de les aventures per aconseguir unes boles màgiques que concedien desitjos a qui les trobava. No es pot entendre la pre-adolescència sense aquesta sèrie, forma part del meu bagatge, com el de tants altres. Encara ara en podria parlar hores i hores, recordant personatges, moments i detalls, com un nen. Perquè quan es parla de Bola de Drac, tots els d'aquella generació som com nens grans.

Nòrdic

Quina sensació més plaent estar el vespre a casa i notar que no fas prou amb la roba que has estat fent servir tot l'estiu; en cas de fer-ne servir. I pensar que la nit anterior vas notar aquella sensació de no estar còmode al llit, que es pot dormir però que aviat farà massa fred. T'enfundes el pijama d'hivern i no et fa nosa, és fantàstic. Però quan per fi t'allites, la sensació és encara incompleta. El llit és massa gran, immens, perquè no està pensat per un de sol. No estàs còmode quan t'hi trobes, que t'has acostumat molt ràpid a no estar-hi. Per sort, s'acosta el temps en que caldrà més roba, aviat traurem el nòrdic. I el llit no serà tan gran, ni tan buit, ni tan trist, perquè sota el nòrdic s'hi està bé en companyia. La sensació és tota una altra quan fora glaça però sota el nòrdic s'hi crea un microclima agradable. I curiosament, aquell pijama d'hivern, aquell que t'enfundes quan estàs sol, sota el nòrdic no t'hi fa cap falta.

Saber parlar, saber callar

De vegades les paraules necessiten paraules, de vegades només els cal silenci.

Aquesta frase me l'he trobada al llibre que llegeixo, i penso que té molta raó. De vegades les paraules sobren, no hem de voler omplir un espai amb xerrameca inútil, o amb explicacions que emboliquen més la troca. Un silenci a temps, ben triat, pot donar molta més informació que totes les paraules del món. Callar parla per si sol. Ja hi ha prou situacions en les que hem de parlar, i en que justament no dir unes paraules pot fer mal o deixar molt buida una conversa: les paraules calen. Tant per una cosa com per l'altra, s'ha de saber fer, saber acompanyar els fets de paraules, i saber acompanyar els fets de silencis, quan cal. Cap de les dues coses és fàcil.

Relats conjunts, Oncle Sam

Sóc un home amb principis, jo. Va ser una molt mala època. M'acabaven de fer fora de la fàbrica tèxtil i em trobava amb una mà davant i l'altra darrere. La meva dona feia només feinetes de costurera, i teníem tres boques per alimentar a casa, a banda de les nostres. Estava desesperat, sortint de l'enèsima porta que havia picat sense sort, començava a considerar el robatori per poder donar de menjar als meus fills. Només em faltava convertir-me en delinqüent, em deia. Però si no hi havia altre remei...

Va ser llavors, mentre caminava mirant a terra i reflexionant, quan un home estrafolari amb el cabell estarrufat i mirada de boig em va aturar al mig del carrer i amb les mans a les meves espatlles em va dir gairebé cridant:

- Tu, ets tu! Ets perfecte! Per fi t'he trobat!

Em va explicar que buscava un model per fer un retrat, un retrat que penjarien a tot arreu en forma de pòster. Va donar-me només vagues informacions de l'objectiu del retrat, però em va prometre una suma de diners, si m'hi avenia, que em va marejar i tot. Poderosos amos devia tenir aquell home estrany si podien pagar tants diners! Desesperat com estava, i amb certa por de ser estafat d'una manera o altra, vaig acceptar. I no era cap broma, no. Em van fer posar en una actitud peculiar, però poques hores després tornava a casa convertit en un home ric. Almenys durant una llarga temporada no hauria de patir per res.

La sorpresa va venir al cap d'uns dies. Per tot el barri, i pel que en sabia per la resta de la ciutat també, van proliferar pòsters amb la meva cara, amb un missatge a sota que convidava a allistar-se a l'exèrcit. L'enrabiada que vaig agafar va ser monumental. Era totalment contrari a aquell conflicte que s'ensumava en l'ambient de feia temps. Ni tant sols estava d'acord en que tinguéssim un exercit. Però amb el pas de les hores, i a força d'anar-me palpant la butxaca, l'enrabiada va anar minvant. Ja s'ho farien, tu! Ara tenia prou diners fins i tot per permetre'm no anar a la guerra!

Relat per a la proposta de setembre de Relats conjunts. Animeu-vos a participar!

N. 130911

Un dia Ell va marxar a Paris. Un dia Ella es va quedar sola a casa. 

El que podria ser el relat d'uns mesos molt difícils de separació, per art de màgia va esdevenir una meravellosa història que ha arribat fins avui i que ha fet possible, per exemple, que jo estigui escrivint aquí en aquest blog. Han passat més de cinc anys i hem canviat formalment, però no gaire en essència. El que es va forjar en aquell temps s'ha enfortit amb el pas dels anys, malgrat que tots hem anat fent el nostre camí. I fruit d'aquest camí, del d'Ella, del d'Ell, avui ha nascut la seva primera filla.

No són els primers, però això no treu que l'arribada de la notícia, de bon matí, m'hagi causat palpitacions, ja no he pogut fer res del dret en tot el dia. Estava nerviós, espitós. D'aquest embaràs n'hem parlat fins la sacietat i quan per fi ha arribat la nena, m'ha agafat totalment desprevingut. Mentalment me n'he anat corrent cap a Ells. En poques hores, però, ho he fet també físicament. Tots els nervis, l'agitació que portava, se m'han passat en entrar a l'habitació de l'hospital. Davant aquella coseta xicarrona, vermelleta i ploranera ja no tenia ulls per a res més. M'he sentit tan a gust tenint-la en braços, tan còmode bressolant-la i deixant que m'agafés el dit amb les seves minúscules i precioses manetes...

Felicitats Txaro. Felicitats Gerhart. Benvinguda N. He tingut temps per pensar aquest post, però sempre em deia que preferia escriure'l en el moment. I quan per fi ha arribat, no em surten les paraules. L'emoció, l'anestèsia del fet... encara estic en òrbita. Sou la meva família i us estimo. I agraeixo el privilegi d'haver estat el primer de fora de l'entorn familiar que ha sostingut la nena en braços. Això li recordaré a la nena quan es queixi del pesat que tant us visita i que mai no us traieu de sobre!

Actualització 14-09-11 a les 22:23: Mireu quin poema dedica en Jpmerch a N! Fantàstic!

Susceptibles

Quan coneixes més o menys bé una persona, de seguida t'adones de quins són els moments que se li pot fer broma i quins no. També hi ha temes que no s'han de tocar, però això és una altra cosa. A l'hora de marxar de la feina, una companya m'ha comentat que havia acabat fins el capdamunt d'un l'altre noi que, tot i advertir-lo, no ha parat de buscar-li les pessigolles. Jo, que hi tinc més confiança, ja m'havia adonat de que no era el dia, i he callat a temps.

Li he fet veure que aquest noi és sempre igual de molest, tots els dies es comporta igual, però que no sempre acaba cansant, i fins i tot pots riure amb ell. El problema, doncs, havia d'estar en ella, i no en el noi. Ha estat d'acord amb que avui estava especialment susceptible, sense motiu aparent. I d'això n'hauríem de prendre bona nota, perquè sovint ens queixem dels altres, són impertinents, pesats, inaguantables, però no ens adonem que som nosaltres els que canviem el nostre estat, i no ells. De vegades tot ens molesta, però som nosaltres els que ens deixem molestar per tot.

Hi ha dies millors i pitjors, i per alguns tenim explicació i per d'altres no. Que estiguem més susceptibles no és greu, però sí que ho pot ser que culpem tots els altres de qualsevol cosa que passa, sense mirar-nos una mica el melic. Potser respirar un moment, adonar-nos de que som nosaltres els que saltem per tot, ens evitarà pagar-ho amb algú que l'única culpa que té és no conèixer-nos prou. I estalviar una reprimenda, unes males paraules, mai no està de més.

Ahir em van dir...

Fragment d'una conversa a distància, just abans que anés cap a la dutxa:

- Em vaig a tirar una aigua.
- Quina sort que té l'aigua que te la tires...

A mi em va fer gràcia...

Bilingües

Com sempre que ens toquen el voraviu, els catalans saltem. Ens tornen a tocar la llengua, que a efectes pràctics és com si ens toquessin alguna altra part del cos. I la pregunta, amb posat derrotat i veu cansada, torna a ser: Per què? 

Un altre cop? Hem de tornar a èpoques de repressió, d'empetitir tot el que no sigui l'orgull patri (del país del costat)? Per què tornar a buscar les pessigolles? Però sobretot, per què generar una polèmica que saben i sabem que portarà problemes i baralles? Que no està prou malament el català ja? Els que manen, també els mitjans, saben que sí, però venen que aquí som uns dimonis que maltractem l'espanyol i els espanyols, perquè volem dominar el món, com a mínim. I la resta ciutadans s'ho creu.

El nostre país, encara que ens pesi a alguns, és bilingüe. Bilingüe en el millors dels casos, generalment surt perdent el català. Si jo pogués triar, si per mi fos, voldria una vida íntegrament en català, de principi a fi. Però no puc. I tenint en compte això, la importància d'ensenyar català és vital, perquè ho reconeguin o no, sempre estarà passos enrere respecte l'espanyol. Tot i així, algú pregunta als mestres com volen fer les seves classes? I no hauríem? Per què obligar a res a ningú? Recordo que a l'institut rebia classes en l'idioma que triava el professor, i ningú no s'estirava els cabells. Seria aplicable això a les escoles, deixar que els mestres triïn l'idioma en que imparteixen? És lògic que les classes de llengua es facin en l'idioma pertinent, però la resta seria tot molt similar, a aquells nivells. Si un/a mestre/a vol fer classes en castellà, no hauria de passar res. Però que no obliguin a tots els altres a canviar l'idioma. Que sigui públic la llengua que empra cada professor, que els pares puguin triar. Jo què sé, segur que hi ha solucions millors. Però no, opten per obligar, un verb que a alguns els encanta. I com sempre, sempre, sempre, no es consulta a les persones implicades. No n'aprendrem mai.

El català mereix un respecte. Com a poc, el que donem a l'espanyol, encara que no s'ho creguin.

Vacances imaginàries

Aquest agost que hem deixat enrere no he fet cap dia de vacances, però només oficialment. M'adono que la desconnexió mental que he aconseguit un cop posava un peu fora de la feina ha estat un gran benefici. El meu cos seguia horaris laborals, però la meva ment estava de vacances i volava lluny, lluny... Saber desconnectar de la feina és molt important, necessari, però he de dir que durant l'estiu anar a treballar suposava només una lleugera molèstia que destorbava els meus dies de vacances mentals. Potser una mica massa exagerat i tot. Però he gaudit molt i molt, sentint-me lliure i animat a fer coses, com per exemple anar a un concert el diumenge a la nit, com si no treballés el dia següent. Un petit exemple de com he viscut aquest estiu, sense moure'm de casa.

Ara que tothom torna, que sembla que s'imposa el setembre i amb ell la rutina, suposo que la cosa canviarà, també acaba l'estiu per mi, tot i que no hagi anat enlloc, i tornaré a posar els peus a terra com qualsevol que torna, resignat, de les seves vacances. Les meves vacances imaginàries també s'acaben.

Nit d'un dia qualsevol

M'aixeco amb molta son, com sempre justet de forces el divendres. Quan surto al carrer, em trobo una dona fumant al costat d'un camió de bombones de butà aparcat a la vorera. Deixo anar un 'molt bé!', més alt del que volia i li dedico una mirada desaprovadora. Avui vaig a la feina en cotxe, la carretera torna a estar plena que és setembre. Els conductors van bojos, tenen poca paciència, i jo encara em poso nerviós al volant. En començar la feina m'adono que no teníem preparat el material necessari per la feinada d'avui. I no perquè no haguéssim tingut temps ahir, que era quan tocava fer-ho. Corre a fer-ho d'urgència. I a banda d'això, les collonades típiques de cada dia, ja pots cansar-te de dir una cosa, que sempre fan el que volen. La tarda s'allarga estúpidament perquè ens han tret la jornada intensiva abans d'hora, i ens hem d'esperar per fitxar. Quin avorriment. Converses d'escàs interès que em trepanen el cap i un llibre tediós que no s'acaba mai. I a sobre haver de passar a buscar uns papers al taller que ni tant sols sé per a què serveixen.

Però avui tot això és igual, les petites desgràcies quotidianes no tenen el mateix sentit, perquè avui tenim sopar de celebració, que no de comiat, i tot anirà bé. De comiats cap ni un, que no calen. De celebracions, totes les que s'escaigui. Un dia qualsevol pot acabar en una gran nit.