dimarts, 23 d’agost de 2011

Zero a l'esquerra

Si imaginem l'estabilitat emocional com una línia, una gràfica, és normal que tingui petites fluctuacions per tots els estímuls que anem rebent, però la tendència que descriu hauria de mantenir una coherència. Si es va de pujada, o si es va de baixada, sempre hi ha explicació. Fins i tot per mantenir-se estables. Però un canvi sobtat sense motiu aparent no té massa lògica. Quan segueixes una trajectòria ascendent se suposa que aquesta et blinda contra certs atacs i et dóna força. Per això una caiguda pronunciada fins a picar contra terra no sembla normal; però és. De vegades un sol fet ho pot aconseguir, però llavors saps per què passa. Però si no trobes un fet culpable, la situació es desconcertant.

Entossudit a no deixar-ho sense explicació, busco els motius en una cadena d'esdeveniments successius que sumats han fet un efecte desmesurat i m'han deixat l'autoestima per terra. Sustentat en la idea ja no de ser algú, sinó de no ser ningú, potser és una estabilitat massa fràgil com perquè la suma d'uns quants detalls desafortunats no me la fotin enlaire. Com si em calguessin gaires demostracions per valorar-me encara menys. Vells fantasmes treuen el cap per recordar-me els moments més baixos, de sentir-se com un autèntic zero a l'esquerra en tots els aspectes.

El pitjor del cas és que no vaig mancat de paraules afectuoses i mostres de suport. Ni de mirades preocupades per saber el que em passa. No reaccionar convenientment a aquest alè que em vol esperonar no és bo per ningú, i és frustrant per tots. Em convenç de que a vegades no n'hi ha prou amb una veu amiga i amorosa perquè les arrels dels problemes són molt fondes. Potser calen altres coses, les que siguin que em convencin de que no es pot ser tan exigent amb un mateix, de que tantes persones no poden estar equivocades si a dia d'avui no estic sol i sense ningú al voltant. Les respostes, com gairebé sempre: a l'interior. Com les fem sortir?

31 comentaris:

  1. ostres, aquest post el podria haber escrit jo

    de vegades tot sembla penjat d'un fil, fragil e insegur i el mes infim detall desbarata el benestar que creies asolit
    fantasmes amagats esperant que et confiis i et creguis que ja ho controles tot
    i tot sense massa motiu perque tens la sort de tenir mes del que alguns ni tan sols han somiat

    Que complexes soms, i que facil es enfonsar-nos
    pero no ens toca res mes que: endevant i amunt oi?

    Bona nit Xexu

    ResponElimina
  2. Encara fa sentir pitjor quan saps que no tens masses motius per explicar que et sentis malament, i el que tampoc ajuda gens és quan et volen animar a pujar l'estat d'ànim perquè tal com dius, et sap greu no poder respondre a la gent que t'estima i que et vol veure en hores altes i encara anem empitjorant més la situació.

    Tan sols escrivint suposo que no es pot animar massa i menys si tu mateix dius que ni la gent més propera se n'en surt, perquè això és cosa d'un mateix i ni tan sols d'un mateix, perquè hi ha moltes coses que se'ns escapen... en tot cas el que sí que no pot ser, no pot ser de cap de les manera és que tu que ets tan maco escriguis paraules tan ximples com zero a l'esquerra i que et fustiguis amb el latigo! Que no estàs bé del tot, ok? Però tampoc et passis ehhh!!!

    Mira, ara ja he vist una cosa per la que no m'agraden gens ni mica els blogs, llegir entrades com aquesta...i no poder fer res i encara fa més ràbia. Òstia, jo que sóc patidora de mena, no fa ni un pel de gràcia llegir entrades així i no poder fer res. En tot cas, espero que escriure-ho t'hagi anat bé per treure-ho....

    Clarament si això fos la vida real et regalaria aquell pack enooormeee de Happy pills ple de nuves de color rosa que diu...núvols roses contra dies grisos o potser el que diu remeis universal contra tot. I ale, a curar-te a bases de pastilles de sucre! No, ara en serio, cadascú es coneix i sap el que l'ajuda a pujar la moral, sigui el que sigui, fes-ho...si necessites una hora de massatges, doncs ale això, si ets de passar-te hores fent bici donc això. El que sigui que et permeti no pensar, perquè el que si que has de tenir clar és que pensant només pensant no arreglaràs res...i que tot al contrari, com menys hi pensis hi t'hi capfiquis millor...

    Ai, em sembla que no t'he ajudat gens ni mica i aquestes hores ni per fer bromes que facin riure està el cap, que ja no dóna més de si...ho sento...

    En tot cas, una abraçada ben forta i no siguis tan burro homee!!! Posat la cançó dels micus que fa molta gràcia aviam si també ajuda! Nanit! I avui siii, quina calor que fa...

    Qui rolloooo t'he fotut, espero no haver-te escalfat el cap!! ;)))))

    ResponElimina
  3. Quin greu em sap llegir-te avui. Primer pensava que parlaves d'algú proper però no pensava que puguessis ser tu. Be prou que se i que sabem tots que en el bombo hi ha totes les boles i un dia toca a un i un altre dia toca a un altre. Ja he llegit que dius que no vas mancat de paraules de support i valgui el meu escrit com una mostra més d'això perquè potser t'ajudi a reflexionar que no val la pena agafar-se les coses de determinades maneres. El que si crec que s'ha de tenir clar és que els fantasmes han de desapareixer de dins d'un, s'han de treure, no tenen dret a fer més mal. Tu saps quins són aquests fantasmes. No estic d'acord en el que diu la Barcelona en que no hi pensis. S'hi ha de pensar, analitzar perquè encara són dins teu i no tornar al passat i menys si et fa mal. Amb el que et conec em sembles un tio fenomenal i no és just que t'infravaloris i que tiris la teva autoestima per terra. Tots tenim el nostre forat negre. Es fàcil dir aquestes coses quan no et passa a tu, però no val pensar que no ets ningú. Tots som algú i tenim el nostre paper en l'àrea en la que ens movem. A vegades venen tempestats, però s'han de superar. Al mal temps, bona cara. I ves treballant això que no et desarma, afronta-ho amb serenitat i ja veuràs com guanyaràs. Molts ànims i ja saps que sóc per aquí si et puc ajudar.

    ResponElimina
  4. Pot ser pel final d'agost, per les vacances, per l'iglú tan bonic, per tantes coses i els llibres... Parla amb algú que conegui el cervell humà, i amb els amics, i plora, si cal.
    Des de l'Urgell, una abraçada i orella i espatlla per al que calgui.

    ResponElimina
  5. Aferra't a les petites coses que et poden fer somriure, i somriu sempre que puguis. Es tracta de somriure cada dia una mica més, i així recuperar-te poc a poc.

    ResponElimina
  6. crec que una mica de raó té la cantireta... Aquestes calors ens aixafen i estem més pessimistes. El final de l'estiu que s'atansa... deixar enrere els bons dies que has passat...
    Però cada dia hauríem de mirar de trobar almenys tres coses positives que ens han passat o que hem fet o que hem aconseguit. Això sense comptar amb el suport i les mostres d'amor que ens envolten que compta com a la cosa bona que fa quatre o cinc...
    I si ho aconsegueixes potser aniràs al llit pensant que a més del que et pugui sortir malament, també et passen moltes coses bones.(no et deixis res, ni el suquet tant bo que acompanyava el tall del dinar, ni l'estoneta que has pogut dedicar a la lectura, ni el gelat que has menjat a mitja tarda...)
    una abraçada per tu, per afegir-la a les coses bones d'avui (ep, que les meves abraçades son molt dolces)

    ResponElimina
  7. No et podria donar pas cap consell perquè estic si fa o no fa com tu... la meva línea emocional fa dies que va baixar en picat i cada cop que penso que faig un pas endavant... dies després en faig dos enrere...
    I tots dos sabem que les respostes hi són, però costa fer-les sortir, qui sap per què! perquè em fa vergonya, perquè tinc por a una incomprensió que la veig dia a dia... Les mostres d'afecte no em manquen, però potser el que busquem és una altra cosa....
    Tot el puja baixa.... i el que baixa: torna a pujar??? esperem que sí!
    En fi!!! Salut, anims i una abraçada gegant!!

    ResponElimina
  8. Els zeros a l'esquerra només funcionen a les matemàtiques. No hi ha cap persona que siga un zero a l'esquerra.

    Com ja et comentí en un post anterior teu de temàtica semblant, tothom és important donada la seua configuració —perdó per la paraula, però és per a que s'entenga— actual familiar, social, laboral, etc.

    Tu que ets casteller, estaràs d'acord amb mi en que si una peça del castell cau, el castell s'ensorra. A partir d'ací, sense eixa peça que ha caigut no podràs fer el mateix castell, en podràs fer un de diferent, però no el mateix.

    Ànims!

    ResponElimina
  9. Tindrem sort, units i riallers, lúcids i capaços de ser el que som. La nostra Penya té un blog desorbitat on a partir d'ara ens hi trobarem i volem la teva participació, assenyada o arauxada, amiga, tendra o tibada. La temporada s'ha de viure socialitzant els sentiments del blaugranisme del poble. La Penya Bogarde posa tots els seus "ets i uts" al servei del poble i comptem amb tú, tú i tururut violes i bon ví!

    ResponElimina
  10. Com les fem sortir? xerrant-ne. Parlant del què t'inquieta amb aquestes veus amigues. I potser no saps d'on ve tot plegat, xò només traient el què sigui, només escarbant la terra podràs treure aquestes arrels tan sobtades o espantar els fantasmes.

    No ets un zero a l'esquerra.

    I si, la teva línia era ascendent, es notava i ens alegrava. Els posts i els comentaris ho eren. No deixis que vagi cap avall. Potser la calor hi té massa a veure i el final d'estiu sempre té aquestes coses. Ho regira tot. A mi em passa, que arribi la tardor ja!!! (bé, que aguanti només una miqueta i de manera lleugera, com tot l'estiu, just per les vacances que em queden, jeejeje)

    ResponElimina
  11. Val, acceptat. Ets un zero. I què?
    El zero és la descoberta matemàtica més important de la història. Així que poca broma.

    De vegades l'estat d'ànim pot fluctuar més que la borsa. Sí. Ets un carallot pessimista, també. I fot una calor de mil dimonis que aixafa una mica, va. Però ja saps que els ànims no es busquen, es troben.

    Aixeca el cap i somriu. Accepta l'imprevist. I posats a ser un zero, sigues un zero ben rodonet, alegre i cofoi.

    ResponElimina
  12. Ostres, després de l'anterior, aquest post sí que no me l'esperava pas. Darrerament t'imaginava més animat... i és ben cert el que va dir una noia d'un grup d'internet en el que entrava jo abans (aquí has de somriure, eh?) "nunca juzgues el estado de ánimo de una persona por lo que escribe en un post"

    Aquella noia, de la qual jo sabia que estava passant un moment complicat, escrivia sempre de forma animada, fent broma... Quan algú li va dir alguna cosa tipus que a ella tot li anava bé i que sempre estava contenta, va respondre amb aquesta frase que a mi em va quedar gravada... Deu fer uns set anys, però moltes vegades la penso...

    I ja sabem que dir "anima't" no serveix perquè ja voldríem animar-nos quan estem tristos.

    Pensa això, que "tantes persones no poden estar equivocades" i si tanta gent t'aprecia -tant al món real com a la xarxa- és perquè no ets cap zero a l'esquerra :-)

    Però poca cosa podem fer, t'has d'estimar tu... Jo, com han fet alguns abans que jo, et deixo una abraçada ben forta... i, pensa que la RITS te raó, quan marxi la fastigosa calor, tots estarem millor :-))

    Nota: En Josep Lluís i jo som invisibles. Al carrer la gent se'ns tira al damunt, ens donen cops... perquè, com no ens veuen, doncs pretenen passar per allí on som... i ahir, aturats a l'aparador d'una botiga, una dependenta va sortir amb la fregona i va començar a fregar com si no hi fóssim... varem haver de sortir mig de cantó ràpidament perquè no ens fregués pel damunt. Ser invisible potser és més greu que pensar que ets un zero, eh? :-))

    ResponElimina
  13. El darrer paràgraf és on has de treure les conclusions, et poso a raig algunes: tens suport i ànims de gent que t'estima, perquè t'has d'exigir tant? tu saps que no ets un zero a l'esquerra ....i en tot cas aquí rau la qüestió...si vols ,pots continuar creient de tu mateix que ets un zero però posa't a la dreta i veuràs que multipliques...tot és la manera com t'expliques a tu mateix les coses que et passen,és evident que hi ha alguna cosa que t'expliques a tu mateix que fa que et sentis d'una manera determinada....cercar explicacions pot anar bé...de vegades ,però això es converteix en una mena de tortura interna...i és més útil, cercar una l'altra manera de fer les coses, buscar el com més que no pas el perquè...bé seria molt llarg i no estic gaire lúcida i els mots no em surten prou entenedors per dir-te el voldria...de totes maneres pensa i sent que primer de tot ets tu! una gran abraçada!

    ResponElimina
  14. He llegit aquest post pel matí, i durant tot el dia que dono voltes a una de les coses que dius. Quant de temps feia que no em planejava certes coses, i que no em treia la bena dels ulls que tan ignoro que duc posada.

    Avui no puc dir gairebé res, de tot això, no sabria animar-te amb paraules, tan sols amb una forta abraçada. I que sí, que et creguis als que et cuiden, perquè ho fan perquè s'han sentit cuidats i recolzats per tu; als que t'estimen, perquè s'han sentit estimats per tu. No poden estar equivocats, i no poden tampoc guarir-te del tot. Però sí donar una empenta. Només tu, però, tens l'aixada capaç d'arrencar es males herbes. Tan sols et deu faltar saber-la fer servir, i jo malauradament no te'n puc ensenyar perquè tampoc en sé.

    ResponElimina
  15. Buf has fet la pregunta del milió! S'agraeixen les paraules benintencionades de la gent però és cert, o almenys a mi em passa, que potser serveixen per a que no caiguis més avall, però poques vegades per a que tiris amunt. En tot cas, ja només per això les hauríem de valorar més del que sovint les valorem (o valoro, que estic pluralitzant i potser és cosa meva).

    Precisament per això no sé molt bé si servirà de res que em posi a donar consells. No ho sé XeXu, escolta't, reflexiona't i, sobretot, creu molt en tu. Tu t'has posat en aquest lloc i tu ets l'únic que n'aconseguiràs sortir.

    ResponElimina
  16. El meu comentari aniria entre el de la Sargantana i el de l'Alba; i sé que diguem el que diguem la teva situació no canviarà... tot i així tant tu com la resta sabem que arribarà un altre dia (potser ja avui o potser demà) que, de la mateixa inexplicable forma, et despertaràs content, et voldràs menjar el món i et sentiràs super afortunat, així que desitjo que els bons dies t'arribin aviat!

    I et diré un truc: els dies que et despertis content, o si més no, no et despertis deprimit fes-li un avís a un amic (jo li faig una trucada perduda a un col·lega i ell a mi), això fa que cada dia "bo" sigui més conscient que estic bé i que ho he d'aprofitar! (si ho necessites et passo el meu telèfon... jejeje!)

    ResponElimina
  17. No crec que ningú es pugui considerar un zero a l'esquerra.
    Les respostes? Surten soles.Potser surten als 20, o potser als 30 o als 50 fins i tot.No t'hi amoïnis amic blogaire^-^.

    ResponElimina
  18. XeXu, complir-ne més de 40 no fa gaire gràcia, però sóc optimista. Hi ha hagut cops que em pensava que no servia per a res ( ni a la feina, ni a casa, ni com a mare ) però el temps i els bons amics t'ajuden a donar perspectiva a les coses, i mai són com un 0 a l'esquerra.
    Sí que és veritat que acostar-se a segons qui no és gens de bo, per la "toxicitat" ( i tu, sent bioquímic, encara ho sabràs millor ) que aquesta gent escampa al seu voltant. Envolta't de bons aromes, de somriures sincers, de poques però ben dites paraules, i respira fondo. L'oxigen, quan arriba ben repartit al cervell i als pulmons, fa que el pensament sigui més clar.
    No pateixis pel que aquesta poeta escrigui al bloc. No cal entendre la prosa poètica, només deixar que t'embolcalli i et sereni.
    Una abraçada dolcíssima, i ànims, jo he estat al pou de la depressió 2 cops, i encara sóc aquí, donant guerra. Tu també, ho hem de fer plegats.

    ResponElimina
  19. autoestima per terra, fragilitat, frustració... com em sona tot plegat. i justament ara tampoc m'agafes massa pletòrica per donar-te ànims, tot i que em consta que en reps, pel que llegeixo aquí i pel que expliques. en moments així, i parlo per mi, dubto si serveix de res rebre consells. l'important és no estar sol, i no sentir-se sol. això ho tens, i aquesta és la biga mestra que t'ha de permetre fer tots els equilibris, inevitables d'altra banda. i no parlo de tocar fons. aquest és un desequilibri que no és inevitable, cert, perquè ens pot tocar a tots i potser sense causa visible, però hem de fer els possibles per evitar-lo. i per això no podem fer sinó envoltar-nos de mans amigues, de somriures i paraules que ens escalfin (o que ens refresquin, segons la temporada ;)) i, sobretot, aprendre a estimar-nos. en això estem. els fantasmes aniran fent toc-toc, però només són això, fantasmes, ben poca cosa. de nosaltres depèn la importància que tinguin.

    et parlo a tu i em faig la classe a mi mateixa, no et pensis! ;) espero que superis ràpid aquest moment. no siguis tan exigent amb tu mateix! una abraçada forta, xexu!

    ResponElimina
  20. Aquest és un d’aquells posts que s’escriuen per necessitat, i on els agraïments són més sincers i sentits. Vaig intentar fer una introspecció per entendre què m’ha passat, en un moment en que no m’ho esperava, i el fet d’escriure m’ajuda a estructurar-ho. Saber que rebria comentaris també m’anima a escriure-ho aquí, perquè cadascú té la seva pròpia visió, i sempre surten bones idees i bons consells. He après molt tant amb els comentaris com pensant com respondre’ls. És un goig tenir-vos aquí. Moltes, moltes gràcies pel suport i totes aquestes paraules que em dediqueu.

    Sargantana, en aquest cas no puc parlar d’un motiu clar que m’hagi tirat els ànims per terra, més aviat ha estat l’acumulació de petites coses que potser de manera independent no m’haguessin afectat gens, qui sap. És difícil adonar-te que no tens motiu per perdre els ànims, ja que tens moltes coses. Sembla que no les valorem i no és així, però com dius som molt complicats, i la majoria de nosaltres més fràgils del que aparentem, i de vegades del que pensem i tot. Si fóssim més forts tampoc seríem nosaltres mateixos, oi?

    Barce, que intentis animar a algú per tots els mitjans i no ho aconsegueixis és frustrant per a tots. El que ho intenta es sent impotent, i l’altre reconeix els esforços de l’amic, però no pot reaccionar com toca. La situació es pot tornar pitjor. Però no pateixis, escrivint un post així sé al que m’exposo, el suport de la gent d’aquí també és important i molts cops m’ha animat molt. Sí que ajuda saber que tens gent darrera la pantalla que, sense conèixer-te, també es preocupa. Com bé suposes, potser això no em traurà d’un pou, però sí que és un bon bàlsam que tranquil•litza les vibracions negatives. I d’entrades com aquesta te’n trobaràs a moltes bandes, només que cadascú té la seva manera d’exposar-ho. De vegades només són mals moments puntuals, i de vegades es perllonguen una mica, però cadascú de nosaltres té els seus naps i les seves cols, tu inclosa, i ja tens les teves pròpies preocupacions, no pateixis. Em sap greu preocupar-vos, però és d’aquelles vegades que el blog serveix per fer teràpia.
    La meva manera d’estar millor, precisament, és pensar-hi. Altres coses es tornen molt superficials quan no tinc clar el que passa, i per saber-ho, hi dono voltes i en parlo amb qui n’he de parlar. Però no són voltes de rebolcar-se en la merda, o això intento, sinó per buscar una explicació. Quan la trobo, la cosa ja canvia, i és més fàcil, llavors, buscar una solució. Sóc capricorn, què vols...
    Només amb l’esforç de fer un comentari tan llarg ja és d’agrair. Com et deia, tot serveix i encara que em sàpiga greu que patiu, les vostres paraules sempre arriben i ajuden. Així que gràcies per tot.

    Laura T., la veritat és que ha estat tan sorpresa per vosaltres com per mi trobar-me amb això. Estava tranquil i de sobte m’he trobat amb una ensopegada que m’ha portat a rebaixar el meu ego pels terres, com altres vagades. Però no ha estat una ensopegada concreta i recognoscible, suposo que ha estat suma de petites coses. Aquests fantasmes em sembla que sempre m’acompanyaran, dubto que mai assoleixi un bon concepte de mi, però almenys estar estable i acceptar el que sóc.
    Com ja li he comentat a la Barcelona m’enamora, jo sóc més del teu parer, pensar les coses és necessari, perquè de què serveix posar-hi pedaços, si continua estant allà? Pensar et permet trobar una explicació al que passa i és el primer pas per posar-hi solució.
    No vull entrar a valorar si em maltracto a mi mateix, sé que m’exigeixo molt, que no estic content i que voldria ser més de moltes coses. És en aquests moments que oblides completament que has demostrat ser bo en això o allò altre, però és que no donem importància als nostres punts forts, senzillament són allà i per nosaltres no són importants. Sempre defenso els dels altres i els dic el mateix que dius tu ara, que tots tenim alguna cosa que és la que hem d’explotar. Però estranyament jo no me l’acabo de trobar, i si la trobo no m’importa, el que voldria és ser d’una altra manera.

    ResponElimina
  21. Cantireta, pot ser que tot hi influeixi. Uns quants destaqueu la calor que fa i el me primer pensament és dir que no hi té res a veure, però la veritat és que aixafa molt, jo ho passo malament. Potser sí que hi contribueix. I el que sí que penso és que algun dia hauria de parlar amb algú que conegui el cervell humà, com dius tu, justament a això em referia en algun paràgraf del post, però encara em resisteixo.
    Comentari 2: suposo que les edats afecten més a alguns que altres. Hom pensaria que la quarantena és una bona edat per fer coses que no has pogut fer abans, i que encara es tenen forces per fer. I encara que estiguis una mica fotut, tampoc no són edats tan avançades, penso jo. Està clar que hem de saber amb qui ens barregem, però pensa que tothom ens pot fallar en algun moment determinat. Això no ha de fer perdre la confiança en tothom, el que ha de fer és que relativitzem algunes errades de gent propera i no deixem passar ni una a aquells que no van de bona fe.
    Et diré que és difícil no inquietar-se amb algunes coses que es llegeixen, perquè encara que no s’entengui, es percep una mica d’angoixa a l’altre cantó, malestar, no sé com definir-ho. És difícil comentar aquests posts perquè no crec possible trobar les paraules justes. Llavors és quan de vegades surten comentaris una mica ximples...

    Yáiza, de motius per somriure no me’n falten, i estic segur que no somric tant com hauria. Sóc una mica així, sembla que no acabo mai d’arribar a dalt. Probablement perquè m’exigeixo massa i no m’adono que el que tinc és tot el que puc desitjar.

    Joma, a mi l’estiu és una estació que no em diu res, al contrari, no m’agrada massa precisament per aquesta calor que fa. Encara que he fet escapades, he estat treballant gairebé els dos mesos sencers, així que per mi l’agost ja se’n pot anar a fregir espàrrecs, que s’acabi quan li plagui. Em costa molt trobar aquestes coses positives, almenys algunes temporades. Això xoca amb que estic molt convençut de que la felicitat està en les coses petites, però aquestes costa molt veure-les quan no estàs predisposat. El teu comentari és molt positiu i n’hauria d’aprendre, però ja saps, no són coses tan fàcils. De vegades ens quedem capficats en algunes coses i els detalls se’ns escapen. Després ens adonem tard que els hem deixat escapar i que no els hem gaudit.

    Alba, pel que dius, la teva gràfica va cap avall, és la seva tendència, i només tu en saps els motius. El que has d’aconseguir és que freni aquesta davallada, estabilitzar la gràfica i buscar la manera de tornar a pujar. El meu cas és diferent, anava pujant tan tranquil i de sobte m’he trobat per terra, sense previ avís.
    Seguint el te comentari també, sembla que les explicacions als teus problemes les teus però són d’aquelles que costa treure a l’exterior. En el meu cas no sabria què dir-te, a força de pensar-hi he organitzat algunes causes o conseqüències, i ara potser hi ha algunes coses que fan més vergonya que altres de dir, però sóc de parlar-ho, perquè a dins no fa cap servei, fora pot ajudar molt i molt.
    I com a resposta a la pregunta final, diguem que sí, segur que ha de tornar a pujar. De la primera afirmació n’estem segurs, i de la segona dubtem. Si és que som la pera.

    Jpmerch, els castells ens serveixen per explicar moltíssimes coses de la vida, jo sempre els he fet servir i tens raó amb el que dius, si falla una peça el castell s’enfonsa, és una construcció precisa que no funciona si toquem una de les seves petites parts. Ara fa temps que no faig castells, però he comprovat literalment que això és cert, tant allà com a la vida. Els moments de sentir-se un zero a l’esquerra, però, són de tremenda soledat, de sobte el món deixa d’existir i només quedem nosaltres i els nostres defectes. Potser el secret està en no desvincular-nos mai del món que ens envolta i sobretot de la gent que ens estima, que és la que ens manté flotant.

    Penyabogarde, no era el post per deixar-hi spam sense ni tant sols fer-hi una mirada.

    ResponElimina
  22. rits, intento sempre parlar les coses perquè no s’enquistin a dintre. Confio que serà només un mal moment que m’ha evocat a altres situacions pitjors d’autoestima molt i molt baixa. D’alguna manera, això ho porto dins i aprofita per sortir en els moments de feblesa, com els mals virus.
    Com ja he dit més amunt, a mi que s’acabi l’estiu m’és ben igual, és una estació que suporto tan poc com la primavera. Em sap greu pels que heu de fer vacances, i encara més pels que us agrada la platja, però per mi es podrien eliminar aquestes dates del calendari. Unes vacances amb cel ennuvolat són perfectes. Que no plogui si són de voltar, però de calor zero. Per tant una mica potser sí que afecta aquest temps horrorós, però no em deixo guiar per aquestes coses. Estava bé i de sobte m’he endut una patacada. El que cal aconseguir és que no duri massa això, i recuperar l’estat el més ràpidament possible.

    Joan, la teva és la visió del contrapunt. Ens hem d’acceptar tal com som, això és cert, però de vegades costa. Això és el que estava fent darrerament, que és al màxim al que aspiro, a acceptar-me, ja que a agradar-me em sembla que no hi arribaré mai. Però de sobte he tornat a caure en vells pous que m’han fet sentir com una merda. Devia haver abaixat la guàrdia, ja veig. I que sóc un carallot pessimista ja ho sabia, però caram, que fort que queda quan t’ho diuen així directament! Sort que algú s’atreveix a dir-ho amb totes les lletres, que de vegades fa falta.

    Assumpta, com ja he dit més amunt, m’ha agafat tant de sorpresa com a vosaltres. També he tingut aquest pensament, després del post de l’iglú m’he vist amb la necessitat d’expressar això, és estrany. Potser la cosa va començar durant el cap de setmana, però això no treu que va ser un cap de setmana genial, la companyia s’ho valia, segurament a casa tot hauria estat pitjor.
    Sí que m’ha fet somriure el comentari del teu grup d’internet, que lladre. La frase de la noia aquesta és molt encertada, sempre l’hauríem de tenir en compte. També es pot donar el cas contrari que ella, gent que fa una mica el ploricó i que en realitat no està tan malament. Jo de vegades tinc aquesta sensació, no m’agrada que us preocupeu quan faig aquesta mena de posts. Després penso que no n’hi havia per tant, però això potser és una manera de menystenir-se també, fen petites les coses que ens preocupen a nosaltres quan som els primers a donar importància a les coses que preocupen als altres.
    La teoria ja me la sé, el que falla sempre és la pràctica. Quan ho he de dir als altres, sempre els destaco que es fixin en el tracte de la seva gent cap a ells, que si et sents estimat és per alguna cosa, que ningú dóna res a canvi de res. Però a l’hora d’aplicar-m’ho a mi, res no em serveix. És com si ho sabés, però alguna mena de barrera impedeixi que em faci efecte. Sóc ‘raru’ de collons.
    Ostres, això de ser invisible és un problema molt greu. Jo he tingut algun episodi així, però ha sigut molt puntual, no semblava que els efectes fossin tan llargs com els que descrius. Ves amb compte que no tingueu un disgust, a veure si s’us seurà algú a la falda a l’autobús o al tren! Va, t’explicaré una anècdota a veure si et fa gracia. On anem a esmorzar aquests dies la porta del carrer s’obre amb cèl•lula fotoelèctrica d’aquelles. Tinc una companya que és més baixeta que jo i l’altre dia es queixava que la porta no la detectava i no s’obria. Posteriorment em va passar a mi i ella va riure perquè també em passava. Avui, quan ja estàvem a la taula l’he fet girar-se perquè mirés un home força més alt que nosaltres que també feia moviments davant de la porta a veure si se li obria. Ha estat un consol pels dos!

    Elfreelang, m’ha costat enfocar el que vols dir, i no sé si em queda clar. El suport hi és i sempre me n’he sabut buscar quan les coses han anat maldades. Però igualment m’he seguit exigint perquè mai m’he semblat prou, he tingut la sensació de que no arribava. Continua a baix

    ResponElimina
  23. Potser és la por a decebre els altres, penso que sent com sóc els decebré, i quan fallo alguns cops seguits tot se m’enfonsa. Això és posar-se pressió a sobre, innecessària i virulenta, perquè no pots arribar mai a estar content amb el que fas o el que ets si no fas cas a les reaccions dels altres, només a la teva impressió, que és, segurament, inferior a la realitat. Molt inferior, de vegades. No sé si això té massa a veure amb el que deies tu, però em semblen unes reflexions interessants, almenys m’has fet pensar.

    Laia, sento haver-te pertorbat, alguna cosa se t’ha remogut llegint el post i m’agradaria saber què és, perquè tenim febleses interiors, però de vegades no són tan profundes com pensem. Espero que no t’hagis quedat malament.
    No hauria de costar tant creure les veus amigues, però hi ha moments que no sents res, només els teus pensaments nefastos. Aquest consell l’he donat jo sovint, però m’adono que no tinc ni idea de com seguir-lo. Està clar que les respostes les tenim nosaltres, que si no aprenem a creure i confiar en el que fem, ja que les reaccions dels altres ens demostren que no ho fem tan malament, no ho aconseguirem de cap manera. Potser, com suggereixen més amunt, faria falta algú que entengués bé el cervell humà i que ens pugui ajudar a fer el canvi mental necessari per acceptar la nostra condició i aprendre a valorar-nos una mica més. És de les típiques coses que potser no et pot solucionar un amic, però un bon psicòleg et pot dirigir perquè ho facis tu mateix.

    Porquet, les paraules amigues poden ser un bàlsam, però la feina de base l’hem de fer nosaltres mateixos, potser amb l’ajuda d’algú que en sàpiga i ens ensenyi com fer-ho. Ja pots pluralitzar, però penso que no és ben bé que no les valorem, sinó que no fan l’efecte desitjat. Però apreciem l’esforç que fa l’altre i les paraules ens arriben, però no aconsegueixen canviar res de la nostra apreciació. Per això, poc o molt serveix el que dius tu i el que diuen tots els altres, almenys fa pensar, i això ajuda.

    Adbega, penso que tot suma, i com ja he anat dient, els comentaris ajuden a pensar i per aquí ja estan fent una funció important. Potser no parlaré en profunditat del que em passa amb massa gent, però aquí exposo la situació, sense detalls, i tinc múltiples visions, i moltes són aprofitables per la situació. Espero que en aquest cas sigui només una recaiguda puntual i que aviat torni a veure les coses en positiu.
    El sistema que exposes té el seu què. Però és el teu i no el copiaré. Ara que, si em passessis el teu telèfon tinc la impressió que tampoc et molestaria massa matins. El meu pessimisme i la meva exigència farien que pocs matins em semblessin prou bons com per fer el truc.

    Maria, a ser possible, espero trobar respostes abans dels 50. No és que sigui una edat, tan avançada, senzillament és que em queden uns quants anys per arribar-hi, i no tinc ganes d’estar buscant-les fins llavors.

    Pati, per ser que és difícil donar consells en aquests casos, trobo que en el teu comentari dius coses molt sensates que poden ser en si mateixes bons consells. D’alguna manera suposo que saps molt bé del que parles. Potser els altres no poden fer massa per nosaltres en algunes situacions, però sentir-se sol és molt fotut, saber que hi ha algú allà és un consol molt gran, encara que ens costi valorar-lo en alguns moments. Mai hauríem de menystenir-ho. Ara que, aprendre a estimar-se a un mateix per mi és un gran misteri. De moment he après a aguantar-me i a tolerar-me, i generalment funciona. Però arriben dies que et tornes a caure molt malament, i ja hi tornem a ser. Sort en tenim, un cop més, dels altres que ens diuen el que nosaltres ens neguem a acceptar, i per més que no els fem massa cas, que et diguin les coses bones ha d’ajudar per força. Encara que pensem que estan bojos, però mira, són bojos que ens diuen coses boniques. Ei, és bona cosa si la teràpia serveix per tots dos!

    ResponElimina
  24. Jo no et puc donar cap consell. Mil vegades t'he dit com t'intueixo, mil vegades et penso com una persona sàvia, però clar, això no garanteix res. Un es sent com es sent.
    I què en faré de dir-te que fa més d'una setmana que noaixeco l'ala? Que em sento en terra de ningú? Que tinc l'angoixa posada a l'estòmac com un nus que m'atenalla? I perquè? I jo que sé... Sóc de mena solitària, tot i que no ho sembla, em xuclo de l'ambient que m'envolta i en depenc moltes vegades per sentir-me bé, i això és un engany, perquè si estàs bé, ho estàs i punt. Malament quan no saps què tens, ni com has arribat a descurar fins el teu aspecte... Així que, Xexu, estimat, poca cosa et puc oferir, més que la meva espatlla virtual per recolzar el cap, i encara, potser, em trobaries dins la closca, com un cargol, ja hivernant abans d'hora...

    Però, és igual, truca i seràs ben rebut. Una forta abraçada.

    ResponElimina
  25. M'has fet riure amb això que vigilem que no se'ns assegui algú al damunt al tren... i amb l'anècdota de la cèl·lula aquesta i la teva amiga :-))... a nosaltres segur que no ens detectaria... jo sóc baixeta, però en Josep Lluís fa 1,76... però com som invisibles :-))

    ResponElimina
  26. vale, estic d'acord amb la calor zero, xò mira avui, ennovolat i la xafogor que fa! només et demano una setmana de sol d'aquí dues, i de fet no cal ni que sigui al principat, on pot ploure i refrescar.

    pot semblar banal lo de la calor o l'estiu, xò crec que no ho és. Aquesta setmana m'explicaven que l'estiu remou moltes coses, molts sentiments que queden amagats. Potser xq el ritme s'enlenteix, xq potser la gent que t'acompanya sempre marxen o es mou molt o fins i tot venen i saps el que signifiquen i els voldries sempre, xq es té més temps per pensar, xq fas activitats diferents que tb remouen,... i tot tambeleja. I la veritat és que si miro enrere, sempre a finals d'estiu em sento així de baixa, com descrius al post (i aquest any no està sent una excepció).

    Si dius que les coses van bé, que tens tot el que desitges, agafa aquests pensaments destructius i intenta donar-los la volta, dir-te si, ja ho sé, em matxaco xò tinc molt, moltíssim i sé que no és cert el que penso de mi. I repetir-t'ho. Vaja, crec que és el que dius el darrer paràgraf del post.

    Espero que ja tempesta ja hagi passat.

    ResponElimina
  27. Hem d'aconseguir ser prou importants per nosaltres mateixos, potser molt. No sé com s'ha de fer, però potser deixaríem de sentir-nos zeros esquerrans i/o persones comodí.

    Potser no sé com, però ho aconseguirem XeXu, per alguna cosa som capris... i ens agafen neures d'aquestes .

    Una abraçada.

    ResponElimina
  28. Ei, que acabava de tornar de vacances, i amb la patacada del cotxe ( a l'entrar a Bilbao, el dia abans de fer anys ), tornar a la feina, la feina pendent i tot el merder dels nens amb el curs que comença ( el Lluc anirà 2 dies a una altra escola ), és normal que estigués així.
    El teu ull clínic és molt revelador. Sempre em fas tocar de peus a terra. Una abraçada.

    ResponElimina
  29. Zel, gràcies pel post que m'has dedicat. Hi ha moments dolents, i èpoques dolentes. Es tracta d'anar sobrevivint com podem. Això meu va ser una caiguda, un mal moment, em sap greu haver-vos preocupat. Tot plegat m'ha servit per reflexionar sobre el tema i arribar a bones conclusions, entre el que he parlat, el que he pensat i els comentaris que heu fet i que jo he contestat. Tot suma per trobar solucions als problemes. Busca tu el teu consol i la manera de posar-te bé, sospito que no són sempre les mateixes per tothom. Buscar suport no és mala cosa, i aquí a la xarxa se'n pot trobar, i encara que sigui només virtual, ajuda molt.

    Assumpta, doncs avui he vist a la meva jefa en problemes amb la mateixa porta, hahaha. Deu ser alta com en Josep Lluís, i també li ha costat que la detectés. Ara que, sent invisible, la cosa es complica, és clar.

    Gràcies abogada.

    rits, va, fes les vacances rapidetes, i que arribi la tardor ja! No tinc res a dir si a tu t'afecta el final de l'estiu, com d'altres èpoques de l'any que són especialment dures, però això no vol dir que ens afecti a tots. Ara estic en condicions de dir que penso que l'estiu no ha tingut res a veure amb això que em va passar. A mi l'estiu em resulta molt indiferent, i que s'acabi és una bona notícia perquè vol dir que és tardor, així que ja veus, de tristesa poca. Però si a tu et passa, que el final de l'estiu et remou, has de fer coses per estar previnguda. A més, estrictament, a l'estiu encara li queda un mes per acabar.
    No sé si mai aconseguiré valorar-me com toca, però em sembla que certes recaigudes són normals a dia d'avui. Hi ha temes que no es curen només volent-ho, i que potser ens deixen més tocats del que pensem. Aquesta inestabilitat ens juga males passades, encara que per fora tot sembli estar bé. Per sort, les coses poden anar tornant al bon camí, amb paciència i dedicació.

    Elur, com a capris tenim neures, però també trobem solucions. Ara, això d'estimar-se a un mateix no se massa bé com es fa. Tenim un pacte, eh, si ho descobreix algun dels dos, que li ho expliqui a l'altre. Llavors sí que dominarem el món!

    Cantireta, massa coses juntes i les emocions a flor de pell. Espero que tot es vagi calmant una mica, sospito que les rutines són importants a casa teva per reduir l'estrès. Ull clínic? Mai ho havia pensat. A mi em sembla que no n'encerto ni una, d'intuïció vaig fatal.

    ResponElimina
  30. Arribo tard a l'entrada i de rebot; però saps que som aquí. El que han arribat abans ja t'han donat una pila de bons consells. T'ho diu un que també es va pensar fa temps que era un zero a l'esquerra.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.