dijous, 4 d’agost de 2011

Temps de qualitat

Aquells que tenim la sort de tenir feina, hi dediquem moltes hores del nostre dia. El normal és treballar-ne vuit, més una per dinar que no compta, i entre que hi anem i en tornem, en podem perdre una altra. Això fa unes deu hores que dediquem a la nostra ocupació. Se suposa que de la resta d'hores del dia n'hem de dormir vuit, però sent optimistes hi posarem set (jo mai no les dormo), i amb això ja sumen disset hores. Amb aquests càlculs, ens queden set hores per dedicar a tot el que no són cap d'aquestes dues coses. La llista podria ser molt extensa, i a més hauríem de descomptar el temps que dediquem a les obligacions que tenim, coses que no fem per gust. 

La conclusió és que ens queda molt poc temps per dedicar-nos a nosaltres mateixos, o a aquells que estimem. Ens acontentem amb el que tenim, aprenem a estirar les hores, a fer més d'una cosa al mateix temps per esgarrapar segons. Si almenys la feina ens permetés viure tranquils i que no hi haguéssim de pensar fora d'hores, ni en això ni en els diners, encara podríem gaudir una mica més, però no és el cas. Pensant d'aquesta manera m'adono que és necessari que convertim el poc temps lliure que tenim en temps de qualitat, i això vol dir coses diferents per cadascú. Dins d'aquest temps de qualitat, crec que cal saber ser introspectiu i mirar una mica a l'interior, preguntar-nos una mica a nosaltres mateixos com estem, i fer-nos una mica de cas. Segurament això ens ajudarà durant tota la resta d'hores en que no ho podrem fer. 

28 comentaris:

  1. T'has descuidat el sopar! ;-)

    Posar la rentadora, estendre, recollir (si es fa) i tot això, no compta oi?... hehehe

    Bromes a part, si, clar, si podem utilitzar el temps lliure en coses que ens omplin, que ens agradin, per senzilles que siguin, això és més qualitat de vida... Cada persona tindrà unes necessitats diferents. Sortosament jo sóc feliç al Viena, amb un cafè amb gel passant unes tres horetes (prometo que hi ha més de 80 taules buides! hehe), amb el meu maridet al davant, amb un llibre cadascú, llegint i, de tant en tant, interrompent-nos (es diu així?) l'un a l'altre per dir "ei, deixa que et llegeixi aquest trosset"... :-))

    ResponElimina
  2. No puc fer res més que dir que tens molta raó i en el meu cas he d'afegir hora i mitja en els viatges d'anar i de tornar...( més les visites a les empreses on els alumnes fan pràctiques que van a part del temps laboral....)i les hores a casa per preparar, programar, corregir etc etc ai ai que em sembla que en queden encara menys hores! però si el poc temps per a disposar que sigui de qualitat! temps per a mi!

    ResponElimina
  3. M'agrada la reflexió que has fet perquè és molt important escoltar el nostre cos, la nostra ment... Sovint, com tu dius, dediquem massa temps a "obligacions" i no tenim prou temps per a fer allò que voldriem, per a mimar-nos i cuidar-nos. I és que sense salut mental no anirem a cap lloc.

    ResponElimina
  4. Donaria qualsevol cosa per no haver de pensar en la feina fora d'hores. Si aquest temps es pogués aprofitar quantes coses que es podrien fer.Un post molt reflexiu.

    ResponElimina
  5. Mmm... no m'ho havia plantejat mai així. Però et faré la contrarèplica: si tinguéssim les 24h del dia per nosaltres (d'acord, dormint-ne 8 que estaria molt bé, ens en queden 16). Doncs, si tinguéssim aquestes 16h completament lliures, sincerament, crec que les desaprofitaríem en gran part. Almenys jo, que com més temps tinc, més en perdo. Tenir menys temps ens ajuda a valorar-lo i a ocupar-lo bé, com tu dius, fer que sigui temps de qualitat. Per exemple, jo podria tenir tot l'agost ben lliure i buit, sense cap mena d'obligació... però m'he buscat les pràctiques a l'hospital, als matins, per no passar-me el dia fent el ronso!

    D'altra banda, també depèn de la feina que tinguis. Són 8 hores que mates allà mateix i s'ha acabat? T'endús feina o maldecaps a casa? Gaudeixes amb la feina que fas, o només treballes per viure? Espero que en un futur, la meva feina, a part de procurar-me un sou a final de mes, m'ompli i em tingui ben entretinguda... que no em sembli que malgasto hores de la meva vida, o que les "perdo". Potser és idílic. Potser diràs que sóc molt jove i que no he treballat mai i que per això ho veig així... però vaja, no estaria malament.

    ResponElimina
  6. jo, el temps lliure, prefereixo no perdre'l esgranant-lo en hores: me l'injecto directament a la vena per viure'l intensament! bona reflexió :)

    ResponElimina
  7. I tant, que hem de mirar cap endins. És una "notwendigkeit", com diuen els alemanys; un imperatiu! Ens equivoquem, penso, quan fem, fem, fem sense aturar-nos a pensar... què volem fer realment? què ens faria (més) feliços? cap on hauriem d'apuntar?

    En els últims anys, cada cop més, he après a escoltar-me. No sempre me'n surto, per descomptat, però sé que és important fer-ho.

    ResponElimina
  8. Com no... per ser un tiquis-miquis i enginyer et diré: has d'incloure els caps de setmana als teus càlculs. Així:

    Hores d'una setmana: 168h
    Hores de feina en una setmana: 40h
    Hores d'anar i tornar (seguint el teu raonament): 5h
    Hores per dormir: 35-40h

    En conclusió, per a nosaltres ens queden, al llarg de la setmana: 168-40-5-40, que són 83 hores. Molt aproximat la meitat d'hores d'una setmana. Tot això, sense comptar les altres obligacions que fas bé d'esmentar.

    Potser el fet és que tenim mal repartides les hores de feina? Potser s'hauria de replantejar el "cap de setmana"? I anant més lluny. Si volem filar prim, em podríeu dir que m'he deixat els 22 dies laborables de vacances que la majoria tenim. Seguiu fent números, mentrestant jo vaig a passar-m'ho bé...

    Salut

    ResponElimina
  9. ara més que mai envejo als qui poden dormir a la feina, que n'hi ha molts, per després poder aprofitar les hores molt millor que nosaltres.
    Sempre tenim la sensació de tenir poc temps...i quan hi rumies t'adones que és veritat, en tenim poc. Cal aprofitar-lo, bé

    ResponElimina
  10. No podria estar més d'acord amb el que dius. Totalment! Temps de qualitat i també mirar endins i estar per nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  11. Jo, com en Garbi (i com molta gent crec) vaig amb l'eterna sensació de que no arribo mai enlloc. Em manca molt i molt temps i això fa que acabi el dia més tard del que voldria i així el següent ja el començo mig traspassat.

    M'encantaria fer moltes més coses de les que faig però literalment no arribo. És una sensació que odio però que no puc acabar amb ella (i ja m'estic conscienciant que m'acomponayarà tota la santa vida).

    ResponElimina
  12. Tens tota la raó. Completament d'acord que cal que mirem endins en què invertir aquest temps de qualitat. L'únic que em queda una mica de dessassosec en veure com perdo molt d'aquest temps. Se m'esmuny en un no res. Espero que a tu no et passi.

    ResponElimina
  13. Un bon plantejament! Segurament el simple fet de plantjar-te les poques hores que ens queden per viure ja és un primer pas molt important per saber apreciar i disfrutar cada instant i no deixar-lo escapar.

    Lligat amb el que dius d'escoltar-nos, em sembla que és bàsic dedicar-nos cada dia una estoneta per nosaltres mateixos, per cuidar-nos, trobar-nos, expressar-nos i sentir-nos bé a la nostra pell. I un cop ja ens hem espolsat tot el que el dia ens ha posat a sobre i tornem a estar relaxats, contents i estem bé i nous, ja podem dedicar la resta d'hores a compartir amb la gent que estimem. Per mi l'ordre sempre ha de ser aquest: primer cuidar-nos nosaltres per dins, per estar bé de fora, per després poder estar ben oberts i receptius amb la gent que estimem.

    A més, per sort nostre això de les hores del dia és molt relatiu. Una hora amb algú a qui estimes es pot convertir per tu en una eternitat i ser el teu motor per les següents 8 hores de feina…Hi ha minuts que dins nostre perduren hores. Suposo que deu ser aquest temps que dius tu, temps de qualitat.

    ResponElimina
  14. Estic d'acord amb tu. No cal fer grans coses durant el temps lliure que tenim, sinó viure-ho plenament, ser conscients de cada segon i gaudir-los. He de reconèixer que no és fàcil aprendre'n, a vegades la inèrcia de l'activitat diària ens impedeix fer-ho, però val la pena intentar-ho. Salut, Xexu!

    ResponElimina
  15. tenir temps i espais propis es una fortuna
    en quan a mirar cap endins...no en sé gaire
    dec tenir que practicar mes potser

    bona nit, home reflexiu

    ResponElimina
  16. Manual d'auto-ajuda d'estiu, capítol primer.

    9H per la feina (incloent desplaçament), 8H per dormir, 2H pels àpats (preparació i ingestió), 2H d'exercici (entrenament, dutxa), 1H per la casa (compres, neteja, rentadores...), 2H d'ordinador (correu, bloc...). Temps lliure restant, zero.

    I tot i així, fem meravelles. Som uns cracks.

    ResponElimina
  17. Aquesta és sempre la meva assignatura pendent... ho intento però com ja vens una mica tensa de la feina i amb les altres coses que, com molt bé dius tu, no et pots acabar de treure del cap.
    Costa un temps també relaxar-te per gaudir del poc temps que després de descomptar-ho tot et queda...
    depriment!

    ResponElimina
  18. Digueu-me " feliç de la vida", però no ho veig com en XeXu. Si més no, no tot. Jo crec que l'important d'aquesta qüestió és l'actitud que mostrem davant de cada situació. Per què hem d'anar de cul a la feina? Per què és tan increïblement insuportable haver de complir segons quines obligacions? Sabent que hi ha coses que hem de fer per trons, per què no intentem fer-les sense posar morros? Tot això em fa pensar en els nanos petits, quan fan les grans marranades perquè no volen anar a dormir o a l'escola. Ens emprenya anar a treballar? Almenys tenim feina! Ens emprenya netejar la casa? Almenys tenim un lloc per viure, roba per posar-nos i podem menjar el que vulguem.

    Hem de valorar el que tenim i en la instrospecció, evidentment importantíssima, n'hauríem de ser conscients. Per què no aprenem a fer la instrospecció en qualsevol moment, en qualsevol lloc? Aquest temps que se suposa que malgastem, per què no intentem aprofitar-lo al màxim possible?

    Per a mi la vida i el dia a dia és qüestió d'actitud: o t'hi enfrontes de cara o t'hi enfrontes de cul! (Dies dolents en tenim tots, eh?)

    ResponElimina
  19. Ostres, NUR... ma germana ahir al vespre em deia quelcom semblant... ja teniu raó, ja! :-)

    ResponElimina
  20. Completament d'acord amb la NUR. Quanta raó!!!

    ResponElimina
  21. A tots ens agrada que el nostre temps lliure sigui de qualitat. Que després ens l’haguem de buscar, o que considerem que el que tenim ja ho és, depèn de cadascú. Jo seguiré pensant que això de no tenir temps per res és una actitud una mica derrotista, si vols temps, el tens. Però potser és perquè a mi realment mai me n’ha faltat i algun dia m’hauré de menjar les meves paraules. Gràcies a tots pels vostres comentaris.

    Assumpta, això és justament al que em referia amb la frase de que el temps de qualitat no és igual per tothom. Això que expliques per mi és temps de la màxima qualitat possible, us imagino a vosaltres i m’emociono, i si penso en fer-ho jo, doncs encara més. A alguna gent els semblarà poca cosa, a mi em sembla tot un món. Preciós el comentari. (‘interrompent-nos’ és correcte)

    Elfreelang, els temps que he dit són aproximats, és clar, hi ha feines que exigeixen més, i gent que té molta més estona per arribar a casa, o que l’obliguen a dinar en més temps i plegar més tard. Ja no parlem de congeniar vida familiar i laboral, parlem de no tenir temps per a res. Per això hem de mirar de trobar-lo, com sigui.

    Alba, justament, sense atorgar-nos part del temps que tenim, la salut mental se’n ressent, i això és greu. De vegades, aturant-nos una mica i pensar el que ens cal ens pot ajudar a no caure en l’esgotament tant físic com mental, i sovint no ho sabem fer.

    Maria, jo he aconseguit no pensar-hi, arribo a desconnectar molt. De vegades és inevitable, però ara els meus pensaments van més en la manera de guanyar una mica més de diners, i això, en definitiva, és pensar en feina també. I és una cosa que neguiteja i no ens deixa concentrar-nos en altres coses.

    Yáiza, en part sé que tens raó, és millor mantenir-se actiu, que quan més temps tens, més costa fer les coses. Tenim el temps que tenim, i aquest l’hem de mirar d’aprofitar bé. El problema de la feina és que generalment no es queda allà al lloc on treballem, part de les preocupacions ens les emportem, per exemple, quan creiem que hauríem de guanyar més diners, estem pensant en feina. Jo he aconseguit saber desconnectar molt, però tot i així, penso sovint què he de fer amb la meva vida laboral, que és temps que podria dedicar a altres coses. El cas que expliques, no deixa de ser una cosa que fas per voluntat. No t’obliguen a fer pràctiques tot l’estiu de sol a sol, ho tries tu perquè has volgut aprendre coses en comptes de gratar-te la panxa. Doncs perfecte, aquest temps és de qualitat per a tu. Potser un altre decidiria dedicar tots els matins d’agost a fer escalada, perquè no vol estar fent pràctiques tot l’estiu. Cadascú inverteix el seu temps en el que vol, ja sigui productiu o no. Això em fa pensar que si tinguéssim molt més temps, segur que en perdríem, però també aprendríem a fer-lo servir per algunes coses productives, però d’acord amb la nostra voluntat.
    No puc jutjar les teves idees, però tinc la impressió que la feina de metge és força esclava, i potser de les que menys pots deixar enrere i marxar cap a casa tranquil•lament. Potser quan ets un metge de renom sí, però quan ets un ‘currante’, em sembla que la implicació fa que no deixis estar mai la feina del tot. Ara, això no vol dir que no la gaudeixis, és clar, però probablement l’estrès mental que suposa és molt elevat.

    Anna G., es dóna la casualitat que part del meu temps de qualitat correspon a escriure aquí al Bona nit, cosa que m’encanta, i també a llegir i comentar altres blogs. Per això penso en les coses i les escric, i desgrano les hores quan les penso. Quan no es tracta d’això, intento no mirar les hores que queden, sinó aprofitar-les.

    Ferran, poca cosa més es pot afegir al teu comentari, em sembla més que encertat. En intentar-ho ja anem bé, perquè està clar que de vegades posem pinyó fix i no ens aturem per a res, però tenir aquesta voluntat de pensar si fem bé i si és el que volem, segur que ens aporta beneficis.

    ResponElimina
  22. RedCrash, naturalment, els càlculs no pretenien ser exhaustius, i he centrat gran part del raonament en la feina, per tant no he comptat els dies en que no treballem, o els que no ho fem oficialment. A llarg termini tenim més temps per nosaltres del que ens pensem, potser sí. Però en realitat això no era un recompte d’hores, sinó una declaració de que sovint tenim molt poc temps per nosaltres, per les nostres coses, o per la nostra gent, i que el que tenim l’hem de saber aprofitar bé. També volia dir que cadascú les aprofita a la seva manera, i que totes són vàlides. Respecte al cap de setmana, tal i com ens estressem a dia d’avui amb la feina, penso que ens calen unes quantes hores seguides de descans que no es vegin interrompudes per despertadors i obligacions laborals, per això està bé com està.

    Garbí, més que tenir poc temps, penso que no l’aprofitem prou. Estem massa capficats en coses que HEM DE fer, i no prestem atenció a les coses que VOLEM fer. No és el mateix. D’acord que algunes obligacions són inel•ludibles, però tantes altres ens les auto-imposem, i podríem invertir el temps molt millor, n’estic segur. Ara, com fer-ho, ja no t’ho sé dir.

    Carme, gràcies per seguir passant des del teu exili, o des del teu amagatall perquè no t’atropelli amb el cotxe. Millor exemple que tu no hi pot haver per aquest post, segur que ara està aprofitant el temps a tope!

    Porquet, et donaré la mateixa resposta que a en Garbí, i espero que us faci pensar. És molt comú que no arribem a tot el que volem, o això diem. Però vols dir que no és perquè ens auto-imposem algunes coses a fer i les veiem com a normals? Potser si no ens obliguéssim a fer algunes coses i invertíssim el temps en fer coses que realment volem, no tindríem aquesta sensació de que no hi ha temps per a res. A més, vosaltres sou blogaires constants i actius, si tanta feina tinguéssiu, potser no podríeu dedicar un bon temps a aquest món. Entenc que és temps que us dediqueu a vosaltres mateixos per fer el que voleu, i està molt bé, jo faig el mateix. Però si podeu fer això, no creus que organitzant una mica el temps podríeu fer també altres coses que ara sembla que s’us queden al tinter?

    rits, si penses el que vols fer, en què vols invertir el teu temps, i tot i així segueixes pensant que el perds, potser és que no estàs fent el que vols. Durant molt temps jo he sentit que perdia el temps de mala manera, però no sé si és el mateix del que estem parlant. En aquestes èpoques, evidentment, sabia que no estava fent el que volia fer, però no podia fer altra cosa. També hi ha una mica de conformar-se o acceptar el que tenim possibilitat de fer, ja que no sempre plourà al nostre gust.

    Barce, desconec si existeix un protocol de purificació personal que ens serveixi per treure’ns de sobre tot el que el dia ens ha minat. Si el tens et prego que el comparteixis. De totes maneres, crec que això ho fa cadascú a la seva manera, per exemple dedicant-se a les coses individuals que li agraden, de tal manera que oblida les altres i es relaxa. Cadascú ho fa a la seva manera, però trobo una bona cosa que tots ho fem. I això ho lligo amb el primer paràgraf del comentari, viure a tope per mi no té un sentit massa clar. Aposto per aprofitar bé les hores lliures que tenim, però en això entra també, per exemple, aquesta reflexió personal, aquest aïllament d’altres coses, ja que és necessari. No es podria dir que sigui viure ‘al límit’, però és temps de molta qualitat, que ens regenera. Posem un exemple que no seria massa vàlid per mi, però la gent que és molt cinèfila segur que posar-se a veure una bona pel•lícula per desconnectar els ajuda molt, i acaben molt més relaxats. Si tenim poques hores potser és millor viure-les de manera plena encara que tranquil•la, que buscar-se alguna activitat gaire complicada. Continua a baix.

    ResponElimina
  23. El temps que passem amb la gent que estimem és de qualitat, és clar, però potser per gaudir-lo, com dius tu, cal treure’ns del cap les cabòries primer. Jo més aviat diria que una hora al costat d’algú que estimes passa en un sospir, no te n’adones i ja ha acabat. Sempre se’t farà curta, encara que després el benestar perduri molta estona més, però pel record o pel sentiment que tenim. El temps no passa a la mateixa velocitat sempre, quan el gaudim passa volant!

    Ventafocs, m’agrada la teva manera d’exposar-ho, jo sóc de petites coses i gaudir-les molt. No necessito massa activitat, ni massa sorprenent, miro de viure i implicar-me plenament amb les coses que faig i que em ve de gust fer. Potser estem acostumats a que tot ha de ser nou i canviant, però així crec que deixem de valorar el que tenim.

    Sargantana, se’m fa difícil que algú no sàpiga mirar endins, ja que per a mi és molt natural. He après a escoltar la meva ment, però no et creguis que escolto massa al cos. Mica en mica, que tot això es pot entrenar.

    Joan, si comptem les hores en detall, com fas tu, la veritat és que ens quedem sense temps lliure, és més, si comptem sense fixar-nos totes les coses que fem, segur que ens surten més de 24h. Amb aquestes dades, no puc fer més que estar d’acord amb tu, som uns cracks. Qui ha dit que no es pot controlar el temps? Em sembla que tots ho fem una mica.

    Joma, estic d’acord amb el teu comentari, jo he viscut alguna temporada així, sortir de la feina només és un pas, però segueixes amb la tensió i et porta una estona sortir de l’espiral. Quan finalment t’ho treus del cap, poc temps et queda del dia. Però he de reconèixer que d’un temps ençà, quan surto per la porta de l’empresa s’ha acabat el dia laboral, hi deixo de pensar fins el dia següent. I és fantàstic, penso que tots ho hauríem d’aconseguir.

    Núr, com trobava a faltar que em portis la contrària, hahaha. Entenc que hi ha molta gent que fa la seva feina a disgust, però tampoc és el meu cas. El que sí que et diré és que abans m’emportava les cabòries a casa, i ara no ho faig, em paguen per estar-hi 8 hores, no per pensar-hi tot el dia, això que ho facin els presidents. Respecte a altres obligacions, com podria ser mantenir la casa endreçada, rentar roba o fer la compra, doncs què vols que et digui, si m’ho poguessin fer, jo encantat de la vida. Em sembla que tu has declarat alguns cops ser molt de casa, i potser t’ho agafes d’una altra manera. Jo passaria del tot, i ho lligo amb que si em paguessin a la feina el doble del que em paguen, potser contractaria algú perquè em fes aquestes feines. Així que no m’emprenya anar a la feina, a més no em puc queixar perquè ho passo bé, però això no treu que m’hi pugui sentir infravalorat, i penso que això és un mal endèmic quan ja portes un temps en el mateix lloc, i sí que m’emprenya haver de fer les feines de casa, naturalment! Molt optimista això de ‘almenys tenim un lloc per viure!’, quan vivíem a ca la mama bé que teníem un sostre, i poca cosa fèiem, o almenys molta menys que quan vius pel teu compte.
    Sí estic d’acord amb que hem de valorar el que tenim, ja que és la manera de no posar-se pedres al fetge i de descobrir que no estem tan malament com creiem o com volem fer creure. Si mires al teu voltant penses ‘collons, si tinc gairebé de tot, no em puc queixar!’, però la tendència general no és aquesta, sinó la de ‘mira tot el que NO TINC!’. Si digués que no ho he fet mai, mentiria, però intento estar content amb el que tinc, que no és poc, i a fer el ploricó sempre hi som a temps. En això hi juga un paper la introspecció, per mi també és molt necessària, però no oblidis que nosaltres som capricorn, i això ens ve de sèrie. El més sorprenent és que hi ha gent que no ho sap fer! A banda d’això, en concordança amb el darrer comentari que fas, la manera d’agafar-se la vida també depèn molt de la persona, i en el meu cas, jo sóc de natural pessimista, no cal ni que ho digui.

    Nona, la Núr sol saber el que es diu. L’actitud davant la vida és important.

    ResponElimina
  24. No sé si em refiaria que algú vingués a netejar-me casa meva, però suposo que si tingués prou diners, segurament també pagaria algú! Que m'agradi estar a casa o que sigui casolana, no vol dir que m'agradi fer les feines de casa! I sé que he dit algun cop al bloc que m'ho passo de conya planxant, però no vol dir que sempre em vingui de gust!

    I em sembla que també t'ho he dit algun cop: jo solia ser pessimista, molt negativa, però ho he anat corregint! A poc a poc, que els petits canvis són poderosos!

    Sí, em venia de gust tornar, ni que sigui una miqueta! ;)

    ResponElimina
  25. Núr, corregir el pessimisme? Això és possible? En aquest cas, hauries de fer cursets que es diguessin alguna cosa així com "Com superar el seu pessimisme en pocs passos". Segur que un bon grapat de capricorns es farien adeptes seguidors teus! Donant per suposat, es clar, que els capricorns voldran deixar de banda el seu pessimisme... ;)

    XeXu, ja em perdonaràs, però em penso que t'has passat la tarda toquetejant la plantilla del blogger, quin mareig! Perquè no tornes a l'antiga? ;)

    ResponElimina
  26. Núr, suposo que poca gent deu haver-hi que fa les feines de casa amb gran il·lusió (hi ha gent per a tot!), però crec que tu t'ho agafes com deies al comentari anterior, si s'ha de fer es fa, i no et fa mandra, perquè toca. Jo em refiaria de qui em vingués a netejar perquè segur que ho feia millor que jo!
    Alguns fets de la vida ens fan veure les coses de millor manera, almenys no de manera tan pessimista, perquè ens adonem que no ens podem queixar. Potser no la veurem de color de rosa com alguns, que a mi personalment em foten una mica de ràbia, però tampoc la veurem negra completament, que sol ser la meva dinàmica. No tinc motius per veure-la tan negra, però ja està en mi el fet de tirar cap a l'explicació més realista-pessimista. Si creus que pots ensenyar la manera d'evitar això, com et demana la Yáiza, si us plau, patenta-ho. Penso que si ho fas no et caldrà fer una traducció més en ta vida.
    Se't troba a faltar, que ho sàpigues! Et mereixes que et posi a comptar vots a c@ts, casum!

    Yáiza, ja li comento a la Núr que et faci cas i que expliqui el seu mètode al món, però a veure què dius dels capricorn, que et deixo anar la Carme, l'Elur i algun més que corre per aquí i sabràs el que és bo.
    Doncs sí, vaig estar fent coses a la plantilla, però he de fer moltes i moltes proves per aconseguir que quedi com m'agrada, em sap greu si algú ho va veure en directe. La plantilla antiga... no me'n parlis. Me la vaig carregar pel meu mal cap. Ja us acostumareu a aquesta, dona. Miraré de no tocar massa cosa més, però no prometo res.

    Pupita!!! Reflexions C3, si és que quins cracks. Encara que a C12 tampoc no ens quedem curts, oi R4?

    ResponElimina
  27. Hahahhaha! Potser sí, que ho hauria de patentar... A mi em va passar després de viure un any amb un parell de "tiesfelicesdelavida", com n'hauria dit abans de viure amb elles... Hi ha coses que s'encomanen si abaixem nosaltres mateixos les nostres defenses. Un dels millors exercicis és obligar-te a pensar en una cosa positiva per cada cosa negativa que et vingui al cap (d'un projecte que hagis de fer, d'una activitat que no et vingui de gust...) i si realment ets incapaç de trobar res positiu, obligar-te a no pensar-hi! És a dir, evitar fer-se mala sang, eliminar les vibracions negatives que creem nosaltres mateixos. ;)

    A mi em va bé. Això sí, com diu la Yázia, tot és cosa de voluntat!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.