dimarts, 9 d’agost de 2011

Repoker

A la feina som un repoker. Hi tinc quatre persones amb les que mantenim una relació molt maca i sempre anem junts; quatre noies i jo. Elles són els asos, jo seria el joker. No sé si es pot parlar d'amistat, d'això ja n'hem parlat altres cops, però sí que les aprecio molt. Elles són el motiu pel qual val la pena anar cap allà cada dia, la feina, total, és només feina.

Aquests dies regna una atmosfera una mica diferent. És encara més propera, més afectuosa, si pot ser. Jo que solc ser fingidament brusc i tallant, que és el meu rol, també estic més afectuós. Fa dies que ho veig, però avui he lligat caps i m'he adonat de per què és. Una d'elles marxa, deixa l'empresa. El nostre repoker es trenca.

Ella està molt més relaxada i es nota, ha foragitat la crispació que l'ha portada a buscar una alternativa, i això hi ajuda. I per part nostra també estem molt més receptius i propers, ja que sabem que se'ns escapa. Encara falten unes setmanes, però comencem a mirar-nos i quedar-nos callats, en alguns moments, i amb aquestes mirades ens diem que ens trobarem a faltar molt. De fet, també ho hem començat a dir amb paraules. I llavors és quan et planteges coses, perquè si has perdut un as en pots perdre d'altres, i sense elles pot ser hora de buscar-se un altre camí. 

22 comentaris:

  1. Un pòker segueix sent una mà bastant alta. Quan et quedis en un trio potser sí que caldrà pensar en començar partida en un altre lloc, però ningú t'assegura que et pujarà més que una parella (has vist com exprimeixo la teva metàfora??) ;)

    ResponElimina
  2. Trobo que és molt maco que tinguis aquesta relació tan bona amb la gent amb qui treballes. I dubtes si és amistat? Bé, potser no són amics, amics, d'aquells que es compten amb els dits d'una mà, però són bones amigues (en un sentit més laxe), de ben segur. És una llàstima, però els camins es bifurquen i la gent se separa. I sovint, les relacions es perden sense més, d'això ja n'hem parlat en anteriors posts, tan aquí com a ca meva. I quina gràcia que siguis l'únic noi! El gall del galliner? Hehehe!

    Per cert, si no ho dic, rebento: què fas amb aquesta font tan... tan... ehem, tan així a la capçalera? La lluna d'acord, però aquestes lletres...?

    ResponElimina
  3. Bé, Salvador, quan es quedi en un trío potser se li acudirà un altre joc ;)
    That's life, XeXu, uns arriben i altres se'n van. Fa peneta tancar etapes maques, però és allò que quan una porta es tanca... una altra s'obre. La vostra companya-amiga ja la teniu guanyada, potser arribarà algú altre amb qui també pagarà la pena fer una partida...

    ResponElimina
  4. Mira, sempre et quedara una escala...

    ResponElimina
  5. Jo això del poker no sé com funciona... però a la meva feina ha passat el mateix, en el meu cas he estat jo la que he marxat i he deixat tres noies encantadores les quals eren el motiu per continuar estant allà. I m'ha sabut molt greu, fins i tot se m'ha escapat alguna llàgrima, però tot passa... I el contacte hi continuarà sent igual, perquè no em vull deslliurar d'elles així com així... La qüestió era que necessitava volar, canviar, sentir-me útil... i en això elles m'han recolzat en tot i més! Aix.....

    ResponElimina
  6. Subscric totalment el que diu en Ferran. El que cal fer és engegar un mecanisme per a no perdre la connexió amb aquesta companya que se'n va.

    ResponElimina
  7. Bona reflexió. Com diu l'SM un poker encara continua essent una molt bona jugada i podeu seguir passant-vos-ho molt bé.

    És veritat però que és com una petita ferida que costarà de cicatritzar. Un grup, quan perd un dels seus components, se'n ressent, com ha de ser, perquè tots ells són indispensables a la seva manera (no parlo de grups esportius, si no de grups d'amics, de persones, de relacions).

    Potser és un pèl precipitada la conclusió final, però jo no la deixaria de banda. Si algú ha sortit ressentit de l'empresa per alguna cosa serà i mai saps quan et pots trobar en la mateixa situació.

    ResponElimina
  8. Jo també vaig marxar d'un lloc de feina, i quan ens veiem amb les que encara hi treballen ens abracem com si l'escalfor de l'abraçada els tornés la nostra presència allà. En Ferran i en Jpmerch tenen raó, el que val és continuar veient-se, escriure's, trucar-se... i teixir lligams amb el nou-vingut.

    ResponElimina
  9. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. És curiós a la meva feina som molts molts més...potser a vora 60 quasi....i per horaris no coincideixo pas més que amb uns quants i ja sé que el curs vinent alguns , algunes, amb qui hi tenia una certa complicitat no hi seran i em sap greu...la feina és només feina però és molt més agradable quan tens bons i bones companyes...sap greu "perdre" una companya....

    ResponElimina
  11. Sempre he pensat que una bona relació amb els companys de feina és un dels ingredients principals per tal que una feina sigui més que una simple feina, que no sigui una tortura llevar-se cada dia per anar-hi, que sigui fins i tot motiu de plaer.
    Tal i com ho presentes us marxa el 20% de l'equip. Recorda que encara hi ha el 80% restant.

    Petons.

    ResponElimina
  12. Pensa que tots els dies que heu passat els quatre junts ja no us els treu ningú. Jo no crec que tal com diuen es tracti tan de si continueu quedant o no (que és clar que ho heu de fer!), sinó que sent realistes el que fa sentir pena és que en el fons sabeu que mai més tornareu a tenir el que teníeu fins ara. És com quan marxa un germà de casa, ja saps, que us seguireu veient i que us estimeu molt, però no serà el mateix que veure's cada dia. O quan amb els amics de l'universitat s'acaba la carrera, seguireu sent amics, és clar, però ja no és el mateix, el compartir el dia a dia, tantes hores, aquells avui fas ulls tristos, aquells anem a fer un cafè que el necessites…tot això saps que mai més tornarà i suposo que en el fons per això, ja ho comencem a trobar a faltar abans que s'acabi i tot, tal com et passa a tu. Potser exagero, però em sembla que tancaràs una etapa, una petita etapa o un calaix com vulguis dir-n'he, però és algo que fins ara teníeu i que ja no tornarà. Feu-vos una despedida ben maca, al cap i a la fi, no és tan sols ella que marxa, en el fons el que marxa és aquesta relació que heu teixit a vuit mans. I sobretot, disfruteu-vos molts els últims dies (ara que ja us sabeu els punts dèbils, i les brometes i aquestes coses tan maques)!!

    ResponElimina
  13. Ai, ara llegint un altre blog, m'ha vingut una manera més breu de resumir el que volia dir: és un final. Un dels molts finals que tenim a la vida.

    ResponElimina
  14. Sap molt de greu quan es tanquen aquests cicles. Però enlloc de la pèrdua intenta quedar-te amb lo bo que ha estat aquest repòker, la sort que és haver-lo viscut. La feina sols és feina, xò és ben veritat que quan tens la sort de tenir bons companys i portar-t'hi bé, és genial.
    I com el Ferran, no saps qui vindrà. No serà el mateix repoker, però pot ser-ne un altre.

    ResponElimina
  15. La complicitat amb els companys és una gran sort. Aprofita els dies que us queden i no perdis les esperances per poder-la tornar a tenir.

    ResponElimina
  16. De vegades els canvis ens trastoquen però no sempre han de ser dolents, un canvi així pot anar bé i tot, que quant les coses s'estanquen no es fa massa camí.

    ResponElimina
  17. Sembla estrany que a la feina puguem forjar aquesta mena de lligams amb la gent que treballem, però és així. A més, crec que és molt important sentir-se a gust per tal de treballar bé. Però és llei de vida que la gent amb qui treballem no sigui sempre la mateixa, ara bé, si la relació que s'ha establert és prou bona, jo sóc de les que pensa que fora de la feina també es mantindrà.

    ResponElimina
  18. Carai, envoltat de dones eh!! (ai... és el primer que m'ha vingut al cap)

    Dir que no passa res és mentir, però si que estic d'acord és que si el seu buit l'omple algú altre perquè l'empresa així ho decideix, se li ha de donar una oportunitat al nouvingut. No serà la noia que ha marxat, però diferent no té per què ser pitjor, i entrar nou en un lloc és dur. Potser entra a l'equip gent molt competent i meravellosa, qui sap! Ara bé si els que van entrant són capullos a més no poder i deixes de trobar motius suficients per seguir aguantant la pressió... Tu decideixes.

    ResponElimina
  19. Gràcies a tots vosaltres pels comentaris en aquesta entrada. Encara que expliqui que em sap greu, perquè me’n sap, en realitat estic content per ella perquè ho necessitava, i penso que es mereix un tracte millor que el que estava tenint. Li desitjo el millor i estic content per la sort que ha tingut. Però ja se sap, això no té res a veure amb tot el que la trobarem a faltar...

    SM, metàfora o no, però no et falta raó. De moment ens quedarem quatre, verem per quant temps, i a més són les que treballen més directament amb mi. Però anar pensant en alternatives no seria massa cosa, encara que el mercat no està per massa alternativa...

    Yáiza, no sé si anomenar-ho amistat perquè tot i que ara sé que trobaré molt a faltar a aquesta noia no sé si mantindrem cap tipus de relació un cop no hi sigui, i amb un amic sempre intentes estar-hi en contacte. Veurem què passarà. Ja ha marxat alguna gent que apreciava molt, i tampoc no els he mantingut. D’això en parlàvem tant aquí com a ca la Maira també. Sóc un gall perquè totes em ponen, hehehe. Això em diuen per allà, però és que amb les noies m’hi entenc millor, almenys laboralment. Els tios són més dropos!
    Però ja està bé de queixar-se de la lletra! No t’agrada? A veure si te la faré buscar a tu! A mi m’agrada aquesta, potser podria ser una miqueta més gran, però no està tan malament, no?

    Ferran, això del trio jo ja els ho dic, però de moment no ha colat. No és segur que reposin una persona en la posició de la noia que marxa, tant de bo, però tal i com estan les coses, no és segur. Espero almenys no perdre el contacte amb ella, però aquestes coses, ja se sap, a mesura que passa el temps...

    Molon labe, de moment serem un poker, però ja ens guanyen amb diverses mans.

    Alba, la veritat és que feia temps que això s’ensumava, la pregunta no era si algú marxaria, sinó qui marxaria primer. Penso que la sort ha jugat a favor de qui més ho necessitava, i se’n va a un bon lloc. Li desitgem el millor, és clar, però això no treu que faci pena. Ella es deu sentir com et senties tu, suposo que és això el que provoca el canvi, quan la necessitat de volar supera la bona companyia. A veure si tens sort i mantens el contacte amb elles, jo sóc escèptic, però també ho intentaré.

    Jpmerch, et refereixes al tema del trio? Hehehe. Mirarem d’establir-lo, però sempre sóc escèptic amb les coneixences de la feina.

    Porquet, un poker no està malament, però un cop t’acostumes al màxim... En aquest cas és una relació d’iguals, en teoria entre alguns hi hauria d’haver una jerarquia, però aquesta a la pràctica no es nota gens, només en qüestió de responsabilitats, però som un equip tres de nosaltres, una altra abans estava amb nosaltres també, i l’altra treballa estretament. Ens entenem molt, i ara ens mancarà una peça. Fa pena, però era una cosa que havia de passar.
    Està clar que cal mantenir el contacte, i que aquest món és molt petit. No és gens estrany canviar de lloc i trobar-te amb gent que van estudiar amb tu, o amb la que vas coincidir en alguna feina. Curiós, però acabes tenint coneguts i ex-companys per tot arreu.

    Cantireta, és un bon presagi això que expliques, jo penso que la relació es perdrà, però almenys sé que és possible, perquè hi ha casos en que s’ha mantingut. Farem esforços, amb la quantitat de mails que escric no em costarà escriure’n alguns més, i dependrà de les ganes que tingui ella de contestar-los. I veurem si surt de mi també, és clar.

    MBosch, el teu comentari anima. No sé si l’has dit en aquest sentit, però l’interpreto com que un poker és molt més del que té molta gent, i que n’hauria d’estar content. Ja em passa sovint que valoro més el que no tinc que el que tinc... bé, em sembla que és un problema endèmic, tant de bo el sabéssim solucionar.

    ResponElimina
  20. Elfreelang, tu treballes en un institut i tothom té la mateixa categoria allà, encara que no us veieu al mateix temps. A la meva empresa hi ha diferents unitats, i som una cinquantena en total, tots ens coneixem, però a l’hora de la veritat et fas amb uns pocs. És una gran sort que els pocs amb els que et fas siguin d’aquesta categoria, jo em considero privilegiat per haver compartit aquest temps amb elles. Abans de començar ja saps que és només uns situació temporal, però caram, sap greu quan es trenca una harmonia tan maca.

    Ariadna, la feina no deixa de ser feina, i encara que t’agradi i l’agafis amb ganes, al cap d’un temps per força es torna rutinària o menys emocionant. Això per no parlar de si et trobes amb caps que et fan la vida impossible. Per això la diferència la fan les persones que ens envolten, és el fet que fa que ens quedem més temps en un lloc del que ens quedaríem, la llàstima de perdre això. Perquè si ja no et dus bé amb els companys, em sembla que no aguantes gens ni mica i fuges corrents. Veurem quan dura aquest 80%.

    Barce, és clar, hi ha una cosa que segur que s’acaba, el barallar-nos junts amb la feina del dia a dia, el riure plegats de les ximpleries que ens manen els nostres superiors, la companyonia i el treball en equip. La persona que marxa no treballa directament amb nosaltres, però sí molt estretament, ja que fa la part següent d’una de les nostres feines. Però compartim despatx, i la seva absència es notarà molt i molt allà. Per molt que continuem veient-nos, que no sé si serà el cas, ja no serà el mateix. Potser es converteix en una altra cosa, aconseguim una amistat, però ja no serà el mateix en aquell despatx. L’exemple dels companys d’universitat en el meu cas podria ser molt bo, però dubto que sigui aquest el cas. Amb els meus companys de bioquímica, amb els que vam lluitar mil batalles durant la carrera, temps després d’aquesta s’ha establert una relació encara molt més profunda i d’amistat real, fins el punt que són les persones més importants de la meva vida. Els temps de la carrera estan ara per recordar-los, però l’amistat que ens uneix, que té tonalitats familiars, està per sobre de totes les coses i sempre present.
    Farem un bon comiat que ja estem pensant, però esperem que no sigui l’últim com que ens puguem trobar tots plegats, i definitivament que no sigui un final. Sé que s’acaba una cosa, però prefereixo pensar que en comença una altra, que és l’inici d’un altre tipus de relació. Encara que no acabi sent així, però millor pensar-ho.

    rits, valoro molt el temps que he viscut amb elles, i me n’adono ara encara més que sé que perdem un dels membres. Segur que encara ho recordaré amb més nostàlgia quan canvii de feina algun dia i no gaudeixi d’aquesta relació tan propera amb els companys. Serà una pena, però no sempre es pot tenir tanta sort. La feina sempre serà feina només, però els companys fan la diferència, i aporten un plus de motivació.
    No sé si vindrà ningú, és probable que no. Ja es veurà, i si ve algú, espero que tinguem la mateixa sort.

    Maria, la complicitat es mantindrà amb les que es queden, i en cas de que entri algú nou, esperem que podrem assolir-la amb aquesta persona també. Almenys s’intentarà.

    Garbí, el que importa aquí és que el canvi és molt bo per ella, en gairebé tots els sentits. L’únic punt en contra és que sé que se sent molt bé amb nosaltres com a companys, i també li sap greu deixar-nos enrere, però les compensacions són moltes, i aviat se li passarà la tristesa. Ella ho necessitava, estava arribant al límit. El canvi que ha fet ara que se’n va es nota moltíssim, està súper-relaxada, encara no ha deixat el lloc però ja ha revifat.

    ResponElimina
  21. Guspi, jo tinc els meus dubtes de que la relació es mantingui fora de la feina, d’això n’hem parlat molt darrerament, i pensa que la relació que tenim ara es sustenta de 9 a 18h, i no ens hem de buscar moments fora d’aquestes hores per trobar-nos. Quan calgui, veurem si fem l’esforç. És cert que sabem que els companys de feina son temporals, però generalment establim llaços estrets mentre dura. Suposo que és perquè hi passem moltes hores, i si no aconseguim un mínim de bon ambient és insuportable i ja no ens hi quedem. En canvi, si l’ambient és bo, això t’anima a anar-hi, no et costa tant llevar-te pel matí, i a més estàs motivat per treballar. Estar content a la feina fa rendir més, sens dubte!

    Laia, no m’he envoltat jo de noies, m’hi envolten! Però igualment, veient els altres nois i homes que hi ha per la feina, tret d’un, dono gràcies a déu perquè m’hagin tocat noies, i aquestes noies.
    Som molt receptius i sempre mirem d’acollir els nous, això ja ho té la persona que entri. El problema és que no sabem si entrarà ningú. Com que estem en crisi i tot plegat, ha marxat alguna gent i no han posat ningú al seu lloc si no era estrictament necessari. Així que ens podem quedar sense una companya fantàstica i guanyar un buit molt gran. Si ve algú altre, esperem que vingui de cara i segur que amb nosaltres no tindrà problemes. Sovint hi ha enveges i molta gelosia dels coneixements i de la posició, com si la persona que entra ens hagués de robar la feina o l’estimació dels companys, però no és el nostre cas, em pots creure. Si entra algú amb ganes d’integrar-se i a sobre és treballador, no tindrà cap problema. Si és com descrius al final, a banda de donar-me motius per fotre el camp a mi, no pateixis que jo li’n donaré perquè foti el camp ell o ella. No suporto els pedants, els creguts i encara menys els incompetents. I quan em topo amb gent d’aquesta es desperta la meva llengua més sanguinària.

    ResponElimina
  22. A la vida ens trobem persones que ens fan el camí més agradable, algunes d'elles els acabem anomenant "amics"... potser només compartiu feina però això és molt als temps que corren! Quina enveja tenir aquest bon rotllo amb les compys!!
    També s'aprèn a separar-se d'aquells que apreciem... tot i que si el vincle és fort no has de dubtar en mantenir-lo.
    Salut!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.