divendres, 19 d’agost de 2011

Gràcia


Flors de paper, cortines de llauna, peixos reciclats i sobretot molta imaginació. Per uns dies un dels barris més caòtics de la ciutat canvia de cara per omplir-se de colors i d'ambient de festa major. Massa gent s'aplega per gaudir dels carrers guarnits amb molta dedicació, però és que val la pena deixar-s'hi caure. Aquest any s'imposa el carrer Fraternitat per sorpresa, però què millor que fraternitat per lluitar plegats per l'objectiu comú de tenir el carrer més maco del barri? A més, el tema és el món de Peter Pan, irresistible perquè ningú de nosaltres vol fer-se gran. Tant de bo poguéssim visitar sovint el país de Mai Més, arribar-hi volant, embruixats pel polsim de la Campaneta.

22 comentaris:

  1. Ohhhhh!!! Quina post tant maco que t'ha quedat XeXu! Tan de bo poguéssim visitar aquest país ben sovint i deixar de tocar tant de peus a terra i somiar una mica més! És bonic que ens facin somiar, i si ho fan carrers engalanats de coloraines com els de Gràcia llavors ja és somiar desperts!

    Molt i molt bonic!

    ResponElimina
  2. Tothom té el seu personatge preferit, al Peter Pan. El tema és ben trobat, és cert!

    ResponElimina
  3. XeXu,

    no sé si arribaré a temps, aquest anys, d'acostar-m'hi algun vespre. Gràcia sempre m'ha semblat un bon objectiu comú de participació, cooperació, de compartir. Vaig viure-hi a tocar, fins els vint-i...
    La fraternitat és una bona intenció i convençuda que és possible.
    Peter Pan és un personatge, però jo em nego a deixar de somniar. I sempre que pugui plantaré bé els peus a terra.
    Una abraçada ben agraïda!

    ResponElimina
  4. No he estat mai a les festes de Gràcia, però pinta molt i molt bé! Algun any m'hi he de deixar caure! Quin tema més maco... el país de Mai Més, qui no hi voldria anar? Ningú es vol fer gran... però no tenim més remei. Ara bé, tot i els anys hem d'intentar conservar aquest esperit, perquè sinó tot es torna molt i molt trist...
    Salut i abraçada!

    ResponElimina
  5. Ahir mateix m'hi vaig deixar caure una estona... bé pel carrer fraternitat no, però sí per la cerveseria artesana del carrer Sant Agustí... oooh, quines cerveses tan bones, per favor (i cares!)

    ResponElimina
  6. No ho he vist mai en directe però m'agradaria

    ResponElimina
  7. M'estranya força que aquest apunt no se n'hagi anat volant. Un pensament feliç i...

    ResponElimina
  8. Mira només faltava la cançó del Ismale Serrano sobre Peter Pan, i la certesa quan diu que és un dels finals més tràgics mai escrits el llibre... ara només cal saber si val la pena encendre el llum...

    ResponElimina
  9. També m'agradaria veure-ho, però ho tenc una mica complicat, almenys aquest any... em quedaré amb el teu tast.

    ResponElimina
  10. Els ha quedat molt bonic, amb aquesta decoració!

    M'has fet pensar en això de no voler fer-se gran, que realment crec que és més freqüent quan ja tenim una edat que no pas quan som petits. Jo creia estar "per sobre" d'això, que no hi pensava, que no em feia res. Però he de dir que em passa el temps massa de pressa, i que de bon grat l'aturaria de vegades...

    ResponElimina
  11. Caaaarai, quin post mésss... bonic! (poètic? romàntic? bé, no m'hi poso..! hehe!). No dic que el carrer Fraternitat, amb Peter Pan inclòs, no sigui ben bonic i no es mereixi el primer premi. Però no sembla que li hagin fet una mica de bullying al carrer Verdi, enguany?? Jo no fa gaires anys que tinc el costum de passejar per Gràcia per les festes, però sempre que recordo Verdi tenia el primer premi... Pobrets! Deu estar amanyat, tot això, no?

    I això de no fer-se gran... ho entenc com un voler o no voler que passi el temps. Jo crec que vols que s'aturi el temps quan estàs content amb el que estàs vivint, independentment de l'edat que tinguis. Tot i que estic d'acord amb la Laia, que de petits no se'ns passa tan pel cap, això de voler aturar el temps. Però si sent grandet passes per un mal moment, no crec que et passi pel cap voler-te quedar encallat en aquell moment de la vida... no? Encetes un tema prou interessant, eh!

    (mira si sóc bona persona... avui no et dic res de les lletres de la capçalera!! potser és que m'hi estic acostumant...)

    ResponElimina
  12. Magnífic post!! La foto t'ha quedat genial i el text amb el que l'acompanyes ja ho ha fet rodó!! :-))

    Mentre siguem capaços de somriure en veure posts com aquests, el nostre cor seguirà conservant una part de nens i nenes :-)

    ResponElimina
  13. Sembla que la fraternitat ha acabat aquest any amb la "tirania" (dit amb tot l'afecte i sense voler molestar a ningú) del carrer Verdi. :)

    ResponElimina
  14. Jo fa temps que no hi vaig, massa gent....pel meu gust...però me n'alegro pel carrer i pel nom Fraternitat! fraternitat és el que ens manca....

    ResponElimina
  15. no hi he anat mai, però el sol fet de veure treballar la gent amb harmonia i ganes fa que el resultat ja sempre sigui positiu. Uns valors que no es poden perdre i que serà difícil de mantenir-los en una societat tant egoista. Bona festa

    ResponElimina
  16. A mi és dels carrers que més m'agraden, i no ho dic ara que ha guanyat o en parles, ho vaig dient des de diumenge. Té molta màgia.

    Fraternitat fa uns anys que fa coses molt maques. Van ser els primers on vaig veure que jugàven amb les càpsules de la nespresso i ara ja ho fan a molts carrers. Es mereixíen el guardó.

    Això si, no sé si hi ha molta fraternitat entre els dels carrers. Més aviat molta competitivitat. Quan es van donar els premis, molta gent va aplaudir que Verdi quedés el sisé. Molta enveja, vaja. I sincerament, crec que les sirenes (que tp m'agraden massa, son una mica putis) crec que es mereixen més que un sisé premi!

    En quant en Peter,.... bé, tots i volem estar, xò no ens podem quedar i qui s'hi queda, després es pot trobar molt sol... De petita no em va agradar, no l'entenia, en canvi el vaig entendre. Em sembla una història molt i molt trista. Fa un grapat d'anys que s'expliquen en forma de contes infantils coses per als adults, no s'ho van inventar els de Pixar.

    ResponElimina
  17. Aquest és un dels que em va agradar força però també em va agradar molt el carrer de Joan Blanques, sobretot la part de les flors i les làmpades. Que, per cert, no sé si ha tingut algun tipus de premi...
    No sé com ho fèiem que, fa uns anys, sempre estàvem fora de Bcn per les festes de Gràcia. Ara no ens les perdem, ens encanta passejar pels carrers guarnits.

    ResponElimina
  18. Per la imatge em faig la idea que el carrer deu haver quedat molt bonic. M'hauria agradat veure'l!

    ResponElimina
  19. Gràcies a tots per comentar aquesta foto i el text que l’acompanya. Als que no heu passat mai per Gràcia durant les festes, dir que val la pena, fins i tot si viviu lluny i hi heu d’anar expressament. Però millor entre setmana que hi ha una gentada de por! És una visió diferent i original del clàssic barri barceloní.

    Barce, si a tu no t’agradava aquest post, parlant de la city, ja podíem plegar, hehehe. Ho vulguem o no, ens anem fent grans, encara que no és una cosa que us hagi de preocupar als més joves, ja vindrà. Ara, que a qualsevol edat fem visitetes a Mai Més de tant en tant, també és cert.

    Cantireta, el tema estava ben trobat, i la decoració molt aconseguida, la veritat.

    Fanalet, espero que t’hi hagis pogut deixar caure i que hagis fet bones fotos com tu saps. Jo vaig amb la compacta senzilleta i les fotos que faci mai faran justícia al model. Amb l’experiència de formar part d’un grup gran que ha d’anar-hi conjuntament, però que a l’hora de la veritat no ho saps mai, estic segur que a Gràcia també hi ha mala maror en algunes ocasions, i entre carrers rivals, però igualment, els resultats demostren que de cooperació no en falta. Jo sóc dels de peus a terra també, però si no somiem, on anirem a parar?

    Alba, no es pot dir que jo sigui un habitual d’aquestes festes, però val la pena veure-ho, és molt curiós. Encara que hi ha tantíssima gent que cansa una mica. Viure a Mia Més tampoc no m’agradaria, però anar-hi de vacances, o de caps de setmana, no et diria que no.

    Porquet, que lladre! Jo hi vaig anar a la tarda, no a la nit! Encara que l’oferta nocturna del barri també està força bé. No he anat a aquesta cerveseria, m’ho hauré d’apuntar... per principi de mes!

    Joma, potser aquest any fas tard, però apunta-ho a l’agenda per l’any que ve.

    Joan, em sembla que pels nens és més fàcil tenir un pensament feliç per arrencar el vol...

    Molon labe, ara no tinc al cap la cançó de Serrano, però segur que és millor que la del Canto del Loco, de mateix títol.

    Ventafocs, hi ha vols molt barats a Barcelona! Aquest any potser no, però en algun de proper, fas una excursió estiuenca a la capital catalana i aprofites per veure tot el que puguis.

    Laia, presideix el carrer un Peter Pan i un Capità Garfi enfrontats de mida natural. Podem dir que abans de la vintena et ve de gust ser més gran per fer moltes coses que veus fer a germans i a altra gent. Però quan veus que la cosa va de veritat, llavors prefereixes frenar. I hi ha mil maneres d’adonar-se que et vas fent gran, però millor ves-les descobrint mica en mica. A més em sembla que cadascú té les seves pròpies.

    Yáiza, també vaig veure el carrer Verdi i s’ha de dir que em va semblar que tenien més recursos que altres. S’ho deuen treballar més perquè saben que tenen possibilitats reals de guanyar, la seva decoració era aparentment més sòlida que altres. Però bé, també deu importar el tema i tot plegat, ara no recordo de què anava. I que hi hagi una mica de tongo... doncs no ho sé, no puc dir res al respecte.
    Ja hem parlat altres vegades de quins eren els períodes importants de la vida de les persones. Com que no són iguals per tots, com saber quan un és jove o no? Hi ha gent que amb trenta anys viu coses que no vivia amb vint, pel que sigui, i llavors ells estan vivint la seva joventut. No es volen fer grans és clar. Però si parlem de condició física i mental, això sí que més o menys és igual per tots, que l’estat d’ànim ho amagui una mica, no té res a veure. I és clar, quan s’és jovenet no es té aquesta percepció, t’és igual tot. És quan comences a veure canvis que la cosa et comença a preocupar.
    (Per no dir res de la capçalera, no se t’oblida, eh!!)

    ResponElimina
  20. Assumpta, la foto no té massa qualitat, però faig el que puc amb la digital compacta. Més que bones fotos, aquest apartat del blog és més per ensenyar-vos el que jo veig que no pas per presumir de fotògraf, cosa que no puc fer.
    Penso que de tant en tant fem visites a Mai Més. Ens anem fent grans, però conservem l’esperit, i de tant en tant surt.

    Josep Lluís, la gent de Verdi es nota que tenen recursos, però de vegades les bones idees superen la qualitat. I és clar, per poder superar el carrer estrella feia falta molta Fraternitat!

    Elfreelang, a mi la gent m’atabala molt, i reconec que en alguns moments era totalment excessiu, volia fugir. Però del que vaig poder veure amb tranquil•litat, em va agradar força. Fraternitat estava molt bé, la veritat.

    Garbí, no és altra cosa que una competició, per tant estic segur que hi ha enveges i mala maror entre alguns carrers, fins i tot en les comissions organitzatives deu haver-hi merder, però els resultats són palpables, així que almenys quan s’hi posen, saben treballar en equip.

    Adbega, ja diràs a veure què t’ha semblat, si Fraternitat és digna guanyadora pel teu gust.

    rits, s’ha de dir que el carrer té una continuïtat, una coherència, explica tota la història. Per tant penso que és digne guanyador, almenys entre els carrers que vaig veure jo. Potser tu em podràs dir si hi ha alguna avantatge en haver guanyat algun any, si tens més recursos, perquè Verdi semblava clarament per sobre dels altres quant a materials i acabats. A Fraternitat sembla que són més de tenir idees brillants, no? Entenc això de les enveges, Verdi sempre és allà, i ja sigui perquè té més recursos o pel que sigui, quan un guanya sempre desperta la ràbia dels altres, i gaudeixen amb la seva caiguda. Naturalment, no parlo només de la competició de carrers de Gràcia...

    Sussana, no em conec massa els noms dels carrers, però crec que aquest de Joan Blanques sé quin és, i he de dir que tenia fotos boniques d’aquestes flors i la primera idea era penjar-les en comptes de la que vaig posar finalment, però aquesta em permetia reflexionar una mica amb el tema. Tampoc sé si aquests de Blanques van guanyar alguna cosa. Gràcia ja és un barri que convida a passejar-hi, però quan té els carrers guarnits val molt la pena, és original i diferent. El problema és la gentada que t’hi trobes.

    Ferran, el carrer quedava molt bonic, no era un tros massa llarg, però era molt complet i explicava tota la història de Peter Pan, molt aconseguit.

    ResponElimina
  21. Vaig ser-hi dissabte a la tarda tombant pels carrers guarnits com una Wendy més en un país imaginari. Tot un esclat d'imaginació per fer-nos perdre el món de vista. Sempre van bé aquestes desconexions.

    Ptns.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.