diumenge, 28 d’agost de 2011

Espai personal

Potser no ens n'adonem, però cadascú de nosaltres té moments per estar amb un mateix i prou. Alguns s'aïllen llegint. D'altres dediquen temps a algun hobby entretingut, o a una col·lecció. Hi ha autèntics cinèfils. Fins i tot n'hi ha que miren blogs. És temps en absolut desaprofitat i que ens aporta molt, encara que per algú altre pugui semblar que el dediquem a coses absurdes. La millor manera d'adonar-se de com en són d'importants és deixar de tenir aquests moments de soledat totalment desitjada.

I és que hi ha parcel·les del nostre petit món en els que no hi deixem entrar a ningú, però no perquè no vulguem, sinó perquè és necessari que sigui així. És un espai personal que ens serveix per replegar-nos en nosaltres mateixos i allunyar-nos del soroll. Per més sociable que hom sigui, per més que desitgi la companyia d'altres, sense poder fer ús d'aquest espai quan es vol, és probable que acabem amb un neguit que no sabem ni d'on ve.

Aquest espai es torna especialment vulnerable quan es té parella. Potser els primers temps podem prescindir de 'les nostres coses', però arriba un moment que es tornen a fer necessàries, i cal que hi hagi una bona entesa en el tema. Que necessitem espai i una mica de temps per dedicar a les nostres vàlvules d'escapament no significa que estimem menys ni que la presència de l'altre ens molesti. Això també cal fer-ho extensible a que no és necessari que una parella ho faci absolutament tot en tàndem, s'ha de compartir tot el que es pugui, però no ha de ser cap crim fer activitats per separat. 

Si aquests temes no es tenen ben parlats poden portar problemes, és clar, però els problemes que es deriven de no respectar l'espai personal de l'altre em temo que són força més greus, a la llarga. 

32 comentaris:

  1. És que l'espai personal, XeXu, és vital.
    Tan si tens parella, com si no en tens. És una necessitat.
    Penso que un dels grans problemes de la convivència és que de vegades s'obvien i d'altres els passem per alt. Respectar-nos-els, augura sempre èxit en les relacions.
    Clar que fàcil no és, però si possible!

    ResponElimina
  2. Doncs tens tota la raó. Cal ésser curós amb els espais personals, però tant per als teus com per als de l'altre. És la base del respecte i jo crec que, a la llarga, aporta aire fresc en el món de la parella i és una activitat sana per a la relació.

    És cert que, a vegades, cal fins i tot "lluitar" per a defensar aquesta parcel·la i en algunes ocasions cal renunciar-hi, però no ha de ser una constant. Al contrari, la constant ha de ser que aquesta parcel·leta es mantingui i sigui entesa i respectada.

    ResponElimina
  3. Xexu,
    Per fi et puc comentar :)Ara hi tens l'opció de NOM i puc entrar ja que em blogger fa un temps que m'hi barallo .
    M'agrada aquest post i saps per què? perquè la parcel.la l'ha de tenir tothom. No només les persones que viuen en parella. A mi sempre m'ha agradat conservar-la i als meus fills els dic sovint que és bàsic per la seva salut sobretot mental disfrutar d'aquests espais, normalment per estar amb un mateix sense interferències i també són moments creatius, d'inspiració, d'introspecció i de divertiment. :)
    Vinga que tingui una bona setmana!!

    ResponElimina
  4. M'has fet somriure quan dius "La millor manera d'adonar-se de com en són d'importants és deixar de tenir aquests moments de soledat totalment desitjada."

    És veritat, sempre passa, tant en això com en qualsevol altre cosa de la vida... quan ens falta allò que ens agrada, allò a que ens hem acostumat, és quan més ens adonem de com n'és de necessari.

    Crec que una vegada vaig explicar al meu blog (i, si no recordo malament, la CARME ROSANAS em va dir que ella també ho feia) que, a vegades, jo estava davant de l'ordinador, a la catosfera, i en Josep Lluís podria estar llegint a una altre habitació... de tant en tant un crida "Holaaaaaaaa" i l'altre respon "Holaaaaaa" i seguim amb el què fèiem.

    Mira, ara mateix vaig a provar-ho (ell està mirant alguna cosa a la tele). Som-hi!

    Jo: Holaaaaaaa
    Ell: Holaaaaa

    I ja està. Absolutament real :-DD

    ResponElimina
  5. Hola Xexu! A mi m'ha costat molts anys entendre-ho, fins que em vaig adonar, tan poc fa gaire, de lo important que eren aquest moments de recolliment personal. Jo necessito d'aquests moments i el dia que comparteixi la meva vida amb algú, si aquest dia arribés, els continuaré tenint, per estar bé amb els altres és imprescindible estar bé amb nosaltres mateixos. Una abraçada

    ResponElimina
  6. tot és anar-ho parlant, coneixent l'altre i les seves necessitats.

    ResponElimina
  7. Sense espai personal no és possible tenir espais comuns...per a poder compartir i construir un espai de trobada cadascú ha de tenir el seu propi espai si no malament rai...tenir parella no és fusionar-se

    ResponElimina
  8. No puc estar més d'acord amb tu... del tot, absolutament.

    Jo no sobrevisc ni 8 dies sense el meu espai personal... (llegir, escriure, dibuixar, bloguejar, somiar...) potser és exagerat dir-ho així, però quan no el tinc em vaig neguitejant i al final no sé que em passa però estic fatal.

    O sigui que a tenir molta cura de respectar els espais personals propis i dels que tenim a prop.

    ResponElimina
  9. Totalment d'acord amb tot el que s'ha anat dient! L'espai personal ha de ser una constant, una estoneta de cada dia. És clar que sempre pot passar que per circumstàncies de la vida estiguis uns quants dies sense poder-ne gaudir (les vacances són el típic moment de fer "intensius" de vida en parella, eh!), però això tampoc no té perquè ser negatiu i no passa res si això després es recupera. També cal dir que "l'espai" en sí no té perquè ser físic (tot i que pot facilitar les coses), si no que suposo que pots compartir al mateix espai (la mateixa habitació o menjador o sala) amb la parella estant fent cadascú coses diferents. Suposo que això també funcionaria... tot i que a la llarga deu ser bo poder tenir espais físics també diferents...

    ResponElimina
  10. La parcel·la personal és necessaria però per a mi impresciindible. Estic d'acord amb força comentaris anteriors però subscric totalment el de l'Elfreelang. Per molta parella que tinguem, per molt bona convivència que disfrutem, un és un i ha de mantenir la seva individualitat i fer-se-la respectar.

    ResponElimina
  11. Tothom ha de tenir parcel·les personals, però aquestes parcel·les en les que estic en solitari m'agrada comentar-les amb la parella i que hi pugui posar el nas (tot i que no ho fa perquè no li deu interessar) i el mateix passa amb els seus espais... Suposo que el fet de compartir el tenim molt arrelat!
    Els primers anys tot és molt diferent, però poc a poc i sense plantejar-ho van sortint hobbys i aficions diferenciades que si s'hi renuncia pot ser fatal.
    Salut, amor i respecte! ;)

    ResponElimina
  12. Importantíssim respectar l'espai personal de cada membre de la parella. Però cal mantenir una comunicació de tant en tant —com diu l'Assumpta— amb l'altra persona, "Com va el sopar canrinyet?", fins i tot deixar que es fique, per un moment, al teu espai personal, "Bonica, pots portar-me una altra cerveseta?".

    ResponElimina
  13. Anava llegint el post i pensava, precisament, en la parella quan he vist que en parlaves. I pensava en la necessitat de no deixar de fer les coses que t'agraden perquè a l'altra persona no li va bé o el que sigui. Per sort, sense haver-ho parlat mai, això ho tenim ben clar. Tan clar que aquest any hem fet mitja part de les vacances per separat!

    Això de l'espai personal m'ha anat millor amb la parella que quan compartia pis a Girona. Crec que una de les coses per les quals estava angoixada era aquest: que no en tenia d'espai personal. Ni tan sols físic, que compartia habitació!!

    A vegades la feina m'absorveix tant que m'oblido de la importància de tenir moments per tu, però crec que és molt important tenir-ho present per poder tirar endavant de molt millor humor. I a vegades, moments personals no volen dir hores senceres. Potser fer un tallat i ser conscient que aquell és el teu moment, ja és important.

    Apa,ja sé que no m'haig de disculpar per enrollar-me, així que no ho faig! ;-)

    ResponElimina
  14. És molt recomanable mantenir l'espai personal. Jo agafo el cotxe per marxar de casa i donar tombs a la gran ciutat, o anar al cinema sola, i no em passa res de greu per fer-ho. Quan tingui el despatx encara en gaudiré més, però igual tardo 5 anys.... hehehe. Gràcies, molt bon apunt, XeXu!!

    ResponElimina
  15. Jo camino amb el gos... com que no parla, sembla que vagi sol, però no. En cambi hi ha parelles que està juntes sembla que estiguin sols... ni es veuen...

    ResponElimina
  16. Amén.
    Cal que hi hagi espai per tot. Per compartir, per respectar... Equilibri, em penso que en diuen.

    ResponElimina
  17. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  18. Tens raó, fins i tot diria més: és important mantenir amistats no comunes, sentir que tens vida pròpia i que, si estàs amb algú és perquè vols, perquè ho has triat i a la recíproca. Amb els anys fins i tot és important tenir alguns dies propis, són el millor combustible per a la relació :)

    ResponElimina
  19. l'espai personal, propi, és vital per a les relacions i per a nosaltres mateixos. el necessitem, ens ajuda a créixer i a estar millor amb nosaltres i amb els altres, ja sigui la parella o els amics.

    uf, m'ha sortit un comentari molt tòpic, però després del post i de tots comentaris, només em quedava assentir.

    ResponElimina
  20. Tens tota la raó. És necessari mantenir aquest espai íntim i particular. I vivint en parella, casat, etc., també s'ha de mirar de conservar i respectar.

    ResponElimina
  21. No és fàcil compartir espais personals.

    ResponElimina
  22. Tens més raó que un sant, XeXu,
    però de vegades és difícil posar línies i marcar aquest espai propi. Ben sovint queda diluït quan tens fills petits, aleshores sembla que tu ja no siguis tu mateixa sinó algú al servei dels altres i aleshores sobrevenen les pors, les ànsies de fugir... però t'atures i penses que potser no el tens físicament, però, malgrat tot, la ment és sàvia i sap fugir, aillar-se i fer-te sentir única, especial, algú que no és la projecció d'un altre... Uf, fas pensar amb aquestes reflexions, i aquest moment que escric, ja no és només meu és vostre. Bon post

    ResponElimina
  23. Maleït blogger... m'ha esborrat el comentari. Resumint-ho una mica: que la solitud i les estones amb un mateix de vegades poden ser la millor companyia.

    De com es fragmenta aquest espai quan es té parella no en puc parlar, però sí que hi ha gent que no entén bé aquest concepte i que té una mena de total dependència per estar sempre envoltat, de participar sempre d'alguna cosa, ja sigui en parella o en grup, i que no saben aprofitar aquests petits moments per a un mateix. I cap extrem pot ser bo: ni la solitud extrema ni no saber tenir instants d'autodedicació.

    ResponElimina
  24. Comentaris molt interessants els que ha generat aquesta entrada. Veig que tothom valora molt els seus moments d’intimitat amb ell mateix, i com a molt parlem de compartir el nostre espai si s’escau. Penso que per funcionar bé nosaltres hem de tenir aquests moments, i si no funcionem bé, és molt difícil que puguem fer funcionar qualsevol relació amb algú altre, i més si és per aquesta persona que no podem tenir-los! Gràcies a tothom pels comentaris que heu fet.

    Fanalet, és sempre necessari, vital com dius tu. Parlo de quan es té parella precisament perquè és quan més difícil és mantenir-ho, ja hi hagi convivència o no, aprendre a respectar l’espai de l’altre és tan important com demostrar-li que l’estimes. De fet, és una de les maneres de demostrar-ho, oi? Mirar de no robar-li aquesta parcel•la tan necessària.

    Porquet, tu que ets un malalt de muntanya estic segur que no suportaries que la teva parella t’impedís sortir a trescar sovint. És important respectar aquestes activitats, però en les dues direccions, és clar. No pot ser que nosaltres ho vulguem tot però després no deixem a l’altre gaudir del seu propi espai. Ja se sap que en parella es renuncia a algunes coses, però a això no. Puntualment sí, és clar, però no com a norma. Si no, el que acabarà sent puntual serà la parella!

    Joana, no entenc perquè el blogger et fa el buit, i em sap greu que no puguis comentar. Algú altre m’ho ha dit també i he posat que accepto comentaris d’anònims perquè pugueu fer-ho encara que sigui així, però seguiu provant de fer-ho amb perfil, a veure si ho recuperem això.
    Quan parlo d’espai personal no ho faig en cas d’estar emparellats i prou, només comentava que es torna especialment difícil de mantenir aquest espai quan es té parella, i sobretot si es viu emparellat. El que fem amb aquest temps és cosa nostra. De vegades volem posar-nos un disc i ballar tot sols per casa, i d’altres ens dóna per canviar l’ordre de tots els llibres de l’estanteria. Tant és, la qüestió és que és el que ens surt en aquell moment, i que ningú ens ho impedeixi! Ah, que el nostre espai el podem tenir amb l’altre per allà, però que ens deixi fer l’estona que calgui.

    Assumpta, com més va, més exemples de parella model ens doneu en Josep Lluís i tu. És impossible no riure amb això de cridar-se d’una habitació a l’altre. Cadascú a la seva, però seguiu connectats, és clar, i no us deixeu ni un moment, mentre que permeteu que l’altre dediqui temps al que li agrada fer. Ara, no li diguis que l’últim ‘hola’ que li has fet era per fer l’experiment! En el vostre cas, i en cas de qualsevol altra relació sala, no cal tampoc tenir una separació física. També m’agrada quan expliques que passeu les tardes al Viena. Allà hi aneu plegats i compartiu coses, però a l’hora els dos gaudiu per separat de l’activitat triada per aquell dia. I és una altra manera d’estar connectats. Una cosa que no diu el post és que també és possible compartir alguna de les aficions de l’espai personal, i fer-la al costat de l’altre.

    Natàlia, fins i tot això ho hem d’aprendre. I suposo que hi ha gent que no ho necessita, però penso que la majoria sí, i privar-se a un mateix, o privar la parella, segur que és contraproduent. És d’aquelles mosques colloneres que ens van minant el benestar, i que potser no acabem d’entendre, fins que un dia explotem perquè ens sentim ofegats, finalment ens adonem que ens calia espai per agafar aire i reposar el nostre cap que sempre bull pel contacte amb els altres, per més bé que hi estiguem.

    rits, això de conèixer les necessitats de l’altre és important, i no només en el tema de l’espai personal. Garanteix força l’èxit si pots cobrir les necessitats de l’altre.

    ResponElimina
  25. Elfreelang, aplaudiments i barret fora per aquest comentari. M’encanta aquesta claredat d’idees, millor del que ho has dit no es pot dir. Fa temps pensava en aquesta idea romàntica de que quan tens parella acabes sent un amb ella. Suposo que això ho pensava quan era jove i no n’havia tingut. Si acabes sent un amb l’altre, ni romanticisme ni res. Perdre la identitat és de les pitjors coses que poden passar.

    Carme, el que descrius és exactament el que he volgut dir jo, no volia entrar a posar-me tràgic, però crec que crema molt quan veiem vulnerat el nostre espai personal. Li explicava a la Natàlia, penso que és d’aquestes coses que van cremant i cremant, però que no sabem identificar fins que fot un pet. I això no és bo. Per tant, si volem mantenir el nostre, em de tenir cura del de la gent que ens envolta. El respecte, en aquests casos, és vital.

    Yáiza, a mi em sembla que no cal recuperar això de l’espai personal si resulta que durant uns dies no n’has pogut gaudir. No sé si volies dir això, però en el cas de vacances o un viatge en el que ja saps que passaràs la totalitat de les hores amb l’altra persona, i dedicant-li tot el temps, no crec que en acabat necessitis sumar totes les estones per tu que no has tingut i cobrar-te-les. Potser una mica de repòs i tranquil•litat sí que necessites, però no crec que s’hagi d’anar amb la calculadora a la mà. Ja sabem que estar en parella és un acte voluntari, no una cosa que fem mentre no estem gaudint del nostre espai personal!
    En el que sí que estic d’acord és que l’espai no cal que sigui físic, depenent de com. Si pots estar prop de l’altre però dedicat a les teves coses i sense interrupcions, suposo que ja fa el fet, no cal que cadascú estigui a una punta de la casa. Si no hi hauria parelles que ho tindrien fatal, amb aquests pisos de 30 metres quadrats que hi ha avui en dia! I si es comparteixen aficions, potser es pot gaudir en parella d’una cosa que d’altra manera seria completament personal, sempre que s’entengui que no ha de ser una constant, que es pugui fer no vol dir que a partir de llavors sigui obligatori.

    Laura T., ja li he aplaudit el comentari a la Elfreelang, i ara estic d’acord amb les dues, la teva frase final també és molt encertada, mantenir la individualitat i fer-se-la respectar. D’això va la cosa, i no hi ha millor manera de dir-ho. Suposo que hi haurà a qui li picarà, però que entenguin que mantenir aquesta parcel•la no vol dir estimar menys l’altre, sinó no deixar d’estimar-nos a nosaltres mateixos.

    Alba, no caiguis en l’error de ficar el nas en les coses de l’altre. Interessar-te pel que fa està bé, però si la parella no s’acosta a les nostres coses, ja sigui perquè no hi té interès o perquè ens deixa l’espai, potser ens està dient que no fiquem nosaltres el nas en les seves. Compartir està bé, i segur que algunes aficions es poden posar en comú, però de ben segur que no totes.

    Jpmerch, em prendré el teu comentari com una broma, jugant amb això dels espais propis de cadascú, però al principi pensava que parlaves seriosament i que algú et saltaria a la jugular.

    Susanna, hi ha parelles que no fan res per separat, i si un no pot l’altre se n’està. Entenc perfectament, i jo també ho faria, deixar de fer alguna cosa perquè a l’altre li ha sortit un imprevist i es perdria una cosa que li fa il•lusió, o per malaltia, o el que sigui, però tampoc no hem d’hipotecar algunes coses a que la parella no vulgui fer-les, senzillament ens podem buscar algú altre per compartir-ho, i aquí no passa res. O fins i tot sols, com és el cas del viatge que has fet tu aquest estiu. En parella això de tenir espai personal pot funcionar molt bé si els dos ho tenen parlat i saben gaudir de les seves coses per separat. Més fàcil que en altres situacions com la que expliques. És qüestió de respecte i enteniment, i la màxima expressió d’això és la persona que tenim més a prop. Continua a baix

    ResponElimina
  26. La gràcia d’això de l’espai personal és que cadascú se’l gestiona com vol. A més va a temporades que ens ve més de gust fer unes coses que altres. La qüestió és sentir que és el nostre moment i prou. És cert que les obligacions de vegades ens priven de fer la nostra, suposo que en gran part és per això que no ens sentim bé quan tenim tanta feina que no tenim temps per a res. Pel que no tenim temps és per nosaltres, i això ho notem a la llarga.

    Cantireta, dius una cosa interessant, i és que no passa res per fer una mica la nostra, després d’haver complert amb el munt d’obligacions que tenim. No passa res, però ens sembla que sí, i per això ens dediquem menys temps del que hauríem.

    Però què dius!, un gos és molt bona companyia, hi és però no molesta i ens permet fer la nostra. En canvi, l’altre cas que comentes podria ser objecte d’un altre post, ja que malauradament aquestes coses passen.

    Joan, porto tanta estona escrivint coses sobre la importància de l’espai personal, de tenir moments per nosaltres sols, que sembla que oblidi que quan s’està en parella el més important és compartir, és clar. No ho oblido, però a la carrera ens ensenyaven que això de l’equilibri és mala cosa, equilibri químic en els éssers vius equival a la mort!

    MBosch, no cal estar emparellat per gaudir de l’espai personal, només que tenint-ne has de donar més explicacions. Aquests moments calen, i cadascú en fa l’ús que vol. No ets l’única persona que conec que utilitza la bici com a vàlvula d’escapament, i a més és una bona cosa amb la que invertir el temps, que es fa exercici.

    Clídice, ara m’he imaginat omplint un full oficial de dia propi i entregant-lo en mà per tal que sigui signat. Però cal posar-hi una justificació, o si és propi és cosa teva? Està bé això de tenir alguns amics per separat, almenys no compartir els confessors, que podem muntar un bon merder si compartim orelles i espatlles.

    Pati, penso que és necessari per nosaltres, pel bé de la relació potser estaria bé que els dos membres de la parella s’entenguessin a tots els nivells i no ens calgués l’espai, però resulta que si no el tenim, ens ofusquem i llavors no funciona res al nostre voltant, i la relació se’n ressent.

    Josep Lluís, penso que si hi ha una bona entesa amb la parella és molt factible aconseguir-ho. Cadascú necessita els seus moments, per tant respectes els de l’altre.

    Maria, potser no cal compartir-los, només respectar els dels altres, i que respectin els nostres.

    Carina, tenir fills canvia moltes coses, sobretot les prioritats. No puc parlar en primera persona, però pel que he observat en gent propera, hi ha qui s’ho pren més a pit i hi ha qui no. Potser és d’hora per veure-ho, quan són molt petits requereixen una atenció a temps complet. Però penso que un cop ja no estan tan indefensos és important que entre els pares hi hagi l’enteniment perquè es puguin anar alternant en tenir-ne cura i gaudir de moments de descans, com també saber cuidar la relació compartint coses, que tenir fills no és el final de la vida en parella i el principi de la tirania del lactant. Cal saber cultivar la relació després d’aquest pas tan important, com també saber trobar estones per un mateix, per difícil que sigui.

    Laia, una cosa és estar sol i sentir-se’n, i l’altra dedicar-se un temps de soledat, que és totalment volguda i desitjada, perquè a estones ens cal apartar-nos del soroll. Estic d’acord amb que hi ha gent que no en sap, però si bé poden fer el que vulguin amb el seu temps, que no ens espatllin el nostre. Ajuntar algú que no sap estar sol amb algú que gaudeix enormement dels seus moments personals, és una combinació fatal. Ja no parlem com a parella, simplement tenint-se a prop, però com a parella em sembla que és una relació impossible.

    ResponElimina
  27. Totalment d'acord. Tothom necessita un espai personal durant alguns moments del dia. Poder-los dedicar als blocs aporta moltes coses, encara que alguns no ho entenguin.
    Adéu!

    ResponElimina
  28. Fer comentaris d'aquest tipus no lleva que em prenga els temes que planteges amb serietat. Sóc conscient del perill de no ser ben interpretat. No voldria ofendre ni faltar al respecte a ningú. Si creus que no hi faig bé m'ho dius i solucionat.

    ResponElimina
  29. Mira, sort que no vaig estudiar químiques, doncs. Jo sempre he cregut que l'equilibri químic en els éssers vius és la felicitat. I a veure qui ho replica.

    ResponElimina
  30. Albert, amb el nostre temps personal hem de poder fer el que ens plagui, encara que el risc de ser incompresos és molt alt, perquè cadascú té les seves dèries. Hi ha qui no entén que ens agradi el futbol...

    Jpmerch, no, no, fer comentaris així no fa mal a ningú, mentre s'entengui que és de broma i amb aquest puntet d'ironia. Reconec que ho vaig haver de llegir dos cops, i que després del temps que fa que et llegeixo ja m'he adonat de com expliques les coses, llavors ja vaig entendre que treies ferro a un assumpte que tothom ha comentat de forma seriosa. Ja està bé posar-hi un toc d'humor. Entenc que si hi estiguessis en desacord ho haguessis dit i el comentari seria d'una altra menta.

    Joan, equilibri emocional potser, però l'equilibri químic que es pot assolir amb una reacció en un tub d'assaig no existeix a la química de la vida. Ens cal un estat estacionari dinàmic, que no és el mateix que l'equilibri (en termes químics). Quan arribem a l'equilibri de les nostres reaccions químiques és que hem mort.

    ResponElimina
  31. Encara que vaig tardíssim i que ja s'ha dit tot...És un dels elements que mostra la salut d'una relació. I justament crec que com més es respecten aquestes esferes fa que visquis més plenament i més ganes tinguis d'estar junts. Com més feliç siguis fora de la parella en aquests espais personals, més feliç també faràs la parella en sí, més hi podràs aportar.

    Molt bon tema XeXu! Una abraçada! Ale, vaig al següent post!! ;)

    ResponElimina
  32. Molt bona refleció sobre aquelles estones de retrobament amb nosaltres mateixos, amb les nostres passions i, millor encara, la reafirmació que no és temps perdut per menys compartides que siguin les formes d'omplir les hores mentre ens omplin personalment.
    Les parelles també han de saber gaudir d'aquests moments de desconnexió personal.
    Salu amic blogaire

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.