diumenge, 7 d’agost de 2011

El gat i el ratolí

Hi havia una vegada un gat i un ratolí que eren amics. No s'havien barallat mai i sempre es feien moixaines. Fins que un bon dia, el gat va mossegar el ratolí, que distret i confiat no el va veure venir. 'Per què em mossegues, gat?', va preguntar el ratolí tot estranyat. 'Perquè ets un ratolí.' El ratolí, encara més estranyat, li va dir que sempre havien estat amics, que no entenia per què ara el mossegava. 'No ho he pogut evitar -explicava el gat- t'he vist aquí distret i la meva naturalesa de gat m'ha portat fins a tu, necessitava clavar-te queixalada.'

I així és com descobrim que no tot és el que sembla i que sempre val la pena tenir un ull obert. Per més esforços que fem per canviar, hi ha coses que portem molt arrelades dins i que poden sortir en qualsevol moment. Per sort o per desgràcia, no sempre som gat o som ratolí, juguem el paper que ens toca en cada moment. Les dues posicions poden ser igual de desagradables.

27 comentaris:

  1. No sé si et refereixes a allò que és dintre de nosaltres , el cantó més fosc, aquell que no ens acaba de fer el pes i tractem de canviar però de vegades costa? canviar no és pas impossible sí que és difícil...som de natura dual o millor polifònica i estem plens de contradiccions, hi ha parts que volen canviar i parts que no volen fer-ho...però encara que això ens passi i ens pesi sempre podem trobar la manera de refer-nos oi? ànims!

    ResponElimina
  2. Jo aquesta me la sabia amb l'escorpí i la granota que l'ajuda a creuar el riu. Això sí, allà la palmaven els dos.

    Jo en sóc partidària, d'aquesta teoria, que també és cert que no s'ha de prendre com a excusa per ser molt malparit i adjudicar-ho tot a una "naturalesa" immutable. Però hi ha aspectes que portem arrelats i davant de moltes situacions actuem per instint, tal i com som, i hi ha aspectes que no crec que es puguin canviar. I ser-ne conscient i acceptar-ho crec que és un bon pas per estimar-se i comprendre's una mica a un mateix, ja que algun cop ens podem obsessionar en canviar-nos quan en realitat no caldria, no som tan horribles!

    ResponElimina
  3. Sona a que un mosso —sempre de bon rotllo— t'ha posat una multa i t'ha dit, ho sent però és la meua forma de ser.

    ResponElimina
  4. Podem estimar algú i criticar-lo interiorment. Podem ser feliços i envejar els altres. Podem ser bons i assassins en somnis. Sí, la dualitat de l'ésser humà sempre em sorprèn.

    ResponElimina
  5. això ens diu que sempre hem d'estar a l'aguait, però més que tot que no ens podem fiar de ningú, al menys al cent per cent.

    ResponElimina
  6. Potser un dia que el gat tingui ganes de jugar, el ratolí fugirà. No perquè recordi la queixalada, no, si no perquè està en la seva naturalesa fugir dels gats. Tornaran a ser bons amics, aquest gat i aquest ratolí, després d'haver ensopegat així? O la seva naturalesa i els seus instints aconseguiran malbaratar aquesta bonica relació? Qui mana més, la naturalesa, o el que dicta la ment?

    ResponElimina
  7. És una metàfora ben real i del tot certa però jo discrepo en això de què "la culpa és de la nostra naturalesa" i que per tant "no ho podem evitar", a mi em sembla que si que ho podem evitar, perquè per sort som més que un gat o un ratolí i en conseqüència tenim la capacitat de saber el que fem i controlar-ho... una altra cosa és que sigui més fàcil deixar-se anar.

    ResponElimina
  8. Ummm, això no era un escorpí i una granota, per cert bon exemple a la peli "una cana al aire"... mira a vegades és fàcil culpar al que es suposa que som mes que no pas voler-ho canviar

    ResponElimina
  9. Doncs què vols que et digui... que m'ha semblat molt trist. El pobre ratolí es deu sentir enganyat i traït per aquell qui creia el seu amic i que ha demostrat no ser-ho. Perquè si fossin amics, per molt que la seva naturalesa, per un moment, li hagués fet venir al gat ganes de mossegar, se les hauria aguantat, hauria respirat fons i hauria dit "No li puc fer mal, és el meu amic!!"

    Per tant, estic d'acord amb em McABEU en que donar la culpa a la naturalesa i dir "no ho podia evitar" és la resposta fàcil.

    ResponElimina
  10. Xexu!!! m'has xafat el post! porto des de divendres pensant escriure un post sobre l'instint animal i traslladar-lo a les persones!!

    Com pensava preguntar al post, vols dir que no podem canviar els nostres instints animals? d'acord que perduren ben endins, xò els factors ambientals, socials,... ens desnaturalitzen d'aquest instint, ens el fan perdre. Per tant vols dir que necessàriament ha d'arribar un dia que el gat mossegui el ratolí? vols dir que no ens podem habituar tant que es pugui perdre aquest instint de fer mal?

    per cert, has tornat a canviar la lluna! o queda tan malament amb color....és més misteriosa aquesta lluna

    ResponElimina
  11. Sí, RITS, jo també veig la lluna canviada, molt més petita. Abans era molt més gran, platejada... i la lletra del títol també és diferent, més petita... no sé... ja ens hi acostumarem :-)

    ResponElimina
  12. Tots tenim un instint i una manera de ser que és molt difícil de canviar, però com ja han dit més amunt, donar la culpa a l'instint natural és el camí fàcil...
    Jo penso que l'humà és egoista per naturalesa i per molt que tingui amistats i que intenti cuidar-les, al final sempre acaba sortint aquell "deje" egocèntric que ho espífia tot... Segurament no passa en totes les relacions, perquè, per sort, encara hi deu haver persones sensates amb les que confiar, però l'egoisme hi és... amagat, però hi és.
    Salut i abraçada!

    ResponElimina
  13. La naturalesa del gat és mossegar als ratolins (en genèric) però al seu amic ratolí també? Fem prevaldre els instints als sentiments i ens amaguem en el fet de que la culpa és de la nostra naturalesa? I això servirà perquè el ratolí vulgui tornar a jugar amb el seu (ara ja no sé si amic) gat?

    ResponElimina
  14. Equivocar-se és fàcil, si saps ser-ne conscient, però, ja tens més de mitja feina feta, sigui gat o ratolí :)

    ResponElimina
  15. Les persones per sort tenim raó, i tots portem dins nostre parts bones i parts dolentes. I és la nostra feina alimentar les parts bones i com més ho fem més humans ens tornem.

    Has tornat a canviar la lletra del títol de blog! M'agrada que el títol tingui dos colors, potser perquè el primer cop que vaig llegir el teu blog també era així...trobo macos els punts sobre les is tan grans, semblen la lluna.

    ResponElimina
  16. De vegades no tot és tan fàcil com aparenta.Un bon argument per no baixar mai l'alerta en un/a mateix/a.

    ResponElimina
  17. Sempre s'ha de tenir un ull obert, cert, cap a l'altre i cap a nosaltres mateixos. Com a gats, no podrem evitar tenir ganes de mossegar, i com a ratolins, no podrem evitar tenir l'instint de córrer quan veiem un gat. Tampoc és dolent si després sabem posar les coses al seu lloc entenent a l'altre.

    Aquest ratolí del conte és molt refiat, nooo?

    ResponElimina
  18. Els castellans diuen allò de "la mona aunque se vista de seda sigue siendo mona".

    La gent pot canviar i anar modelant la seva persona amb els anys i les experiències, però per mi, una mutació completa és impossible, per pròpia naturalesa humana.

    Un gat per més amic que sigui d'un ratolí sempre serà un potencial depredador d'aquest i si les coses van maldades és quan surten de les entranyes més profundes les actituds més bel·ligerants.

    Com vaig dir en un post recent "homo homninis lupus est", i pot ser un llop ben amansit... però ai las!, vés que no passi fam algun dia...

    ResponElimina
  19. Ben cert Xexu, ben cert, tots tenim una mica de tot, per això sovint m'enfada molt no saber controlar les coses o persones que em fan sortir la meva part més fosca, la ràbia, el desassossec, i em fot més si em passa amb la gent del dia a dia, sap greu no poder "domar la fera". Estaré atenta, hi pensaré!

    ResponElimina
  20. Dominar els instints (els dolents, és clar), no sempre es fàcil i no sempre ens en sortim. Però, per sort, els humans també som capaços de demanar perdó, de perdonar i de tornar a començar.

    ResponElimina
  21. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  22. Dallonsis...he posat un enllaç del meu bloc al teu respecte a aquesta entrada de la dualitat entre persones aparentment "maques"...

    ResponElimina
  23. Resulta que ja hi havia una història similar amb un escorpí i una granota, ja em semblava a mi que no se’m podia haver acudit a mi sol aquest símil... Almenys ens ha servit per debatre alguns temes molt interessants, sempre que surt la naturalesa humana, dóna per molt. Moltes gràcies a totes i a tots pels vostres interessantíssims comentaris.

    Elfreelang, no sempre ens agrada com som, i no sempre ens agrada el que veiem en els altres. A més, les variables són infinites, perquè el que nosaltres no acabem de tolerar, per un altre no significa res dolent. Jo també penso que canviar és molt difícil, almenys passats un punt, ja que ens hem anat forjant una manera de ser i unes dinàmiques. Si la gent amb que topem ho poden aguantar, cap problema, però si ho hem de mirar de maquillar o empresonar per no molestar als altres, no sabem quan acabarà sortint. Bé, això no anava de res pel que necessiti ànims, però gràcies igualment.

    Laia, m’ha fet gràcia el comentari de que en la versió que coneixies tu la palmen els dos, hehehe. De fet, no sé si aquesta història existeix, a mi em sona d’alguna cosa, suposo que hi ha múltiples variants, però en principi me l’he tret del caparró.
    En alguna ocasió, aquí mateix ja hem parlat de que hi ha coses que més val no voler canviar, que cadascú és com és i sempre és millor arribar fins on podem que pretendre ser com els altres, tothom té punts forts, així com en tenim de febles, i aquests, els forts, són els que hem d’explotar. Per altra banda, naturalment no ens hem d’emparar sempre en com som, que és una posició molt còmoda, s’ha de mirar de millorar o almenys no fer mal als altres, com que els humans no tenim instints aquestes coses les podem controlar una mica, però és el que dius, de tant en tant surten, potser en moments de situació més extrema, i per això, quan saps que algú té alguna característica que es manifesta en aquests casos, està bé estar a l’aguait. Però és cert, no som tan terribles en general, i si aprecies la persona (també val quan ‘la persona’ som nosaltres, és clar), aquestes coses les deixes passar. I justament, quan nosaltres som ‘la persona’, el que no podem fer és torturar-nos tot el dia amb els nostres defectes, o els nostres rampells, per tirar endavant hi ha molt d’acceptar-nos com som i mirar de millorar, però sense obsessionar-se.

    Jpmerch, hehehe, no és el cas, però no et creguis, i ara potser em busco la ruïna, però hi ha certa gent que es dedica a aquestes tasques que tenen una naturalesa molt primària d’anar a fer mal als altres, i com que no (sempre) poden anar amb la porra a la mà, es dediquen a putejar d’altres maneres.

    Cantireta, més que duals, tenim múltiples personalitats, o millor dit, infinites vessants de la mateixa personalitat. Seria bo saber què tenim a la base, si tenim una línia basal i a partir d’aquí un munt de variants. Veuríem com som primàriament, i què tenim de més a més. Segurament ens enduríem sorpreses.

    Ferran, d’això es tracta, de pensar-hi una mica.

    Garbí, no és una idea que m’entusiasmi, m’agradaria que fos possible confiar al cent per cent en algú, però crec que tots portem moltes coses dins i que tard o d’hora tots fallem, i ens fallen. En el millor dels casos és sense mala intenció, però igualment, el mal pot estar fet.

    Yáiza, bona observació! Podria ser que al ratolí també li donés per fugir, sense necessitat aparent, perquè el ratolí també te la seva pròpia naturalesa, és clar. Entre gats i ratolins segur que prima més l’instint, però en persones humanes podem fer cas de la ment i anar en contra del primer que se’ns passa pel cap. Penso que això és una avantatge evolutiva, encara que hem perdut moltes altres coses, i de vegades sembla que ens complica la vida més que no pas ens ajuda.

    ResponElimina
  24. McAbeu, els humans no tenim instints al mode de les bèsties, i encara que alguns, o tots en alguna ocasió, puguem ser primaris, naturalment que podem controlar el que fem, en major o menor mesura. De fet, controlem molts impulsos al llarg del dia, i generalment no arriba la sang al riu. Per tant no cola dir que no ho podem evitar, hem de poder fer-ho encara que de vegades no ens ho sembli, i segur que hi ha situacions més complicades en les que ens surt de dins tot el que hem anat aguantant.

    Molon labe, ja han comentat això de l’escorpí i la granota, jo no coneixia l’exemple, però ve a ser el mateix, suposo. Tenim capacitat de comportar-nos com cal encara que ens costi, per això no ens podem emparar en la manera que som, però això d’intentar canviar... jo penso que no és sempre possible, o almenys ha de ser molt difícil. Hi ha coses que portem dins i surten en el pitjor moment.

    Assumpta, no s’ha maltractat cap animal en la redacció d’aquest post. És un cas extrem, és clar, no cal arribar a mossegar l’altre, però si que es tracta de confiar-hi i de fallar en moments determinats. Hem de tenir en compte que les persones fallem, encara que siguem de confiança, no podem fer sempre exactament el que l’altre pensa que farem, o vol que fem. Som com som, estarem allà, però algun dia no coincidirem i potser l’altre se sent traït, pensa que hi ha tantes personalitats com persones. Això sense tenir en compte aquests trets més desagradables de la nostra personalitat que mirem de controlar, però que de vegades surten. Per això, no ho hem de justificar tot amb que és part de la nostra naturalesa, és clar que això seria la solució fàcil. Però de vegades crec que resulta inevitable que surtin certes coses.
    Comentari 2: la lluna és la mateixa que hi tenia abans, queda millor perquè es difumina i no sembla tan pelada com abans, vaja em sembla. I les lletres són diferents perquè ara és una imatge. La lletra aquesta dels títols és de blogger, i si la vols has de pagar. Com que no la podia posar de dos colors, de manera que sàpiga, doncs me n’he buscat una altra...

    rits, la inspiració va cara darrerament, almenys la meva, així que quan em ve una idea no la puc deixar escapar!
    Per començar, penso que els humans no tenim instints, d’això ja n’hem parlat, per tant, els impulsos que tenim els podem controlar i el canvi és possible. Potser sí que es pot confiar en que alguna gent no ens la jugarà en el mal sentit, però sí que ens poden fallar algun dia en alguna cosa que nosaltres assumim que faran. Tothom falla en algun moment, nosaltres també, i que sapiguem acceptar això ens permet estar amb els altres. Si penses que tothom t’ha de fallar algun dia, ja no t’hi implicaries.
    Aquesta lluna m’agrada més que l’altra, ara falta que la capçalera hi quedi bé també...

    Alba, l’egoisme pot ser un bon exemple de tret que aflora tard o d’hora, per més que l’amaguem. No sé si tothom es pot considerar egoista, però sí que fa la impressió que en alguna tria ens acabem decantant a favor nostre, i demostrem un egoisme i mirar per nosaltres abans que pels altres. Això no vol dir que siguin persones en les que no es pugui confiar, i potser en moltes ocasions miren abans pels altres, però no som infal·libles.

    Nona, m’has fet pensar en el típic monstre de pel•li, que vol mal a tothom menys a aquell nen que era amic seu abans d’esdevenir monstre, ja saps el que vull dir. Em sembla una mica irreal, quan un és monstre s’oblida de tot, no? Però a nivell més domèstic, sí que fem passar els sentiments per davant, moltes coses que portem dins les guardem per poder estar amb la gent que ens envolta. I si cometem un error, esperem que ens el perdonin, o ens el fem perdonar.

    Clídice, el gat de la història no s’equivoca, ell creu que és el que ha de fer. Però els humans som diferents, perquè no estem obligats a res com els animals, per instint. Podem equivocar-nos i rectificar, i fins i tot algunes vegades podem triar no equivocar-nos.

    ResponElimina
  25. Barce, la raó ens fa diferents d’altres animals, però no de tots, ja que alguns també raonen prou, els costa més, però ho fan, i també aprenen. Però els altres animals tenen uns instints irrefrenables als que no es poden contraposar, i nosaltres no els tenim. Fomentem la part bona però de vegades ens surt un estirabot. Qüestions de caràcter, però molts cops triem que ens surti, o podríem parar-ho i no ho fem. La naturalesa humana no és fàcil, té moltes vessants, i això de vegades és una avantatge, i d’altres un gran problema.
    A mi la lletra aquesta de la capçalera m’agrada, però estic rebent opinions de tot. A veure si al final hauré de fer un concurs perquè trieu vosaltres com he de fer la capçalera!

    Maria, totes les situacions amaguen més coses de les que ensenyen, i per això va bé no estar a la parra, per si de cas.

    Txari, molt sensat el teu comentari, si ens posem a la pell dels dos personatges, perquè de vegades som un, i de vegades som l’altre, ja cal que estiguem a l’aguait, suposo que el primer que hem de descobrir és quin paper juguem cada cop. I l’altra clau és saber tolerar el gat quan som ratolí, i al ratolí quan som gat, tenint en compte que en un altre moment ens tocarà jugar l’altre rol. El ratolí del conte és molt confiat, però és que no ho som tots en determinades circumstàncies?

    Porquet, estic d’acord amb tu, i la frase en castellà és molt adient. Mira que tenim bones dites en català, però abans també buscava dir una cosa amb un refrany, i em sortia en castellà, quina ràbia! Un canvi radical em sembla inviable, un cop ens hem forjat una personalitat em sembla complicat, i em sembla que algunes trets de caràcter ens deuen venir per herència genètica i tot.
    També coincideixo en l’opinió que quan les coses van maldades és campi qui pugui. Si hem de salvar un cul, que sigui el nostre, no? Però mira si som 'punyeteros', que sempre hi ha matisos, i hi ha persones que potser salvaríem abans que nosaltres, per exemple un fill, però no cal anar tan lluny. Però bé, un cop més em trec el barret davant la darrera frase, un llop que passa gana... malament!

    Zel, tenim molts motius perquè la mosca ens pugi rere l’orella, però hem de saber també contra què o contra qui ens enfadem. Si sabem que som de fàcil exaltar, almenys que el que ens exalta sigui alguna cosa que val la pena, i saber que no dirigirem la mala llet que ens agafa contra algú que no se la mereix.

    Josep Lluís, així com hi ha coses que són més fàcils de perdonar que altres, també hi ha gent amb més capacitat de comprensió que d’altres. I així com hem de fer esforços per controlar els nostres impulsos, també hem d’envoltar-nos de gent que ens sàpiga tolerar.

    Mbosch, que ara et sentis més ratolí no vol dir que tard o d’hora no esdevinguis gat, tots som les dues coses depenent de la situació. Ara cuida’t dels altres, que segur que en algun moment els altres s’hauran de cuidar de tu.

    Cantireta, ja hi he fet un cop d’ull, hi passo després, que se m’acumula la feina!

    ResponElimina
  26. Jo només diré que més val que el gat vigili, perquè el ratolí Jerry les hi feia passar molt putes al gat Tom.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.