dijous, 25 d’agost de 2011

Auster i la gravetat

Per oblidar una mica el post anterior, m'agradaria compartir una frase que he trobat en el llibre que estic llegint, El Palau de la Lluna de Paul Auster. L'amic Auster, com ho diria... és un pesat. Però no es pot negar que escriu bé. A més, de vegades deixa anar alguna perla, com és el cas del petit fragment amb el que he ensopegat, amb el que estic molt d'acord. L'amor, que mou muntanyes, ja se sap. A veure si us agrada com a mi.
Jo havia saltat al buit i llavors, a l'últim instant, quelcom em va agafar a l'aire. Aquest quelcom és el que defineixo com a amor. És l'única cosa que pot aturar la caiguda d'un home, l'única cosa prou poderosa com per invalidar les lleis de la gravetat.

31 comentaris:

  1. Em sembla prou bé i prou correcte definir així l'amor. Però que passa si no estàs caient? Què passa si no et cal res que t'agafi, res que eviti la caiguda? Llavors no pot venir a trobar-te l'amor? O vol dir més aviat que per a què l'amor vingui a trobar-te has d'estar disposat a saltar al buit?
    Llavors he de dir que com més va, més penso que la majoria de la gent no s'arrisca gaire per l'amor. Ningú salta de gaire alt, no fos cas que se la fotessin. Salten sobre segur, de poca alçada, i obtenen la mateixa mena d'amors. Simples i de poca volada, sentiments tebis però segurs. I és que qui s'atreveix a saltar sense xarxa?

    Reconec que atrevir-se a saltar, quan ja t'has fotut algun castanyot prèviament, no és fàcil. Però crec que val la pena confiar en què l'amor apareixerà per aturar la caiguda. Si no, quin sentit té tot?

    ResponElimina
  2. Una frase molt maca i molt certa, estic absoluta i totalment d'acord...

    Ah, i per no fer un comentari tan curt, diré que ja sé que en català es diu "absolutament i total d'acord", però em sona molt raru... però ho sé, eh? :-))

    ResponElimina
  3. És una frase d'aquelles de pell de gallina, bonica, plena de tendresa, poètica i encisadora.

    Precisament per això pot semblar, fins i tot, irreal i poc realista. Però què collons (i perdó per l'expressió) hem de viure no? i l'amor és d'aquelles poques coses imprevisibles i màgiques que tenen una força descomunal per a moure el que sigui, el que calgui.

    Ara, potser millor no arribar a la situació de tirar-se al buit i penjar d'un fil anomenat amor... com a mínim és arriscat (ja m'ha sortit la vena analítica enginyeril...)

    ResponElimina
  4. Pesat? No, home no!
    Aquest llibre em va encantar, ja tinc ganes que en facis la ressenya.
    No recordo molt on estas, encara q tinc una idea.
    I si, l'amor es qui salva. Tb cal tenir present q hi ha molts tipus d'amor i precissament al prota no el salva sols l'amor romantic (si encerto x on vas, es clar)

    ResponElimina
  5. Sempre havia sentit "l'amor no es busca, es troba". I es ben cert. Jo no sé si estava caient o ja havia caigut... crec que era prou joveneta per no saber encara gran cosa de les patacades de la vida, però l'amor em va ajudar... primer a valorar-me i després a estimar com mai havia estimat... i l'estima és quelcom impagable!

    ResponElimina
  6. L'Auster ja les té, aquestes coses.
    En quan a la frase, em sembla que l'amor no és aquella xarxa que t'ha de salvar quan caus. És la raó per saltar a l'abisme i deixar-se anar.

    ResponElimina
  7. Caram amb la frase, certametn fa possar la pell de gallina!!!!

    ResponElimina
  8. Si no fos per amor, més de la meitat de les coses que he fet i he dit no tindrien sentit. Per amor un salva nens a punt de morir, escriu poemes d'amor desesperat, contesta blocs i s'esprem les neurones per a que els alumnes aprenguin.
    Jo he saltat al buit molts cops. L'amor té raons que el cervell no entén.

    ResponElimina
  9. És ben cert que l'amor pot aturar la caiguda d'un home i fins i tot el pot tornar a deixar ben amunt, en això la frase és completament exacta.

    PS: Ara em venen ganes de fer la broma que, de totes maneres, millor no comprovar-ho tirant-nos per un barranc (per molt enamorats que estem) i al mateix temps m'ha vingut al cap un acudit de l'Eugenio sobre el tema que no explicaré perquè ni fer broma ni explicar acudits em sembla adient amb el to del post ni dels altres comentaris. I després em queixo si tinc fama de persona poc seriosa.

    ResponElimina
  10. Sempre que sigui correspost, dóna ales, atura caigudes, invalida lleis, en crea de noves...

    ResponElimina
  11. No he cregut mai en l'amor que mou muntayes,però les paraules són boniques.

    ResponElimina
  12. Sí que m'agrada la frase,sí. I al final, tots ens salvem, alguna cosa o altra apareix que ens fa veure les coses d'una altra manera, d'una forma millor. I aleshores somriem i veiem que el que hem patit ens està fent més forts.

    ResponElimina
  13. Estic d'acord, i tant, però puntualitzant: "amor" pot ser moltes coses, com algú de fet ja apunta per aquí dalt; no només l'amor jo t'estimo tu m'estimes, que està molt bé, sinó també l'amor fraternal, l'amor per un amic, fins i tot la passió per un projecte... Molts "amors" ens enlairen, l'únic que cal és saber-los apreciar... que no és poca cosa.

    ResponElimina
  14. Reprenent el comentari de la Yáiza, l'amor és el que dóna sentit a la vida, no? Si no, no té gràcia... I ja ho deien els Beatles! Salutacions, Xexu, que fa temps que no passava per aquí.

    ResponElimina
  15. És clar que és maca la frase de l'Autser! Es pot dir de moltes maneres, però per resumir-ho diria...l'amor et fa feliç, feliç, feliç! Et fa somriure, saltar, anar a una altra dimensió! T'encén de vida i et fa tenir una felicitat d'aquelles que et sembla que explotaràs!

    PD: M'ha encantat la frase d'en Joan, la trobo més encertada que la de l'Auster, que és molt passiva. La seva en canvi és totalment activa, llença't sense reserves i llavors viuràs un gran amor, per sempre.

    ResponElimina
  16. Hi ha poques coses tan certes com la Llei de la Gravetat...i que quedin invalidada per l'amor....quina frase més maca, m'ha encantat. De fet, l'amor ho pot tot, està clar!!!

    ResponElimina
  17. Sempre pregunto als amics que em diguin el llibre que més els hi ha agradat i fa uns quants anys un d'ells em va recomanar aquest llibre. Ara m'has fet pensar que encara el tinc pendent. (No tinc perdó)
    La frase es molt maca. També és cert que l'amor és poderós, però ei, la frase del Joan és per emmarca-la també, eh? De totes maneres, ai, l'amor! en podriem dir tantes i tantes coses, malgrat les tantes i tantes que des de temps immemorials es porten dient...

    ResponElimina
  18. M'agrada molt la frase, i amb els comentaris que veig per aquí encara més! M'agrada el que diu en Joan, l'amor ens pot fer saltar d'un precipici a ulls clucs si és necessari. Però quan l'amor ens fa fer això, crec que hi ha dues opcions: la patacada al fons del barranc o enlairar-se com un ocell. Però si l'amor és qui et fa saltar, és també la xarxa que et salva de l'hòstia? Llavors no té cap gràcia si el que et fa arriscar-te és el mateix que et salvarà. En aquest cas, desapareix el risc.

    Ara bé, quan estem decaiguts,quan, com deies tu, la línia de la gràfica davalla inexorablement, l'amor sí que és el que et pot sostenir de no caure. Hi ha moltes maneres d'estimar, no tenir parella no significa no tenir raons per arriscar-se, o no tenir un suport. I descobrir aquestes vessants de l'amor crec que també ens fa més forts, perquè tal i com diu la frase, tindrem més eines per vèncer la gravetat.

    ResponElimina
  19. Ups l'amor! Si que és cert que a vegades et salva. També podria dir que a vegades t'enfonsa en la pitjor dels abismes. Té doble cara. No m'agraden les coses de doble cara. No saps mai per on te la fotran. Prefereixo que sigui el que hagi de ser però de cara. Desvario. Sempre m'ho fas XeXu. Començo parlant del que escrius i després ja no sé ni per on vaig.
    Petons.

    ResponElimina
  20. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  21. Totalment d'acord amb tu amb la definició d'Auster.
    Bona frase.

    ResponElimina
  22. Una frase del bo de l’Auster ha desembocat en una bona conversa sobre l’amor. La gràcia és que no queda clar a quina mena d’amor es refereix la frase, però així treta de context queda molt bé i és molt evocadora. Gràcies a totes i a tots pels comentaris, un tema molt enriquidor.

    Yáiza, no, és clar que no cal estar a l’abisme perquè l’amor et vingui a trobar, això el que diu és que de vegades l’únic que et pot salvar d’aquest abisme és l’amor, si no cauríem irremeiablement. Jo penso que per amor has d’estar disposat a saltar al buit, i que és igual les patacades que t’hagis fotut abans, però no és fàcil, gens fàcil. Però la frase no diu això, en realitat el personatge s’ho troba, està al límit, i el que el salva és l’amor, o el que ell considera amor.
    T’he de donar la raó en que es veuen molts amors descafeïnats, però també n’hi ha de profunds. Emparar-se en la comoditat de tenir algú ja no és bo, però sembla que és en el que deriva un percentatge molt alt de les parelles. Ara que, qui som nosaltres per dir que un amor aliè és simple i de poca volada. No hauríem de jutjar-lo si no el vivim. Per nosaltres ja triarem el que sigui, però els altres que facin el que vulguin. Dic això i sé que jo mateix jutjo, em sembla que és inevitable.
    Sempre dic que per amor és per l’única cosa que cal arriscar-ho tot. Però una cosa és això, i l’altra saltar al buit esperant que a ran de terra hi ha l’amor per salvar-nos. Compte, que de castanyes gratis no cal patir-ne, tampoc.
    Un comentari molt bo i molt meditat, la veritat.

    Assumpta, amb la segona part del comentari m’has fet pensar en una cosa que vaig fer jo a la feina, hahaha. Tu saps com s’escriu però ho poses malament perquè de forma correcta sona estrany. Jo en un cartell que vaig fer vaig escriure ‘apretar’ en comptes de prémer, perquè vaig pensar que si ho escrivia correctament ningú no ho entendria, i m’interessava que fessin cas de les instruccions! Però el que m’ho ha recordat és que quan vaig veure els meus companys catalanoparlants els ho vaig explicar de seguida per demostrar que ho havia posat malament expressament. Total, tampoc se n’haurien adonat, però jo necessitava dir-ho!

    Porquet, si hi ha una cosa per la que val la pena arriscar, és per l’amor, està clar. Però aquí el paio no arrisca, senzillament s’ho troba quan ja no esperava res, que això també passa. L’amor mou el que sigui, i també és de les coses que ens salven. Però si tu treus la vena analítica, jo trec la pessimista, malauradament, també és de les que ens pot enfonsar de manera més fàcil i immediata. Però res, que nosaltres erre que erre.

    rits, la ressenya te la puc fer ara mateix, que no s’enrotlli tant i que vagi més al gra, caram! La frase està força al principi, i com que vaig per un terç del llibre, encara no sé ben bé com evolucionarà la cosa. En realitat no he parlat d’amor romàntic, perquè no sé si es tracta d’això. Però la frase, treta de context, pot servir per dir moltes coses. Ja ho he dit per aquí que el salva el que ell considera que és amor, i amb això n’hi ha prou, però no vol dir que sigui un amor real en la història. Això encara ho he de descobrir. Com s’enrotlla aquest home! De veritat et va agradar tant? És un dues arroves com a molt!

    Alba, no sé si es troba o et ve a trobar ell a tu, però el que està clar és que si el busques s’amaga ben amagat. Estimar i ser correspost és la cosa més gran que hi ha. A saber el còctel d’endorfines que deu provocar perquè ens sentim tan i tan bé tant sols aguantant la mirada de la persona estimada (i estimadora).

    Joan, respecte l’amor jo estic completament d’acord amb tu, és el motiu. Però el que explica el llibre no sé quin tipus d’amor és, i senzillament diu que ell pensa que és amor el que l’ha salvat de caure en un abisme. L’amor també ens pot ajudar en aquest sentit. Potser en realitat és una mateixa cosa, el que ens salva és treballar-nos-ho tant per amor.

    Txell, a mi, amb això de contradir les lleis de la gravetat, ja em convenç!

    ResponElimina
  23. Cantireta, l’amor ens ha de permetre moure muntanyes, és com una mena de combustible ben refinat que ens permet arribar allà on no arribaríem sense aquest plus d’energia. No tinc cap explicació al respecte, però tothom que hagi estimat algun cop sap que és així.

    Mac, l’autor d’aquest blog sempre té una rialla a punt per rebre les millors bromes, per més seriós que sigui el tema, i valora especialment aquells comentaris que el fan riure. Això no vol dir que ens ho prenguem tot a conya, però que si no fem broma de tot, i en qualsevol moment, aquesta vida seria molt dura. Però en aquest cas no cal ni que expliquis l’acudit, perquè ja el sé. Els trets van per ‘però hi ha algú més??’, oi? Molt bo. Va, t’atribuiré a tu el mèrit d’haver-me fet riure, ja que me l’has fet recordar.

    MaryMoon, si és correspost, obre totes les portes. És com trobar una peça que encaixa, tot va sobre rodes llavors, sobretot interiorment. No deixem de ser nosaltres, és clar, que sempre tenim neures, però la nostra qualitat de vida millora enormement.

    Maria, potser l’amor no mou muntanyes per si sol, però ens permet moure-les si el sentim, i si en tenim ganes.

    Susanna, a més, un cop salvats, ràpidament ens acostumem a la nova situació, i llavors, allò que semblava la fi del món, ja no té cap importància. Això ens diu que hauríem d’aprendre a relativitzar, tant una cosa com l’altra.

    Ferran, d’amor n’hi ha de diferents menes, o més aviat podríem dir que n’hi ha cap a diferents coses, però al final acaba sent el mateix amor, i la manera d’estimar es pot fer extensible a les diferents parcel•les. Ara, que som molt de focalitzar o de repartir de manera desigual el conjunt del nostre amor.

    Gemma Sara, si contesto el primer que em passa pel cap hauria de dir que sí, que l’amor dóna sentit a la vida, però algú em dirà que el sentit l’hem de trobar en nosaltres mateixos, i que després podem dedicar-nos a l’amor. Em sembla que massa sovint hipotequem gran part de la nostra felicitat a una cosa externa com l’amor, quan els fonaments han de ser ben forts per suportar-lo. Aquesta és una de les meves assignatures pendents.

    Barce, cerquem l’amor com a última finalitat de nosaltres mateixos. És cert el que dius, no hi ha res millor que gaudir de l’amor quan és correspost i això no només respon a amor romàntic. Però com deia més amunt, cal que la nostra base sigui forta per podem assumir aquest amor i que no se’ns mengi amb patates, que també pot ser molt cruel i té cares fosques. Per això llençar-se sense reserves és molt perillós. Per amor és per les poques coses que val la pena saltar, potser l’única, però això de l’amor per sempre, per exemple, pensa que només pot ser una vegada, per definició, per sempre. Quantes vegades hem saltat abans i ens hem estampat, i cap amor no ens ha evitat trencar-nos tots els ossos contra terra? Doncs compte. Que val la pena saltar, estampar-se, tornar a escalar i saltar amb la mateixa confiança? Sí, perquè si no ho fas així no el viuràs de manera plena, t’hi has de tirar de cap. Però que amor no és sinònim de felicitat absoluta i infal·lible, també és cert. L’amor té l’estranya propietat de convertir-se en altres coses amb molta facilitat.

    Martulina, l’amor ens posa en un estat que ens permet moltes coses, ens dóna ales. És esgotador, però mentre dura, no notem mai el cansament.

    ResponElimina
  24. Laia, que filosòfica estàs aquest final d’estiu! Diria que és pràcticament impossible saltar sense un mínim de garanties. Fer-ho és ser un inconscient. O un cec, que això és el pitjor, que de vegades no volem o no podem veure la realitat. Però per amor assumim molts riscos, potser si deixem ja la metàfora de l’abisme i el salt és molt difícil. Per amor ens acostem a gent que ja té parella o ens enfrontem a la desaprovació familiar, per citar dos exemples. Aquest no seria un camí de roses, però estem disposats a molts sacrificis, a no gaudir d’aquest amor de manera tranquil•la i reposada, però ens és igual. Potser ens haurem d’amagar, de mentir, de canviar els nostres hàbits de son per poder veure a aquella persona. Però el que generalment ens sembla fora de lloc, deixa de ser-ho quan ens hi juguem l’amor. Saltem, tenim molts números per la gran hòstia perquè tot està en contra, i mira, de vegades l’estampada és monumental. D’altres, en sortim airosos i som feliços. Saltem perquè hi ha aquest amor, el risc el fem per ell. Si no tenim aquest premi, per què saltar. I de manera contraria, de vegades l’amor ens falla, cosa que vol dir que el risc sí que hi és. És molt difícil que tot surti rodó.
    La nostra gràfica pot anar cap avall per molts motius, hi ha moltes coses que ens afecten. Si tenim algú al costat que ens estima, segur que ens mantindrà en uns bon números, serà més fàcil sortir-se’n. Si no tenim aquest suport incondicional, en tenim d’altres també incondicionals. És moment de demanar ajuda, consell, de parlar i buscar una solució. Però suposo que hi ha un llindar. Per sota d’una línia determinada deixem de veure ningú al nostre voltant i estem totalment enfonsats. Si sabem els motius, es pot treballar, però si no, el problema és greu. Llavors fins i tot l’amor pot prendre formes desagradables, com la frustració, o la ràbia per com està l’altre. Però no ens posem en aquests temes tan al límit, deixem-ho amb que l’amor ens pot anar mantenint en bon estat encara que altres coses externes ens vagin minant una mica.

    Ariadna, és cert que l’amor té dues vessants. Sempre l’anhelem, però sovint ens fa mal. Però aquest no és motiu perquè no t’agradi, per por a que se’t giri d’esquena no pots negar-lo, perquè et pots estar perdent el millor que viuràs a la vida. I és el millor amb diferència, així que crec que val la pena el risc, sigui pel temps que duri. D’estar malament i patir per amor sempre hi som a temps.
    Parla del que vulguis, dona! Tot pot ser interessant per tenir una conversa.

    MBosch, no et pensis, els llibres d’Auster són tan densos que no és fàcil aïllar-ne frases, però de tant en tant alguna cosa et crida l’atenció, com és el cas d’aquest fragment. Potser t’agradaria, hi ha qui el compara amb Murakami, però no sé per què.

    Joma, el comentari m’ha fet gràcia, hehehe. Una mica pesadet sí que és. Però això no treu que de vegades escrigui frases de mèrit.

    ResponElimina
  25. Hahaha què bo això de la feina!!! Sí, entenc perfectament la situació!!... i això ho faig jo a vegades amb la meva mare i els meus sogres... sé que si ho dic bé, em diran "què?"... així que a vegades deixo anar algun barbarisme d'aquells que fan mal a l'oïda... per estricte necessitat de comunicació. A vegades primer ho dic bé i després del "què?" ho dic malament :-P

    ResponElimina
  26. És bo estar sempre a punt per fer una rialla... és bo i és sa, a més a més.
    I si, era justament aquest l'acudit, per mi, un dels millors de l'Eugenio.

    ResponElimina
  27. Coincideixo amb que Auster és un pèl pesadet i té una dèria constant a la seva obra, però tot i així, m'agrada, què hi farem.

    ResponElimina
  28. Assumpta, estem explicant batalletes darrerament. No fem més que explicar anècdotes. Estem aquí com a casa, amb una cerveseta a la mà, ja veig.

    Mac, per trist que s'estigui, una rialla sempre es posa bé. A més l'agraeixes molt a qui te la provoca. Somriure és més difícil, però riure, i d'un acudit de l'Eugenio? Molt fàcil. Veig que t'ha agafat fort amb el geni, ara.

    Alyebard, home, Paul Auster no fa tanta gràcia...

    Euphorbia, benvinguda al Bona nit, m'has fet pensar en els meus temps d'estudiant de botànica. No es pot negar que el tio sap escriure, però renoi, és un plom!

    ResponElimina
  29. oooooooooh, em sap greu que no t'estigui agradant. De debó només dos arroves? ooooh

    A mi si que em va agradar i el vaig trobar ben buscat. L'amor romàntic, en el personatge central, hi és, però certament tracta i abasta molts altres tipus d'amor. La frase és de quan està amb el metge de l'exèrcit? o al parc?

    ResponElimina
  30. Alyebard, home, Paul Auster no fa tanta gràcia...: Ja m'ho diuen que tinc un sentit de l'humor estrany.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.