diumenge, 24 de juliol de 2011

Tic-tac

Cauen les hores mentre espero que arribis. M'imagino un gran rellotge, dels antics, que fa un tic-tac lent, marcat, que allarga els segons tant com és imaginable. Ja no n'hi ha de rellotges així, els que m'envolten són digitals, però no per això fan passar el temps més ràpid. L'habitació s'omple del fum de la meva cigarreta, el cendrer és ple de burilles. M'he servit un whisky i deixo fondre el gel, faig giravoltar els glaçons dins el got i fan aquell soroll tan característic. El llibre que llegeixo és un volum antic, amb les pàgines esgrogueïdes, probablement pel fum de fa tants i tants anys. Llegeixo d'esma, no m'interessa massa la lectura i aquest llibre ja l'havia llegit. Ja no em va agradar la primera vegada. Els ulls em pesen, l'insomni d'aquests dies m'està matant. Amarga és la meva espera, com ho ha estat la meva vida. La cigarreta es consumeix i l'acabo amb una darrera calada. N'encenc una altra amb el meu encenedor de benzina. Sento el tic-tac imaginari, és dins el meu cap. Confonc la realitat. Necessito dormir. Necessito deixar de fumar. Sé que no faré ni una cosa ni l'altra. En poques hores el sol tornarà a sortir. M'imagino que sento les claus a la porta, m'incorporo esperançat. Mirada al terra, ha estat un miratge, una al·lucinació més. Deixo caure el llibre a terra, sense forces per estampar-lo contra la paret, com voldria. Primer tic, i una eternitat després, tac. Un cop més, tu no vindràs.

*****

Em sembla que no està quedant prou clar... el text és un relat inventat! No us espanteu ara...   

24 comentaris:

  1. Ostres XeXu!! T'has convertit en un personatge de novel·la negra americana... anys 40 o 50... Mentre no entri Edward G. Robinson i t'engegui un tret!!... Va, deixa de pensar amb la Joan Bennett, home... ah, i controla el vici, aquest tabac et matarà!!

    (N de la T: A casa meva tinc un rellotge que fa tic tac i toca els quarts i les hores, ho prometo) ;-)

    ResponElimina
  2. Uf! gairebé he pogut sentir ( mes que no pas escoltar) tots els tics i l'espai entre cada tic i cada tac..de vegades uns minuts donen per escriure un bon post

    ResponElimina
  3. Ja diuen que qui espera desespera. Almenys espero que el rellotge (tic tac tic tac) no sigui un cucut, perquè entra tan fum de cigarreta potser farà una refilada "carajillera" que déu n'hi do!

    ResponElimina
  4. Ohh fumes? Mai ho hagués dit! Aquest tic-tac que expliques és d'aquells que deseperen i consumeixen fins un punt inexplicable. Esperar veient com els minuts es van enduent l'esperança a bocins. A mesura que les agulles del rellotge avancen també es va desintegrant l'il·lusió. L'esperança és l'últim que queda i mentres segueixi viva tot continuarà sent possible, tot seguirà per veure.

    La nova frase del lateral és molt bona! Molt positiva, sempre hi ha camí, tan sols cal trobar-lo. Me l'apuntaré per tenir-la ben present quan em desanimi. Sempre hi ha camí i si no n'hi ha cal invertar-lo.

    ResponElimina
  5. maleit temps que no s'atura i que més greu sap quan qui ha de venir no ho fa. Però no té remei, millor aprofitar el temps amb coses que ens omplin i deixa el tabac que és molt car i l'encenedor de gasolina surt per un ull de la cara....

    ResponElimina
  6. Jejeje...acabo de llegir l'aclariment.
    De fet quan t'he llegit m'has recordat a Cowboy Bebop.No sé perquè.^-^

    ResponElimina
  7. Per què serà q el tabac sempre queda tan bé en segons quines situacions literàries?...tu no fumes (al menys a mi em sona q ho has comentat alguna vegada,no?...si fumes no et pega gens, per altra banda...), però segur q eixe tic-tac sí t'ha perseguit alguna vegada...sempre està ahí recordant q va descomptant i q pot ser, és inevitable q fem tard a quasi tot. Mentre llegia, veia al Bogart esperant...m'encanta :)

    ResponElimina
  8. Hi ha molta gent que no tornarà més... i moltíssima més que esperarà inútilment.

    ResponElimina
  9. Hehehe clar que era un relat!!

    Ara m'has fet pensar en l'històric APARENCES amb aquell detectiu que observava...

    Ara que així, negre, negre total tenim UN TRET...

    Està bé quan et dóna la vena creativa així, sense previ avís (es nota que els de Relats Conjunts estan de vacances, oi?) :-DD

    ResponElimina
  10. ... potser té sort si no ve. Bon tic-tac, Xexu!

    ResponElimina
  11. No tinc costum per llegir les etiquetes abans que el post... Però quan he vist lo de la cigarreta ja ho he entès que no eres tu :)

    El gènere et va com l'anell al dit, ja ho has demostrat altres vegades (l'assumpta ja ha fet ús de la seva meravellosa memòria, m'estalvia feina, hehe!). Jo també tinc recança de relats conjunts, just ara que tinc temps comencen vacances!

    ResponElimina
  12. Una bona descripció. El tic-tac a mi em tortura. No m'agrada haver d'esperar. Sóc massa impacient.

    Ptns.

    ResponElimina
  13. sí, entre el tic i el tac i ha una eternitat quan s'espera..
    novel·la negra total! ara en volem més!

    ResponElimina
  14. Fumes? El XeXu que tinc dins el cap no fuma. Això m'ha fet pensar que no era biogràfic. Ben explicada l'angoixa. Tic...tac

    ResponElimina
  15. Una ficció, però podria ser ben real...el Xexu fuma? No fuma? I què, hi ha alguna cosa que el faci desmeréixer? Ja sabeu que fumo, i no m'agrada, però sóc addicte, ara, no crec que això em faci ser mala persona, oi?

    Vaja, me n'he anat d'olla...

    ResponElimina
  16. jejeje, crec que aquest relat l'ha escrit en puck i te l'ha passat xq li publiquéssis... en arribar he trobat un perfum estrany, que podria ser de burilles perfectamenta (o ves a saber què).

    I saps què et diria avui el Puck.... que sempre acaba arribant. Porta dos dies mimós, mimós.

    Tonteries apart, molt bon relat. I uns canvis al blog molt xulos! m'agrada moltíssim la lletra, tant de la capçalera com dels títols dels posts (quina és?), això si, la lluna m'agradava més la d'abans, la grogueta, que quedaria perfecte amb el taronja de les lletres. O no, doncs segur que ho has provat.

    ResponElimina
  17. (ai, volia dir que tonteria és el que he escrit sobre el puck, no pas referit al post)

    ResponElimina
  18. Suposo que va costar una mica entendre que es tractava només d’un relat. Sempre hi posem part de nosaltres en els escrits, però depenent del que s’explica ja es veu que no pot ser real. A mi no m’agrada avisar quan m’empesco un relat, tant si és basat en fets reals com si no. La inspiració no sabem mai d’on ve, i pot ser que alguns fets ens la despertin, però en cap cas no m’imagineu amb el cendrer ple, el whisky a la mà i estampant llibres. No seria el meu estil. Gràcies per llegir-lo, mirar d’entendre’l, i captar que era una imatge molt fosca, com les que, això sí, m’agrada descriure a mi.

    Assumpta, quan em poso tremendista, ja saps. Què, t’ha semblat realista? De vegades em ve una imatge al cap i no sé si sóc capaç de representar-la amb paraules, i més quan és una cosa que no faria mai. L’angoixa és possible, la mala estona que passa també, i l’espera, però jo no em comportaria com ell, és clar.
    Ostres, quina repassada que has fet als meus relats més negres! Ja sé que ho fas per lluir-te davant de la Barce, hehehe. Però ets la llet, em sembla increïble que puguis recordar i trobar tantes coses.

    Elfreelang, a mi no em va portar més d’uns minuts, i vaig fer passar una mala estona a un pobre personatge. No t’hi vulguis trobar en una situació així...

    Porquet, no he arribat a pensar tant, però en tot cas, el tic tac que m’imagino pel relat ha de ser realment molest i per tornar-se boig.

    Barce, ja et vaig explicar que es tracta només d’un relat. Com ja li dic a l’Assumpta, algunes coses poden estar inspirades en la realitat, o poden ser possibles, les sensacions, sobretot, però el comportament del personatge és una invenció, massa pel•liculero per ser veritat, no? No fumo, ni tampoc bec whisky, però a que queda bé per un personatge tan fosc i amargat? Home, no podia fer que estigués llepant una piruleta i prenent coca-cola zero... Una espera tan desesperada, mai més ben dit, cal que vagi acompanyada d’un bon marc.
    La frase m’agrada i de seguida que la vaig veure a ca l’Ariadna li vaig demanar. No la veig tan optimista, a mi el que em va sobtar és la segona part, la idea de que si no volem alguna cosa, sempre ens busquem alguna excusa per no fer-la. Excuses que al final ens creiem nosaltres mateixos.

    Garbí, ja vaig puntualitzar que es tractava d’un relat, i en la ficció no ens mirem les despeses, una escena tan fosca ha de tenir tabac, i amb un encenedor de benzina, molt millor.

    Maria, mira la foto que he trobat al google, uau, no m’estranya que el meu personatge te’l recordi, no li falta res! http://extracine.com/2009/09/palabra-de-keanu-cowboy-bebop-se-reescribre, Juro que no l’havia vista abans d’escriure el relat!

    Senyoreta Reykjavík, bona memòria, no fumo, i m’ha sorprès la gent que s’estranya de que pugui fumar, i que digui que no fa gens per mi. Interessant. En tot el que escrivim, i tu ho saps, hi deixem part de nosaltres. Que aquest tic-tac ara no respongui a res real no vol dir que no l’hagi sentit algun cop, i que ara em permeti descriure’l servint-me d’un personatge evidentment torturat. A un personatge així no li pot faltar ni tabac ni alcohol, on aniríem a parar si no?

    Carme, boníssima la frase, de veritat. Una sentència per pensar-hi.

    Ventafocs, tampoc no sabem qui ha de venir ni per què. Això queda a gust del consumidor, encara que és fàcil fer-se una idea, oi, a tots ens passa pel cap el mateix. Tu creus que és millor que no vingui?

    ResponElimina
  19. Laia, hauré de deixar d’explicar coses sobre mi, ja que em coneixeu massa bé. Tampoc no pretenia enganyar a ningú, la gràcia d’escriure un relat és que de seguida es vegi que és inventat, que segur que hi ha part de nosaltres mateixos en ell, però que el que escrivim flueix de la nostra imaginació. Amb RC no cal avisar, la imatge precedeix el relat. Però els altres que he fet, i que faig de tant en tant, venen per sorpresa. Alguna cosa em desperta una idea, l’escric, i no dic que és un relat, senzillament la deixo allà, i com que no en faig gaires, la gent s’ho sol creure, encara que llegint el que he escrit, a mi em sembla inversemblant que pugui ser autobiogràfic. Per altra banda, a temporades també he fet molts posts tristos, és cert. Generalment les etiquetes que poso donen pistes, per això no en tinc cinc-centes, només tretze. Quan escric alguna cosa en format ‘literari’, sempre porta aquesta, encara que alguns cops està basat en fets reals, però escrit de manera una mica treballada, per dir-ho d’alguna manera.
    Ei, que no hi hagi Relats Conjunts no vol dir que no puguem fer els nostres propis relats! A veure si ara només podrem fer creació si ens donen una imatge!

    Ariadna, el tic-tac no para mai, i no sempre el sentim. Hi ha temporades que no ens el traiem del cap, cert, però també n’hi ha en que ens deixa descansar, no?

    Lolita, negra i molt negra, com l’humor del protagonista. Deu ser de tant fumar. Dona, si en vols més, tu mateixa en pots escriure una continuació. Aquestes coses de vegades es fan per aquí...

    Vida, aparentment, no fumo en el cap de ningú, això m’intriga, m’encurioseix. Segur que ho he dit algun cop, potser en comentaris, o en algun post que he dit que és un descans que no es fumi als locals, que es queda en el subconscient de tots. Però bé, algun motiu hi haurà perquè molts ho tingueu tan clar. L’angoixa, si l’has tinguda algun cop, suposo que és més fàcil de descriure.

    Zel, per aquí no han dit que ells no fumin, senzillament pensen que jo no ho faig, no els quadra. Això no em converteix a mi, o a ells, en millors ni pitjors persones, malament si posem el varem en això. Cadascú fa el que vol, si pot ser, sense molestar els altres. I ja saps que la més perjudicada pel vici ets tu.

    rits, és veritat, en Puck et deu haver estat esperant de manera tan angoixada com el protagonista del relat. Però el teu gat fuma? Pren whisky? Pobret. No m’estranya que estigui mimoset, si és que es fan els durs, però després són un tros de pa. I amb que els facis unes moixaines ja en tenen prou.
    He posat una plantilla d’aquestes que dóna ara el blogger, i l’he modificada una mica. Encara té defectes que no sé com arreglar, però temps al temps. La lletra és una tal ‘Cherry cream soda’, és de les que ofereix ara el dissenyador de plantilles, ve per defecte, n’hi ha moltes, però aquesta em va agradar molt a mi també. Queda especialment bé anunciant els comentaris que hi ha, un cop has entrat a dins el post. La lluna sempre la canvio quan faig un canvi de plantilla. En realitat, tot i que la plantilla és una altra, l’he deixat molt semblant a com la tenia, perquè ja m’agradava, però amb els posts separats i alguna cosa més. Però si no canvio la lluna és com no canviar res. Aquesta ja l’havia tingut fa temps, però en un altre format. Trobo que està una mica buit, però no em desagrada. L’altra lluna tenia núvols difuminats i m’agradava. Però creus que quedaria bé amb aquest color del títol? Penso que són molt semblants, no? La veritat és que no ho he provat.
    Ah, i ja sé que et referies a això del Puck, dona, però m’ha fet gràcia a mi.

    ResponElimina
  20. Xexu, jo abans de llegir el teu aclariment ja he vist que no eres tu, no t'imagino ni bevent whisky, ni fumant, diga'm si m'equivoco jejeje.
    Que deixi d'esperar i s'apunti al gimnàs i deixi de fumar i beure, segur que li millora la salut i troba una noia que valgui més la pena que la que mai no arriba.

    ResponElimina
  21. Que divertit! Completament, menjant una piruleta i amb una coca-cola s'hagués vist poc sèria la cosa...li fa més el pes el whisky i el fum que vas posar. Ara que l'he tornat a llegir realment sí que és molt pel·liculera aquesta espera tan desesperada (bona manera de dir-ho!)...però al vespre que estàs ben cansat ja et cola qualsevol cosa...tota manera tot tot no m'ho havia pas cregut eh!! Que voler tirar llibres a la paret a tu que t'agrada tan llegir no t'hi veig! A més els capricorn tan reflexius, no en sou gens de temperamentals, no?

    Ah, i per quan la novel·la?

    Assumpta un altre cop, quina crack que estàs feta! :)

    ResponElimina
  22. Tant si ve com si no ve s'haurà d'adaptar a les circumstàncies, i el que sembla a curt termini millor, pot ser a la llarga no ho és tant. Un no sap mai on és la sort. Així i tot, penso que un ha d'arriscar-se si vol arribar a algun lloc, i de tot s'aprèn, de l'espera i de la desesperació.
    Salutacions, Xexu!

    ResponElimina
  23. Natàlia, no t'equivoques, ni fumo ni prenc whisky, però així quedava més fosc i profund. No crec que el personatge estigui pensant en apuntar-se a un gimnàs, més aviat està més a prop del col·lapse que de la rehabilitació.

    Barce, també tinc la mania de no avisar, i com que esteu acostumats a que escric coses força personals, i de vegades la realitat supera la ficció, doncs és normal agafar-s'ho una mica a la valenta tot plegat. Quan t'ho diuen és fàcil veure que era inventat. I suposo que alleuja, imaginar-se algú que has estat llegint tranquil·lament en aquesta situació suposo que no és agradable. Encara que tots n'hem viscut alguna que, ben descrita, seria per espantar també. Els capricorns som una caixa de sorpreses, no et pensis. Que siguem reflexius no vol dir que no siguem temperamentals. Ja ho he dit altres cops però em sembla que no m'acaben de creure, jo tinc força mala llet, la veritat.

    Ventafocs, però què hi ha de les segones oportunitats, del perdó i de fer les coses bé? Parlo per parlar, eh. Si la persona que espera no ve, per alguna cosa serà.

    ResponElimina
  24. És un bon relat, i jo no t'imaginava fumant, però sí menjant pipes? Esperar algú que no ve és molt fotut, sobretot si saps que no vindrà.
    Lo de llegir és perquè ara he de fer programacions i estic escrivint un llibre. Llegeixo poc, és veritat, el diari per sobre i els suplements també. Aprofita tot el que puguis, després fins i tot et faltarà temps per anar al lavabo...
    I gràcies per tot el que em dius, ets molt bona persona.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.