divendres, 15 de juliol de 2011

Somiatruites

Recordo que ja a l'institut un company estava convençut que es menjaria el món en sortir de la facultat. Que el primer sou que tingués seria de cinc-centes mil pessetes (uns 3000€), deia. No es conformava amb menys. Jo pensava que era un boig (creieu-me, ho era) i mirava de convèncer-lo de que en aquesta vida has de treballar molt i menjar molta merda per arribar a tenir un sou decent. Teníem 17 o 18 anys.

Em trobo ara amb una jovenalla que pensa que quan acabi la carrera ho tindran tot a l'abast de la mà, que canviaran el món, perquè es pot. Jovenalla que no volen treballar per compte de ningú, que la vida és fàcil i podran muntar la seva pròpia empresa amb unes idees revolucionàries. Escolto entre divertit i preocupat, fa gràcia sentir les bajanades que surten de la boca d'alguns elements. Vull creure que ser jove no és igual que ser inconscient. Jo ho vaig ser i sabia que no seria fàcil. Es pot ser jove i molt conscient de com funciona el món actual.

Però per altra banda, si no és aquesta gent la que té il·lusió i es pensen que tot ho poden, qui la tindrà? Em debato entre tractar-lo de criatura immadura o esperonar-lo encara més a tirar endavant les seves esbojarrades idees. Penso que s'equivoca, que és un somiatruites, però per algú amb ganes i empenta que em trobo... Les lliçons ja li donarà la vida, no li he de donar jo. I per més que ho intenti, tampoc no em farà cas, suposo. Total, em deu veure com un vell acabat, i ell té el món als seus peus. Pobrissó.

26 comentaris:

  1. Quina gràcia, estam experimentant els mateixos sentiments alhora. Jo ara vinc de cercar de l'aeroport a dos jovencells així...Crec que està bé que pensin que tenen el món els seus peus. Pensant això poden arribar a fer alguna cosa en la vida. La il·lusió és el motor. Com sigui el camí i les seves passes, ja es veurà. Però que no manqui el motor. Espernonar-ho, sens dubte!

    ResponElimina
  2. Les lliçons li les donarà la vida, i el somiatruites deixarà de ser-ho. El que és de témer és que un d'aquest arribe a ser president del govern abans de deixar de ser-ho, com algun que coneixem.

    ResponElimina
  3. Tots ens hem passat alguna vegada de voltes. Cada cosa té el seu moment. I és cert... potser no et veuran com un vell xeruc però no et creuran ni et faran cas. Tu faries cas a un de 50 que et digui que per lo teu ja hi ha passat? Potser l'escoltaries i miraries d'entendre'l però segur, no te'l creuries...

    Vivim la pròpia experiència. Comunicable però intransferible. En la pau i en la guerra, en l'amor i en l'odi. Es pot explicar i algú en algun moment, pensar:osti, jo que em pensava que era l'únic! Però en viu... tothom ha de viure les seves patacades.

    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  4. I no t´agradaria a tu Xexu, poder veure-ho així també? No t´agradaria continuar tenint l´esperança de que tot serà fantàstic! És la fortuna dels joves, pensar que tot és possible!
    Un petó

    ResponElimina
  5. la gran trompada se la fotran quan no tinguin ningú al darrera que els guardi les espatlles i és trobin "solos ante el peligro". Després correm-hi tots a curar l'estrés i les depressions. Almenys els farmacèutics tenen la feina assegurada.

    ResponElimina
  6. Ah!!! i jo recordo que acostumava a escoltar els consells dels més grans.....una teràpia perduda avui en dia

    ResponElimina
  7. Si quan s'és jove no es creu que es pot fer tot, pencant i amb esforços, quan ho creuaràs? Cal esperonar la gent amb empenta perquè persegueixin allò que somien, animat-los a esforçar-se per treballar pel que volen. Tot i que possiblement no arribin allò on volen si poden anar acostant. Penso que la "feina" dels més grans o dels que tenim més experiència és EU veure la necessitat de esforç, recordar que res és gratis, que cal treball i constància i que amb aquests ingredients ens podem acostar mica en mica que allò que busquem. Crec a més que és uns formula aplicable no únicament a àmbit laboral i acadèmic.
    Després de tot el rotllo aquest el resum seria: em fa il·lusió veure gent amb ganes i crec que cal animar-los i alhora ferr-los hi veure que la manera d'acostar-se al que volen és posant-hi ganes i esforç.
    No puc deixar comentaris tant tard que ja no sóc persona i m'embolico més del que ja faig. Nanit!

    ResponElimina
  8. Jo em considero eminentment somiatruites i ilusionada, i penso que aquesta es la benzina que mou el món, que sense il·lusió les coses ni passen ni es fan, i que ser ambiciós es necessari per obrir-se pas, però sempre sent molt conscient de que les coses no son pas fàcils...

    Jo crec que es pot tenir molta il·lusió i ser conscient de lo difícil que és el camí... però a vegades potser és el fet de saber que no serà fàcil el que t'il·lusiona tant a aconseguir-ho... No?

    Un petó, bonic

    ResponElimina
  9. Jo en aquest sentit no era tan somiatruites, però confesso que en altres sí. Ara bé, quan em trobo amb gent que pensa així, tot i que penso "se la pegaran...", també penso que la il·lusió els empeny a fer coses que potser sense aquesta no les farien. i a vegades penso en mi i en les ganes que tenia de menjar-me el món. Ja se sap, la ignorància és molt atrevida... Si és que això és de joves i per aquí hi hem passat tots, amb més o menys intensitat...

    ResponElimina
  10. És molt diferent ser un somiador que un somiatruites. Per mi el somiador és aquell que té molt clar allà on vol arribar, sense fixar-se límits previs, i treballa cada dia amb esforç i il·lusió en la direcció per arribar-hi. En canvi un somiatruites és aquell que deixa anar coloms molt fàcilment de faré, aconseguiré...i després quan és l'hora de veritat no fa res i es queda a casa dormint.

    Crec que està bé somiar sense por, perquè si ja de partida ens posem barreres, no creurem que ho poguem aconseguir. I el primer pas per aconseguir alguna cosa és creure-hi profundament i pensar que és possible.

    El meu pare m'ha explicat molts cops que ell quan estava fent X cosa que volia, tothom li deia ui, no ho aconseguiràs, t'has tornat boig. I ell va seguir treballant amb esforç i determinació, no dubtant mai d'ell mateix i ho va aconseguir. Perquè moltes vegades la gent que ens desanima és gent que ha deixat de lluitar per un somni massa aviat o gent que no els ha pogut complir. I crec que la gent més gran ha de dir Sí és possible, però tingues clar que costarà molt, serà difícil i t'hauràs d'esforçar moltíssim. Però mai desanimar-los. Un bon exemple d'això és el Barça, límits previs cap, van a per totes, però també treballen més que ningú.

    ResponElimina
  11. estic completament d'acord amb aquest ultim comentari
    pobre del que no te il·lusions, pero mes pobre encara el que perd la *toma de terra*
    si aprenguesim de l'experiencia dels altres. sovint fariem mes cami i mes profitós

    bon cap de setmana !!

    ResponElimina
  12. Per ser qui som, cal que sapiguem aixecar-nos quan caiguem, i escoltar els consells dels més grans però fer cas del sentit comú. I tot i així, també ens titllaran de bojos, si volem abastar la lluna. Jo penso així, vaja.

    ResponElimina
  13. la joventut és plena de gosadia i atreviment....potser ens calen més somiatruites...la vida ja els ensenyarà que per a fer una bona truita s'han de trencar primer els ous..

    ResponElimina
  14. Com canvíem,te n'adones?
    Quan som joves creiem tantes i tantes coses.Tenim tants objectius...i com més gran et vas fent comences a veure-ho tot d'una altra manera. Tot té les seves etapes,ja ho veuran.

    ResponElimina
  15. Jo en conèc que tot al contrari...

    Estan convençuts que tot costa, i que encara que t'hi esforcis el més segur és que hagis de començar treballant a la fleca d'un super posant barres de pa prefabricat al forn., i que potser els estudis no els serviran ni per arribar mai a guanyar cap sou digne.
    ...i això no és molt animador.

    Per això, aposto per la teva pensada de donar la raó i animar als que tenen il·lusió, que almenys, ja tenen alguna cosa.

    ResponElimina
  16. Jo tinc un caràcter bipolar, diria. Sé que el camí és difícil, i que precisament per fer el que m'agrada cal molt esforç, anys, paciència... Que cal anar madurant la situació i que actualment la cosa no està per orgues, fet que ho complica tot. Crec que toco de peus a terra, però per contra, per dins, tinc una espurna que em diu que puc arribar a fer coses grans, participar en projectes interessants, que podré arribar al nivell d'aquells als quals admiro per la seva tasca. I és que crec que si només pensés en que em queden per endavant un any de carrera, un de màster i quatre de doctorat plegaria veles ara mateix. Jo realment necessito pensar també d'aquesta altra manera, deixar volar una mica la imaginació. Això sí, ho penso en fluixet i per dins... Potser així si m'estampo la patacada no serà tan forta!

    Per contra, en conec a un que deia exactament el mateix que el teu company... I se li han complert totes les expectatives, quan jo mateixa li deia que toqués de peus a terra. He de dir que el tio crec que és molt vàlid i bo, però que jo no m'esperava que tot anés com preveia. Aquesta experiència propera també m'ha servit d'espurna per seguir endavant amb la meva il·lusió en el camp professional, que gairebé diria que és el motor que em fa funcionar aquests últims temps...

    ResponElimina
  17. Jo també somio truites, però per altres motius... i ous ferrats, pollastres a l'ast, pizzes de tota mena, canelons, entrepans immensos, grans safates de patates fregides, croquetes...

    Doncs res, sense llegir els comentaris anteriors (torno a tenir els ulls malament... i miro d'estar el menys possible a l'ordinador... i aquest teu amb el fons negre és dels que més mal em fa) diré que a vegades aquests "somiatruites" potser són dels que arriben més lluny... qui sap :-)

    ResponElimina
  18. Moltes gràcies a totes i a tots pels vostres comentaris en aquesta entrada. Han sortit opinions molt interessants, i com sol passar, molt reveladores en alguns casos. En resum tots sabem que és propi de la joventut tenir aquesta empenta i aquestes ganes, però penso que saber tocar una mica de peus a terra també està molt bé. L’equilibri, sempre anem a petar al mateix. I és que és tan difícil saber trobar el terme mig...

    Vida, quina coincidència. En el meu cas és un noi que està de pràctiques a l’empresa. Jo també penso que ara és moment que tinguin aquestes il•lusions i molta empenta. Alguns d’aquests arribaran a alguna cosa gran, segur. Molts altres es quedaran pel camí, però si no ho intentes segur que no arribes enlloc. A mi tot el que diu em sona a ciència ficció, però potser que el recolzi, no sigui cas que arribi allà on vol i m’hagi de donar feina en un futur!

    Jpmerch, em temo que molts d’aquests arribaran lluny perquè en el moment concret no els tremolarà el pols a l’hora de passar per sobre dels altres. Però de moment aquest és insubornable i creu en un món millor lliure de corrupció i suborns.

    Gatot, bentornat al Bona nit! El que cal tenir en compte és que no totes les vides són iguals i per més que jo em pensi que la meva experiència em permet donar lliçons a algú que és gairebé d’una generació posterior, les coses que valen per mi, no tenen per què valer per ell. De la mateixa manera ho pots mirar al revés, depenent amb quines em surti algú de la generació anterior no li faré cas, pot tenir una vida molt diferent a la meva. Però escoltar mai no està de més, com a mínim et fas una idea, i si no t’agrada el que et diuen, mires d’anar en sentit contrari. Et dono la raó amb que les experiències són intransferibles, i encara més amb que les patacades s’han de viure en persona!

    Judit, sigues molt benvinguda al Bona nit! Gràcies per passar. Saps que passa, jo no ho he pensat mai que tot serà fantàstic. Jo era d’aquests que esperen fer el que poden, tan bé com poden, però mirant d’estalviar patacades per estirar més el braç que la màniga. Ja ho dic, hi ha joves de tot, també en conec d’ara que pensen més com jo.

    Garbí, els farmacèutics no entraran mai en crisi, per aquest motiu i per tants altres. Aquesta gent així s’han de trobar sols per afrontar el seu camí. Molts cauran, però els que superin això, poden arribar a ser grans. O això, o s’ajunten amb gent que estan igual de bojos que ells. Escoltar els més grans està molt bé, almenys això. Si després fem cas o no ja és una altra cosa.

    Mireia, potser no m’he explicat prou bé, aquest no és que tingui uns objectius i pensi treballar dur per aconseguir-los, és que es pensa que tot serà fàcil i que amb un parell d’idees, i cap mena de coneixement per tirar-les endavant, se’n sortirà sense problemes. Si tingués un projecte sòlid pensat jo seria el primer a esperonar-lo per tirar endavant, però no és el cas. No es pot negar que el nano té ganes i empenta, ja es va informant de tot, però li falta tanta base i tanta maduresa per adonar-se que no ho tindrà tan fàcil com creu... De totes maneres, ell sembla ser conscient que el fracàs és un gran amic dels emprenedors, així que si està disposat a assumir-lo, penso que ha de mirar de tirar endavant el que sigui, per esbojarrat que sembli. L’únic que li critico és que es pensa que viu en un món ple de floretes i animalons, i el que s’anirà trobant són plantes carnívores i tigres de Bengala.

    ResponElimina
  19. Neo, entenc la posició de la gent jove, però penso que unes coses no són incompatibles amb les altres. Si et trobes un jovenet que deprimit et diu que el futur està molt negre, que no sap ni per què estudia la carrera, si com a molt trobarà una feina de merda on l’explotaran per quatre duros, probablement l’agafis per banda i li fotis el sermó de que si s’esforça i té empenta pot aconseguir moltes coses, que té tot el futur per davant. Però si et trobes tot el contrari, et surt més aviat de frenar-lo, més que res, perquè l’hòstia que es fotrà serà majúscula. Això sí, és la seva hòstia, no la meva, i he de deixar que se la foti, està clar. Millor això que la primera opció, almenys vol dir que ho haurà intentat.
    L’ambició és bona, i potser la dificultat esperona. És possible que el noiet que ha suscitat el post sigui molt conscient de que el camí no serà fàcil, però no ho demostra. No el veig prou madur i seriós perquè la seva ambició em transmeti una seguretat de que va amb peu ferm. Més aviat em transmet una mica d’ingenuïtat i inconsciència. Conec altres joves amb les idees molt més clares, i no sé si tanta ambició, però amb ganes de fer les coses bé i aconseguir molt. M’agrada més pensar en aquests com el futur del nostre país. Però potser, per com està muntat tot, m’estic equivocant i el que fa falta ara és aquest punt de rauxa descontrolada.

    Guspi, penso com tu, dubto si dir-los que se la pegaran, o esperonar-los perquè busquin el seu camí, per esbojarrat que sembli. És propi d’aquelles edats, perquè és cert que la ignorància és molt atrevida. Però el que penso és que molts a aquella edat pensen que ningú més gran els pot ensenyar res, que saben tot el que els cal, i aquest és un gravíssim error. La preparació no ho és tot, la vida i l’experiència ens ensenyen moltes coses que no surten als llibres. Escoltar amb respecte els més grans no fa mal a ningú. Ni que sigui per veure en què no et vols convertir.

    Barcelonina, més avall destaquen el teu comentari, i no m’estranya. També he fet senyals d’assentiment mentre el llegia. Perfecta distinció entre somiadors i somiatruites. El títol que vaig posar no era gratuït, fins i tot vaig consultar si aquesta paraula existeix de veritat o només la fem servir oralment. No només existeix, sinó que es defineix de manera molt semblant a com ho fas tu. Els somiatruites no sé si es queden a casa dormint, però les seves idees esbojarrades no es duran a terme perquè no tenen fonaments ni ells tenen l’empenta ni les ganes de tirar-les endavant. Fins i tot és possible que no es pugui ni fer. Els somiadors de vegades semblen bojos, però són els que després aconsegueixen grans coses. Suposo que són aquests als que les dificultats no els aturen, al contrari, els fan esforçar-s’hi més.
    L’exemple del Barça és prou bo. Qui havia de dir ara fa tres anys que amb aquell equip i aquell entrenador novell arribarien on són avui en dia? Ningú hi creia, només qui hi havia de creure: ells mateixos. I allà estan, i prou que ara tenim fe cega en aquest equip, i sobretot en l’entrenador. No sé què deu haver aconseguit el teu pare, però deu ser alguna cosa gran! Se t’ha encomanat a tu la seva fal•lera somiadora? Pel que vas explicar, al teu germà sí, que ha aconseguit el seu objectiu, a costa de molt esforç. Quina família!

    Sargantana, no tenir il•lusions quan s’és jove és molt pobre, com a mínim tens tota una vida per davant, i això no és poc. Però cal tocar de peus a terra, com dius. Escoltar l’experiència dels més grans és una arma de doble tall, com anem comentant, per una part et pot ajudar a no fotre’t patacades i a mantenir aquest seny, però també ens poden tirar per terra tots els somnis. També s’ha de saber de qui reps consells.

    ResponElimina
  20. Cantireta, una mica de sentit comú és el que els falta als joves, encara no l’han après. Però justament és això el que els fa avançar. Si tens sentit comú és que creus en el que està establert. Per fer això, ja tens molts anys per endavant. Però és quan encara no tens límits preestablerts dins el cap quan pots fer coses que ningú no ha fet. Mira, m’encanten els comentaris perquè n’extrec bones idees en les que creure. Això del sentit comú és una altra cosa per posar a la llista del que no he mencionat en el post, i que caldria tenir en compte.

    Elfreelang, bona frase aquesta darrera. Potser els hauríem de donar més corda perquè d’ells depèn el futur, però dins el nostre cap ja més madurat ens costa acceptar idees tan esbojarrades.

    Maria, jo no sento que hagi canviat massa, mai he estat una persona de grans objectius. Volia les meves coses, però no m’he plantejat ni fer-me molt ric ni ser famós ni res. Una vida tranquil•la, sense massa dificultats, i molt amor. Ha resultat que era també més difícil del que semblava.

    Agnès, advoco per tractar de forma diferencial als joves, en funció de les seves motivacions. A aquests que coneixes tu més val pintar-los una realitat que potser no existeix, però d’alguna manera esperonar-los i convèncer-los que amb esforç i entrega es poden aconseguir moltes coses. Als més somiatruites, com el que conec jo, posar-los una mica el fre no està malament. Probablement no creuran ni una versió ni l’altra, però si algunes paraules se’ls queden, potser podem contribuir a millorar el seu futur.

    Laia, per ser com ets et tinc tant respecte i admiració. M’agrada molt com penses i dónes voltes a les coses. Et conec des que tens 16 anys i de seguida vaig veure que aconseguiries tot el que et proposessis. El pas del temps no m’ha fet canviar aquesta idea, al contrari. Una Laia més reflexiva, que aprèn de la vida i que acumula experiències és millor que aquella nena de 16 anys, però l’essència és la mateixa. Mai deixis de tenir il•lusió pel que vols, ho aconseguiràs, jo n’estic convençut. Ja t’has trobat amb alguns inconvenients davant d’alguns projectes, i al final tot acaba tirant endavant. Que vegis que no tot és fàcil ajuda molt. Veure que igualment ho superes ajuda més. La bipolaritat de la que parles en el comentari és la que cal, i jo li aniria buscant un altre nom, perquè aquest té connotacions negatives, i com et sents tu no en té cap ni una. Toques de peus a terra, però l’empenta i les ganes no te les treu ningú. Més no es pot demanar. No canviïs.
    Respecte al teu conegut, està molt bé tenir exemples així perquè animen, però seria un error prendre’l com a mirall. Suposo que no és el cas, però una manera de progressar en aquesta vida és tenir molt morro, i penso que tu no el tens. Si pretens fer servir els mètodes d’algú amb molt de morro t’estrellaràs. Has de trobar el teu propi camí per aconseguir el que l’altre ha aconseguit a la seva manera. Potser hauràs de treballar més, però no crec que això et suposi un problema. A més, potser a l’altre li ha anat tot rodat sempre. Saps com reacciona quan té un inconvenient? Potser no se l’ha trobat mai. Quan el trobi, sabràs si és realment vàlid com ara penses. Potser és un autèntic crack, també n’hi ha en aquesta vida. Un entre un milió.

    Assumpta, no vegis com m’has fet riure amb això de les coses que somnies, hahaha. Totes de menjar, és clar. Ostres, ho deus estar passant malament. Jo que fa temps que faig bondat aquest dissabte m’he posat com un bacó. Després hauré de fer bicicleta molta estona per baixar-ho!
    Em sap greu això dels teus ulls, però ja saps que el Bona nit ha de ser fosc. Sempre t’ho pots copiar en un word o seleccionar el text amb el ratolí. Queda blau amb fons blanc, no sé si és millor això. En aquest post hi ha alguns comentaris que val molt la pena llegir, tu que sols fer-ho, és una llàstima que te’ls perdis aquest cop. En algun d’aquests comentaris es diferencia entre somiatruites i somiadors. Jo penso que els que arriben més lluny, són aquests segons.

    ResponElimina
  21. Abans d'arribar al darrer paràgraf estava pensant "XeXu, no els tallis les ales". Però a l'arribar fins al final veig que ja t'has postulat una mica més en la meva línia de pensament.

    Crec que hi ha jovent que tenen un punt d'arrogància i, com nosaltres al nostre temps, creuen que ells tenen la clau que obre totes les veritats del món. Evidentment, amb el temps ja besaran la pols del terra.

    D'altra banda és necessari jovent amb molta empenta i fins i tot amb aquest punt de fatxenderia doncs, d'entre tots ells, algun (molt pocs) aconseguirà assolir objectius molt ambiciosos i, per tant, estarà en disposició d'oferir a la societat serveis, avenços o el que sigui que poden ser d'utilitat a aquesta.

    Certament, la majoria no aconseguiran aquestes metes tan faraòniques però deixem-los volar. Ells han d'aprendre, com nosaltres hem fet, a base de morrades i decepcions.

    D'altra banda reconec aquell puntet d'enveja de quan creia que el món podia ser diferent i l'energia que m'injectaven aquests pensaments...

    ResponElimina
  22. Jo crec que en la justa mesura rau la virtut. Necessita creure en el futur, però amb un peu a terra.

    ResponElimina
  23. Avui parlaré de mi (em sap greu aquest egocentrisme) i és que sovint em descriuen com a somiatruites. I en canvi, em costa veure'm en el que descrius al post.

    Crec que el que parles és de confiança, seguretat i ambició en la feina. I això no té res a veure en ser un somiador. En creure que les il·lusions. No ho veig de la mateixa manera.

    Crec que molts joves, com dius, pugen així, creient-se que son molt bons i guanyaran molts diners. Sempre sóc de l'opinió que la vida ja els posarà al seu lloc. Que és molt dura i que ja s'ho trobaran. On treballo és molt fàcil que arribin joves sense res d'experiència com a caps (per raons polítiques) i que es creuen déus. Sempre, sempre, els acaba sortint si no malament, s'acaben adonant que no és així.

    Però jo,.... i bé, més que per una concepció de mi mateixa sinó més aviat pel què em diuen,... es veu que sóc somiatruites. I m'encanta creure que alguna cosa pot canviar, que s'ha de lluitar pel què és just, que podem fer un demà molt millor. I no puc deixar de creure-hi. Per molt que hi ha dies que renego de tot aixó i em desespero x ser massa innocent, sempre es pot millorar i aconseguir fer alguna passa.

    Suposo que la diferència està que en el que descrius és l'àmbit laboral i en canvi jo parlo d'altres àmbits.

    Però això no vol dir que potser estic equivocada i com als polítics de qui em queixava abans, doncs potser algun dia em foti contra una paret.

    ResponElimina
  24. Jo mai no he estat somiatruites en aquest aspecte que dius al post, ni quan era molt jove, més aviat ho veia complicat tot, en altres aspectes si, que en sóc, molt!

    Però per més que s'ha de tocar de peus a terra, també s'ha d'apuntar una mica amunt i s'ha de somiar coses bones, sinó... ens quedem ancorats ran de terra.

    ResponElimina
  25. Porquet, jo no tinc la sensació d'haver estat mai com aquests joves que descric al post. Entenc que cal gent amb empenta i amb ambició, que segurament seran els que arribaran lluny. Però per mi, intentar aspirar al màxim que pogués aconseguir no volia dir ser un inconscient. Jo crec que poden arribar més lluny els que tinguin ben clar que la cosa no serà fàcil, però que encara s'esforçaran més si es troben dificultats. A la majoria suposo que ens passa que a les primeres patacades ja ens fem enrere i ens canvia la concepció. Només uns pocs passen aquestes primeres proves.

    El tacte, és la idea que tinc jo, però a veure qui és el guapo que sap fer-ho com toca.

    rits, per aquí han explicat les diferències entre somiatruites i somiadors. Un somiador, per definició, aspira a aconseguir el seu somni algun dia, lluitarà per fer-ho. Un somiatruites és de molt parlar i poc fer. I un somiatwitters és... res, una parida que se m'acaba d'acudir i m'ha fet gràcia.
    És curiós perquè deu anar a tipus de persona. Jo no vaig pensar mai que era molt bo i guanyaria molts diners, sinó que faria el que podria. Ja va molt amb mi aquesta idea, no creus? El temps no m'ha posat al meu lloc, efectivament, estic fent el que puc. Potser una mica més d'ambició em portaria a llocs millors, però per això sempre hi ha temps, no?
    Ara no te m'ofenguis, però ja em coneixes i saps com penso, per mi les idees aquestes de que el món es pot canviar amb la força de les persones em semblen de somiatruites, ho sento. I saps que ho dic perquè estic molt decebut i desencantat, i no tinc ni idea de què es pot fer. Però tant de bo fos possible! No cal pas que hi deixis de creure tu, i m'encantarà el dia que hagi de dir 'collons rits, si tenies raó!'.

    Carme, suposo que tu i jo ens assemblàvem de jovenets, en la manera de pensar vull dir. Més enllà, jo crec que tu ets somiadora i no somiatruites, perquè els teus somnis els has anat fent realitat i lluites per tirar-los endavant. Jo ni somiador sóc, ja veus. De vegades sembla que els peus els tingui clavats a terra amb claus.

    ResponElimina
  26. Ostres, jo penso que es fantàstic aquest pensament dels joves, els dóna empenta i il.lusió, força!,la vida ja dóna patacades, no?.

    Abraçada!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.