divendres, 8 de juliol de 2011

La primera nora

Ja he dit alguns cops que a casa no es pot dir que tinguem una relació gaire profunda. Tant el meu germà com jo hem explicat sempre escasses coses als pares i hem buscat consol i consell més aviat fora de casa. Parlant sobre això em va venir una anècdota al cap que em fa gràcia. Es tracta del primer cop que vaig portar una noia a casa, devia tenir uns 20 anys. Els meus pares no sabien res sobre la meva vida privada, per dir-ho així, i de sobte el nen de la casa porta una noia. El cas és que hagués tingut material per parlar, però ella es tractava només d'una bona amiga. Però no vaig dir res, només que venia, i ma mare es va muntar la pel·lícula, és clar.

Vaig veure com els meus pares es comportaven de manera molt formal, molt propers i atents, volien quedar bé amb l'acompanyant del seu fill, donar bona impressió. La veritat és que tant per la noia com per mi era un moment de total inconsciència, érem amics i prou, ni ens passava pel cap altra cosa, i això contrastava amb els esforços dels meus pares. El moment clau va ser quan a mig sopar va sonar el mòbil de la noia (una de les primeres persones que recordo que en tingués), i es va excusar per anar a atendre la trucada fora del menjador. Em vaig trobar amb quatre ulls interrogatius que em miraven, i amb tota la naturalitat del món, sense que em semblés res estrany, vaig deixar anar un 'no, és que és el seu nòvio que la truca...'.

Això va provocar un curtcircuit en ma mare, ho vaig veure, i acte seguit també vaig llegir al seu rostre una expressió de 'més val no preguntar'. De tot això me n'he adonat anys després, recordant la situació. En aquell moment ni els meus pares ni jo enteníem que passava pel cap de l'altre. La gràcia és que temps després aquella noia i jo sí que vam esdevenir parella, però tampoc no ho vaig explicar formalment a casa, així que ma mare es va guardar prou de fer preguntes, no fos cas...

27 comentaris:

  1. Pobre mare...l'entenc, amb poc temps, m'he trobat amb dues nores de cop, i...costa un xic de païr, eh? Per molt que vulguis els agafes estimació i llavors penses, i si no dura?

    Petons, rei, em submergiré a les aigües i pensaré en tu, hihihi...

    ResponElimina
  2. Sí, sí, és complicat per les mares... això!

    L'anècdota és divertida, 20 anyets d'inconsciència, doncs què voleu? és així.

    ResponElimina
  3. En 26 anys encara no he portat ningú a casa, ni pense...sóc la soltera eterna i de moment no tinc cap intenció de traure'ls d'aquest pensament...mala filla!

    ResponElimina
  4. Què discreta la teva mare! :-))

    Jo també tinc un cas a la meva família (el meu germà) que venia a casa amb una amiga... la qual tenia "novio"... ells dos només eren amics, clar... però quan la noia va partir peres amb aquell novio... al cap d'un temps ella es va convertir en la meva cunyada (i encara ho és, d'aquí 9 dies faran 18 anys de casats) Estava claríssim :-P

    ResponElimina
  5. Maaaare meva! Això a casa meva és impensable! D'acord, el meu pare no s'assabenta de gran cosa, però ma mare ho sap tot, relativament ràpid i amb facilitat. I és que si no li explico jo, no passa, res, m'ho veu, ho nota, i pregunta incansablement fins obtenir la informació desitjada. Si marxo amb 5 amics de vacances s'interessa per saber si n'hi ha algun de solter, algun que m'agradi o algun que em tiri els trastos. Deu tenir por que no la faci àvia...
    De totes maneres com més va, més em guardo d'explicar certes coses a casa, com a mínim fins que jo n'estic prou segura per parlar-ne... Clar, a tu si no et feien preguntes, ho tenies prou fàcil. Però si pregunten i has de mentir, no fa gaire gràcia.
    Però és que encara me'n faig creus! La situació que expliques em sembla de pel·lícula, no entra per res del món dins dels meus esquemes familiars...! (Però em fa molta gràcia! hahaha!)

    ResponElimina
  6. Que poc que ens agrada que els paris es posin a la nostra vida... I com ens agrada fer-los ballar el cap en segons què!

    ResponElimina
  7. home....la mare ja es fregava les mans amb la nova jove i vas tu i li trenques el plat bonic.....als pares no se'ls pot donar aquests ensurts.
    Però molt bona anècdota.

    ResponElimina
  8. ai... m'ha fet riure aquest post! puc imaginar-me les cares!!! hehehe...

    ResponElimina
  9. A casa tp se'ns han donat be aquestes situacions!
    X cert, m'has fet recordar q diumenge tenim un "agradable" dinar amb tota la família q fa veure q està unida i a ma germana li toca portar companyia x primera vegada. Porto setmanes fent-li conyeta al noi, xo es q pot ser ben divertit, pobrisso, seran l'objecte d tots els comentaris!
    Xo bueno, se q a mi tb em tocarà rebre alguna q altra punyalada sobre el fet d no portar ningú.
    Suposo k es un entrenament x el q tots els pares i fills han d passar.

    ResponElimina
  10. Els pares sempre tendeixen a treure conclusions abans d'hora, penso que és innat a la seva condició de pares..., la intenció sols ser bona.

    ResponElimina
  11. Que macos els teus pares sent atents amb la que es pensaven que era la teva noia…I pobrissoneta la teva mare, li deuria caure l'ànima als peus al sentir això que anava a parlar amb el seu nòvio. No devia entendre res, devia pensar "aquest jovent és ben boig". Perquè el meu fill porta a sopar a casa aquesta noia si no és la seva nòvia?
    Els pares els hi agrada saber la vida amorosa del fills, perquè els agrada estar assabentats de si estem gaire a prop o no de trobar aquella persona que els permetrà estar una mica més tranquils i dormir per les nits sabent que hi ha algú altre al món que ens estima tant com ells i a qui poden confiar la nostra felicitat i benestar. A nosaltres segurament ens fa riure com actuen i ens poden semblar una ximpleria tots els seus comentaris o actes o interrogatoris a tota hora quan estem amb algú o quan no hi estem, però no és més que un altre acte d'amor cap a nosaltres. Des de que neixem el seu únic pròposit a part d'estimar-nos és, primer educar-nos per fer-nos persones lliures i valentes que saben ser felices i aportar felicitat als altres, ensenyant-nos a afrontar la vida amb dignitat. I segon, (per por a que nosaltres sols no ho fem prou bé, perquè suposo que al tenir un fill deus patir molt) volen saber que hem trobat l'amor i que estem amb la persona amb qui compartirem la vida i serem feliços. I cada persona que veuen amb nosaltres pensen que potser és ELL/A, aquell/a que ells esperen per nosaltres. I pensen que estan un mica més a prop del dia que descansaran sabent que el seu somni s'ha fet realitat i que hi ha algú que ens cuidarà i que no deixarà que ens passi res dolent quan ells faltin i que ens agafarà la mà sempre.

    Ja ho diuen, busquen els seus substituts. Les mares busquen pels seus fills estimats una subtituta a ella, una nova mare que els hi cuidi el seu reiet. I el pares busquen en la parella de la filla un home que faci la funció que fins ara ha fet ell i protegeixi a la seva princesa.

    Tota manera, quina vista la teva mare!!! Si finalment vau acabar sortint aquesta noia i tu!! Si es que les mares...;)

    pd: osti, perdó pel rollo que t'he fotut i espero que el teu post anés per aquí!!!

    ResponElimina
  12. És una sort tenir uns pares així :) Pobra ta mare, es devia quedar gelada... Realment els pares deuen haver de fer grans esforços per entendre la manera de viure dels fills...

    ResponElimina
  13. Eeeeeei, BARCELONA M'ENAMORA, quin comentari tan preciós!! :-) Estic totalment d'acord amb la teva explicació, també ho veig així.

    De fet, la meva experiència personal és un cas que demostra això que tu dius: Els meus pares no es ficaven massa amb els meus amics, noviets o com els vulguem dir :-) Eren també educats, correctes... no m'atossigaven (ui, "atossigar" no és català, però no sé com dir-ho)... confiaven en mi i ja està.

    Ara bé, el dia que em vaig presentar amb el que va ser el definitiu, vaig sentir clarament això que tu has explicat... aquell dia el meu pare va respirar tranquil... aquesta frase preciosa que has escrit "trobar aquella persona que els permetrà estar una mica més tranquils i dormir per les nits sabent que hi ha algú altre al món que ens estima tant com ells i a qui poden confiar la nostra felicitat i benestar", jo la veia reflectida als ulls de mon pare cada vegada que mirava en Josep Lluís... cosa que, a mi, m'encantava!! :-)

    I és que, evidentment, la tria era meva i només meva, ja que era la meva vida i el meu futur... mai havia permès interferències en aquests temes... però veure que l'home que has triat és tan ben rebut a casa, a mi em donava un plus d'alegria molt gran :-)

    D'altre banda, vaig tenir la gran sort de ser rebuda també amb els braços i el cor oberts a casa els meus sogres ;-)

    ResponElimina
  14. Jo cada vegada també em guardo més coses, abans no tant. Ara la veritat només la sé jo, i de vegades deixo anar el que es vol sentir, encara que no sigui cert, per deixar tranquils als altres i per dir-ho de manera lletja, "que no molestin".

    Uix, que lluny ho veig tot això, jo, de les presentacions i de portar a gent a casa de manera oficial...

    ResponElimina
  15. Els pares són així...tenen molta imaginació i tot i que els hi fas entendre de vegades no s'ho acaben de creure.

    ResponElimina
  16. M'has fet recordar el "meu" moment: tant el que va passar el meu novio a casa meva amb els meus pares (molt semblant a la teva situació) com el que vaig passar jo a casa dels meus sogres (res a veure). I és que cada casa és un món. I aquests moments eren molt macos. Ara la situació és tan diferent, jo ja em vaig curant en salut per quan em toqui ser sogra pq amb el tarannà que porten el meus fills, ho tinc clar. Ara el concepte d'amiga costa molt d'entendre perque guarden unes distàncies tan curtes que no saps mai a què atenir-te. Però mira, ja s'ho faran!

    ResponElimina
  17. Osti, les cares del moment deurien ser de traca i mocador! Pobres pares, els fills sempre els fem patir molt i potser massa.

    És clar que ells també tenen la maleïda virtut de fer volar coloms, construir castells i muntar-se unes històries (sobretot amb el tema parelles) que fan esfereir!

    Suposo que és una certa actitud de temença davant la por que "el nen" o "la nena" acabi amb algun bala perduda i els esguerri la criatura que ells tan laboriosament han anat fent créixer i educar.

    En bona part entenc aquestes actituds, cosa que no treu que en el moment en que es produeixen fan una certa ràbia quan les estàs patint!

    ResponElimina
  18. Gràcies a tots i a totes pels comentaris. Aquesta és d’aquelles anècdotes que de tant en tant em passen pel cap i em ve de gust deixar aquí escrites. Rebre les vostres opinions i comentaris ho fa encara més divertit. Pobra, la meva mare, si ho sabés, hehehe.

    Zel, suposo que el primer impacte que té una mare quan li porten una nia a casa, o un noi, no deu ser senzill, i que a més hi deu haver diferents maneres de prendre-s’ho. I què passa quan en trobes una que t’agrada molt i trobes molt escaient, però el teu fill decideix no fer-li més cas i en troba una que no tragues? Que difícil ja de ser menjar-se les opinions i deixar que el xaval cometi els seus propis errors.

    Carme, deu ser d’aquells moments que saps que ha d’arribar, però que potser no tens massa pressa per viure. Fins a certa edat de la criatura, és clar.

    Jpmerch, però quant menys saben, menys pateixen, no?

    Senyu Reykjavík, cosa que no vol dir que no hagis tingut ningú per portar-hi, però prefereixes mantenir la teva intimitat lluny de l’abast dels pares. Jo ho trobo bé i ho entenc. Ja se n’assabentaran quan toqui, oi?

    Assumpta, el teu germà devia ser tan inconscient com jo, portava una persona molt important a casa els pares, però ni tant sols se n’adonava, la veia d’una altra manera. Segurament si ara li preguntes si s’esperava tot el que s’ha esdevingut després et dirà que ni de conya. Encara que potser era una cosa molt diferent, només una qüestió de temps i arreglar alguns serrells, com que ella deixés la seva parella de llavors perquè la relació es fes efectiva. En aquest cas portar-la va ser per guanyar temps!
    Comentari 2: Sí que és maco el que explica la Barcelona m’enamora, però ja li he dit a ella que jo no ho veig sempre tan bonic. És una sort que en JLl tingués tan bona acollida a casa teva, i tu a ca seva, això és tenir sintonia immediata, i ja s’ha demostrat que ningú s’equivocava, allà. Amb pares tan receptius i entregats, ha de ser un goig el dia que senten que el seu fill o filla ha trobat per fi algú important que el farà feliç, ha de donar molta tranquil•litat. Però com tu dius, la decisió és dels fills, si s’equivoquen és cosa seva, i trobo que els pares no hi haurien de dir res, encara que no està malament tenir opinions externes, que de vegades nosaltres no veiem més enllà del nostre nas.

    Yáiza, això deu anar a persones, n’hi ha de més insistents i de més discretes. Ma mare em devia deixar que fes la meva amb l’esperança que la confiança que em donava fes que volgués anar a parlar amb ella, i la teva no vol que se li escapi ni un detall del teu desenvolupament com a persona. Haurien d’entendre, però, que hi ha coses que no ens ve de gust explicar, ho trobo normal. Fins i tot les mares més absorbents ho haurien d’entendre, els nens han de volar lliures en algun moment.
    Trobo bé també no dir algunes coses fins que no les tens clares. Jo no és que em negués a parlar, segurament no hagués mentit, però no em preguntaven gaire, era una sort.

    Guspi, no és que trobi el gust a fer ballar el cap dels pares, senzillament és que si he d’explicar coses, prefereixo fer-ho a altra gent, i els pares no m’han semblat mai amb qui parlar de certes coses, encara que per lògica, els has d’informar del que fas i del que no.

    Garbí, jo no pensava que donava cap ensurt. Per ells va ser una cosa molt estranya, però per mi era sorprenen que no s’adonessin que aquella noia i jo érem amics i prou, si estava claríssim! Bé, cadascú ho veu com vol, ja se sap.

    Elur, tot un poema, és clar. No els recordo un desconcert així en la vida.

    ResponElimina
  19. rits, a nosaltres no és que no se’ns donin bé, si els meus pares són la mar d’agradables quan volen, el que passa és que la informació no flueix.
    Ho dius divertidament això de que el noi serà objecte de tots els comentaris a la seva presentació a casa els pares. La veritat és que a mi no em faria tanta gràcia sentir-me així, esperes que t’ho posin una mica fàcil, ja que la situació és compromesa, i si no pensa que estàs a la seva pell, a veure com ho veus.
    Tampoc no seria maco que et diguin alguna cosa a tu per no portar parella, les coses van com van, i si ara es presenta un, doncs tinguem la festa en pau, crec que és el mínim que es pot demanar.

    Audrey, no dubto ni per un moment de les bones intencions dels meus pares, si se’ls veien de tres hores lluny! El que em sorprèn ja no és que ells traguessin conclusions, sinó que la meva inconsciència feia que a mi no em passés pel cap que portar aquella noia era un acte d’amistat i prou.

    Barcelona m’enamora, a mi no em sembla una cosa tan estranya portar una amiga a sopar, però ells ho van interpretar d’una altra manera, és clar.
    És molt maco tot això que has explicat, i és veritat que els pares volen el millor pels seus fills, que estiguin bé, i que si troben a algú puguin ser feliços amb aquesta persona. Però a la pràctica no és pas tan maco, és clar, es fiquen en la vida dels fills, posen els nassos on no els importa, i decideixen per ells mateixos si algú convé o no convé als seus fills, basant-se, de vegades, en uns criteris poc fiables. Tu expliques la part maca del tema, i jo em poso, com sempre, en el pitjor cas. També hi ha molta enveja i molt ‘no em robis el meu fill o filla!’. Fins i tot hi ha a qui li costa assumir que els fills es fan grans i marxen de casa, justament perquè troben algú a qui estimar. Però qui els estimarà més que la mama!??
    Rellegeixo el que has escrit i és realment preciós, però jo que sóc pessimista de mena, i força descregut, hi veig també motius més egoistes i no tan altruistes en aquests temes. Podria corroborar que els meus pares, malgrat hi tingui una relació minsa, volen això que dius per mi, i interpreto que els teus també deuen ser així. Però veus cada cosa pel món... me n’expliquen i em poso les mans al cap, amb pares així jo em talava les venes. Que no dubto que tinguin bones intencions (de vegades segur que no...), però les formes són tan i tan errònies...
    No sé si ma mare tenia vista, s’ho va trobar així i va fer la seva interpretació. La veritat és que la noia i jo fèiem bona parella, i segurament ja hi havia llaços entre els dos que ni ella ni jo sabíem. Després les coses es precipiten i de vegades no saps ni com.
    Res de disculpar-se pels comentaris, m’agrada molt que us esplaieu i expliqueu la vostra opinió, sempre aprenc molt amb tot el que es diu per aquí, sense els comentaris aquest blog no valdria res.

    Finestreta, benvinguda al Bona nit. La veritat és que no em puc queixar de pares jo, sempre han estat bons amb mi, encara que mantenim una relació de total independència, no en tinc necessitat, però tampoc no tinc cap queixa d’ells. No ha de ser gens fàcil entendre els fills, sobretot perquè deus viure amb la por constant de que puguin prendre mal i que tu no puguis fer res per evitar-ho. Quin patir.

    Laia, dona, tampoc està bé això de tenir enganyats els de casa, no sé en quin sentit ho dius, si en negatiu o en positiu. Però sí que penso que no s’ha d’explicar tot, ni molt menys. Jo de presentacions oficials n’he fet poques, i et porto força avantatge!

    Kweilan, pregunta a ma mare, a veure si també ho pensa.

    Maria, aquesta és una altra! Poden tenir aquest puntet de no creure’t encara que els ho expliquis, no sé d’on surt aquesta desconfiança, a sobre que els ho dius!

    ResponElimina
  20. Laura T., enfrontar-se a portar algú a casa sempre posa una mica nerviós, encara que quan prens la decisió és perquè ja ho tens una mica clar que aquella persona val la pena, i és presentable. Però quan ens trobem en aquesta situació no pensem mai que en un futur ens pot tocar a nosaltres estar de l’altre cantó, i compte, que això tampoc no deu ser gens fàcil! Està bé poder-ho viure com a fill i com a pare, ha de tenir la seva gràcia. Em pregunto si en aquell moment deus pensar quan tu vas portar la teva novieta davant dels teus propis pares...

    Porquet, que es muntin pel•lícules deu anar a persones, com també que siguin més o menys discrets amb les preguntes al propi fill o a la parella. Hem d’entendre que tot el que fan és a fi de bé, penso que en això tots hi estem d’acord, però hi ha pares i pares, i alguns són realment molestos i absorbents. No seria el meu cas, com he dit, però si que en conec algun, i m’estressen a mi només de veure com es comporten amb els seus fills.

    ResponElimina
  21. Era divertidament i sense malícia. L'he cuidat moltíssim i s'ha sentit bé per part nostra amb totes les feres de la família. Ell i jo tenim certa complicitat que permet poder-nos picar per aquestes coses.

    Em sap greu que et penséssis que m'enreia d'ell.

    I bé, els comentaris cap a mi, suposo que com estava ressacosa he fet cas omís i m'han relliscat força (em dec immunitzar)

    ResponElimina
  22. XeXu, ja he entés el que vols dir! Els pares sempre volen saber més del que els hi toca...però és cosa nostre no deixar que es posin en els nostres assumptes i menys amb temes amorosos on tan sols un sap el que sent.
    Bé, i això de ser optimista o pessimista, suposo que el millor seria estar en el punt mig. Mira, si tu ja saps que ets pessimista de mena, com a mínim ja saps ben bé el que ets. Perquè jo que sóc balança, hi ha dies que tot ho veig fantàstic i la vida és un regal diví i altres en què tot em sembla una m.

    Bona nit i bon dilluns!

    ResponElimina
  23. Si parlessim més... A casa també mancava comunicació. També vaig buscar consell i consol fora. I és ara, molts anys després, quan em sento a gust buscant consol/consell/intimitat amb els de casa.

    Ptns.

    ResponElimina
  24. rits, no és que pensés que et reies d'ell, però és qüestió de ficar-se a la seva pell. La situació ja el devia posar prou nerviós i se li feia difícil, suposo que algunes bromes, encara que no s'ho prengués a mal, el devien posar encara més nerviós. Però segur que el vau cuidar. Bon mètode el teu per poder passar dels comentaris que et dirigien, patenta'l!

    Barcelona m'enamora, hi ha pares i pares, i estic segur que alguna gent, per més que vulgui, no es lliura mai dels interrogatoris i les intervencions paternes, fiquen el nas a tot arreu, i pot arribar a ser molest. Si ja et va bé i mantens una relació estreta potser en gaudeixes i tot, però també hi ha pares histèrics capaços de treure de polleguera a tothom. Però és clar, com els dius que et deixin tranquil, són els teus pares!
    Ei, que els pessimistes també tenim moments en que pensem que la vida paga la pena. Són petites treves mentals al pensament que realment tot és una gran merda.

    Ariadna, en el meu cas no crec que fos manca de comunicació, sinó manca d'interès en tenir-ne. Estic segur que hagués obtingut suport dels meus pares en els moments difícils, però no el vaig buscar mai. Tampoc crec que en un futur les tornes canviïn. Però si a tu t'ha passat, qui sap, oi?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.