diumenge, 10 de juliol de 2011

El dia del gelat

En aquestes èpoques de l'any hi ha coses que venen de gust i són irresistibles. Els gelats en són un bon exemple, i qui diu gelats diu orxata, llet merengada o qualsevol cosa fresca que es pugui prendre en una terrasseta a qualsevol hora del dia. A mi els gelats m'encanten, i els diumenges són molt bons dies per sortir a fer-ne un. Perquè el diumenge és el dia del gelat. El que passa és que de quan data aquesta nomenclatura, el gelat en qüestió era una mica especial.

Ens situem força anys enrere, a l'estiu, en un poble de platja (que per motius de privacitat no revelarem que era Torredembarra). Joventut, molta festa i moltes ganes de passar-ho bé. Tot i que cada dia de la setmana era dissabte, els dissabtes eren una mica més dissabte que la resta. Sinònim del sisè dia de la setmana: alcohol. Sí, els dissabtes eren alcohòlics, i aquell ho va ser molt i molt. Una nit per recordar, de la qual, naturalment, no en recordo res. (Dramatització: jo mai no bevia fins aquests extrems). El dia següent, diumenge, ningú no s'aguantava. La majoria van refusar sortir a fer un volt al vespre, només quatre o cinc valents vam trobar-nos sota la consigna 'avui un geladet i prou, i cap a casa'.

El geladet va convertir-se en una primera copa, per prendre alguna cosa, seguida d'una segona, i totes les que caiguessin, que no ho recordo. El geladet es va convertir en baixar al Port a ballar cançons de dubtós gust que per motius de vergonya no direm que l'única que recordo era d'Enrique Iglesias. Va ser una gran nit. Quan ens en vam adonar vam dir 'collons, això de sortir a fer un gelat i cap a casa, no està gens malament!'. Des de llavors, diumenge va ser el dia del gelat, i sabíem que des d'aquell moment els diumenges deixarien en ridícul els dissabtes. 

Tothom té un passat.

21 comentaris:

  1. Uf, després d'aquest post em penso que canviarà la meva opinió sobre tu. Jo que et tenia en un pedestal, i ara he de descobrir que erets un jovenet alcohòlitzat com tants d'altres? El que s'ha de llegir...!

    Almenys tenim en comú això dels gelats, orxates i llets merengades. Perquè jo, l'alcohol, el tasto més aviat poc!

    D'acord, admeto que el teu post m'ha fet riure... La joventut en s'estiu... ja se sap!

    ResponElimina
  2. La veritat es que el teu apunt m'ha fet posar nostàlgic....recordant aventures que en el seu moment no ens adonaven de lo grans que eren. Ara cap al congelador a fer un gelat.....

    ResponElimina
  3. I és que de gelats n'hi ha de molts tipus... gelat de cubata, gelat de gin tònic, gelat de cerveseta o gelat de sangria... cada ocasió pot tenir el seu gelat :-P

    Et pots creure que mai a la meva vida he provat la llet MERENGada? (eeeeeecs!! amb aquest nom tan horrible!!!) Doncs és cert, eh? Mai de la vida. No sé ni quin aspecte té... com un batut?

    XEXU... et fas gran, portes dos posts explicant records de joventut hehehe... ai, ai, no ho he pogut evitar!! :-DD

    En quant a temes d'alcohol... actualment sóc pràcticament abstèmia, però de joveneta jo era de cervesetes... i quan dic joveneta vull dir gairebé nena... que a mi als dotze o tretze anys mon pare ja em deixava prendre cervesa, que deia que era molt sana... és cert, eh? En podria fer un post... però la gent no ho entendria i es podrien fer una idea equivocada...

    Encara m'agrada la cervesa, molt, ben freda, acompanyant unes olives o unes braves... però en prenc mooooolt de tant en tant. A més, estant a dieta no la vull ni tastar.

    (Per raons de discreció no direm res de Torredembarra hehe)

    ResponElimina
  4. Cert tothom té un passat ....per edat jo el tinc més llarg...però també hi ha gelats i algun record de ressaca( més aviats molts però això era fa molt molt temps) ara ves per on m'he tornat abstèmia! només cervesa sense alcohol Moritz si pot ser

    ResponElimina
  5. Jo tampoc no he tastat mai la llet merengada i també trobo que només el nom ja fa eeeeecccs!

    I crec que ni tant sols tinc un passat... a vegades n'hi ha que som avorrits! Què vols fer-hi! Els meus records adolescents són ben bé d'una altra mena...

    ResponElimina
  6. Doncs si, tothom té un passat. I el teu m'ha transportat tb uns quants anys enrere!!! amb alguna situació similar.

    Això si, els dies de gelat i prou si que existeixen. Avui n'ha sigut un, xò s'ha quedat amb una coca-cola i prou (els gelats no son el meu fort, m'han de venir de gust,.... mira, una que és rareta!).

    Ah, això si, crec que una de les diferències de l'abans i ara, és que el gelat et reposava les piles i podies tornar a la festa. Ara, per recuperar el ritme normal, necessites (o almenys a mi em passa) dos dies de descans mínim!

    ResponElimina
  7. Quins gelats i quins records! He de dir que jo també sóc una entusiasta dels gelats.

    ResponElimina
  8. Hi ha passats que val la pena recordar-los...

    ResponElimina
  9. Ostres és genial això que expliques!! Ja se sap que els millors plans surten quan no hi ha pla!! I quan la tarda comença amb una innocent cerveseta (o gelat!!) i acaba de bon dematí veient la sortida de sol amb un croissant a la mà i molts moments genials que potser millor només recordar amb els implicats! :)

    ResponElimina
  10. M'ha agradat molt aquest post :) d'eixos que van quallats de records que et fan girar la vista enrrere i somriure...has dit Enrique Iglesias, veritat? Ai mareeee!! :P

    ResponElimina
  11. Quins moments! Ara fa riure tot allò, o inclús agafa coseta quan te'n recordes del bé que ho passaves. Però tot passa, i cada cosa al seu moment. Jo també he estat fiestera a tope. De fet encara ho sóc, però ara són més serenades les meves festes. Ja tenim una edat! El que està clar que la portem el millor que podem i la festa no ha de decaure! Es bonic poder recordar tot això (encara que hi hagi moments que no hi ha qui els recordi, eh?)

    ResponElimina
  12. La orxata m'agrada només la que fan a una orxateria d'Almàssera que es diu Subies i una que venen pel carrer que es diu Món. Aquestes dues duen menys sucre i són les úniques que no m'obliguen a prendre'm una cervesa després per a llevar-me un gustet residual que no m'agrada.

    De Torredembarra recorde que vam estar una vegada dinant en un restaurant d'eixos xicotets que es munten a casa, ara fa 25 anys quan tornàvem d'Andorra i vaig menjar una amanida i lluç a la planxa. És curiós, no me'n recorde del que sopí ahir i d'això altre sí.

    ResponElimina
  13. encara ens devíem creuar de festa per Torredembarra :)

    ResponElimina
  14. Alguns tenen (teniu) més passat que d'altres.

    Ptns.

    ResponElimina
  15. A mi els gelats no m'agraden gaire, sóc més de granissats. Ara que algun gelat d'aquests teus de diumenge sí que l'he provat... però no era diumenge, era dissabte.
    Com passa el temps, oi? Recordar aquestes coses provoca un somriure inevitable. Ara que, el somriure m'ha marxat de cop quan he llegit Enrique Iglesias... ;P

    ResponElimina
  16. Ehem... vols dir que no vam coincidir algun diumenge d'aquests de gelat ballant Enrique Iglesias???

    Sort que no has dit pas el poble que deu ser Torredembarra perquès et juro que si no creia que m'estaves fent la meva biografia dels estius juvenils!

    Jo em perdia més (i alguna nit encara m'hi perdo) per les Festes Majors... havíem arribat a encadanar quatre (4) nits de sortides "on fire"... mareta meva, quan hi penso ara no m'ho puc ni creure!

    Efectivament, tothom té un passat! (però que divertit que era eh?)

    ResponElimina
  17. Veig que no es va grabar el meu comentari :(

    Realment em vas posar un somriure a la cara quan el vaig llegir i ara tinc ganes de fer un gelat, que fa massa que no en prenc. La idea dels diumenges de gelat es força divertida i qui sap, potser la poso jo tambe en practica, jajaja. Segueix gaudint de l'estiu i els diumenges.

    Un peto!!

    ResponElimina
  18. Me n’alegro de que aquest post us hagi arrencat algun somriure, m’agrada compartir aquests records, encara que de vegades puguin ser una mica vergonyosos, però què caram, formen part de mi i de la meva història. Passo una bona estona recordant, i segur que a vosaltres també us ha evocat a temps passats. I quan ja no em quedi memòria, vindré aquí a l’apartat de records del blog i em quedaré paradíssim: ‘aquestes coses les vaig fer jo??’, i pensaré que era un tio guai, hahaha. Gràcies a tots per comentar en aquests dies tan calorosos i estiuencs en els que ve molt de gust un geladet, però dels de veritat, eh!

    Yáiza, què passa, que jo també he estat jove una vegada! Ja no me’n recordo massa, però sí, vaig ser-ho! Si serveix perquè no quedi tan malament, dir que actualment em dedico força més als gelats i coses d’aquestes que no pas a l’alcohol. Però com deia, tothom té un passat, i jo era molt bon nen, però les festes no me les treia ningú. També pretenia que el post fes una mica de gràcia, així que ja està bé si has rigut.

    Garbí, vivim els nostres moments i trobo normal que arribi un moment que deixem de viure aquestes aventures, però els records queden, ja veus. Ni llavors ni ara tampoc no refuso un bon gelat!

    Assumpta, jo ho vaig aprendre aquell estiu que un gelat pot tenir moltes explicacions possibles.
    La llet merengada no sabria com descriure-la, només que és molt dolça i té molt bon gustet. Li solen posar canyella sobre, i amb això millora encara. Jo prefereixo l’orxata de la bona, però de tant en tant també en prenc. Sempre tens l’opció de menjar gelat de llet merengada i et fas una idea, bé, quan puguis, ara no és moment de fer aquest suggeriment. Sí que podríem dir que és com un batut, suposo. D’acord, té un nom desafortunat, però no està tan malament.
    Ja ho sé, quan faig dos posts seguits de records ja m’espanto, però és el que surts, què vols!
    Vols dir que no l’has fet ja un post parlant de cervesa? O potser ho havies dit aquí mateix, perquè tot això jo ho sabia. Jo m’he anat acostumant a prendre’n amb el temps, però no és la meva tria per treure’m la set, la prenc com a acte social, gairebé. I t’aconsello que no en prenguis durant la dieta, et pot espatllar fàcilment tot un dia de verduretes!

    Elfreelang, em deixes més tranquil, pensava que ara em sortiríeu tots uns sants i que quedaria fatal. Jo ara bec poquet, només per fer el fet. Però els records queden, oi? La majoria segur que vam tenir els nostres moments.

    Carme, a veure si quedaré ara com un adolescent esbojarrat! Que som capricorns, i això ja diu alguna cosa. Descontrol el mínim, sempre amb mesura, però hi ha nits i nits, són els records de joventut que més val mantenir com un tresor, siguin del tipus que siguin, que no et pensis que jo no en tinc de tranquils i gens desenfrenats, i tampoc no desmereixen. Total, sortir de festa no significa res, ni és res del que un se’n pugui enorgullir. No sé si es nota, però a mi el que em fa més gràcia del post és que creéssim aquest nom de ‘El dia del gelat’, que em feia gràcia pel que significava.
    Tasta la llet merengada, dona, que és molt dolceta. L’orxata és millor, però una de tant en tant no fa mal. Espero...

    rits, és clar que existeixen els dies de gelat i prou, i ben bons que són. De fet, en aquesta època es donen molt sovint, qui els manava posar una jijonenca tan a prop de casa! Jo encara em sento amb corda, potser no bevem tant com abans, però estic acostumat a dormir poc i fotre canya al cos. Potser et quedes rendit abans, però no em queixo del ritme que encara porto, o que puc portar si algú em segueix i m’esperona.

    Kweilan, però de quins gelats, dels que es mengen o dels que es beuen...?

    Maria, i que gràcies a déu recordem, malgrat l’alcohol!

    ResponElimina
  19. Barcelona m’enamora, efectivament, quan no esperes res d’un vespre, o quedes per quedar, és probable que es converteixi en una gran nit. És qüestió de les perspectives que ens fem, si són altes podem sortir decebuts, però si ni en tenim, qualsevol cosa és més del que esperàvem. Es dóna el cas, però, que no crec que recordi això amb els implicats, ni crec tenir-ne ganes. Són records que em guardo, i que comparteixo amb vosaltres.

    Senyu Reykjavík, el que més em sorprèn és que siguis la primera en posar-se les mans al cap per la menció a l’Enriquito. Si el post no fos meu i ho hagués llegit, jo ho faria! Això de que tothom té un passat és més vàlid per ballar la música d’aquest paio que per l’alcohol. Tot i que, ara que hi penso, el posen a la ràdio i ho cantem igualment, sense criteri...

    Laura T., festes com aquelles no crec que es tornin a repetir, era un altre moment, com tu dius. Ja ens estava bé i érem imparables. Però no et pensis que jo descontrolava del tot. De fet la gent que era amb mi aquella nit eren de beure molt i molt i jo me’n vaig cansar. Jo anava per passar-ho bé, no per destrossar el fetge. Ja he tingut èpoques de fer-ho també, però amb una altra gent, i no a les tres de la tarda, per exemple. Ara jo no parlaria de festes, són trobades, sopars, cerveses i coses d’aquestes que no et faran acabar a les vuit del matí enlloc que no sigui el propi llit, però és el moment que toca viure.

    Jpmerch, jo no puc dir que tingui massa criteri amb l’orxata, perquè em prenc tot el que em donen, però també sé reconèixer quan una és més bona que una altra. Sempre que vaig a València vaig a una orxateria que em sembla que es diu ‘El siglo’, allà la trobo bona. Però a Barcelona també hi ha alguns llocs boníssims, com ‘La valenciana’ o ‘El tio che’. És clar, els noms no són massa originals, però val la pena anar-hi.
    Quin record més fantàstic! Fa molta gràcia això de recordar coses ben absurdes del passat i que després no siguem capaços de recordar coses de fa no res. Són records que van per vies diferents d’emmagatzematge, però igualment és sorprenent.

    Anna G., doncs si estiuejaves allà segur que ens hi vam creuar més d’un cop i més de dos.

    Ariadna, de passat tots en tenim, més llarg o més curt en funció de l’edat, però tots ho hem viscut a la nostra manera, o com hem pogut. Com pots pensar, no tots els meus dies eren com aquest.

    Guspi, però els gelats d’aquests tenien molt bon gust els diumenges! Cada dia era dissabte, estàvem de vacances, però si un dia la gent sortia menys, era diumenge. A excepció de nosaltres, que no ens en perdíem ni un. Ets la segona que es queixa d’Enrique Iglesias, jo que em pensava que això causaria un gran impacte i la gent ni se n’adona. A veure si no serà tan greu com jo creia... penso que sí, no?

    Porquet, eres tu el que estava dalt del pòdium ballant el ‘Bailamos’ més emocionat que nosaltres? Ja m’ho semblava. És normal que el que descric sigui la biografia de molts, a jutjar pel que veia jo aquelles nits d’estiu a la bonica localitat tarragonina. A més conec un munt de gent que hi ha passat algun estiu o hi ha anat algun cop ni que sigui, és un poble més famós del que semblava! Però veus, jo no sóc gens de festes majors, no m’han atret mai, tret que hi toqui Antònia Font, és clar, que llavors vaig cap allà. Jo he preferit sempre el pla de seure una estona a prendre alguna cosa i si de cas després anar a ballar, encara que això és un dir, ja se sap, que de ballar poc. Però cantar el que vulguis. Bé no, però cantar igualment. Doncs sí que eren divertits aquests passats, sí, però no tots eren com aquest.

    Marienkafer, et ve de gust un gelat de quin tipus, dels de tota la vida, o dels de diumenge nit? Perquè t’asseguro que aquell diumenge nit ni ens vam acostar a la geladeria. Si pots, jo et recomano que ho posis en pràctica, fes plans poc ambiciosos, que ja veuràs com acaba sortint una nit per recordar.

    ResponElimina
  20. Ja ho sé, ja... res de cerveseta, res de gelats... No puc menjar coses bones. Ai, que demà toca actualitzar el meu "marcador del pes" hihi ;-)

    Avui, després del meu "sopar"... he pensat... "ara soparia" :-DD

    I res, que l'aigua també és bona... i el gelat d'aigua és força refrescant, de veritat...

    ResponElimina
  21. Ah, això de la cervesa ho vaig explicar en un comentari aquí a casa teva... no tinc ni la menor idea de a quin post va ser, que consti, no sé ni si fa mig any o dos anys... però tinc la certesa gairebé absoluta que va ser aquí. No n'he fet cap post, no :-))

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.