L'havia vist en milers d'ocasions, la imatge s'havia fet servir per massa coses, precisament per això a en Giorgio no li interessava especialment. La seva devoció per en Leonardo l'havia portat de l'afició a la dedicació, amb la carrera d'història acabada, especialitzat en el Renaixement, havia aconseguit una beca per fer la tesi doctoral en obres menors del geni florentí, es delia per investigar i aprofundir en la vida i obra del seu admirat Leonardo. Per això quan va veure que en enretirar un polsós volum de la biblioteca del castell queia una làmina amb l'Home de Vitruvi dibuixat, al principi no hi va prestar massa atenció, a qui li importava aquest tractat de proporcions, o la mateixa Gioconda, massa vistos, massa suats.
En recollir la làmina, però, va fixar els ulls sense voler en una inscripció del puny i lletra de Leonardo, la seva caòtica cal·ligrafia el delatava, per bé que en Giorgio havia après a desxifrar-la amb el temps. En ella es llegia que l'obra havia estat feta en aquell mateix lloc, al castell de Vinci, el 15 d'abril de 1467. A en Giorgio no li calia consultar res per saber que aquell era el dia del quinzè aniversari de l'artista. Alguna idea li rondava pel cap, no podia apartar la mirada d'aquella data, no sabia per què. Després d'uns minuts de rumiar, pràcticament immòbil, se'n va adonar. És clar, l'original de l'Home de Vitruvi de la Gallerie dell'Academia de Venecia data de 1487, vint anys més tard que la làmina que tenia davant.
En Giorgio no sabia què fer. Havia trobat una representació d'una de les obres més importants de Leonardo que datava de molt temps abans que la que els experts consideraven l'original. Podia ser una còpia? Per la seva experiència, no li ho semblava pas, el document era totalment versemblant, però això no se sap mai fins que es fan proves. I si realment es demostrava que l'Home de Vitruvi conegut no era l'original, i que Leonardo l'havia dibuixat ja amb només quinze anys? Això suposaria un daltabaix en el món de la història de l'art! Però qui creuria a un pobre estudiant de doctorat?
Aquesta és la proposta de juny de Relats Conjunts.
Segona part, ja!! Homeee... que ens fas aquí la introducció presentant el pobre estudiant de doctorat i ens deixes amb les ganes de més! On el durà aquesta troballa? Ho volem saber!!
ResponSuprimeixBé, a part de queixar-me... està bé, està bé! Bona idea! Suposo que per un estudiant d'història trobar una cosa així, és com per un estudiant de medicina descobrir la vacuna de la malària, no?
si l'estudiant de doctorat sap fer córrer les seves cartes......triunfarà
ResponSuprimeixL'autor ha suprimit aquest comentari.
ResponSuprimeixBon relat i jo també demanaria la segona part, ens quedem amb ganes de saber com continua aquesta història i com se'n surt aquest estudiant de doctorat amb aquesta troballa.
ResponSuprimeixMolt interessant! Em sume als que demanen la continuació.
ResponSuprimeixDoncs sí, XeXu, no pots deixar-nos així, eh? Ara, amb la intriga a les mans i als ulls...
ResponSuprimeixMolt bon relat, de totes maneres, segueixi o no...
que tremoli dan brown! molt bon relat, xexu! ;)
ResponSuprimeixLa segona part inclou en Bender?
ResponSuprimeixJo!! Jo el creuria!! I l'animo a intentar demostrar-ho!! i m'ofereixo com a intèrpret de l'escriptura de Leonardo que, al cap i a la fi, no té cap secret per a mi :-))
ResponSuprimeixMolt bo!! :-) A mi també m'ha fet pensar una mica en Indiana Jones!! A més, estic segura que sí, que és l'original!!
Molt bon relat Xexu m'he quedat amb ganes de mes...
ResponSuprimeixSalutacions
Caram, em temo que em faria pànic descobrir una cosa d'aquestes. Et poden encimbellar al capdamunt, però coneixent una mica el món dels erudits, més aviat pot acabar amb la seva carrera pa los restos! Bon relat :)
ResponSuprimeixL'he trobat molt bo....penso que si que ens "deus" una segona part per saber si se'l van creure o no...
ResponSuprimeixOstres heu anat molt de pressa a escriure deu ser el poder de l'home de vitruvi ....jo m'hi posaré el cap de setmana espero
Molt divertit.
ResponSuprimeixTé fusta de bon arqueòleg aquest Giorgio. Tremola Eduald Carbonell. Felicitats pel relat.
ResponSuprimeixUna bona història.Fan venir ganes d'escriure,però aquesta calor m'està matant...
ResponSuprimeixDoncs no m'estranyaria que l'obra se l'hagi adjudicat algun impostor.
ResponSuprimeixInteressat, vull saber la continuació.
ResponSuprimeixl'home de vitruvi II t'espera..
ResponSuprimeixl'he trobat molt bo i molt ben lligat!
Au, caramelet a la boca i cap a casa! Aix... pobre estudiant, més li hagués valgut no sortir del llit! Ara com ho farem perquè el creguin? És que sempre hem de tenir l'ai al cor...?
ResponSuprimeixBona història! Em sembla que haurà de fer un camí ben llarg abans que algú li faci gaire cas, pobrissó! O potser no, només tu saps la resposta...
ResponSuprimeixSaps qui se'l creurà, el seu doctor de tesi, o algun altre catedràtic i llavors va, i presentarà el descobriment davant del món com si fos seu, i el becari, amb moltíííssima sort, potser aconseguirà que aparegui el seu nom en algun raconet de l'article científic com a col·laborador. I encara! que hauria d'estar donant gràcies als déus per poder aprendre al costat d'una eminència com el catedràtic que dirigeix la seva tesi!
ResponSuprimeixBecari a currar!
Molt bona XeXu!
Ostres, PORQUET... és així la vida real?... pobre becari...
ResponSuprimeixPerò bé, aquí, TOTS el que hem llegit la història som testimonis que ho ha trobat ell... el podem ajudar, no? :-))
Gràcies a tots els que heu llegit i comentat aquest relat. El final és molt obert, és just el principi d'alguna cosa, però aquí està la gràcia, no? No hi haurà continuació, és clar, però si això fos al vida real, el final que ha explicat el Porquet seria el més probable, en el món de la investigació, els mèrits sempre se'ls atribueixen els caps dels grups, els becaris només fan feina. Naturalment, alguns hi ha que atribueixen mèrits als que han fet la feina de veritat, però també n'hi ha molts que no.
ResponSuprimeixescrius molt bé!!!
ResponSuprimeixQuè fàcil pot ser la Història, a vegades! Petits descubriments poden canviar moltes coses.
ResponSuprimeixFelicitats pel relat m'ha semblat molt bo.
Jo m'aginollo ( com diem a l'Urgell, cantonada Segarra ) davant del 1r capítul de la sèrie, perquè n'hi haurà més, oi?
ResponSuprimeixUn relat boníssim que dóna ganes de continuar llegint...
ResponSuprimeixFelicitats, XeXu!
boníssim!
ResponSuprimeixuna pena que no en facis un segon capítol!