diumenge, 12 de juny de 2011

Mos martinitzàvem

Ja no prenem martini.

Em ve a la memòria una nit antoniafònica al meu pis de Barcelona, amb la discografia sonant al reproductor, sense aturador. Dos es van quedar fregits al sofà, però tu i jo no. Per fer-ho diferent, vam anar a seure a terra, entre la butaca i la porta de la cuina. Estàvem animats, amb gens de son. Ingredients: una ampolla de martini, dos gots i un bol gegant de gel, que actualment es fa servir per preparar amanides. L'un davant de l'altre, xerrant, que de xerrera no ens n'ha faltat mai, però fent-ho com mai ho havíem fet abans, tu en alemany i jo en anglès. L'alcohol, ja se sap. Ens recordo una bona dicció, mal m'està de dir-ho. I encara més sorprenent, una considerable comprensió de l'alemany per part meva. Got rere got, cançó rere cançó, fins que quedava només un culet a l'ampolla. No en vas voler més, i vam acordar que seria per esmorzar. Segurament em vas demanar un ibuprofè per estalviar la ressaca, just abans d'anar a dormir. No sé si en recordes els detalls, ja saps, sort en tens dels nostres records.
 
No, ja no prenem martini com abans, sobretot perquè ara estàs embarassada, eh Txarito? Ja no prenem martini però sí que ens seguim trucant des dels concerts d'Antònia Font. Hi ha coses que no canvien.

23 comentaris:

  1. Aquest és un post bastant personal, d'aquells que un llegeix i no sap quin comentari deixar, perquè, en realitat, té una clara destinatària (Quina tonteria que escric!! clar que sé que he de dir: Donar l'enhorabona a la Txarito!! això sí! i els millors desigs!!... això sempre, sempre, sempre que tinc la notícia d'un embaràs ;-))...) però, a part d'això, doncs...

    ... tan sols una petita broma...

    ... m'has recordat aquell personatge d'en José Luis Moreno, el corb Rockefeller...:

    - ¿Usted habla inglés?
    - Sólo cuando estoy borracho...
    .

    I és que el beure ja ho té això, sense tanta preocupació per si ho dius bé o no, per si utilitzes la gramàtica com cal o el vocabulari correcte... es parlen millor els idiomes ;-)

    ResponElimina
  2. Hi ha coses que no canvia, i com de feliços ens fa que sigui així, oi? Hi ha coses que formen part del nostre recorregut vital, que ens han marcat prou per fer-ne un post després d'anys... Que no canviïn mai, aquestes coses!!

    ResponElimina
  3. oh! quin post tan xulo! hi ha records que perduren sempre i encara que la manera de relacionar-nos, les coses puguin canviar, els llaços son inalterables i duren per sempre!

    Felicitats per l'embaràs!

    ResponElimina
  4. Aquest "mos martinitzàvem" teu em recorda a un "mos bourbonitzàvem" meu amb un "mos estimàvem" de fons i la veritat, va ser una nit... ara no trobo la paraula per definir-la, però la podria titolar "mos trucanitzàvem" perquè vaig acabar donant el meu telèfon i el de la meva amiga a mitja Catalunya... ;) Quin perill!

    Aquestes coses són d'aquelles que es recorden per sempre; bona música, bona companyia, bona conversa i bona ressaca...
    Moltes felicitats a la Txarito!

    ResponElimina
  5. Felicitats a la mare.
    Adéu Martini.

    ResponElimina
  6. els records ens evoquen moltes més coses de les que recordem, oi? i quan són fantàstics, com aquest, només es pot somriure i estar contents d'haver-nos conegut. les coses bones no haurien de canviar mai :)

    ResponElimina
  7. A mi l'alcohol també em provoca aquest efecte: em pesca els coneixements de les llengües estrangeres que he estudiat un poc (l'anglès i l'italià) i, sorprenentment, hi parlo.
    Un post tendre, XeXu, m'ha agradat molt.

    ResponElimina
  8. Que genial, quins records! Suposo que són coses d'aquestes que no oblidaràs mai. I que potser no s'haurien de treure a la llum, eh! Però vaja, són anècdotes per explicar, clar que sí.

    Felicitats a la futura mare!

    ResponElimina
  9. Felicitats Txarito!

    I a tu també, què coi, ni que sigui pels bons records!

    ResponElimina
  10. les coses canvien sens dubte...però la ressaca de martini continua sent dolenta com sempre....suposo

    ResponElimina
  11. Doncs l'enhorabona a la Txarito i bueno, encara que no hi hagi martinis que no faltin les xerrades, que segur que l'aigua pot fer el mateix paper ;)

    Un peto!

    ResponElimina
  12. Hi ha coses que per més temps que passi mai canviaran i aquí rau la gràcia d'anar avançant per aquest camí; d'altres que deixem enrere pel pas dels dies... però i el record que en guardem?
    SaluT!

    ResponElimina
  13. Doncs me n'alegro que sort en tingueu d'aquests records.I com diuen per aquí, ho podeu provar amb l'aigua, a veure què tal! Potser no acabeu parlant en altres idiomes però la xerrera la conservareu!

    Jo hauria caigut tant aviat...

    ResponElimina
  14. Moltes gràcies per les felicitacions!!!

    Xexu, quin post més bonic. I quins records... Ja no prenem martini, però en tornarem a prendre. Encara que no sigui martini i encara que no sigui beure, alguna cosa farem. En els últims anys han passat moltes coses i n'han canviat moltes, però n'hi ha que segueixen immutables.

    M'agrada la frase de l'aina "els records ens evoquen moltes més coses de les que recordem". A mi en particular m'evoca tot l'esperit d'aquella època. Va ser molt xula i crec que ja t'ho vaig dir un dia. La persona de l'any, per mi, vas ser tu. Em vas salvar de molt. Tu diràs que ens vam salvar mútuament, i no et diré que no, però et seguiré recordant que tu em vas salvar a mi.

    I tot això, amenitzat amb martini, AF, gorgonzola i mermelada de tomàquet.

    ResponElimina
  15. Ara llegia na Txari i pensava allò de 'un home tot sol, no sempre se basta...'
    Haurem de parlar amb en Joan Miquel perquè us escriga una cançó, diguem-ne 'Martini blanc'.

    ResponElimina
  16. És el que té el martini, que fa entendre fins i tot l'alemany.

    ResponElimina
  17. Gràcies a tots pels vostres comentaris. L’escrit em va sortir amb un to una mica íntim, però és un record maco que volia compartir i deixar escrit en aquest blog, un dels grans moments d’una de les millors èpoques de la meva vida. És un moment compartit amb algú que llegeix el blog, i m’ha encantat que comenti i que en puguem parlar. I en parlarem més, segur, però potser no ho sentireu els altres!

    Assumpta, és un post personal perquè és un record compartit, però tampoc és que vagi dirigit a una persona només. Generalment no trio la maner d’escriure el post, en aquesta manera en comptes de referir-me a ‘ella’, em va sortir un ‘tu’, però això va com va. Suposo que hi ha persones amb les que és més fàcil parlar directament.
    La Txaro parla alemany força bé, i jo en aquella època n’estudiava. Els dos parlem anglès gairebé per defecte, després d’una vida d’estudiar-ne, encara que he de dir que la poca pràctica fa que estigui una mica rovellat a dia d’avui. Segurament l’alcohol ens va donar fluïdesa, però bé, si no en saps tampoc t’ho pots inventar!

    Ferran, per sort hi ha coses que no canvien, com el que sents per unes persones. Bé, altres vegades que això no canviï fa mal, però no parlem d’això. Els records es mantenen, encara que al final ens els anem adaptant. De sempre que intento deixar-los escrits aquí, quan em tornen a la memòria, per tenir un lloc on venir-los a buscar. A saber com recordaré aquest fet en un futur. En aquest blog hi ha moltíssims fragments de la meva vida.

    rits, aquest és el desig. Cal dir que els embarassos canvien molt les coses, ho estic patint constantment, en l’actualitat. Però suposo que hi ha coses que perduren a dins, encara que no en puguem exercir tant. S’ha de seguir lluitant perquè no es perdin, malgrat les dificultats.

    Caram Guspi, no et feia jo tan desinhibida! Nosaltres sempre ens hem martinitzat amb mesura, sense que això ens hagi portat a fer coses de les que després en puguem pensar amb vergonya. Però bé, qui sap, potser tu no t’avergonyeixes d’haver donat el telèfon a mitja Catalunya. Has rebut gaires ofertes?
    De situacions com les que descrius n’hi ha moltes, però aquesta la conservo amb especial afecte, va ser especial, realment. El moment d’amistat que vivíem era molt dolç, i no és que les coses es refredin, però cada moment té les seves peculiaritats, i les prioritats canvien. Bé, que tots ho sabem això, ens fem grans, i cadac cop hi ha més coses de les que preocupar-se.

    Maria, espero que algun dia en tornarem a prendre de martini, però bé, les mames, ja se sap…

    aina, vivim tantes i tantes coses… de vegades som injustos, ja que només recordem les dolentes, les que ens van fer mal, però de tant en tant ens ve a la memòria algun moment concret que va ser fantàstic, i solen se detalls, cosetes petites, però que són realment les que valen la pena. Quan per algun motiu me’n ve al cap algun d’aquests, m’agrada deixar-lo escrit aquí.

    Vida, no és que cada cop que bec em posi a parlar idiomes, altrament ja tindria la solució per fer els exàmens de llengües! Bé, hauria tingut la solució, que fa anys i panys que no n’estudio cap. Només és que aquell dia ens va sortir així. Va com va, afegeix una mica més de surrealisme al moment.

    Yáiza, la veritat és que és un molt bon record, d’aquells que és tan puntual que no hi penses, però que un bon dia surt, no saps per què. M’agrada escriure’ls quan em venen. I a més, si involucren altres persones sempre demano permís exprés per escriure-ho, no voldria incomodar ningú. La futura mama me’l va donar.

    Carme, alguna cosa bona s’ha d’explicar de tant en tant, hehehe.

    Garbí, no sabria dir-te si n’he passat cap de ressaca de martini, amb el temps vaig aconseguir una bona tolerància. I els altres se la feien passar amb ibuprofè. Potser ara ens passaria més factura.

    ResponElimina
  18. Marienkafer, amb aigua no hauria estat el mateix aquell dia! Segur que si hagués estat aigua no n’haguéssim begut tanta… Ara potser sí que toca cervesa sense alcohol o coca cola zero, però són exigències del guió… i de l’edat.

    Judith, sigues molt benvinguda al Bona nit! Esperem que aquestes coses no siguin només de les que es recorden. Potser no viurem una situació així més, però confio que ens en quedaran moltes altres per viure, diferents, i amb les seves pròpies característiques i circumstàncies.

    Laia, no, no, amb aigua no, que el martini passa més bé. I segur que no parlaríem en altres idiomes, de fet, ara em sento rovellat i ni amb alcohol a la sang crec que aconseguís la fluïdesa d’aquell dia. Com es perden els idiomes si no els fas servir. Nosaltres amb el martini vam aconseguir una resistència considerable. És que passa tan bé…

    Txari, és un molt bon record aquest, i quan em va venir vaig tenir moltes ganes de deixar-lo escrit. Et prenc la paraula de que el martini tornarà, encara que és probable que ara el prenguem en biberó. Del que tinc els meus dubtes és que algunes coses segueixin immutables. Potser ens ho pensem, però em temo que no. El sentiment perdura, això sí, i els records, que no marxaran mai mentre visquem, i mentre nosaltres tinguem memòria per poder-te’ls recordar.
    Aquella època va ser molt xula, i molt important. Va canviar totalment la nostra història perquè estàvem totalment desconnectats. O potser no tant, però força més que ara. Un bon dia vas trucar a la nostra porta, i ja no en vas marxar. Ho deixarem amb que ens vam salvar mútuament, perquè si no fem taules, no ens posarem mai d’acord. El que passa és que intueixo que jo et vaig salvar de coses que no sé, i que no arribaré a saber. Amb que tinguis un bon record de l’època, i que per tu fos tan important com va ser per mi )i també per en GG, encara que ell començava a viure una vida nova que ha desembocat en una criatura de quatre mesos a dia d’avui) ja estic content. I tota la resta és història. Gorgonzola i melmelada de tomàquet, que gran!

    Joan, un home tot sol, em sembla que mai se basta. Quan tens al costat una dona com la Txaro, encara que no sigui la teva, les coses es veuen d’una altra manera. Ja en tenim de cançons d’en JoanMi que ens canten a l’orella, com a exemple Darrere una revista, que en un moment diu: davall es fum immòbil, des meu altre cigarro, faràs una cervesa, i jo un martini bianco… Escena que segur que s’havia recreat més d’un cop. Però era ella la que fumava!

    Jpmerch, si no hagués estudiat tres anys d’alemany abans em sembla que ni tot el martini que em vaig fotre aquella nit m’hagués ajudat a entendre una sola paraula!

    ResponElimina
  19. Ara entenc la teva defensa aferrissada del gorgonzola :-DD

    Per cert... quina desil·lusió! I jo que creia que bevent una mica un podia arribar a parlar idiomes que mai havia estudiat! (Homeeeeeeee!! que sóc curteta, però no tant, eh?)

    ResponElimina
  20. T'he de donar la raó amb que és cert que no hi ha tantes coses que segueixin immutables, però jo em referia més aviat als sentiments i les intencions.

    De fet, no és massa bo que segeixin immutables. Sóc del parer que si volem evolucionar i créixer, les coses han de canviar i nosaltres també. Què en penses? En fas un post i en parlem?

    ResponElimina
  21. Assumpta, no sé quan vaig descobrir el gorgonzola, crec que abans d'aquella època, però el defensaré sempre! És el rei dels formatges! Cert, això ho sabia ja d'abans, en GG i jo vam fer un treball al respecte durant la carrera!
    Potser si proves a Matrix... allà t'endollen un euroconnector al clatell i aprens coses!

    Txari, no em facis fer un post d'això, no vull! Ja ho sabem que s'ha de canviar, però el que jo penso és que ho fem per pebrots. Les obligacions manen. Mentre no tenim coses que ens lliguin de manera fixa i esclava, tot són flors i violes, per dir-ho d'alguna manera. Després pots fer-ho flors i violes, però de diferent manera. Si ho penso, ja m'esparvero, així que millor deixar-ho. Ara, ningú no parla dels sentiments, i encara menys dels records. Aquestes coses no cal que canviïn mai.

    ResponElimina
  22. Algun dia en parlarem (ho sento!), perquè no entenc el què vols dir.

    ResponElimina
  23. Per què me n'hauria d'avergonyir??? Que no és bo fer amics??? Jo sóc molt simpàtica!!!
    Ofertes... millor que no respongui... :D

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.