dimecres, 15 de juny de 2011

Faccions

La raça humana no té solució. Quan comences a veure un bri d'esperança, creus que les persones són el que importa i que hi ha gent que ho defensa amb convenciment i principis, obres els ulls i et convences que un altre món és possible. Però no són més que miratges, perquè les persones, justament, són les que ho espatllen. Per tirar endavant qualsevol projecte cal unitat, cal remar en la mateixa direcció. Però què ho fa que quan ajuntem un grup de persones suficientment gran de seguida surten discrepàncies, faccions, i tots volen tenir la raó? No em cal anar tant lluny, ho he viscut en primera persona a la colla castellera. Però també puc anar fins les escissions dels partits sobiranistes a les passades eleccions, o quedar-me en el moment present per veure com una de les iniciatives ciutadanes de més ressò de la història, mor del seu propi èxit, i dels mateixos mals -que curiós- que moren els partits polítics, aquests contra qui protesten. 

No en sabem els humans de creure en alguna cosa i tirar-ho endavant fins les darreres conseqüències. O almenys no en sabem a casa nostra. Segurament és que vivim massa bé, malgrat ens diguin cada dia, com perquè ens veiem en la necessitat real d'anar tots a una, o d'identificar l'enemic comú que ens farà forts. L'enemic és dins nostre, i la llavor de la discòrdia és molt fàcil de plantar. Dues persones soles acabaran estant en desacord en algun punt del seu ideari. Afegeix-n'hi centenars, milers, i tindràs el primer pas per arribar al caos més absolut.

30 comentaris:

  1. T'he trobat molt encertat, realment. Expresses una idea que jo no m'havia plantejat mai d'aquesta manera, tot i que de sobres he viscut situacions en què un grup de gent que hem de treballar junts, no estem d'acord en res... Però el que dius queda molt clar, i molt ben explicat. Conclusió:
    ON ANIREM A PARAR?!

    ResponElimina
  2. Som el país de Tants caps tants barrets pe excel·lència. Jo no ho puc entendre, ho intento però no puc. I no sé si és cossa dels humans o d'aquest país, ja no ho sé.

    ResponElimina
  3. Jo crec q si s'ha de confiar. Avui una minoría s'ha carregat la feina de molts, i m'entristeix, xo no es pot defallir, xq sino no ens queda res.

    Tinc molts sentiments contradictoris xq no m'agrada el q ha passat, xo es q si no ens hi posem.....jo ja no puc confiar en cap politic, xq tots son el mateix.

    I el Movinent te moltes mancances, cert, xo just ara comenzaba a caminar. No crec q estigui mort, espero q diunenge aixi sigui i q pacificament es faci molt soroll.

    Per cert, has vist l'eclipsi?

    ResponElimina
  4. No penso que sigui cosa de casa nostra, XeXu.
    Hi ha hagut moviments socials que ho han aconseguit.
    Jo continúo pensant que els canvis són possibles; i crec encara més que en aquest moment, són necessaris.
    Avui n'he estat ben poc al corrent, la tele desconfigurada no m'ha permès veure el seguiment. He anat esgarrapant comentaris a la ràdio.

    Llegint a la rits, em passa el mateix: una mena de contradicció m'envaeix, però alhora n'estic convençuda que és una minoria que no sap manegar-se alhora de reclamar, demanar el que vol.
    Vivim en un món perversot on ningú vol que li treguin la cadira i d'una simple cadira en vol fer un tron. I això ha de canviar.
    Un petó, nano!

    ResponElimina
  5. Potser també és que la gent del carrer (la gente de "a pié" que en deien) estem una mica eclipsats...;)

    ResponElimina
  6. Doncs sí, lamentablement, som així... u si això passa en grups que es suposa homogenis, imagina si, al damunt, són tan heterogenis que no lliguen de cap manera. Al principi potser no es notaran les seves diferències, però al cap de poc ja començaran a sortir.

    Bé, és que suposo que aquest post va pel simpàtic intent de bloqueig del Parlament de Catalunya per part d'aquest moviment tan assenyat... i que gairebé sempre parla en castellà (perdona, és que no ho puc evitar) que representava que, entre porrete i ostentació del darrer model "del que sigui" però pantalla tàctil i amb molta resolució... havien de trobar la solució a la crisi: economia, educació, sanitat...

    ResponElimina
  7. Jo penso que si és possible... però el moviment social ha de tenir un líder clar i carismàtic que aglutini les forces de tots els components i s'encarregui de llimar discrepàncies i de fer que els objectius siguin pocs i clars.

    Respecte al moviment del que parles, jo ja fa temps que he perdut la fe amb ells (sobretot perquè hi ha coses que per a ells són anecdòtiques que jo trobo vitals) i els he ficat en el mateix calaix d'oblit on van anar a parar moviments com per exemple 'el espíritu de Ermua'

    ResponElimina
  8. Si em permets... copiaré un trosset de post que he trobat en aquest blog que, per cert, no coneixia de res, ni sé de qui és ni res de res, però crec que s'ha de citar les coses on es troben:

    "Paral·lelament al tema de l’autodeterminació ha aparegut sobretot entre els acampats de plaça de Catalunya, però no únicament alli, el tema eternament polèmic de la llengua. Denunciava aquest fet el columnista de l’AVUI , Ferran Sáez, Mateu, en un article titulat “Indignats i espanyolíssims”. Entre altres coses deia:

    El dia 22 de maig, a les 3:09, un d'aquests pinxets va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados! [...] D'aquesta manera arribaran “al máximo de personas posible”. Les persones, com tothom sap, només parlen en espanyol.

    ResponElimina
  9. http://www.youtube.com/watch?v=YcmvzRvsf8g

    ResponElimina
  10. Ara diré una bestiesa, però el que cal és lideratge. Lideratge de debò, no el que exerceixen els polítics ni el pastís-per-a-tots dels moviments populars. Una veu clara, precisa, que marqui un camí i tingui credibilitat.

    He sonat perillós, potser, però la història ens demostra que és l'únic que (ens) funciona. Ai si en Pep es dediqués a la política.

    ResponElimina
  11. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  12. puc compartir moltes coses de les que dius, xexu, sobretot perquè parles de casos concrets que tu mateix has viscut i d'altres que tots coneixem. però no puc prendre com a premissa les males experiències. necessito seguir creient que la unió fa la força, que entre tots es poden canviar les coses, perquè també hi ha bones experiències que així ho demostren, perquè tenim dret a decidir (o almenys això ens han fet creure) com volem que sigui aquest món que ens ha tocat viure. no ho sé, potser és qüestió de pròpia supervivència, però no ho puc veure d'una altra manera, perquè aquest no és el camí, perquè així no anem enlloc. i també et dic que ara mateix no vivim massa bé. aquest pot ser un bon vincle d'unió si el sabem madurar, si el sabem gestionar.

    com diu el paul (auster): "there's hope for everyone. that's what makes the world go round". si no, a plegar veles i campi qui pugui. però aquest no és el meu plantejament de vida, almenys ara per ara... i que duri.

    (carai, quin exercici ja de bon matí! ;))

    ResponElimina
  13. Estem destinats a no entendre'ns.

    ResponElimina
  14. És cert que entendre's costa, XeXu, i que sovint discrepem i que això ens fa febles com a societat i que és una llàstima... però no oblidem que, al llarg de les nostres vides, també hem viscut molts moments de comunió amb els altres, moments que ens han fet estremir i adonar-nos que formem part d'un tot. Tens raó, no te la trec, però hi ha més realitat que la que ens dibuixes en aquest escrit. Per sort ;)

    ResponElimina
  15. per portar un vaixell a bon port tothom ha de remar en la mateixa direcció i amb la mateixa intensitat......ara per ara el que fem és fotren's els rems per el cap

    ResponElimina
  16. Com deia el Miquel Martí i Pol: tot està per fer i tot és possible...Intentem ser nosaltres el canvi que volem veure en el món i de mica en mica, les coses aniran canviant. Perdent l'esperança tampoc anirem enlloc. Seguim endavant.

    ResponElimina
  17. Quanta més gent més polèmica, més opinions i més probabilitat de conflicte, jo diria que passa a tot arreu no pas només a casa nostra, un grup és sempre molt més complicat de gestionar que les persones de dues en dues o d'una en una....ara bé quan s'aconsegueix la sinergia ,el mateix ritme, entonar la mateixa melodia però amb cada matís de cada veu aleshores és l'hòstia i és mol difícil però no és impossible, s'ha de perseverar i insistir i insistir fins aconseguir-ho i tenir un objectiu comú almenys un

    ResponElimina
  18. Crec que l'has encertat en tot el que has dit, aqui sembla que tothom es molt valent i pacific i de cop es capgira tot, aixi mai s'aconseguira el cambi que demanen, un cambi que potser ni tan sols agradi... jo passo d'aquestes coses, em treuen de pollaguera.

    ResponElimina
  19. El tema del que s’ha parlat és força controvertit, i entenc que hagueu anat directament a parlar d’indignats, acampats i violents. Però la meva idea era parlar de la transformació que pateix un grup prou gran en el que les individualitats volen despuntar. S’acaben formant subgrups i faccions enfrontades, i aquí s’acaba tot el que s’hagués aconseguit, que en alguns casos, no era poc. Els exemples que he posat són clars, però segur que n’hi ha d’altres. I esperem que també hi hagi exemples del contrari. Moltes gràcies a tots per comentar.

    Yáiza, això em pregunto jo, no li veig sortida ni solució. Fem el que fem sembla mal fet. Si no en sabem d’estar units i tirar tots en una mateixa direcció, no aconseguirem mai res. Em sembla que estem condemnats a anar cadascú a la seva com sempre, i deixar que ens manin els mateixos penques de sempre per mandra de fer res.

    Carme, el que no entenc jo és on està el límit de gent que es pot ajuntar i fer que les coses vagin rodades, i quanta provocarà desavinences. Sempre surt algú que vol una altra cosa i no s’acontenta amb el que diu la majoria. I això que en aquest cas reclamen democràcia real!

    Color camaleó, doncs no ens aniria malament aprendre’n.

    rits, aquest post no va ser suscitat pels fets del Parlament pròpiament, el que van fer aquesta minoria és i serà sempre reprovable. Més aviat respon a que tinc entès que es va decidir en assemblea que l’acampada es dissolia, i molta gent s’hi ha quedat, desobeint el que es decidia per democràcia. Potser vaig mal fixat.
    Estem d’acord amb que s’han de fer accions, que amb la protesta pacífica no s’aconsegueix res. Però no és la manera. I per més que es diguin ‘indignats’, no poden mostrar la indignació amb força i violència, aquesta és la solució dels dèbils, els que no tenen cap altre argument.
    Sí que vaig veure l’eclipsi! Però tard, perquè a l’hora que s’havia de veure la lluna vermella els edificis me la tapaven. Més tard vaig veure com la lluna s’anava descobrint de la seva ombra. Era maco també.

    Fanal blau, penso que són necessaris, però no sé com s’han de fer. I no vull pecar d’ingenu pensant que podem, perquè em sembla que ens acabarem frustrant molt. Penso que ha estat una minoria la que ha sortit al carrer en total, i encara més minoria la que va assaltar el Parlament. M’ha decebut que dins del mateix grup, i insisteixo que la iniciativa de l’acampada la trobo molt lloable, han acabat apareixent els mateixos problemes que veiem a l’hemicicle, diferents interessos, disputes, no posar-se d’acord. Llavors aquesta gent no mereix més lloances que els polítics dels que tant ens queixem. Segur que entre ells n’hi havia alguns que parlaven més que altres, i un cop acostumats a manar, si després no et fan cas, segur que pica. Són persones, massa fàcilment corruptibles. Eclipsats no sé si és la paraula, però sí que estem sota una ombra que no ens deixa pensar ni actuar massa.

    Assumpta, em sembla que t’està afectant molt aquest tema, i que estàs realment ofesa i enfadada amb tot plegat. Jo no vull que t’enfadis ni que et prenguis res malament, aquí no hi haurà baralles, només diàleg, i totes les opinions són respectables, però amb calma. Aquest post no va sortir de l’incident del Parlament. Sí que surt de la idea de que els indignats, presumptament, van votar en assemblea que desallotjarien Plaça Catalunya, i els que advoquen per la democràcia real, es van partir en dos grups, per fer-ho simple, els que es van fer cas a ells mateixos, i els que van desobeir i van seguir acampats. Això em va fer pensar en aquesta dinàmica dels grups, que tard o d’hora es trenquen per les discrepàncies, i tothom vol tenir raó i seguir la seva via. Continua a baix

    ResponElimina
  20. Tampoc no cal entrar en desqualificacions contra els acampats, tots en tenim una opinió, però s’ha d’haver estat allà per saber realment com es viu des de dins, i ni tu ni jo hi hem estat. Hi haurà gent com la que descrius, però també n’hi haurà de molt respectables, i tothom mereix aquest respecte, igual que tu per opinar-ho. De la mateixa manera et dic que t’he llegit molts comentaris al respecte de l’espanyolisme d’aquestes manifestacions. Mira, jo també ho he sentit, però penso que no es pot atacar ningú de no ser una cosa que no ha pretès ser mai. És com si diguéssim ‘collons, com poden ser tan desaprensius els Coldplay, no canten en català!’. No crec que Chris Martin tingui interès en aprendre’n i cantar en català. Doncs aquestes acampades no anaven d’això, ni de parlar de l’autodeterminació, ni de la llengua. Que hi haurà allà independentistes? Segurament. Que també hi haurà sociates? També. I de tot. Gent que passa d’aquests temes, però que està conscienciada amb problemes més greus que tenim actualment. Som un poble en decadència i sumit en problemes econòmics greus per uns governs reiteradament patates que no ens en trauran, perquè només miren per ells. Això ens ha d’importar. La independència? També. La llengua? Encara més. Però són altres temes, no formen part d’aquest debat. No cal barrejar el ‘tocino’ amb la velocitat, que deien a casa.

    Carquinyol, la veritat és que el que tu proposes és l’únic que se’ns ha acudit a molts com a solució a aquests problemes. Però si hem d’esperar la vinguda del messies, anem llestos. Tal com estan els ànims, hauria de ser algú tan i tan carismàtic, però tant! No sé si ha nascut encara algú així, capaç de redreçar la situació.
    Potser tu no comparteixes idees amb els acampats, no et pensis que jo els tingui gaire més simpatia, però si no estàs d’acord amb la seva lluita o almenys en alguns punts, hauràs de fer la teva pròpia acampada. Les idees son seves, i ells s’ho han muntat. Els que no estiguem d’acord, o calladets, o a fer-hi alguna cosa. Dir que no comparteixes ideals i desprestigiar-los tampoc està bé, són els únics que s’han mogut.

    Adbega, no estic segur d’haver vist el vídeo que em passaves, perquè em diu que és privat. És el que es veuen els ‘manifestants violents’ i es demostra amb imatges que són un frau, possiblement policies infiltrats? Si és aquest, té tela, és una vergonya que es facin aquestes coses. Però tampoc anava d’això el post, no volia parlar d’aquest fet concret, que ja en parla prou gent.

    Joan, no et falta raó, no em sona perillós, sinó l’única opció per sortir de la crisi d’idees i d’eficiència en la que vivim. Però com li comentava a en Carquinyol, no sé si el messies que pot liderar un poble que va totalment a la seva, on tothom vol el seu camí i no escolta els altres, ha nascut ja. Si hi ha algú capaç de redreçar la situació i unir-nos a tots, que es manifesti.Qui sap si Guardiola es cansarà de guanyar Champions i s’hi dedicarà…

    MBosch, com ja he anat dient, trobar una persona capaç de fer que tothom vagi en la mateixa direcció em sembla poc menys que impossible. Falta lideratge, però quin lider no s’acabarà tornant com els que hi ha ara, un egòlatra, un corrupte. El poder sembla que té uns efectes secundaris força preocupants.

    Pati, reconec que darrerament estic molt pessimista amb la gent. Ja sé que per més experiències negatives que tinguem al respecte no totes han de ser iguals, però n’hi ha per caure en el desànim. Tu necessites creure, i a mi em sembla que ja se m’han passat les ganes de fer-ho. El ‘ja s’ho faran’ plana en la meva ment. A més, penso que ens hem fet la falsa il•lusió de que podem fer-hi alguna cosa, però que en realitat no som més que titelles, que fan de nosaltres el que volen. Continua a baix

    ResponElimina
  21. No vivim massa bé comparats amb qui? Hi ha gent que no té feina, i ens tracten força malament, ens retallen llibertats i privilegis. Però tot i així seguim sent una societat afortunada, si ens comparem amb altres països. És clar que hi ha diferents estrats socials, i alguns són molt desfavorits. Però els que escrivim per aquí no en formem part, oi?
    Jo preferia dir que és l’amor el que mou el món. A dia d’avui, sé que l’únic que el mou són els diners, i cap on van els diners, cap allà anem nosaltres.

    Bocins, però de vegades això és bo! En aquest cas no, és clar.

    Maria, sembla la torre de babel això, cadascú parla el seu propi idioma.

    Ferran, primerament el que dibuixo jo en els meus posts és justament la meva petita realitat. No puc abastar-ho tot, hi ho pretenc. Els meus posts no són articles d’opinió, són simples escrits amb una opinió. I sé el que sé, i tinc les meves limitacions. N’hi ha que en sabeu molt més i dóna gust llegir-vos, se n’aprèn molt. Et diré que més que opinions, els meus posts expressen sensacions, i ja saps que fa temps que les tinc molt negatives, les sensacions. Si ja sóc pessimista de per si, amb la situació que tenim, els temps convulsos que ens toquen, penso que tenim més motius encara per ser-ho. Demostrem que no som capaços de fer res positiu de manera unida, i sabem del cert que l’única manera d’aconseguir-ho és mantenir aquesta unitat. Fracàs rere fracàs. M’agradaria que em citessis algun d’aquests esclats de comunió que hem tingut al llarg del temps i que han servit per tirar endavant. No és cap repte, senzillament, no me’n ve cap al cap. Saps en què he pensat? En un títol del Barça. Ostres, aquí sí que estem la majoria d’acord i cridem tots a una, més emocionats que quan es tracten les nostres llibertats i els nostres drets. Més enllà: res.

    Garbí, la teva metàfora ho diu tot, no pot ser més encertada.

    Benvinguda Barcelona m’enamora, estic content de tenir-te per aquí. Encara bo que remarques que és del poeta. Jo de poesia no n’entenc un borrall, però estic convençut que molta gent pensarà que la frase és de Josep Guardiola. Això ja et dóna una mostra del meu pessimisme, que pots fer extensible al tema del que parlem. Ja sé que la meva postura no va enlloc, perquè d’esperança me’n queda poca, però és que penso que no hi ha cap lloc on anar.

    Vaja Elfreelang, tothom s’ha agafat el post pel cantó de la crítica als indignats i aquestes coses que estan de moda., però tu et desmarques una mica parlant de la dinàmica dels grups de gent, que és del que parlava en realitat el post. Penso que els grups són difícils de gestionar perquè la majoria de gent no té consciència de grup, pensen només en ells mateixos, en les seves idees i la seva gent. I si són diferents dels de la majoria, tant hi fa. Ens adaptem? No. Ens muntem la nostra pròpia branca. Molt més lògic.
    I et donaré la raó amb el que dius de la sinèrgia. Ja sigui en grups més petits, o per algun motiu en un grup gran, no és el mateix la força que aconsegueix un grup de 10 que 10 individus cridant pel seu compte. La unitat multiplica les forces, per això és una pena que no en sapiguem, que ens costi tant acceptar que el que diu la majoria és el que s’ha de defensar a mort, encara que abans de la votació nosaltres penséssim diferent.

    Marienkafer, si s’ha de produir un canvi, aquest ha de ser volgut per la majoria, no per uns quants, i de moment no sembla una protesta majoritària. Com tu, molts pensem que no és massa de fiar. Però val la pena estar-ne al cas, perquè situacions així és el primer cop que es viuen al nostre país.

    ResponElimina
  22. És una arma de doble fulla, un equilibri difícil de fer aguantar. On acaba la meva autonomia i la meva individualitat i comença la del grup? Ens ha tocat viure una època de la història en la que la llibertat personal (aparent) passa per sobre de moltes coses i això crec que ens ha fet trontollar una mica. Abans les coses o bé estaven bé o bé malament, per una sèrie de preceptes que ara ja estan obsolets. Ara tot està bé, tothom té "dret" a viure com vulgui i això crec que genera conflictes a nivell de grup (evident). No crec que el secret d’un bon enteniment estigui en un sistema com el d’abans (seria impossible tornar-hi, no creieu?). Més aviat penso (i ara és quan ve la utopia) que el secret està en forjar-nos com a individus amb una ètica i una consciència pròpia que ens faci veritablement responsables dels nostres actes. I olé!

    I en referència als indignats, és trist parlar de mort quan només es tracta d’haver perdut una batalla. Roma no es va crear en un dia i d’errors tothom en coment (si és que va ser un error). Jo segueixo confiant i recolzant el moviment (i això ho dic per aprofitar i manifestar-me, no en resposta al post).

    ResponElimina
  23. Potser l'error rau en què ens hem cregut només la meitat de la frase "tots som iguals ..." sense afegir-hi "... en drets", que dóna per suposada la diferència. Diguem que és un tema que estic comprovant en directe ran de les negociacions pel govern del meu poble. Hi ha tantes variables a controlar i, finalment, està guanyant la del més ambiciós i destrer a l'hora de manipular, que et fan repensar moltes vegades allò de viure al capdamunt d'una muntanya. Sobretot quan veus com les persones cauen de quatre grapes irreflexivament. Aleshores, també, te n'adones del perquè de l'èxit de la Belén Esteban, per exemple.

    ResponElimina
  24. Mira, per treure ferro a tot plegat, que potser estaria bé... dir que m'has fet riure amb la teva resposta a Barcelona m'enamora i ho reconec... jo creia que la frase era d'en Josep Guardiola... ehem...

    Ara bé, quan en Pep va dir allò de que som d'un país petit que des de dalt del campanar es veu el campanar veí... aquesta sí que em sabia l'autor, eh? :-)

    En definitiva, que tens raó, que a vegades tots plegats -i jo la primera- hauriem de respirar fons... però sí, admeto que m'ho vaig prendre molt seriosament i em vaig empipar (no amb cap blogaire!! amb cap!) sinó amb els fets... potser per la meva edat, potser perquè quan vius algunes coses a l'adolescència i primera joventut et marquen més, però per a mi el Parlament és un símbol molt gran.

    Però sí, és cert el sentit global del teu post, i tant... posar d'acord un grup, per petit que sigui, "tela marinera" i jo també en tinc experiències que confirmen fil per randa.

    Per posar un cas: fa molts anys (vint-i-tres) jo treballava donant classes a una acadèmia d'oposicions (muntada només per a donar calers i als seus promotors els hi importava poc la qualitat, els llibres, etc.) era un centre nou i van fer molta publicitat... van tenir moltíssimes inscripcions, hi havia molts alumnes (per Auxiliars, Administratius, Bombers, Mossos, Correus... Estat, Generalitat... allí es tocaven totes les tecles)

    Tot i que alguns pagaven mensualment, la majoria dels alumnes pagaven tot el curs de cop, perquè així sortia més econòmic, així que "els amos" (el centre ja no existeix, va petar en dos o tres cursos, després d'un canvi de nom i tot) van tocar molts calers... que es veu que van desaparèixer aviat (encara recordo el rellotge d'or i el "cotxàs", d'un d'ells, per no fer altres comentaris més lletjots)

    Què va passar? doncs que al cap de poc els professors varem cobrar amb xecs sense fons... a la primera ens van dir que era un error i ho van arreglar ràpid... a la segona ho van arreglar pagant en dos terminis... però a la tercera la gent es va empipar, ens varem reunir i varem decidir no fer classe i explicar als alumnes la situació.

    El dia que es va prendre la decisió faltava menys d'una setmana perquè un grupet d'auxiliars s'examinessin, havien de fer tests, tenien alguns dubtes... alguns varem votar no treballar "excepte" amb aquells que ja tenien les proves al damunt (havien pagat el curs!! quina culpa en tenien!!)... evidentment, dir-los el que passava, que no treballàvem, però que com ells tenien les proves en pocs dies...

    Doncs res... divisió, total.

    Jo vaig fer classe a aquell grup, i tant que sí!

    Sempre m'ha quedat gravada aquesta experiència... Jo necessitava els calers igual que tothom. En Josep Lluís i jo estàvem estalviant tot el que podíem per casar-nos, per poder pagar una entrada pel pis... jo estava disgustada, frustrada, trista i molt enrabiada perquè treballava i no cobrava... però aquells nanos no en tenien cap culpa!!

    Va ser impossible posar-nos d'acord i, al final, cadascú va fer segons va voler.

    ResponElimina
  25. "N’hi ha que en sabeu molt més i dóna gust llegir-vos, se n’aprèn molt". La frase és molt amable, XeXu, però no cola. Pregunta'm alguna cosa de ciència, au, va, pregunta-me-la i veuràs quant en sé, jo ;)

    "M’agradaria que em citessis algun d’aquests esclats de comunió que hem tingut al llarg del temps i que han servit per tirar endavant". Home, el primer que em ve al cap és claríssim: els Jocs del 92; comunió absoluta, èxit indiscutible. N'hi ha d'altres, de moments que posen la pell de gallina: la manifestació de febrer de 2003 contra la invasió de l'Irak. Ei, i la comunió social els tres dies de la vergonya, quan aquelles "dos líneas de investigación", que van portar al PP de l'absoluta a l'oposició. I què me'n dius del suport a les seleccions catalanes, que a poc a poc, com un degoteix lent però incessant, es van colant en federacions internacionals?

    N'hi ha, XeXu, hi ha moments de glòria. També de fracassos, esclar que no t'ho nego, però queda tram per l'esperança!

    ResponElimina
  26. Txari, la manera com ho analitzes té molt sentit. La llibertat individual és molt necessària i molt pròpia dels nostres dies, però si és que encara queda algun rastre d’allò que anomenaven democràcia, ens hem de deixar estar d’individualitats i seguir el que vol la majoria del grup, encara que pensem diferent. Em queda gravada la situació següent: un equip tècnic de colla castellera, cinc persones. Es vota una decisió a prendre. Alguns no hi estan d’acord, però per majoria, la decisió es fixa. El cap de colla va insistir amb que, encara que no hi estiguéssim d’acord, si havíem pres la decisió com a equip, ens havíem de mantenir ferms amb la idea, i vendre-la tots. I això vam fer. Pots tenir una opinió. Però si cal unitat i perds, l’únic que en treus de no acceptar aquesta derrota és dividir més la gent. Espero que aquest exemple serveixi contra això de fer-nos responsables dels nostres actes. Està molt bé creure en alguna cosa i defensar-te, però de vegades cal pensar en el grup, pel bé de tots, i d’un grup més gran. En un sistema en el que ara tothom té opinió i s’encaparra a tenir raó (que no és el mateix que defensar les pròpies idees), una mica d’humilitat és el que hauria de funcionar.
    No parlava de la batalla del Parlament, i no sé quina altra poden haver perdut. Si parlo de mort és perquè no li veig continuïtat, la gent no s’hi està adherint en massa, sembla que és una cosa estancada. Si m’equivoco, millor per tots.

    Clídice, començant pel final, l’èxit de la Belén Esteban és tan incomprensible per nosaltres que només s’explica pensant que hi ha moltíssima gent molt poc interessada amb que li inflin el cap amb problemes, i amb tota aquesta gent, que són la tira i mitja, no es pot comptar per a res. Les postures més mesquines triomfen perquè també es basen en la mesquinesa a l’hora d’imposar-se. Com sempre, acabes pensant que més et valdria ser un fill de puta que una persona dialogant i respectuosa, perquè segur que sortiries guanyant en moltes coses. Però bé, no ens podem vendre d’aquesta manera, oi? Jo més que anar a la muntanya, davant de l’egoisme d’algunes persones, em venen ganes de començar a repartir llets!

    ResponElimina
  27. Assumpta, si t’he de ser sincer, a mi tots aquests temes em cansen molt ja. N’he parlat de manera tangencial, perquè pretenia parlar d’alguna cosa, un fet que he observat, i que m’ha sortit veient que passava amb els indignats. Més enllà d’això, sé que hi ha hagut sarau, hi ha gent a favor i gent en contra, però en debatem calmadament i ja està. He llegit discussions teves en altres blogs i també en el teu, i no vaig voler contestar la teva resposta per no generar més crispació. I no cal parlar-ne més, jo tinc una opinió molt pessimista de les persones, i especialment de les persones que ens governen, i tu creus en ells i en el que significa. En altres temes tampoc estem d’acord i no ens barallem, i aquest no serà una excepció.
    Respecte a l’exemple que poses, és un més de tants. Si hagués demanat a la gent que expliques el seu cas en que passava el que jo comentava al post, estic segur que tots haurien tingut una anècdota o altra per explicar, perquè tots hem pertangut a algun grup algun cop. És terriblement difícil assolir la unitat, però a dia d’avui encara és més complicat perquè tothom vol tenir raó, i es creu amb dret a imposar-se per sobre de la voluntat del grup. No hi ha humilitat. Aquest és un dels grans problemes de la nostra societat. Una mica més d’humilitat per part de tots faria girar millor els engranatges. La humilitat és un magnífic lubricant pel sistema.

    Ferran, cadascú sap de les seves coses, i tu en saps més de problemàtica social i de política, això és un fet contrastat. És clar que hi haurà temes en els que jo sé més, que per això he estudiat molts i molts anys, però ara m’estic posant en el teu terreny i no a la inversa. Ara dubto si has pensat que quan deia que alguns en sabeu més ho deia amb sorna, i res més lluny. Hom és conscient de les seves limitacions, però internet ens permet a tots donar la nostra opinió.
    Els exemples que cites no em semblen del tot indiscutibles. Els jocs olímpics de Barcelona no van agradar a tothom, va haver-hi força polèmica. Tothom va coincidir, això sí, en dir que havien estat tot un èxit. Però això després. La manifestació de ‘NO a la guerra’ sí que va ser tot un èxit, i motiu suficient perquè el govern demostrés que estava allà per servir el poble, que per això els havia escollit. No van fer ni puto cas, ni puto cas. Si no en van fer llavors, com n’han de fer ara a quatre acampats?
    Dels fets que van portar el PP a l’oposició en podem estar orgullosos, el poble es va mobilitzar per fotre’ls fora. El mateix poble que ara està passant de tot i que permetrà la seva tornada, perquè de memòria històrica en tenim més aviat poca.
    I de seleccions catalanes prefereixo ni parlar-ne. De veritat t’importa això? De què serveix tenir una selecció esportiva (esportiva, eh, un joc, un entreteniment, un espectacle), si no tens un país? I no em diguis que és un primer pas, no veig que els països s’independitzin gracies a tenir uns esportistes potents.
    Vols continuar? Som les dues cares d’una moneda. Concretament, jo seria la creu.

    ResponElimina
  28. Tinc la necessitat d'aclarir un punt en el que potser no m'he explicat. Al meu entendre, que cadascú tingui una ètica i responsabilitat pròpies, implica també acceptar les decisions de la majoria i no encaparrar-se en el "jo ho hagués fet diferent". Acceptar una decisió no implica estar-hi d'acord, això ja ho sabem, i la gràcia és saber acceptar realment una decisió encara que no sigui la que tu defeneses. Acceptar-la amb maduresa i amb totes les conseqüències.

    Vaig començar dient que és molt difícil trobar la frontera entre l'autonomia de l'individu i la del grup, essent conscient d'aquest problema que comentes.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.