dimecres, 8 de juny de 2011

Discontinuïtats

Tard o d'hora tots prenem consciència de la nostra posició en aquest món, de com n'és de curt i insignificant el temps que vivim. Abans de nosaltres: infinit. Després de nosaltres: infinit. Estem en aquesta vida un període concret, alguns més i d'altres menys, i la immensa majoria passarem desapercebuts en el global del temps, una petita discontinuïtat en el conjunt d'un tot infinit per les dues bandes. En aquesta nostra discontinuïtat, déu n'hi do les coses que arribem a fer, o almenys ens ho sembla. La pregunta és: si som tan poc importants, tan puntuals i anecdòtics en el conjunt de la història, per què ens dediquem a fer servir el nostre instant per complicar-nos la vida?

31 comentaris:

  1. Complicada resposta per tan simple pregunta...

    ResponElimina
  2. M'agrada la idea que expresses perquè tot sovint jo també ho he entès així. Una línia plana, plana, i tot de sobte, en un moment determinat, pren forma. I després tornarà a ser plana per sempre més. I tot i pensar això mateix, arribo a la conclusió contrària: per quatre dies que passarem aquí, perquè patir? Perquè no viure'ls com volem? Interessant dilema, eh!

    ResponElimina
  3. A veure... la pregunta és: "per què ens dediquem a fer servir el nostre instant per complicar-nos la vida?"

    Així... és que l'he escurçat :-)

    Perquè és que si no l'escurço (cada vegada que escric "escurço" penso en la paraula escurçó) doncs deia que si no limito una mica en la seva llargada la teva pregunta no la podré respondre, perquè hi ha una pressuposició amb la que jo no estic d'acord, que és el fet que siguem poc importants.

    Ara bé, en la part central de la teva qüestió sí que estic totalment d'acord. La nostra vida en aquest món, al costat de l'eternitat, és un instant (curta, breu, no és sinònim de "poc important") i, malgrat tot, a vegades, enlloc de mirar de fer les coses fàcils, ens fiquem en embolics i ens compliquem de mala manera... Per què? Suposo que ho fem amb bona intenció. Som éssers pensants que busquem la felicitat, tenim il·lusions, sentiments... i a vegades el cor ens va per un cantó i el cap per un altre...

    Però, ostres, què vols que et digui... també és maco ser així, no? :-) Complicar-nos la vida significa també que ens atrevim a córrer algun risc per mirar d'aconseguir un somni, quelcom que volem, que estimem o que ens il·lusiona...

    Demà al matí llegiré el que he escrit ara i pensaré que de matinada és millor no filosofar massa ;-)

    Bona nit, XeXu... i tapa't que fa fresqueta!!

    ResponElimina
  4. Jo afegiria una pregunta més: perquè n'hi ha que es dediquen a complicar la vida als altres? Perquè mira que jo estic tranquil sense cercar-me complicacions i patapaf, quan em descuido ja em cauen dos o tres al damunt !

    ResponElimina
  5. Una pregunta excel·lent a la qual encara no he trobat resposta.

    ResponElimina
  6. pPerquè per insignificant que sigui, per curta que sigui ,per poca importància que tingui en el global, és la nostra. Per nosaltres és única i irrepetible i la vivim com a tal.
    Apa que no m'he quedat descansada i taxativa. Potser que ho arregli amb un "segons la meva opinió " o un "suposo"

    Però com et passa pel cap fer preguntes filosòfiques amb dies com avui ;)

    ResponElimina
  7. Perquè no ho podem evitar, perquè prou feina tenim en viure aquest nostre instant per pensar en els infinits que ens precedeixen i ens seguiran, perquè de vegades les coses es compliquen sense que nosaltres fem res per complicar-les... en definitiva, perquè la vida és així.

    ResponElimina
  8. Magnífic, com sempre.

    Tot és relatiu i nosaltres, des de la nostra finitud, no podem abarcar la infinitud, ni una petita part d'ella. Podem abarcar com a màxim màxim la nostra finitud, i crec que ni tansols podem fer això. Reflexions com aquestes relativitzen la vida i la fan veure com una cosa més moldejable i menys transcendent, és cert, però potser no aconsegueixen que ens deslliurem del que de debò ens preocupa.

    És la meva opinió...

    ResponElimina
  9. La importància sempre és relativa. Si ens mirem dins de l'Univers, no som res, però en el nostre univers particular som el més important. Hi ha moltes coses que depenen directament de nosaltres. Basta amb imaginar-nos com seria la realitat que ens envolta si no estiguérem nosaltres. No vull dir que seria millor ni pitjor, vull dir que seria una altra realitat.

    Quant al de complicar-nos la vida, llevat de les complicacions que ens vénen externes, pense que va en el nostre codi natural, comprometre'ns amb alguna causa o algun projecte és vital per a nosaltres, no és una virtut, és una necessitat. Hi ha gent que no ho necessita, que és la gent que diu que és feliç, però a aquests no els arribarà la pregunta que fas, perquè no estan per ací.

    ResponElimina
  10. Penso que mirant el còmput global del temps, potser és cert que és una misèria. Però la nostra vida és molt llarga, i potser no passarem a la Història del món, però si a la dels nostres companys de viatge. Així que, potser no hem de complicar-nos la vida, com tu dius, però si viure-la pensant que és important, que el que fem deixarà una petjada en molta gent (descencència, amics, companys de feina, família,...).
    També m'agrada la idea de l'Assumpta, si complicar-nos la vida és atrevir-nos a lluitar per alguna cosa, doncs compliquem-nos-la, que estarem entretinguts i serà maco! jejeje

    ResponElimina
  11. la resposta a la wikipèdia fent servir com a paraula clau: masoquisme. Som així, però per el que fem en aquest món....ni mai que ens en treguin

    ResponElimina
  12. És una bona pregunta que té mil respostes i totes em semblen adequades. Totes les que he llegit fins ara. Però m'inclino per estar d'acord amb la Mireia i amb en Mc. La meva és com aquestes. Serà un instant, però és el nostre i és l'únic que tenim. I volem viure'l a la nostra manera i intensament. I la vida és així. Què vols fer-hi? I a més a més, XeXu, a vegades complicar-se és un rotllo i a vegades complicar-se la vida és ben emocionant!

    ResponElimina
  13. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  14. En Carquinyol té raó, no només ens la compliquem, sinó que anem emprenyant arreu :)

    ResponElimina
  15. Serà perquè és l'única manera que ens seguim sentint vius?
    No, probablement no. Segurament serà perquè som així de rucs...

    ResponElimina
  16. Estic amb el que han comentat algun dels blocaires. El veritablement incomprensible no és, pel meu gust, que ens compliquem la nostra vida. Això és una decisió personal, lliure i que, en definitiva, cada pal acaba aguantant la seva vela com li dona la gana o pot.

    El que ja costa més d’entendre (de fet, no ho entenc) és que hi ha moltíssima gent que sembla tenir com a modus vivendi l’anar emprenyant els altres. Petits exemples que em venen al cap: un veí que denúncia al veí de la finca d’en front per unes obres que està fent (què coi en treu d’això?) o un perruquer que parla malament d’altres comerços en els que ni ha entrat mai ni coneix de res ni tan sols són competència (que coi en treu d’això?).

    En fi: incomprensible.

    ResponElimina
  17. Particularment, no m'importa gens ni mica complicar-me la vida. Fet i fet, una vida insulsa que passa volant no mereix ser viscuda. Així que, què carai. No em diràs que no et complicaries la vida per allò que desitges.

    ResponElimina
  18. La veritat és que no en tinc ni idea.

    Només se'm acut pensar que, com som uns quants (per no dir molts) els que ho fem, potser és que volem exprimir molt més del està al nostre abast en el poc temps que tenim.

    Potser la clau de no complicar-se podria començar per no pensar que t'estàs complicant, simplement, fer.

    ResponElimina
  19. Seria massa fàcil,si no ho féssim.I si ho tenim fàcil, no hi posem tanta empenta. I si no hi posem tanta empenta,no ens emocionaríem tant amb els resultats.I si no ens emocionéssim, no viuríem.

    ResponElimina
  20. Un possible resposta: l'espècie humana és complicada per definició. No pot ser com alguns animals que passes per la vida gaudint i sense fer gaire soroll...no! Nosaltres hem de posar en joc figures com la metàfora, la ironia i altres doblesentits que exemplifiquen la magnitud del nostre pensament...no hi hauria problema si quedés aquí i prou, però donem voltes a les coses i més voltes....de vegades hauríem de fer com els calamars: unineuronals (segur que tenen menys maldecaps!). CARPE DIEM!

    ResponElimina
  21. Suposo que perquè en el fons volem aspirar a més a tenir transcendència.....a romandre en el pensament o el cor d'alguns i algunes....

    ResponElimina
  22. Jo sí que estic d'acord en que no som importants de forma individual, només ho som en conjunt. No sé tampoc per a quina raó, sóc tan ignorant! M'és impossible saber la veritat de la nostra importància en aquesta posició -mortal-, vés a saber si en una altra podria ajudar -immortal-.
    (Dic mortal o immortal per donar-li un nom a un estat diferent. Quant a fer-nos la punyeta els uns als altres, és cosa dels simis...

    ResponElimina
  23. uiuiui que profund... ara mateix no sé si estic en condicions de contestar perquè estic molt espessa... però suposo que complicar-nos la vida forma part del nostre tarannà.
    Ja hi pensaré...

    ResponElimina
  24. Ostres Xexu, com ens fas donar voltes a l'olla! Veus tan fàcil que seria no dir res, i tots volem dir la nostra, i ens exprimim les neurones per fer saber pq cony ens compliquem la vida... aish! Doncs jo penso que ens la compliquem pq el difícil és precisament no fer-ho. Saber passar de puntetes a vegades és tot un aprenentatge i no fàcil. La impulsivitat i l'equilibri no són plats de totes les cuines. I en aquesta vida hi ha pocs chefs de categoria però baretos amb fregidories n'hi ha a cada porta.

    ResponElimina
  25. Culleres, Xexu... a aquestes hores del matí..però diria que si no trobo la resposta ara tampoc la trobaré més tard....o simplement és perquè som humans...ara m embolico....durant anys vaig conèixer gent que vivia en condicions dures, esforçant-se per aconseguir aigua, lluitant per tenir una mica de menjar cada dia, per no morir per defensar els seus drets,etc...i ells no es complicaven la vida, ja la tenien prou complicada...i en general eren més feliços que nosaltres. De veritat.

    ResponElimina
  26. Si algú sap la resposta a aquesta pregunta serà déu mateix, el creador del big-bang, el mestre de mestres, el rei de tots els temps.

    Si encara agafem més perspectiva la cosa encara pot crear més angoixa, estupidesa o vertigen. Dins de tot l'univers... què representa un acte nostre?

    ResponElimina
  27. Com que tenim les necessitats bàsiques cobertes, i tot i així no ens adaptem a la vida, ens la compliquem pensant en millorar-la, això ens manté distrets, si no fos per això acabariem encara més bojos! I si ho abandonessim tot, hauriem de cercar l'aliment, aigua, descans...i tornariem a començar... (crec que això és la filosofía de molts rodamóns...)
    És el que jo penso. :-)

    ResponElimina
  28. Com m’han agradat els vostres comentaris, el que pot donar de sí una petita reflexió. És sempre un plaer llegir les vostres opinions, sobretot quan són tan meditades. Moltes gràcies per complicar-vos una mica la vida i comentar aquest post!

    Adbega, la pregunta sembla simple, però ens podríem passar la vida mirant de respondre-la.

    Yáiza, bona metàfora aquesta de la línia plana, se’m fa molt gràfic pensar-hi. No es tracta de patir, si podem ho hem d’evitar, però de complicar-se la vida ningú se’n salva, o vaja, molt poca gent. I no sempre podem viure com volem, per això ens veiem obligats a complicar-nos l’existència. Això no vol dir que no puguem aprofitar el poc temps que tenim.

    Assumpta, suposo que va a persones el considerar més o menys important la nostra existència en termes globals. Per mi és curta i poc important pel que fa al conjunt del temps i del món. Som éssers complexos i suposo que no ens podem acontentar en tenir una vida senzilla i sense cap entrebanc, no som com els animals que tenen instints i tenen el seu destí marcat. Bé, no entrem en temes de destí, que ens emboliquem segur, però jo penso que nosaltres mateixos ens tracem el camí, en funció dels obstacles que anem trobant. Evidentment, trobarem situacions difícils de superar, i altres ens les complicarem nosaltres mateixos, però en tot cas, els camins de roses no existeixen. Però això és en definitiva viure, oi?

    Carquinyol, és que això ja és tot un altre tema! Nosaltres ens compliquem molt la vida, però a més hem de lidiar amb els que ens la volen complicar, i sovint no són pocs! Acaba sent com una cursa d’obstacles això.

    Vida, jo no crec que la trobem, si no ens compliquem una mica no estem contents, ja es veu.

    Mireia, la teva resposta no admet discussió, justament com que som una mena de discontinuïtat, de vida només en tenim una. Complicar-nos-la és viure-la, i això és precisament el que hem de fer, no ens podem quedar quietets esperant que passi, és una única oportunitat. No cal pas suavitzar els comentaris si dius el que penses, a mi m’està bé i penso que tens molta raó. Ah, a mi no em passa pel cap res cap dia concret, va com va això.

    McAbeu, sí que tenim prou feina sí. Però pensa que nosaltres encara ens compliquem més comptant vots de c@ts, hehehe. Ostres, ara penso que haurem de deixar-ho lligat això per l’infinit posterior, algú haurà de fer aquesta feina, no? La vida està per viure-la, per això es va inventar. Almenys la vida dels humans. Poca cosa més es pot dir.

    Txari, probablement no ens hauríem de preocupar del que va venir abans o el que vindrà després de nosaltres. De fet, no és que ens en preocupem, però pensar-hi de tant en tant tampoc fa mal. El que sí ens pot donar és una idea de com en som de petits, de poca cosa si ens comparem amb el total. És una idea que, com dius tu, ens podria fer relativitzar molt els maldecaps que tenim, no preocupar-nos tant perquè no paga la pena. Però la veritat és que no ho aconsegueix, per més que tinguem aquesta certesa, no deixarem de preocupar-nos pel nostre petit i finit món.

    Jpmerch, tens raó, i m’agrada com ho dius, que sense nosaltres el nostre entorn viuria una altra realitat. Alguns dies és fàcil pensar que si no hi fóssim tampoc no passaria res, que tampoc no es notaria tant la nostra absència, però en realitat sabem que sí, que moltes coses es veurien afectades. Ni millor, ni pitjor, diferent. Com deia en Buenafuente als seus temps. Continua a baix

    ResponElimina
  29. La segona part del comentari és encara millor, per com l’acabes. Pensar una mica en el que ens passa, en el que volem, lluitar per aconseguir-ho. Tot això ens complica la vida, és clar, però és que no és més que viure, i per això estem aquí, per viure. Si passem de tot i no ens preocupem per res, quina mena de vida tenim? La ignorància fa la felicitat? Al meu entendre no, és clar. Potser hi ha coses que valdria més no saber, o patir, però com deies al principi, sense elles ni seríem nosaltres, ni seria la nostra realitat.

    Bocins, la vida que tenim és llarga en els nostres termes, i cal aprofitar-la, és clar. Si en aquest temps podem deixar una bona petja per tots aquells que ens trobem i ens importen, millor que millor. Però pocs seran els que el seu record perduri en el temps. Viure ja ho té això de complicar-se la vida, i sempre busquem alguna cosa que ens empenyi a seguir vivint. Podem dir que és complicar-nos, però sense aquestes pastanagues que ens posem, no aniríem enlloc.

    Garbí, seríem masoquistes si visquéssim moltes vides i en totes ens compliquéssim igual, no aprenguéssim mai. Però només en tenim una, així que encara que ens compliquem, més ens val aprofitar-la.

    Carme, a tu no se’t pot explicar res sobre complicar-se la vida, només veient en totes les coses que estàs ficada, a nivell de blogs només, ja es veu que no t’espanta gens viure intensament i enfrontar-te al que calgui, cosa que és admirable. De vida només en tenim una, és ben cert, i és com és. Perfecte no ho serà mai, així que hem d’aprendre a lluitar contra el que ens ve, és l’única manera. I si no ens la compliquem gens, tampoc té gràcia, no?

    MBosch, ben cert que els problemes de vegades ens busquen a nosaltres, però complicar-se la vida no només és buscant problemes, sinó, per exemple, embolicar-nos en algun projecte que ens traurà temps, força i que potser no arriba enlloc, però hi creiem i ens hi tirem de cap. Podríem quedar-nos tranquil•lament al sofà de casa, però no ho fem.

    Clídice, tu ho agafes per l’altre cantó, i és veritat, no només ens emprenyen a nosaltres, que nosaltres també sabem tocar la pera!

    Joanfer, doncs potser em quedo més amb la primera opció, mira tu. Penso que si no posem una mica de salsa a la vida no ens podem sentir vius, i sense això poca cosa ens queda. Ara, de rucs també en som una estona llarga!

    Òscar, em sembla que és inevitable que, si ens compliquem la vida, també la compliquem a altres. Però fer-ho de manera intencionada… hi busco explicacions, però no ho entenc tampoc. Enveja? Maldat? Paranoia? No entenc per què molts es fiquen en la vida dels altres. Deu ser perquè no tenen res de bo a les seves de què ocupar-se. Quan et trobes amb individus com els dels exemples que poses, el que tens és un formidable i immens gra al cul.

    Joan, el teu comentari caça amb el que hem anat dient. Una vida sense cap mena de complicació no té massa sentit, necessitem una mica de salsa per no atrofiar-nos i acabar els nostres dies sense pena ni gloria.

    rits, em sembla que tots ens la compliquem, però és que si no no faríem res. Passar els anys sense cap pertorbació no té cap gràcia. Jo no tinc sensació d’esprémer la meva vida, ni de demanar-me massa, però sí de complicar-me-la més del que hauria. No sé si sabria passar sense pensar que tot és complicat, i agafant-ho tal com ve. Això és per professionals.

    Maria, la conclusió és que una vida massa fàcil està mancada d’emocions. I una vida sense emocions, no és vida ni és res.

    ResponElimina
  30. Martulina, potser sí que està en la nostra essència complicar-nos, en tant que pensem, i generalment ho fem massa. Però home, tampoc diria que els animals tenen una vida alegre, fan el que estan programats per fer. Em sembla que els calamars tenen més d’una neurona, però a més, les que tenen són gegants! Són model d’estudis. I segur que tenen mal de cap, posat que tot ells són cap. Cap i potetes. Això de carpe diem… ho podríem discutir. Tothom ho entén com vol, però és un concepte que a mi em fa venir urticària, perquè entenc que implica que tot s’hi val, i jo no ho veig així.

    Elfreelang, segurament sí que ens agradaria ser recordats, però a la llarga el nostre record es perdrà igualment. Generalment, la gent que es recorda al llarg dels segles és la que l’ha feta molt grossa, i molts cops, no massa bona.

    Cèlia, formem part d’alguna cosa, almenys jo em sento així, com part d’una xarxa en la que juguem un paper petit, però que si no hi fóssim potser hi hauria un forat. Si no hi fóssim d’inici potser no passaria res, però si faltem de sobte sí. Millor entendre-ho així, perquè si no ens podem sentir molt insignificants.
    Què vols dir amb això dels simis, que ells ja ho fan? Si és que ja es nota que no estem massa més evolucionats. Però alguns més que altres!

    Guspi, la típica excusa d’estar espessa… amb els rotllos que foties tu, ains! Sí, segurament està en la nostra essència pensar en les coses, no deixar que passin senzillament, i això, sens dubte, és complicar-les.

    Laura T., és que a mi m’agrada complicar-vos la vida una mica! Però ho faig amb bona intenció! De fet només deixo les meves paranoies escrites, i m’encanta que vosaltres les recolliu i els doneu mil i una voltes, és genial tot el que surt! Personalment no m’agrada passar de puntetes enlloc. Si no hi tinc res a dir, ni a fer, doncs així queda la cosa, està fora del meu abast. Però sempre que puc participar, hi dic la meva, així que encara que em pregunti per què ho faig, sé que ho seguiré fent. Vaja, que el meu bar te ña fregidora amb l’oli més recremat que et puguis imaginar.

    Montserratqp, que jo no he escrit el post a primera hora, si no el llegeixes quan toca no me’n pots culpar, hehehe. La veritat és que els que ens compliquem la vida és perquè tenim temps per fer-ho. El que tu dius és ben cert. Els que tenen una vida ben difícil no busquen complicacions, busquen solucions i trampejar les situacions com puguin. En canvi els que vivim més o menys bé, sempre marxem per les branques i donem voltes a coses inútils. Et sona allò de ‘qui no té feina, el gat pentina’, oi?

    Porquet, ara que ho planteges així, caram, m’acabo d’adonar que no sé per què us plantejo preguntes a vosaltres, si ho podria teclejar al google, i segur que té la resposta! Si no la té ell, no existeix. Pensa en els nostres actes. Per més pel•lis que haguem vist, creus que algun d’ells pot afectar a tot l’univers? Jo penso que no. Ara, els que treballen al CERN… no sé.

    Agnès, això comentava a la Montserratqp, a arrel del que deia ella, com que no tenim altra feina, ens dediquem a pentinar el gat. Si tinguéssim problemes reals de passar fam, o llargues malalties, i hi ha qui els té, segur que no perdem el temps en donar voltes a certes coses.

    ResponElimina
  31. No sé què dir-te XeXu... a més estic intentant no pensar gaire ni aprofundir ni res. No m'agrada el que trobo quan rasco una mica la superfície, per tant estic en fase superficial.

    Els humans som una espècie absurda. Hem evolucionat d'una banda però involucionat per una altra.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.