divendres, 20 de maig de 2011

Mascota

  • T'esperen a la porta quan arribes i et demanen explicacions.
  • Si tenen gana, es posen a miolar davant el calaix on és el menjar, i no paren fins que els en poses.
  • Quan et tanques en una habitació, miolen amb retret perquè no els deixes entrar.
  • Si volen sortir, t'indiquen clarament que volen que els obris la porta.
  • Si la sorra no està prou neta, es queixen i s'ho fan en altres llocs.
  • Els compres un rascador, decideixen que hi ha coses millors per esgarrapar.
  • Se't seuen a la falda quan volen moixaines. Si els vas a tocar i no els ve de gust, se'n van.
  • Et porten la joguina perquè els la llencis quan en tenen ganes. Si els la llences quan no volen, passen totalment.

Posat que ells manen i et fan fer el que volen i quan volen: qui és la mascota de qui?

***

Avui fa un any de la mort d'en Bamboo. El teu germà i jo no t'oblidem, petit.

24 comentaris:

  1. Són un encant... Jo també trobo a faltar la meva.

    ResponElimina
  2. Són les normes de la convivència, quan un estira l'altre ha d'arronsar (clar que pel que veig sempre estiren i arronsen els mateixos, hehe).
    Un record també pel Bamboo.

    ResponElimina
  3. Vist així i en contra del que podria semblar, m'encanten els moixos!

    ResponElimina
  4. Ja fa un any? Què ràpid passa el temps... Recordo que, quan vas fer el post dient que havia mort, hi havia també al teu blog la cançó d'AF amb el mateix títol i que jo la vaig clicar i escoltar una i una altre vegada (i ara l'he anat a buscar de nou i està sonant mentre escric)... No sé, em semblava que així li feia un homenatge al teu "gat petit"...

    Amb el teu permís... i suposo que no et sabrà greu que t'ho digui... els teus gats són una mica de tota la família catosfèrica, fins i tot els has fet parlar en posts, ens en has mostrat fotos... ara recordo una foto on un d'ells estava en posició de "Firefox" que em va fer molta gràcia ;-) En fi, que nosaltres tampoc l'oblidem...

    Per a tu una abraçada ben gran! :-)

    ResponElimina
  5. Tens tota la raó dels mons. Els gats són talment com tu dius, i ho puc dir per quadruplicat. Imagina't quatre gats, cadascun amb els seus gustos i horaris, reclamant a tota hora per entrar i sortir de casa, que ara volen menjar, que ara un li pren la teca a l'altre, que es barallen, t'esgarrapen i en acabat, dormen al teu llit més hores que tu mateix... I a sobre, els tinc una mica d'al·lèrgia! Ja diuen que quan un gat se't refrega a les cames vol dir que tu li pertanys a ell, i no a l'inrevés! Però vaja, si els seguim tenint, per alguna cosa deu ser...

    Fa anys es va morir un gat meu, força jove i de forma un pèl tràgica. Es deia Ron-Ron (quin nom, eh..!). Sap més greu del que sembla des de fora.

    Bamboo, ets tu aigua de fruites, tiramisú...

    ResponElimina
  6. Ara ho veig clar, això de ser mascota no està fet per a mi! ;)

    ResponElimina
  7. Com passa el temps! Jo tampoc l'oblido ni oblidaré com de malament ho vas passar, tu i ell. Avui jo també ho he recordat i he pensat que faries un post i no vull deixar de comentar-lo.

    Una forta abraçada,


    Raquel

    ResponElimina
  8. Quina dedicatòria més bonica.Els records mai se'n van.Jo també trobo a faltar els meus...

    ResponElimina
  9. Està clar que la mascota ets tu!
    Una abraçada ben gran per a tu i una moixana ben dolça per a l'amo de casa...

    ResponElimina
  10. Les mascotes ens donen amor incondicional i gairebé no ens demanen res a canvi....sap greu i es recorden encara que passi un any i dos i tres...una abraçada XeXu!

    ResponElimina
  11. on hi ha hagut ....sempre queda. Bon recordatori

    ResponElimina
  12. He arribat i m'ha renyat per fer tard 3 dies i una hora. L'he agafat, no ha volgut saber res de mi. M'ha reclamat l'atenció, l'he tornat a agafar i hi he parlat, m'ha obligat a deixar-lo anar. Fins a 3 vegades. Ha tornat a reclamar i l'he renyat jo 'has tingut 3 oportunitats i les has refusat, ara t'aguantes.' Ara està estirat aquí al meu costat, cuixa contra cuixa, ben espaterrat panxa enlaire.
    A vegades em deixa pensar, i el que és pitjor creure, que tinc alguna mena de control de la situació.
    I jo no el canviaria per cap altre.

    Una abraçada per tu, una moixaina per en Blog i un record carinyós per en Maua.

    ResponElimina
  13. Ei Xexu, tens tota la raó...jo ara he hagut de dur a la meva al veterinari i li van fer una petita intervenció...però aquest no és el tema: té 19 anys que en un gat ja és moooool, i ens van dir que tenia un problema renal; ho van descobrir amb les anàlisis prèvies a la intervenció. Total que amb l'edat que té, només podem canviar-li la dieta i estimar-la, seguir estimant-la molt. T'entenc. Ànims i una abraçada!

    ResponElimina
  14. Aquells que han estat importants per nosaltres no s'obliden...

    Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  15. Una mica de cada, no? Em sap greu per lu del Bamboo, molt macu, pero per la resta el post ma fet molta gràcia. Jo ara per ara no en tinc d'animals, pero en vull!!!
    *el tema dels perfils psicologics que deies a les respostes de l'anterior sería molt interesant ;)

    Un peto i bon cap de setmana!

    ResponElimina
  16. L'Otis avui crida crida crida crida crida perquè estic fent dissabte i no li faig cas. Només de seure a l'ordinador, ha vingut a la falda i s'ha quedat tranquil. Gat capritxós.

    Què ràpid passa el temps... ja fa un any....

    Una abraçada!

    ResponElimina
  17. les mascotes fan passar molts bon moments i cal que siguin aquests els que recordem. No em sembla que hagi passat tant de temps... ànims

    ResponElimina
  18. Però són tan bonics!!! Jo no els canvio per res del món! això sí, tenen un tros per córrer i estan la mar de feliços :)

    ResponElimina
  19. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  20. Gràcies a totes i tots els que heu comentat aquest post. Era fet amb to de broma, com molts heu pensat, i ja que parlava de gats, que no era casual, he aprofitat per recordar en Bamboo, que ja fa un any que no és entre nosaltres. Impossible oblidar un gat així, fins i tot molts de vosaltres el recordeu perfectament. Gràcies a aquells que també li heu fet un recordatori.

    Violette, els agafes molt afecte, i quan marxen, bé, marxa també una part de tu.

    McAbeu, és una convivència molt desigual. Per començar, el lloguer el pago tot jo! Tampoc no l’he vist mai escombrar, precisament. Ah, però tirar pèls per tot arreu sí que ho fa!

    Vida, a mi abans no em deien res, però aprens a estimar-los. Tenen alguna cosa especial. I mira que poden ser malparidets, a vegades.

    Assumpta, moltes gràcies per l’homenatge. Antònia Font té una importància cabdal a les vides dels meus amics i la meva, algunes cançons signifiquen molt per nosaltres, encara que de vegades, no acabin de tenir sentit. Abans de tenir els gats a casa, ja sabíem els noms que tindrien. Eren adoptats, ja tenien nom, però els el vam canviar. Bamboo estava cantat, mira si era important AF. I sí, era un tauronet petit, amb molta mala bava, però un gran encant.
    N’he parlat molt dels gats, i en segueixo parlant, potser massa. Espero no fer-me pesat, però han format part de la meva vida, una de les poques constants dels darrers anys. Com que aquest lloc és jo mateix, és normal que hi apareguin, i és dels pocs éssers que he deixat parlar al blog, a part de diferents versions de mi mateix i algú important. És clar, ells han parlat per boca meva. Però era molt clar que volien dir allò que jo vaig escriure!

    Yáiza, veig que a tu ningú no et pot donar lliçons sobre gats, de coses a dir en tens per donar i per vendre. Quatre gats ha de ser un festival. Amb dos jo ja parava boig, tot i que s’ha de dir que eren germans i estaven molt coordinats. Generalment s’aliaven a la perfecció per fer-me la vida impossible, hehehe. La unió fa la força.
    El que no entenc és com és que els tens si et fan al•lèrgia. Espero que sigui una al•lèrgia suportable, si no qualsevol dorm al teu llit si ells s’hi passen el dia.. Deus acabar amb el nas ben vermell. Ah, en Blog se’m refrega a les cames. Així què m’està intentant dir?
    Ah, Ron-ron és un bon nom per un gat, està molt bé. Perdre’ls sempre fa cosa. Va ser dur en el seu moment, però potser ho tenia assumit, perquè era el segon cop que es posava molt malalt. Pobra bestieta.

    Carme, no et creguis, arriba un moment en que ja ni te n’adones!

    Deric, sap greu perdre’ls.

    Rach, tampoc oblidaràs com et saltava a l’esquena o com el vaig ensinistrar perquè t’ataques, oi? Hehehe. Gràcies per recordar-te’n, i per comentar aquest post.

    Maria, he fet coincidir avui un post que tenia pensat de fer amb el recordatori per en Bamboo. Em sap molt greu pel pobre gat, tenia una vida difícil, però m’hagués agradat poder-li donar més temps.

    Guspi, jo sóc una mascota molt obedient, un gran animal de companyia. I no només per gats, eh? Hahaha. Que dolent, per favor. Gràcies per les abraçades i moixaines.

    Elfreelang, dona, això de que no demanen res a canvi... que el meu no para de demanar! Però et mira amb aquesta carona, i es posa a ronronejar, i a veure qui és el guapo que es resisteix. Si és que són una monada.

    ResponElimina
  21. Garbí, és difícil d’oblidar. Vam lluitar molt per ell, crec que sempre el recordaré.

    Elur, ja sé que en Pèsol té un caràcter molt fort i que sempre et fa saber el que vol i el que no. Clarament mana ell. En Bloggins no és tan manaire, s’acostuma a que de vegades no li faci cas, però igualment, ja sabem qui porta els pantalons a casa, i uns pantalons molt peluts, per cert. Dóna una moixaina a en Pèsol de part meva, si la vol, i digues-li que no sigui tan rancuniós.

    Martulina, ostres, 19 anys, quina barbaritat. Se l’ha de cuidar molt bé, però que hagi viscut tant vol dir que ja ho esteu fent. Que l’estimeu no me’n queda cap dubte, pensa que has passat 19 anys al seu costat, com no l’has d’estimar? Moltes moixaines per ella, i que es millori dels seus mals.

    Laia, i qui ho diria que una bestieta ho pot ser també, eh?

    Marienkafer, la idea del post era fer certa gràcia, perquè els animalons tenen tela. Almenys arrencar-vos un somriure. Però he aprofitat que feia dies que volia fer un post així per recordar el meu gatet que fa un any que no hi és.
    Això dels perfils psicològics, encara que no ho escrigui, jo ho tinc el cap i tinc idees de tots vosaltres. Naturalment, moltes seran totalment errònies i equivocades, però segur que algunes també les clavo. Després de molt temps de comentar-te amb algú, una mica l’arribes a conèixer, això segur. I quan fas un post demanant opinió aprens una mica més de cadascú, i la veritat, alguns ja saps què et comentaran abans que passin. Fins i tot et diré, no sé si t’ha passat, que algun cop he escrit algun post esperant concretament el comentari d’algú, perquè el tema li toca directament d’alguna manera. Això ja és coneixença en profunditat, gairebé.

    Marymoon, ja ho tenen els gats això. Et van seguint per tota la casa, allà on estàs, i a la que poden, ja els tens a sobre. Si en són d’espavilats.

    Mireia, el temps passa volant. Jo en recordo els bons moments, però també els de patiment, pobra bèstia. I del post en qüestió, ja podeu imaginar que és en to de broma. Encara que em queixi, no reclama massa atenció tenir un gat. Un gos és més esclau, oi?

    LLuNa, però tu no tenies conillets?? El meu gat no té massa tros per córrer, per això fa una panxa el tio que no vegis. Ell no s’estira a terra, ell s’escampa per terra!

    MBosch, jo no veig tan petit un pis de més de 70 metres quadrats, casa els pares deu fer això i allà n’havíem tingut de petites, però perquè ells no en volien de grans, i als pisos on he viscut jo han estat més petits i els gats no han semblat especialment estressats. Ja et dic jo que qui juga cada paper de vegades es confon molt. Amb els animals de companyies es generen uns vincles que no esperaries, jo no m’ho esperava pas, la veritat.

    ResponElimina
  22. Noooo, no en parles massa, en absolut. Bé, al menys a mi (que admeto que mai tindria animalons a casa) em fa molta gràcia quan en parles, m'agrada, i trobo que et fa més proper encara... entenc perfectament el carinyo que se'ls agafa, la companyia que poden fer...

    Tinc una amiga que té una gata (ai, ara no sé si això ja ho he explicat aquí... crec que no, però no n'estic segura) un dia que vaig anar a casa seva m'ensenya una butaqueta nova, articulada, una cosa genial per seure a descansar, cosir, mirar la tele... i diu "aquesta és la MEVA butaqueta" (bé, va dir silló hehe com també dic jo)... la vegada següent que vaig anar, diu "aquí, a la butaqueta DE LA GATA..."
    Li vaig dir, "ep, la darrera vegada era TEVA" i ens vàrem fer un fart de riure :-))

    ResponElimina
  23. evidentment, ells son els "putos" amos!!! i jo, encantada de mimar-lo!!!!!

    En Puck i jo us enviem una mossagadeta i una abraçada respectivament!! En Bamboo sempre serà entre nosaltres, fins i tot quan porten tiramisú de postres i venen les notes de la cançó...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.