diumenge, 8 de maig de 2011

Foto

Que difícil reconèixer-se en una foto. Ens mirem i observem els canvis al llarg del temps i també de l'espai. I si de vegades ens costa saber que som nosaltres, o que érem o anàvem d'una determinada manera, com no ens ha de costar reconèixer algú altre? Per alguna estranya raó, una foto no et diu res d'una persona, te la mires i potser ni tant sols la reconeixes. Tinc una foto i sé que ets tu, però ja no t'hi reconec. Només sé, i sense tenir una imatge formada, que els records també deriven i es perden, que la foto no et fa justícia. En la foto sé que ets tu, però no t'hi veig. En canvi, encara recordo molt bé com m'agrada la manera com pronuncies el meu nom.

21 comentaris:

  1. Tot i que diuen que una imatge val més que mil paraules.....jo hem quedo amb les paraules.

    ResponElimina
  2. Hi ha persones que no poden ser mai fotografiades: són més ànima que cos i així una foto mai les pot fer justícia.

    ResponElimina
  3. Just per evitar aquests cassos és que el Picassa i l'iPhoto van incorporar el reconeixement facial i els tags !!!! :P

    Sembla mentida el que canvia una persona a vegades, oi?

    ResponElimina
  4. Les fotos tenen la poderosa qualitat de retornar-nos a temps passats genials (en general les fotos es fan en bons moments, rarament se'n fan per a deixar constància de situacions penoses).

    Ara bé, malgrat tenen aquest poder, no tenen la facultat de recollir els canvis que una persona va fent al llarg de la seva vida. Ni una persona, ni un paisatge...

    ResponElimina
  5. quan coneixes l'ànima de la foto, la foto mai li fa prou justícia, quan no la coneixes pots imaginar-te l'ànima que et suggereix la imatge, així es fan els mites..

    ResponElimina
  6. Deixa'm que t'aplaudeixi l'escrit avui, en lloc de comentar-te el contingut. Transmets d'una manera preciosa moltes més sensacions i sentiments que no pas paraules hi has posat.

    Bon dia, XeXu i bona setmana!

    ResponElimina
  7. La gradació a la poesia t'ha quedat molt bé.

    ResponElimina
  8. Una bona foto ens pot recordar molt bé un lloc, un paisatge, en un moment concret...
    Però els records de les persones són els que tenim dins nostre, els que veiem millor justament quan tanquem els ulls...

    ResponElimina
  9. Les fotos menteixen.
    De vegades veus les fotos que hi ha en una casa no reflexen la realitat. Les fotografíes amaguen secrets sota els seus somriures.

    ResponElimina
  10. No puc estar més d'acord amb tu. Les fotos a vegades no transmeten res, en canvi la manera de pronunciar un nom o aquella mirada... A mi no m'agrada gaire fer-me fotos o que me'n facin perquè sempre penso que hi surto molt poc afavorida. I prefereixo que em recordin per altres coses.

    ResponElimina
  11. Doncs jo, de vegades pagaria perquè les persones canviéssin tan poc com les fotografies!

    ResponElimina
  12. Molt macu, m'ha agradat molt. Potser no reconeixes per l'imatge que tens a la memòria, aquella que no cambia mai. I el dubte de saber quina es la imatge bona, la de veritat, pero es igual, totes dues u son i a la vegada ninguna ja que en tot moment anem cambiant i mai tornarem a ser com a les fotos. Ara he pensat massa :P

    Un peto!

    ResponElimina
  13. Costa veure-s'hi, tens raó. Sobretot per aquells que pensem que mai quedem bé jejeje
    Potser una foto no et diu com és una persona, però moltes vegades et transporta en el temps, i això és suficient per arrencar un somriure.
    Petons!

    ResponElimina
  14. "Sóc tot el que no surt en una fotografia [de mi]", deia algo semblant a això un personatge, i no recordo quin (quina ràbia!), ni tan sols recordo si era d'un llibre o d'una pel·lícula. Però aquest personatge deia el mateix que estàs explicant, que ell a les fotos no s'hi reconeixia (això pot ser el que ens passa a molts i també el motiu de que no ens agradem...), i que no el busquessin pas en una foto, pq res del que ell era, allà no hi quedava plasmat.

    Donant-li la volta, tot i que es fotografies no sempre* capturin l'essència de les persones, tenen la màgia de congelar els moments, així que d'altra banda, les fotografies ens poden donar l'opurtunitat d'apreciar coses tan fugaces que potser no vam poder copsar mentre succeïen a temps real. I en tot cas, a una fotografia sempre li quedarà la funció de ser una prova de moments passats, susceptibles de ser oblidats, o de ser confossos amb els somnis :).

    * En això de que les fotografies no captin l'essència de les persones... Se m'acudeix que potser és aquí on es desmarquen els bons fotògrafs de la resta: deu de ser aquí on hi entra la seva sensibilitat per veure a la persona; la seva capacitat de fer que la persona ignori la càmera i és mostri tal qual; el seu talent per captar-la en una instatània...Hehe, coses que se m'acudeixen mentre escric).

    Bona nit!

    ResponElimina
  15. Un text que traspua emoció....les fotos són record, instant atemporal....les persones canviem...les fotos no....

    ResponElimina
  16. Aquest escrit m'ha agradat molt. Potser m'equivoco, però l'he trobat ple de sentiment. Jo sempre he dit que les fotos reflecteixen les persones tal i com són, però és cert que només ho fan de manera física i també és cert que no ho fan d'una manera completa. I de fet, ara que me n'adono, quan miro a algú en una foto, el que em ve al cap són moments viscuts, somriures, gestos, mirades... Potser per això penso que reflecteixen les persones perquè inconscientment penso en totes aquestes coses. Encara t'hauré de donar la raó... Segurament diuen molt més de nosaltres els nostres blogs que no una foto...
    Per cert, estic ENGANXADÍSSIMA a "me sobren les paraules"!!! T'he de confessar que he hagut de passar un període d'adaptació, però ara ja vaig a tope! ;P

    ResponElimina
  17. La teva entrada, m'ha fet pensar en el que em va passar fa unes tardes. Tot plegat resultarà en una entrada al bloc. Ja te n'adonaràs, quan la faci!

    ResponElimina
  18. Les fotos ens diuen poques coses de les persones que hi ha darrere, especialment si no les coneixem massa. Si les coneixem, ens poden portar molts records, però són només un instant efímer, una imatge que no té per què concordar amb la que tenim gravada al cervell. Una foto pot significar-ho tot o estar buida de contingut. Això és màgia, no? Gràcies a tots pels vostres comentaris.

    Garbí, sobretot si les comparem amb algunes fotos…

    Vida, no ho havia vist mai així, tu creus que ho puc posar com a excusa quan quedi malament, que és gairebé sempre? No m’ho crec ni jo, però potser algú sí que em creu…

    Carquinyol, és sorprenent això que fa el Picassa, reconeix prou bé el personal. Però de vegades la caga, i et pots arribar a fer un tip de riure amb la confusió.

    Porquet, el moment de fer la foto podia ser genial, però això no vol dir que en un futur aquell moment, el record que et genera, continuï sent genial. Les coses canvien. Com nosaltres. Les fotos són massa estàtiques. A nosaltres ens tenim molt vistos i generalment ens hi reconeixem, però amb els altres costa més.

    Lolita, el teu comentari és per llegir-lo una vegada rere una altra. Em sembla que l’has clavat. Conèixer la persona de la imatge ens distorsiona la imatge, i si no la coneixem, ens la imaginem com volem, i no tenim per què tenir raó, oi?

    Carme, ja fa temps que sé que no calen gaires paraules per dir moltes coses. El problema és que han d’estar ben triades. Això no sempre és possible, però quan una cosa ve de dins, es nota, suposo.

    Clídice, de poesia cap ni una, que jo no en sé. Anomenar així al que escric jo és pràcticament insultar els poetes.

    Assumpta, en aquest cas parlava més d’imatge mental que de records concrets, que de records sempre n’hi ha. Però no et passa que penses en una persona i et ve una imatge d’ella? També et ve un seguit de sensacions que et desperta, però aquella imatge mental és la que es pot perdre si no la tens ben fixada.

    Eva, dures declaracions, no sé si suscitades per alguna mala experiència. Ja se sap, una imatge és una imatge, i tot el que hi havia darrere en el moment que va ser presa no es pot reflectir. Tothom sap fer un somriure fals en un moment determinat, oi?

    Myself, cert, les fotos no diuen tant com altres coses. Jo solc ser el que porta la càmera, i així m’asseguro de no sortir gaire, o gens a les fotos que se’n facin. A banda de les de grup, surto en molt poques. Generalment, quan em veig en una, no m’agrado gens ni mica, i dir això és quedar-se curt.

    Adbega, rere una imatge de joventut i bellesa hi pot haver una persona torturada, tant o més com ho arriba a ser amb el pas del temps.

    Marienkafer, fixar una imatge a la memòria no és tan fàcil. Per això si tanco els ulls no m’acaba de venir una imatge clara, i les fotos no em diuen res. Al final, la imatge que preval és la que ens podem fer, i ja no parlem de la imatge física, sinó de tota l’empremta que una persona ens deixa. Però això és marxar del tema. Gràcies per l’esforç d’escriure en català, de veritat. No cal que ho facis, naturalment, però sempre que ho vulguis, jo encantat.

    LLuNa, a mi em passa el contrari, m’agrado tan poc a les fotos que massa que m’hi veig. Miro la imatge i m’adono que sóc així, i és per desesperar-se. Ah, i una foto també pot arrencar plors, és el que tenen totes les coses que evoquen records. Tant per bé com per mal.

    ResponElimina
  19. Lalu, és que una imatge diu molt poc d’una persona, si és que no la coneixes. Una persona és molt més que una foto, o un conjunt de fotos, ja que les imatges són massa estàtiques. I fan perdre tots els detalls. I si de vegades ens costa reconèixer-nos en una foto pròpia, ja no et dic reconèixer algú altre. També la gràcia de la foto està que ja no és el que hi veus, sinó el que et fa pensar, i els records que et pot portar. Em pregunto si aquestes coses que es poden apreciar en la foto, que dius tu, estan en ella mateixa o dins nostre, i la visió ens hi porta. Són temps passats que tenim guardats, però mai oblidats, només necessitem un estímul per fer-los sortir. Això sí, una foto sempre pot provar que no va ser un somni.
    I bé, no cal dir que tens raó amb això dels bons fotògrafs, saber-ne és essencial per captar fotos amb ànima. Això, i una bona càmera també. Però ja no parlava a aquest nivell, senzillament deia que les imatges mentals es perden i que no sempre coincideixen amb les fotos que queden.

    Elfreelang, nosaltres podem seguir una evolució a través de les fotos, però ja no és això, no cal que sigui una foto antiga. Mirant la foto d’algú pot ser que no reconeguis a la persona de carn i ossos que coneixes, pot ser que no et quadri. No sé per què és, si la fotografia representa tan fidedignament les persones.

    Guspira, normalment es nota quan alguna cosa ve de dins. Encara que només ens centrem en l’aspecte físic d’una foto, aquesta ens diu molt poc de la persona, de com és gens ni mica, però fins i tot físicament ens diu poc. Penso que l’única persona que podem reconèixer perfectament en les fotos som nosaltres mateixos. A algunes altres persones també les reconeixem prou, però no de la mateixa manera, perquè a nosaltres ens mirem amb altres ulls. A més, molts no ens hi agradem a les fotos. La particularitat que tenen és que ens porten records, com altres coses. Però no cal anar tan lluny, senzillament mirar una foto d’algú, actual, sense història, i no reconèixer la persona que després ens trobem i amb la que interactuem.
    Tu fes-me cas, Antònia Font està per sobre de tot, fins i tot dels Amics, i ja saps que m’agraden molt. Ja no parlem d’altres grups. A mi me falten paraules per descriure tot el que m’ha fet sentir AF al llarg del temps que fa que els segueixo.

    Yáiza, això no es fa, ni una pista em donaràs? D’acord, ja esperaré pacientment.

    ResponElimina
  20. La fotografia és alquímia. Res, per molt que s'hi sembli, és el que sembla.

    ResponElimina
  21. És fotut això. Ara he recordat quan fa poc li vam ensenyar fotos antigues a la meva àvia i no reconeixia a ningú: ni al seu fill, ni al seu marit ni a ella mateixa. Però un consol és que ningú ens pot treure tot el que hem viscut. Sempre quedaran els records i les fotos.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.