dimecres, 25 de maig de 2011

Ensopegades

Quantes vegades pot ensopegar una persona amb la mateixa pedra?
Jo vaig a pel Guinness.

24 comentaris:

  1. més que ensopegar-hi em sembla que la portem enganxada a la sabata XeXu... ànims i una abraçada immensa!!

    ResponElimina
  2. La qüestió no és quants cops ensopegues, si no quants cops ets capaç de tornar-te a aixecar. I jo no dubto que quan sigui el moment, t'aixecaràs per seguir endavant. Si ensopegues sempre amb la mateixa pedra, aixeca't un cop i un altre, els que facin falta (i quan s'escaigui, ja aprendràs a esquivar la pedra).
    Ànims!

    ResponElimina
  3. Millor tenir el de més ensopegades que no el de les ungles més llargues o el de major massa corporal...

    ResponElimina
  4. L' aniràs arrodonint a base d'ensopegades i potser es farà un còdol que farà cert anyorança trobar de tant en tant

    ResponElimina
  5. Jo també n'he perdut el compte. I de moltes ni tan sols me'n penedisc.

    ResponElimina
  6. Però és la mateixa pedra o una que s'hi assembla? (i et prometo que és una pregunta seriosa per molt que pugui semblar que faig broma... en absolut)

    Ho dic perquè sí, veritablement, és la mateixa... doncs malament...

    Però si és una que s'hi assembla, doncs aquí radica el problema. Que sempre pensem que aquesta vegada és una mica diferent i que bla, bla... som mestres en auto-enganyar-nos.

    Però t'asseguro, i em pots creure, que a força d'ensopegar amb pedres (mateixes o semblants) en diferents àmbits de la vida, n'anem aprenent i cada vegada ens costa menys aixecar-nos...

    Fins que arribarà un dia, espero, que ja n'haurem après i no ensopegarem més :-)

    ResponElimina
  7. si home! aquest Guinness és meu i no crec pas que me'l puguis prendre!

    ResponElimina
  8. Vaig a preguntar-ho al Júlio Iglesias...

    ResponElimina
  9. Tantes com els Leprechauns vulguin...
    Jo crec que les posen allà per veure'ns ensopegar i riure una vegada i una altra... O potser només és la meva via per no creure'm l'altra alternativa: a cada ensopegada penso que sembla mentida que pugui ser tan imbècil per caure de nou al parany.

    ResponElimina
  10. la pregunta és: realment veiem que anem a ensopegar i no ho sabem evitar? o potser és que de vegades realment no volem evitar-ho?
    sobretot que sigui lleu...........

    ResponElimina
  11. Jo no volia dir res, però al costat d'un tal Sísif heu ensopegat poques vegades... ;)

    ResponElimina
  12. Segons el refrany, dues.
    Però jo penso com l'Assumpta, si hi tornem a ensopegar és perquè la pedra ens sembla diferent aquesta vegada o volem provar d'esquivar-la de manera diferent. No sempre ens en sortim i hi tornem a caure (segur que més sovint del que voldríem) però això ens ha de servir per encarar-la també de manera diferent la propera vegada i així arribarà el dia que deixarem d'ensopegar-hi. Com a teoria, el mètode és perfecte; a l'hora d'aplicar-ho a la pràctica potser s'ha d'afinar una mica. Ànims, de totes maneres!!

    ResponElimina
  13. Ensopegar fot, parlant en plata, però deixa ferides en forma de rascades al genoll, palmells de la ma irritats i algun que altra nyanyo que et recorden que cal mirar de tant el terra quan caminem.

    Això no treu que ens continuï agradant mirant enlaire i, per tant, arriscar-nos a rebre les travetes del coi de pedres.

    ResponElimina
  14. Suposo que hi ha pedres i pedres, pero crec que si ensopegues en la mateixa es per la ilusió que la propera vegada no hi sigui. Jo també ensopego unes cuantes vegades i de vegades força seguides, pero sempre em queda la cosa de... i si aquesta vegada no hi es? Jo tendeixo a pensar be, suposo que tu tambe i per aixo ensopeguem.

    Un peto!!!

    ResponElimina
  15. No es sol ensopegar en la mateixa pedra, sempre hi ha alguna cosa que la fa diferent, encara que només sigui la teva pròpia percepció. Penso que ensopegar ens ensenya... tot i que reconec que a vegades un no vol aprendre tant en segons quins temes. Salutacions, Xexu!

    ResponElimina
  16. M'agrada això que diu la VENTAFOCS de la percepció... sí... aquest pot ser el detall que fa que per nosaltres no sigui mai exactament la mateixa pedra.

    Caram, XeXu, un post d'una línia i mitja i tots aquí pensant i pensant (després dieu que la meva endevinalla és difícil!) però sí, i tornant a parlar seriosament... m'ho llegeixo i estic totalment d'acord amb el que diu ella.

    ResponElimina
  17. más vale "ensopegada" en mano que ciento volando :)

    ResponElimina
  18. Et supero!La meva pedra comença a gastar-se i tot.^^

    ResponElimina
  19. Aquest post va ser escrit en un moment de debilitat i de reprovació personal. Hi ha coses que no s’entenen, i una és com algú pot cometre el mateix error un cop rere un altre. Fàcil, perquè penses que no és cap error. Però caram, al final les coses no són mai tan diferents. Gràcies per ser-hi, i pels vostres comentaris.

    Elur, començo a sospitar que per aquí deu anar la cosa, perquè no he vist ningú que em vingui a validar el record, per tant, deu ser que estic fent trampes d’alguna manera.

    Yáiza, m’he aixecat menys vegades de les que he caigut, i fins i tot així, moltes no m’he acabar d’aixecar del tot. Ensopegar a mitja alçada, si és que sóc un professional. Això d’esquivar la pedra… que complicat. Hi ha pedres que són muntanyes.

    Laura, massa sense que es consideri dopatge, oi?

    MBosch, mirat així, potser tens raó, però els tres em semblen de dubtós honor…

    Mireia, que poètic t’ha quedat. Però em sembla que aquestes arestes costarà de llimar-les.

    Jpmerch, em sembla que he de dir el mateix que tu, d’algunes ni me’n penedeixo, però vols que fem una competició a veure qui guanya?

    Assumpta, en aquest cas, es tracta de la mateixa pedra, així que sí, malament. O no? Què sé jo. No em prenc a broma la teva pregunta, al contrari, l’has clavat. El que passa és que tot i ser la mateixa pedra, sempre penso que és una mica diferent. I potser ho és, però que jo m’enganyo com el que més, això també t’ho dic. Jo no compto que arribi el dia que no ensopegarem més. Saber-se aixecar també és un art, però jo no sé si mai m’acabo de posar dret del tot.
    Comentari 2: ja veuràs amb el que li he dit a la Ventafocs, i amb el que t’explico a tu, que la pedra, almenys el concepte de pedra que jo vaig fer servir, que el que canvia és la percepció (o qui sap si la falta de percepció!), perquè la pedra és la mateixa.
    Penseu perquè voleu! Em sembla que ja veniu predisposats a això.

    rits, això ho hauran de decidir els jutges, i jo de tu no me la jugaria amb mi.

    Porquet, a Julio Iglesias? Ara sí que em deixes astorat, no ho agafo.

    Laia, però si fa temps que vaig anar a Irlanda, encara em persegueixen els Leprechauns, tu creus? La veritat és que jo em considero prou imbècil perquè els Leprechauns no hi tinguin res a veure. A més, culpar-los a ells, pobres, tampoc trobo que sigui just. Encara que posin les pedres, els que ensopeguem som nosaltres.

    Garbí, el teu comentari és més profund del que sembla. Bé, no, de fet ja ho sembla de profund. Personalment he de dir que jo les pedres sí que les veig a venir, perquè ja me les conec. La part greu és l’altra pregunta, que tot i saber-ho, potser no les volem evitar. O la versió lleu, ens enganyem a nosaltres mateixos pensant que serà diferent. En realitat sabem que no, però ho volem creure.

    ResponElimina
  20. Carquinyol, però Sísif ens porta molta avantatge de temps!!

    McAbeu, segurament l’Assumpta i tu teniu raó, no seríem tan ximples d’ensopegar més d’un cop amb exactament la mateixa pedra, no? Doncs mira, jo sí que sóc així de ximple. El que passa és que la pedra de vegades em sembla diferent, però només veig la diferència jo. La teoria és molt fàcil de formular, però després passa el que passa. Jo ja no sé si ho encaro diferent o no, sempre acabo equivocant-me de la mateixa manera, sóc un cas.

    Òscar, les ferides hi són, t’ho puc assegurar. Potser no són tan visibles com aquestes que dius, i curiosament, cada cop que trobo la pedra, se m’obliden completament. O potser és el que dius tu, vaig mirant la lluna (la de València) tot el dia, i no veig res de res.

    Marienkafer, això s’entén en funció del que consideris que és la pedra. Jo considerava la pedra com el tot, però de vegades et poses en situacions en les que esperes no ensopegar amb pedres concretes. En casos així sí que coincidiríem, jo també tinc l’esperança de no trobar-me-les, o vull creure que no hi seran, però al final, les coses no canvien tant.

    Ventafocs, jo penso que és més aviat la meva percepció, vull dir especialment això, el que fa que la pedra sembli diferent. La pedra sempre és la mateixa, però segurament busco la manera de creure que no serà així, i que aquest cop la podré saltar, o ves a saber. Si ensopegar ens ensenya, jo sóc un alumne pèssim, la veritat. Aniré a setembre segur.

    Anna G., benvinguda al Bona nit! Què vols que et digui, jo preferiria que se me n’escapés alguna…

    Maria, això no ho saps, no has vist la meva pedra com està, pobreta.

    ResponElimina
  21. XeXu, aquí va l'explicació (cutre i lamentable, ho sé, però m'ho vas fer venir al cap vés a saber per quina estranya connexió neuronal)

    http://www.youtube.com/watch?v=ppYmtS9hMws

    Atenció a la imatge de reietó del Kameha-Ameha!

    ResponElimina
  22. Moltes, moltes, sóm in poc cabuts...

    ResponElimina
  23. PORQUET!! Hahahaha... ostres, en Julio Iglesias, si us plau... ni una miserable coreografia, tota l'estona assegut i tocant-se els peus i els turmells... fatal, eh? fatal... :-D

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.