divendres, 6 de maig de 2011

Discret o insensible

Tinc un dilema amb mi mateix, el que considerava discreció pot ser insensibilitat. Conec una persona que està passant per un drama personal, un drama que ha sortit a la premsa i tot, i que li toca de prop. Però aquesta persona entraria en aquella categoria que anomenem 'saludat'. Hi tinc molt poca relació. El problema és que les notícies volen i hi ha qui no es sap estar callat, de manera que el problema ha arribat a orelles de tothom. Al meu entendre, aquesta persona no deu tenir ganes que li recordin constantment la tragèdia, i menys encara gent que ni li va ni li ve, ni té per què saber res de la seva vida. Per això la meva actitud és de discreció, de no comentar-ho, i en el cas de trobar-lo, parlar-hi amb normalitat, amb tacte, amb compte, però amb normalitat. Dubto però, quan algú altre proper a mi, i amb la mateixa (poca) relació amb aquesta persona, se li planta davant i li pregunta com està, i li menciona tots els tòpics que es diuen en aquests casos, que jo detesto. És una mostra de sensibilitat, d'empatia? Si fos jo el que té l'ànima esquinçada no voldria que la gent que no és del meu entorn sabessin res, ni em vinguessin a preguntar res. Em molesta. Sé que no tothom és així, i potser aquesta persona agraeix l'interès. Per mi, és ficar-se on no ens demanen. D'aquí la discreció, d'aquí un senzill 'ànims nano', amb una pressió a l'espatlla. Mai, mai diria que em poso en el lloc d'una persona que pateix així, m'hi mostraria empàtic, ni explicaria, encara menys, altres drames meus,  perquè no ho pots entendre si no ho vius. Tret que es tracti de persones realment properes. Llavors les normes, per força, canvien.

30 comentaris:

  1. és un d'aquells casos on la moneda queda dreta per la bora. als meus ulls, segur que agraeix aquesta normalitat que li ofereixes.

    ResponElimina
  2. Insensible, no. Podria ser que fossin diferents menes de sensibilitat. I jo crec que no hi ha normes que serveixin per a tothom. Hi ha molta gent que agrairà la teva discreció i d'altra gent que agraeix les mostres d'interès i suport, si les sent sinceres. De tota manera jo amb les persones no molt properes, "saludades" com tu dius, faria el mateix que tu, i segurament si veiés una altra manera de fer i de dir, més interessada, tindria els mateixos dubtes que tu... tot i que seguiria amb la meva.

    ResponElimina
  3. M'ha passat una cosa semblant, concretament la setmana passada. Si bé no és un cas una mica mediàtic com sembla ser aquest, he de dir que vaig actuar igual que tu. Tampoc és un amic, ni un "saludat". Està enmig. Em vaig interessar per aquesta persona a través d'un amic seu proper, que també conec bastant i que veig i hi parlo cada dia. Però a l'afectat no li vaig comentar ni una paraula pel mateix que dius tu: no m'agrada posar el dit a la llaga, jo ho odio i a més em fa sentir molt malament.

    És clar que tot depèn de la persona. De la mateixa manera que és impossible posar-se al lloc de l'altre si no s'ha passat per la mateixa situació, també pot ser un error el fet de pensar que, igual que a nosaltres, a aquella persona no li agrada que la gent tregui el tema. Perquè hi ha persones que en aquests casos, si bé ho passen malament, els agrada que la gent ho sàpiga. I fer-se víctimes, remarcar la seva situació, "mira que malament que estic, tot el que m'ha passat". No seguir-li el joc, però, tampoc és una putada, a diferència de l'altra situació, que considero que sí que ho és.

    Ha estat un comentari perquè també m'hi he trobat, en situacions així...

    ResponElimina
  4. Pot sonar insensible des de l'exterior, però si et coneix bé ja veurà que no ho és.Actuo de la mateixa manera i més d'un cop he tingut aquestes sensacions.Seguiré els consells que et donen de prop.^^

    ResponElimina
  5. Les mostres de suport sempre es valoren i queden en la memòria , a més ell n'és conscient de que tothom sap pel que passa, així que sino li dius res fins i tot et pot tractar d'hipòcrita...

    ResponElimina
  6. es fa difícil saber si l'altra persona agraeix la discreció o agraeix l'interès o si ja n'està fart ....si és només saludat potser ja està bé mantenir la discreció....

    ResponElimina
  7. A veure... sense llegir els comentaris dels altres.

    Si aquesta persona fos jo, preferiria que no me'n parlessis. Tu mateix dius que no teniu cap relació estreta... llavors, qualsevol pregunta, qualsevol mostra d'interès, pot semblar morbós, ganes d'obtenir detalls...

    Clar que jo també sóc d'aquestes persones que porten la discreció al màxim. No m'agrada fer preguntes, ficar-me en coses personals. Sempre penso que si algú em vol explicar alguna cosa, ja ho farà... i si ho fa, llavors sí que miraré de saber escoltar-la com cal.

    ResponElimina
  8. És un tema difícil i passa, com tants d'altres, per la mirada que tenim sobre les coses. Jo, per exemple, mai pensaria que algú que s'interessa per a mi -sigui en cas de desgràcia o de goig- ho fa sols per rebre informació o morbo. Diga'm ingènua, però jo li obriria el cor i em reconfortaria molt saber que es preocupa per a mi, i no per anar de víctima com ha comentat na Laia, sinó perquè som una persona comunicativa i afectuosa. Però entenc perfectament la vostra posició. Supòs que el punt està en actuar com sents de cor. I si en aquest cas és ser discret, fes-ho. La opinió de l'altra persona no és important, sobretot si sols és un saludat. No obstant tiro una llança a favor dels afectuosament demostratius: no sabeu la pena que fa sentir rebuig i desconfiança quan t'interesses de cor.

    ResponElimina
  9. cada persona té unes actituds diferents davant els problemes, però generalment ho veig com tu, lo millor és la discreció i fer saber que per qualsevol cosa estem allà, sense furgar gaire en la ferida. JO també agraeixo que em deixin tranquil en aquestes situacions en les que molta gent els agrada posar molta salsa.
    No som tant diferents tu i jo.

    ResponElimina
  10. La discreció, al menys quan no hi ha prou lligam per oferir altra cosa, és el que toca i és el que s'agraeix.

    La sensibilitat (mal oferida) pot ser un primer pas per coses com xafarderia, condescendència, etc.

    ResponElimina
  11. Em sembla el més correcte. El mal és que moltes persones que es volen creure "sensibles" i "sinceres", l'únic que fan és aprofitar qualsevol ocasió per parlar d'elles mateixes i, després, anar explicant a tort i a dret el molt que "han fet" per tu. Es nota alguna mala experiència pel mig? ;) Serà que em faig vella, molt vella alguns dies.

    ResponElimina
  12. Això va persones. A mi, personalment em passa com a tu. En persones no properes no m'agrada ficar-me ni preguntar si no ho demanen. Ho trobo una manca de sensibilitat. Veus, tu et preguntes si el fet de no entrar-hi és ser insensible i jo penso que precisament és al revés.

    El que si que faig és donar el condol quan cal. Això ho trobo una mostra d'educació. En l'estil que dius "ànims" i sense entrar-hi si l'altre no vol, però donar el condol no està mai de més.

    Però no necessàriament ha d'anar per aquí, oi? El que expliques m'ha passat. Tinc uns col·legues, que no amics, que son bombers. En una època van passar moltes coses força horroroses. Ells tenen els seus mecanismes per refer-se de les catàstrofes que professionalment poden viure i estan preparats. Però com havíem de reaccionar els que el vam veure per la tele el dia després de sant joan? va ser molt difícil de decidir, però vaig optar per fer com tu. Si no en volíen parlar, no calia donar a la nafra. I crec que ho van agrair. Sinó era una mica de sensacionalisme que no cal.

    Les coses que fan mal demanen consol però no refregar-s'hi i fer safareig.

    ResponElimina
  13. Este tipo de situaciones es incomoda aunque conozcas mucho a la persona y lo malo es que no hay un manual de como comportarse porque cada uno somos un mundo. La manera como lo estás llevando me parece correcta, si esa persona quiere hablarte del tema vale, pero sacarlo para regocijo tuyo no, por muy poco contacto que se tenga. Espero que todo vaya bien.

    Un beso!

    ResponElimina
  14. Jo crec que simplement has de fer allò amb el que et sentis a gust. Si ho sap tothom, ell ja sap que tu ho saps. Això, amb un somriure, o com tu dius un "ànims, nano", pot ser més que suficient, i menys molest que altres mostres de "sensibilitat", potser fingida.

    ResponElimina
  15. és ben complicat saber quin és el punt just on poden arribar les nostres paraules o els nostres gestos. Potser el que per a algú és discreció per altres és insensibilitat, però si és una persona que no és gaire pròxima a nosaltres aquestes diferències no es presenten tan accentuades. Jo també actuaria com tu, amb la normalitat d'una conversa i un toc a l'espatlla acompanyat dels teus ànims.

    ResponElimina
  16. A mi també "ànims nano" em sembla perfecte, és com dir, si em necessites ací estic jo. Sóc dels que es tornen extremadament introvertits quan viuen moments difícils, tanmateix un gest semblant em reconfortaria.

    ResponElimina
  17. Si la relació és poca, jo tb sóc d no atabalar o d com a molt deixar anar algun ànims com tu dius.

    ResponElimina
  18. Crec que bevem de les mateixes fonts. Si la relació, com dius, és de saludat, jo no sóc partidari d'entrar en les intimitats de l'altre. És més, potser el reconforta més saber que tu ho saps, amb el simple toc a l'espatlla, però que has tingut la delicadesa de no entrar al seu món (món en el qual mai no hi has estat perquè no heu format part del cercle més íntim d'amistat). No has entrat però li has mostrat el teu suport i el teu ànim. No cal més. No és ser insensible és ser delicat i oferir el teu suport "en qualitat de saludat" a aquesta persona que ara ho està passant malament.

    És difícil mantenir l'equilibri però crec que ho has fet perfectament.

    ResponElimina
  19. M’he trobat en els dos costats de la situació. En el que tu estàs ara, a vegades m’he penedit de ser tant discreta perquè després m’ha donat la sensació que no m’he ofert tot el que devia o podia. I quan vaig estar a l’altre costat vaig agrair molt totes les mostres de suport, els qui venen per tafanejat també es veuen a venir i optes per ignorar-los i en canvi em van decebre alguns silencis que no vaig saber interpretar. Encara avui penso que si eren per discreció m’hauria agradat que no n’haguessin sigut tant de discrets.
    És molt difícil valorar el que és millor en cada cas. Crec que en aquestes situacions és millor fer cas al que dicta el cor, no al que dicta el cap.
    Però de totes maneres tu ja has actuat aquí i crec que com tocava.

    ResponElimina
  20. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  21. Moltes gràcies a tots pels comentaris, com sempre està molt bé comprovar la diversitat d’opinions, que no és altra cosa que la diversitat de personalitats que es pot trobar en un grup de gent triada més o menys a l’atzar. Com és natural, els que estem per aquí tenim algunes semblances ineludibles, però tothom és diferent en essència, i això ajuda molt a aprendre a base de conèixer múltiples visions.

    Color camaleó, suposo que tendim a fer el que ens agradaria que ens fessin, quan es tracta d’un cas com aquest, en que no es coneix prou la persona. Jo agrairia que m’ho fessin a mi, que actuessin en discreció, perquè tu saps que ho saben, però no cal que t’ho diguin. Mostrar que ets allà, al nivell que et toca, ni més a prop, ni més lluny del compte. És la meva idea.

    Carme, naturalment, amb aquests temes no hi ha qui et guanyi. Jo no sé què necessita aquesta persona ara que no està bé. Però el que penso és que no cal que li recordin que no ho està, i que ha de ser molt dur. Divendres vam dinar plegats, cosa que no sol ser, i el vaig veure riure amb les bromes que feia a uns i a altres, i a més ho vaig fer molt conscientment, no feia el boig ni el ‘capullo’ com altres vegades, eren bromes per riure una mica, però que no se n’anessin de mare, pensant en ell, que li aniria bé relaxar-se una mica, però sense que li semblés que al seu voltant era tot festa major, mentre per dins ell estava destrossat. Penso que me’n vaig sortir.
    Jo no dic que les mostres de suport no siguin sinceres, que segur que ho eren, però és que a mi potser m’irritarien. Si tinc un problema ho saben dos o tres. Encara que després sàpiga que és de domini públic, prefereixo que ningú ‘no autoritzat’ em digui res, perquè no n’han de fer res. Cert que en certs moments, no et fixes en aquests detalls i t’és igual tot. Però en el meu cas, que per sort no crec que sigui el da massa gent, aquest fet comporta una irritació real immediata, i per això me n’adono. Ningú a qui jo no li hagi dit n’ha de fotre res de les meves coses. Per més que ho sàpiguen.

    Laia, no em sorprèn el teu comportament, pel que dius és similar al que m’ha passat a mi, i hem actuat també de manera semblant, suposo que perquè no ens agradaria que ens ho fessin si estem de l’altre cantó.
    A la gent que els agrada fer-se les víctimes, jo crec que realment no els passa res tan greu. Quan et passa una cosa realment dolenta et deixa commocionat, i no crec que estiguis per anar buscant compassió. Segurament també hi ha gent que no se les dóna de passar-ho tan malament, però agraeixen que se’ls acostin i els preguntin què tal. Jo no seria d’aquest tipus, i pel que veig tampoc. I aquestes persones potser pensaran de mi que sóc insensible i que passo de tot, de fet això és el que ha generat el post. No és la meva intenció, però tampoc em vull fotre on no em demanen.

    Maria, no em coneix bé, em coneix tant com jo a ell, és a dir molt poc. La veritat és que no hi puc fer res del que pugui pensar de mi, com que no tenim relació, jo ho faré a la meva manera, què sàpiga que em pot trobar si ho necessita, però no ho farà, però respectant això precisament.

    Molon labe, és una opinió interessant, potser a tu et va bé això de que tothom el pregunti quan estàs malament per alguna cosa. És clar, jo no opino així, prefereixo que em deixin estar els que no conec massa, per això aquests comportaments oposats poden tenir reaccions diferents en funció dels comportaments dels altres. Jo em sento hipòcrita si faig el paperet d’anar-li darrere quan generalment ens saludem i prou. A més, el que ha generat el post és que una companya meva ho fes, s’interessés per ell amb una confiança que no tenim amb ell. Continua a baix

    ResponElimina
  22. Potser estic condicionat perquè no és només el fet d’interessar-se, aquesta persona té comportaments que jo no comparteixo de cap manera, com que sempre ha d’explicar algun cas que li toca proper que s’assembla al que estem tractant. I no ho fa per ser més que ningú, al contrari, si és de les persones de més bona fe que conec, però a mi em molesta. Si algú t’explica alguna cosa, collons, escolta’l! No li diguis que a tu també et passa el mateix! Segur que no és veritat, perquè no hi ha dues situacions iguals. Bé, m’allargo perquè sí. A mi m’agrada mantenir-me al meu lloc, si es tractés d’una persona propera, no se’m trauria de sobre en tot el dia.

    Elfreelang, d’aquí els meus dubtes, no el conec prou per saber el que li va bé, de manera que actuo com m’agradaria que ell fes si l’afectat fos jo. Que em parlés amb normalitat, demostrant-me que ho sap, però que no tinc per què parlar-ne, que mirés de fer-me riure o distreure’m si es dóna el cas… coses així.

    Assumpta, en els comentaris hi ha alguna diversitat d’opinions, però el que tu dius és exactament el que penso jo, ho has clavat. Jo no sé si la persona ho pensa això, però jo veient-ho des de fora, hi veig un interès morbós en que vagis a parlar amb algú que ha patit una tragèdia, si no hi tens una relació anterior que et permeti fer-ho. I que sigui un interès morbós no vol dir que sigui buscat, que la persona ho faci per saber tot el que ha passat, senzillament que hi ha gent que sent atracció per les desgràcies i hi va com mosques a la mel a donar condol.
    En un cas amb tan poca relació, la persona no et vindrà a explicar res, és això que dius tu, si vol ja vindrà, però és que en aquest cas no serà així. Per què hi has d’anar tu a demanar-li coses que no t’ha volgut explicar ni ha buscat consol en tu? Per mi, això està claríssim. Això no vol dir que no et mostris receptiu, que d’alguna manera, amb llenguatge no verbal, li facis saber que ho saps i que et sap greu, quan te’l trobes casualment, perquè és l’única manera com ens el podem trobar. Si pel que sigui decideix parlar-te, tot plegat no vol dir que no et mostris predisposat a escoltar, és clar que sí. Llavors, un cop t’ha posat en el seu cercle, sí que pots interessar-te per ell, de fet, ho has de fer.

    Vida, no fas més que confirmar que acabem actuant com ens agradaria que actuessin amb nosaltres. A tu t’agrada, t’afalaga i et fa sentir millor que es vinguin a interessar per tu, i no penses que pugui ser per morbo o per tafaneria. Jo penso que en molts casos no ho és tampoc, que la gent hi va perquè se senten empàtics, però com que jo penso d’una altra manera, aquesta sensibilitat a mi se’m fa sobrera. El cas del que parlo va ser en unes escales, amb el pobre noi assegut, ja parlant amb algú (que em temo que tampoc és de la seva confiança) i nosaltres tres baixant. Dos haguéssim passat de llarg, potser amb una mirada de confort, o algun gest, però una es va aturar a parlar, i que què tal, i que què tal la família i que què va passar, i que si no som res, i que a ella també li havia passat una cosa similar (que no tenia res a veure, per cert)… coses que per mi són intolerables. El noi no semblava molestat, és cert, però què has de fer, mirar la persona i dir-li ‘a tu què t’importa!’. No ho faràs tampoc.
    Pel que fa al que dius dels afectuosos demostratius, que és una bona descripció, res en contra, mentre tothom sàpiga quin és el seu lloc. Pots creure’m si et dic que amb els més propers jo actuo així. Si a algú li passa alguna cosa estic per ell, li pregunto, li abraço, i sobretot l’escolto sense posar la meva vida per davant en cap moment. Però si es tracta d’un saludat, no és feina meva, perquè ell té les seves persones de confiança. Amb els quatre gestos que li he fet ell sap que si em busca jo hi seré, però ha de ser ell el que em busqui, i sé que no ho farà.

    ResponElimina
  23. Garbí, en aquest tema està clar que sí que ens assemblem, perquè has dit una cosa que jo també penso. L’altre ha de saber que hi som, però no és feina nostra perseguir-lo si no som de la seva confiança. Si ens busca, farem el que calgui. Si no ens busca, serà per alguna cosa, no? A més, tenint en compte que és un lloc on tothom s’assabenta de les coses i pots sentir la mateixa pregunta 50 vegades. Al final et fa més mal que et preguntin que no pas que et deixin tranquil.

    Òscar, què puc contestar-te? De vegades ja passa que jo en el post m’enrotllo i m’enrotllo per dir algunes coses, i després va algú i amb un parell de frases ho explica a la perfecció. En aquest cas, has estat tu. Un anàlisi de 10.

    Clídice, sé que les persones que descrius existeixen, i jo les posaria a la presó directament. Però no crec que sigui el cas, la persona que feia això que jo no entenia sempre va de bona fe i no s’atribueix cap mèrit, però sempre s’interessa per l’altre perquè és així, sense adonar-se que de vegades l’altre no li té confiança com per explicar-li res, i que això deriva, com diu l’Òscar, en tafaneria i condescendència. Si a sobre ho amaneix amb la ‘típica experiència pròpia’, encara pitjor. Però ho fa sempre, independentment de la persona, i potser això es podria considerar una virtut, però als meus ulls, no ho és. Mala experiència? Per part meva no, només aquesta que he anat explicant en el post i al llarg de tots els comentaris.

    rits, si sóc sincer, jo també ho trobo una falta de sensibilitat furgar a la ferida d’algú que pateix quan ningú t’ha convidat a fer-ho, perquè ell no te n’ha fet partícip directament. Però d’alguna manera sí que entenc que des de fora queda millor el que s’interessa que el que passa de tot. Jo valoro molt la discreció i preferiria els que no em diuen res, si no són del meu cercle.
    Ostres, a mi donar el condol em costa molt, molts cops em quedo sense saber què dir. Mira que no tinc massa problema de parlar de la mort ni m’espanta especialment, però plantar-me davant d’algú que ha tingut una pèrdua em costa horrors.
    El que expliques té molt sentit, i crec que és aplicable a altres situacions, salvant les distàncies. Si coneixes un grup de bombers i veus que s’estan enfrontant a moltes desgràcies, fins i tot per la tele, i després quan te’ls trobes vas i de seguida els preguntes ‘i què tal? I com esteu? I és molt dur? I us afecta gaire? I heu vist coses molt xungues?...’ és com si es portessin la feina a casa. Reunir-se amb els amics pot ser un moment per treure les coses de manera més calmada , desfogar-se una mica, però el més normal és que la manera de desfogar-se sigui oblidar tot el que s’ha viscut i ni que sigui per una estona, pensar en altres coses i passar-ho bé.

    Marienkafer, en cadascuna de les situacions que ens anem trobant desitjaríem tenir un manual, però no existeix, i potser seria tot més avorrit si existís. Com a mínim jo em quedaria sense material pels posts, em diríeu ‘mira el manual!’, i aquí s’hauria acabat tot. Jo crec que faig el correcte perquè no es tracta d’una persona propera. Si fos del meu cercle em tindria allà contínuament. Com que no és així, si em vol que em busqui ell, que segur que em trobarà.

    Yáiza, més que fer el que em faci sentir a gust, penso el que em faria sentir a gust si estigués de l’altre cantó, per tant, el que crec que el farà sentir a gust a ell. Naturalment, ell no té per què ser com jo, d’aquí els meus dubtes, però penso, com dius, que se sentirà més còmode si li mostrem un suport passiu, nosaltres que no som del seu entorn, que si li anem preguntant i compadint-lo.

    ResponElimina
  24. aina, si sabéssim com hem d’actuar en cada moment, respecte els altres, tot seria més fàcil, però seria gairebé inhumà. Potser tens raó en que en ser una persona no tan propera, és una mica igual com actuïs, perquè li serà igual. En canvi, algú del nostre entorn sí que voldrà de nosaltres coses concretes, i també és feina nostra saber com hem d’actuar, perquè ja el coneixem. No és una tasca fàcil, però amb els propers més o menys sabem com reaccionen i què necessiten.

    Jpmerch, aquí està el tema, jo sóc com dius tu, per tant aquestes mostres de suport més silencioses les aprecio més. Algun cop m’he sentit molest perquè algú a qui no he ‘convidat’ ha mirat d’interessar-se per les meves coses, i sense que fossin tan greus com el cas que descric.

    Marta, la relació és poca, i a més ell té altra gent més propera amb els que ja ha parlat. Personalment no crec que ens hi haguem de posar, però sí demostrar-li que som allà.

    Porquet, dius coses molt sensates, per això val la pena exposar algunes coses aquí, s’aprèn molt. Si mai no hem tingut una conversa llarga, un contacte constant, no és possible que el primer que tinguem sigui per anar a compadir-lo i posar-nos en el seu món, per més que sapiguem què passa. Almenys jo ho veig així Amb els més propers ja donem tot el suport que es reclama, però aquesta intromissió a mi no m’agradaria que me la fessin, per això no la faig jo, en principi es tracta d’això. De fora algú pot pensar que he estat poc efusiu, però penso que no pertoca, no en el meu cas. Sempre intento mantenir-me en el meu lloc en les relacions personals, ara que, com dius, l’equilibri sol ser molt difícil de trobar.

    Laura T., el problema és que s’ha de saber trobar l’equilibri, i no és fàcil. Si reps un silenci d’algú que esperes molt, és decebedor, i no s’entén. Però com saber si aquesta persona espera això de nosaltres o una altra cosa? Bé, la proximitat ho marca, això ja és una pista. Si algú que sempre està al nostre costat després no sap aportar-nos el que ens cal, o senzillament no fa res, malament. Però en el cas que explicava dubto molt que la persona esperés res de nosaltres, si no, hagués vingut a explicar-nos-ho, i no ho havia fet, ens en vam assabentar perquè les notícies volen. Jo solc guiar-me pel que diu el cap, que és més sensat. En aquest cas em diu que no em fiqui on no em demanen, i crec que encerta. Demostrant que ets allà, que ho saps, però que respectes la discreció, crec que ja estàs allargant una mà. Si la vol, l’agafarà, i allà seré. Si no, doncs és que no la necessita.

    Mbosch, una cosa és rebre ànims, que és justament el que vaig fer. Si és una persona important, t’hi impliques. Si no, demostres que ets allà, per si cal. Dónes ànims, i llestos. Però una altra és, sense tenir relació amb la persona, anar-li a preguntar i treure-li el tema. Penso que això és sobrepassar la confiança.

    ResponElimina
  25. Penso el mateix i a vegades també crec que dec semblar insensible, per això algun cop he deixat anar un "estic el corrent, si necessites alguna cosa, compta amb mi" o similar o un somriure entenedor. No m'agrada anar a preguntar si sé què ha passat, és com fer-li remoure i reviure constantment el drama.

    ResponElimina
  26. Veig que pensem ben bé igual... Són temes molt delicats i, quan es tracta de desgràcies, de problemes molt importants -com en aquest cas- la persona afectada busca parlar-ne amb els seus més propers i gairebé agraeix que no se li tregui el tema si no hi ha massa confiança... Al menys, jo sóc exactament així :-)

    ResponElimina
  27. Jo també actuo com tu. Normalment, però, potser per la meva professió, m'ho venen a explicar. Així que llavors, ja és diferent.
    Això sí, quan és algú proper, intento estar el 100% bé per poder ajudar-lo. I normalment, si és proper, ja el coneixes prou com per saber si li agrada que li vagis preguntant com està o no.

    ResponElimina
  28. Jo penso que les dues postures són acceptables, sempre i quant no superin límits, els uns per massa i els altres per poc.

    ResponElimina
  29. I el que fa molta ràbia (quan ets l'afectat) és la falsa compassió... Així que més val evitar fer mostres exagerades de comprensió.

    ResponElimina
  30. Deric, la teva manera d'actuar m'ha semblat encertadíssima. Està molt bé si ets capaç d'actuar així, mostres que no te'n desentens, però no envaeixes la intimitat de l'altre si no t'hi ha convidat. Ostres, si algun dia me'n passa alguna espero trobar-me gent com tu!

    Assumpta, jo també, penso que la intimitat de les persones s'ha de mantenir quan no es té prou confiança. Quan sí que es té, primerament la persona ja te'n fa partícip, però a més, les regles del joc canvien, perquè de tu mateix surt estar a sobre d'aquesta persona. Suposo que ja ho has fet, però si no, mira el comentari d'en Deric, que a mi m'ha semblat de 10.

    LLuNa, entenc que et deus dedicar a fer de psicòloga o similar. Bé, si és per feina, tu tens dret a ficar-te i a aprofundir a la vida dels altres, però és que t'ho demanen! Segur que, justament tu i els que us dediqueu a això, la vena tafanera la deixeu a banda (potser no sempre!), i us centreu en el que us expliquen amb tota la discreció possible. Ah, i a més tens molta raó, quan coneixes bé a una persona ja saps en quins casos li has d'anar al darrere i en quins més val deixar-lo tranquil.

    Adbega, buscar l'equilibri és sempre el més difícil, però jo no parlo de girar-li la cara i passar de tot, sinó de tractar-lo amb el respecte que mereix la manca de confiança que ens uneix.

    Yáiza, hi estic d'acord, que et vingui algú que no coneixes dient 'ai pobret, quin greu que em sap, deus estar fatal, segur que ara et vols morir, a mi em passaria, ostres, que desgraciat que ets, em sap molt greu...', bé, ja saps que no és així, que és exagerat, però pot ser el que senten les nostres orelles d'algú que no sabem ni per què ens parla, i que voldríem engegar.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.