dimarts, 31 de maig de 2011

Boques

Sempre he defensat que si et queixes molt d'una situació, però no fas res per posar-hi remei, estàs perdent el temps i no et serveix de res. Parlem de situacions en les que, si actuem d'alguna manera, es poden solucionar o almenys canviar. No és cap secret que la majoria de gent xerra molt i al final no fa res. Però d'aquests ja t'ho esperes, perquè quan els animes a fer un pas endavant, ja posen cara d'espantats. Fi de la història. 

Però n'hi ha uns altres que em cauen especialment simpàtics, i ho dic amb el sarcasme més gran del que sóc capaç. Són aquells que s'omplen la boca: que si jo tal, que si jo pasqual, que jo faria tal cosa, que jo ja hi he passat i sé de què va, i que com dius tu no aconseguiràs res, que ho has de fer així o aixà... I ostres, al final te'ls creus. Gent amb empenta. Gent amb criteri, amb experiència. Líders nats, vaja. Llavors és quan els dius 'vinga, som-hi, anem a fer el que tu dius!', i en aquell moment han de marxar, o tenen una altra cosa molt important a fer, una excusa, un argument... si t'hi fixes bé, comences a veure com se li taquen els pantalons i se sent la pudoreta. Són gent que alcen la veu, que són als que més se sent, però que a l'hora de la veritat es desinflen, es fan fonedissos, a l'hora de posar-hi pebrots, ni panses són capaços de posar-hi. Gent tan i tan valenta, que no s'atreveixen ni a estampar una signatura en una carta de queixa. No fos cas. En definitiva: Boooooooooooques!!!

21 comentaris:

  1. Paradoxalment és la gent més reconeguda. Tenen el seu mèrit, ja que per a ser d'aquesta manera no tothom val. Jo per desgràcia n'he conegut uns quants.

    ResponElimina
  2. Sí... és que hi ha de tot en aquest món...

    ResponElimina
  3. És un tipus de gent i una lliçó de vida que vaig tenir la sort d'aprendre ben prestet, amb devers 11 anys. Des de llavors, mai faig res perquè un altre m'animi a fer-ho.

    ResponElimina
  4. I tant que son uns boques. I uns covards.
    Però saps, ells es posen en evidència ells solets (l'únic és el sentiment de ràbia que t'emportes en haver cregut en ells)
    Qui està en els moments claus és qui compta.

    ResponElimina
  5. que fàcil és sempre solucionar els problemes dels altres, i d'això els boques en saben un niu

    ResponElimina
  6. Jo de vegades soc boques, jeje, u reconec, que hi farem... per sort no gaires i reconec que aquet tipus de gent em posen dels nervis encara que hi ha gent per tot, sino, quin aborriment, no?

    Un peto!

    ResponElimina
  7. Jo, per si un cas, sempre procuro no proposar mai res hehe... no fos cas que algú em volgués fer cas i dir-me allò de "vinga, som-hi, anem a fer el que dius" :-)

    De veritat, eh? Si no estàs disposat a fer alguna cosa... trobo que fer propostes o voler donar a entendre que en saps més que ningú, no tan sols és de "boques", és ser tonto de solemnitat.

    Si jo alguuuuuuuuuna vegada proposo alguna cosa (i ja dic que, si puc, procuro no dir res) és ben bé perquè estic disposada a que em diguin "fes-ho", sinó, calladeta estic més mona... No cal córrer riscs innecessaris hehehe

    ResponElimina
  8. XeXu... vigila que sé el que estàs pensant... :-DD

    Una cosa és fer propostes i, remarco, "voler donar a entendre que en saps més que ningú"... i una altre és fer petits suggeriments, deixant clar que tu no els faràs... ;-))

    ResponElimina
  9. Aquests que sempre donen consells predicant amb l'exemple i que s'erigeixen com a guies vitals dels desgraciats que no sabem remenar-nos bé en el quefer diari, són els que quan arriben magres s'amaguen com els cargols i només saben dir "ja t'ho deia jo que anaves pel mal camí", en conec molts d'aquests, massa

    ResponElimina
  10. Merda! Sóc una boques? Ho sóc? Espera, pensa... no, si jo diria que en aquest aspecte sóc basant prudent... No dic que no m'agradi arreglar el món des de la cafeteria de la Facultat, tot fent un cafè, però crec que no és això exactament el que critiques. I normalment sóc tan bleda que quan em diuen "doncs fes-ho", doncs ho faig. I així estic emmerdada en mil coses diferents, nou-centes noranta-nou de les quals hauria d'abandonar ara mateix.
    Els boques existeixen... per a què els puguem criticar de gust després!

    ResponElimina
  11. en conec uns quants de boques i no m'agraden gens....menys paraules i més fets!

    ResponElimina
  12. Què gran frase espanyola aquella que se li pot aplicar a aquest tipus de gent : "manolete, si no sabes torear... pa que te metes?"

    Jo sóc més de la vessant asocial, prefereixo no dir res i posar-me a fer la meva... és tan cansat començar a parlar i a parlar per mirar de decidir alguna cosa !!!

    ResponElimina
  13. La coherència i la integritat són valors que escassegen avui dia. Penso que si obres la boca és per ser coherent, sino, més val callar, encara que et titllin de no implicar-te. Totalment d'acord amb tu!

    ResponElimina
  14. Hi ha una categoria de gent que encaixa amb la que dius, especialment amb la de que són incapaços de signar res!!! A la meva feina s'han de signar sovint diverses històries per ajuntaments, administració pública, etc... i és el moment en que comences a veure ulls mirant al cel, xiulets entonant diversos himnes... però tots els bolis caiguts.

    No he entès mai aquesta manca de responsabilitat i de mullar-se quan toca (compte, i tot sovint parlem de documents sense cap mena de compromís, eh?... però ni així).

    ResponElimina
  15. Ara em pregunto quina carta s'havia de signar, però vaja, el missatge està clar.
    Aquest són els que si haguéssin de fer res, veient-s'hi forçats, ho farien amb la cara tapada, no fos cas.

    ResponElimina
  16. Els has descrit perfectament! I hi un subgènere d'aquests boques que em cau especialment malament, que és el dels boques textuals, que tenen el seu habitat natural en diaris i altres mitjans de comunicació, Puaggg!

    ResponElimina
  17. ^-^Amb l'experiència ja els veus d'un tros lluny i xerren i continuen xerrant però a l'hora de la veritat,noi no sé els hi deu agafar una mica de por com tothom.

    ResponElimina
  18. és molt fàcil parlar, massa, per això hi ha tantes boques obertes... i ja no diré gaire res més, perquè no sé si sóc una boques, però sí que reconec la meva covardia :)

    ResponElimina
  19. Bé, com es pot comprovar, aquest post era una mena de desfogament, que de vegades va bé. Hi ha actituds que em treuen de polleguera, i poder deixar-ho anar aquí sempre va bé. I no perquè no pugui dir tot això davant de les persones que em provoquen aquestes úlceres mentals, que ja els vaig fotent mocs, però la violència verbal fa sentir incòmode a la gent que la sent, i gairebé per respecte a ells intento contenir-me. De totes maneres, és qüestió de que algun dia m’inflin les pilotes una mica més del compte. Gràcies a tots per ser-hi, i per comentar coses molt interessants.

    Jpmerch, doncs sí, sembla mentida, però hi ha gent que els té en molt bona consideració, fins que els veuen actuar així. La gràcia és que passen de gaudir de respecte, a ser odiats, pràcticament sense terme mig. Almenys, a fer molta ràbia.

    Carme, d’acord que hi ha de tot... però alguns perfils calen?

    Vida, això que declares al final és una mica fort, perquè no tothom és igual. No tinc res en contra de la gent que anima als altres a fer coses, però ha de predicar amb l’exemple. També pot ser que animi a un altre perquè no té valor i sap que aquest altre sí. Res a dir de gent així. Jo només parlo de gent que se les donen de saber-ho tot i de molt valents, i a l’hora de la veritat no en pots esperar res, perquè es caguen a les calces a les primeres de canvi. Parlar és gratis. Quan s’ha d’actuar, ja és una altra cosa.

    rits, ho expliques perfectament. Et queda cara de ximple quan t’adones que algun cop havies cregut en aquesta persona, quin error molt gran. Segurament els que actuen i posen pebrots a les coses no fan tan soroll, perquè no ho necessiten. Ja faran soroll quan toca. Com el Barça, oi? No s’ha de parlar a la sala de premsa, sinó al camp. Doncs això.

    Garbí, els boques saben de tot, són els que més en saben! Al final t’adones que l’únic que saben fer és parlar. D’aquí el nom que els donem, suposo.

    Marienkafer, hi ha gent per tot, però això no vol dir que alguns no siguin molestos. Pots estar callat, parlar però no atrevir-te, parlar i actuar... però ser qui més parla, ser el més llest, el que més en sap, i quan la gent et necessita per fer alguna acció, demostrar que ets un covard i que et cagues a les calces... doncs què vols que et digui. Una cosa és fer una mica el fatxenda, que ja pot ser molest. Però una altra és fer-se passar pel líder a l’ombra, que tot ho sap i tot ho controla, quan ets un mitja merda.

    Assumpta, ja mentre llegia el primer comentari ja pensava que no parlaves exactament del mateix que jo. Això és perquè t’ho agafes des de la possibilitat de que tu puguis ser una d’aquestes persones, has buscat similituds entre el que jo deia i coses que puguis haver fet tu. Jo parlo de la gent que és molt llesta i tot ho sap, per tant, davant d’una situació concreta, ells saben sempre la millor opció. Tant si els vols fer cas com si no, ells no seran qui moguin un dit per tirar-ho endavant, i sempre s’escaquejaran com puguin. No es tracta de fer propostes ‘lúdiques’, però preferir que un altre ho faci. Ni tant sols proposar una cosa seriosa, una acció, i no atrevir-se. En aquest cas busques algú que creus que sí s’atrevirà, no tothom té per què tenir la mateixa empenta. Però quan sembles un d’aquests, un que es queixa molt, un que lluita pel bé de tots amb els seus coneixements, que es fa sentir, i a l’hora de la veritat, només carcassa, doncs a mi em fot ràbia.

    Carina, ho expliques més que bé. Sembla que estan per sobre de tot i de tothom, en saben més que ningú i diuen com haurien de ser les coses. Ara, fer-les ja és una altra cosa. I si fracasses, sempre seran els primers a dir-te ‘ja t’ho deia jo’. Magnífiques persones.

    ResponElimina
  20. Yáiza, el que tu descrius és una altra cosa, les persones que no saben dir que no! Encara que penso que se n’ha de saber, no trobo que això sigui criticable. Tots parlem molt i exposem com creiem que s’haurien d’arreglar les coses, però si en parlem seriosament, i tenim el suport o les persones concretes que ho tiraran endavant (no tothom té la mateixa empenta, o dit d’altra manera, els mateixos pebrots), el mínim que es pot fer després és donar la cara, portar la veu o almenys estar al costat de qui la porta, no amagar-se en un forat i sortir després, encara atribuint-se algun mèrit. I això és verídic, que ho he viscut amb la persona que ha suscitat aquest post!

    Elfreelang, a mi les paraules no em sobren si després van acompanyades de fets. Bé, algunes sí que sobren, no ens enganyarem.

    Carquinyol, no sé si jo aplicaria ben bé aquesta frase del Manolete a aquesta gent. Més aviat els diria que ‘si no van a torear, pa que se meten’. Això que dius després no sé si és que no t’impliques en res. Bé, jo prefereixo la gent que es mulla, però almenys no xerres per no res.

    Martulina, per mi la coherència és molt important. És això. Si no t’hi has d’implicar, o posar-hi pebrots quan toca, no xerris. Si de principi mostres les teves cartes, no es pot dir res, ni tant sols covard. Covard es pot dir al qua es caga a les calces després de treure pit.

    Porquet, el mínim que es pot demanar a la gent que no signa aquestes coses és que et donin un motiu. De vegades n’hi ha, de motiu, i l’has de respectar. Però els que no ho fan per no emmarronar-se, doncs mira, poca implicació. Ara, que si sembla que estires del carro, i després ets dels que t’escaqueges, llavors sí que penso que no tens perdó. Això que deia de la poca implicació és un mal molt comú, però bé, jo em resigno a pensar que no es pot demanar a tothom el mateix. Amb altres coses sí que no trago.

    Joan, era una carta de protesta per uns fets que han passat a la feina. El que no es pot fer és treure pit, i després discretament no signar-ho. Ho trobo vergonyós. El cas en el que penso, ni veient-se forçat ho faria, perquè parla molt i al final res. Ni amb la cara tapada, no fos cas que algun dels culs que llepa ho sabés.

    Lablansky, tinc els meus dubtes, els que escriuen en un diari o mitjà d’aquests almenys donen la cara, no creus? Diuen les coses que pensen públicament, no en petit comitè, i qualsevol ho pot llegir. Almenys no s’amaguen. Com que no conec a cap columnista d’aquests, no sé si en realitat només ho fan veure, o és la seva ferma opinió que no els fa por d’exposar. Perquè quan parles de gent que escriu als diaris no et refereixes a en Macip, oi??

    Maria, he de dir que jo sóc dels que, si es diu de fer alguna cosa, agafo el toro per les banyes, i ho faig. Això no vol dir que no tingui por, és clar que me’n fa. Però la supero quan es tracta de lluitar per alguna cosa que crec. No crec que ningú pensi de mi que sóc un boques. D’altres, tothom els coneix ja.

    Elur, parlar és molt fàcil, i ser coherent no sempre. Però quan hi ha un gran desequilibri entre les dues coses, a mi em posa força nerviós. I quan el desequilibri és perquè un és el que més parla, el que més es fa sentir, però després és el primer a amagar el cap sota l’ala, doncs el nerviosisme passa a ràbia, i aquesta és contagiosa. Covards ho podem ser tots en algun moment. El que no es pot fer és anar de valent (del més valent i el que més sap, ja m’entens), i després cagar-se a les calces. Reconèixer les febleses d’inici no és criticable, penso jo.

    ResponElimina
  21. Doncs si noi, així és la condició humana. Hi ha de tot, per sort o per desgràcia. A mi aquesta mena de gent també em posa força nerviosa. Però amb les clatellades que m'han fet rebre per treure la cara per molts i després haver hagut d'estar sola davant el perill he aprés a callar més i a actuar per mi soleta. I això que costa callar i no fer res quan un és d'una determinada condició (reivindicativa i lluitadora).
    És cert que molts d'aquests boques al principi són molt ben mirats i es guanyen la simpatia de molts, però al final les coses cauen pel seu propi pes i deseguida se'ls veu el llautó.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.