divendres, 27 de maig de 2011

Amistats laborals

Des de sempre, no m'han interessat les coneixences superficials, quan era més jove directament les descartava, ara potser no em mostro tan poc receptiu, però segueixo amb la idea de que les persones importants són aquelles amb les que es pot assolir certa profunditat, i la resta són una mica igual. Quan parlem d'amics, ja pressuposem que aquesta profunditat hi és, i tantes altres coses. Jo sempre he mirat d'envoltar-me bé arreu on he estat, i en això s'inclou la feina, on sovint he trobat persones de suport. Però les relacions establertes a la feina sempre m'han sobtat.

Allà hi passem moltes hores, però m'estalviaré de parlar d'altres coses que passen entre companys de feina que no m'interessen. Hi passem bona part del dia, i la gent, si t'hi entens, acaba sent important. Expliques coses, et confesses, t'ajudes, t'animes. Es poden crear lligams forts, molt forts, i tenir una confiança molt gran. Però és una mena de relació que no és perdurable, i no ho entenc. En el blog de la Maira, la blocaire es parlava l'altre dia de que amistats generades al voltant d'una activitat es poden trencar quan aquesta cessa. Però és que quan l'activitat, en aquest cas la feina, passa a un segon pla perquè és rutinària i desmotivadora (i totes ho acaben sent), i el que més t'importa són les persones, no entenc què passa quan marxes d'un lloc, o marxa algú altre. Per més voluntat que hi posis la relació es refreda, la comunicació s'espaia i sovint s'acaba perdent el contacte.

No sé per què passa, però he anat deixant enrere persones que van tenir el seu moment, que van ser importants. No entenc què té de diferent l'ambient laboral, a mi em sembla tan bo com un altre per trobar persones interessants, però sembla que les amistats forjades allà no tenen massa futur, tan poc, com l'estabilitat dels llocs de treball.

29 comentaris:

  1. La veritat, és que si he de parlar per la meva experiència, de cada lloc on he estat treballant i fins i tot estudiant m'he quedat amb algú en permanència. Vull dir que sempre hi ha hagut una persona com a mínim, i a vegades més, que encara dura com a amiga. Però és que m'ha passat igual en altre indrets que no són de feina. Estudis, cursos, altres activitats... quan s'acaben, sempre m'enduc algú amb mi. Però entenc el que vols dir perquè potser me n'enduc una persona i en canvi jo era molt amiga amb 3 o 4. Per què amb una he aconseguit la relació continuada i amb els altres no? No t'ho sabria dir, suposo que és un cúmul de circumstàncies. Les reaccions de l'un i de l'altre en el moment que ens posem en contacte, les iniciatives repartides o no, les inseguretats personals ... no ho sé pas. Jo no crec pas que sigui la feina, és la distància...

    A mi això també m'ha passat amb amics que no tenen res a veure amb la feina. Ens trobàvem al lloc de vacances i fèiem coses junts, quan vam deixar de trobar-nos, algun cop quedàvem a Barcelona, però cada cop menys. Jo crec que és que no donem l'abast...

    ResponElimina
  2. Suposo que haurà de tot, però és cert que la relacions laborals sovint són com una enfiladíssa, creixent al voltant del tronc comú de la feina i si no es fan prou fortes o independents és normal que quan el tronc comú desapareix perdin consistència.

    ResponElimina
  3. Jo tinc una teoria... potser la diferència apareix en el moment en què quedes per sopar, o per sortir un cap de setmana amb els companys de la feina. En aquest moment deixarien de ser companys de feina, per passar a ser amics. I si llavors les feines us separen... l'amistat pot perdurar. Suposo que la majoria d'amistats tenen un marc, d'espai i de temps. Pot ser difícil començar a trobar-te assíduament amb algú amb qui no estàs acostumat a fer-ho... perquè ja us veieu a la feina. Pensa-hi: amb els companys de Facultat, segur que en fèieu les mil i una fora de les aules i de la biblioteca! I llavors, les amistats, perduren.

    ResponElimina
  4. No hi ha amics, sinó estats d'amistat. Ho va dir algú que no recorde. A ell, el mèrit.

    ResponElimina
  5. Jo crec que de l'última feina n'ha quedat alguna cosa més que una amistat de feina. De moment em vaig veient amb uns quants, però sé que amb el pas del temps la majoria desapareixeran del meu costat. Però alguna crec que quedarà com una amistat real.

    ResponElimina
  6. Només servo dues persones de les distintes feines que he anat fent. Com a mercenària de la cosa comptable mai he arribat a intimar massa amb els meus companys, però aquestes dues persones han estat, i són, molt importants per a mi. De tal manera que han passat a engruixir el meu escàs nombre d'amistats. Com deia la meva besàvia: coneixences moltes, amistats poques. Però no pateixo si no els veig gaire sovint, fins i tot, si no ens veiéssim més el que importa és el bon record.

    ResponElimina
  7. Darrerament a altres blogs s’ha parlat d’amistats que no saps si ho són o no... Suposo que això és molt subjectiu i que cadascú pot tenir un concepte diferent de què és un amic. Hi ha qui pot utilitzar aquest mot per definir qualsevol persona amb qui té una bona relació i hi ha qui només anomena “amics” als que sap que són incondicionals, als que s’estima de debò. Com tot en el tema de les relacions humanes, és complicat, complicadíssim... i això és precisament perquè els complicats som nosaltres.

    ResponElimina
  8. Jo no he pogut mai fer amics a la feina, però pense que no ha de ser diferent de les altres tipus de relacions entre les persones. Estic amb Carme en allò de no és la feina és la distància.

    ResponElimina
  9. jo si he fet amistats a la feina , poques, però n'he fet, és cert que amb el temps s'esllangueix tot una mica però perduren

    ResponElimina
  10. Les relacions humanes són complicades. El primer que hi ha d'haver és química, a la feina, en un curs, en qualsevol grup on et moguis, però després de la química, s'han de catalitzar algunes reaccions i quan ja s'ha anat provant s'estableixen un vincles que són diferents per a cadascú amb qui et relaciones i saps, amb un tant per cent força aproximat, amb qui continuaràs tota la vida i amb qui s'acabarà un cop s'acabi el vincle.
    Jo he fet molt bons amics a la feina. Alguns perduraran sempre. Però la distància quan hi és s'ha d'anar reactivant si realment interessa no desconnectar-se del tot. Res és gratuït.

    ResponElimina
  11. les amistats a la feina son gairebé forçades, però de vegades salta l'espurna i es fan amics de veritat. Pensa que molta gent s'hi ha casat a la feina i no els va pas malament.

    ResponElimina
  12. No sé perquè s'acaben convertint en coneguts i prou...

    ResponElimina
  13. Ostres, tu, GARBI, tens raó... Els meus pares es van conèixer a la feina!! :-))

    ResponElimina
  14. Suposo que les circumstàncies ajuden. Sovint trobes gent amb la qui estàs a gust, hi treballes bé i el fet de veure't cada dia fa que acabis convertint amb elles coses que sinó fós per aquest contacte diari no compartiries. En el moment que aquest contacte deixa d'existir la relació es va refredant. Tal i com diu en Garbi sempre hi ha gent però que acaba superant aquestes barreres i que s'incorporen a la teva vida. Aquests però són pocs.

    ResponElimina
  15. És ben cert que són relacions que per les obvies circumstàncies es distancien, però només tant com les persones ho vulguem...Costa trobar el com i quan recuperar minimament una sincronia, però si s'ho val, segur que s'acaba aconseguint!!!

    ResponElimina
  16. si aconsegueixes que un company de feina sigui un amic...encara que sigui per poc temps; penso que ja ets afortunat
    els pasa com a la familia; et venen imposats i de vegades conviure ja es una proessa
    jo tinc molts bons companys ara mateix i m'ajuden a fer la feina mes agradable encara, pero crec que quan s'acabi el contracte....s'acabara l'amistat

    ResponElimina
  17. jo he fet amics a la feina, encara que com bé dius pocs són els que continuen..
    fa tres o quatre anys vaig trucar per telèfon a una amiga de feina de feia més de quinze anys.., quan ens vam trobar semblava que ho havíem deixat el dia abans, ara tenim molt contacte..
    a vegades si tens un moment d'enyorança i et deixes endur pel moment , i truques.. acabes recuperant una bona amistat..

    ResponElimina
  18. Aquest és un d’aquells posts que faig parlant de coses que no acabo d’entendre, que jo sol no li trobo un motiu, i és probablement perquè acabem donant moltes voltes a les idees que ens fem, i de vegades no en traiem l’entrellat. Per això agraeixo moltíssim els vostres comentaris perquè entre tots heu dit un munt de coses interessants que m’han fet pensar molt i entendre coses que no entenia. És fantàstic comptar amb tants i tan variats punts de vista, s’aprèn moltíssim!

    Carme, la comparació amb altres activitats és vàlida, perquè podria dir el mateix que he dit de la feina sobre diversos cursos, per exemple d’idiomes. Allà també ens fèiem un grupet maco, que solíem anar a prendre alguna cosa en acabar la classe, però un cop acabat el curs, poca cosa més. I pel que fa a la feina, he intentat mantenir el contacte amb diferent gent, i per una cosa o altra no hi ha hagut manera. Ara les persones amb les que treballo són importants per mi, i per això em plantejo si també desapareixeran un cop es trenqui el grup, per una cosa o altra. Em sembla lògic pensar que hi hagi gent que sí que manté les amistats, com tu dius, almenys en alguns casos, però per això cal també molta voluntat mútua, i potser fer un replantejament de la relació perquè la cosa rutlli. En comentaris posteriors han dit algunes coses que m’han semblat molt interessants, i les aniré contestant. Però si en marxar d’una feina, continuem veient la gent com a companys, probablement la cosa acabi. Cal que canviem la perspectiva i els atorguem altres nivells, que ens esforcem en crear altres dinàmiques ja que ara no els veurem cada dia de 9h a 18h. Per això que dic, no estic segur de que es tracti de la distància, ja que mantenim amics que tenim molt lluny, i a més, el nostre món ara és molt petit i les possibilitats de comunicació pràcticament infinites. Si ara la gent es comunica via facebook o twitter! Amb el que sí que estic d’acord és amb que no donem a l’abast. Un canvi fort, com és una altra feina o un canvi de lloc de vacances, implica una adaptació, i segurament busquem la comoditat i l’estabilitat en el lloc nou. Haver d’estar pendents de la gent que deixem enrere pot ser un desgast que, a banda de que no ens deixa avançar, ens resta adaptació. Evidentment, ja tenim una quota de gent a la que portem a tot arreu, i si realment hem conegut algú perfectament afí en una feina, també ens el podrem emportar on sigui. Un plaer debatre aquests temes amb tu!

    Carquinyol, aquesta és la idea que tenia amb les converses que he tingut sobre el tema. Penso que hi ha molt d’això que dius, però amb matisos, molts dels comentaris d’aquí m’han obert els ulls, i per exemple, com li deia a la Carme, potser un canvi de lloc implica també deixar enrere moltes coses per poder-nos adaptar. Ja ho sabem que no podem anar arrossegant tota la gent que hem conegut al llarg del temps, i la gent d’una feina és relativament fàcil deixar-la enrere, per la mateixa naturalesa de la relació que hi tenim.

    Yáiza, el teu comentari m’ha aportat moltes i bones idees. Penso que tens força raó en això, i crec que ho expresses molt bé amb això del marc d’espai i de temps. Potser fins i tot és gent que relacionem amb la feina, més que veure’ls com persones, i llavors, quan pretenem desconnectar de la feina, també ho fem d’ells. Sempre en part, és clar. Cada dia sobre a les 9h et trobes amb una gent i saps que hi conviuràs durant unes hores. Són allà, cada dia, els veus moltíssim més que als teus amics, aquells en els que penses quan tens ganes de fer coses, o quan esperes amb ganes el cap de setmana. Però potser necessites parlar, o bescanviar impressions d’alguna cosa, i aquella gent són allà, cada, cada dia. Potser tens la sort de trobar algú amb qui et portes molt bé, amb qui t’entens (ja si hi treballes bé, ja ni t’explico). Però diguem que són amistats de 40 hores a la setmana. Si hi hagués pensat abans, potser hagués posat aquest títol al post. Continua a baix

    ResponElimina
  19. La diferència pot ser l’introduir aquestes persones en el teu organigrama mental fora d’aquestes 40 hores. Si quedes amb ells, fas coses i si els consideres per fer activitats més enllà dels teus altres amics, potser sí que acabaran sent amics. He de reconèixer que jo sempre m’he mostrat relativament reticent a totes aquestes coses, però també m’he apuntat a sopars, a trobades, a cerveses de tarda, xocolates… Potser és massa de tant en tant, ja es veurà. Ara mateix no és que tingui pensat canviar de feina, però segueixo pensant que amb la gent que tinc, probablement tot això no seria suficient per mantenir aquesta amistat a la llarga. Qui sap, potser m’hi hauré de començar a esforçar.

    Efe, encara que el meu cor vol estar-hi en contra, em sembla que la frase és força (massa) encertada. Si poguessis recordar de qui és, t’ho agrairia.

    Marta, no deixa de ser una qüestió de voluntat per les dues parts. Si les dues bandes voleu, segur que serà possible, però és el que dèiem, molts cauen pel camí, i segurament sigui perquè ara tens un altre ambient i una altra gent, i és difícil mantenir-los a tots.

    Clídice, com he anat dient, estic segur que aquesta mena de relacions són possibles i es poden fer perdurables, però no trobo que sigui comú. El que passa és que si transcendeixen aquesta manera de ser ‘companys de feina’, potser és perquè realment són persones que val la pena conservar al costat, i sigui on sigui on les hem trobat, no les podem deixar escapar. La teva besàvia sabia el que es deia. El que no he acabat d’entendre és la darrera frase. Jo tinc bon record de molts, però si manca l’interès o les ganes de contacte i de significar alguna cosa per l’altre, suposo que és un cas com els que jo descreia. Potser no es tracta del teu, però.

    Assumpta, em sap greu que esborressis els altres comentaris, em van fer molta gràcia, no sé per què ho vas fer. Una llàstima. És cert que tenim diferents percepcions del que és l’amistat, igual que jo penso que hi ha també graus d’amistat. Però encara que no es tracti d’aquells que pràcticament consideres família, pots trobar-te gent que t’aporta molt, que t’ajuda i t’escolta, i que estiguis disposat a fer-ho per ells. Els pots considerar amics i no només coneguts, és igual que en tinguis d’altres que estimes per sobre de tot. El post en realitat començava com dius tu: ‘les relacions humanes són complicades’. El post se m’allargava i a més volia centrar-me en el tema, però bé, no deixa de ser una veritat com un temple, i que en gran part les complicacions vene de nosaltres mateixos, que som molt nostres.

    Jpmerch, això de la distància és de les poques coses que he discutit a la Carme, ja que si hi pensem segur que tenim amics que viuen molt lluny, i per això no deixen de ser amics. Uns dels que més m’estimo porten un temps a Edinburgh, i això no vol dir que me’ls deixi d’estimar ni que perdem el contacte. Així que ens calen altres explicacions per això de les amistats de la feina.

    Elfreelang, segur que és possible, i potser la falta de contacte produeix un distanciament, però si la base era sòlida, segur que pot perdurar. El que passa és que de vegades la base sembla sòlida, i no ho fa, i per això em faig preguntes.

    Laura T., està clar que assolir una amistat és un procés progressiu i gradual, comença de maneres diferents, però ha de seguir un camí. Tot i això, aquesta química de la que parles de vegades és molt important i pot fer que es guanyin passos molt ràpidament, si n’hi ha, s’avança ràpid. En altres casos s’ha d’anar buscant. A la feina, com en els altres llocs, les amistats s’han de cultivar, però pel que penso, i pel que s’ha anat parlant per aquí, les de la feina són com més ocasionals, més properes perquè passem moltes hores al dia amb elles, però si no es fomenta un altre tipus de relació que no sigui la de ‘et veig cada dia vuit hores i després me n’oblido’, és difícil que perdurin. Segur que pot passar, i si és el teu cas, me n’alegro.

    ResponElimina
  20. Garbí, a qualsevol lloc hi pot saltar una espurna, i més del tipus que et porta a casar-te amb algú. Passem tan temps amb les persones de la feina que algunes coses semblen inevitables. Però segur que aquests que es casen és perquè han començat a fer coses fora de l’horari laboral. Per més que t’atregui algú, si no dónes bola a això a fora, els sentiments es quedaran entre les quatre parets del despatx.

    Maria, et recomano que llegeixis algunes de les altres opinions, segurament hi trobaràs explicació.

    Mireia, aquesta és a la conclusió que he arribat, que el contacte diari fa que la relació augmenti i s’enforteixi, potser amb gent que fora d’allà no t’hi faries. Més que deixar d’existir aquest contacte, és que no en tens d’altre tipus. Durant les hores de feina comparteixes moltes coses, però un cop surts per la porta, deixes enrere aquesta gent com deixes enrere les cabòries laborals, fins l’endemà. Si existeix una relació fora també, que no impliqui res de feina, simplement pel gust de fer coses, és possible que aquesta relació encara es vegi reforçada i perduri. Però com dius, amb els que passa això són pocs, i potser és perquè d’alguna manera els relacionem amb la feina, i desconnectar d’aquesta implica, per força, no pensar massa en ells.

    Carme J, com ja he dit per aquí, penso que ha de ser possible, perquè d’exemples no en falten. Però com dius tu, cal una ferma voluntat per les dues parts perquè es mantingui una relació que ha sortit així. Cal que el contacte que mantinguem es faci fora de l’ambient i de l’hora de treball, i llavors es converteix en una amistat més. El que passa és que, mentre treballem junts, molt sovint no fem res a fora d’aquest ambient ni temps, perquè ja ens veiem prou.

    Sargantana, és cert que els companys te’ls trobes i et venen una mica imposats, però dintre d’una mateixa empresa, si hi ha prou gent, sí que pots triar una mica amb qui fas les pauses d’esmorzar o dinar. Jo em porto molt bé amb les que treballen directament amb mi, però solem passar estones amb gent que no treballen amb nosaltres, amb els qui ens entenem força. És clar que pots tenir mala sort i trobar-te gent amb la que no t’hi entens de cap manera.
    Tinc una sensació molt similar a la teva, les meves companyes directes són molt bona gent i tenim molta confiança, però crec que tot acabarà quan ens separem. A alguna m’agradaria conservar-la, però temo que no serà així. En part suposo que és per això que m’ha sortit de parlar del tema.

    Lolita, mentre estàs en una feina, d’amics se’n tenen. Però si marxes i es perden, és el cas que explicava jo al post, són relacions que no acaben d’arrelar. Encara que el cas que tu expliques, aquesta ex-companya de quinze anys enrere, sí que és tota una sorpresa agradable, oi? El món és petit, i encara que haguem deixat enrere alguna gent, no sabem mai quan ens els tornarem a trobar (de vegades fa una mica de por i tot), i si ja fem feina activa per recuperar algú, com és el cas de trucar-lo directament, això té pinta de poder-se mantenir molt temps. És qüestió de voluntat mútua, al cap i a la fi.

    ResponElimina
  21. Aquesta dona -l'ASSUMPTA- Té uns rampells!! Va esborrar el meu comentari al teu blog!! Jo total deia la veritat, que no havia treballat mai i que no sabia què eren "amistats laborals"... però...

    Agg... nein! Ja torna!! No s'aparta de l'ordinador ni deu minuts!!

    ResponElimina
  22. Ehem ;-)) Doncs ara em sap greu haver tret la WALLIS SIMPSON hehehe... a vegades em venen "flaixos" per fer una broma i ho faig... i després em venen dubtes sobre si algú s'ho prendrà malament... i bé... llavors ho esborro.

    No ho faré més :-))

    VISCA EL BARÇA!!

    (La Champions també sóc jo, clar hehe)

    ResponElimina
  23. That's life, my friend. La majoria de la gent arriba a les nostres vides, significa alguna cosa per nosaltres i acaba desapareixent. Bé, ara menys perque hi ha facebook, hehe ;-), però la cosa penso que va per aquí. Només queden permanentment uns quants, aquells amb qui com bé dius hem establert una relació profunda...

    Ei, per cert, hmm... enhorabona :-)

    ResponElimina
  24. Crec que pot passar a tots els àmbits. Però és ben cert i no sé xq passa. T'han donat moltes raons, i de molt bones. Però no m'acaben de convèncer.

    A mi em va passar fa un temps un cas d'aquests. Estava en un equip, i feia molt bon equip amb dos persones més i vam traspassar la barrera de ser companys a ser amics (res més, eh!). Quan vaig marxar de l'equip,.... com si mai ens haguéssim explicat vivències, intimitats.... em va costar molt d'entendre. Ho vaig culpar al fet que eren homes i que tenim maneres de relacionar-nos diferents. però veient que a més gent li passa, doncs no crec que sigui qüestió de génere.

    Tinc el post de la Maira encara pendent... xò anava per aquí.

    M'agrada pensar que si arribes a un nivell d'amistat determinat és llavors quan no es perd el vincle, per molt que no et vegis sovint, estiguis lluny.... potser amb aquestes persones pensavem que el vincle hi era, però no era així.

    ResponElimina
  25. Només unes poques persones de la feina, continuen sent amics fóra. Però és com tot, algú ha de prendre la iniciativa i relacionar-te en un altre lloc, i cuidar la relació sinò és tan feble com les altres. Un abraç.

    ResponElimina
  26. A mi m'ha anat a èpoques, sóc algú sociable de mena, per tant m'és fàcil establir relació. Hi ha hagut anys q he voltat molt, per la feina i, sincerament no em venia de gust "posar-me a fer amics". A l'últim lloc on vaig estar, però hi va haver un grupet de 5 o 6 persones q em van enamorar, i seguim sortint junts, quedem per dinar, ens expliquem les penes i les alegries. Sembla q els conegui de sempre... i tot just fa 3 anys...

    ResponElimina
  27. Jo he estat en feines en què he fet amics i teníem molt bona relació dins la feina, però en acabar la feina les amistats s'esvaïen. Ara bé, he fet amics a la feina amb qui no només ens vèiem a l'oficina, sinó que quedàvem per a fer dinars, sortides, cinema, concerts, etc., i amb aquesta gent hi he mantingut relació.

    Una amistat de la feina té l'avantatge que no has de fer quadrar agendes ni fer trucades per veure aquesta persona. Tot és més fàcil: vas a l'oficina i la veus. Punt. Quan deixes la feina, què passa? Doncs que has de fer un esforç extra per a afegir aquesta persona al teu horari. Tot es torna molt complicat i deixeu de tenir en comú un tema de conversa molt recurrent, la feina.

    Vaig entrar al setembre en una empresa nova i vam fer-nos un grupet molt maco de cinc. Una va canviar de feina i encara hi tenim relació. Les altres encara som a l'oficina, però n'hi ha dues amb què ja no ens fem gaire. Jo treballo a casa des de gener i no les veig diàriament, però fem l'esforç de quedar i trucar-nos i escriure'ns.

    Passa com totes les amistats: cal cuidar-les i cal que siguin cuidades per totes dues bandes. ;)

    ResponElimina
  28. M'encanta el post perquè jo també m'he preguntat vàries vegades perquè en marxar la relació es refreda si la confiança i la comunicació era màxima... suposo que per la disparitat de moments, el no compartir "aquelles hores" fan que les "altres" poc importin, a mi personalment em sap greu, hi ha qui pensarà que entra dins la normalitat.
    Salutacions

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.