dissabte, 30 d’abril de 2011

Me falten paraules

Els alemanys tenen el concepte de pre-alegria, el conjunt de sensacions i bons auguris que et comporta el saber que alguna cosa està a punt de passar. Ahir a la nit vam assistir al concert d'Antònia Font, el primer després de tres anys de llarga espera. Ho necessitàvem.

Abans d'entrar estava com sempre, nerviós per no fer tard, neguitós per les ganes. Com marcava el guió, després de tant esperar hi havíem d'anar els cinc habituals, i tot i que la vida de tots ha canviat, tot i que cap de nosaltres és igual, les ganes i l'emoció sí que eren les mateixes. I el concert també ho va ser. Després d'un inici decebedor i de mirades i negacions amb el cap, la cosa es va capgirar i vam recordar temps passats, res no va fallar, ni cap de nosaltres. Les nostres petites tradicions, els nostres canvis de lletres i les nostres complicitats. Sense haver-ho parlat, tot era allà. Tot va ser com sempre, com un salt en el temps per recuperar aquella cola que ens va unir per sempre més. No es pot demanar més.

Va ser tan emotiu, tan proper, tan real, que hom no pot tenir un grup favorit del que n'estima les lletres i la música, que el transporta més enllà dels records i de les vivències, sense que això li faci mal. Massa intensitat, massa magnitud i massa llibertat. Pot resultar difícil d'entendre, però Antònia font bé val el masoquisme de cantar les seves lletres, encara que et recordin coses en les que preferiries no pensar.

Han tornat. Hem tornat.

30 comentaris:

  1. Crec que entenc el que dius. Hi ha cançons, de vegades albums i, per extensió, grups, que involuntariament queden lligats a una època de la nostra vida (l'època en què els vam descobrir, l'epoca en què els vam escoltar molt...). I quan un bon dia escoltem de nou una d'aquestes cançons, igual que passa amb les olors, amb elles resorgixen tota una colla de sensacions o records provinents d'aquell període al que van quedar vinculades.

    :)

    ResponElimina
  2. Enhorabona per tornar a recuperar aquesta emoció.

    ResponElimina
  3. Me n'alegro molt per tu, maco. No et mereixes menys, sinó més.

    Un dia d'aquests que tingui ganes de 'discutir' et diré que no acabo d'entendre aquesta devoció (no només la teva) cap al AF... tenen cançons que estan bé, però confessaré que em cansen. Au ja ho he dit. Es veu que avui tinc ganes de discutir, mira... jo em pensava que no. Si és que... no em conec!

    ResponElimina
  4. Felicitats per aquest fantàstic dia que has passat.

    ResponElimina
  5. que les lamparetes et segueixin donant llum!

    ResponElimina
  6. Doncs jo també sóc de les que crec que t'hem de donar l'enhorabona, retrobar emocions per ami sempre val la pena!

    Que gaudeixis encara del record d'aquest concert... i de la post-felicitat o post-alegria (no sé si els alemanys tenen aquest concepte).

    ResponElimina
  7. Avui tu i jo no podríem debatre...m'agraden molt Antònia Font!

    ResponElimina
  8. Crec que l'enhorabona és d'allò més adequat . Recuperar bones emocions sempre està bé.Per cert, ben tornat, que tot i que no havia dobnat senyals de vida ,sí que em va fer ilusió quan vaig veure l'actualització del Bona nit a la barra del blog

    "Me" falten paraules, molt gironí , no? és que sempre s'enriuen de mi a la feina i m'ha fet gràcia ... No em facis cas, fa massa estona que jugo a les granjetes

    ResponElimina
  9. retrobar emocions, sempre és bo tot i els efectes secundaris que pot tenir, sentimentalment parlant

    ResponElimina
  10. I amb les seves lletres...tu també has tornat a treure el cap...com una lampareta més...
    Apa que ja en tenies ganes :)

    ResponElimina
  11. jo diria que tu també ets una lampareta a la xarxa i a mi les lamparetes de l'antònia font fa dies que m'acompanyen en els trajectes de cotxe.
    Un petó, XeXu!

    ResponElimina
  12. XeXu, els alemanys també tenen el concepte del "Schadenfreude", o l'alegria davant de l'adversitat dels altres. Prefereixo quedar-me amb l'alegria dels Antònia Font, figurada o real.

    ResponElimina
  13. Jo estic esperant noves dates per anar a algun concert... ja mateix!

    De moment em conformo escoltant el nou disc que, després d'uns inicis dubitatius m'ha acabat atrapant totalment (com sempre em passa amb els discos d'AF).

    Són molt i molt bons! Espero poder veure'ls aviat perquè me'n moro de ganes, i amb el que m'acabes d'explicar encara més!

    Nevaaaaaa a poc a poooooooc...

    ResponElimina
  14. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  15. Em fas enveja. Tan de bo que un dia pugui trobar un grup o cantant musical que em faci sentir tan com et passa.
    S'estan apropant al número 1...

    ResponElimina
  16. Me alegro muchisimo, ciertamente hay amistades que superan el tiempo, la distancia... y esas son las mejores, las que valen la pena, las que no necesitan palabras porque una mirada basta. Me repito, pero en serio te digo que me alegra mucho que te puedas sentir así.

    Un beso!

    ResponElimina
  17. Vaig llegir la crónica i deia cosa semblant al què dius, que al ppi una mica estrany, però que després molt bé. Dos concerts en un. I vaig veure una foto de la posada en escena, molt xula, plena de lamparetes!

    El millor però, el que dius, de retrobar-vos, de saber que sempre hi sereu. I tb fa enveja això de tenir UN grup, que totes les cançons t'aportin molt i molt.

    ResponElimina
  18. Reconec la sensació de "retrobament" de la que parles... Jo també tinc els meus grups preferits o de tota la vida! (I no dic que antònia font no m'agradi, eh! Que m'agrada molt, però... no m'és tan imprescindible).

    Apa, tu, estem per aquí! =)

    ResponElimina
  19. Jo tinc una memòria musical molt, molt intensa... Hi ha cançons que em transporten totalment a èpoques passades, a instants que recordo amb una força tan gran que diria que és gairebé com reviure les mateixes sensacions... i això pot portar alegria, somriures, però també pot fer mal. Per tant, entenc perfectament això que dius del masoquisme.

    De totes formes, recorda que ser una mica masoquista no t'ha d'impedir trencar determinades coses que s'han de trencar... cel·les de cristall, boles i cadenes...

    Celebro que t'agradés tant :-))

    Aquí deixo l'enllaç de la meva cançó més masoca...

    http://www.goear.com/listen/b9628e5/in-the-army-now-status-quo

    ResponElimina
  20. Nosaltres hi vam anar el 28! Va ser total!! :-)

    ResponElimina
  21. i això que no versionen cançons dels Beatles, que si no...

    *Sànset*

    ResponElimina
  22. Quina sort!A mi tb m'agraden molt! A veure si venen a Ponent.

    ResponElimina
  23. Moltes gràcies a totes i a tots pels vostres comentaris. Des del moment que vaig saber que teníem entrades pel concert també vaig saber que aquest post existiria. El que no sabia és com seria, depenent de les sensacions, perquè això no és una crònica del concert, és un compendi de sentiments i sensacions despertades aquí i ara per aquest moment. I així ha anat. No totes bones. Però guanyen les que sí. Perquè Antònia Font és molt Antònia Font.

    Lalu, mentre redactava el post em va venir la comparació entre música i olors a l’hora de generar records, però és d’aquelles coses que pensem i es queden al tinter, m’ha agradat que tu l’hagis fet. El que volia dir en el tercer paràgraf és ben bé el que dius tu, posant-hi un grau més, ja que les cançons que em van portar records més profunds, concretament dos d’elles, eren més que cançons, significaven moltes coses. Quan una cançó transcendeix el que és música i prou, és impossible desvincular-la d’allò que ens recorda.

    Montse, ho necessitàvem molt els cinc que hi érem, es veia de tres hores lluny.

    Elur, espero merèixer-me més, més concerts. De discussió cap ni una. Respecto els gustos de la gent, alguns no els entenc i de vegades dic alguna paraula una mica més alta que una altra, però els respecto. No a tothom li poden agradar les coses que a mi m’agraden, això ho sé, per tant espero que els altres m’entenguin quan dic que no m’agraden algunes coses, per més que siguin dels grans més grans. El problema amb Antònia Font és que no només és música. Musicalment m’encanten els Amics de les Arts i ho passo teta als concerts. Són genials. Però AF és més. És un sentiment. És l’amistat que ens ha unit als que hi anem. Són molts records associats a algunes cançons. Són moltes coses, creu-me. Jo no sóc un fan normal, no sóc un grupie tot i que ho pugui semblar. Els concerts d’AF són una merda, amb totes les lletres. Si ens agraden tant, és perquè ens els fem nosaltres. Això sí, ens hauries de veure, nosaltres esl fem grans, grans…

    P-CFA…, segur que les mateixes que tenia jo fa tres o quatre dies. Amb les entrades a la butxaca, això sí.

    Myself, dona, dia fantàstic… deixem-ho en un parell d’hores.

    Elfreelang, me’n donaran molta al llarg almenys d’un parell d’anys. Per cert, que són de l’IKEA les lamparetes…

    Carme, per moments era com si no haguessin passat cinc anys i tornéssim a ser al 2006, l’any en que les nostres vides van canviar per complet. Ara hem evolucionat molt, des de llavors, però el que s’ha creat es manté ben viu.
    Em sembla que només hi havia pre-alegria i alegria, però no aconsegueixo recordar com es deien aquestes coses. El problema és que AF em genera records molt macos, però d’altres de dolorosos. No són mals records, però dolorosos sí. Què hi farem.

    Vida, espero que tinguessis oportunitat de veure’ls al Principal quan van fer l’estrena del disc! I si no, segur que aviat tindràs altres oportunitats.

    Mireia, no sabíem massa bé com seria, però personalment em vaig sentir com aquells temps en que anàvem a un concert cada setmana, si podíem. Va ser tot igual, entre nosaltres, vull dir, i això era el més important. Em temo, però, que això de ‘me falten paraules’ és mallorquí i no gironí. Per ells és la manera de dir-ho, és una frase de la primera cançó del nou disc. Sent de Girona no és massa correcte, suposo.

    Garbí24, és el problema del concepte ‘emocions’. Ningú ha dit que per força hagin de ser bones, oi?

    Joana, mai has donat un duro pel meu descans, i creu-me que ho necessitava, i no perquè el blog fos cap càrrega, al contrari. És un tema d’estat anímic personal, per dir-ho d’alguna manera. I referent a això, t’asseguro que m’he precipitat en tornar. Això no vol dir que no tingués ganes d’escriure. Res a veure. Per cert, la tornada d’Antònia Font té alguna mena de relació amb la meva, d’això n’estic segur, però no sabria dir quina.

    ResponElimina
  24. Fanal blau, a mi m’acompanya des del dia 12 d’abril que va sortir, però no al cotxe, que no en tinc. Sempre hi ha estones per posar-se’l a casa. Amb ell es freguen millor els plats!

    Allau, ela alemanys tenen paraules per a tot. Llàstima que deixés d’estudiar aquesta llengua, que m’agrada força. Tu et quedes amb l’Alegria? Jo prefereixo A Rússia, hehehe. Benvingut al Bona nit.

    Porquet, jo també estic esperant noves dates, suposo que aquest estiu ens en podrem fer un fart, si volem. Està molt bé el Lamapretes, com que cada disc és diferent, abans d’escoltar-ne un de nou s’ha de fer tabula rasa, i escoltar-lo tal i com ve. Per diferent que sigui, sempre hi acabes trobant Antònia Font. Jo de tu m’esperaria a que acabin de fer la presentació del nou disc. Després els concerts segur que seran millors.

    Mbosch, segur que ara tindràs oportunitat d’anar a algun concert. Suposo i espero que aquest estiu en faran la tira, jo els veuré més d’un cop segur. La música en general ja transporta, però la d’ells té un plus, als meus amics i a mi ens canvia l’esperit ràpidament.

    Maria, si vols et deixo Antònia Font, que és per compartir. És només que t’hi fiquis a dins, que et deixis envoltar pel seu univers, i ja ho tens. Per mi sempre seran els número 1.

    Marienkafer, aquestes de les que parlo són justament de les que han de superar el temps i sobretot l’espai, perquè vivim lluny els uns dels altres. Fins ara no ha estat cap impediment, quan podem ens veiem, i Antònia Font ha fet molt per nosaltres en aquest sentit, en un passat, i espero que en un futur també ho farà. Jo també m’alegro de tenir aquesta sort, encara que de vegades no és tot tan maco i costa una mica, depenent de com. He llegit al teu blog que tu passes per un bon moment, i això també és motiu d’alegria, espero que continuïs així.

    rits, és talment com dius, són dos concerts en un. No he volgut explicar res per si algú havia de veure el mateix concert, que sigués sorpresa, no volia desvetllar res. Però crec que el gaudirem més quan l’àlbum ja estigui presentat i el concert tingui un setlist variat i extens. Tot i que llavors segur que ens faltaran cançons necessàries.
    No totes les cançons són iguals, encara que el grup té algunes propietats màgiques de les que he parlat algun cop. Algunes de les cançons són especials i van més enllà de la música. Per exemple, està ‘Bamboo’, i com pots imaginar, no és una cançó que em deixi indiferent.

    Yáiza, en aquest cas el retrobament és una altra cosa. Antònia Font ha significat molt per nosaltres, encara que sembli mentida, va ser una cola que ens va unir en el seu moment i per sempre més ha estat una cosa que teníem en comú, mai n’hem deixat de parlar. Al final la música és igual, i el que compta és el que et fa sentir. Jo crec que els devem molt. I mira que un concert dels Amics i un d’AF no tenen comparació, els Amics els donen mil voltes, però el sentiment no és el mateix.

    Assumpta, la música ho té això, se’ns grava en un moment i després ens evoca tot de records, bons i dolents. És com les olors que algú comentava per aquí. I és clar, sempre tenim aquella vena masoquista que ens fa escoltar algunes cançons encara que ens facin mal. Som així. Em sorprèn la teva cançó masoquista. Què és, de quan en Josep Lluís feia la mili?

    PetitaCriatura, sabia que no t’ho perdries, al primer ja eres allà! Saps, vaig pensar en tu quan era allà, tenia la impressió que hi series. Em vaig equivocar només de 24 hores.

    Gerhart, millorable, però ja n’hi haurà d’altres, oi?

    Sànset, si fessin cançons dels Beatles jo m’ho pensaria dos cops d’anar-los a veure…

    Kweilan, no tenen massa tirada a anar per allà dalt, però com que creixen en fama, potser creixeran en territori visitat. Que tingueu sort per allà!

    ResponElimina
  25. Doncs ben tornats. De vegades cal afrontar les coses per a sortir-ne més fort, renascut, com el fènix.

    ResponElimina
  26. Justa la fusta... ei, molt bé!! Ho admeto, eh? m'has sorprès!! I m'ha agradat molt que m'hagis sorprès :-))

    ResponElimina
  27. Quan vaig acabar d'escriure el comentari, ja em vaig imaginar que seria un trosset d'una cançó però a la zona de Girona sovint tenim el costum de fer els pronoms plesn, no tots per alguns sí i mira em va er gràcia

    ResponElimina
  28. Joan, jo estic molt content que hagin tornat, la veritat, però em sembla que algunes cançons em seguiran fent mal.

    Assumpta, aquí un que té estudis, i que sap una mica d'anglès. Com que interpretava que no eres tu la que havia anat a l'exercit, havia d'anar per aquí la cosa. No arribo als teus nivells de deducció encara, aquesta no era tan difícil!

    Mireia, jo miro d'escriure en estàndard, com a molt en dialecte central amb algunes expressions, així que si alguna cosa sembla que no quadra, sol tenir algun motiu com aquest, molt sovint d'alguna cançó, justament d'Antònia Font, ja que els fans les reconeixem a l'instant. Som uns frikis, ja ho pots dir.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.