divendres, 18 de març de 2011

El terror de l'escola

En passar a tercer d'EGB tots sabíem que ens tocava un os, la professora més dura de l'escola. Era una tendra edat i tots li teníem por, la precedia la fama de tenir molt mala gaita. I no era una fama infundada. Tinc pocs records d'aquella època, de la que fa uns 25 anys, però sí recordo haver acabat una prova i esperar-me a que algú s'aixequés primer a entregar-la, i en fer-ho, seguint a la noia en qüestió, veure com li queia un bon calbot per part de la C. Eren altres temps. No en sabia el motiu, ni recordo si vaig entregar la prova llavors o vaig girar cua cap a la taula, veient el percal. També en recordo més d'una i de dues escridassades generals, no ens en passava ni una. A més, assenyalava els alumnes i va fer una predicció, davant nostre, dels que acabaríem el vuitè i els que no. No es va equivocar de massa.

Era el terror dels nens de l'escola. Però tinc un record molt viu d'haver rebut amb immensa alegria la notícia de que després de tenir-la a tercer, la tornaríem a tenir a quart, i una gran decepció i algun plor davant d'un rumor que deia que això no era veritat. Però sí, la vam tornar a tenir a quart, per fortuna. Una educadora magnífica.

29 comentaris:

  1. Ja passa això ja, que alguns mestres o professors tenen mala fama fins que els coneixes!

    ResponElimina
  2. el mestre de qui guardo més bon record era de la "vella" escola, i també d'egb. no tenia precisament mala fama, però era molt estricte, de to contundent i alguna escridassada. ens feia pencar de valent i tampoc feia concessions. jo el vaig tenir més tard, de sisè a vuitè. una d'aquelles influències que et marquen positivament i que guardes al calaix dels bons records.

    ResponElimina
  3. Saps què m'has fet pensar? Així... pam!... ipso facto... Ha estat llegir-te i venir-me un record ;-)

    Fa uns cinc o sis anys, un nen a catequesi es queixava que la seva senyoreta de l'escola no els castigava!! T'ho ben asseguro!!...

    Estava empipat perquè ell era un bon nano, petit, llest... i m'explicava que n'hi havia que molestaven, que anaven de "xulos" (tot això parlo nens de set/vuit anys, com el petit XeXu d'aquest post) que es ficaven amb els altres i que allí ningú rebia cap càstig.

    No era un nen que volgués veure als altres castigats, no, no, ell no era dolent, ell volia que allí hi hagués una lògica disciplinària... ell volia que qui empipava s'endugués un crit, un "avui sense pati"... i tenia claríssim que si algun dia era ell qui no es portés bé, hauria de ser ell el castigat.

    Em va fer molta gràcia (tot i que el vaig escoltar seriosament, és clar) i, en arribar a casa, li vaig explicar a en Josep Lluís... "avui un nen s'ha queixat que la seva senyoreta no renya ni castiga mai"...

    Probablement volia una senyoreta com la teva :-))

    ResponElimina
  4. Jo també record un professor d'EGB, alt com un pi, gros, barbut, de veu greu, de castella crec, com un ós o l'estàtua d'un Déu. Tenia una campana a classe i la feia sonar per reclamar silenci. Era disciplinat i recte. Era amorós i ètic. Va morir va poc. Les circumstàncies de la vida em dugueren aprop de la seva família. Tenia preparat un paquet amb un grapat de coses que volia dur-li al visitar-lo, però no hi vaig ser a temps. No l'he oblidat mai, tot i confondre sovint en la meva vida, com ell ja m'advertia "la gimnasia con la magnesia" y "el tocino con la velocidad" :)

    ResponElimina
  5. Em sembla que quan hem llegit el teu escrit a tots ens ha vingut el record d’algun mestre d’EGB que lligava bastant amb la descripció que fas.
    Jo me’n recordo del de mates de sisè. Un home molt dur, el director de l’escola, que ens fotia unes calbotades que et podrien arribar a tombar.
    No t’imagines l’acolloniment quan tocava mates. I, a més a més, un servidor que sempre ha estat descaradament de lletres... bufff. A sobre es deia “Franco“ i era el meu veí. M’emportava hòsties escolars i hòsties extraescolars!

    Amb el temps, i tot que el seu mètode em segueix tocant molt la pera, he acabat per conservar-ne un bon record. Coi, que va provocar que aconseguís notables en matemàtiques!

    *Sànset*

    ResponElimina
  6. Durant tota la meva vida he tingut la fortuna de 'patir' aquests mestres en diverses ocasions. Sempre n'he tret més profit que no pas dels guailis o dels apocats. Això si, m'han fet treballar de valent :)

    ResponElimina
  7. Que recuerdos me han llegado a la mente... en mi colegio también había algún hueso y luego son de los que mas te acuerdas o si vuelves de visita son los que mas se alegran de verte, al menos en mi caso.

    Gracias por los recuerdos!

    ResponElimina
  8. Em penso que tots tenim algun mestre d'aquestes característiques. La meva mare és mestre i sempre diu que si vols tenir bona relació amb els alumnes has de saber ser "dolent" quan toca.
    I amb els metges que ens tutortitzen les pràctiques passa el mateix. Et pot tocar un d'estricte que et faci pencar un munt i t'exigeixi que sàpigues coses o que estudiïs, o et pot tocar un que no et faci fer res, i t'ignori... Jo prefereixo el primer!

    ResponElimina
  9. normalment els mestres que semblen més durs son en realitat els que s'esforcen més per ensenyar bé

    ResponElimina
  10. Jo n'havia tingut un que era jugador de handbol i que sempre tenia una pilota de tenis a mà....quant algú es despistava o xerrava a classe rebia la pilota amb la seva velocitat enganxada. Després tocava la pitjor part, recollir-la i portar-la a la seva taula. Però per mi va ser també un bon profe, però no m'agrada el tenis i no puc evitar de quan veig una pilota d'aquestes, veure la seva cara que juro que era de total satisfacció.

    ResponElimina
  11. Jo tinc mal record de l'EGB. A 1r, a 2n i a 5è vaig patir "de lo lindo". El desgraciat que em va tocar a 1r d'EGB me fotia òsties amb un regle de fusta. La imbècil de 2n d'EGB me volia suspendre el curs per no agafar bé el llapis (jo l'acabvo com em dóna la gana i crec que faig bona lletra) i el capullo de 5è per castigar-me es menjava el meu esmorzar.
    Que els bombin!

    ResponElimina
  12. BABUNSKI, Un professor es menjava el teu esmorzar?? Però... això és indignant... per abofetejar-lo... aquest tio no és un professor, és un malalt... quin desgraciat. Ho has dit de veritat o és broma?

    Jo, que tinc claríssim que els profes "mega-guays" no són els millors, sinó que, com diu la mare de la Yáiza "si vols tenir bona relació amb els alumnes has de saber ser "dolent" quan toca", trobo que algunes coses no són càstigs ni bronques ni reaccions normals... menjar-se l'esmorzar d'un alumne és un claríssim abús de poder.
    I... suspendre per agafar el llapis de forma diferent? Ostres! Si veiéssiu com agafa el llapis el meu marit! (llapis, boli, retolador... qualsevol cosa per escriure) no sé com pot escriure amb aquella "barreja de dits" en posició absolutament incòmoda... però el meu marit va acabar COU amb Matrícula d'Honor... així que aquesta que volia suspendre per una cosa merament anecdòtica com aquesta, doncs una inepta.

    El dels cops de regla de fusta... doncs... un bèstia.

    Però què feies BABUNSKI, tan malament et portaves? Això dels cops de regla jo ho he vist a pel·lícules antigues.

    Jo, quan m'empipo, agafo la meva mà (l'esquerra, que és la que funciona) i, amb la palma, pego un cop a la taula (fort) al temps que dic (i tinc bona veu) "PROU!" O sigui que si algú es fa mal sóc jo...
    Un "PROU" d'aquests ve després d'uns quants intents de "va, calleu... ja n'hi ha prou.. va... anem per feina"... i és d'eficàcia immediata.

    Un càstig pot ser no deixar-los esborrar la pissarra, cosa que els encanta...
    Negar-los-hi la paraula "no, ho sento, però ara no expliques això que volies, perquè ja has parlat massa... quan no tocava".
    Sortir fora de classe 5 minuts (més no, perquè llavors perden el fil i tampoc m'interessa)... a fora a vegades hi ha pares que esperen i no els fa massa gràcia que els vegin castigats.
    Si ens sobren cinc minuts juguem al "penjat"... però si no es porten bé no hi ha penjat que valgui...

    Parlo de nens de bàsicament 7 a 9 anys, que són els que fins ara he tingut jo.

    ResponElimina
  13. Bufa, veig que tots hem patit algun professor d'aquells que deixa empremta. Crec que no s'ha de confondre l'exigència i l'autoritat (que són valors molt positius en el professorat) amb la mala llet indiscriminada, que també n'hi ha. Es pot exigir i alhora ser capaç de tenir cura. He vist gent que es motiva a crits i d'altres que si els criden s'ensorren. Un professor ha de ser una mica psicòleg i tenir capacitat d'adaptar-se. A tu et va funcionar la mà dura (masoquista...) però segur que recordes qui s'ensorrava aturat pel pànic, i no crec que crear aquesta mena de traumes aporti res de bo.

    ResponElimina
  14. A mi no m'agradaven els professors que cridaven però tinc bon record d'aquells amb qui vaig aprendre de veritat.

    ResponElimina
  15. Ui, m'has tocat la fibra...jo, a tercer de primària, també vaig tenir una mestra d'aquelles que...jo era hiperactiva (ho sóc però ho he descobert tard) i mai estava quieta. Em va lligar a una cadira i se'n va anar a dinar...i em va deixar allà, i la meva mare, quan em va veir a buscar em va fotre una santa bufa que encara recordo. A la mestra, no li recordo res més que això...

    ResponElimina
  16. Vulguis o no aquests professors ens han deixat una petjada molt gran.Per res els canviaria,hagin estat bons o dolents en tinc un molt bon record i et van ensenyar tan...però tan.

    ResponElimina
  17. Assumpta: et prometo que no m'ho invento. Aquell filldeputa que vaig tenir a 5è es menjava els meus bocates. Reconec que quan era petit era força tremendot però penso que tampoc tant com perque em castiguessin tant. Per sort, a partir de 6è va anar tot molt bé i fins i tot jo també vaig acabar COU amb matrícula d'honor. Però realment tinc molt i molt record de la primera etapa de l'EGB. Després vaig fer COU al mateix cole i cap problema.

    ResponElimina
  18. El pare d'una amiga era el temible profe de mates. Jo no el vaig tenir, perquè un profe mai podia ser mestre dels seus fills a l'escola, però ma germana si. I si, era temible. Però en canvi, amb el temps tothom el recorda, i no pas amb mal record. Suposo que encara que ens facin por, al final tots sabem valorar qui va estar amb nosaltres per ensenyar-nos i no pas fer de col·lega.

    És com els monis coleguillas i els bronques. Al final, els nanos es recorden d'aquells en qui podien confiar que estaven quan tocava, encara que marquéssin i clavéssin bronques.

    ResponElimina
  19. Ostres, BABUNSKI, sembla ser que agafar el boli i el llapis de forma estranya demostra un cervell brillant hehe ;-))

    I tornant al tema de l'entrepà. T'ho dic de veritat, si jo fos directora d'un centre i m'assabentés que un professor s'ha menjat l'entrepà d'un alumne el faig fora. És que és... no sé, ho trobo tan humiliant... agafar-te el menjar... Qui s'havia pensat que era aquest desgraciat?

    Ostres, a primers d'any vaig llegir "Tots els contes de Nadal" de Dickens... i, a part del més conegut, "Cançó de Nadal" n'hi ha quatre més... en un d'ells titulat "Les campanes" hi ha un home molt humil (típic personatge dickensià, Londres, pluja...) que fa de "recader" (no sé com es diu en català) i el lloc on es posa és al recer d'una església, a fora, la taulada que surt mig el protegeix si fa mal temps... allí, la seva filla li porta el dinar i ell menja al carrer, assegut a l'escala... i quan comença aquell àpat senzill, amb tota la il·lusió que li fa, uns "ricatxons", prenent-li el pel, se li acaben el dinar... T'asseguro que aquella escena em va semblar tan dura, em vaig indignar, enrabiar i tots els sinònims possibles... Dickens va aconseguir, a través d'ella, demostrar com el poderós aixafa al petit a través del símbol de menjar-se-li el dinar... Ostres... hehehe... ara ja desvariejo... no sé si en faig un gra de massa, no sé... Però per mi és el mateix... El mestre va voler demostrar el seu poder sobre tu i et va prendre l'esmorzar: i se'l va menjar ell!!! Fatal.

    ResponElimina
  20. Quins records! la veritat si que me'n recordo d'algunes "senyoretes" de l'escola, aleshores anomenada primària ,jo era obedient com totes, ni se'ns passava pel cap no ser-ho, la possibilitat ja ni existia! eren altres temps, ara a batxillerat ( que durava 6 anys: 4 l'elemental, i 2 el superior) ja vaig aprendre a rebel·lar-me....de vegades hi ha professors/res que tenen fama de durs, simplement és que saben posar límits de manera adient, que no és fàcil....

    ResponElimina
  21. ostres, quin blog!!! m'encanta :). Es totalment cert el que dius, que tothom li te por, pero en el fons de la seva ànima se l'estima molt més que a la típica professora bona que no fa mes que fer de mama protectora al rescat. A mi ja m'ha passat més de dues vegades.
    (et segueixo,i tot i que per a tu no deu ser res especial, estaria bé que algun dia que tinguis una estoneta et passessis per lasmejorescosasalamanecer.blogspot.com , ara bé, nosaltres no escribim tan bé com tu)

    ResponElimina
  22. Moltes gràcies a tots i a totes per passar-vos i deixar aquests comentaris plens de records d’antics professors, no tots ells bons, però sí amb certa nostàlgia. Al llarg de la vida anem trobant persones que ens marquen, i qui sinó ho farà a aquelles tendres edats a banda dels pares? Els mestres tenen una importància molt més gran de la que de vegades els donem. I els bons mestres, ja ni diguem.

    Carme, poden tenir mala fama, fama de durs, però si després són els que t’ensenyen, precisament perquè són exigents, són els que recordes.

    Pati, la descripció que en fas caça prou bé amb el que vaig viure jo. Semblaven mestres cridaners i durs, però eren estrictes i exigents, cosa força bona per ensenyar una mica de disciplina a la canalla. La veritat és que no recordo massa dels professors de l’escola, però a ella sempre la recordaré i pel nom. Encara que jo era un nap buf quan la vaig tenir, també em va marcar força, fins que en vaig tenir d’altres de bons a l’institut i universitat.

    Assumpta, aquest nano que expliques és dels que et deixen parat amb les seves sortides, et sembla que estàs sentint una persona de 40 anys quan no aixeca un pam de terra. Molt sensats els seus arguments. He de dir que a mi les escridassades no em preocupen ara, ni em preocupaven llavors, perquè jo feia el que tocava. Mai vaig rebre cap calbot ni una bronca, perquè no la vaig merèixer. Estic segur que C també tenia cura dels nens aplicats i que seguien el curs, però no en recordo cap cas concret. Sempre he mirat de ser disciplinat i creure quan toca. La meva jefa d’ara no deu pensar el mateix, però arriba un moment que ets capaç de veure que qui tens per sobre només fa que manar-te ximpleries. Però quan una autoritat m’ha manat fer coses, sempre he cregut. Per això, penso com aquell nen teu, si els altres no creuen, que s’atenguin a les conseqüències.
    Respecte a la conversa que mantens amb en Babunski, dir que mantenir l’autoritat no vol dir propassar-se, que cal saber fer-se respectar sense arribar a causar por o odi en els alumnes. Suposo que hi ha qui ho sap fer i qui no. Els que no, s’haurien de dedicar a altres coses. De vegades no cal cridar ni castigar, només que els alumnes sàpiguen què pot passar si es porten malament ja és suficient.

    Vida, suposo que recordem aquells que ens exigeixen esforç, perquè ens fan aprendre a espavilar-nos, a sortir endavant. Mentre ho vivim, potser costa, però immediatament després veiem que són un suport i una guia. Per això val la pena ser exigent amb la canalla, amb el temps s’agraeix. Allò que ens deien de petits: ‘quan siguis gran ho entendràs’. Doncs això, i no calia fer-se massa més gran per entendre-ho. Lamento que no poguessis fer aquesta visita que desitjaves.

    Sànset, no sé què ho fa que recordem més aquest tipus de professors que altres. Aquests ens marquen. No recordo haver rebut mai una cleca per part d’un professor o professora, deu ser perquè era molt bon nen i sempre feia els deures. Va ser a la universitat que em passava les classes xerrant. Però tots tenim aquells mestres que ens marquen de manera especial, i són els que recordem. Ja em diràs tu, parlar d’una professora que vaig tenir fa 25 anys. Deu ser per alguna cosa.

    Clídice, sí que se’n treu més profit perquè t’exigeixen més. A poc que t’hi esforcis, aprens coses més importants que les que pròpiament t’ensenyen, que són el sacrifici, la dedicació i la disciplina. Si cal una mica de mà dura per aconseguir això, benvinguda sigui.

    ResponElimina
  23. Marienkafer, em sembla que amb el simple fet de dedicar-li un post, i de tenir ganes de dedicar-li, sobretot, queda demostrat el que dius, que aquests són els professors que recordem, els que ens exigien, els que ens feien pencar. I per contra del que pugui semblar, els recordem amb estimació. Trobo que té mèrit, això.

    Yáiza, més que ser dolent, penso que el que has d’aconseguir és fer-te respectar, sense ser un sàdic o un malparit. Hi ha moltes maneres de demostrar l’autoritat. Alguns no en saben, i d’altres n’abusen, però en el punt just, fa que els alumnes creguin més i s’apliquin. I això passa a tots els nivells, a la universitat també en vaig tenir algun de bo de professor. Allà no poden ser exigents de manera individual perquè hi ha molta gent, però alguns hi ha. En un professor busquem l’autoritat, algú que sap molt més que nosaltres d’un tema i del que hem d’aprendre. Si no són creïbles o es mostren massa propers, amb nosaltres no aconseguiran res. És millor veure’ls com que estan allà en un pedestal. Aquests són els que respectem i recordem.

    Jomateixa, suposo que exigeixen tant als alumnes com s’exigeixen a ells mateixos.

    Garbí, caram, una mica bèstia aquest professor. Jo havia vist volar algun guix, o fins i tot algun esborrador. Però una pilota de tennis llançada a una bona velocitat pot fer molt mal. No m’estranya que després no t’hagin quedat gens de ganes de seguir aquest esport. Penso que una cosa és ser exigent i estricte, i una altra ser un cabró.

    Babunski, vinc de respondre en Garbí respecte les pilotades que rebien els alumnes per part del seu professor, però noi, el premi de profes cabrons te l’emportes tu. Fa un temps no era tan estrany pegar als alumnes, però quan nosaltres érem nens ja no estava tan ben vist. Això de voler suspendre per foteses tampoc ho veig bé, però eren les típiques amenaces que es fan perquè l’alumne aprengui a fer les coses com se suposa que toca. O això espero. Però el tema de menjar-se l’entrepà d’un alumne… em pensava que això només ho feien els típics buscabregues. Suposo que la direcció del centre no ho va saber mai, perquè si no era per expulsar-lo a l’acte.

    Joan, el que comentes és el que he anat contestant aquí. D’un professor/a exigent se’n poden tenir bons o mals records. Jo en tinc de bons perquè ens exigia molt i ens portava a ratlla, però no considero que es passés, i ens ensenyava molt. Ara, quan algú abusa de l’autoritat i atemoreix els alumnes, és una altra cosa. És cert que cal tenir una mica de dedicació a conèixer els alumnes perquè a no tots els serveix el mateix tracte, però si et serveix, no recordo ningú que s’enfonsés per culpa d’aquesta mestra nostra. Potser ho he oblidat, o no m’hi fixava en aquella època, però igual que segur que no tots s’han quedat amb el mateix bon record que jo, tampoc no crec que ningú li tingui botada a la professora.

    Kweilan, a mi els crits no m’han espantat mai, quan són merescuts. I com pots pensar (i recordar), en una classe plena de nens i nenes, el que és estrany és no rebre alguna reprimenda de tant en tant.

    Zel, aquest record està al nivell del d’en Babunski, del professor que se li menjava l’entrepà. Però trobo que això és tota una agressió física, a dia d’avui el mínim que et cauria per fer una cosa així és presó. A més això, abans si et castigaven d’alguna manera, els mestres sempre tenien raó i encara els pares et fotien la bronca a tu. I mira que de profes cabrons n’hi ha ara i segur que n’hi ha hagut sempre.

    ResponElimina
  24. Maria, que recordem coses d’aquelles èpoques, de les que fa tant temps, ja demostra que ens van marcar molt. Perquè a més, recordem a uns i a uns altres no. Per alguna cosa serà.

    rits, es conclou que no per ser exigent i una mica autoritari la canalla t’agafa mania. Pots ser el coco en aquell moment, en el futur et recorden perquè amb tu van aprendre, o es van sentir d’alguna manera protegits. La disciplina no és mala cosa per ensenyar, i si aconsegueixen inculcar-te-la després et dura sempre. Són coses d’aquelles que no estan als llibres però que sí que queden ben arrelades en tots nosaltres.

    Elfreelang, l’escola és temps de ser obedient i seguir el camí que et marquen. No tothom és així, però trobo que ens hauríem de deixar guiar pels nostres mestres. No és gens fàcil, com dius saber ser autoritari sense passar-se, i que tots ho sàpiguen i et respectin. Però els que ho aconsegueixen són els que després recordem per bé. Ah, i sí que de més grandets està bé saber qüestionar els professors, com qualsevol altre superior que tinguem. Sense passar-se de llestos, és clar.

    Noies de ‘cosas al amanecer’, primerament, donar-te o donar-vos la benvinguda al Bona nit. És cert que no busquem una mama en els mestres, volem algú que ens ensenyi i que demostri saber-ne més que nosaltres. Suposo que esperem un caràcter fort, perquè ells manen. Si es posen al nostre nivell els perdem el respecte.
    Ja he passat a mirar el vostre blog, trobo que està bé i amb un estil molt juvenil. El que passa és que jo no solc llegir blogs en castellà, manies que té un. De totes maneres, us animo a seguir amb aquesta feina i a seguir parlant de llibres sobretot. Ja aniré passant, a veure si allà hi encaixa un ‘vell’ com jo.

    ResponElimina
  25. oh... venia a buscar la meva resposta, bé la teva però per mi per tant meva, i no l'he trobada i ara resulta que no hi ha el meu comentari... però si jo et vaig escriure una coseta ahir! no em siguis que blogger finalment ha trobat un motiu per censurar-me a casa teva. Si no deia res indecent!! ais...

    ResponElimina
  26. Elur, he mirat l'apartat de correu brossa i no hi ha cap comentari teu ni de ningú. Em sap greu, no hauria deixat de contestar-te, és clar, i menys hauria esborrat voluntàriament un comentari teu. De fet, no l'he rebut ni al correu, m'estranyava... la meva vanitat em deia que el post no era tan rematadament dolent com perquè tu no el volguessis comentar...

    ResponElimina
  27. ais... doncs no sé què deuria passar.

    et deia, si no recordo malament, que el terror de l'escola l'era la meva classe. Em sembla que els mestres quan sabien que aquell curs els hi tocàvem nosaltres ja tremolaven hehehe, érem dolentots però comparats amb el que puja ara érem tan innocents com un nadó acabat de néixer!
    Teníem un parell de mestres amargades i que amargaven a la mainada, però nosaltres a elles les fèiem desesperar.
    Recordo amb un carinyo especial una mestra, era gran ja (ella, è?!), que a mitja classe es retocava els llavis i que quan la buscàvem a l'hora del pati per refugiar-nos dels nens sempre podíem amagar-nos darrere les seves faldilles.

    Si et penses que no comento perquè no trobo bons els teus posts és que t'has begut l'enteniment i el sentit comú (no són pas la mateixa cosa?)... Hi ha dies que no sé què dir, hi ha dies que dir em costa molt (no per trobar paraules sinó per haver d'escriure les que tinc) i hi ha dies que penso que per dir-te el que t'he de dir val més callar.

    una abraçada!

    ResponElimina
  28. Ja que venies l'altre dia buscant una resposta al teu comentari, ara no deixaré de donar-te-la. Nosaltres no érem una classe fàcil, teníem un grupet de buscabregues, algun cop n'ha parlat. Però suposo que tampoc era per tant. Almenys, si servia per posar dels nervis a algun profe cabronet, ja està bé que fóssiu dolents. Ara, no acabo de veure la relació entre que la mestra aquesta es retoques els llavis a classe i després poguéssiu amagar-vos en les seves faldilles. Suposo que són els records que et queden de la dona, encara que siguin inconnexos. Però què fèieu fugint dels nens, dona, no ho hauríeu d'haver fet!
    No discuteixo el teu criteri perquè és evident que no en tens cap ni un, per sort meva. Comenta si vols i et surt. Ets lliure de fer-ho sempre. I si no ho fas, doncs atent-te a les conseqüències. Quedes avisada.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.