dissabte, 12 de març de 2011

Cel·la de cristall

Imagina una cel·la de cristall, amb les parets ben transparents. A fora plou, però penses que no t'importaria mullar-te. El sostre és també de vidre, no et cau ni una gota. L'aire és pur, en la proporció justa per sobreviure. Les hores passen i et perds en els canvis de colors a mesura que avança el dia. Es fa fosc abans d'hora, pels núvols i per la cortina d'aigua. Només tens una eina, i és la que fas servir. L'eina et permet viatjar al passat, cosa que et porta records. Revius uns moments concrets, semblants, però diferents, als que ara vius. Fa dies que tens una pregunta al cap, una pregunta de la que creus saber la resposta. És d'aquelles que no vols que et responguin, de les que et proporciona una clau per obrir la porta de la teva cel·la de cristall. I t'adones que ja t'has sentit així altres vegades, i de que, fins i tot, has escrit ja això altres vegades, amb altres formes, amb altres metàfores. Però també t'adones que no hi ha cap situació igual, perquè les circumstàncies canvien, el món es mou allà fora i tots els elements de la teva equació graviten en posicions diferents a tots els altres cops. Caldrà que els tinguis tots en compte, encara que et quedis a la teva cel·la de cristall. 

24 comentaris:

  1. Mira, just ara mirava el teu blog i vas i escrius un post un moment.

    Buf! que difícil posar-me en aquesta situació... Les vegades que m'he entit així, en una cel·la com la que defineixes, han estat més aviat perquè volia autoconsumir-me i m'hi he deixat estar. Poc a poc n'he sortit. En alguns casos ha sortit el sol i no ha estat traumàtic, en altres m'he hagut de forçar a posar-me sota la pluja.

    Segur que les situacions que jo imagino són molt diferents. No sé, a mi m'has fet pensar en aquestes. I ara em ve al cap una cançó d'AF:

    "Les coses no són fàcils per ningú, dins d'aquest iglú, tan descongelat..."

    ResponElimina
  2. Això sembla un enigma d'en McABEU... i com, a més, resulta que parles d'una equació, és un enigma matemàtic... i jo d'aquests no n'encerto mai cap.

    Ara bé, si amb aquesta ximpleria que acabo d'escriure t'he tret un petit, petit somriure... doncs una cosa bona que tindràs dins aquesta cel·la.

    Així, deixant-me portar pel primer pensament que em ve al cap, jo diria que potser la cel·la en la que et sents ara és la mateixa que aquella en la que anteriorment t'has trobat. Vull dir que si t'hi sents és perquè potser no havies acabat de trencar totalment les parets de la cel·la anterior... Bé... crec que no em sé explicar massa bé ;-)

    En tot cas... m'agrada la frase de la cançó d'Antònia Font... les coses no són fàcils per ningú... però ja veuràs com finalment trobaràs la clau d'aquest iglú ;-)

    ResponElimina
  3. No sé noi, però si saps que pots sortir de la cel·la i no acabes de sortir jo deixaria de dir-li cel·la i l'anomenaria refugi, ja que no és ella la que et reté, ets tu mateix.

    Agafa l'eina del passat i canvia-la per un martell, el passat passat està, ara cal sortir del cub de vidre i mullar-te pel present i pel futur.

    ResponElimina
  4. de vegades millor no fer gaires equacions....sortir de la cel·la i comprovar in situ el que s'ha de fer o ens be de gust fer. Quan la porta no s'obre potser millor intentar trencar el vidre. El més important és sortir,perquè si esperem que algú ens vingui a treure.....ho tenim clar

    ResponElimina
  5. Mira, no sé, no sé quasi res...però que les penes n'hi ha que patir-les el temps que és necessite, això sí, això sí que ho sé...que he estat en cel.les paregudes a aquesta, també ho sé i que n'és difícil trobar la sortida, i tant...però saps que passa? que un dia va i resulta que ja no costa eixir, que la porta havia estat sempre oberta i ni tan sols s'haviem apropat a ella...queda't dins el temps que necessites, viatja al passat, llepa't les ferides i prompte t'adonaràs que tot això et queda massa curt i aleshores, aleshores amb el present a les mans (perquè el futur queda massa lluny i qui sap quan vindrà) eixiràs i deixaràs que la pluja et xope, que faces o no ús del paraigües, això ja és cosa teua.

    ei...un bes!

    ResponElimina
  6. Una metàfora molt ben tramada, això en la part literària, ara bé el contingut que s'intueix és que et trobes en un conflicte no acabat de resoldre? depens de tu mateix per trobar aquesta resposta clau que t'obri la cel.la...tu ja ho saps...fa una certa por...de vegades ens aferrem a la falsa seguretat d'estar a recer amagats i protegits,dic "falsa" expressament perquè crec que hem de trocar la seguretat per confiança...confia en tu XeXu ...te'n sortiràs!

    ResponElimina
  7. Justament ara em balla, de fa temps, una important pregunta al cap sobre el meu futur professional. I la veritat és que estic fet un embolic! Hi veig pros i contres a tot, estic quasi obsessiona,t no hi deixo de pensar! És tna complicat aventurar què pot passar en el futur!

    ResponElimina
  8. No sé perquè al llegir-te per primera vegada m'has recordat a una pel·lícula "127 hores".No sé si l'has vist.La única clau de la cel·la de cristall la té el teu protagonista i si ell no s'aventura a obrir-la ningú ho farà per ell.Espero que trobi la força i la valentia per fer-ho...

    ResponElimina
  9. N'hi ha que es veuen, n'hi ha que es presenteixen, n'hi ha que es pateixen, i llavors, tan és que siguin de vidre o de closca d'ou, potser et convé agombolar-te en un estat de contemplació, i ja sortiràs quan toqui, el temps ho dirà...

    ResponElimina
  10. Xexu, gairebé, m'agradaria ser-hi en aquesta cel·la de cristall. Ja m'adono que no tot el que expliques pot ser considerat positiu, però transmets una mena de serenitat. Situació complexa, llegeixo jo, però sense pressa ni estrès. Pren-te el teu temps... una abraçada.

    ResponElimina
  11. No crec que quedar-se immòbil en una cel·la de cristall sigui una manera idònia de passar per aquest nostre món. A vegades fa mandra, a vegades fa por, però cal sortir a fora i mullar-se, i si cal, quedar-se ben xop i amarat. Així es pot aprendre, corregir i millorar.

    El món gira i gira (a vegades no massa rodó) i si nosaltres ens entestem en quedar-nos quiets, la força centrífuga ens farà fora d'aquest.

    ResponElimina
  12. I tant que els hauràs de tenir en compte, perquè no dubto que acabaràs per sortir allí fora. I sempre tindràs millors cartes si saps quines són les dels altres!

    *Sànset*

    ResponElimina
  13. La resposta que et donarem tots crec que serà més o menys la mateixa: veure ploure no és el mateix que mullar-te, i olorar magdalenes recent sortides del forn no és el mateix que menjar-te-les. Sortir de l'urna és el millro que pots per fer viure, per no passar-te els dies tancat en un indret massa fràgil, perquè ho és.

    El que no crec és que hagis de tenir en compte tots els elements de l'equació, com dius tu. Segur que n'hi ha tants que no els pots controlar, i fer-ho segur que et genera dubtes, i et fa passar dins la cel·la un temps preciós que podries aprofitar mullant-te. I potser quan ja ho tens tot controlat i estàs decidit a sortir d'allà, surt el Sol. Ja no serà el mateix. Ens agrada la pluja, no?

    ResponElimina
  14. Saps? Ara m'has fet pensar en aquell lladre que fa uns dies va sortir per la televisió. Un home va entrar a robar a un banc i quan va demanar els diners, les alarmes van saltar i amb elles, els sistemes de seguretat. Llavors el lladre, espantat, va córrer cap a la porta, va empényer i no va poder obrir. Es va quedar a dintre del banc, neguitós, espantat i segurament enrabiat i potser, fins i tot va arribar al punt de resignació pel que pensava que era a punt de passar. Però saps? Al cap d'una estona, una dona va obrir la porta i va entrar al banc. Quan el lladre ho va veure, li van faltar cames per fugir corrent.
    I què vull dir amb aquesta història? Doncs que si el lladre no hagués estat lladre, en el moment d'empényer la porta si no s'hagués obert, segurament hagués provat d'estirar-la. Però com que en aquell moment era lladre, tots els nervis que comportaven aquella situació li van negar la possibilitat de provar d'estirar la porta.
    Aquesta cel·la de cristall, potser ara et serveix de bon refugi perquè et trobes en una situació determinada. Potser fins i tot t'és agradable tot i el que connota la paraula "cel·la", però potser, arribarà un dia que aquesta capsa que ara sents protectora l'arribaràs a sentir feixuga. Potser ara ja ho comences a sentir, però això només depén de tu, de la teva voluntat, de la teva predisposició per veure el món i del teu estat...
    Quan tu estaràs preparat, sabràs obrir la porta, sense nervis i sense por a les respostes. O potser un dia, passarà una dona i l'obrirà sense que te n'adonis i llavors, potser també sense adonar-te'n, fugiran tots els neguits...

    ResponElimina
  15. nosaltres som diferents, evolucionem o involucionem i les cel·les canvien constantment, lo bo és saber-les veure i poder trobar la clau per sortir i interactuar amb el món

    ResponElimina
  16. No sé Xexu, totes les cel·les tenen alguna fisura, n'estic convençuda i segur que entra aigua per alguna banda... i sort n'hi ha! A més que sigui de vidra implica que no s'està del tot aïllat.
    A vegades ens cal trobar l'esquerda per on es filtra l'aigua i acabar-la d'esbardellar, deixar que tot s'inundi i seguir la corrent sense posar-hi resistència. O nedar contracorrent. Però hem de deixar que l'aigua ens arribi, la terra la necessita per no morir del tot.

    Potser he fet servir una metàfora una mica desafortunada tenint en compte el tsunami al Japó? però és que ara mateix ho veig així.

    Una abraçada ben forta, maco.

    ResponElimina
  17. ah! i sí, he trobat una esquerda i estic intentant eixamplar-la.

    ResponElimina
  18. oh! he ecrit vidrE amb A... vaig a flagel·lar-me durant mitja hora.

    ResponElimina
  19. De vegades la cel·la és pura percepció. Si no pots trencar-la, obre la ment i deixa que s'esquerdi. Qui sap, potser és la pluja la qui està tancada rere el teu televisor.

    P.S.: Espera, que vaig a donar-me amb un mall al cap a veure si se'm passa.

    ResponElimina
  20. Avui estic espessa i no em puc concentrar en les coses, potser ho fa la pluja...

    ResponElimina
  21. Moltes gràcies als que heu comentat aquest escrit. Va ser escrit en un moment puntual, fruit de la sensació momentània, i extrapolat a una sensació més extensa i duradora. Què, que tampoc s’entén? Bé, però no sempre s’ha d’entendre tot, no?

    Txari, cadascú té les seves raons per entrar i quedar-se a les seves presons. Els teus motius i els meus poden no ser els mateixos, però el cas és que penses que algun cop t’has vist en una situació similar. Com ja he dit alguna vegada, no s’hi està tan malament, alguns cops. Però altres vegades t’hi sents terriblement sol. Malgrat això, camines fins la porta, i tant si està oberta com no, fas que no amb el cap i tornes a seure al teu lloc. Ple de calabruix, tanta llibertat, tanta magnitud…

    Assumpta, ni és un enigma ni hi havia res per entendre, només la necessitat d’escriure, o de descriure un moment concret, una sensació. La cel•la és la mateixa, això segur, però com dic la situació de fora és força diferent, perquè mai és igual, per més que ho sembli. Si fos una instantània, moltes coses d’una de les fotos estarien canviades de lloc respecte la següent. No sé si m’explico.

    Carquinyol, m’ha agradat la teva clarividència. Es poden fer servir moltes metàfores, però definitivament, una cel•la no és el mateix que un refugi. I ben mirat, tal i com ho planteges, potser estàs més encertat tu que jo. Potser he tingut oportunitats d’escapar, però és que no hi estic tan malament aquí tancat. Potser em serveix més de refugi que de presó. Les sensacions són una mica contradictòries. Per això, més que rebentar tot el cub, prefereixo sortir per la porta, no fos cas que em calgués tornar-hi a entrar.

    Garbí, això que dius és ben cert, ningú no ens en pot treure d’aquestes presons. Fora espera tota la gent del món per donar-nos una mà, fins i tot ens fan senyals des de fora perquè sortim, però fins que no ho fem pel nostre propi peu, ningú no pot entrar a treure-nos-hi.

    Senyu, d’això del temps ja n’hem parlat altres cops. Penso que és important què es fa amb ell. Dins la cel•la es pot tenir un període de reflexió necessari fins aquell dia, com dius tu, que decidim que ja n’hi ha prou de reflexionar. Em sembla evident que jo no sé aprofitar el meu temps, i que d’alguna manera em sento estranyament còmode en l’auto-compadiment. De vegades m’ha semblat que aprofito aquest temps, però al final sempre acabo tancant-me de nou. Deu ser per alguna cosa.
    Ah, per cert, com ja he dit altres cops, jo odio els paraigües, així que si surto, em mullaré i ben mullat.

    Elfreelang, sortir de la cel•la depèn en gran mesura de mi, però la pregunta en qüestió, que és una pregunta real, i no pas filosòfica ni retòrica, no la puc respondre jo mateix. És una pregunta que hauria de fer i que potser em canviaria molt la percepció de les coses, i podria suposar la sortida immediata de qualsevol falsa presó en la que estigui. Potser per això, aquesta pregunta no sé si l’acabaré fent mai.

    Albert BiR, la meva pregunta no té res a veure amb la feina. Si a tu et preocupa, ves i fes-la, descobreix què et guarda el futur, i fes parlar als que hagin de parlar. No esperis.

    Maria, no he vist aquesta pel•lícula, però sí que he vist ‘Buried’. Suposo que es tracta de presons diferents. Això sí, només depèn de mi poder-ne sortir, com li passa al protagonista de la pel•lícula que cites.

    Zel, em temo que fa molt temps que estic en una cel•la d’aquestes encara que d’altres vegades l’he anomenada d’altres maneres. El cas és que un es cansa de quedar-se en estat contemplatiu. O vaja, no es cansaria si sabés que és per bé, però no tinc ganes de passar-m’hi la vida.

    ResponElimina
  22. Carme, i si tot el que dius es pot resumir amb ‘resignació’? Llavors la cosa no sona tan bé, no? No és el mateix està serè i calmat perquè saps que fas temps per agafar forces, que assumir aquest com el teu estat natural sense fer res per evitar que el temps passi. No, no són sensacions massa positives, no vulguis entrar en cap cel•la d’aquestes.

    Porquet, idealment no s’ha d’estar tancat enlloc. O és per falta de ganes, sinó per no trobar la força necessària que em sento presoner d’una presó que jo mateix he creat, i en la que de vegades sembla que no hi estic tan incòmode. Però sempre que em surt d’escriure alguna cosa així, que no és el primer cop, és quan me n’adono i suposo que voldria fer alguna cosa per sortir. Que ho torni a escriure només demostra que, per ara, no ho estic aconseguint.

    Sànset, sempre he estat més pendent del que passa fora de mi que del que passa dins. Això és voler controlar-ho tot, i com ja m’heu dit mil cops, no es pot fer això. De vegades s’ha de deixar que algunes coses flueixin.

    Laia, tot queda molt més clar si em parles de menjar magdalenes o no menjar-les… bromes a part, tens raó, com gairebé sempre. És fràgil aquesta cel•la, i qui sap quan pot esfondrar-se i fer-me mal. I ara no sé si és que llegeixo el teu comentari tal i com solem llegir els posts, que ens els portem al nostre terreny, però m’ha agradat això de que controlant tots els factors es perd temps per mullar-se. Bé, a mi la pluja no és que m’agradi especialment, però mullar-me en un altre sentit sí. I potser va sent hora de fer-ho, no fos cas que ens quedéssim secs del tot.

    Guspi, caram quina història. No l'havia sentit jo, aquesta. No em puc imaginar robant un banc, així que no sé com reaccionaria davant d'una situació així, però s'hauria pogut estudiar millor el terreny aquest, no? Però saps, la metàfora, o el símil que fas segurament no va tan desencaminat. Potser necessito que una dona m'obri la porta, justament. Que em faci un senyal i a veure si em convenç per sortir. Sí, ja sé que hauria de sortir pel meu propi peu, però em sembla que ja m'hi he acostumat, i mira, s'hi està calentó.

    Deric, és clar que la gràcia és estar fora i viure, però em sembla que a tu no cal que t'expliqui res de quedar-se tancat una bona temporada i no saber sortir-se'n.

    Però Elur, imagina que hi ha una esquerda a la cel•la i comença a entrar aigua, però nosaltres no en podem sortir, i ens quedem allà tancats mentre puja el nivell. Que angoixant, no? L'aigua és necessària, però a ser possible, aigua dolça, en tots els sentits. Si tu has trobat l'esquerda i hi treballes, perfecte. Jo seguiré, potser també hi ha esquerdes i les començo a veure, encara que potser m'estic fent el suec, de moment. Però espera't que ara arribarà el maig...

    Joan, no vas desencaminat, aquesta cel•la, com qualsevol altra cosa que ens empresoni d’aquesta manera són meres percepcions, ens les creem nosaltres i no hi ha res físic que en mantingui lligats o tancats. I el cop de mall figurat és la millor opció que tenim per escapar.

    Jomateixa, jo fa dies que ho estic, com es nota amb el que escric, i dubto que la pluja hi tingui res a veure.

    ResponElimina
  23. Jo arribo tard, no he entès massa cosa però m'ha agradat llegir tots els comentaris. I les respostes, també.

    ResponElimina
  24. És curiós com de diferents arribem a ser els humans entre nosaltres. Si jo veiés la porta com tu la veus, l'obriria de bat a bat (que no dic que no em costés, eh?), però aquest pas no seria crític. Però això ja ho hem, parlat :)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.