dimarts, 1 de març de 2011

Ceguera

- No et molesten aquests cabells tan llargs?
- ... no...
- Però són massa llargs, no te'ls hauries de tallar?


- Ell em prepara l'entrepà de l'esmorzar cada dia, has vist que mono?
- Sí... aquest entrepà em sembla més petit cada dia...


- M'he quedat amb gana, em sembla que agafaré un kit kat.
- Ui, però que no et vegi ell, eh?
- No, no, no em pot veure, hahaha.
- Mira, em sembla que està venint.
- Ui, agafa el kit kat tu, si us plau, com si fos teu! Ai, i el cafè, diu que millor que no en prengui, que em poso nerviosa...


- En aquesta casa fa uns dies que fa molta mala olor!
- Dec ser jo, que és l'únic que ha canviat!


- Jo pensava que era controladora, però estic amb una persona que sempre està amb un ull a l'aguait del que estic fent.


No anem bé. La ceguera provocada per l'amor és pitjor que no veure-hi gens. Hi ha maltractaments que no deixen empremtes visibles, però el mal és molt pitjor que una pallissa amb els punys. Com ho expliques això a algú que no ho vol veure? Com se la pot ajudar?
 

- Noooo, jo el deixo fer, així estic tranquil·la.

44 comentaris:

  1. Xocant! Ho plasmes d'una manera estranya, des del meu punt de vista. Però precisament per això m'ha agradat tant. Has fet que no sapigués que pensar. I m'has recordat al Diari blau de la Carlota. Si no l'has llegit ho hauries de fer.
    Per cert he trobat el teu bloc i com pots endevinar m'ha agradat molt i et segueixo :)

    ResponElimina
  2. Amiga meva,et mereixes una cosa millor! I sempre intentaria repetir-li el mateix missatge perquè només queda ella perquè obri els ulls i se n'adoni del que té al seu voltant.

    ResponElimina
  3. Doncs a mi m'has fet pensar en la novel·la de l'Ángeles Caso, Contra el Viento. El recomano efusivament! Parles d'aquest tipus de control, d'imposició,... que fa por només de pensar en què es pot transformar.

    ResponElimina
  4. això no pot ser bo, viure amb una presió constant així pot fer esfumar qualsevol sentiment....

    ResponElimina
  5. Esperem que tard o d'hora se n'adoni que ell no té dret a controlar-la. Però´n'hi ha més dels que ens pensem de casos com aquest. Bon apunt!

    ResponElimina
  6. M'has deixat inquieta. Crec que plasmes bé el que pretens plasmar i m'has deixat una mica corpresa... Jo no sabria què dir-li a una persona que no ho vol veure. Potser el que diu la Maria seria un bon misssatge... però fins que no ho veiés ella...

    ResponElimina
  7. Només ella pot veure-ho i actuar. I tu, estar al seu costat per quan ho necessiti.

    Per cert, felicitats per lo del 3/24

    ResponElimina
  8. T'equivoques en una cosa, XeXu, això no ho provoca l'amor. L'amor és una altra cosa.

    ResponElimina
  9. No sé si es pot fer gran cosa, si un no vol adonar-se'n no se n'adona. Fa patir això sí, a mi i tot, que no la conec!

    A vegades va bé preguntar, no donar res per descomptat i preguntar. A tu t'agrada? a tu no t'atabala? segur que estàs tranquil·la? i que digui ella...

    ResponElimina
  10. M'ha vingut una idea al cap el que en diuen "Indefensión aprendida" que resumint vol dir que et deixes menysprear perque arriba un moment que et penses que vals molt poc i que no ets capaç d'ensortir-te'n, és per aquest motiu que continua la relació, encara que sigui malaltissa ...fa poc vaig sentir un cas així.Els demés podem ajudar dient-li que si que pot fer el que vulgui, que pot ser lliure i ensortirse'n perque l'acompanyarem en aquest camí, que no està sola.Per treure la ceguesa, però primer l'hauriem de fer trontollar una mica,preguntant i fent-li reflexionar sobre el que fa, intentar que buidi tot i sigui capaç de donar un primer pas per ajudar-se a si mateixa.

    ResponElimina
  11. Fa de mal aconsellar ,qui està encegat no veu res més que el vol veure i algú li diu no acostuma a voler escoltar...ara mateix no se m'acut, és difícil treure algú d'un lloc on no sap què hi és...

    ResponElimina
  12. Ostres... ara potser diré una tonteria, però la conversa del kit-kat i del cafè... i la de la pudor, són molt "lletges" però... la del cabell llarg no la trobeu molt normal?

    Vull dir que jo això li puc dir a en Josep Lluís amb tota naturalitat i ell a mi... Diferent seria que fos així:

    - No et molesten aquests cabells tan llargs?
    - ... no...
    - Però són massa llargs, talla-te'ls
    .

    El més important és el to en que es diu, la mirada que es fa mentre es parla...

    En fi, que el fet que en facis un post suposo que vol dir que aquest to i aquesta mirada no són pas les millors...

    Li heu dit?... Dedueixo que sí i que aquest: "- Noooo, jo el deixo fer, així estic tranquil·la." deu ser la resposta...

    Crec que qui hi hauria de parlar hauria de ser la persona amb qui més confiança tingui, als demés no us creurà... La veritat, amagar el cafè i el kit-kat... per "por"... no és cap bon senyal.

    ResponElimina
  13. Aquestes escenes em trasbalsen molt perquè normalment els maltractaments són progressius, fan ofegant mica en mica.

    Estigues ben a prop, si pots, d'aquesta persona per quan obri els ulls.
    Un petonet, XeXu!

    ResponElimina
  14. La frontera entre donar una opinió sobre la teva parella o l'inici del maltractament psicològic no és molt clar, no?

    Jo crec que sempre li pots dir a algú que t'agrada més si va amb cabells llarg o curts, o si va amb faldilles o pantalons, etc. Està clar que s'ha de dir però sabent que la llibertat total final la té la persona sobre la que opines, que pot fer el que vulgui.

    És per això que algun dels diàlegs que reprodueixes, així, extrets del context doncs potser no haurien de ser interpretats directament com a maltractament. Pot ser un simple consell o una opinió. Si aquesta frase la ubiquem en un context més gran de pressió control sobre la vida privada d'algú, llavors sí que s'encenen els llums d'alarma.

    ResponElimina
  15. Gairebé tots oblidau una cosa: és ella qui decideix amagar el cafè i el kit-kat. És ella la que converteix una opinió en una imposició quan no s'hi enfronta. A mi, pel que expliques, no em queda clar que ella no estigui contenta. D'això que expliques a maltractament crec que hi ha un gran pas, XeXu. Hi ha persones insegures i caòtiques que creuen necessitar conviure amb una persona més segura i estable per anar endavant. Ella ha triat.

    ResponElimina
  16. Osti, alarma !!! Potser estic cega!!! Voluntariament!!!

    Si algú ho està i ho sap, potser li compensa,
    Poca cosa pot fer la resta del món!

    Tot fins el lliure i propi, cert punt de cadascú!

    El fotut és que la ceguera, deu fer que sigui fàcil perdre i traspassar aquest cert punt !

    ResponElimina
  17. Suposo que tothom necessita el seu ritme. Ja ho dius bé, no hi ha més cec que el que no vol veure. Però, tard o d'hora, bé que haurà d'obrir els ulls.

    P.S. No, no som morts!

    *Sànset*

    ResponElimina
  18. M'has deixat nosécom... jo si que pense que hi han maltractaments que no es veuen i que deixen empremtes molt més profundes que el maltracte físic. Per aquest motiu, perquè no és veuen, són molt més díficils d'acceptar. Per això hem d'estar els amics, per obrir els ulls. Això si, la subtilesa i el tacte han de ser la màxima absoluta!

    ResponElimina
  19. el pitjor és acostumar-se a aquest tracte i veure'l com normal...

    ResponElimina
  20. - Sempre l'esguerres!
    - Porta, ja ho faig jo, que ets un/a malesmans!
    - Vols dir que no estàs massa gras/ssa?
    - Ui, el meu home/dona, sempre fa bestieses, no en feu cabal (al davant d'altres).

    Això, poc a poc, va minant la confiança en un/a mateix/a, fins que pot arribar a destruir l'autoestima del més pintat, perquè és subtil i no te n'adones.

    Ho has exposat molt bé. L'únic que no només es dóna en la parella, en qualsevol relació de confiança, si un d'ells tendeix a maltractar, a necessitar humiliar els demés per no sentir-se tan poca cosa, ho podem trobar. A la feina en diem mobbing, a l'escola bulling, a la parella maltractament psicològic ... En molt poques paraules has delimitat l'assetjament.

    ResponElimina
  21. Ufff tot és molt complexe. Per exemple i si la noia es diabètica i no es cuida i per això ell està a l'aguait amb el que menja?

    Saps, els mes maltractadors/es son aquells que semblen bellisimes persones. Que mai diries d'ells/es la tormenta que porten a casa..

    Els maltractors/es solen ser gent molt intel·ligent i manipuladora i saben molt i molt bé com jugar les seves cartes.
    Aquest es el verdader perill que no hi ha ningú que els pogui avisar.

    Tot i així crec que tots hauriem de donar l'oponió si el que veïem no es dona bona espina...

    ResponElimina
  22. El maltracte psicològic és complicat de detectar-ho a la persona que ho pateix i més encara de denunciar. Més fàcil és caure-hi quan se té l'autoestima baixa i un/a s'acaba aferrant a qualsevol cosa però també, per algun cas que he conegut, encara que no se tengui baixa, l'autoestima, en el moment de conèixer al maltractador o durant els primers mesos de relació, al final s'acaba tenint, poc a poc, i sense adonar-se fins el dia que toques fons, perquè el dia arriba. De cara a la resta, als qui ho veuen des de fora, són frases com les que destaques que donen moltes pistes. Actuar, però, en casos com aquests no és fàcil. Com dir-li?

    ResponElimina
  23. Avui he estat caminat més d'una hora amb una mossa maquíssima i a la que fa temps que quan em parla de la seva parella i em pregunta "tu Neus, què en penses?" sempre li responc "deixa'l". El seu nivell de maltractament és... diguem que no és molt bèstia, però el menyspreu com el pots valorar quan no te l'apliquen a tu i no te'n sents?
    Conec altres casos, fins i tot familiars. No puc entendre-ho i alhora ho entenc a la perfecció. A mi em van maltractar en una feina, de tant repetir-me que ho feia tot malament i que era una inútil, a força de crits i situacions tenses em van minar l'auto-estima fins al punt de que no vaig poder sortir de casa per anar a treballar. Imagina't quan t'ho fa algú a qui estimes, amb qui convius tot el dia, amb qui confies... ha de ser molt complicat sortir-ne, sobretot quan no vols veure què està passant.

    El post fa esgarrifar i no puc entendre alguns comentaris que t'han deixat... però vaja, ja s'ho faran.

    ResponElimina
  24. Uff... aquesta és una situació molt difícil, però sóc partidària que en aquests casos s'han de dir les coses clares.
    El primer que he pensat és que jo mai toleraria una relació així. La veritat és que mai m'hi he trobat, potser si em passés no reaccionaria com penso que ho faria, però tinc clar que no vull una relació amb una persona així.
    Penso que quan una persona et diu aquestes coses, realment no t'estima. Penso que el que busca és fer-se algú a la seva mida i això és intolerable. Les persones som com som, i quan estimem ho fem perquè ens agrada com és la persona i pensar en canviar-la, crec no és estimar. Però a banda que jo no toleraria que la meva parella em digués certes coses, el que realment m'esgarrifa és la reacció d'ella. El fet d'amagar-se com si fos una nena petita que ha fet alguna cosa malament i intenta evitar la bronca dels pares. Quan algú s'amaga, potser ho fa per por, no? Dedueixo que si la noia s'amaga és perquè d'alguna manera té por de la seva parella i això, al meu entendre, no és sa per a cap tipus de relació i encara menys, per a l'estat mental de la noia.
    Jo tinc una amiga que tenia una relació d'aquest tipus i m'estalvio explicar-te fins on va ser capaç d'arribar el noi. Quan la meva amiga m'explicava coses, jo mai li vaig parlar intentant suavitzar la situació, al contrari, pretenia que se n'adonés de la gravetat de la situació. Mai li vaig dir una paraula en contra del noi, però sí que li deia que ella es mereixia molt més i que no entenia com una persona tan intel·ligent com ella, no se n'adonava que estava cometent un error tan gran. Ha costat anys i ha hagut de plorar molt perquè se n'adonés que aquell noi no li convenia. Ara està amb una altra persona que és tot el contrari, la tracta com una princesa, però saps? em sorprén que a vegades, encara em parli de l'ex. I me n'adono que una situació així pot marcar molt i et pot anul·lar totalment de manera que et fa ser dependent de l'altre d'una manera absoluta... La veritat és que ho trobo fortíssim i per això mateix, crec que s'ha de parlar clar.

    ResponElimina
  25. No en coneixes un de bo de lampista?
    En aixo que ens explques i/o preguntes jo en se massa...
    Una/un moltes vegades no veu la situacio que viu senillament per que s'ha tornat quotidiana i no li dones importancia. Penses en eltre coses quan surts de casa, et deixes absorvir per la feina i estas tant cansat al final del dia que, el que menos vols es discutir. Aixi que vas pqsant, ara una cosa, ara una mala paraula que no li dones importancia... Fins que aquesta forma de fer es converteix en tant natural que forma part de tu mateixa, et vas sentint culpable, vas perdent l'autoestima...
    Llavors pot arrivar la situacio que de les paraules ( maltractament psicologic) es pasi als fets( maltractament fisic) i algunes ens adonem llavors de "la merda" en la que estem ficades i no ho haviem vist... per que clar, aixo a mi no em pot pasar.
    Pero pasa i arrivat a aquest punt no et queda altra que fugir, recosir tot allo que t'ha "estripat" i intentar quedar com nova.
    Pero ja mai tornaràs a ser la mateixa...
    Si coneixes un cas i encara no ho sap, val la pena ser a prop seu i no dixar-la (-lo) sol/a, per quan arrivi el moment..
    Per que SEMPRE arriva...

    ResponElimina
  26. No podràs fer gran cosa, però no la deixeu sola.
    Que mai no es senta sola.

    ResponElimina
  27. Bé, no conec el cas, igual que tampoc ningú pot conèixer el què hi passa en una relació; només els dos implicats ho saben. I amb això cal anar amb compte, pq sempre hi ha el perill de jutjar malament, i no se li pot dir a una persona que deixi la seva parella, ha de ser ella mateixa qui prengui la decisió.
    Ara bé, si realment hi ha coses que des de fora no quadren, penso que el millor és comentar-li i/o fer-li veure per vies més indirectes que hi ha coses que a ella li passen que no han de passar en les relacions de parella "sanes". No és fàcil, pq no és com oferir-li una revelació al moment; ho ha de veure ella, per sí mateixa, i sé per un cas molt proper, que en el moment en què està en una situació així, això pot ser molt difícil, i com algú ha comentat, les coses se't fat cotidianes i les veus com perfectament normals. Per això lo important és fer que li comencin a saltar les alarmes de perill, perque ella mateixa comenci a fixar-s'hi.

    ResponElimina
  28. li pots intentar fer veure que la situació no és normal. que prendre un cafè i un kit-kat d'amagat és absurd. insinuar-li els topants perquè la caiguda no sigui tan forta. però, els seus ulls només els pots obrir ella.

    ResponElimina
  29. Si és així...es mereix una cosa millor. I els amics, per molt dur que siga, tenen que estar ahi per obrir-li els ulls.
    Quanta raó...hi ha maltractaments que, tot i que no es veuen a primera vista, són els pitjors.

    Una abraçada, i que se n'adone quan abans, millor. Faça el que faça, que se n'adone.

    ResponElimina
  30. Com molts han dit, cal anar amb compte. Cada parella és un món, i ningú de fora pot jutjar perquè li mancaran peces claus per entendre-ho. Ara, estar alerta per aquells qui t'aprecies sempre està bé. Però presionar i furgar pot representar una mala cosa. Això de "deixar fer per sentir-se tranquil·la" sona perillós. Crec fermament en la confiança i això d'amagar la realitat a la teva parella em sembla absurd, però...

    Fes-li costat, incita a la reflexió amb senzillesa però sense pressions i espera esdeveniments. Poc més pots fer a hores d'ara.

    ResponElimina
  31. No tracta d’un tema fàcil aquest post. Veig que tots heu captat el sentit que li donava, a partir de frases i converses que he sentit o que m’ha explicat la persona de la que parlo. M’ha agradat molt poder-ho compartir i llegir les opinions de tants de vosaltres. No voldria ser alarmista, però em preocupa, i veig que no estic sol en aquesta preocupació. Gràcies a tothom pels vostres comentaris, en alguns casos, molt ben fundat si argumentats.

    The Little, primerament, donar-te la benvinguda al meu blog, m'alegro que t'hagi agradat el que has trobat. No sé què vols dir amb que ho plasmo de manera estranya, per un cop, no foto un rotllo amb la meva opinió perquè em sembla que algunes paraules parlen per si soles. Naturalment, tampoc em puc estar de mostrar el meu rebuig a aquesta situació. La visc de prop, i em sap greu per aquesta persona. Però mentre a ella li sembli bé, no podem fer gran cosa.

    Maria plastilina, no sé si t'ha semblat que tinc algun interès en aquesta persona. L'únic interès que tinc és saber que està bé. El que faci a la seva vida és cosa seva, però observar com es posa a la boca del llop fa por. M'agradaria poder-hi fer alguna cosa, però com et dic, ni tant sols m'hi hauria de ficar. Tampoc puc jutjar què es mereix aquesta persona, però el que sé és que ningú mereix que el controlin i el menystinguin constantment.

    Yáiza, sincerament espero que no vagi a més, que només sigui un paio una mica controlador, però que no es transformi en res de res. Això em sabria molt greu.

    Garbí, el problema ja no són els sentiments, sinó aquesta dependència que es crea, que et fa perdonar-li tot, emmascarat en l'estimació que tens.

    Kweilan, a major o menor escala, n'hi ha molts de casos, i tots una mica intentem fer anar l'altre per on ens agrada, però mentre sigui mutu i des del respecte, no ha de passar res. Quan la balança està molt desequilibrada, el fotut és que és molt difícil de veure des de dintre, perquè s'acaba acceptant com a normal.

    Myself, a mi també m'inquieta, per això he cregut convenient plasmar aquestes situacions reals en un post. Alguns dels comentaris m'han obert els ulls, i per això val la pena compartir-ho. Potser encara no s'han d'encendre els llums d'alarma, però sí estar a l'aguait. Almenys estar a prop, però en aquest cas tampoc no puc dir que tingui una profunda amistat amb aquesta persona, i haurà de ser ella la que sàpiga si això convé a la seva vida.

    rits, efectivament, fins que no ho vegi ella mateixa, poca cosa s'hi pot fer. Després, si necessita agafar-se a alguna mà, en tindrà unes quantes per estirar, això segur. Gràcies!

    Susanna, no fa massa que va la relació i semblen enamorats. Ella sí que sent amor, per això no hi veu bé. Ell suposo que li dóna molt també, però comença a mostrar de quin peu calça, i temo que això pugui anar en augment.

    Carme, de moment semblen coses petites, fins i tot normals. Però el pitjor és que ella se les agafa com a normals, i als altres ens puja la mosca al nas. D'alguna manera, ja anem fent això que comentes, que ho trobo el millor consell, li preguntem si li sembla normal, i la seva resposta és la darrera frase del post, o alguna cosa similar. Però en el moment en que ella li amaga que fa algunes coses, perquè sap que a ell no li agradarà, per mi ja és força mal indicatiu. El pitjor del cas, és que a nosaltres ens ho explica amb una rialla, com si fos normal eliminar totes les proves de que t'has menjat una cosa, perquè l'altre ni ho sospiti.

    Natàlia, al meu entendre, no es tractaria del cas que esmentes, perquè a mi em sembla una noia forta i prou segura d'ella mateixa. Com tots, tindrà les seves pors i inseguretats, però no penso que es menystingui d'aquesta manera. Nosaltres ja li anem dient coses perquè vegi si és normal que la controli d'aquesta manera, i de moment ella ho pren gairebé com una broma. Continua a baix

    ResponElimina
  32. Pensem que està transigint molt, però que a la llarga això la pot afectar. Mentre ella no mostri senyals de que pateix, no s'hi pot fer massa. El problema és que els senyals, en aquests casos, es comencen a veure quan el problema ja té arrels profundes.

    Elfreelang, de moment s'ho pren a broma, ens ho explica amb cara de 'vosaltres creieu que és normal!', però com a anècdota graciosa. I després és quan amaga el cafè perquè ell no la vegi prendre'l. Em pregunto quan li deixaran de semblar broma aquestes coses.

    Assumpta, entenc el que dius, i la veritat és que hi ha coses que es poden dir sense problema, sobretot si hi ha amor, confiança i respecte. Jo he dit molts cops que m'agraden més els cabells d'una manera o altra, o un tipus de roba que un altre. No em tallo, sobretot en ser preguntat, però penso que mai s'ha d'imposar la voluntat. L'altre és lliure, i de vegades prendrà decisions que no ens agraden, però encara que puguem demostrar la nostra disconformitat, no n'hem de fer una croada d'això. Com intueixes, el to amb que es diuen les coses és important. Les converses en blau i vermell no les he presenciat, m'han arribat per part d'ella, i de la manera que ho ha explicat, tot i que ella s'ho prengui a conya, sonaven a imposició, o a retret. Ja li anem fent comentaris de si pensa que això és normal, i com ve dius, la seva resposta és la darrera frase, no donar-li importància i deixar-ho passar. I no trobo que sigui la solució. No deu fer ni un any que van junts, i trobo que ell és massa controlador. Però mentre no ho trobi ella... Ah, i això del kitkat va començar com una conya, però quan vaig veure que realment me'l donava a mi, i que passava pel seu costat gairebé sense dir res mentre mantenia el cafè allunyat de la seva vista, i fugia corrent, vaig pensar que la cosa no és cap broma.

    Rita, la meva por és la mateixa que la teva. Comença així, i si no es frena, a saber com pot acabar. I no m'agradaria que li passés res a aquesta noia. Farem per ella el que ens deixi que fem. No podem fer altra cosa.

    Porquet, entenc el que dius, i penso també que dins d'una parella és lícit expressar l'opinió al respecte de les coses de l'altre, pot estar fins i tot bé que et diguin que el cabell et queda millor d'una manera. Però no s'ha de fer mai amb to d'imposició, o fer que la parella canvii tots els seus costums perquè volem que sigui com ens agrada. No existeixen clons de nosaltres mateixos, la clau en una parella és saber-se adequar a l'altre, i està clar que les dues parts han de cedir per arribar a enteniment. No sé si és el cas que ens ocupa, però sembla que una de les parts està cedint totalment als desitjos de l'altra. S'ha tallat els cabells, i tot s'ha de dir que li queda de conya, però si només era per fer content a l'altre, o més aviat perquè no es queixi, la cosa no fa tanta gràcia.

    Vida, no et falta raó, potser exagero en les meves valoracions, però és que no em cap al cap que algú es comporti així amb algú que estima. He vist altres casos, i estaven en estadis més avançats. Potser és agosarat pensar que una cosa pot derivar en l'altra, però imagino que tot té un procés, i que el control, la gelosia, i en alguns malaurats casos, els cops, van en augment al llarg del tems, de manera proporcional a la submissió i permissivitat de qui els rep. Ha de ser un procés penós. Sí, ella ho ha triat, perquè ara per ara l'estima. El problema és que l'amor no ens deixa veure algunes coses fins que no és massa tard. Les conseqüències d'això solen ser molt greus. Deixes de sentir-te persona, és molt difícil aixecar-se d'aquesta caiguda. El pitjor del cas és que aquestes persones es senten encara pitjor amb elles mateixes per haver permès arribar a una situació així. I sí, que ho han permès elles, que han triat aquest camí. Però no disculparem els que fan que arribin a això, oi?

    ResponElimina
  33. Carme J, depèn de cadascú que ens estigui bé viure una sèrie de coses, però no sé si acaba sent una qüestió de voluntat, sinó de veure's arrossegat a unes situacions que al principi passes per alt i després no saps com sortir-te'n, o potser ni ho vols intentar, perquè ho consideres normal. A més, estimes tant l'altra persona... són coses que han de sortir d'un mateix.

    Sànset, el problema en aquests casos és que generalment la persona se n'adona molt i molt tard, quan ja està en un estat mental deplorable, i de vegades per un fet que està totalment fora del que és imaginable, la gota que fa vessar el got, però és tracta d'un got de molts i molts litres.

    Maria bestreta, aquests maltractaments fan més mal perquè són subtils, i sense adonar-te'n deixes de ser persona i perds la teva capacitat de decidir i discernir el que està bé del que està malament. I és més, acabes pensant que tot és culpa teva. Però em temo que els amics no hi poden fer res si l'altra persona no està disposada a deixar-se ajudar. Podem estar allà, acompanyar, però fins que l'altre no ens demana ajuda, qualsevol intent per part nostra serà rebutjat. Si no surt d'un mateix, poca cosa s'hi pot fer.

    Jomateixa, em sembla que aquest és el punt clau, veure com a normals coses que no ho són gens.

    Clídice, gran, molt gran el teu comentari, perquè has captat perfectament el que volia dir en el post. Les frases que fas servir m'han resultat d'allò més explicatives. Quan es donen, és que hi ha un problema greu. El més probable és que qui les diu tingui molts problemes d'autoestima i necessiti fer petit l'altre per no sentir-se tan malament. Però ningú té dret a fer això, i si pel contrari es deixés estimar i acaronar per l'altra persona, probablement veuria com la seva vida millora ostensiblement sense necessitat de fer mal a ningú. El que més em preocupa de tot és això de deixar malament l'altre, de manera reiterada, davant dels altres. De totes maneres, els altres se n'adonen, el maltractador queda en evidència. Vaja, almenys als meus ulls. La persona fa esforços inhumans per satisfer l'altre, i no aconsegueix res perquè no li valora, fins i tot li segueix criticant. Com no ha de caure en picat l'autoestima? I és tan difícil adonar-se d'aquesta caiguda progressiva...
    Molt ben vist també que no és només una qüestió de parella, que el maltractament psicològic es dóna en molts altres àmbits, ja sigui per problemes d'autoestima o buscant un objectiu. Ho centro en la parella perquè és el cas real que m'ocupa, que he detectat.

    Laura, jo també he pensat que pugui ser una mala interpretació nostra, però amb els temes de menjar la noia no té cap problema, i està prima, així que no té sentit controlar-li res. És cert que els maltractadors, o els maltractadors potencials són difícils de detectar. No t'ho esperaries mai. Però és que de qui sí t'ho esperaries? Jo no conec ningú del meu voltant que pensi que pot ser un maltractador. I no obstant, hi ha molts casos, declarats o no.

    Caterina, és un bon punt aquest de l'autoestima, perquè realment es veu molt ressentida. Progressivament es va perdent la voluntat i s'esdevé dependent de l'altre, que no fa més que enfonsar en la misèria a qui té al costat. Potser hi ha part d'això, convèncer-lo de que sense ell no serveix per a res, i que li és absolutament necessari. Sí, es toca fons, però quan ens n'adonem de tot és massa tard i la recuperació està molt lluny. Per començar, ens hem de separar d'aquella persona, i això ja és prou difícil. A més, són ferides que segurament no arribaran a curar mai, són potser les més profundes.
    Des de fora les coses es veuen molt millor, però no s'hi pot fer res fins que la persona no ho veu. Un cop ho veu, si ens demana ajuda, podem fer-hi molt. Però fins llavors, tot el que puguem dir es consideren ximpleries per aquesta persona, no pot ser que a ella li estigui passant això.

    ResponElimina
  34. Elur, és un bon exemple aquest de la feina, perquè vindria a ser el mateix cas en un altre àmbit. Però és que dintre de les parelles també es dóna això, criticar a l'altre que ho fa tot malament, no passar-li ni una, i a sobre, exposar-ho públicament davant de tothom, per humiliació de l'altre. I com molt bé dius, quan ets dins i l'únic que vols és que la cosa funcioni, perquè estimes la parella, tot ha de ser molt difícil. T'esforces més, fas tots els possibles, tens tot com l'altre ho vol... però tot i així reps crítiques, mofa i crits. No veig cap diferència entre això i omplir la cara de mans. De fet, em sembla que les seqüeles són pitjors de la primera manera. Al cap del temps, en cas que te n'hagis sortit, segur que pots acostumar-te a no rebre cops i a ser tractat amb estimació, però podràs sortir-te'n de no pensar que tot és culpa teva i ets un desastre, al mínim comentari que et pugui fer l'altre? Perquè home, alguna cosa pots dir que no t'agrada, i no passa res, però si això afecta l'altre com una punyalada, per experiències passades, potser després el que s'ha d'estar reprimint és el nou, que no entén res. Vaja, que m'estic embolicant, però ja m'entens, oi?
    Jo sí que entenc els comentaris als que fas referència. I són opinions respectables. Potser hi ha gent forta que no cauria mai en aquests paranys, i consideren que els que hi cauen s'ho han buscat i ho accepten, que si volguessin en sortirien. Personalment, jo no em sento amb aquesta força, sé que hi podria caure i que prendria molt mal. No sé si he estat mai en una situació així, però sí que vaig viure una situació de retrets continus (i mutus), i la veritat és que és molt i molt dur.

    Guspi, dubto que ningú, en ser preguntat, digui que toleraria una persona així al seu costat. Tots tenim molt clar el que volem, o el que ens agradaria, haguem viscut males situacions o no. Però ja veus, de casos com aquests se'n donen molts, no crec que cap de les persones que ho pateix ho pogués preveure, o pensés que ja li estava bé, abans de començar.
    És cert que estimem les personen per com són, amb el seu conjunt de virtuts i defectes. De vegades fins i tot els petits defectes es tornen molt importants a l'hora de mantenir el que sentim per una persona, i no només en temes de parella. Dintre una relació, els dos cedeixen una mica, per tal que la cosa funcioni, i això és molt normal i lícit. Però si un no cedeix ni un xic, i a sobre vol fer canviar l'altre, em sembla que no parlem d'una relació sana.
    També encertes amb el tema d'amagar-se de la parella. En aquest cas, però, jo no parlaria de por, almenys per ara. O potser sí, però és més aviat ganes d'evitar-se una bronca, de no rebre una reprimenda. Si no la veu, no l'haurà de sentir, doncs fa algunes coses d'amagat. No perquè ell hagi de reaccionar amb violència, ni física ni verbal, però sí que li faria comentaris, per tant, ella intenta estalviar-se'ls. Sigui com sigui, tampoc no ho trobo normal, t'ho ben asseguro. Ni que li estigués posant les banyes! Parlem de menjar un dolç quan tens gana...
    I finalment, el tema de la dependència. Aquest és el problema, crítiques constants, retrets, males cares. Acabes pensant que no fas res bé, i esforçant-te perquè tot millori, sense aconseguir res. L'autoestima cau, penses que no vals res perquè no te'n surts amb res del que intentes, i això és el que et fa creure qui tens al costat 'sense mi no saps fotre res!'. És clar que es genera una sensació de dependència, i els sentiments s'intensifiquen, erròniament, és clar. T'aferres a un clau roent, penses que no ets res sense aquella persona, i el teu fals amor, la teva necessitat, creix i creix, malgrat els crits, malgrat els retrets, i de vegades, malgrat els cops. Continua a baix

    ResponElimina
  35. Quan es toca fons, potser tot s'acaba, i si es refà la vida, amb sort es troba una persona que ens tracta de manera normal, però que per nosaltres és massa bé i tot. A les persones que han patit això els costa assumir que les tractin bé, i de manera estúpida, recorden uns temps que els feien mal, amb certa nostàlgia. Davant d'un maltractament així, surten perdent sobretot dues persones. La persona que ho rep, i la persona que rescata a aquesta, després d'haver estat amb el cretí en qüestió.

    Menta, m'atreveixo a dir que el teu testimoni és valuós, tot i que em sàpiga greu que sigui així. El procés que narres és el que imagino, i no puc afegir gran cosa, perquè ho expliques molt bé, massa bé. Jo he viscut una situació d'aquestes, o millor dit, n'he viscut les conseqüències. I puc garantir que són devastadores. A banda d'això, només puc parlar d'observació, però puc dir que estic a l'aguait i que m'espanten certes coses que veig. Només de pensar que algun dia jo podria tractar algú així, que podria tenir una arrencada d'aquestes, se'm posen els pèls de punta, i espero no descobrir-me mai maltractant a ningú amb paraules, que com molt bé dius, poden fer que algú mai torni a ser com havia estat abans. Gràcies per explicar-ho, i lamentablement he de dir que no conec a cap lampista!

    Senyu Reykjavík, la veritat és que darrerament està més propera que mai, i que tenim millor relació que altres vegades. Està aparentment contenta, però nosaltres en parlem i ens en preocupem. Jo personalment intento saber sempre què fa i no descuidar-me mai d'ella.

    Lalu, no sé si havies comentat mai aquí al Bona nit, així que et dono la benvinguda a casa, gràcies per passar. Tens raó que de vegades jutgem erròniament. En cap cas no li diem, ni li pensem dir, per ara, que deixi la seva parella, però sí que li diem que no es deixi fer aquestes coses, i que davant de certs comentaris, reaccioni. Tot ens indica que això pot convertir-se en una 'parella no sana', com dius tu, i per això l'anem advertint. Per ara, ella està enamoradíssima, i que això l'encegui ens preocupa. Ara ho deixa passar pel que sent, i quan comenci a notar les conseqüències ja serà massa tard. Nosaltres li qüestionem molt algunes coses que ens explica molt alegrament. De moment, cap alarma encesa. Ella s'ho pren tot a broma, tant el que nosaltres diem, com el que ell li fa.

    Murga, el que dius ho tinc claríssim, perquè val per això i per tot. Hi ha coses de les que si no ens adonem nosaltres mateixos, ningú no hi pot fer res. Nosaltres, com ve dius, mirem d'anar-li fent advertències per fer-la pensar, amb poc èxit, de moment.

    No Olguen, els amics no estan per obrir els ulls a ningú, més aviat la seva feina consisteix a recollir els trossets després. L'únic que podem fer és mirar de fer-la pensar, però si ella mateixa no fa el pas de plantar-se i deixar les coses clares, és a dir, no obre els ulls, els altres no hi podem fer res. Hi ha coses que només nosaltres sabem com gestionar. Jo tinc la teoria que no sabem deixar-nos ajudar. Quan ens adonem que necessitem aquesta ajuda i la demanem, és que finalment hem fet el pas, ens hem adonat que passa alguna cosa i ho volem canviar. Llavors comença la feina dels que ens envolten. I sí, per mi, els maltractaments psicològics són pitjors que els físics.

    Joan, el teu comentari em sembla 100% sensat. Més del que dius no podem fer, i penso que és el que estem fent. Que podem estar equivocats i que cada parella és un món? Sí. Que de totes maneres hi ha coses que fan pudor de socarrim en aquesta història? També. I que això d'amagar coses, i a més tan absurdes, a la parella, no porta enlloc, almenys a cap lloc bo? Completament d'acord. Per això a mi se m'han encès les alarmes. Ara falta que se li encenguin a ella.

    ResponElimina
  36. Les ferides que no són físiques costen molt de curar, a vegades no curen mai. Trencar-se per dins és molt dur, enganxar-ne els trossos és una feina més que complicada, sobretot quan per culpa de la trencadissa has perdut alguna peça.
    No explicaré els casos que he viscut a primera o a segona fila en el tema de parella. Tinc la sort de que no n'he sigut mai la protagonista, tot i així conec la situació. I sí, si vols i ets un cínic o una cínica pots pensar que s'ho busquen o que si s'hi queden és perquè volen, però no pots quedar-te amb aquest pensament i acabar aquí. Les coses mai són blanques o negres i el gris té molts matisos. Sí, ja sé que és una frase molt gastada però és bona.
    Sé que jutgem depenent del nostre punt de vista i de la nostra fortalesa o debilitat, però en segons quines coses s'ha de fer l'esforç de posar-se en la pell de l'altre. Quan a una persona l'han anul·lada com a tal no li podem dir mai 'perquè t'hi quedaves'. Ho trobo denigrant i insultant. A vegades escapar-se és impossible, sobretot quan no tens res perquè t'han fet creure que no ets res.
    Conec una dona, valenta i maquíssima, que tenia un marit que la maltractava físicament. Per poder-la matxacar amb els punys primer la va anul·lar com a dona i com a persona. Amb molta força i ajuda se'n va sortir. I no és una dona poc intel·ligent, ni tampoc feble ni dèbil. És forta i intel·ligent i va 'cometre l'error' de confiar en un malparit... és així de fàcil. Tan fàcil que fa esgarrifar.
    I quan la pegava ella no hi volia pas ser allà, però no sabia què havia de fer per no ser-hi. Tan senzill com això.

    En fi... m'estic embolicant massa, ja ho sé.

    ResponElimina
  37. Elur, supòs que et refereixes al meu comentari i crec que no em vaig explicar bé o no em vas entendre: jo no dic que una persona maltractada psicològicament tingui tota la responsabilitat ni tampoc justific de cap manera els maltractaments. Sols dic:
    1. que l'exemple que ens posa XeXu en sembla un pèl exagerat. No sé si sóc una maltractadora o una víctima en potència, però mil vegades li he dit al meu home que no ha tingut massa gust en triar la roba, per exemple, i no he fet ni per minar la seva autoestima ni per fer-li mal. Ho he fet, perquè m'ha demanat una opinió i com que l'estim li he donat. Te pos aquest exemple perquè em sembla comparable a això dels cabells...
    2. No dic tampoc que totes les persones que resten devora maltractadors ho facin de gust. Clar que deu haver casos extrems en que són incapaces de sortir. L'únic que dic és que hi ha casos (perquè jo també les he conegut) en que es crea una relació totalment harmònica entre el maltractador i el maltractat. Sé que costa creure-ho perquè ni tu ni jo ho som i no ens cap dins el capet, però t'assegur que n'hi ha. Ahir vespre, sense anar més lluny, vaig ser testimoni d'una relació d'aquest tipus entre amics: la maltractadora i les víctimes al voltant, especialment el seu propi marit.
    3. Parlam en genèric, Elur, i tampoc m'agradaria pensar que per un sol comentari meu, que crec que és lícit, ja pensis que estic a favor dels maltractaments.
    Com has dit, res és blanc o negre i com ha dit XeXu, és un tema ben complicat.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  38. Ah, XeXu, i en quant a això d'amagar coses a la parella...què vols que et digui? jo no ho veig un maltractament: són estratègies que aprenim a usar per viure més harmònicament. Evidentment, hi ha un problema si ella no s'enfronta a una cosa que vol fer lliurament, però hi ha petites coses que...no sé, és tan important? Li has contat sempre tot, fil per randa, a les teves parelles, amics, familiars? Segur que no...podem dir que ets una víctima de maltractament? Segur que tampoc...
    L'únic que jo dic és que no hi veig maltractament explícit en això que contes, però bé, potser jo som una d'aquestes cegues de les que parles...
    Interessantíssims, com sempre, els teus post.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  39. Bé, no sé gaire què dir, en vaig fer un post recentment, d'això. I realment jo eh viscut un cas de ben a prop. Al principi ella no n'era conscient, ni jo tampoc pel factor edat (massa petita, massa... innocent?) Bé, després les dues n'érem conscients, de manera que el cas potser és una mica diferent.

    No sé si recordaràs el post, però hi posava unes quantes frases. I llegir-les i adonar-se que la resposta a moltes era un SÍ rotund realment va esdevenir un moment de reflexió important. El pitjor ja havia passat en el meu cas, però en el cas que presentes tu potser seria bo com a punt de partida. I després, un cop acceptat, tan sols resta donar tot el suport necessari en cas que es vulgui anar més enllà.

    Et deixo un enllaç, per si serveix d'alguna cosa


    Per cert, m'ha fet gràcia el post del tethering... Estic estudiant a immuno els neutròfils, que per fer extravasació dels vasos sanguinis fan... el tethering i el rolling!!

    ResponElimina
  40. En cap moment he dit i/o pensat que estaves a favor dels maltractaments Vida. Això que quedi ben clar. Tampoc m'he format una opinió sobre tu per un comentari, que sí, em va semblar desafortunat. Ara que l'has posat en context té un altre caire, però no l'acabo d'entendre. També conec relacions com de la que parles on sembla que hi ha una mena d'acord i/o harmonia entre l'un/a i l'altre/a. I no sabria què dir-te...
    Penso que en Xexu només ha insinuat un tema, si n'hagués parlat més obertament no hauria posat fragments de converses que poden semblar del tot normals i també indicis de que alguna cosa no acaba d'anar bé.
    Tot depèn del context on la nostra imaginació posa la frase dels cabells... El meu pare està fart de dir-li a la meva mare que no li agrada amb el cabell curt, que vol que se'l deixi llarg. La meva mare el porta curt, ben curt. Hi ha una dona que no es va canviar mai de pentinat perquè el seu home li tenia prohibit i oh sí, d'una manera prou subtil, que qualsevol desde fora mai n'hauria fet cas, una simple frase dita amb una certa gràcia... però el context era prou aclaridor. Per posar un petit exemple: quan anava a comprar pa tenia un temps concret i no podia passar més enllà. Fins i tot trucava a d'altra gent (els veíns) perquè li confimessin que ja havia arribat a casa, ell treballava.
    En fi Vida, que res, que sempre interpretarem les coses com més ens convé i sempre correrem el risc de que no se'ns acabi d'entendre.
    Però mira, hem tingut una bona conversa, no?
    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  41. Elur, donat que la Vida ha contestat fent referència al teu comentari, deixo que parleu entre vosaltres si heu d'aclarir alguna cosa. El que està clar és que ningú aquí ni enlloc està a favor de certes situacions, d'aquests maltractaments manifestos o encoberts. Certament, les ferides no físiques són les pitjors, i si bé potser amb el temps s'aprèn a conviure-hi i ja no sagnen, les seqüeles es seguiran notant, potser per sempre.
    Casos com el que expliques són, malauradament, massa comuns, en menor o major grau. M'he de posicionar al teu cantó a l'hora de dir que un malparit ho és a qualsevol lloc, i intentarà aplicar la seva llei tingui qui tingui al costat. Hi ha moltes persones sensibles que no sabran reaccionar, pels sentiments que tenen, i que entraran en una espiral destructiva, de menyspreu i de caiguda d'autoestima. Penso que al costat d'un grandíssim fill de puta, la majoria reaccionaríem així, perdent. També hi haurà persones fortes, és clar, aquelles que ho sabran veure i aturar a temps, però potser perquè jo no em considero especialment fort, no considero que n'hi hagi moltes d'aquestes persones, i tampoc crec que quedin lliures de danys.
    Respecte el següent comentari, el que et deia, que com que et dirigeixes directament a la Vida, us deixo dir. L’exemple que cites al final és esfereïdor... em quedo amb les ganes de saber la frase que deia l’home perquè no es tallés els cabells la seva dona... què dura ha de ser la seva existència, pobra.

    Vida, com ja li he dit a l'Elur, podeu discutir el que vulgueu, com que us feu al•lusions personals, jo no m'hi fico. Miro de respondre les parts del teu comentari que em semblen interessants. En realitat al post no parlava de maltractament, perquè no crec que arribi a tant, o això espero, però sí a algunes situacions que manifesten una mena de control sobre l'altre, i que aquest deixa passar, que em preocupen, i em sembla que són extralimitades. És exagerat que me'n vagi a la policia a denunciar-ho, però coneixent el noi, no ho és que estiguem a l'aguait i que anem fent parlar i pensar a la noia. No volem que la cosa vagi a més, ningú no ho vol. Dintre d'una parella es poden dir moltes coses i es diuen. Tu comentes 'fillet, avui t'has lluït a l'hora de vestir-te!', segurament amb sorna, però cada dia no controles què es posa i li dius com ha d'anar, oi? Ni tampoc li dius 'no m'agrada com vesteixes avui, canvia't!', oi? A més, si et demanen l'opinió, donar-la sincerament no és cap mal, i si no li agrada, que no hagués preguntat!
    No sé si entenem el concepte de maltractament de la mateixa manera. Potser es pot conviure amb algú que és un bronques, que critica i humilia una mica els altres sense pietat, segurament per sentir-se millor. Però quan totes les ires van dirigides a una persona, passar de l'harmonia que suposa una mica de control, si l'altre ja és de per si una mica sumís, a control absolut rotllo amo i esclau, em sembla que és una barrera massa fina com per no donar-li importància.
    És clar que tots ens guardem coses per nosaltres. Però quina mena de comentari ha de fer un tio a una noia jove, sana i prima que vol menjar-se un kit kat després de dinar? vaja, que ell pot dir missa si vol, però que la noia amagui el dolç amb certa basarda, i demani que ell no sàpiga que el kit kat és seu... Això denota por, això denota que sap que a ell no li agradarà. De moment, ho segueix fent, però a esquenes d'ell. Quan trigarà a no fer-ho, senzillament? Potser exagero, però això no és amagar una cosa simple a la parella, alguna cosa sense importància. Això és tenir por i evitar-se una reprimenda. I qui és ell per fotre-li una reprimenda? Continua a baix

    ResponElimina
  42. Et torno a dir que parlem de certes coses que als que l'envoltem no ens quadren. No vull dir amb això que sigui una dona maltractada, perquè a més, a dia d'avui viu aquell enamorament que anestesia a qualsevol. Però que ens preocupa. Què hem començat a veure signes d'intent de control del que ella fa, signes de força gelosia, signes d'estar-la vigilant tot el que fa a casa, i si mal no recordo, amb alguns comentaris sobre que ja farà ell certes coses que les fa millor. Per altra banda, també té bons detalls amb ella, no es pot negar. Però una cosa no treu l'altra. Es pot tenir bons detalls també, i no mirar d'imposar-te en res.
    Sincerament, espero poder dir-te d'aquí un temps que tu tenies raó i que tots els altres erràvem en encendre les alarmes, em faria molt content. I ho faré, si es dóna el cas, ja t'ho vindré a dir.

    Laia, i tant que recordo el teu post, i recordo les frases que vas posar perquè em van impactar molt. A l’hora de fer el post hi vaig pensar (en el teu), vaig pensar que no aportava res més que el que tu ja havies dit, i que el missatge era el mateix, però expressat amb un cas pràctic i molt proper. El post que vas fer tu el tinc al cap perquè em sembla molt preocupant, em va sobtar molt com n’és de fàcil respondre ‘sí’ a algunes frases quan veus casos com el de la noia de la que parlo. Potser és per això que se m’han encès les alarmes, i no en vull fer un gra massa sense motiu, però si les frases són una bona guia per veure indicis de maltractament, benvingudes siguin, i tot el que puguem evitar, ho evitarem. Jo no em tallo a l’hora de fer-li veure coses a la noia. Penso que m’agafarà mania, perquè de moment em fico amb el tio que estima, però prefereixo que m’agafi mania a que pateixi a mans d’un maltractador en potència.

    ResponElimina
  43. No la sé la frase exacta Xexu, em sembla que abans m'he explicat molt malament... suposo que deuria dir 'a mi m'agrada que Menganita el porti així'. Ella sempre deia 'és que a en Fulano li agrada així' i è que no sembla res de l'altre món? doncs ho era. La tenia controlada a totes hores i per tot.
    La sort que té ella ara és que és vídua. Però encara va amb el mateix pentinat... perquè a ell li agradava.
    En fi... passo de dir-ne res més. És massa meu tot això.

    Un petó, maco.

    ResponElimina
  44. Bé, així, més explicat, tot sembla diferent. Contenta d'haver establert aquest diàleg...podríem continuar, no? però millor passam al proper post. Una abraçada als dos!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.