dijous, 3 de febrer de 2011

Get off the plane

Acabo de veure l'últim capítol de la sèrie FRIENDS i m'ha sorprès que m'hagi emocionat un cop més. Tot i saber com acaba, tot i tenir-ho molt present, en el moment estrella m'ha fet un salt el cor i m'he meravellat de com ens poden arribar uns personatges i el que els passa. Perquè, què no faríem per amor? Quantes bogeries, quantes animalades hem fet i potser farem. Segurament és l'únic pel que val la pena deixar-se portar, no fer cas a la raó. És més, si no ens deixem portar no hi  ha manera de viure'l de la manera com s'ha de viure. D'acord que la vida no és com una sèrie de la tele però ens podem arribar a sentir com si en protagonitzéssim una. Només cal que no ens posem barreres, que deixem via lliure als sentiments. I llavors sí, llavors tot és possible. Fins i tot que ella baixi de l'avió.

33 comentaris:

  1. Ui, jo no he vist mai un capítol sencer de Friends. De fet, no l'he vista mai, només cinc minuts i de volada. Dec ser dels pocs terrícoles que no es declara fan d'algun dels seus personatges!

    Pel que fa al que dius jo he tingut experiències oposades. En un cas em vaig deixar anar, vaig fer unes quantes bestieses i tot per acabar fent el ridícul (no entraré en detalls). La segona vegada, el resultat al final de tot fou el mateix, jo solet i abandonat, però fou una història diferent. Va durar un any, més o menys, i fou molt intensa i especial. Per a veure'ns ens obligava a agafar l'avió i fer trobades furtives. Ja es veia que era una relació impossible i així fou. Al final va acabar i va ser una de les èpoques més tristes de la meva vida.... proporcional a la intensitat amb que l'havia viscut! Així que, especialment d'aquesta segona història no me'n penedeixo pas, al contrari, n'estic ben content d'haver pogut viure amb tanta intensitat!

    ResponElimina
  2. El porquet i jo...bé, reconec que sí he vist qualque capítol, que he rigut, però mai emocionat ni identificat, no sé per què...les emocions que explica són ben humanes, sí, però sempre m'ha semblat que les presenten d'una manera molt lúdica i a vegades poc creïble, ideal per entretenir, això sí. No sé què dir-te...els romanticismes estan bé, però a vegades no hi ha res millor que no baixar de l'avió.

    ResponElimina
  3. Jo també n'he vist algun... fa temps quan els meus fills se la miraven. M'agradava força veure-la, tot i que jo sola, d'iniciativa meva no l'he mirada mai.

    Jo estic totalment d'acord amb el que dius de l'amor, XeXu. Clar que a vegades pot no sortir bé, però si no ho fas així, com dius: deixant-te anar, surt pitjor... o simplement no surt de cap manera.

    ResponElimina
  4. A vegades val la pena deixar-se anar, encara que facis el ridícul. Potser el més difícil no és deixar de posar barreres als sentiments, sinó ser conscients d'aquestes barreres.

    ResponElimina
  5. Cal una mica de bogeria per viure la vida, no només l'amor. Què caram, només en tenim una.

    ResponElimina
  6. "Friends" va ser la primera sèrie en la que em vaig enganxar de valent i amb la que, com molta altra gent va fer, varem acabar quedant per veure capítols estrella amb amics, etc.

    Bogeries, per amor, n'hem fet i en farem sempre. Hi ha acte més bonic que aquest tipus de bogeria?

    ResponElimina
  7. Però... baixa de l'avió, o no?? :)

    Justament ahir escoltava un programa de l'ofici de viure sobre l'amor. Explicaven que en la tradició oriental així com en la andina (fixa't que llunyanes l'una de l'altra) l'amor es relacionava amb una transformació interior que passava per trencar les pròpies barreres i deixar-se endur per les circumstàncies.

    Recordo molt intensament quan li vaig dir a una amiga al portal de casa seva "Aquesta vegada sí, aquesta vegada em tiro a la piscina, tant si hi ha aigua com si no... jo hi vaig de cap" i em va sortir bé. Està clar que també hauria pogut sortir malament (recordem que una relació és cosa de 2), però pel que fa a mi... aquella va ser la primera vegada que m'hi vaig tirar de ple.

    ResponElimina
  8. No puc opinar perquè no ho he vist mai....però que l'amor és la força més gran, t'ho puc ben assegurar

    ResponElimina
  9. poques coses mereixen tant la pena com les bogeries que poden aturar un avió.
    hi ha sèries que no s'haurien d'acabar mai.

    ResponElimina
  10. Ostres, doncs jo tampoc he vist MAI cap capítol de FRIENDS, em sap greu... Crec que la feien pel Plus i mai he tingut plus ni cap canal de pagament... i si no era pel plus doncs segur que era a una hora que no m'anava bé... Sentia que la gent en parlava, (o llegia que la gent n'escrivia) però res...

    Ara bé... jo he vist mitja dotzena de vegades (i crec que em quedo curta) Sleepless in Seattle i el final em segueix emocionant... És una història d'amor tan maca!! :-))

    Doncs res, noi... tu PLAY... :-))

    ResponElimina
  11. http://img.perezhilton.com/wp-content/uploads/2009/03/sleepless_in_seattle__oPt.jpg

    Ooooh!!... i si en JONAH no s'arriba a deixar la motxilla dalt l'Empire State?? Què, eh??... I si el ascensorista no arriba a ser un tros de pa i no l'hagués deixat pujar??

    Cada vegada pateixo, pateixo un munt pensant que en SAM i l'ANNIE no s'arribin a trobar...

    I, mentre, la música suau... la cançó...

    Mireu això, si us plau!!!

    http://www.youtube.com/watch?v=rbPUfy9dWG8

    Uffff... és que m'emocionooooooooo

    ResponElimina
  12. Uf, fa tant temps que no ho veig... Ja no recordo gairebé res, però és d'aquelles coses que quan comences ho vas recordant tot al moment.

    ResponElimina
  13. Per les coses bones a la vida penso que sempre, sempre, sempre, val la pena fer el què sigui. Sí, segurament moltes vegades ens equivocarem, caurem en l'intent, però encara que només funcioni una vegada...ostres tu, ja haurà valgut la pena!!!!

    ResponElimina
  14. Em va encantar tota la sèrie, els personatges tan propers, tan bojos! Jo volia tenir uns amics com ells i compartir pis a NY! En el capítol final també, confesso, vaig plorar

    ResponElimina
  15. Sento dir-te aquesta vegada que no tens raó. Bé, sí que en tens, però certes decisions sempre s'han de prendre amb cap. Per amor deixaries tot el que tens? I si després no funciona?

    ResponElimina
  16. No miro gaire tele.
    Referent a l'amor i a les bogeries potser dir-te que cal escoltar el cor més a sovint.
    I ves cap a l'aeroporttttttttt:)

    ResponElimina
  17. Hola, primer que res una salutació, ja que es el primer cop que passo per aquí.
    En quan a la sèrie la vaig veure al començament però ho vaig deixar, i ara pensava que ja feia temps que sabia acabat.

    Salut i arreveure.

    ResponElimina
  18. Uf! Recordo Friends com una sèrie de la meva infància. La vaig veure una temporadeta (quan teníem el canal + a casa, oju!), però mai l'he seguit seriosament. De fet, he seguit poques sèries seriosament, i el 95% són catalanes i les fan a TV3 (l'altre 5% és per Anatomia de Grey, que pot amb mi i em té molt enganxada). I sí, les sèries no són com la vida real, però tenen un potencial que no tenen les pel·lícules i és que dia a dia, vas coneixent els personatges i fent-te'ls teus. Quasi sempre t'identifiques amb algun d'ells, o et preocupes per les anades i vingudes d'algun altre.

    I l'amor... bé. Crec que com deien per aquí dalt, és proporcional: com més t'hi llencis i menys usis la raó, més gran és l'hòstia que et fots si va malament. Però els amors raonats i amb seny.. no són el meu estil, suposo. =)

    Apa, ens anem llegint per aquí! He de dir que estic contenta d'haver anat a parar a un bloc tan actiu com aquest i amb tants blocaires constants!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  19. Vergonya...no n'he vist cap, glups...no sé, ni tan sols on la fan...

    ResponElimina
  20. Ostres, jo m'he vist totes les temporades en DVD però confesso que no me'n recordo del final. És la Rachel la que baixa de l'avió, no? potser que me'l torni a mirar... I de l'amor, mira que se'n fan de cançons, de pelis i de llibres, i a mi se'm fa difícil parlar-ne, el que està clar és que és una força molt potent, que pot fer molt bé però també molt mal, curiosament... siau.

    ResponElimina
  21. Doncs ho he trobat ;-)

    Bé, ho havia de veure...

    http://www.youtube.com/watch?v=-Kk-aqSC5iI

    Ara ja sé qui baixa de l'avió i tal...

    Per cert, que no tenia ni idea de que FRIENDS fos una d'aquestes sèries amb rialles enllaunades de tant en tant, pensava que era més "seria"... Era de riure? (ara em matarà... però bé ho havia de preguntar)

    ResponElimina
  22. Otres, la propera entrada així hauria de lluir uns cartellets de llums de neó que posi "SPOILERS!!". Aaaaara ja sé com s'acaba Friends, jo que m'ho volia mirar algun dia... aisenyor!

    ResponElimina
  23. Friends, qué gran! La vaig acabar de veure al desembre i ara estic començat a mirar-la altre cop des de la primera temporada. Per a mi és una sèrie de referència (seguida de vendelplà, ja ho saps...jiji), ja que crec que amb claus d’humor afronta els problemes de la vida.
    I sobre l’amor, que ens hem de llençar a la piscina i amb els ulls tapats. A vegades ens la podem trobar viuda i ens fem un mal que ens passem un any a la UCI, d’altres en la trobem plena i nedem. I quan més nedes, més notes que t’agrada. Per amor, tots em fet barbaritats, però què seria l’amor sense aquestes bogeries? Crec que no ens hem de posar barreres i deixar-nos portar.
    una abraçada, Xexu
    Raquel

    ResponElimina
  24. Gràcies, Assumpta! Ara ja m'he quedat tranquil·la (per no acabar d'spoilejar la cosa, no diré qui baixa de l'avió, no linkeu abans de veure les 10 temporades!)
    Refaig una mica el comentari sobre l'amor: Com més amor, millor.

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies a tothom pels vostres comentaris. Sincerament, em sorprèn que hi hagi gent que no hagi vist ni un sol capítol de Friends, pensava que era com els Simpsons, que tothom els ha vist perquè els han fet mil cops. Però bé, no us ho tindré en compte. Ara que, us recomano la sèrie, és clar.

    Porquet, no et pensis, no ets l’únic que la sèrie no li diu res. A mi sí que m’agrada molt i l’he vist dues vegades sencera (10 temporades!), i aquesta segona en anglès. Ja ho vaig explicar en un port fa molt temps, he trigat una mica, és clar, són un munt de capítols.
    El que mai, mai podem fer és abaixar els braços després d’una mala experiència. Jo també en tinc per explicar, és clar, relacions en les que ho dones tot i t’acabes emportant un disgust, però si després d’això vas amb peus de plom i no et dónes a una altra persona, malament. És clar que cal guardar-se una mica les esquenes, tot porta el seu temps, especialment si t’han fet mal, però quan veus que els esforços donen el seu fruit, la secreció d’endorfines està assegurada. La prova la tens en la relació que expliques. La vas viure molt intensament i és el que compta. Després, tots sabem que les relacions acaben, però segur que pensem que haurà valgut la pena.

    Vida, per això deia que la vida no és com una sèrie, allà t’ho han de pintar d’una manera atractiva perquè t’enganxis i ho miris amb un somriure. Però també hi passen coses tristes, i les coses que ells van vivint sí que és el típic camí que tots fem. Ben guarnit i molt a l’americana, si vols, però el típic. De totes maneres, el baixar o no de l’avió pot dependre també dels sentiments, i si tens clar que no has de baixar, doncs endavant. Però no tancar-te en banda, no ens podem posar barreres i pensar que podem patir després, potser ens estarem perdent una gran història que mai podrem recuperar. Per mi, millor lamentar-se per haver baixat, que per no fer-ho.

    Carme, com ja comentava, jo és el segon cop que miro la sèrie sencera, i aquest cop l'he vista en anglès sense subtitular, i guanya molt. A mi m'encanta. Pensem igual tu i jo. Si anem pensant si anirà bé o no, i sobretot que podem prendre mal, ja no anem amb bon peu. S'ha de viure intensament, i després ja es veurà què passa. També és cert que això és fàcil de dir, i a l'hora de la veritat també ens posem mil i una barrera. Però hem de saber saltar-les.

    Ventafocs, en realitat sempre val la pena. Si pensem en el ridícul abans, ens tallem massa i no donem el que podem donar. Ben cert que de vegades no acabem de saber per què no va, i és per les barreres que nosaltres mateixos ens posem i ni ens n'adonem. Aquestes coses s'acaben manifestant molt després, i sovint massa tard. Que complicat!

    Joan, no sé si estar d'acord amb tu. En l'amor ens hem de lliurar, i a la vida hi ha moments que cal una mica d'espontaneïtat, fer una mica el boig, però a mi m'agrada controlar, pensar una mica les coses. Ho prefereixo abans que moure'm per impulsos.

    Òscar, jo me la vaig veure tota amb el meu company de pis quan em vaig independitzar, i ara l'he tornada a veure jo solet en anglès. M'ha tornat a semblar fantàstica. A més recordava que les temporades 6, 7, 8 o així eren més fluixes, però ara m'han agradat més. Potser perquè sóc més gran i les coses que passen són més pròpies de la meva edat d'ara, qui sap.
    Bogeries... em sembla que tots en tenim unes quantes al rebost de la memòria. Vaig estar a punt de demanar que n'expliquéssiu alguna, tindria la seva gràcia, però vaig pensar que són coses pròpies i personals de cadascú, que algunes no són per explicar. Però el que sí que espero és que encara ens en quedin moltes per fer.

    ResponElimina
  26. Txari, prou que ho saps si baixa de l'avió! No ets de les que deixes les sèries a mitges!
    No fa falta ser Gaspar Hernández ni cap hippy similar per saber que si no ens deixem anar una mica davant de la possibilitat de compartir els dies amb algú, que si ens blindem per protegir-nos de possibles patacades, no arribarem enlloc i acabarem els nostres dies sols com mussols. S'ha de fer, encara que de vegades costi, segur que hi ha persones amb les que ens surt de manera més natura, i amb altres s'ha de treballar més, però la qüestió és obrir-se i no deixar de fer res que vulguem fer o de dir res que ens passi pel cap dir. A tu et va anar bé, no?

    Garbí24, al post hi falta alguna frase com que l'amor mou el món, però és que em sembla que ja ho he dit més d'una vegada això.

    Murga, aquestes són les bones, d'aquest calibre, aturant avions i el que faci falta. Dona, si la sèrie no hagués acabat, ara serien quarantins i estarien fatal. Les mateixes coses ja no servirien. Començarien els problemes dels fills pre-adolescents i aquestes coses. Potser també podria ser interessant!

    Assumpta, durant una temporada la feien a Cuatro, però eren els antics del Canal Plus. Vaja, que la sèrie fa anys que es va acabar, ara tot el que facin són reposicions. En canvi, reconec que no sabia de quina pel•li em parlaves, però he mirat l’escena que enllaces! No sé si l’he vista sencera aquesta pel•lícula, però tots sabem de què va, oi? És una escena emocionant. Per quan la versió definitiva, la tercera ja, que es digui ‘Tienes un comentario en el blog’?
    Sí, aquest vídeo que has posat és l’escena que deia jo. La trobo fantàstica. Sí, Friends era bàsicament de riure, i li sobren els riures enllaunats, però bé, és un mal menor. Tracta de tots els temes importants de la joventut, posem dels 25 als 34 o així, trobar parella, mantenir una relació, les amistats, pujar a la feina, casar-se, comprar una casa, tenir fills… però ho fa sempre des de l’humor, i tot i que passen coses tristes, les bromes mai hi falten. Amb algunes coses jo m’he fet un tip de riure. Potser és que em sento molt proper a aquestes problemàtiques, la sèrie m’encanta.

    Jomateixa, potser perquè em va agradar molt el primer cop, ara quan l’he vista sencera el segon cop recordava moltes coses, però sempre hi ha lloc per la sorpresa.

    Nits, estic molt d’acord amb tu, viure a mitges no condueix a res. Però jo sóc de pensar-me molt les coses, sempre molt racional. En els únics casos que he aconseguit deixar-me anar i no ser gens jo, és quan estic enamorat. I és una sensació fantàstica, malgrat t’acabis fotent hòsties, és clar.

    Deric, a mi també m’encanta la sèrie, no n’hi ha cap altra que la pugui superar, d’aquest estil. Que sí, que són massa perfectes, que la situació és massa idílica, però quines bones estones, i quins farts de riure! Home, en el darrer capítol jo tenia la llagrimeta a punt, eh? I recordo que quan la vaig acabar per primer cop, després d’un intensiu meteòric, em va quedar una sensació de buidor. Pensava: ‘i ara què?’

    Sr. Banyera, per amor, justament, és per l'única cosa que seria capaç de deixar-ho tot. Per tota la resta de coses, les decisions sempre es prenen amb el cap. Però per amor s'han de prendre amb el cor, però no cegament, el cap també hi juga, però menys. I si després no funciona? És que et penses que funcionarà si no dónes llibertat als teus sentiments?

    Joana, la sèrie ja no la fan, ara si la volguessis veure, seria per internet. En l'amor hem d'escoltar el cor, que encara que sigui una metàfora, és l'òrgan que li és propi. A la sèrie, el noi va cap a l'aeroport, però s'equivoca de lloc. Passa a Nova York, però és com si ell anés al Prat, i la noia sortís des de Girona. Finalment hi arriba, però... bé, no explico què passa llavors, que és molt emocionant i s'ha de veure!

    ResponElimina
  27. magazzine.cat, gràcies per la visita, molt benvingut/da al Bona nit. Sí, la sèrie ja va acabar, crec que el 2004, però a la xarxa es pot trobar qualsevol cosa, jo les sèries les solc mirar per internet.

    Yáiza, em sembla que eres massa jove (i potser ara encara) perquè et pugui agradar Friends, parla d'unes temàtiques, almenys a les temporades de la meitat endavant, que encara no són pròpies dels primers vint, i menys de quan es tenen 10 anys! Era una sèrie de la teva infància, però va ser de la meva joventut, i crec que ara tinc l'edat perfecte per veure-la, tinc l'edat que se suposa que tenen els personatges quan tot acaba, aproximadament.
    Les sèries de TV3 van deixar d'interessar-me ja fa molt temps, i Anatomia de Grey sempre l'he trobat infumable i que no s'aguanta per enlloc, ho sento. Tot i que sé de molta gent que estan tan enganxats com tu dius. A més, amb les sèries passa el que tu dius, t'acabes identificant amb els personatges, i no és gens estrany que, dins d'un grup d'amics, es reparteixin els personatges.
    Una hòstia sempre ens la podem fotre, tant si hem estat impulsius, com si ens ho hem pensat molt. Les relacions acaben, tots ho sabem, i de vegades de males maneres. Però per mi, la manera de començar-les ha de ser deixant-se anar i amb ganes, si pensem en l'hòstia que ens podem fotre ens inhibirem molt, i això no és bo pels sentiments.
    M'alegro que et sentis còmode al Bona nit. Tinc la sort de comptar amb uns quants lectors fidels que senten la llibertat d'expressar el que volen, i aquest és el punt fort d'aquest blog, els comentaris que deixa la gent, dels quals molts cops es pot aprendre molt. Aquí es pot dir qualsevol cosa sense problema, sempre que es sigui respectuós amb els altres comentaristes.
    Ah, i em sap greu això dels spoilers, però era inevitable que algú parlés més del compte. Jo vaig intentar no dir massa cosa, però és que pensava que tothom ja ho hauria vist.

    Zel, ja has fet tard perquè diria que la sèrie va acabar el 2004. Però tranquil•la, que la reposaran molts cops. Jo la mirava per internet, la tele per mi ha passat a la història.

    Gemma Sara, deu ser que no et va impactar massa la sèrie, a mi em va encantar ja el primer cop. Havia vist molts capítols desordenats i molts ja els coneixia, però les temporades del final, a la seva època les feien de pagament, així que no en sabia res. L'últim capítol només l'havia vist un cop, però el tenia molt present. Ara, en tornar-lo a veure, i en anglès, em vaig tornar a emocionar. Sí, és la Rachel la que baixa de l'avió: I got off the plane.
    Potser sóc molt ingenu, però penso que l'amor només porta coses bones. Ens fa estar bé. Quan ja no estem bé, i totes aquestes complicacions que tots sabem, ja no és amor, almenys jo no ho anomenaria així. Desamor, obsessió, despit... no sé, però alguna altra cosa.
    Bé, això t’havia contestat respecte al teu primer comentari. Després dius ‘com més amor, millor’. I hi estic d’acord, és clar. Que no ens falti mai, que es troba molt a faltar.

    Rach!! L'esteu tornant a mirar? Jo esperaré algun temps, uns mesos almenys, hehehe. És molt gran, pensa que jo la primera vegada la vaig veure amb el teu home, ens passàvem les nits d'estiu mirant capítols! I quan dic la nit, vull dir tooooota la nit.
    I sobre l'amor, em sembla que ho expliques molt bé, no cal afegir massa més. Si surt malament, doncs res, a aixecar-se com es pot. Però si no arrisquem no sabrem mai si pot ser la millor història de la nostra vida.

    ResponElimina
  28. i baixa?

    Per a mi, és LA SERIE...va ser la primera a la què em vaig enganxar, tot i que quan vaig començar a veure-la suposse que ja seria alguna reposició. Això en les primeres temporades, després ja la vaig alcançar i recorde l'últim capítol i el fart de plorar...sent debilitat pel Ros, és raret, però a mi m'agrada :p

    ResponElimina
  29. Oooooooh!! Has mirat l'enllaç!! Què bé! ;-) Oi que es bonica?

    Sí, després els mateixos actors van fer una altre peli que es deia "You've got mail" que t'hagués agradat molt perquè sortien un munt de llibreries hehe... de fet, ella era la propietària d'una llibreria petita, molt maca, llegeix contes als nens... i ell té una cadena de llibreries molt gran que, probablement farà que ella hagi de tancar (snif)

    Una tercera, amb els mateixos actors (encara la la Meg, amb tota la cirurgia plàstica que s'ha fet, pobreta tan maca que era, ja no sembla ni la mateixa) o uns altres seria, com tu dius "You have a comment in your blog" :-DD

    En quant a FRIENDS, jo sempre pensava que eren més joves... potser de 18 a 22 o així... ara veig que estava confosa i, per cert, és veritat aquesta escena final és bona, quan el noi es posa a parlar amb el contestador hehehe... està molt bé... i llavors s'obre la porta i entra ella :-))

    ResponElimina
  30. No he vist mai aquesta sèrie, pel que no sé el final ni tampoc gaire de què va.
    No sóc dels que els agrada deixar-se portar per a res. M'agrada pensar les coses abans de fer-les i fins i tot controlar algunes coses fora d'allò comú que es poden fer per amor. Més que bogeries, el que sí he fet per amor és grans pallisses d'anar amunt i avall tot i el cansament i l'estrès del dia a dia.

    ResponElimina
  31. Hi ha alguna cosa que moga més el món que els sentiments? Jo pense que no, i ho saps. Són, possiblement, la millor maquinària per fer girar el món.

    ResponElimina
  32. m'encanta Friends! continue rient-me cada vegada que veig un episodi encara que me'ls sé de memòria. I continue emocionant-me cada vegada que veig el final!

    ResponElimina
  33. Senyoreta Reykjavík, per mi també és la sèrie de referència. Jo la veia a trompicons, primer pel Canal +, que era en obert, però després la van fer de pagament i ja no la vaig veure més. En anar a viure a Barcelona, el meu company de pis i jo la vam veure per internet tota sencera. Ara jo me l'he tornat a veure en anglès, i així els caràcters dels personatges encara es magnifiquen més. En Ross? A mi en Chandler sempre és el que m'ha fet més gràcia, i tenia tírria a la Phoebe.

    Assumpta, jo em pensava que aquesta pel·li que posaves era 'Tienes un e-mail'! Ja veig que estic despistat. Dona, els actors estan una mica acabats per fer el mateix paper un cop més. Potser els haurien de canviar, però llavors no tindria la mateixa gràcia.
    No, no, a Friends són més grans, aquí està la gràcia. No és una sèrie per adolescents, és una sèrie per gent jove, d'aquestes edats que et deia, i és més probable que agradi a gent més gran que no pas a més joves. Dona, si expliques tot el final ja no tindrà gràcia per qui no l'hagi vist i el vulgui veure!! S'ha de deixar alguna cosa a la imaginació, no es pot explicar tot. Però sí, el final està molt i molt bé.

    Albert BiR, diria que ja havíem parlat d'això algun cop, i no estic d'acord amb tu. No sé com ets tu, però jo sóc la persona més racional que conec. He tingut discussions amb amics per aquest fet, per dir-los que tot s'ha de controlar i pensar molt bé, mentre que altres defensen que s'ha de ser, de vegades, espontani i impulsiu. Amb el temps he descobert que, mirar de controlar els sentiments amorosos no condueix enlloc. Pots controlar altres sentiments, però no aquests, perquè van per lliure. Si no vius intensament, si no ets una mica impulsiu i et deixes portar pel que sents, no crec que ningú aguanti massa temps al teu costat, no es pot ser rígid. Bé, potser si trobes algú que és exactament com tu. O potser també és que et deixes portar més del que creus. Potser aquestes pallisses que desplaçament que dius que has fet eren en si una bogeria, quan la raó manava no fer-los, però per amor sí que els feies.

    Olguen, per mi això està clar. Si s'acaba a l'amor, que parin la terra, que jo baixo. Els sentiments són necessaris, i cal viure'ls intensament.

    Nimue, aquesta era la segona vegada que veia la sèrie sencera i t'asseguro que m'he fet un tip de riure amb moltes coses, tot i saber que venien. Una sèrie genial.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.