dimecres, 9 de febrer de 2011

...fins que la perds

Tenim l'estranya tendència de no fer cas o no prestar atenció a les coses que tenim. I qui diu coses, també vol dir persones. Sí, són allà, i de vegades en fem ús, però hi estem més que acostumats, no els donem el valor que es mereixen, encara que sovint pensem que ho fem, però no és així. I què passa quan aquestes coses o persones deixen de ser-hi? No cal ni dir-ho, ens entren les presses, ens tensem i correm a darrere per no perdre-les. Llavors és quan ens lamentem de no haver tingut més cura del que teníem, ens sentim malament i ho enyorem. Som especialistes a acostumar-nos a les possessions i a integrar-les tant que ja no els donem ni la meitat d'importància, com la canalla que després de l'estona de novetat, arracona una joguina i ja no hi torna a jugar. Hi ha una frase que ho defineix clarament, i tenint en compte la naturalesa humana, no m'estranya que hi sigui. No saps quant estimes una cosa fins que la perds. No sé per què som així. Guanyaríem molt si sabéssim donar a les nostres coses i a les nostres persones properes la importància que es mereixen. 

46 comentaris:

  1. Quanta raó que tens!
    Sovint ens deixem endur per la rutina, que dolenta pot arribar a ser de vegades.

    ResponElimina
  2. En el fons , cada cop que perdem algú que ens feia sentir, també ens perdem nosaltres...

    ResponElimina
  3. perquè som humans i tenim un estúpid sentiment de propietat privada que ens fa sentir nostre el que, difícilment, ho és.
    crec, però, que cada cop que pensem en allò que hem perdut, el que estem fent, és encarir-ne el valor.

    ResponElimina
  4. És cert, tenim aquesta estranya tendència...hem de fer el possible per no tenir-la!

    ResponElimina
  5. avui l'has clavat just al centre.....no s'hi pot afegir gaire res, només: a veure si n'aprenem

    ResponElimina
  6. D'acord, XeXu, ho entenem... trobes a faltar la teva companya...

    http://zwitterioblog.blogspot.com/2011/01/bon-voyage.html

    ResponElimina
  7. Bé... bromes a part... No ens adonem de la sort que tenim que, en obrir una aixeta surt aigua fins el dia que, per una avaria, ens diuen que estarem sis hores sense... Aquelles sis hores resulten terribles.

    I això passa amb tot... No mires la tele fins el dia que la volies mirar i... ostres! s'espatlla!!...

    I quan passa amb una persona encara és més trist. Hi ha persones que no fan massa soroll, però que hi són... i no ens en adonem... Però el dia que diuen que marxaran... o que marxen... ostres!! com les trobem a faltar!!

    ResponElimina
  8. Tal i com diu Murga, perquè som humans. Perquè som l'únic animal que s'entrabanca amb la mateixa pedra. I perquè anem per la vida amb massa seguretat i confiança de que el que tenim, el que ens envolta, ho tindrem per sempre. Quan ho perdem ens adonem del veritable valor que tenia. Tant de bo m'equivoqui, però em sembla molt que no aprendrem mai...

    ResponElimina
  9. sí, sí, nosaltres perdem coses i persones, però i els que ens perden a nosaltres? aquests sí que són de plànyer!!

    L'home és un animal de costums i la dona... també, no tan animal però. (És per compensar la frase masclista que he escrit fa mig minut i que he esborrat, sí ja ho sé només l'he llegida jo però tenia tela!)

    És impossible que aconseguim aquesta fita Xexu. Per més que ens hi esforcem i ens entrenem, quan les coses hi són hi són, quan les fem sempre acaben siguent moviments fets per inèrcia, t'acostumes a les presències i potser durant uns moments (deliciosos) ets conscient de la sort que tens, però també ho oblides fins la propera encesa de bombeta.
    Per sort no som perfectes i sempre serem aprenents. I encara que de tant en tant et repeteixis 'sóc afortunat de tenir a Fulanitudetal al costat' la pèrdua, sigui del tipus que sigui, serà terrible i pensaràs que no has sabut apreciar el temps que vàreu estar plegats, per més que ho fessis, perquè la perspectiva tampoc la tenim gaire ben apresa i sempre ens queda un pòsit de culpabilitat moltes vegades, per no dir totes, estúpid i erroni.
    La gent se'n va. Nosaltres també marxarem. I saber-ho no et prepara per ben res.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. I no seria més fàcil, si ja hem passat per experiències de pèrdues, de tots tipus, especialment personals, d'aturar-se de tant en tant i plantejar-se el que t'estimes, valorant-lo abans de lamentar-se?

    De debó que m'ho he proposat fer-ho seriosament i no em va gens malament. Si mai torno a perdre algú, no vull que em quedi pas la sensació d'estar en deute emocional, per abandonament a la rutina.
    Consti que aixó no vol dir haver de ser un plasta inaguantable tampoc, eh!

    ResponElimina
  11. Tal com diu la Carme J, Jo crec que podem proposar-nos-ho i millorar una mica... però del tot, del tot... ho dubto. Jo tinc la sensació que valoro moltes coses de les que tinc, però tampoc les dec valorar totes. Si en perdo una en la que no hi havia pensat... es complirà de ple el que tu dius, amb d'altes potser no tant.

    ResponElimina
  12. Merda... aquesta és una frase de les que estova, Xexu. I avui tinc el dia tou!

    Jo estic molt d'acord amb l'Elur: per molt que ens hi esforcem jo crec que, pel sol fet de perdre-ho i el sentiment que comporta haver tingut la pèrdua, sempre tindrem aquesta sensació de no haver-ho gaudit prou. Òbviament es pot fer de més i de menys.

    ResponElimina
  13. Doncs sí! Que rara és la naturalesa humana, oi? Ens passem la vida buscant el què no tenim i el què tenim i val molt, es torna invisible als nostres ulls.
    Espero que sigui sols una reflexió i que ho hagis perdut res...sinó còrrer còoooooorrer Xexu, que segur que no ha anat gaire lluny i ho atrapes ;)

    ResponElimina
  14. Totalment d'acord. Però crec que amb el temps s'apren a valorar el que tens. I llavors no sempre passa el que dius, sinó que tens consciència que algunes de les coses que et rodegen són veritables regals.

    ResponElimina
  15. Jo pens que la gran diferència que hauríem d'aprendre amb el temps es troba entre les coses i les persones. Potser les coses es tenen, però les persones, no. I enyorar-les quan marxen no és un fet intrínsec a no valorar-les sinó simplement a perdre-les. Sofreixes igual o més si perds una persona que estimes i valores, o no? El teu neguit o el que intentes expressar jo el veig més relacionat amb el sentit de culpabilitat: has perdut o has llançat algú de la teva vida injustificadament? això és ben diferent...

    ResponElimina
  16. És cert, hi ha moltes coses i persones que com que "sempre hi són" ja les donem per segures. Hi comptem sense donar-lis la importància que realment tenen i només ens n'adonem el dia que ja no les tenim. Potser si que la solució és aprendre a valorar-les abans però tendim a fer el contrari.

    ResponElimina
  17. Som així d'imbècils, els humans...Ho deuríem de saber ja al nàixer! Les coses tenen el seu valor quan veus que no les tens. Ahi és quan augmenta l'estima i la necessitat de les coses. El pitjor de tot? Saber que és així; Et fa viure en una contínua preocupació perquè no saber què serà de tu quan l'altra persona no estiga. És una tensió constant saber que, en el moment en el que la pergues, te n'adonaràs de que necessitaves tenir-la al costat.

    ResponElimina
  18. L'enyor per allò que ja no ens acompanya és inútil. Regala somriures i fes saber als que t'estimes que te'ls estimes com si no hi hagués demà. I si no n'hi ha, no et lamentis. Avui ja no és ahir.

    Com un oblit desesperat d'enyorança.

    ResponElimina
  19. sempre tinc present que ho puc perdre tot, és a dir que no tinc res.. que ningú ni res és meu tan sols hi convisc o tinc la sort de compartir sentiments..

    ResponElimina
  20. Deu ser un defecte de fabricació de la persona humana. Jo intento que això no em passi, però hi ha coses, persones o històries que, en un descuit, em cauen en aquest sac de l'oblit. No sé com manegar-m'ho per a que no em passi!

    ResponElimina
  21. m'agafes en un moment sensible en aquest tema, no ben bé igual, però amb buits difícils i adaptacions a noves rutines. no "he venido a hablar de mi libro", per això.

    crec que ser conscients del valor de les coses i persones que ens envolten (i que valen la pena) ens ajuda a gaudir-ne intensament, però aquest estat de consciència no és permanent, i per això sempre acaben traient el cap les nostres febleses, en forma de desinterès, acomodament, el que sigui. quan es produeix la pèrdua, ens lamentem i intentem aprendre'n perquè no ens torni a passar, i potser el pròxim cop ho arribem a fer una miqueta millor, però aquesta és una lliçó que no sé si s'acaba d'aprendre mai. però és que som humans, què vols? ;)

    com ha dit algú, potser el secret seria desprendre'ns d'aquest sentiment de propietat que tenim.

    ResponElimina
  22. És una tara que patim.
    Minusvalorem o aparquem les persones i coses que sentim com quotidianes per buscar-ne d'altres de noves. I quan sentim que aquesta "rutina" pot allunyar-se o, pitjor encara, desaparéixer; llavors ens entren les ganes de recuparar-les.
    Quan fas tard és un pm de buidor.

    ResponElimina
  23. Estic totalment d'acord amb tu... no sé que més afegir,potser hem de fer l'esforç de dir més sovint t'estim, et necessit, ets important per mi,... i demostrar-ho.

    ResponElimina
  24. Poques coses hi han tan certes, i constantment comprovables, com la que dius. Gràcies per l'escoltet, tindrem un poc més de cura amb les nostres "possessions"

    ResponElimina
  25. Gran veritat. Però també està aquella que diu: "Volem el que no tenim!".

    ResponElimina
  26. Deu ser que no hem après encara el significat d'una frase que ens "fa" quedar molt bé: Valem pel que som, no pel que tenim.

    ResponElimina
  27. És tan cert que em sembla que no es pot lluitar en contra! Som així. Però... crec que és una sensació, com un miratge, perquè "la cosa" no canvia després d'haver-la perdut... només que llavors veiem tots els avantatges i totes les seves virtuts. Si tornes enrere perquè penses que allò era meravellós... al cap d'un temps potser tornaries a donar-li menys valor... i potser aquest és el valor real que tu dónes a allò...

    Utnoa

    ResponElimina
  28. Avui seré breu, que estic molt cansada.

    1. Tens molta raó, en aquesta entrada. Molta!

    2. Jo també vaig ser al Palau a veure Els Amics. Simplement, genial. (Aquest cop no he escrit crònica al bloc... però n'hi ha d'antigues. I hi ha una cosa escrita d'ara que sortirà a la llum més endavant!)

    Una abraçada, bona nit, i tapa't!

    ResponElimina
  29. Moltíssimes gràcies a totes i a tots per aquests comentaris tant i tant interessants. M’heu fet pensar de valent les respostes, ja que he vist que hi havia molts matisos en aquest tema, i no tots es poden veure reflectits en un post de quatre ratlles, però vosaltres sempre sabeu donar-li la volta. Un cop més, he après molt gràcies a vosaltres.

    Peix, la rutina és tota una altra cosa de la que podríem parlar-ne abastament. De vegades certes rutines van bé, però quan la vida es converteix en rutina… pinta malament la cosa.

    Rita, miro de no explicar mentides, hehehe! Que bé llegir-te, ni que sigui aquí.

    Laura, segurament perdem un bocí de nosaltres mateixos quan algú se’n va, i no només, amb algunes coses també passa. Potser ens impliquem més del que sembla, però no ho demostrem.

    Senyoreta Reykjavík, no cal cridar quan es veuen les coses tan clares.

    Murga, el que dius és d’una certesa que espanta. Tenim aquest sentiment de possessió amb coses que no les hauríem de tenir, i perdre-les ens desmunta, sustentem moltes pedres en aquestes propietats. Segurament el que fem en pensar el que perdem és idealitzar-ho, no veure que no era tan perfecte, i en aquell moment és el millor del món i fins i tot l’únic. Suposo que això passa amb el temps, quan assumim la pèrdua, i veiem que no n’hi havia per tant.

    El tacte, ja m’explicaràs com es pot fer, jo no em veig capaç de canviar aquesta tendència quan perdo alguna cosa.

    Garbí24, no sé si en sabrem aprendre, és aquest sentit de la propietat privada que deia la Murga, em sembla que ho portem a dintre.

    Assumpta, què cabrona! Doncs no, no l’he trobat a faltar ni un dia! Tot i que en parlem sovint, però més aviat per fer-ne mofa i alegrar-nos que ja no hi sigui. Es veu que el mega-capo de la secció ha baixat avui a parlar amb les seves ex-subordinades a preguntar-los si ara estaven millor sense ella, només et dic això…
    Els exemples que dius són claríssims del que vull expressar. A més, són molt ben pensats, perquè el més fàcil és pensar en persones amb el que jo he dit. Això de l’aigua és perfecte. Jo vaig passar un estiu amb greus problemes d’aigua al pis, i estava vivint en unes condicions infrahumanes. I no cal anar tan lluny, amb 6 hores com dius tu n’hi ha més que de sobres.
    I respecte al que dius de les persones, és molt aplicable també a blogaires, oi? Com es noten algunes absències, i quin greu que fa que desapareguin. Potser en aquest cas no es tracta tant de ‘propietats privades’ com es deia més amunt, però sí de la seguretat de que algú hi és i és una referència, i que un bon dia desapareix.

    Joanfer, també sóc de l’opinió que no n’aprendrem, és alguna cosa intrínseca a nosaltres. Sustentem la nostra vida en uns pilars que de vegades es demostra que descansen sobre sorra, i així ens va. Quan ens falla alguna cosa, alguna de les nostres seguretats o certeses, perdem un bocí de nosaltres mateixos, i cal omplir aquest buit amb alguna cosa. Llavors sabem com era d’important allò que hem perdut.

    Elur, també ens perden a nosaltres, és clar. Tot és el mateix joc. Però quan no perds, sinó que ets el perdut, suposo que no ho passes tan malament. Tinc la impressió que molts dels cops que diem ser afortunats per tal cosa o tal altra, en realitat és per mer formalisme, no acabem d’entendre l’abast que tenen aquestes paraules, i queda molt bé dir-ho. Però també és probable que, com dius tu, la perspectiva es perdi una mica quan tenim una pèrdua. Més a munt comentava que probablement idealitzem una mica el que perdem, potser no li hem estat fotent ni cas durant molt temps, però en perdre-ho ens sembla el millor del món i totalment irreemplaçable. Fals, com tots sabem, no hi ha res ni ningú imprescindible. Continua a baix

    ResponElimina
  30. És probable que ens auto-culpem de la pèrdua, però no és possible també que sí que tinguem part de la culpa? Cert que les persones canvien i se’n van, però de vegades aquest canvi ve motivat per la inacció de l’altra persona, també ens cansem que no ens fotin cas. Doncs bé, potser si aquella persona no ens prengués com una assegurança i un puntal inamovible, no canviaríem, perquè miraria de fer-nos més cas i prestar-nos més atenció. No es pot fer una norma d’això ni generalitzar, però en alguns casos segur que hi ha una culpabilitat en la pèrdua.
    I dues coses per acabar. Explica la frase masclista que anaves a posar, perquè està lleig dir-ho i no explicar-ho, i no t’ho tindrem en compte, perquè ets tu. I finalment, preguntar si em deixes aquesta frase última del comentari per posar-la aquí dalt al blog, la trobo fantàstica.

    Carme J, alguns comentaris que he rebut m’han fet veure que no és el mateix no valorar una cosa i adonar-nos quan la perdem de com n’era d’important, que simplement notar l’absència quan perdem alguna cosa, perquè potser ens fa mal la pèrdua precisament perquè valoràvem molt allò. El que tu proposes està molt bé i m’has fet veure una altra cosa. Jo m’ho agafava des del punt de vista del que perd com aquell que pateix i es lamenta, però això de no estar en deute emocional, té la seva importància també. Si parlem de persones, de vegades les perdem i no podem fer res, però almenys podem estar segurs que no ha estat perquè no ens hi haguem esforçat, haurem fet tot el possible i valorat cada detall per mantenir-la al nostre costat. Si marxa, és que havia de marxar, no hi podem fer res. Aturar-se de tant en tant i analitzar si estem fent prou per la nostra gent és una molt bona cosa.

    Carme, com li comentava també a la teva homònima, algunes pèrdues no es produeixen perquè no valorem prou el que hem perdut, el que ens fa mal precisament és que ja no hi sigui perquè li donàvem molta importància i ara ja no ho tenim. Estic veient que potser són més greus aquests casos que els que pensem que no hem fet prou i no ens hi hem esforçat. Si és així, potser la pena no durarà tant. Si ho valoràvem, potser dura més.

    Laia, m’ho esteu posant molt difícil perquè veig tants matisos en tot plegat que em costa contestar d’una manera coherent a tots, vaig canviant d’idea o cada comentari em dóna una nova visió del problema. Està clar que la pèrdua ens afecta i ho pot fer per diverses raons, perquè no hi hem fet prou, perquè hi fèiem molt, i ara ens queda un buit o per aquesta sensació que dieu de no haver-ho gaudit prou, de reclamar més temps per aprofitar-lo com no hem sabut. Aquesta opció potser seria intermitja entre les altres dues.

    Nits, això de que perseguim el que no tenim és una altra cosa encara, valorar més el que no hem aconseguit i menystenir el que ja és nostres, embolica que fa fort. Sí, ho fem, i és el pitjor que podem fer. Si el que tenim val la pena s’ha de conservar. No, no he de córrer jo ara.

    Kweilan, com ja han comentat per aquí, sí que acabem valorant el que tenim, però potser el problema no és que no li fem cas, sinó que en perdre-ho se’ns genera un gran buit, precisament de com n’era d’important.

    Vida, gràcies al teu comentari, entre d’altres, he vist les coses més clares i ja he anat comentant això de que de vegades no és que no valorem prou el que tenim, sinó que la pèrdua ens provoca un buit molt gran que no sabem com omplir, i això ja ens demostra que sí que li donàvem importància, ens n’adonéssim o no. I com tu dius, les coses es poden tenir, però les persones no, i el que més ens afecta precisament és la pèrdua d’una persona, és com una paradoxa. No es pot perdre allò que no tens, no? En teoria. Continua a baix

    ResponElimina
  31. El que ha motivat el post no va en el sentit de la culpabilitat, almenys no en el que tu dius. Puc sentir-me culpable de moltes coses, però no sóc jo el que perd de la manera que diu el post. La pregunta és si una pèrdua és bilateral, si afecta de la mateixa manera per les dues bandes. De la mateixa manera penso que no, però no vol dir que no afecti d’una manera o altra.

    McAbeu, unes paraules molt sensates que descriuen perfectament la realitat. Hi juguen molts factors, el costum, la rutina, la seguretat de tenir-ho… tot això fa que el nostre puzle encaixi d’alguna manera. Quan alguna de les nostres seguretats falla, ens falta una peça. I hi ha peces més grans i importants que d’altres.

    Olguen, però tot i saber-ho no ens en sortim. Sabem que algú o alguna cosa és important, però no en fem prou cas, perquè és allà. I sabem de sobres que si ens faltés ho passaríem malament. I tot i saber-ho, res de res, continuem igual, valorant més el que no tenim, i de vegades lluitant per aconseguir-ho, quan en realitat el que més feliços ens pot fer és allà mateix.

    Joan, el que dius és maco, però no fotem, no és realista. Pot ser inútil l’enyor per alguna cosa que hem perdut, però hi és, i sobretot, que les coses no són blanques o negres, potser el que no hi és no està perdut del tot, si a la que diu adéu un cop considerem innecessari enyorar-ho, la història acaba aquí. I no, les històries no acaben aquí. Això no treu que haguem de tenir cura del que tenim, però la pèrdua no la podem menystenir d’aquesta manera i només mirar el futur.

    Lolita, viure amb la idea de no tenir res i haver-t’ho de guanyar cada dia pot ser útil, però no és una mica estressant?

    Porquet, si ho aconseguissis, no series una persona, i tot i el nom que portes, entenc que ho ets. No es pot ser infal•lible, i la pròpia evolució ens fa anar deixant coses de banda, ja sigui voluntàriament o sense voler. I de pèrdues sempre se’n tenen, sempre. Però per sort, algun guany també.

    Pati, com que és una lliçó que no acabem d’aprendre, em decanto a pensar que es tracta d’algú procés bioquímic. Sí, ja ho sé, escombro cap a casa, però tampoc està mancat de lògica. Partint de la base que penso que qualsevol sentiment o sensació s’ha de poder explicar per processos físics, bioquímics i biològics, sembla que pot passar alguna cosa similar a l’enamorament. L’enamorament es passa, dura uns mesos, en funció dels casos, i després queda una altra cosa. Amb les ‘possessions’ deu ser el mateix, mantenim el nostre interès un temps, i després aquest canvia. Volem més, alguna cosa nova que ens motivi, i ja no prestem atenció al que estem deixant de banda. Ara, quan ho perdem, no hem d’oblidar que potser ja no té el nostre interès, però sí que té alguna cosa que ens hi lliga. Costa desprendre’s de certes coses, i sobretot no poder fer res per evitar-ho. Potser si sabéssim mantenir aquest interès… però si és com dic, no és que no en sapiguem, sinó que no podem!
    Ah, sobretot pel que fa a persones, aquest sentit de la possessió pot acabar per ser molt dolent.

    Òscar, jo no sé per què escric. Has fet una síntesi perfecte de tots els punts que volia expressar. Cap comentari, el post i el que dius tu són una mateixa cosa, dita de maneres diferents.

    Ventafocs, aquest esforç que dius l’hem de fer sempre. S’ha de demostrar, està clar, però les paraules mai no són sobrants. Però si perdem algú a qui hem demostrat tot això, probablement el buit que sentirem serà molt gran, i no quedarà lloc per lamentacions del tipus que es podria haver fet més. Bé, el pitjor és que sí que hi hauria lloc per aquestes lamentacions, però serien injustes per qui les sent.

    Maria, sempre s’ha de tenir cura de les nostres coses, i sobretot de les nostres persones. Tot i que això no garantitzi res, s’ha de fer.

    ResponElimina
  32. Sr. Banyera, entre tots els comentaris ha sortit també aquest tema, no prestem atenció al que tenim, perquè sempre desitgem el que no tenim. No estem contents i volem més. Però després, el que perdem ens demostra que hem de mirar més el que és nostre i no les coses de fora.

    Pilar, ja ho deia més amunt que m’esteu posant molta feina. El que tu comentes és una altra cosa. La nostra essència és la que parla de nosaltres, però tot sovint ens fixem més en les persones pel que tenen, que pel que són en realitat. I de vegades mirar el que té una persona no és mal indicador per saber com és.

    Utnoa, també he comentat més amunt que la cosa que perdem la idealitzem, ens sembla el millor i que no es pot superar, però són reaccions a la idea de que a partir d’ara ja no ho tindrem, senzillament no hi serà. I la sensació de buit no és gens bona, és clar. Com dius, res no assegura que si recuperem el que hem perdut, tot i que n’haguem parlat meravellosament bé, no ens en acabem cansant igualment, i tornant a donar-li poca importància. I és que som així!

    Yáiza, jo vaig ser el primer dels dos dies al Palau, no sé si hi va haver massa diferència entre un dia i l’altre, però a mi em va semblar un grandíssim concert, encara que es veu que el de Sant Cugat de fa unes setmanes va ser la bomba, amb molts convidats, totalment diferent. En sóc fan i he anat a uns quants concerts, potser hem coincidit en algun.

    ResponElimina
  33. Anem per parts.
    La frase és tota teva, només faltaria. No cal ni demanar-les aquestes coses i menys quan les deixo escrites a casa teva.
    El comentari masclista, bé no sabria dir-te si masclista o realista. Això últim donat per les circumstàncies del món on vivim i de la manera que està muntat, és clar. Deia que l'home és un animal de costums i la dona un animal estúpid que l'imitava. Perquè desenganyem-nos, buscar la igualtat és una bajanada, mai serem iguals perquè és impossible ser-ho. L'home i la dona són dues realitats diferents. Una altra cosa és menyprear al sexe contrari i denigrar-lo, com s'ha fet amb la dona durant tant temps (i encara es fa). Però això ja són figues d'un altre paner.
    La perspectiva a vegades no es pot perdre perquè no s'ha tingut mai. La tendència de creure'ns el centre de l'univers i de que tot gira al nostre voltant és intrínseca en l'ésser humà. Ens creiem el protagonista de la nostra pel·lícula, però és que hem de fer-ho perquè ho som. Llavors mesurem les coses (i quan dic coses em refereixo a TOT) depenent de la manera com ens afecten a nosaltres o de com ens afectarien si estiguéssim en el lloc de Fulanitu o Menganita. Però és que si no ho fem així no ho farem de cap altra manera.
    Jo sóc la base amb la que mesuro el món. (hi ha d'haver una altra manera de dir-ho però no la trobo ara mateix).
    Idealitzem, i tant. Però el temps s'encarrega de donar la importància adequada a les coses. A part de donar-nos altres exemples per idealitzar i tornar a començar amb el joc de sempre.
    A vegades tindrem part de culpa, a vegades no. El que passa és que sempre ens n'imposem una part, hagi passat el que hagi passat. Però si hi ha algú que decideix que ja no et vol i tu no has fet res (i saps que no ho has fet) per allunyar-lo, quina culpa tens? cap. No et vol? doncs bon vent i barca nova, el vent t'apreti i el cul t'enceti.( ais, m'agradava tant dirla aquesta frase quan era petitona!) Podríem haver fet alguna cosa? jo crec que no. A vegades no podem fer res, les coses són com són i ja està. Nosaltres som responsables de les nostres decisions no pas de les dels altres.
    Jo quan penso que sóc afortunada sóc completa i totalment sincera. Els formalismes els deixo pels que treballen amb fòrmules.
    I jo sóc imprescindible... per mi.

    Un petó!

    ResponElimina
  34. uf... em llegeixo i uf! semblo una mestretites.

    ResponElimina
  35. Xeu, per a mi és molt estressant pensar que tinc algú i el puc perdre que pensar que no tinc ningú i per tant res a perdre...

    ResponElimina
  36. jo és que sóc "de lletres" i se m'acumulen les coses inexplicables. però totalment d'acord a deslligar possessió i persones. aquesta sí que és una premissa bàsica per a totes les relacions.

    ResponElimina
  37. En el fons mai deixem de ser com canalla mimada... quan ho tenim no ho volem, o com dius tu no li donem importància i quan no ho tenim ho desitgem amb totes les nostres forces.

    ResponElimina
  38. Tens tota la raó, ho donem tot per fet, aconseguit, ens refiem de les coses, creiem en l'eternitat de persones, moments, siuacions, sentiments... però la vida sempre ho posa tot al seu lloc. I nosaltres som els campions en el no-esforç, en la inconstància. Fins que és massa tard i ja no serveis per res lamentar-nos.

    ResponElimina
  39. Molt cert, per això a vegades va bé aturar-se un moment, baixar-se de la vida cuotidiana i mirar què tenim. És un exercici de reflexió que hauríem de fer més sovint

    ResponElimina
  40. upps, faig tant tard i les opinions són tantes i tant ben explicades que res a dir, i molt per pensar.

    ResponElimina
  41. Això és així de cert. És trist, però és així... I saps? Això que has explicat m'ha fet pensar també en el cas contrari. Quan penses que una persona és amiga teva i és quan la necessites o simplement en un moment determinat que esperes que hi sigui i no hi és. Llavors te n'adones que també t'has equivocat...
    Ho sento, aquesta setmana estic molt negativa.
    Bon cap de setmana, guapo! A veure si és tan bo com el passat :D

    ResponElimina
  42. m'ha recordat el lema que es van posar fa uns anys els nanos "cuida el que estimes i no ho perdràs". Mira que ells ho van veure ben fàcil i en canvi als adults ens va costar molt de treballar.

    ResponElimina
  43. Elur, la frase ja està posada a lloc, però s'ha de demanar sempre, i tant que s'ha de demanar. Ara que, la teva frase 'masclista' també n'és una de bona, i si no resultés ofensiva per alguna gent (n'estic segur!), també seria per penjar-la. T'he de donar la raó amb el que dius. La igualtat és una cosa que no s'ha de portar a l'extrem perquè és evident que som diferents (gràcies a Déu!). Ha d'haver-hi igualtat d'oportunitats, de consideració i de valoració, i hi ha d'haver igualtat dintre de la parella en moltes coses. Però sense anar més lluny, els homes no podem parir ni podrem. Si això no és una diferència notable i que cal tenir en compte en molts aspectes, ja no sé què ho pot ser. Històricament s'ha menystingut molt la dona (i encara avui, no ens enganyem, i ja no parlem d'altres països), i això sí que s'ha d'acabar, anem fent passos, però falta molt, com sempre falta molt.

    Nosaltres som el nostre propi centre, o així hauria de ser, i això no implica ser egoista, sinó adonar-te que et tens a tu, i que és de les poques coses segures, que hi ets, que tu ets l'únic a qui pots exigir no fallar-te, i que moriràs tard o d'hora. Tota la resta, és variable. Tot i així, de vegades aboquem part de la nostra persona en altres, i t'ho dic perquè jo ho faig. Condicionar la teva felicitat a una altra persona potser no és el més lògic, perquè parlem de felicitat, alerta, que és un tema molt important. I mira, aquí tens un dels meus punts febles, que a aquestes alçades ja no ve d'aquí guardar-se, això no ho he sabut fer molts cops, i he condicionat el meu benestar, i sobretot el meu malestar, a una altra persona. Això és com donar un botonet a l'altre i que el pugui prémer a plaer, i amb això decideix si tu estàs bé o no. Maco, oi? Què deies de ser el nostre propi centre?

    El temps no posa res al seu lloc. Bé, ja saps, és una manera de parlar. Però posem exemples, com no. El temps passa per tots, i si no fem res de res per sortir d'algunes situacions, aquestes no canvien. Potser tard o d'hora canvien igualment, però la sensació de poder viure dins d'una closca eternament hi és, i sembla que no canviarà mai, si no hi posem remei. I és que som els primers a posar-nos barreres a moltes coses, caram, que a la closca s'hi està molt bé i no hi fa gens de fred. Curiós que, tant tu com jo, que ens encanta el fred, decidim molts cops viure en una closca còmodament. I queixar-nos, és clar, que si no ens queixem no som nosaltres! Putos capris reconvertits! Conclusió, és el que fem amb el nostre temps el que posa les coses a lloc.

    Culpable. Culpable de sentir-me culpable. Pensa que potser no hem fet res per allunyar a algú, però tampoc no hem fet res per retenir-lo. Qui és el guapo o la guapa que pot dir que ho ha fet tot, tot el possible, per fer feliç a algú, que s'hi ha deixat la pell, i que aquesta persona l'ha abandonat? Sí, ho podem pensar, però siguem honestos, si us plau. Bé, potser sóc ingenu, i com dius tu a la frase, les persones marxen, i de vegades no hi podem fer res. Per més que facis, no tot agradarà a l'altre, començant per llevar-se al teu costat cada dia, i això pot fer que marxi. Què hi farem. Però si no ens culpem, què ens queda? La culpa no és de ningú, les coses són com són, però ja no és culpar-se, sinó el sentiment de no ser prou per l'altre, que és, efectivament, una altra forma de carregar la culpa.

    I dius una altra frase brillant, aquesta de no ser responsable de les decisions dels altres, em sembla que ets qui més frases has aportat a aquesta petita secció meva de la frase del blog. No crec que parlis com un mestre tites, però les teves sentències es claven, això és saber molt bé el que es diu. Continua a baix

    ResponElimina
  44. Jo de mi penso diferent, veus? Jo sóc necessari com a suport físic per poder estar amb altres persones. Gràcies a aquest cos (ja el podrien haver fet millor!) i a aquest cervell (sense comentaris), tinc la sort de gaudir d'altra gent. Això és per mi, ser afortunat. Podria tenir una altra forma, però acabaria amb la mateixa gent.
    Ho saps que entre els teus comentaris i el que em fas respondre se'n poden treure uns quants posts, oi? Si seguim així em treus de la crisi d'inspiració!!

    Lolita, si aquesta idea està ben arrelada segurament funciona, però el problema és que ens estem auto-enganyant, no podem dir que no tenim ningú i per tant, res a perdre, ho hem de creure fermament, tenir seguretat de que és així. Si ho diem amb boca petita, fa encara més mal.

    Pati, relacions de qualsevol tipus, que el temps de l’esclavatge ja va quedar enrere, per sort.

    Jomateixa, en comptes de conservar la il•lusió, la puresa, la innocència i coses així, preferim conservar això del temps que som nens. Sempre ens quedem amb el pitjor.

    Tarambana, sembla que aquest és el camí natural de les relacions humanes, i és molt trist que sigui així. Si no les cuidem una mica, estan totes destinades a morir. Però tot i això, hi ha molta gent que es manté unida, i deu voler dir alguna cosa. Potser sí que hi ha gent que cuida les relacions i no dóna mai per segur que duraran sempre. Imitem-los.

    Deric, és un exercici difícil, el mateix ritme de la vida ja imposa allò de ‘ja ho faré un altre dia’, i així ens va.

    Mireia, molt per pensar, i encara més per fer.

    Guspira, és en els pitjors moments, quan més ho necessitem, quan sabem qui són els nostres amics de veritat. Ser-hi en els bons moments no és massa difícil. Però ser-hi quan les coses van maldades ja només és per uns pocs. Anima’t dona, espero que la setmana que ve sigui millor, i ja t’asseguro que aquest cap de setmana meu és molt més tranquil! Econòmicament no m’ho podria permetre!

    rits, el que ens passa als adults és que pensem que ja no tenim res per aprendre, i així ens va. La canalla mateix ens pot ensenyar moltes coses que vam oblidar fa molt temps.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.