dilluns, 14 de febrer de 2011

El temps no cura res

Diuen que el temps ho cura tot. Això va sortir l'altre dia en un comentari, i de la meva resposta vaig pensar que en podia fer un post. Si ho entenem com que en un moment temporal no estem bé, i que en un moment posterior en el futur ja tornem a estar-ho, podríem donar la frase com a bona. Però alguna cosa ha de passar entre els dos moment perquè el nostre estat canviï. No, penso que el temps no cura res, que som nosaltres els que curem. El que ens retorna el somriure és el que fem amb el temps que tenim. Cadascú sap de si mateix si li costa molt o poc reaccionar, però fins que no donem una empenteta al rellotge, aquest l'únic que fa és donar voltes i més voltes, igual que el nostre cap. Perquè dins d'una closca tancats ens hi podem passar eternament, si no fem res per sortir-ne, el temps no ens en traurà. És quan per fi notem o sabem que no podem seguir perdent aquest temps quan decidim posar el cronòmetre a zero.

36 comentaris:

  1. Jo sóc de les que sempre diu que el temps ho cura tot. Quan ens en passa una de grossa, amb els dies el dolor va disminuint i comencem a ser capaços de veure la llum al final del túnel,... Tinc la sensació que de vegades simplement ens cal temps per anar processant el que ha passat i conduir-ho de la millor manera possible. Però potser tens raó i el que ens cura és el que ens va passant durant aquest temps. Quan he començat a llegir, però, creia que aniries cap a una altra banda... més cap a dir que hi ha coses que no s'acaben de curar mai del tot, que per bé que la ferida es tanqui, sempre queda la cicatriu per recordar-te el que va passar.

    I sí, per mi ets com un dinosaure del món blocaire. No sé en quin sentit ho deies (com a "antic" o com a "gran"?), però en tot cas, jo t'ho dic per gran!

    ResponElimina
  2. Mai ho havia vist així perquè sempre havia sigut partidària de que el temps ho curava tot (trobe que és recomfortant pensar-ho). Però he de donar-te tota la rao i més, cadascú s'ho ha de treballar per a que el rellotge tire endavant el més aviat possible. Prenc nota :)

    ResponElimina
  3. Crec que com dius depèn d'un mateix. Sortir del pou és una decisió personal i la superació també.Ningú ho pot fer per tu.
    O sigui que plantar cara a tot allò que ens transbalsa i ser positius és el primer pas.
    Apa bona nit i tapa't :9

    ResponElimina
  4. Aquesta nit miraré de reflexionar en tot això... perquè, evidentment, jo també penso que el temps "per si sol" no cura res de res (potser fins i tot -i segons com- al contrari... i és horrible la sensació de veure que el temps passa i tu no avances, no te'n surts, malgrat que ho desitges de tot cor)... ara bé, voldria dir alguna cosa que tinc aquí dins el cervellet però no acabo de trobar la forma...

    El temps... Si som capaços de fer un gran esforç... potser ens pot donar una mica de perspectiva... però bé, la perspectiva ens la donarà l'esforç més el temps, no el temps sol...

    Responent a la JOANA, diria que sortir del pou no és una decisió personal. No és tan fàcil. Jo no puc decidir ser positiva i que, com per art de màgia, aquesta decisió es faci realitat. Jo, com a molt, puc decidir "intentar" ser positiva... però... i si no ho aconsegueixo?

    Mira... hehehe... saps què? Crec que és millor que ho deixi aquí o em podria sortir un comentari molt depriment (ep!! però jo vull ser positiva!!)

    ResponElimina
  5. Ara bé... (mira, ara ho lligaré amb el post anterior)... si aconsegueixo "creure que puc" (però de veritat, eh?) llavors, podré :-)

    El problema és aconseguir creure-m'ho...

    Precisament, quan un és dins del pou, el que li falta és la capacitat per creure que pot fer res. Per tant, tampoc pot creure que pot sortir.

    Les persones amb problemes depressius (problemes de veritat, clar, no la moda d'estar "depre") estan bastant cansades de sentir "això ho has de fer tu"... suposo que la resposta que els hi surt del cor és "què més voldria!"

    ResponElimina
  6. El temps potser no ho cura tot però et dóna "el temps" per fer-ho. La distància temporal i mental fa que els sentiments s'apaivaguin i que es pugui raonar amb més calma. Hi ha coses que no es curen ,i que no cal que es curin, però sí que s'atenua el dolor i es veuen les coses diferents. Òbviament perquè això passi cal que cadascú i posi de la seva part, el temps per si sol no pot fer res de res.

    ResponElimina
  7. Completament d'acord. Què més es pot afegir?

    ResponElimina
  8. El temps et dóna la possibilitat de curar-te. Allò que no pots aconseguir en un dia o en una setmana ho pots aconseguir en una mica més de temps. Però depèn de tu, com bé dius, del que facis amb la teva vida i amb les teves coses. El que passa és que només que facis "vida normal" sens e fer res d'especial ni a favor ni en contra dels mals que tenim, això ja tendeix a millorar una mica. I suposo que en aquest sentit la gent diem que el temps ho cura tot. Ara bé si tenim actituds inadequades que ens tanquem en nosaltres mateixos... el temps no farà res de res. Tens tota la raó. I jo també crec que depèn de nosaltres. Sí i tant que sí!

    ResponElimina
  9. Jo la frase l'entenc en el sentit que el temps dóna una distància que fa que potser, canviï la nostra perspectiva d'alguns temes o històries que, en calent, les veiem potser de forma més greu o problemàtica.

    Clar que, com el nostre bell català, això té moltes excepcions!

    ResponElimina
  10. Jo crec que el temps també intervé, més que res per un terme biològic: la intensitat dels records és una cosa que disminueix amb el temps i això fa que sigui més fàcil superar els traumes.

    Ara bé, també és imprescindible, com tu dius, que la personi tiri cap endavant, ja que si es fica en un cicle viciós de recordar constantment un fet concret fa que sigui molt més difícil que la intensitat del record disminueixi.

    ResponElimina
  11. Ja t'ho han dit altres comentaristes i de fet és el mateix que dius tu al post, però és que també penso que el que fa el temps és donar-nos la suficient perspectiva per "curar-nos" sempre que hi posem alguna cosa de la nostra banda. El temps per si sol no és suficient però també és necessari per veure segons quins problemes amb molta més claredat.

    ResponElimina
  12. el temps no cura res però ens permet agafar una certa perspectiva. passat el sotrac inicial, omplir la ferida amb dies i mesos és molt millor que llepar-la constantment. humida, mai cicatritzarà. el temps s’encarrega de posar-hi distància. de lluny, tot es veu més petit.

    ResponElimina
  13. Per a mi és una metàfora del que fa la biologia amb les hormones, senzillament pugen uns índex i en baixen uns altres et voilà! allò que et semblava terrible ja no ho és tant. I és que no es pot patir per sempre, com no es pot plorar per sempre, ni estimar per sempre, malgrat que ens agradi creure'ns-ho :)

    ResponElimina
  14. Potser en comptes de temps hauríem de parlar de distància. Quan hi ets a prop és impossible negar la ferida, però quan te n'allunyes la cosa comença a güarir. Però allunyar-se'n és una tasca que depèn més de la pròpia voluntat que no pas del temps, i cadascú té el seu ritme.

    Però vaja no dic res de nou.

    ResponElimina
  15. Jo quan estic dins d'una situació angoixant em forço a pensar "tranquil·la d'aquí a una estona (hora, dia...)ja s'haurà acabat", és com aquell altre que diu que "no hi ha mal que duri cent anys"
    I en altres situacions si que el temps fa que disminueixi la intensitat del que ha passat, curar-ho potser no, però les ferides ja no fan tant mal.

    ResponElimina
  16. el temps no cura, el que fa el temps es fer-nos oblidar,per això qui te mala memòria sempre es recupera abans.

    ResponElimina
  17. Doncs mira, avui et donaré la raó!! però no t'hi acostumis... ;)

    De totes maneres, aquesta frase sempre l'he entès com una metàfora, volent dir "ja veuràs com d'aquí a un temps ni te'n recordes", però no vol dir que hagis d'esperar per estar millor. Per mi vol dir "deixa't endur pel temps, per on et dugui la vida".

    ResponElimina
  18. Avui, a classe de neurologia hem estudiat els trastorns del son. Parlant de perquè dormim, el professor ha mencionat així com de passada, que el son ens permet disminuir els nostres nivells emocionals i, com si diguéssim, pair el que hem viscut durant el dia. Això m'ha fet pensar automàticament en aquesta entrada.. Suposo que és veritat, que si ens en anem a dormir molt enfadats o molt eufòrics, ens llevem més calmats, no? Així que potser, tenir temps per dormir també ens cura una mica! Com veieu, jo hi vaig donant voltes. Quan en tregui alguna conclusió, serà mereixedor d'una entrada pseudo-mèdica al meu bloc!

    ResponElimina
  19. Evidentment no és el temps en sí el que cura. Però amb ell aconseguim apaivagar les tempestes, aconseguim reflexionar i agafar la distància necessària per trobar sortides més òptimes als problemes i a vegades, inclús n'hi ha de problemes que amb el temps es solucionen sols...
    De totes maneres, hi ha coses que ni el temps ni res. O t'hi arremangues bé o no te'n surts.
    El temps, com tantes altres coses, en juga moltes vegades en contra, però a vegades és un gran aliat.

    ResponElimina
  20. Per mi el temps no cura res, el que cura són les ganes, les ganes de superar-se a un mateix, les ganes de començar de nou, d'assumir nous reptes, nous horitzons! L'únic que ens permet el temps és oblidar o millor dit que aquells records que no ens deixen cicatritzar les ferides perdin intensitat. Viure del passat no ens aporta res de bo! Així que a ficar-hi ganes i a mirar cap endavant!

    ResponElimina
  21. és cert. Alguns tarden més que altres en posar aquest cronòmetre a zero però finalment ens en sortim. Costa i el que s'ha de fer en aquest interval de temps no és pas fàcil, però com diu la cançó "A vegades ens en sortim!".

    ResponElimina
  22. no, no cura, però ajuda a relativitzar i veure les coses de manera diferent

    ResponElimina
  23. Les coses deixen de tenir importància exactament quan deixem de donar-les importància...ni abans, ni després...i sempre solem deixar de donar importància a les coses quan alguna cosa ens interessa més...mare! quin jaleo en un moment...però tu m'entens el que vull dir, no? :P

    Estic d'acord amb tu, som nosaltres els que passem pàgina o directament l'arranquem...que ens coste més o menys, això ja és una altra història.

    Un bes!

    ResponElimina
  24. Potser si que no cura,però aprens a conviure amb aquesta sensació estranya i amb el temps acaba fent menys mal.Tot es redueix a temps.Val la pena passar tan temps amb aquest dolor?Definitivament,no.
    (Perdó havia fet una falta grossa).

    ResponElimina
  25. no afegiré res de nou al que ja s'ha dit. poca cosa hi pot fer el temps si ens entestem a moure'ns en bucle. passar pàgina i avançar només depèn de nosaltres. però el temps, la distància, són grans aliats que també s'han de saber aprofitar.

    ResponElimina
  26. Som nosaltres amb l'ajuda del temps, aquell invent tan humà, per estúpid vull dir. No, va, ara seriosament.
    El que 'cura' és la capacitat de mirar-se les coses amb una certa perspectiva, la traça amb què posem les cuirasses sobre les ferides i la facilitat en no voler recordar què ens dolia.
    Sovint penso que no és que s'hagi curat res, sinó que el dolor ja és tan intrínsec, tan quotidià, el tenim tan empeltat que pràcticament l'ignorem... fins que algú torna a passar el dit per la cicatriu o li clava directament.

    Un dia d'aquests agafaré els comentaris que et faig i els posaré al bloc! (és broma, è?)

    un petó!

    ResponElimina
  27. Em penso que coincideixo amb tu, el temps per si sol ni cura ni resolt res si nosaltres no hem canviat alguna cosa!

    ResponElimina
  28. Vist així, tens raó, la veritat...Si nosaltres no canviem, el temps, per si mateix, no ens va a fer aquest favor. Ens marquem pel temps i per l'espai, i aquestos dos, clar està, ens condicionen, però supose que, tal i com tu dius, ens condicionem més nosaltres mateix. He de dir-te que t'agafe la idea per si alguna vegada em diuen allò de que el temps ho cura tot. M'ha agradat la teua visió, i pense que, ara que ja la sé, és la correcta.

    Que es retire a un costat el Pèndul de Focault, que ve en XeXu!!

    ResponElimina
  29. Totalment d'acord amb tu!
    El temps no cura, el temps només passa...
    Normalment són les persones que curen. Es curen les unes a les altres, algunes tarden més a coincidir i d'altres no tant, però són el millor medicament.
    Però cal dir que la pitjor malaltia som nosaltres mateixos i el nostre cap.

    ResponElimina
  30. Moltes moltíssimes gràcies pels comentaris en aquest post. M’ha resultat interessantíssim contestar-vos, una feinada, això sí! El que passa és que en això tinc les idees molt clares, i intento rebatre la majoria de coses que dieu a favor del temps en els temes que parlem. Aquest cop m’he sentit portant la contraria a gairebé tothom!

    Yáiza, doncs jo sóc de l’opinió que el pas dels dies ens pot fer estar pitjor, que no té per què fer que veiem les coses de millor manera. Som nosaltres els que hem de voler veure les coses millor. Potser passem dies plorant i després se’ns passa. És el temps? Potser. Però també pot ser que haguem començat a assumir el que ens afligia. Potser ens hem començat a dir que no val la pena plorar, encara que faci mal.
    Encetes un altre tema interessant, el de les ferides que no curen mai. No, no anava d’això el post, però també hi crec, hi ha ferides que no curen, potser cicatritzen, però la marca sempre queda, i es pot tornar a obrir. Algun altre dia en parlem.
    Serà possible la tia! Va i em diu vell aquí a casa meva??
    Comentari 2: Quan estem molt enfadats o eufòrics costa dormir, així que em sembla que ja necessitem una mica de calma per assolir el son. Però és clar, quan dormim passem a un altre pla de consciència, molts coneixement s’assenten i l’estat canvia, és clar, quan ens llevem hem de reiniciar-nos, i moltes coses se’ns han passat. Suposo que es dóna per un mecanisme que desconec. Ara que, les penes, continuen el dia següent, i si estem molt enfadats amb algú, tampoc no desapareix, això.

    Maria, quan no sabem com tirar endavant és un consol pensar que al final el temps farà la feina, tenim la seguretat que algun dia el calvari acabarà. Però al final som nosaltres mateixos que ens hem de treure les castanyes del foc, amb el suport de qui sigui, però la feina més bruta la fem nosaltres.

    Joana, depèn d’un mateix, però per ser positius i plantar cara als mals pensaments també es necessita fer un treball abans per aconseguir l’estat mental necessari. És un camí per moltes fases constructives, i fàcil no és. Però com que el fa cadascú, això explica que alguns se’n surtin abans que d’altres.

    Assumpta, has captat molt bé el que volia expressar. El temps, de vegades, pot enfonsar-nos i tot. No s’atura, i pensem que ja hauríem d’estar bé pel temps que fa, i no ho estem. Això encara ho fa més dur. Com a poc, hem de dir que és una arma de doble tall. Pot tranquil•lizar-nos, però també ens pot fer patir més. Com dius tu, amb l’esforç, el treball personal, i perquè no, una miqueta de sort, ens n’aconseguirem sortir.
    El que li dius a la Joana és el mateix que li contesto jo. No es pot ser positiu de la nit al dia, i menys per decisió. Això requereix un esforç d’auto-convenciment que crec que no és sempre possible, per més que diguin. Ara m’has fet pensar en aquella frase de la que ja fa temps ens vas fer partícips, que dir a algú que s’animi, que sigui positiu, és com dir a un malalt que deixi de tenir febre. El tema no era ben bé el mateix, però fa el cas. Cal tenir un bon estat mental per començar a ser positiu i fer passos, i l’estat mental s’aconsegueix amb assumir que no estem bé, o que ha passat allò que ens ha passat, i que no volem quedar-nos sempre amb la pena, sinó que volem tornar a somriure.
    Tu comenta, si cal ens deprimirem plegats. Com deia, pots auto-convèncer-te de que pots sortir-te’n, i si això et serveix per motivar-te, benvingut sigui. Però jo necessito algunes proves, demostrar-me coses. Tens molta raó en la relació que fas amb el post anterior, quan estem malament aquesta autoestima necessària no hi és, i no ens creiem amb forces de fer res. Segurament això és part del que s’ha de recuperar per tornar a estar bé, o tenir possibilitats d’estar bé. Quan tornem a creure en nosaltres serà quan aconseguirem progressos. Però en algunes fases això resulta del tot impossible.

    ResponElimina
  31. Mireia, estic d’acord amb el que dius, sembla que el pas del temps ens fa pensar diferent relativitzar les coses. Però ho atribueixo a la voluntat de cadascú, als canvis que fem en el nostre pensament, i en les ganes de sortir-nos-en. També hi ha la possibilitat de rebolcar-nos en la nostra pròpia merda, i llavors el temps de recuperació serà molt llarg, i encara ens pot fer més mal que s’eternitzi. En canvi, he vist recuperacions meteòriques en les que podríem considerar que el temps ha estat zero.

    Vida, doncs no se’n parli més.

    Carme, el que m’agrada de fer posts reflexius és que deixeu uns comentaris increïbles i em feu pensar molt. I de vegades recordo coses també. I resulta que penso que això del temps ho diem perquè aquest no s’atura, ho vulguem o no, passa, i se suposa que quant més en passi, més lluny ens queda el mal que volem superar. Però jo vaig veure un cop una gran decepció que va durar com 10 minuts. Aquella persona suposo que portava la processó per dins, però no se li notava gens ni mica. I el pal que es va endur, t’asseguro que a mi m’hagués deixat KO un bon temps. Per tant, em sembla que depèn més de la persona que del temps que passa. Potser tots necessitem un període de dol, però si aquest pot durar només 10 minuts, en alguns casos, serà que el temps no és determinant. És que tinc la impressió que si només fem vida normal però vivim amb els ulls tancats, podem estar tenint una existència molt trista durant molt temps. Potser allò no fa tan mal, però igualment, no vivim. I per mi això no és estar curat. Com a poc, hem de saber aprofitar les oportunitats que se’ns presenten, o agafar la mà dels que ens l’ofereixen.

    Porquet, potser amb el temps les sensacions més agres s’apaivaguen una mica, ja no són tan punyents. Però penso que això és qüestió d’acceptació, i cadascú ho farà en un temps diferent, hi ha a qui costa més que a d’altres. Amb l’acceptació comença tot, però el camí encara pot ser molt llarg, i crec que és personal, igual que el que triguem a acceptar el que ens ha passat.

    Carquinyol, ara quedo molt malament si poso en dubte això de que la intensitat del record disminueix amb el temps. Però no serà que omplim els nostres pensaments amb altres temes i desplacem així les coses que ens afligeixen? Com també aparquem alegries passades, val per tot. La vida és complexa i cada dia tenim noves percepcions que ocupen el nostre temps. Si no revivim dia rere dia això que ens ha fet mal, potser ho anirem aparcant. Però posa’t en el cas contrari. Si algú no fa altra cosa que pensar en aquest mal, els dies passen i no hi ha manera que aquest record quedi desplaçat fins que no hi ha noves vivències que el van apaivagant. Potser el que és diferent en cadascú és el temps que triguem a permetre que aquestes noves vivències vagin substituint les velles, i així com hi ha gent que triga molt a recuperar-se, també n’hi ha que ho fan de manera meteòrica.

    McAbeu, és que el temps és una matriu, una superfície, fem vida a través d’ell. Però només amb la idea de que cadascú té un temps de recuperació diferent ja li estem restant importància al temps en si. Si no, el temps ho cura tot, voldria dir que al cap de 2 anys hem d’estar perfectament recuperats del que sigui, i no és cert. Hi haurà qui triga molt més, i per contra hi haurà qui haurà tingut prou amb un sol mes. Potser les persones tenim un temps de ‘regeneració’ propi de cadascú, però suposo que també ens afecten les mateixes coses de manera diferent a uns i altres. I pel que dius al final, també penso que som nosaltres, a força de donar voltes a les coses i de lligar caps, els que ens adonem dels problemes que teníem abans i ho veiem més clar. I un cop més, penso que depèn de cadascú, i no del temps que passa.

    ResponElimina
  32. Murga, m’agrada això de que de lluny es veu tot més petit. Però no crec que sigui el temps qui permet això, omplir les ferides de dies i mesos pensant en el que ens ha fet mal no soluciona res. És quan comencem a pensar de forma positiva, a obrir els ulls i agafar les regnes que podrem tirar endavant, i no hi ha un temps concret per a això, és propi de cadascú el que triguem a recuperar-nos, i per això penso que alguns se’ns surten millor que altres perquè saben què fer amb el temps que va passant.

    Clídice, en aquest cas, més que per hormones, jo apostaria per xarxes neuronals, però la qüestió, efectivament, és no patir per sempre. Si alguna cosa ha de ser per sempre, que sigui l’amor, i faré veure que no he llegit que has dit que no passa.

    Joan, distància, perspectiva, tot és una mateixa cosa que posem fora de nosaltres, com si la nostra recuperació depengués d’algun factor extern. Segurament depèn de moltíssims factors externs, però no tan abstractes. Jo penso que ens ve de dins, com molt bé dius, el temps que triga cadascú a recuperar-se és diferent, i el que a mi em deixa un any fet una merda, a tu et dura 10 minuts. I què passa aquí, que el temps em curarà a mi, però a tu no et cal aquest temps. Potser és que tu i jo som diferents i tenim les nostres armes de recuperació.

    Jomateixa, és un bon recurs, penso que jo també l’he emprat més d’un cop. Però és que en aquest cas, el temps sí que juga un paper de manera física! Imaginem un dia infernal a la feina. Saps que aniràs de cul tot el dia, serà fatal i acabaràs rendida. Però mires el rellotge i penses ‘a les sis foto el camp, peti qui peti!’. Ja t’has posat un límit, i a les sis, fora estrès. Demà serà un altre dia. Però si se’t mor un familiar no pots mirar el rellotge i dir ‘el 25 de març s’acaba aquest patiment’. No, no serà així. Potser en un parell de setmanes ho sabràs portar, o potser passaràs anys que no pots oblidar aquella persona.
    És el temps que disminueix la intensitat del que ha passat, o és que omplim aquest temps amb altres coses que ocupen el nostre pensament?

    Garbí, ara no sé si parles en broma o no. Jo penso que el temps no ens fa oblidar, que si no ens esforcem nosaltres en ocupar els pensaments amb altres coses, el temps el que fa és fer-nos repetir els records en que ens hem quedat ancorats.

    Txari, tu donant-me la raó? No pot ser. Aquí hi deu haver gat amagat segur. Probablement en Panxito.
    Em sembla que encertes. M’estava preguntant quan trigaria algú a dir que això és només una manera de parlar. Sí, és una metàfora. Però el temps és un concepte que coneixem tant que si ho diem així sembla que li estiguem atribuint propietats miraculoses, i no és així. El temps serà el que sigui per cadascú, al final ens curarem, però haurà estat perquè hem volgut curar-nos, i perquè hem omplert el cap amb altres coses.

    Laura T., no conec cap problema que el sol pas del temps pugui solucionar. Em sembla que això contradiu les lleis de la termodinàmica. Res no es mou si no fem res perquè es mogui. Però amb els nostres canvis d’interessos, obrint una mica la ment, anem fent petits canvis que ens faran veure les coses d’altra manera. De vegades ràpidament, de vegades molt a poc a poc. Depèn de nosaltres, i per cada persona el temps necessari és diferent, perquè tenen voluntats diferents. Això sí, el temps participa de moltes maneres a la nostra vida, i com dius, de vegades a favor i de vegades en contra. Controlar-lo té el seu què, eh?

    Pupita, molt benvinguda al Bona nit! Penso que el que fa que les ferides perdin intensitat som nosaltres mateixos, justament amb aquest esforç que dius al principi. Si no fem res de res per ajudar el temps que va passant, els records es mantenen i ens hi recreem, les ferides no tanquen. Viure del passat sol ser un error molt gran, però de vegades no sabem com tirar endavant, sobretot, perquè no sabem cap on és el davant.

    ResponElimina
  33. Albert BiR, m’ha agradat això del cronòmetre a zero. Aquí resideix el problema que fa que algunes males situacions es perllonguin en el temps, que no sabem massa bé el que fer per sortir-nos-en. No aprofitem bé aquest temps, i per tant, la cosa va per llarg. Quan aprenem alguna manera, sovint amb una empenteta externa, és quan el temps és vàlid, comencem a aprofitar-lo.

    Deric, segueixo pensant que no és el temps que passa el que ens permet relativitzar, sinó la manera com nosaltres ens agafem les coses.

    Senyoreta Reykjavík, t'entenc més que bé! En altres paraules, quan trobem alguna cosa que ens distreu més, deixem de patir pel que ens omplia els pensaments fins llavors. I això no sol respondre al temps que ha passat, sinó al nostre estat mental o a les coses que ens envolten. Jo de vegades tinc la sensació de llegir la mateixa pàgina un cop rere l'altre, però al final l'arrenquem, sí, sí.

    Maria plastilina, amb les poques coses que estic d'acord de tot el que s'ha comentat per aquí, és això de que ens acostumem a viure amb aquest mal, i com tot el que és un costum, ja gairebé no ens n'adonem. Però això, un cop més, més que temps, és una capacitat innata que tenim, la tolerància a qualsevol cosa, al final ens hi acostumem. No, no val la pena viure amb aquest mal, i per això hem d'actuar i no deixar que passi el temps. El temps no hi farà res, ens deixarà tal com estem si no hi posem remei.

    Pati, el temps no evita els bucles. Molts heu parlat de distància, i ara m’adono que potser us referiu a distància emocional. Si és així, accepto que aquesta distància hi juga un paper. Però el temps no hi té res a veure, perquè alguns no surten del bucle de cap manera, i altres amb quatre dies ho tenen. Si hi hagués un temps fix de recuperació per cada greuge, podríem parlar de que el temps cura alguna cosa.

    Elur, el que dius són sinònims de posar-nos les piles i esforçar-nos per no quedar-nos igual. Si sabem fer-ho, ens sentirem millor. Si deixem que passi el temps només veient-les passar, podem estar així eternament. Suposo que no es fa servir la metàfora de les ferides i les cicatrius en va. Podem equiparar un mal tràngol a una ferida, això és el que es diu, un revés, una bona esgarrapada. Mentre sagna, i depenent de la profunditat, fa molt mal. Pot anar sagnant molt temps, però amb els nostres progressos, per petits que siguin, la ferida va cicatritzant. Quan tanca queda crosta, i aquesta és molt fàcil fer-la saltar, només passant el dit per sobre. Però més tard ens quedarà una cicatriu, més o menys lletja. La cicatriu ja no fa mal, però és visible. En principi no es tornarà a obrir, però és més fàcil que s'obri que qualsevol altra part del cos, així que cal anar amb compte. Igual que passa amb les ferides de veritat, hi ha qui cicatritza més ràpidament que d'altres. És un tema de factors de coagulació, i és tan complex que per això hi ha variabilitat. Així que se m'acaba d'acudir que hi ha hemofílics emocionals, gent que no curen de cap manera, i el temps no pot fer res per ells, és només que no saben com fer-ho per sortir-se'n. Tots ho podem ser, depenent de com. Això em recorda allò que dèiem també d'hipocondríacs emocionals, però això d'hemofílics pot ser més ofensiu, encara que com a metàfora no em desagrada. Ei, tot el que et vulguis emportar d'aquí, és teu. Total, no tinc res de valor...

    Elfreelang, ha de sortir de nosaltres posar remei. Si deixem que el temps passi, simplement, ens quedarem igual (de malament) tota la vida.

    ResponElimina
  34. Olguen, el temps i l’espai són les nostres realitats físiques. El temps passa sense aturador, i la manera de mesurar-lo és només un invent humà. I l’espai, hi és i prou. No crec que per si sols tinguin un efecte respecte al nostre estat mental. Naturalment, la curació del que sigui, requerirà d’un temps, però és que aquest temps passaria igual encara que no haguéssim de curar res! Per tant, més val que en aquest temps que diem, fem alguna cosa al respecte, si no volem que encara triguem més a recuperar-nos. Agafa la idea home, i tant, a veure si convencem a gaire més gent!

    Adbega, ho exposes d’una manera magnífica, no puc fer més que felicitar-te. La primera frase resumeix perfectament el que volia dir. I m’encanta això de que són les persones les que curen. Ambivalència, perquè també fem mal, però podem fer molt de bé a un altre i a nosaltres mateixos. Però segueixo creient que els primers passos de la recuperació els hem de fer sols, encara que en això no sóc taxatiu com en el tema del temps, perquè de vegades no és així i tenim la sort que apareix algú que ens cura de cop.

    ResponElimina
  35. Ostres tu, no es pot dir res, aquí!!

    "Gran" de... "oh que gran!", no de vell, ruc! O sigui, et tiro una floreta i tu t'ho prens malament! Quin cas!

    =P

    ResponElimina
  36. Crec que aquest post si que el vaig entendre i no com l'altre. I hi estic completament d'acord. El temps, per si sol no fa res. És més, hi ha coses que ni amb el temps es curen, el Frodo ho diria molt bé, hi ha cicatrius que mai s'esborren.

    és cadascú que tira endavant, com pot i quan pot. I cadascú necessita passar per els seus moments. El temps no és determinant. Sols trobar la manera de sortir-se.

    Per mi, aquesta cançó ho diu tot. És fantàstica. Dóna'ls una oportunitat, crec que t'agradarien. http://www.youtube.com/watch?v=LvqoCfaCY0E

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.