dissabte, 12 de febrer de 2011

Creure que pots

Mirant de lluny un assaig de castells, rememoro aquells moments en que alçar torres humanes ho era tot per mi. Moltes salutacions i preguntes sobre si tornaré, i no saber què dir a tanta gent amb la que, malgrat tot, no hi tens tanta relació, perquè no hi vaig anar mai a fer amics, allà. L'últim record que en tinc, de l'any passat, va ser molt negatiu, vaig fer una prova i em vaig marejar. Molts devien pensar que ja no estava per fer castells, jo mateix ho vaig pensar. Una cosa així et pot fer perdre el respecte per algú que ha fet tants i tants castells i que no se'n cansava mai. Perquè en el seu moment, jo era un fix.

Quan vaig arribar a la colla fa vuit anys, no les tenia totes. Venia d'una altra colla molt més petita i mai havia fet castells de veritat. Només entrar per la porta em van dir que, per la mida que tenia, acabaria fent els castells més grans. I així va ser. No vaig trigar massa a ser 'titular' i a carregar-me a les esquenes els millors castells que feia la colla, en quatre mesos ja debutava en castells de 9 pisos. Tot allò em va fer agafar molta confiança, em sentia fort i capaç. No em posava cap límit, en poques paraules: m'ho creia. Feia autèntiques maratons castelleres, em mostrava incansable i insaciable, actuava fins i tot lesionat. I no sóc especialment fort, ni sóc especialment robust ni resistent. Però quan tens confiança, quan t'ho creus, només penses en menjar-te el món, i a tu que et vinguin amb més i més. Allà vaig descobrir que creure que pots és més de la meitat de la feina.

El principi del fi va ser quan em vaig trencar una clavícula, moment en que va néixer aquest blog. Després vaig tornar a fer castells, i algun dels més grans. Però el meu ego ja estava tocat i no anava amb la mateixa confiança. Unit a això, em rebentava l'escàs compromís de la gent. Mica en mica vaig perdre l'interès, i a dia d'avui valoro tenir els caps de setmana per mi. Ahir m'ho mirava, amb aquell puntet de nostàlgia... però des de lluny, molt lluny.

28 comentaris:

  1. Efectivament, creure que pots és importantíssim. A vegades, no importar si pots també ho és (però no és el cas). Castelleret, segur que ara també contribueixes a construir altres grans torres. No tinguis massa nostàlgia, tot són moments...

    ResponElimina
  2. A la vida hi ha moment per a tot. En aquella època et tocaba fer castells i ara fas el blog. L'important és viure amb intensitat el que es fa a cada moment i creure-hi, això és el que li dóna valor, a la feina i al qui la porta a terme. Després evidentment és inevitable la nostàlgia dels bons moments viscuts, no pot ser d'una altra manera, però el tren va fent el seu curs i a cada estació perdem coses i en guanyem d'altres. C'est la vie!

    ResponElimina
  3. Em pregunto si mai em passarà una cosa semblant amb el cau. No aixeco torres humanes, però intento acompanyar una colla d'adolescents tocats de l'ala, però que m'encanten. Hi dedico tots els caps de setmana, i també hores entre setmana (com els vostres assajos, nosaltres tenim reunions). Aquest any la motivació és màxima, però també pateixo la falta de compromís d'altres, de vegades. I sí, com molt bé has encertat, l'any que ve seré d'erasmus a París, i desconnectar del meu cau és una de les coses que més em dol. Com serà la tornada després d'un any amb els caps de setmana per a mi? M'hi hauré acostumat i no voldré tornar-hi? De totes maneres, al final no tindré opció. Quan entri dins del món professional serà completament impossible seguir al cau... així que de moment, prefereixo no patir i dedicar-m'hi al 100% ara que encara puc.

    Ah! I jo vaig ser al segon Palau, que també va ser un gran, gran concert. I Sant Cugat també ho va ser, d'aquest sí que hi ha crònica!! És molt possible que haguem coincidit en algun, jo n'he fet 10 en poc més d'un any! =)

    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Sempre que et llegeixo parlar de castells, a part que és un tema que m'agrada, m'entra una gran curiositat per saber a quina colla deuries pertànyer... Ara bé, essent a Barcelona i fent castells de 9, em sembla que l'àmbit queda moooolt reduït :-P

    Però bé, cenyint-nos al contingut del post, jo tinc claríssim que les persones passem etapes diferents. Els castells van ser importants en un moment de la teva vida, però ara ja no ho son... Que ara no ho siguin no vol dir que llavors ho fossin menys. No, no, el passat és allí, amb tot el que va tenir. Ara ho veus de lluny perquè és lluny...

    Això sí, si jo fos tu, estaria feliç de poder dir que he estat casteller. Ara ja no en fas, ara ho veus de lluny... però, sigui com sigui, la història dels castells té una part que és, també, la teva història i això... uffff... jo n'estaria joiosa.

    I deixa estar si algunes persones estaven més o menys compromeses o si no n'estaven gens, que cadascú sap la seva vida i sap fins quin punt es pot lligar i fins a quin punt no... això ara no crec que sigui important... el més important és... ostres!!! sempre podràs dir "Jo he estat casteller!" "Jo he fet castells de 9"

    Algun dia ho explicaràs a en Martina hehehe... que naixerà demà :-DD

    ResponElimina
  5. Ai, perdó, que el post anava en el fet de creure en un mateix i tal ;-))

    Doncs res, que la confiança és força en sí mateixa. Estar convençut que pots fer una cosa és com tenir-la ja mig feta...

    ResponElimina
  6. Sí, creure que pots és moooolt important i tu ho expliques molt bé.

    I sempre mirar enrere, si són etapes maques de la vida pot produir nostàlgia, però que bonic és haver fet coses, coses en les que creies i que feies de tot cor. Això és vida ben viscuda... no t'ho pot prendre ningú.

    ResponElimina
  7. Jo també vaig formar part d'un grup casteller, però d'un de petit. Normalment feia de crossa i acabava una mica farta d'olorar licors i fums, que es veu que no podien deixar de fer-ho.

    També ho vaig deixar, però va ser perquè no eren gens conseqüents amb el que feien.

    ResponElimina
  8. Et contesto abans de llegir-me els demés comentaris.
    Ja està bé que t'ho miris així, bé, vul dir que vas estar vinculat al cent per cent, i això no és poc. I durant anys!

    El món casteller és ben complex, no és només força valor i seny, hi ha moltíssim més., romanticisme, orgull, inèrcia, voluntat,...

    Jo et felicito, tu ho has fet, ho has sentit.

    ResponElimina
  9. Tal com dius creure's alguna cosa el que sigui és molt important i quan comencem a dubtar ja no va tan bé...al capdavall viure no és una mica com fer castells?

    ResponElimina
  10. quan et vaig començar a llegir, als teus inicis blogaires, em va semblar entendre -no sé perquè- que la teva lesió era al genoll... i vaig deduir que eres de basquet...

    el meu nebot, que deu tenir la teva edat, ha estat casteller, de la colla dels geganters, de la colla dels reis d'orient...

    trobo en tu i en ell el desencís; també el trobo en mi, en una altra intensitat.

    Saps? quan t'apuntes a fer i promoure alguna cosa, el que és més rar és que tot surti bé. Com quan t'apuntes a una relació.

    Però a vegades... t'apuntes a alguna cosa i t'omple. I val per totes les vegades que no t'ha omplert.

    (per cert, facis el que facis i vagis on vagis... si creus en "la massa", acabaràs decebut... també al blog.)

    ResponElimina
  11. de ben segur que la força i disciplina que vares agafar en la teva època castellera la portaràs sempre més i et serà de gran utilitat. En aquesta vida no hi ha res que duri per sempre i hem d'anar fent les diferents etapes. La nostàlgia

    ResponElimina
  12. De vegades amb creure-t'ho no n'hi ha prou però el que és cert és que, si no t'ho creus que pots fer una cosa, segur que aquesta no surt.

    ResponElimina
  13. Home, quan t'has sentit tocat, costa tornar a trobar la confiança, i suposo que hi ha la por que els altres també l'hagin perdut amb el que pots "aguantar", no que ells la perdin, no, que ho creguis tu. Jo, Xexu, admiro els castellers, aquest esperit s'hauria de poder portar a la vida... Un gran petó!

    ResponElimina
  14. Oh i tant Xexu! Creure en un mateix et fa tirar endavant amb el què sigui, enfrontar-te al què calgui i crèixer i crèixer.
    Perquè ben mirat a la vida hi ha moltes persones que valen per fer coses, però les que més coses aconsegueixen són les que senten que poden, creuen en les seves possibilitats i no es rendeixen.
    Em sembla que ja t'he dit algun dia que et veig ferm de valors i persistent. O sigui que segurament que en un treball d'equip devien valorat-te molt. Tenir un mareig puntual fa perdre tota la confiança generada d'anys? Has deixat de creure? Penso que ells no, però de vegades un mateix ja no es sent tant segur o no es sent tant part d'aquell projecte.
    Però veig que el trencament de la clavícula t'ha portat altres coses bones: El blog. Mira aquí a la dreta i veuràs una fila de premis. Potser no fas castells, però has fet una altra pinya d'amics i t'ho valorem.
    No volem que mai deixis de creure en tu! Les persones perseverants poden fer grans coses bones!

    ResponElimina
  15. T'he respost al meu bloc, però no sé si tornaràs a entrar-hi per llegir-ho. En tot cas, sàpigues que em crec del tot el que dius del teu bloc, i d'explicar-ho tot al 100%. I a mi també m'agradaria fer-ho, però crec que tu jugues amb cert avantatge... l'anonimat, si no m'equivoco! El meu bloc el llegeix gent que em coneix, i m'agrada molt, però també em suposa cert handicap a l'hora d'explicar segons què. Però crec que tard o d'hora faré trasllat de bloc, i llavors potser les coses (de la vida) canviaran.
    Gràcies pels consells! =)

    ResponElimina
  16. ho sento, però no em queda clar. Tens ganes de fer castells o no?

    es clar que no pots tenir la mateixa il·lusió ni ganes, ni temps, ni dedicació. Però sincerament, no entenc aquest post. Sembla que intentis justificar-te, que intentis convènce't que no vols fer castells, que ja no pots. Tu mateix ho dius al títol, creure que pots.
    Potser has de buscar la manera, o potser d'una vegada per totes has de donar per tancada aquesta etapa, ...xò sembla que et resisteixes i no ho vius com una part del passat que recordes amablament.

    Espero equivocar-me, i si és així, desitjo que quan vagis a castells disfrutis del que vegis sense replantejar-te o sentir-te malament.

    El títol del post diu moltes coses com el relat, creure que pots. Podràs en allò que et motivi, sinó, malament rai. I si no et motiva, millor deixar-ho estar.

    ResponElimina
  17. ups! he estat molt dura. sorry!
    xò sempre que en parles ho fas dualment.

    ResponElimina
  18. Pujar un castell requereix de molt esforç per part de tothom. Cal trobar-se bé físicament perquè un petit error pot ser fatal. Sobretot pels que aguanten més pes, admiro com són capaços de carregar tant de pes. Per les meves característiques físiques, em seria del tot impossible.
    Pots deixar-ho com un molt bon record d'uns temps que et van aportar molt.

    ResponElimina
  19. Tot és important,forma part de la història. Que els castells siguin patrimoni immaterial de la humanitat ha estat gràcies a l'esforç de cada casteller i, per tant, de cada colla i del que s'ha pogut fer, malgrat algunes lesions que, com molts esports, es poden produir. Tu has format part d'aquest esforç i d'aquest amor. I és clar, dóna autoestima!
    I també és lícit gaudir del cap de setmana i sense que l'autoestima hagi de disminuir!

    A més, em sembla que tinc més autoestima ara que tinc més experiència que quan era jove i tenia més salut!!!! Amb menys energia s'aconsegueix millors resultatsm o no?

    ResponElimina
  20. sí, creure que pots és important, molt important. segurament, mentre aixecaves castells vas aixecar, sense adonar-te'n, moltes altres coses positives.

    ResponElimina
  21. La confiança en un mateix és vital. Amb ella ja tens, almenys, la meitat del què vulguis aconseguir.

    M'has fet recordar aquells caps de setmana que vaig tenir lligats durant 15 anys jugant a bàsquet... Durant aquells anys allò era molt important per a mi i m'omplia i em va ajudar a formar-me com a persona (sacrifici, equip, esforç, autosuperació, saber encaixar derrotes, èxit), però com tot, va ser una etapa, i vaig començar a valorar altres coses que ara omplen els meus caps de setmana (la muntanya per exemple!).

    ResponElimina
  22. Ara és on tocaria dir allò de que "querer és poder" però no estic del tot d'acord amb aquesta dita perquè hi han coses que no estan al nostre abast i no depenen de nosaltres. Ara bé, quan un confia plenament en les seues posssiblitats hi han coses que canvien. Creure-s'ho és de vegades díficil, però no impossible :)

    ResponElimina
  23. Creure-hi és mitja feina, sí, però l'altra mitja també cal fer-la. Si has après a gaudir-ne també des de fora i no penses allò de "deixa, deixa que ja ho faig jo" ...

    ResponElimina
  24. Moltes gràcies a totes i a tots pels comentaris. La idea principal del post versava sobre el fet de creure’s que es pot fer una cosa, que ajuda molt a aconseguir-la. Jo ho vaig experimentar amb els castells, per això és el meu exemple, però per aquells que heu centrat el comentari en aquesta pràctica, segueixo sense massa ganes de tornar-hi. Sobretot, perquè sé el sacrifici que suposa, i penso que aquest moment m’ha passat. Almenys per ara.

    Vida, creure-s’ho com a mínim és la meitat del camí. Després ja són les capacitats de cadascú. No tinc nostàlgia, però he fet castells molts anys, i tampoc tanco la porta a tornar. Com tu dius, són moments, i això vol dir que pot haver-n’hi més, no?

    Laura T., no era incompatible fer castells amb el blog. Només és que en trencar-me la clavícula vaig passar uns dies a casa. Ja tenia un blog amb els amics, i meditava fer-me’n un per mi sol. Tanta estona d’inactivitat a casa em va fer decidir, i aquí estic després de gairebé quatre anys. Pel que fa al blog, m’ho crec, és clar, hehehe. Segueixo tan malalt com al principi, i no em canso d’escriure ni de comentar. Em pregunto si algun dia tindré nostàlgia d’aquella època que escrivia un blog… no ho vull ni pensar…

    Yáiza, el tema del cau ja saps que té una caducitat, perquè és propi de joves. No s’han vist monitors de 50 anys… molts hi dediquen uns anys, primer com a canalla, després com a monitors, i potser després agafes algun càrrec administratiu, però hi ha un moment que s’acaba. Casteller ho pots ser tota la vida, i vols, i tens prou ganes. Hi haurà molts punts de semblança, i un és que acabes agafant molt afecte a l’activitat, i deixar-la costa. Encara costa més pensar que algun dia deixaràs de fer-la, quan encara exerceixes. I després, es mira amb certa nostàlgia, és clar. Almenys recordes aquells temps com temporades molt bones.
    Veus, quan vagis a París hauràs de deixar moltes coses enrere. Això és un punt d’inflexió que et servirà molt, i que penso que és un dels objectius secrets d’aquestes beques. Quan tornes descobreixes quines són les coses veritablement importants. Moltes les perdràs, i t’asseguro que no les trobaràs a faltar.
    Jo he anat ja a 6 concerts dels Amics, i els he vist créixer i superar-se en tots els aspectes. Són molt bons, i semblen molt bona gent. Fa temps que espero la tornada d’Antònia Font (que ja és imminent), però els Amics els han deixat el llistó molt alt. A veure si recuperen terreny amb el nou treball.
    L’altre comentari que has fet ja te l’he contestat al teu blog, així que m’estalvio fotre’t el rotllo aquí un cop més.

    Assumpta, hi ha coses que no les explico, però cadascú pot treure les conclusions que vulgui. Els castells van ser molt importants per mi, i això no ho oblido. I no va ser una temporadeta, van ser més de 15 llargs anys sent molt importants. Ara, per múltiples motius, ja no em ve de gust fer-ne, i valoro tenir els caps de setmana per mi. Això no treu que, com dius tu, em senti afortunat d’haver format part d’aquest món casteller que em va donar tant. I no creguis, alguna coseta històrica vaig fer, almenys a nivell de colla, i això és un orgull.
    El tema del compromís, però, no es pot obviar. És una activitat que fem perquè volem, però és un treball d’equip que requereix de la dedicació de tots. Els que més s’impliquen ho poden fer també a nivell tècnic i formant part dels múltiples equips gestors, però el mínim que es pot demanar a la resta és assistència a l’assaig i a l’actuació. Sense un mínim de disciplina, jo no puc entendre aquesta activitat. Ara vinc, ara no vinc, no serveix per a res. Cal assajar les construccions, i si falla una peça, sovint no s’assaja amb les mateixes condicions. I quan cadascun dels assajos d’un any et falla alguna que altra peça clau (en tots i cadascun), poca cosa es pot fer. Continua a baix

    ResponElimina
  25. Ah, en Martina no ha nascut encara, no hi ha qui l’encerti, tu!
    Doncs sí, el post anava principalment de creure en un mateix quan fas alguna activitat, però com hauràs comprovat, no tothom hi ha parat esment. Per mi és vital, i més de la meitat de l’èxit de qualsevol empresa és confiar cegament en que pots dur-la a terme.

    Carme, el convenciment, la confiança en un mateix a mi em semblen vitals. M’hi deixava la pell jo, en els castells. I la salut també, molts cops. Però ja és molt meu això, sóc una mica temerari, de vegades. Però del que no se’m pot acusar és de no haver-ho viscut intensament.

    Marta, també eres castellera? Mira, amb mi haguessis pogut anar, perquè jo feia de baix! I ni prenia licor ni fumava, així que ja veus. Només t’hagués demanat que et posessis mocador al cap i el genoll falcant-me el meu. Cada baix té les seves manies, ja se sap. També he fet de crossa i em sembla horrible, molt millor de baix, on vas a parar.

    Agnès, la meva implicació no es pot negar, vaig formar part també de diversos equips tècnics alguns anys. Ho vivia molt intensament i no me’n cansava. No fallava mai a cap assaig o actuació, si no era per força major (i havia de ser molt major!). Suposo que, en part, tanta dedicació també crema a la llarga, i s’imposa descans. El món casteller no és més que altres activitats en grup, si afegim que s’ha de fer amb cap, perquè pot ser perillós, i no només per tu, sinó per força gent si tu falles. És més un sentiment que un esport.

    Elfreelang, jo més aviat diria que els castells són com la vida, com qualsevol altra cosa de la vida, quan deixes de creure en el que fas, tot va cap avall. Jo vaig perdre una confiança molt gran que em feia creure que era capaç de tot. A partir d’allà, ja no va ser mai el mateix, tot i que les ganes hi eren igual.

    Maria, ara ja no em cal creure-m’ho, almenys en aquest camp.

    Gatot, al basquet només m’hi podia dedicar quan era molt petit, i no es notava encara que jo seria un tap de bassa. No, no, eren castells, i era una fractura parcial de clavícula. No és fàcil pertànyer a un grup gran de gent, perquè quan s’ajunten dues persones ja tenen opinions diferents. Així que cent cinquanta persones, ja ni t’explico. Els que més s’impliquen són els que més es cremen, perquè el més normal és que estiguis envoltat de vedets. Saber tractar amb tots i no sortir-ne escaldat, és tasca difícil. El post no anava de creure en la massa, justament en el que s’ha de creure és en un mateix. En la meva època de casteller kamikaze, el que em fallava a mi era la massa, que no seguien el meu ritme. Però jo em sentia pletòric.

    Garbí, he après moltes coses fent de casteller, però de mi mateix, segurament. Sé que sóc compromès, que m’hi puc deixar la pell, que puc aprendre moltes coses. M’he demostrat molt allà. Però la colla, com a conjunt, no m’ha ensenyat coses massa bones, t’ho puc assegurar…

    McAbeu, ben cert. La confiança és vital, però de vegades no ho pot tot. Hem de ser una mica conscients de les nostres limitacions també, el que passa és que sovint pensem que podem menys del que és en realitat. Aquí és on creure-s’ho et dóna el plus necessari.

    Zel, no em cansaré de dir que la idea dels castells és molt bona i positiva i que els valors s’haurien d’exportar a altres terrenys, però el problema és que, quan has viscut una colla per dins, veus que la realitat no és com es veu des de fora. Qualsevol grup gran de gent té merders interns, això està garantit. I les lluites d’ego dins una colla són tan fortes i desagradables com pots imaginar. I si no ho imaginaves, comença a fer-ho. Tens raó amb això, tenim la tendència a pensar que després d’un error els altres ja no ens veuran igual, però tot i que jo he tingut un parell d’ensurts, encara em diuen que torni, així que la seva idea no deu haver canviat. Està tot dintre el meu cap.

    ResponElimina
  26. Nits, és que es té molt guanyat quan creus en el que fas i tens l’empenta que et dóna la confiança en tu mateix. Pot més aquesta empenta que ser un superdotat en alguna cosa però fer-la amb desinterès.
    El que a mi em va fer perdre la confiança de cop va ser la clavícula. Després vaig continuar, però abans de la lesió, anava molt sobrat i em veia capaç de tot. Després, ja no les tenia totes i la meva confiança cega havia desaparegut. També és perquè havia fet mil animalades i em vaig trencar en un castell petit i sense complicació. Va ser una sorpresa molt desagradable. D’això en fa quatre anys, i posteriorment, després d’haver fet molts castells, vaig patir una recaiguda, i aquí va ser quan vaig decidir plegar. Tot això ho he anat explicant al blog, d’una manera o altra, ja que sempre ha anat lligat a aquestes lesions. Això del mareig va ser l’any passat, un dia que m’hi vaig deixar caure, després de portar temps sense fer res. Va anar malament i vaig pensar que els altres ja no em veurien amb els mateixos ulls, però devia ser cosa meva. Després d’això encara m’han insistit que torni.
    Si no m’hagués trencat la clavícula, tard o d’hora el Bona nit hagués aparegut igual, perquè jo ja estava en el món blogaire i necessitava espai. Podria haver seguit fent castells a ple rendiment i escriure aquí. Però ja saps, petits canvis poden portar a històries totalment diferent, així que potser no estaríem aquí ni ara si les coses haguessin anat diferent. Així que me n’alegro que la cosa anés així.

    rits, no anava d’això el post, potser no m’he expressat prou bé, o els que em llegiu de fa temps ja havíeu vist comentaris així o similars. Avui el que venia a dir és com n’és d’important creure’s el que un fa perquè això surti bé. Vaig veure l’assaig, sense ganes de tornar, i vaig recordar alguns mals moments de quan participava. Em preguntava, això sí, si encara podria fer castells, si ell cos em respondria. I llavors vaig pensar en el temps que estava malalt de castells i no me’n cansava mai. Per les meves condicions físiques no sóc especialment fort ni resistent, però en tenia moltes ganes i com que les coses em sortien, estava molt animat i confiat. Gràcies a això vaig fer castells molt grans i vaig gaudir de la confiança dels tècnics, fins que em vaig trencar, que tot aquell bon moment va desaparèixer. Volia parlar d’això, d’aquesta empenta que tenim quan ens creiem capaços d’alguna cosa, sobrats, diria jo, que ens ho fa aconseguir, més enllà de les nostres capacitats reals.
    El títol del post està formulat com tants altres de meus, amb un verb en infinitiu, per marcar que és una cosa general. ‘Creure que pots’, és aquest estat que ens permet arribar tan lluny, tant si es parla de castells com si no. Si d’aquest tema en parlo de manera dual és perquè van ser molt importants per mi, i sempre els reservo una porteta oberta, és més tinc la impressió que algun dia hi tornaré. Però no serà ara, ara estic feliçment retirat, i encara que em passi de tant en tant per l’assaig o per una actuació, no m’agafa el mono de tornar.

    Albert BiR, desconec les teves característiques físiques, però en els castells hi ha lloc per a tothom. Jo era dels que aguantava més pes, però amb ajuda, perquè el meu cos no és res de l’altre món. Els forts, els que aguantaven de veritat, eren els de sobre meu. En tinc un munt de bons records, i també molts de dolents, però en el tema castells, sempre faré guanyar els bons, això segur.

    ResponElimina
  27. Cèlia, em sento molt content d’haver format part d’aquest món casteller, és un orgull. He donat molts anys a aquesta pràctica, i m’hi he trobat molt a gust. Però l’autoestima no em venia per aquí, sinó pel fet de veure que podia aconseguir moltes coses, de no saber si podria aguantar i fer-ho, castell rere castell, repte rere repte. Després de demostrar-me a mi mateix que sí que podia amb els castells grans, la meva confiança i les ganes van augmentar molt i res no em parava, ni les lesions. Fins que en va venir una de forta, és clar. Era d’esperar, penso que es va donar per haver fet tant el cafre durant tant temps, però en el moment que va passar, per mi va ser una sorpresa molt desagradable, i una caiguda d’autoestima. Costa recuperar la moral després d’un cop així, sobretot caient de tant amunt (i no parlo del castell, que jo tenia els peus sempre a terra!). No m’ha tornat a passar res semblant.

    Murga, ben cert, vaig construir una confiança en mi mateix i les meves capacitats per aguantar, resistir i dosificar-me. Coses molt bones per la meva autoestima de llavors.

    Porquet, així ho pensava, perquè jo no era especialment fort, però aguantava molt. Tots tenim alguna que altra activitat a la que hem dedicat molt temps, i les fases deuen ser molt semblants per tots. Aprenem molt, però tot té un final, encara que no ens ho sembli mentre hi som, però acabes veient que et passa el moment, i dedicar-te a altres coses tampoc és mala cosa. Ni que sigui a gaudir dels caps de setmana. Tu t’has passat a la muntanya. Jo de moment faig el dropo, hehehe.

    Maria, tenim limitacions, i n’hem de ser conscients. Ja he contestat en un altre lloc, però, que de vegades els límits que ens posem són molt inferiors al que estem capacitats per donar. Aquesta voluntat, aquesta confiança i creure-s’ho, el que fa és forçar la màquina i fer que donem el millor de nosaltres mateixos, que ens espremem, i llavors els resultats es noten. Potser no es pot aconseguir tot només amb voluntat, però sí molt més del que mai havíem pensat.

    Joan, suposo que ho veus des de la perspectiva de curses de llarga distància. I segur que entens que el fet d’acabar-les no només depèn de l’entrenament, hi ha una gran part mental. Si no hi vas convençut, segurament no acabes. És quan t’ho creus que treus forces d’allà on pots quan les cames et fallen. I acabes, i tant! No et creguis, eh, quan hi he anat he pensat que ho faria millor que alguns que hi ha ara. Però ja se sap, una mica de supèrbia, no és cosa estranya.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.