dijous, 20 de gener de 2011

Relats conjunts, Desembarcament de Normandia


5 de juny de 1944

Hola amor meu,
aquesta és la darrera carta que t'escric: torno a casa. Per fi ha arribat el moment de tornar-te a estrènyer entre els meus braços. La guerra és molt dura, però per mi s'ha acabat. Per demà a primera hora tenim previstes unes maniobres, no ens han volgut explicar massa bé de què van, però suposo que seran les de rutina, com hem estat fent darrerament. Serà el meu darrer dia, el dia 7 gran part de la meva companyia serem enviats a casa i tornarem a la reserva, ja fa massa que estem lluitant en aquesta guerra absurda. Així que la propera nova que rebràs de mi serà el més gran dels meus somriures i la meva felicitat de tornar a estar al teu costat. Tinc tantes ganes de deixar aquest horror enrere i recomençar una vida tranquil·la i plàcida amb tu i la nena...

Ens criden per formar, acabo la carta desitjant que arribi més tard que jo mateix. Una gran abraçada i fins molt aviat estimada meva. T'estimo Anne. 

                                                                                        Thomas Meehan III


Participació a la darrera proposta de Relats Conjunts, apunteu-vos-hi!

25 comentaris:

  1. Perfectament podria ser aquest text la primera part del meu.

    ResponElimina
  2. M'agrada la carta. M'agraden molt els relats en forma de carta. Encara que aquest ens deixa en la incògnita de si va tornar o no va tornar. Jo interpretava que no... potser perquè he llegit abans a kweilan. Però crec que igualment es podria interpretar que sí. Algun devia tornar, no?

    ResponElimina
  3. M'agrada molt aquest relat bassat en fets reals. Tot s'atura, darrere el comiat. L'últim d'en Thomas. Et felicito per la idea que has tingut.

    ResponElimina
  4. No m'havia fixat que la signatura era un enllaç. Que despistada sóc! Gràcies Xexu!

    Ei, als que vindreu, cliqueu l'enllaç!

    Felicitats, xexu!

    ResponElimina
  5. Sabem de la carta, sabem de l'amor, sabem que segurament va arribar a mollar-se el peus....el que no sabem és si va poder tornar a abraçar la família. JO vull pensar que si

    ResponElimina
  6. XeXuuuu!! això no és fa!!... ostres, se m'ha posat un nus a la gola quan he vist la foto i l'edat... 22 anyets! i tantes ganes de tornar, i d'estar al costat de la seva estimada...
    Maleïdes guerres!!

    ResponElimina
  7. En Thomas, crec, sí que era més conscient del que anava a fer el dia següent malgrat no estigués atemorit.

    De totes maneres, estic seguríssim, que en moltes guerres, en molts llocs, molta gent ha estat llençada a una mortaldat sense ni ésser-ne conscients.

    Bon relat XeXu.

    ResponElimina
  8. M'ha agradat aquesta carta, aquesta història. M'ha fet pensar (deixant de banda la guerra) que el moment és ara, la felicitat és ara... deixar-la per a demà pot ser massa arriscat, fins i tot irreversible.

    B7s!

    ResponElimina
  9. Final obert; imaginaré un final optimista!

    ResponElimina
  10. Aquesta innocència la tenim tots. N'hi ha molts que surten per la porta amb un "fins l'hora de dinar" i no tornen. És cruel i és tendre alhora...m'ha agradat molt com has resolt el relat conjunt.

    ResponElimina
  11. Després de clicar l'enllaç veig que l'optimisme de la carta va quedar estroncat per la maleïda guerra i que la carta va arribar a casa abans que ell.
    Un final trist però un bon relat.

    ResponElimina
  12. Ostres, m'ha agradat el relat.

    Només un apunt per ser fidels a la història. El famós Dia D estava previst pel 5 de juny, però la meteorologia va fer que es retardés un dia.

    Trista mort, a l'avió, sense opcions de fer-hi res ...

    ResponElimina
  13. un relat molt sentit i emotiu. no m'agradaria rebre'l, però. una llàstima, una veritable llàstima això de les guerres.

    ResponElimina
  14. Ah, la II guerra mundial, un tema que sempre m'ha apassionat per cruenta, i alhora magnífica, que pot ser la realitat i mentalitat humana. Un contrast de colors extrem, va ser.

    No me n'he pogut estar de mirar-me l'enllaç de la Wikipedia que anotes. I em sorpren que hagis triat una carta d'un paracaigudista enlloc d'una carta d'un dels molts que van fer l'assalt des de les tropes marítimes/terrestres (com a la imatge que hi ha al post).

    Aquestes darreres són el que generalment tenim al cap. Arribant a les platges de Normandia plenes d'artilleria nazi a les diferents disparant sense treva a tota aquesta gent que volia un món sense un individu com Adolf Hitler dominant a mig món per la força.

    El desembarcament a Normandia va ser parcialment un èxit, i dic parcialment perquè hi van morir moltíssimes persones, gràcies a aquests homes valents que s'hi van enfrontar de cara. Però no hem de descomptar la feina dels paracaigudistes, com el que apuntes. Segur que ajudats per la Resistència Francesa, es van endinsar en terreny enemic unes hores abans per a fer el camí més planer per a la resta d'assaltants.

    No voldria oblidar tampoc la tasca d'espionatge i recontraespionatge que es va gestar per a fer pensar als alemanys que l'assalt seria a Calais enlloc de Normandia. Recentment a "Sense ficció" de TV3 van fer un documental sobre Garbo, un espia català que va gestar part d'aquesta idea de l'assalt a Calais enlloc de Normandia, permetent que Normandia estigués menys fortificada per contra de Calais.

    Aquell 6 de juny va ser un dia que no hauria de passar mai a l'oblit de la humanitat.

    Quan al relat. No m'he mirat la resta, però veient la imatge, molts hauran triat el mateix tipus de relat? No m'extranyaria.

    M'agradaria acabar fent una suggerència. Suggerir un relat per al final d'aquesta segona guerra mundial amb la molt coneguda foto de mariner besant a noia a NY (enllaç http://www.examiner.com/swing-and-big-band-in-national/the-second-world-war-ended-on-this-date)

    ResponElimina
  15. Quan dic que no m'he mirat la resta, vull dir la resta de blogaires que escriuen al respecte de la foto suggerida ;)

    ResponElimina
  16. Acabo d'aterritzar i et volia saludar. Ja ha acabat el relat conjunt pel que sospito...sinó m'afegeixo!!!

    ResponElimina
  17. Bon relat amb rerefons històric! pobre no sabia que era la darrera carta! molt ben pensat ( el relat)

    ResponElimina
  18. Preciosa carta, Xexu. Quantes paregudes hauran escrit soldats joves abans de soterrar-se en el front d'una guerra! Però el que més m'ha impactat ha sigut el recurs de la signatura, que com totes les signatures guarda un altre relat. No tan romàntic, per cert.
    Salut i bona nit.

    ResponElimina
  19. Molt ben enllaçat entre la carta i el personatge real. Quants milers de cartes com aquesta que arribaren sense la companyia del seu autor.

    ResponElimina
  20. Bon relat, on el retorn a casa és un clam.

    ResponElimina
  21. Moltes gràcies a tots i a tots per comentar el meu relat. Els que heu seguit l'enllaç ja sabeu que el soldat Meehan va morir el Dia D. Vaig basar algunes coses en el soldat que vaig trobar, però tampoc em coneixia la vida del pobre home. És tot ficció, tret que va ser un combatent real (tot i que paracaigudista!) i que tenia una filla i una esposa que es deia Anne. Era difícil ser original amb aquesta fotografia, em sembla que pocs ho han aconseguit, i no ha estat el meu cas, és clar...

    ResponElimina
  22. ufffff! tan dur com un cop de puny, eh? felicitats!

    ResponElimina
  23. Un relat dur, però aquell dia ho va ser per molta gent, soldats i sobre tot famílies. Tants segles evolucionant i encara no hem estat capaços d'erradicar les guerres :(

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.