dimecres, 5 de gener de 2011

La fi del somni blogaire

Llegeixo a casa en Ferran que deixa el blog, i no m'ho acabo de creure perquè em sembla que no marxarà mai. Mentre li comentava, he tingut un pensament. Tard o d'hora, m'arribarà a mi el torn de tancar, perquè la vida és així, perquè les coses no duren per sempre, i el somni blogaire haurà acabat. He sentit una gran buidor dins meu. Quan penso les hores i hores que hi he dedicat, i tot el que m'ha aportat aquest món (molt i molt), no em puc imaginar que algun dia serà només un record per mi. Penso en els que ja he vist caure, i en els que mica en mica aniran desapareixent, i em pregunto quan em tocarà a mi, com seré oblidat per tothom i un de tants espais abandonats en la immensitat de la xarxa.

He anat més lluny, he imaginat que em veia obligat a tancar, però que d'aquí a 20 anys em venia de gust i decidia tornar-hi. Tornaria amb el mateix nom, amb el mateix estil? Tornaria a obrir el meu Bona nit? Com que sóc un sentimental, suposo que sí. Però qui hi haurà d'aquí a 20 anys? No haurem desaparegut tots ja? Quedarà algú que jo conegui? Algú a qui se li i·lumini el reader i em vingui a comentar corrent 'ets tu, de veritat que ets tu!'? Val la pena tornar si ja no hi ha ningú dels que he conegut?

Ja veieu, comença l'any i ja em començo a plantejar coses rares. I mira que hi ha coses més agradables en les que pensar. Però potser millor anar-se preparant, que tot s'acaba tard o d'hora. Sort que, de moment, no tinc cap ganes de tancar la paradeta.

49 comentaris:

  1. XeXuuuuu, no m'espantis tu ara. Que amb la pausa del Ferran ja n'hem tingut prou i massa per aquest inici d'any.

    La veritat és que jo m'hi he posat fa relativament poquet i ja m'hi vaig posar amb una idea al cap "quant durarà tot això"?.

    És cert que intentar mantenir un blog actiu requereix hores i, per a ser sincer, a vegades una mica de sacrifici, doncs a voltes els posts no acaben de sortir, no et trobes inspirat, se t'acumula altra feina...

    De moment, per la meva part, jo m'ho passo molt bé amb el meu blog. Sempre m'havia agradat escriure una mica però ho havia anat deixant només per a ocasions especials (bodas, bautizos y comuniones, que dirien alguns). Ara he trobat un petit vehicle amb el qual canalitzar les meves maldestres habilitats i ganes d'escriure que a vegades em roseguen per dins. Quan durarà? No ho sé. Tampoc m'ho plantejo, si no, m'angoixaria i ja no gaudiria fent el blog.

    D'altra banda, a part de passar-m'ho bé escrivint, també m'ha servit per descobrir tot el món blogaire, ple de bona gent i de comentaris perspicaços, divertits, incisius.

    No sé si duraré gaire o no, però el cert és que no me'n penediré mai del temps que hagi estat voltant per aquí.

    ResponElimina
  2. HI haurà un dia que els blocs acabaran desapareixent perquè tocarà. Com el VHS, com el cassette, com els disquets de cinc i quart i tres i mig, com els àlbums de fotos, i properament les agències de viatges potser.

    ResponElimina
  3. De moment no penso tancar tampoc......si un dia arriba perquè ja no en tinc ganes, m'enportaré un bon record de tot el que he après i viscut a la xarxa i qui sap si els meus nets el podran consultar i saber més del seu avi. Potser jo mateix amb molts anys podré llegir el que escric i que llavors segurament ni recordaria, si no fos per el blog. El que no faré mai es continuar per obligació. També m'ha sobtat molt lo d'en Ferran

    ResponElimina
  4. Fa llàstima llegir posts així...llegir blogs ja s'ha convertit com un ritual més de la vida diària.Espero que tardi molt arribar aquest dia.Mentrestant els que se'n van,bon viatge.

    ResponElimina
  5. No és fàcil deixar-ho si la vida segueix igual amb altres pocs canvis., per això jo ho faig poc a poc, i en el fons no em vull desempellegar de vosaltres.

    ResponElimina
  6. Jo estic escrivint un post sobre els que marxen i sobre el record, l'enyor i el no record... i ek final de l'enyor, el penjaré aquesta mateixa nit.

    A tots ens arribarà un últim dia, suposo, com tu dius, res no dura sempre... però jo de moment no l'he imaginat encara. El màxim que he imaginat és que si em moro de sobte, ningú us ho dirà... no he deixat encara l'hereu que proposava en Jordi.

    O sigui que si marxo sense dir res, ni donar explicacions ni fer mil puntualitzacions, poètiques o no... penseu que m'he mort o que estic molt greu. Sí que sé segur que jo avisaria i m'explicaria si marxés, com en Ferran.

    A vegades penso... quants o quins hauríeu de marxar o de plegar perquè tot de cop no tingués objectiu per a mi continuar? Sé que hi ha gent ... potser pel temps que fa... que se'm farien més imprescindibles que d'altres.
    Xexu, tu ja saps que ets dels que em va comentar des del principi dels meus moments antics... uf! em sabria molt greu que pleguessis, molt, molt, però suposo que fins i tot així continuaria essent vàlid el que explico al post.

    D'aquí 20 anys ... qui quedarà? Ni idea... però ha de ser molt i molt emocionant trobar-se amb algú que has considerat amic, encara que sigui virtual, després de tant temps.

    És una idea... encara que un dia em vinguin ganes de plegar, ho faré pensant de tornar i no cal esperar 20 anys, amb 5 o 6 n'hi ha prou per la sorpresa i per l'emoció. Em fas pensar amb les cartes al futur del Jordi.

    Ei! la veritat és que m'has espantat amb el títol... demanaé als reis que duri encara una mica més... això dels blogs, encara m'agrada.

    Bona nit de reis, encara que pensis coses rares. Una abraçada.

    ResponElimina
  7. Estic segura que fa un any aquest post m'hagués fet un efecte totalment diferent... Fa un any jo creia que el meu blog seria etern :-)

    Aquest desembre no m'he atrevit a comprometre'm a seguir amb el joc de la Imatge Misteriosa...

    No vull tancar... però darrerament hi penso sovint...

    Però res, tinc un post al cap... dos... bé, tres... ;-)

    Mentre segueixi així sé que no tancaré... Pensar en fer un post nou encara m'il·lusiona. Però trobar el moment i l'ànim per fer-lo és una altre cosa. Però bé... no passa res per descansar una mica ;-)

    Jo crec que en FERRAN tornarà... és un gran comunicador... Ha de fer un bon kit-kat... un mes, dos, tres mesos... però crec que tornarà :-)

    ResponElimina
  8. Com estem començant l'any de profunds, tots plegats, eh? Esperem qeu al Ferran se li passi la "pàjara" i a tu no t'entri! ;-)

    ResponElimina
  9. potser una de les característiques de la virtualitat és això, poder desapareixer de la nit al dia, sense més.. i la veritat és que no m'agrada gaire..ho trobo trist.. perquè quin sentit té tot plegat? crec que és un tret que fa pensar sobre com són les relacions virtuals, són relacions diferents, en el món no virtual no es desapareix d'un dia per l'altre.. i en canvi quan algun virtual ho fa, tots ens sentim tristos, hi havíem posat sentiment sense adonar-nos-en..
    però és clar que cadascú és ben lliure, només faltaria.. i potser és cert que tot acabarà desapareixent..
    no sé, a mi tot això em fa pensar en què és tot això que fem, ja no en el contingut determinat de cada blog, sinó en les relacions que s'hi acaben fent... i la veritat no ho entenc, potser encara no fa prou temps que sóc en el món blocaire com per entendre-ho, però sovint em sembla que se'ns escapa de les mans què és tot això, perquè hi som, perquè seguim, perquè uns se'n van..
    en realitat a mi mai m'agrada que ningú se'n vagi ni aquí ni allà..

    ResponElimina
  10. Jo fa molt poc vaig pensar que deixaria el blog, no sabia si només per un temps o per sempre. Va ser arran de... bé, és igual, la qüestió és que a cop calent vaig pensar en deixar-lo i en no dir res. Sort que l'endemà ho vaig veure tot més clar... I no perquè no l'hagi deixat, sinó pel fet de dir o no dir res quan es decideix no postejar més.
    Com bé t'he dit, m'ho vaig plantejar fa molt poc i penso que si necessités temps per a mi i això signifiqués deixar el blog ho diria. Perquè és increïble, però és cert que quan sabem els hàbits d'algun blogaire i de sobte veiem que la rutina es trenca, se'ns posa l'ai al cor (bé, parlo per mi). I de sobte ens plantegem tot un munt de qüestions sobre què li deu haver passat a aquella persona. Suposo que en certa manera "patim" per aquells als qui més estimació tenim i suposo que si algun dia me n'anés d'aquest món virtual ho diria perquè no voldria que si algú em té estimació, "patís".
    Per una altra banda, algú em va dir fa poc, també, que sóc una blogaire intermitent, així que també podria ser que si deixés el blog sense dir res ningú se n'adonés fins al cap de moooolt de temps... (si és que se n'adona algú jeje).
    El fet és que el teu post m'ha fet pensar, a banda d'espantar-me quan he vist el títol. He pensat en si ens recordaríem després de deixar els blogs i la resposta que he trobat és que sí. Segurament "intermitentment", però sí. I saps què he pensat més? Que estaria bé fixar una data futura de retrobament en el supòsit que anéssim deixant els blogs. Faria gràcia veure què expliquem passat el temps... :)
    Bé, només volia dir-te que si algun dia et veiessis obligat a tancar la paradeta, estigues segur que se't trobaria a faltar!

    ResponElimina
  11. Bé... jo no escric tant sovint com vosaltes però us llegeixo molt.
    Jo avegades també he pensat plegar perque he passat molt de temps sense escriure però no puc i també hi ha blogs que són molt entranyables i importans per a mi.
    Vull trovar-vos sempre!!!
    I si mai em perdo busqueu-me com a la Carme!
    Ojalà puguesem compartir vint anys més.
    Bé ho deixo perque m'estic emocionant.

    Besitos.

    ResponElimina
  12. Jo passo temporades que no escric tant però de deixar-ho de moment, res...crec que cada moment té un ritme i cal seguir-lo. Que el bloc no sigui una obligació sinò un plaer, aquesta és la clau. Al menys per mi. Una abraçada, XeXu!

    ResponElimina
  13. M'apunto a la idea de la Guspira. Crear un indret i una data per retrobar-nos, els que vulguin apuntar-s'hi... per si ens hem perdut. Qui més s'hi anima?

    ResponElimina
  14. Jooooo, Carme, jo!!! jeje
    Carme, quan??? i on???
    Ai mare meu quina emoció! :)

    ResponElimina
  15. Llegint el que deies també m'ha envaït una sensació de tristesa immensa. Sort del final, que dius que no en tens cap ganes :)
    Espero poder-te llegir molts anys més, ets dels primers blogaires que segueixo..... :*

    ResponElimina
  16. Carme, jo també m'apunto, però hi ha un inconvenient que ja us comentaré si decidiu fer aquesta trobada :)

    ResponElimina
  17. Darrerament em debateixo entre tancar i obrir un segon blog. Ja veus, contradiccions de bessons.
    El cert xo es q no es la primera vegada que et sento parlar de la caducitat dels blocs, com si fos una obligació que tard o d'hora ha de produir-se. Ho sento xo no m'agradava. Ja et dic, igual dema plego, xo si jo faig serà fruit de la necessitat de deixar-ho estar. No pas xq toqui. Potser aquesta necessitat, o cansament no arriba mai, o igual el projecte vital canvia tant que potser hi ha necessitat de tenir un blog diferent ( no t'has plantejat mai lo xulo que podria arribar a ser tenir un blog com el del sanset i la utnoa?). Per tant crec que millor no pensar en caducitats. Si arriben, ja arribaran.

    ResponElimina
  18. Com que arriba un dia que tot s'acaba (fins i tot, nosaltres mateixos) és ben clar que també hi haurà un dia que deixarem el blog.
    Dit això també et dic que, en el meu cas tinc enigmes i endevinalles de sobres per tot 2011. Així que, si no et sap greu, en podem tornar a parlar l'any que ve.

    ResponElimina
  19. també m'hi apunto a la proposta de la Guspira i la Carme!

    ResponElimina
  20. Pensem en positiu, si marxen és que hi deu haver algun motiu que els omple més que seguir el blog!

    ResponElimina
  21. No m'agradria que aquest món es quedara sense XeXu. No sé, no me l'imagine. Alguns se n'han anat, i altres hem vingut. Però és cert el que dius; té que ser difícil. Algun dia em tocarà a mi, ho sé. Però és com tot. A cada un de nosaltres ens arribarà l'hora, tard o prompte, però mentrestant, cal disfrutar de cada moment, de cada post i de cada nova entrada. I si d'ací 20 anys tornem per ací, la nostra forma seguira sent la mateixa. Serem els mateixos, però amb 20 anys més (uff! en serien ja 52, amic!). Jo també sóc un sentimental.
    Però ara toca disfrutar del nou any 2011, i bombardejar-nos amb els teus deliciosos escrits. Sigues i fes feliç. Disfruta.

    ResponElimina
  22. No només el Ferran. També l'Albert de Racó Blaugrana ho deixa per un temps. La veritat, entre finals de l'any passat i principi d'aquest hem viscut algunes baixes que saben molt de greu. Mantenir un bloc requereix un temps que no sempre es té.
    No crec que els blocs desapareguin. Igual que la ràdio quan va aparèixer la TV, sabran trobar el seu espai. La "competència" del Twitter és dura, però el bloc pot trobar el seu lloc dirigint-se a persones que busquin més informació que no pas immediatesa i missatges curts.

    ResponElimina
  23. Jo no crec que els blocs arribin a morir.

    Sí que el Facebook, el Twitter i aquestes coses també permeten publicar coses i són més famosos; però allà es limita molt l'extensió i l'estètica a més, has de tenir la gent agregada, no són tan lliures com els blocs.

    Però és evident que la gent va i bé i que no sempre serem els mateixos que estiguem aquí explicant la nostra vida i els nostres pensaments. El cicle de la vida, ja ho deien a 'El Rey León'.

    Jo alguns cops m'he plantejat si val la pena escriure un bloc, però a mi m'agrada escriure i veure com creo una obra. A més, sé que tinc lectors encara que siguin uns ganduls que no comenten quasi mai. I sé que algun dia és probable que passi a una altra etapa. Doncs benviguda serà.

    ResponElimina
  24. Tu no et planteges deixar-ho.

    El que et planteges és renéixer qual au Fènix i esperar que la resta (o algú de la resta) segueixi llegint-te.

    Amb aquest esperit, com vols deixar-ho? Em sembla que molt haurà de ploure, nevar i calamarsar (sí, m'he inventat el verb!) per a que t'ho comencis a pensar. O potser m'equivoco.

    Sigui com sigui, m'intrigarà més si el sr Google et mantindrà la conta de blogspot.com durant aquest temps i si et permetrà reentrar-hi. Això, si el sr Google no ens deixa també...

    ResponElimina
  25. El cert XeXu és que tot té un principi i un final...però jo he interpretat que el Ferran no el tanca el blog sinó que el deixa temporalment, potser és que he volgut interpretar-ho així...em penso que això dels blocs al capdavall no és tant diferent de la no virtualitat...uns venen i altres se'n van...no vull posar-me trista i no penso en el que pot passar dintre de 20 anys...

    ResponElimina
  26. Ja fas bé de no voler tancar-lo, per ara. Últimament, en el meu cas estic bastant menys actiu en el món dels blogs, suposo que per manca de temps, però no és que me n'hagi cansat.

    ResponElimina
  27. Tiu, que pessimista! Jo m'imagino escrivint sempre! Potser no serà així, potser el mes que ve, l'any que ve o demà tanco, però tinc la sensació que aniré fent, poc o molt... Ja saps que a vegades puc ser una mica innocent o il·lusa, però mira, jo vaig fent, l'any passat vaig passar una sequera bestial i l'he superat, en vindran d'altres però és qüestió de "capejar el temporal".

    No sé quina vida tindran els blocs, però jo aniré fent, segurament el bloc i el concepte de bloc canviarà amb nosaltres, és llei de vida. Si mai tanqués (a vegades penso, quan et facis gran - com que amb 31 encara sóc petita - no estaràs per aquestes coses) si mai tanco, i decideixo tornar a obrir quan sigui velleta i torni a tenir temps seguiré sent la Tarambana i enllaçaré aquest bloc. Quina gran exercici d'autoanalisis recuperar posts escrits fa 50 anys!

    Hem d'anar fent i ja veurem on anirem a parar! Ves a saber! Però és que tenir bloc, llegir-ne i seguir-ne és un petit tresor!!

    ResponElimina
  28. Això va lligat a on et porti la vida, el camí que vas fent. Tots els que escrivim i comentem passem èpoques on escrivim més o menys. Ara s'apropen els exàmens i escriure poc, ja ho dic ara. Però ara que hi penso, no recordo cap època de sequera teva, noi! Bé, que el que volia dir és que si ens hi fixem, molts blocs els propietaris dels quals han decidit deixar-los no els tanquen pas, sinó que romanen en stand-by. Tancar un bloc és massa radical quan hi has dedicat tant, i has pensat, escrit i dit tantes coses...

    "Valdria la pena tornar si no hi ha ningú dels que hi som ara?" I tant que sí! Qui hi havia quan vas començar? Per a mi, com a mínim, tots éreu uns desconeguts que mica en mica vaig anar trucant a la porta. Aquest camí el podries tornar a fer, i segurament coneixeries blocs preciosos i genials que et tornarien a enganxar, tal i com ho fan alguns ara.


    Bé, també volia dir-te que com que els Reis sempre em compren un llibre, aquest any, com que no sabia quin demanar els vaig encomanar expressament Els jugadors de whist ;). Encara que no comenti al 'Llibres i punt' hi dóno una ullada de tant en tant!!

    ResponElimina
  29. Muchas felicidades para este año, dale vida a tus sueños y que la crisis económica pase de largo.

    ¡¡Feliz año 2011!!

    Un abrazo.

    ResponElimina
  30. A mi també m'ha passat pel cap en més d'una ocasió; però de moment, tal com ve, se'n va.
    Si un dia s'hi intal·la, em comprometo a acomiadar-me.
    De moment, m'encanta poder llegir-vos, passejar i descobrir.
    Jo també m'apunto a la proposta de la Guspira i la Carme!

    Xexu...què seria la xarxa sense tu?
    Au...una abraçada!

    ResponElimina
  31. T'acabes acostumant a les absències, és el que té aquesta vida, t'acostumes a tot i ho acabes oblidant tot.

    Sempre he pensat que si mai tanco Nòmades ho esborraré tot, però ves a saber, potser quan arribi el dia m'ho imprimeixo tot i ho guardo per fer foc al cap d'una dècada, si encara hi sóc.
    Aquella idea d'en Jordi de deixar-lo en herència no m'acaba de fer el pes, mira.

    ResponElimina
  32. Ha estat un començament d'any amb unes quantes "hòsties" blocaires. Ho escric així ("hòsties") perque després de llegir raons i comentaris t'adones que és un pas (molt) patit pels autors i igualment patit per molts dels lectors que darrera vocals i consonants escrites apreciem les persones que les escriuen.

    Mira, potser sóc un pèl tòtil i massa amant dels happyends, però espero que aquests kit-kats que s'han marcat gent com (entre algun d'altre) en Ferran i la Rits siguin només això: kit-kats.

    Jo, posat a ser pesat, sé ser molt pesat i seguiré passant pels seus blocs i seguiré dient-lis que són necessaris.

    ResponElimina
  33. No sé si algun dia haurem de plegar tots, però tinc clar que el bloc aporta sortida a unes necessitats comunicatives que tinc d'ençà que tinc ús de raó. Mentre no em fotin fora no penso plegar, tot i que unes vacances o desconnexió temporal no estan descartades.

    Però ... la vida dona moltes voltes. Qui sap què passarà demà?

    ResponElimina
  34. PROU, prou, prou. m'han agafat ganes de plorar! així no es pot començar l'any, sembla que estiguem tots deprimits! NO, això ho deu fer els empatxos de les festes.
    El demà ningú l'ha vist així que vivim l'ara i visitem-nos, xarrem, riem, i si marxeu (o marxem) que no sigui per sempre. Tothom necessita una pausa de tant en tant, de vegades em sembla que em falta temps per seguir, però després us enyoro molt i... aquí estem.

    ResponElimina
  35. Aquest post ha rebut molts i molt interessants comentaris. A tots ens espanta que ens arribi l’hora (blogaire), s’està molt còmode per aquí. No sabem si durarà molt o poc aquest somni, però deixem de preguntar-nos-ho i gaudim-ho. Perquè aquí seguim, i aquí volem seguir. Moltes gràcies a tots per ser-hi i per comentar.

    Babunski, vols dir que s’acabaran? Potser muten, varien, canvien de format… però ara que hem trobat un lloc on escriure, creus que acabarem perdent l’interès?

    Garbí24, jo faig una mica el que dius tu, de tant en tant vaig escrivint records per tenir-los aquí guardats, coses del passat, de quan no tenia el blog. I tot el que ara em passa quedarà també registrat per quan no sigui altra cosa que un record. La idea és poder recuperar-ho en un futur, però mai havia pensat això, que generacions futures de la meva família podrien conèixer-me una mica més quan jo falti, a arrel del blog. Quines coses, oi? Però és possible. I tens tota la raó, si algun cop es torna una obligació, és un clar senyal de que s’ha de plegar.

    Maria, a dia d’avui ho tenim molt integrat, passem unes hores al dia enganxats als blogs. Però què passarà en un futur? Perdrem interès? Resultarà una molèstia? No ho podem saber. Gaudim-ho mentre ens duri.

    Agnès, em costa entendre la decisió de deixar els blogs si no és per un motiu de pes. Suposo que jo no ho faré si el guió no m’hi obliga. O potser a força d’anys esdevindrà una càrrega, i per mi això també és un motiu de pes.

    Carme, uns quants estem força reflexius amb aquests temes. Em sembla que és perquè ens prenem això que fem de manera molt seriosa, o això vull creure. Jo no em prenc el blog només com un entreteniment, és casa meva, és una necessitat i tinc molt afecte pels que passeu per aquí, i com a la vida real, per alguns més que per altres, és clar. I quan veig algú que es nota que s’estima els blogs, em mereix molta confiança. És dur el que dius, però jo penso exactament igual. Potser hauríem de fer cas a en Jordi i deixar un hereu (i mira que això venia d’una innocentada, eh?). Si jo desaparec serà pels mateixos motius que dius, mai marxaria sense dir res, i això no em cansaré de dir-ho sempre que tingui oportunitat, perquè si realment passa, si realment deixo d’aparèixer de manera sobtada, haureu de pensar el pitjor. I em sap greu, però és així. I no sé si se’m recordarà, si es trigarà molt o pot a oblidar aquest espai, però mai de la vida marxaria sense haver avisat prèviament.
    El que fa una mica més fàcil que ens quedem en aquest món és que no desapareixen tots els nostres estimats de cop. Si ara uns quants dels meus imprescindibles marxéssiu, potser perdria les ganes jo també. Però és una cosa gradual, i encara que sigui lleig, amb el temps altres blogs ocupen l’espai i els seus autors arriben a ser propers també. No és que oblidem els que han marxat, però també val la pena quedar-se per les noves coneixences que hem fet. Tu i jo aviat serem dinosaures ja, però hi ha gent que hi és de fa molt temps més. Però com que nosaltres hem fet camí de bracet, doncs mira, per mi el teu blog no és qualsevol. Ara que, si m’ho permets, el teu blog el fa la persona que hi ha darrere, i per mi és una sort haver compartit i compartir el temps que faci falta amb algú com tu.
    Hauríem de potenciar això de les Cartes al Futur, jo hi vull participar. No sé qui quedarem d’aquí cinc o deu anys, però la voluntat hi és. Només espero que la voluntat sigui compartida per molts de vosaltres.

    ResponElimina
  36. Assumpta, ja es veu que darrerament publiques menys, però mai m’ha passat pel cap que puguis tancar. A més, ara tens el Petit, que és nou de l’any passat, així que el que tinc per segur és que no et desvincularàs d’aquest món. El blog et pot servir per publicar quan et surti, no cal mantenir cap ritme, però mentrestant, seguir llegint altra gent i participant en iniciatives engrescadores, que em sembla que tu ho passes molt bé per aquest món, encara que de vegades t’enduguis alguna enrabiada. Tu ves pensant posts i fent-los quan en tinguis ganes o ànims. Ja saps que tens clientela fidel que serem per allà. I jo també penso que en Ferran tornarà. També sé que quan s’acaben les ganes, de vegades és difícil, i que si ja no en té necessitat, potser no serà fàcil. Però ell era dels més actius, no se li poden haver mort totes les ganes. Ja veurem.

    SM, les ‘pàjares’ les volem ben lluny, però pensar-hi una mica tampoc no fa mal a ningú. Mentre sigui pensar-hi per saber que no vols marxar!

    Lolita, les relacions virtuals acaben sent molt semblants a les que tenim fora. Per alguna gent agafem més estimació, i riem amb ells i patim amb ells. Però potser podríem considerar que són relacions amb certa lleugeresa, ràpides, que es fan d’una manera que els permet trencar-se amb una facilitat més gran. Potser en realitat no hi ha tanta implicació, tret que hagis conegut l’altra persona fora del blog, és clar. Potser és un tema de dependència. Jo aquí et puc aconsellar el que crec, i tu m’escoltaràs o no, però no depens de mi i del que et digui, i en canvi potser sí que dependràs d’algú de fora. Si el meu consell no és bo, no em culparàs. No sé, sobre aquestes relacions que s’estableixen en podríem parlar hores. El que vull dir és que no són tan simples, i entenc perfectament que ens sàpiga greu que algú marxa, igual que me’n sap quan un amic em diu que se’n va un parell d’anys a Edinburgh. Bé per ell, però estarà lluny de mi, i em sap greu. I mira, en aquests casos, la relació agafa un caire una mica virtual, ja que les comunicacions es fan d’aquesta manera a partir d’aquell moment. Jo no crec que res se’ns escapi de les mans, cadascú hi posa les ganes i la implicació que vol. També n’hi ha que passen per aquí de puntetes i no sembla que vulguin cap relació amb ningú de per aquí, però per mi això resta sentit al que faig.

    Guspi, em sembla que ens passen coses a la vida que ens fan meditar això de deixar el blog. Jo també ho he pensat alguns cops al llarg dels quatre anys que porto per aquí, però és a cop calent i se’m passa després. Com ja he dit molts cops, no marxaria sense dir-ho, si desaparec sense avisar és que alguna cosa m’ha passat. I és clar, agraeixo la gent que ho fa, perquè com dius tu, jo també em preguntaria coses i podria arribar a conclusions equivocades. El problema està en la gent que no escriu de manera tan regular, i espero que no t’ofengui que et posi en aquest sac. Si no podem establir un patró de publicació suposo que és més difícil adonar-se que una persona falta, i fins i tot és més fàcil pensar que s’ha cansat o no li surt res, abans que que li ha passat alguna cosa. Hi ha gent, com la Carme, que publiquen cada dia, i si marxen uns dies sempre avisen. Tres o quatre dies de silenci en el seu cas seria un problema. Però amb altres això és més difícil.
    Jo et puc dir que recordo blogaires que ens han deixat, ja que alguns van ser molt importants per mi. Sempre tinc un recordatori per ells, almenys el dia de l’aniversari del blog, però altres vegades també em venen a la ment. Alguns amb més freqüència que altres, és clar. Ja has vist que la teva proposta de retrobament ha tingut molt èxit, ja has tingut unes quantes adhesions. Ara només has de posar una data formal, i la trobada quedarà fixada. Però que parles, d’una trobada virtual o real? Hauràs d’especificar una mica més.
    I tranquil•la, que de moment no tinc pensat tancar, encara us penso torturar un temps més.

    ResponElimina
  37. Eva, ningú obliga a portar un ritme alt de publicació, ni tampoc a comentar. N’hi ha que estem moltes hores aquí, però no és obligatori. Per això pots mantenir el blog obert i anar escrivint quan tinguis alguna cosa a dir, sense presses i estrès. A més, nosaltres sabem que ho fas, perquè ens ho diu un ocellet, i sempre serem a punt de fer-te una visita.

    Kweilan, espero que el teu blog hi sigui mentre existeixin els llibres, així que li dono llarga vida! Anirà a temporades, però també és important ser-hi, i ser-hi convençut. Quan esdevingui una obligació, començarem a veure les orelles del llop.

    LLuNa, no volia espantar ningú, i ja veus que la meva intenció és seguir torturant-vos, així que no has de patir. Gràcies per seguir venint per aquí. Ara m’has generat una gran curiositat quan dius que tindries un inconvenient per la possible trobada que munten la Carme i la Guspi!

    rits, si em preguntes a mi et diré que obris un segon blog abans de tancar, és clar! Ja t’ho he dit a casa teva mateix. No, no crec que els blogs s’hagin de deixar perquè toqui, però he anat veient com alguna gent desapareixia, i això et fa pensar. Tard o d’hora les prioritats canvien, i això et fa deixar coses de banda. Mira, jo vaig deixar els castells i feia anys i panys que en feia. En algunes èpoques només m’importava això, estava súper implicat i no concebia la idea de cansar-me’n. Però me’n vaig cansar. La meva pròpia experiència em diu que, per més que ens estranyi, ens acabem cansant de les coses que fem. I ja no només això, de vegades hi ha problemes de força major que ens obliguen a deixar-ho. I mira, tant de bo no passi, però bé, ja em coneixes, si no dono voltes a les coses no sóc ningú. I no sé si el tindria un blog com en Sànset i la Utnoa, no ho sé. Això implicaria deixar el Bona nit? M’ho pensaria molt.

    Vida, és que els blogs han arribat a ser una part molt important de la meva vida!

    McAbeu, no fotem, només en tens per un any més? Se t’ha d’aconseguir un nou llibre però ja! Digues que tens alternatives, que un any és molt poc temps! Sí, ja sé que algun cop hem d’acabar, però no fem una mort anunciada, tampoc!

    Adbega, és cert, alguns dels que han marxat ho han fet perquè la vida els ocupava ara més espai. Jo seria partidari de compaginar, però no sé què em passarà en un futur, és clar.

    Olguen, la gent que va arribant a aquest món fa que valgui la pena continuar a aquells que portem més temps i hem vist caure persones que eren importants per a nosaltres. Hi ha relleu, i en alguns casos és de qualitat, per això seguix tenint sentit que estiguem per aquí. Si un dia jo ho deixo, et quedes tu amb els que hi hagi, i veuràs com de seguida deixarà de fer-se estrany que jo no hi sigui. De moment, però, a continuar endavant i com dius tu, a gaudir de cada post que escrivim.
    52 anys no són tants, hi ha blogaires per aquí d’aquesta edat o més que a mi em fan gaudir post rere post. El que no sé és si nosaltres serem igual d’encantadors que ells a aquesta edat, hahaha. Si segueixo al ritme que vaig, en 20 anys puc escriure 3000 posts. Segur que vols seguir llegint-me?

    Albert BiR, al llarg del temps jo he anat veient algunes baixes. Ara feia temps que no en veia cap, que jo recordi, però és cert que en poc temps han estat dos. Però no sabem els que els seguiran o els que tornaran, de vegades les ganes poden més que el temps que es té. Espero que no et falti raó i que els blogs no desapareguin. De moment trobo que gaudeixen de bona salut tot i la competència, i esperem que es sàpiguen adaptar als nous temps i a tots els competidors que els surtin.

    ResponElimina
  38. Oscarazal, els blogs són més antics que aquestes altres coses, i trobo que els sobreviuran. El blog és totalment públic, però també totalment personal. Tu escrius, i si vols no comentes a ningú i el blog pot passar desapercebut, i servir igualment al propòsit d’escriure. Però tots sabem que quan es comencen a rebre comentaris de gent que no coneixem, només perquè els agrada el que llegeixen, fa molta il•lusió i després no es pot viure sense. Els usos dels blogs i de les xarxes és diferent, encara que actualment es pugui barrejar tot.
    El que dius és cert, hi ha relleu generacional aquí també, amb la diferència que les generacions són d’arribada, i no tenen res a veure amb l’edat de qui escriu. Alguns marxen i n’arriben d’altres. El temps de cadascú és lineal i coincidirà amb les línies de tants altres.
    En principi escrivim pel plaer de fer-ho, i per més que ens agradin els comentaris, no podem obligar a ningú a fer-los. Suposo que si a mi em comentés tothom que sé que em llegeix hauria de deixar de contestar els comentaris, ja que si no la meva vida social hauria acabat del tot, i no faria altra cosa. I llavors tindria menys comentaris pel fet justament de no contestar-los!

    Amic RedCrash, de moment, com saps, no em plantejo deixar-ho, que hi estic molt enganxat i m’encanta escriure totes les meves bajanades. Si ha de caure gaire calamarsa, ja m’ho pensaré que tots ho patiríem. El que no em fa tanta gràcia és que insinuïs la possibilitat de que Sant Google pugui tancar. Això no ho diguis ni en broma, no pot passar això. Prefereixo que siguin un monopoli i dominin el món abans que tanquin. Va, a veure si et fitxen a tu i així no diràs aquestes coses…

    Elfreelang, em sembla que ens costa de creure que en Ferran desaparegui del tot, però també hem de ser conscients que si no és ara, passarà en un altre moment. Jo també espero que sigui només una temporada, però ja veurem. D’aquí a 20 anys ja veurem on som, però de moment seguim aquí!

    P-CFA…, de moment a mi no em falta temps, i dono gràcies. A veure si tu en recuperes una mica, perquè si no te n’has cansat, potser agrairies poder passar una mica més de temps per aquí.

    Tarambana, no em sembles innocent i il•lusa perquè ets la viva prova de que això pot passar. Recordo la teva davallada, per sort fa molt que et segueixo, i també vaig veure com remuntaves i tenies setmanes que no paraves de publicar (per alegria meva, per cert). Cada moment requereix unes atencions, i tenim més o menys necessitat d’escriure. Jo celebro que tu ara hi tornis a ser, en la mesura que puguis. En realitat, jo també m’imagino escrivint sempre, encara que sigui poc, però l’experiència sembla que demostra que tot té un final. L’únic que et puc prometre és que no hi pensaré, que seguiré fent i prou.
    Una Tarambana de 50 anys… seria digne de veure-ho. Doncs no m’importaria arribar-hi i comprovar-ho, és clar. T’imagines seguir algú per període de 20 anys? Vint anys coneixent la vida d’algú, i sense haver-lo vist mai! Crec que això és una cosa totalment incomprensible per algú que no hi estigui ficat, però a mi no em resultaria gens estrany! Pel que fa a mi, l’enllaç al teu blog continuarà aquí, i tret que canviïs d’adreça, no el tocaré ni en 20 ni en 50 anys. Quan els ‘pipiolos’ que encara han de néixer vegin la llista sabran que allà hi ha blogs de pedigrí. Que n’aprenguin!

    Laia, em sembla que jo no seria capaç d’eliminar tots els sentiments que he posat en aquest blog. Si plegués, probablement el deixaria en standby per tenir la possibilitat de tornar-hi si mai ho necessitava. En tot cas, no podria destruir tot el que he escrit, ho guardaria d’alguna manera. És molt el que hi ha aquí, és tota la meva vida, com aquell qui diu. No, no he passat crisis, i he mantingut força el ritme. Vaja, les crisis han estat internes, però no de publicació, i el blog justament, en aquests casos, m’ha servit de vàlvula d’escapament. Continua a baix.

    ResponElimina
  39. El teu cas potser és diferent, i ja sé que de vegades et marquen els períodes d’exàmens i aquestes coses, però no imaginaria veure el Cau tancat, em sembla que tens corda per molta estona, sigui al ritme que sigui.
    És clar que es pot tornar a fer tot el camí, però a les segones parts no ens esforcem tant. Voldria realment refer tot aquest camí, descobrir quins són els millors blogs del moment, buscar la gent que més val la pena? No ho sé. A més sempre tendim a pensar que el que teníem en el nostre temps era millor. De moment no ho he pensat, perquè encara ara, quan descobreixo un nou blog interessant, m’hi enganxo de seguida. Espero no perdre mai aquesta afició i caure en el ‘ja no es fan blogs com abans’!
    Ostres, espero que t’agradi molt aquest llibre! Jo el vaig llegir perquè el vaig veure recomanat en un blog, i després de mi el va llegir la Kweilan i també li va agradar. Espero que no siguis l’excepció!

    Fanal blau, a tots ens ha passat pel cap algun cop, oi? Bé, espero que no arreli mai la idea, però que avisis serà d’agrair. De moment seguim endavant, que ens queda molt per dir! Què seria la xarxa sense mi? Doncs el mateix que era quan jo no hi era, ves.

    Elur, t’acabes acostumant sí, però no estic d’acord amb que ho oblides tot. Jo recordo algunes persones que ja no hi són, i se’ls troba a faltar. Segur que et passa igual. I a que quan algun dia algú reapareix, encara que només sigui per saludar, t’omples d’alegria? A mi em passa. Les relacions per aquí no són tan superficials, almenys algunes.
    Tu et tens en molt poca estima, però això no vol dir que els altres pensem igual. A mi no m’agradaria gens que destruïssis tot el que tens. No et puc impedir que marxis, tot i que saps que per mi deixaries un buit irreparable i insubstituïble, però que menystinguis la feina que em porta entretenint dia sí, dia també dels últims quatre anys, em sembla ofensiu. Així que dues coses. Primerament, no marxis mai. I la segona, que si ho fas, deixa una porta oberta, perquè tornaràs.

    Òscar, no és un pas fàcil per qui ho deixa perquè segur que durant molt temps l’ha omplert molt tenir el blog. Aquí hi deixem una part de nosaltres, i deixar-ho estar és com que ens l’arrenquin. Però no deixa de ser com qualsevol altra activitat que fem a la vida, ja saps quina és l’evolució i les possibles causes de deixar-ho. Tenir un blog no és diferent.
    Jo espero que no marxin, però tot té el seu moment. Si t’hi fixes, la meva llista d’enllaços no és massa llarga, i si no ho és, és per alguna cosa. Cites a dues persones que sí que hi són, així que imaginaràs que per mi és un cop que se’n vulguin anar. Però si és el que volen o necessiten, no podem fer altra cosa que desitjar-los tota la sort. Potser posar una espelmeta i demanar que no marxin. No hi veig més solució. Ara que, rebre el caliu dels teus lectors de la manera que dius, segur que també fa que se’ls encongeixi el cor, deixar tot això enrere no és fàcil.

    Joan, hem estat parlant de deixar-ho, però no hem considerat la possibilitat de que un dia ens facin fora a tots d’aquí. Esperem que no passi, després per trobar-nos no vegis quin merder. Però si em tanquen el blogger segur que em buscaria un altre allotjament. De vegades un descans és necessari i fins i tot obligat. Però ara per ara no m’imagino deixar-ho del tot i no tenir ganes de tornar. No ho concebo.

    Jomateixa, no t’ho prenguis malament, només dono voltes a les coses, sóc així. Potser algun dia plegarem, però això a mi m’aporta massa com per pensar-ho ara. Aquest post es perdrà i en vindran més, com ha passat de llarg el de la Carme. Demà ja no recordarem que estàvem parlant d’això i parlarem d’altres coses. Potser això també és un motiu que fa grans els blogs. I sí, aquí estem, i seguirem.

    ResponElimina
  40. Osti XeXu, ara que t'anava a fotre bronca per oblidar respondre el meu comentari... he vist que el senyor Blogger va decidir que no valia la pena que sortís publicat .. :(

    Vaig fer la meva reflexió al respecte... i mira, per a no res... (i no sé com ho he fet, perquè les respostes de la gent les anava rebent...)

    No recordo exactament què vaig posar, però anava en la línia de que, a vegades, intentar mantenir un blog ben viu comporta cert sacrifici o hores que s'han de treure d'alguna altra banda. Entenc perfectament que, això, en algun moment pugui arribar a angoixar o superar la situació i, per tant, es pugui prendre un descans.

    Tancar el blog? No ho sé. Jo ara no m'ho plantejo. Descans? No ho descarto... més havent començat amb la força que ho he fet! ;p però de moment encara no.

    Fa poc que he arribat en aquest món i la veritat és que m'ha ben enganxat, i, a més, em permet treure aquest cuquet que tenia d'escriure que temps enrere l'havia cultivat en papers escampats i que, darrerament, només havia quedat per a ocasions especials o "bodas, bautizos y comuniones".

    Per tant, ni que sigui per a seguir donant via al cuquet de l'escriptura jo crec que, almenys el meu blog, pot durar bastant temps. La freqüència d'actualització ja assumeixo que quedarà supeditada a les circumstàncies personals de cada moment.

    A veure si penja aquest comentari ara...

    ResponElimina
  41. Hehehe n'acabo de fer un i estic contenta d'haver-lo fet!!... i ara que ho penso, crec que podria ser pel teu "Llibres i punt!" :-))

    ResponElimina
  42. Ja torno a fer tard!Ultimanet s'està convertint en una costum. Vinc de casa d'en Ferran i ara el teu post per acabar de "rematar-me". Com ja ha dit algú tot té un temps i els blogs s'acabaran acabant.. suposo que és com qualsevol altre activitat que fas- en el món 3D vull dir. T'engresques amb una cosa nova hi passes un temps- poden ser 3 mesos o 30 anys- i un dia ho deixes però t'emportes molts records i algunes amistats. Tampoc es pot demanar més, no?

    ResponElimina
  43. Tranquil que el LLIBRE no s'acaba a finals d'any. I les meves ganes de continuar, almenys de moment, tampoc.

    ResponElimina
  44. XeXu, del meu darrer post senderista, disculpa, estava fent proves i no el volia publicar, almenys de moment i se m'ha colat! Ho he vist precisament quan tu has comentat!

    Així que, merci per comentar el meu post fantasma!!! Hehe

    ResponElimina
  45. Aquí l'interessat. Hola :) Arribo tard, sé que aquest missatge ja no se'l llegiran la majoria dels teus comentaristes del post, XeXu, però te'l llegiràs tu i amb això em quedo, que no és pas poca cosa :-))

    Em sento estrany, aquests dies. Al llarg de quatre anys d'In varietate concordia he vist "caure" alguns blocaires, dels meus habituals. Cada cop sentia una mena de petit buit, en saber (o sospitar) que no tornarien al seu blog. Eren amics, en certa manera, i ja no tenia forma de saber d'ells, de llegir què pensaven sobre això o allò.

    Aquestes desercions passaven mentre jo estava tan engrescat amb el blog que pensava... "coi, però perquè ho deixen, tan xulo com és tenir un blog i estar connectat amb els blocaires catosfèrics?"

    Ara sóc a l'altra banda, i des d'aquí us puc, et puc explicar una raó per ser-hi, a aquest costat: te'n canses, senzillament. Un dia te n'adones que sí, òbviament el blog t'ha donat moltíssimes coses, però també t'ha demanat hores, centenars... milers d'hores que sí, i tant!, t'ha encantat invertir... però que ara vols invertir en altres coses. Senzillament això.

    I sé que us sap greu, als meus "habituals". No, no sóc un cregut, de debò; dic que ho sé perquè jo he estat a la vostra banda, on són els blocaires en actiu, i quan he viscut la "deserció" d'un habitual m'he sentit tristot. Per això sé que us sap greu.

    No és que m'hagi passat res d'extraordinari, continuo tenint exactament les mateixes coses al cap que tenia fa un mes, o dos, o tres... la meva vida substancialment és igual que aleshores. Simplement, el cos em demana invertir les hores que abans dedicava al blog, a d'altres coses.

    Trobo a faltar passar per casa vostra, saber de tots i cadascun de vosaltres, però no puc, de debò, no puc. Game over (repeteixo, però, que ni jo sé com continuarà la partida). De moment i fins a nou avís, us trobaré a faltar.

    ps: la idea de la Guspira em sembla genial. Si algú de vosaltres pensa a avisar-me, el dia que hi hagi la convocatòria virtual, m'hi passo segur!

    ResponElimina
  46. Ostres Porquet, ara veig que el teu comentari era el primer, que cabronet el blogger. Ja em va estranyar que en Babunski fos el primer, perquè no em sonava, però mira. No espanto ningú, perquè no vaig enlloc. A mi el que em preocupen no són els posts, perquè quan em ve una idea l'escric i llestos. Però el 'sacrifici', que ara faig de molt bon grat, és contestar tots els comentaris, visitar un munt de blogs, llegir molt i comentar a tot arreu. Això són hores i força esforç. Mentre no se m'acabin les ganes, això faré. Però escriure... no entenc com algú pot deixar de fer-ho, això em treu (ara que tinc un ritme alt), mitja horeta cada dos o tres dies. No és massa. Per això no plantejar-se quan durarà, millor gaudir-lo i prou. I estic d'acord amb tu, ser aquí val la pena per moltes coses, i una d'elles és la gent. A mi m'ha donat molt aquest món, i si un dia el deixo, m'emportaré amb mi molts records i molt bons moments.
    Bé, ara veus que la teva reflexió no s'ha perdut per la xarxa, sort que l'hem pogut recuperar! Tu ara ves fent, que el teu blog és jove, i ja et veig que estàs molt enganxat. Si et serveix la meva experiència, ja veus, jo porto un bon temps per aquí i estic encara més enganxat que al principi. És cert que les circumstàncies m'ho permeten, però espero que m'ho permetin molt temps.
    I respecte al teu post fantasma, ja! Mira si sóc ràpid!

    Assumpta, ja el vaig llegir i comentar, però a veure què, que em fas la competència??

    Mireia, cal tenir en compte que els blogs estan penjats a la xarxa, però els que els escrivim estem fora, i no deixa de ser una activitat com qualsevol altra que puguem fer, i això implica que ens en podem cansar tard o d'hora. Esperem que sigui tard, no?

    McAbeu, tu avisa si algun cop el llibre se t'està acabant, eh? Que te n'anirem a comprar un altre. Al teu blog hi ha més bon rotllo que enlloc, tot i que alguns desaprensius vulguin trencar cames...

    Guspi, apunteu-m'hi, eh? El que passa és que espero continuar en actiu per aquelles dates!

    Ferran, no només et llegeixo sinó que et contesto també. Entenc perfectament tot el que dius, i ja podies ser cregut si volguessis, però és això, has estat dels dos cantons i saps què se sent. De moment jo només he vist caure gent, però si algun dia ho deixo, em sembla que una bona part de mi morirà amb el blog. Perquè deixar-ho després d'haver estat tan implicat, tampoc no ha de ser fàcil. És deixar moltes coses enrere. Sigui com vulgui, les prioritats i les necessitats canvien. Tu ara no tens aquesta empenta per estar per aquí al nivell que estaves, però espero que sí que la tinguis per altres coses. Si decideixes fer algun escrit de tant en tant, perquè et ve de gust, allà ens tindràs per dir-hi la nostra. I si passes per les nostres cases a saludar, ens farà molta il·lusió, almenys a mi me'n farà. Així que ànims, si has pres una decisió, a mantenir-la, i que tinguis molta sort en tot. I ens veiem a la trobada de la Guspira!

    ResponElimina
  47. Acabo de venir a parar el teu bloc, així de rebot, des del lloc d'un noi que fa tires de còmic i a qui has comentat. He entrat perquè conec un Xexu i he pensat, "ves si no serà el mateix!". Però no, no l'ets, això ja ho he vist de seguida! Iiii res, he llegit un parell o tres d'entrades, i primer m'han agradat, i després he al·lucinat amb els més de 30 comentaris que reben totes les teves entrades. I tant que això ha de ser fruit de l'esforç i la constància... o això, o és que ets famós i jo no ho sé. Jo escric un bloc que viu a temporades curtes, i hiverna la majoria del temps. Ara ha ressuscitat. Qui sap quant durarà? Què més dóna, l'important és escriure mentre ens fa falta, no?

    Una abraçada!

    Yáiza!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.