dilluns, 29 de novembre de 2010

Atrapats

Per a tot hi ha d'haver una primera vegada, però n'hi ha algunes que tampoc no les esperes amb deler, precisament. Escric des d'Edinburgh, se suposa que en aquests moments hauria d'estar embarcant en un vol que m'hauria de portar a caseta, però no és el cas. Aquí està nevant amb constància des que vam arribar divendres i s'han cancel·lat tots els vols. Havia patit retards d'avions, però mai m'havien dit 'torna-te'n cap a casa, xaval, que avui no voles'. Ha estat una bona molèstia. Per sort tenim un allotjament molt confortable i uns amfitrions de luxe. Hem estat buscant alternatives per tornar, ja que no sabem quan obrirà l'aeroport d'Edinburgh, se suposa que ha de nevar set o vuit dies més, i em principi tornarem demà des de l'aeroport de Liverpool en un periple que ens farà estar tot el dia viatjant. Però d'alguna manera haurem de tornar, no? Encara que ens surti per un ull de la cara...

Bé, l'única avantatge de tot això és que avui podré veure tranquil·lament el Barça - Madrid. La desavantatge, que segueixo sense connexió, he d'anar buscant wi-fis per tot arreu, i no és senzill. Què hi farem. Quina feinada en tornar...

divendres, 26 de novembre de 2010

Mono

Insomni. L'angoixa li impedia dormir. Estirat al llit amb els ulls esbatanats, amb unes profundes ulleres que li solcaven la cara, que conferien una profunditat abismal a aquells ulls que no podia tancar. Li semblava que no havia dormit mai. Es va incorporar, no sabia què fer. Els nervis el corroïen per dins. Suava, una suor freda que li feia venir esgarrifances, malgrat que la temperatura no era dolenta. S'eixugava nerviosament el front amb la màniga del pijama, realitzava moviments espasmòdics. Ja sabia què li passava, però no podia ser, ara no podia ser. Van començar els tremolors, es mirava la mà i no era capaç de deixar-la quieta. Aviat era tot el cos el que tremolava. Necessitava una dosi, ni que fos només una. Els tremolors no cessaven, va encreuar els braços i es va abraçar el pit, assegut com estava balancejava el tors endavant i endarrere, respirava pesadament. Tenia el mono, però saber-ho no l'ajudava. Tenia el mono, però encara havien de passar tres dies fins que es pogués tornar a connectar a internet.


*****

Me'n vaig fora el cap de setmana i probablement no tindré accés a la xarxa, així que ja sabeu, porteu-vos bé i no publiqueu massa, que després és una feinada a la tornada.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Furts

A la meva empresa fa un temps que estem patint furts a petita escala. De vegades han estat coses petites, unes monedes, algun comestible deixat expressament a la nevera. Però han desaparegut també mòbils i sumes una mica més grans, a destacar que va desaparèixer el pot que havíem fet entre tots per pagar el regal d'algú que marxava. Res d'un gran valor, però és que allà tampoc hi tenim res personal que sigui valuós. Penso que és una situació preocupant.

En parlem força, i hi ha qui sospita que pugui ser algun treballador. A mi no m'entra al cap com algú que treballa al meu costat pot fer una cosa així. Recordo que on treballava abans també havien desaparegut algunes coses, i tampoc no em creia que fos algú de dintre. És que senzillament no m'ho puc imaginar, no ho processo. Llavors el més fàcil és sospitar de les dones de la neteja o els de seguretat, però no és just carregar-los sempre el mort a ells. A més, algunes desaparicions han estat molt dirigides, coses que has de saber on són per anar-les a buscar, que no et trobes per casualitat, vaja. Molt sospitós.

Però jo encara em resisteixo a creure que pugui ser un company, jo ni un iogurt agafaria sense permís, en la vida se m'acudiria robar propietats d'altres companys. I si és algú de dins, amb quina cara ens mira cada dia? Què pot portar a algú que cobra un sou com els altres a fer uns robatoris tan absurds? I tenint en compte que no és la primera vegada que ho veig, potser és d'allò més normal que a la feina hi hagi algun que altre cleptòman. Potser sóc molt ingenu, però no ho puc concebre.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Quan era petit...

Aquests dies corre pels blogs una iniciativa que van moure l'Assumpta i en Ferran i que consisteix en posar fotos de quan érem petits. Jo ja vaig dir de bon inici que no hi participaria, però com que això no deixa de ser una mena de meme, i jo els memes me'ls passo pel folre i les manilles, el que faré serà ensenyar-vos, a instàncies de la mateixa Assumpta, fotos de quan en Blog era petit.


Aquesta foto me la va enviar la noia que els va acollir com a pas previ a l'adopció, és a dir que és d'abans de tenir-lo nosaltres. Que petitó, només tenia uns dies de vida! En tinc una de quan eren recent nascuts en Blog i en Bamboo, amb dos germanets més, quan els van recollir del carrer. No ho havien passat bé.


Aquesta altra és del primer dia que van ser a casa, jo estava bavejant tota l'estona amb la càmera a la mà, i ells van explorar el pis per tot arreu. Aquí devia estar descansant després de tanta exploració. Tenia dos o tres mesos de vida, estava tan esprimatxat!

I per respecte a la intimitat, perquè ningú penja fotos ja de gran, no posaré una foto actual d'aquesta bestiola tan bonica que en dos anys i mig ha augmentat un 400% en massa i unes 5 vegades en volum. Que ja no és una bestiola, vaja, que és una mala bèstia.

dissabte, 20 de novembre de 2010

Reis tot l'any

Recordo velles pel·lícules en súper 8 en les que se'm veia entrar al menjador de casa amb pas vacil·lant, i la meva cara barreja d'alegria, por i sorpresa en veure tot el sofà ple de joguines. El dia de Reis. Eren temps que era l'únic representant de la nova generació de la família. Recordo també, ja amb records propis, la impaciència d'aquells matins de Reis, de llevar-me amb el meu germà a les 7h del matí i anar corrents a obrir regals. I encara recordo, ja de més gran i coneixedor del terrible secret amagat rere els Reis, haver exercit jo mateix de Rei mag pel meu germà i cosins, volia que tot sortís perfecte, veure les seves cares, la seva il·lusió, que no es perdessin la màgia d'aquell dia. Perquè la il·lusió d'un nen petit crec que és de les poques coses pures que queden. 

Tot i així, em sembla que fins i tot aquesta màgia del dia de Reis s'està perdent. Els nens d'avui dia tenen de tot, se'ls consent fins a límits insospitats, els avis, les tietes, els amics, potser per suplir les mancances d'atenció que se'ls pot dedicar. Tenen de tot, fins i tot abans de néixer. Maleeixo el negoci creat al voltant del naixement d'un nadó, em fa molta ràbia. Com podem aprendre a valorar res si ja ho tenim tot? Com podem creure en la màgia de la nit de Reis si ja és Reis durant tot l'any? Normal que demanem més, que no tinguem il·lusió, que menyspreem els detalls i la bona voluntat de qui els té. Si no val una picossada, no serveix per a res, és que no ens estimen. És aquest el món en que vivim, estem creant persones així. I conec persones de la meva generació que són així... no em vull imaginar les que vindran.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Patrimoni de la humanitat

Sóc casteller des de l'any 1994. En aquell moment formava part d'una colla petita, vaig aprendre a pujar, a aguantar pes, a treballar en equip i a donar-ho tot per aconseguir els objectius. Petits objectius, però per nosaltres grans proeses. Anys després, amb la meva colla a punt de desaparèixer, i amb moltes, moltes ganes de fer castells, vaig anar a una colla més gran. Allà vaig descobrir com funcionava una colla realment, les amistats i enemistats entre colles, les rivalitats, fins i tot les guerres internes. Però sobretot vaig tastar les mels del que era fer castells de veritat, grans castells. No estava segur de si podria, però en la meva posició vaig arribar a descarregar castells de 9. L'eufòria que desperta aconseguir una construcció així és comparable a la més gran de les alegries que es pugui imaginar. I encara estava lluny el sostre dels castells. Però fer castells de 9 és com tocar el cel, encara que el dia següent no et puguis aixecar. Actualment estic retirat, tot i que de tant en tant passo per l'assaig i vaig a alguna actuació. No ho trobo a faltar, és molt sacrificat. Però no saps mai quan se't pot tornar a despertar la febre castellera. Per exemple, veure aquest vídeo explicatiu podria ser un bon motiu.


Ahir els castells van ser declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO. És un fet molt important per la cultura catalana, i més que de felicitat, m'omple d'orgull formar part d'aquesta activitat tan nostra i amb uns valors que són els propis del nostre país Catalunya. La meva felicitació a totes les colles, castellers, coordinadores, i a tothom que ha fet possible que avui els castells tinguin una projecció mundial. Qui sap, potser aviat tindrem competència...

Ah, i no em puc deixar de felicitar els mallorquins pel mateix nomenament del seu Cant de la Sibil·la!

dimarts, 16 de novembre de 2010

Relats conjunts, Estació Espacial Internacional (ISS)


- Capità, demano permís per entrar a la seva cambra.
- Endavant tinent, segui.
- És millor que no, capità, li porto notícies.
- No deu ser tan greu, no vol compartir aquest beuratge amb mi?
- Li prego que m'acompanyi al pont, el nostre equip de rastrejadors ha descobert una cosa que serà del seu interès.
- Caram, espero que no sigui res greu, per ara la missió estava sortint molt bé, tots els informes eren favorables.
- Crec que és millor que ho vegi amb els seus propis ulls.

Uns minuts més tard, el capità està reunit amb el tinent i l'alferes primer al pont principal, sosté la fotografia d'alta resolució d'un aparell estrafolari  amb forma d'insecte  metàl·lic i l'esguarda amb cara d'incredulitat. És l'alferes qui parla:

- L'hem trobat inesperadament, una de les nostres sondes de reconeixement l'ha fotografiat quan ja se'n tornava cap a la nau mare.
- Això són certament males notícies - xiuxiueja el capità amb un fil de veu.
- No en teníem cap prova documental, però sembla que finalment pot haver-hi vida en aquest planeta - aventura el tinent.
- Sens dubte, és una estructura molt rudimentària, però sembla producte d'alguna mena de ment intel·ligent - conclou el capità.

Després d'unes hores de deliberació, el capità de la 7a nau de col·lonització decideix avortar la missió de trobar un planeta habitable i lliure per establir un nou emplaçament per la seva civilització. El planeta que tenia la 7a nau com a objectiu ja està ocupat. Només desitja que alguna de les catorze naus restants hagi tingut més sort. 


Hi ha nova proposta a Relats Conjunts, ja hi has participat?

diumenge, 14 de novembre de 2010

Pois, café

Em vaig perdre per l'Alfama, literalment. Buscava un restaurant de la guia, vaig començar a donar voltes pels carrers i carrerons d'aquell barri caòtic. Pujades i baixades, i sobretot culs de sac. Ja era tard i me n'estava cansant, llavors vaig recordar aquell bonic cafè que havia vist just deixar la catedral enrere. Tenia pensat anar-hi més tard, però segur que allà també feien menjar. I així era. Era un local molt pintoresc, amb una decoració peculiar. Hi havia taules i cadires que semblaven tretes d'antiquaris, i sofàs i tauletes baixes, ja que a les parets hi reposaven piles de llibres. És un local per passar l'estona amb un bon cafè, llegir, bescanviar llibres... El menjar va resultar molt bo, les cambreres agradables. Quan acabava de dinar, vaig obrir la guia i vaig descobrir amb sorpresa que també hi sortia. No només això, hi havia una foto d'una de les noies que hi treballa, la mestressa segurament, que és austríaca. Tot plegat em va fer molta gràcia, em sentia molt bé en aquell lloc. No cal mencionar que tenen wi-fi, oi? Abans de marxar vaig superar la vergonya que em feia i em vaig dirigir a la mestressa i li vaig demanar si em podia signar la guia, com una famosa, i entre riures també amb les seves companyes 'aquí tots fem la feina' 'no, no, la famosa és ella!', em va dedicar la guia. No em va semblar que es tinguessin cregut això de ser destacats a les guies, com m'he trobat a altres llocs.

Dos dies després hi vaig tornar a prendre el cafè a la tarda, i no em venia precisament de pas. Vaig passar-me una bona estona escrivint amb el portàtil, i en acabar vaig tornar a parlar amb la mestressa, li vaig dir que m'encantava aquell lloc i que si mai tornava a Lisboa, que hi tornaria segur. I si mai torno a Lisboa, hi tornaré segur.

El local es diu Pois, café i està a la part de darrera de la catedral. Molt recomanable, tant per dinar com per passar-hi una agradable estona amb una tassa de cafè. 

dijous, 11 de novembre de 2010

Tram 28


Una de les atraccions turístiques de Lisboa, sens dubte ben recomanable, és el tramvia 28. És un tramvia d'aquells antics, la típica imatge de les postals de la ciutat. El seu atractiu és que passa pel mig de l'Alfama, el barri antic, per carrerons en els que pensaries que és millor no circular amb cap vehicle. Passa a tocar de la paret, dels cotxes aparcats i de la gent, que de vegades s'han d'arrambar a la paret per no ser envestits. Però tot i que el recorregut és més propi d'una atracció de Port Aventura que d'un transport públic que també utilitza la població autòctona, no passa mai res, ni hi ha cap accident, sembla que tothom està perfectament acostumat a que cada certa estona els passi un tramvia per davant de la porta de casa, potser a mig metre. Definitivament, Lisboa no és un lloc per sortir de casa amb presses.  

dimarts, 9 de novembre de 2010

Viatjar sol

La primera persona a qui vaig comunicar les meves intencions de viatjar sol em va dir textualment "no te pega nada". No ha estat l'única a dir-me una cosa així, de fet estranya a tot aquell que em coneix. Però fa un temps vaig tenir la necessitat de fugir, de marxar lluny i fer-ho sol. Va ser un moment, a cop calent. Però el moment es va traduir en una compra de vols. Avui escric des de Lisboa.

He arribat aquesta tarda i m'hi passaré fins dissabte. Això sí, m'he assegurat que la pensió que m'acull tingui wi-fi. Potser a Mart encara no en tenen, però a Portugal sí. Aquell moment de rauxa que vaig tenir va passar i el temps ha anat calmant les meves ànsies de fugir. Per exigències del guió no vaig poder marxar quan jo volia, per feina no podia ser. I quan ha pogut ser ja se m'han passat les ximpleries. Ara bé, és la primera vegada que faig un viatge sol, i penso que com a experiència pot estar bé. No sé si m'agradarà, si em sentiré malament amb el pas dels dies i la soledat, però si és una cosa que no fa gens per mi, per què no demostrar-me que m'hi puc enfrontar?

Si, ja sé, no n'hi ha per tant, només són uns dies fora de casa. Però si els que em coneixen s'han estranyat tant d'aquesta decisió, per alguna cosa serà. De moment tot ha anat com estava previst, he arribat a lloc sense problemes i he fet una volteta. La intenció no és deixar-me les soles de les sabates a les deformades voreres de Lisboa, m'ho vull prendre amb calma perquè ara necessito més descansar que demostrar-me res. Però ja que estem aquí, alguna cosa veurem!

diumenge, 7 de novembre de 2010

EsgléSA

No he seguit en absolut la visita del Papa a Barcelona per pura indiferència. No sé si ha anat bé, si ha estat com s'esperava, només he llegit alguna cosa pels blogs. La religió no és un tema del que parli massa, perquè no en tinc coneixement ni interès. Del que sí que estic segur, és de que tothom necessita creure en alguna cosa. Jo sóc agnòstic i m'agrada creure en coses una mica més palpables. Tot i així, no tinc res en contra dels qui necessiten creure en una presència omnipresent i omnipotent, cadascú tria les seves creences igual que tria la seva manera de viure, i cap no és criticable mentre no faci mal als altres. La tolerància és molt important, ens permet conviure malgrat pensem molt diferent. El respecte és fonamental.

Per mi tot això canvia quan parlem de l'Església. Canvia perquè no entenc que es segueixin les doctrines del Vaticà, de la mateixa manera que sí que entenc aquesta necessitat de creure. L'Església no és més que una empresa que s'ha dedicat a fomentar la por i l'esclavatge espiritual de la població al llarg de tota la història, i que pretén continuar fent-ho in secula seculorum. Podem assegurar que, a certs nivells, els capellans realment fan una funció d'ajuda espiritual i contribueixen a la comunitat, però no pot ser que les altes esferes eclesiàstiques prediquin unes lleis i unes normes que ells no segueixen, que siguin tan rematadament intolerants i retrògrads, i que girin l'esquena al canvi social, perquè el poble ja no és com a l'edat mitjana, i ells actuen com si ho fos. És més, desitjarien que ho fos.

És clar que hi ha d'haver una estructura que regeixi l'espiritualitat de tants i tants creients, però no crec que l'Església actual estigui a l'alçada de les circumstàncies, juguen amb un sentiment i unes creences, volen exercir un poder que no tenen. Segurament no han assumit que gran part de la població ja no és temerosa de Déu, ja no poden manar com abans. Si no s'adapten a la nova realitat, als nous temps, la seva desaparició està assegurada. I això no té res a veure amb deixar de creure. Déu continuarà sent-hi per més que caiguin els que fan negoci amb la seva figura.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Això és un cavalieri?

En plena pre-campanya electoral al nostra país, vull fer ressò de com funcionen algunes coses fora d'aquí. El que més sento dir a aquestes alçades és que ningú té massa clar a qui votar perquè no hi ha cap líder ni partit que es salvin (això a la vida real, aquí ja sabeu que tots som súper independentistes 'de la muerte'). Certament, els polítics d'aquest país deixen molt per desitjar, cap d'ells no dóna la talla i només miren pel seu bé. Però si els comparem amb Berlusconi, potser encara els podríem donar una oportunitat. Aquests dies el president italià ha deixat anar una altra de les seves perles, aquí teniu un vídeo en el que es defensa de les acusacions amb una brometa que és per pujar i fotre-li un clatellot, i encara l'aplaudeixen. Com que el vídeo està en italià, us poso en situació, sempre li critiquen que va amb dones, que és un conquistador, un faldiller. Això no està massa ben vist quan un és president d'un país. El cas és que després d'insistir amb el seu to fatxenda que no llegeixin la premsa, diu que si li sorgeix l'oportunitat de mirar una noia bonica, doncs sempre és millor ser apassionat de les noies boniques que no pas gai. Molt maco, senyor Berlusconi. El cas és que aquest cop l'acusació és per anar amb una menor, no amb una noia bonica, sinó amb una nena. Algun dia pagarà per tot això i per tantes altres coses; hauria de pagar. Però no anirem enlloc si els italians a sobre li riuen les gràcies.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Vas al blog

En el meu afany caçador de posts no deixo passar oportunitats de tenir interessants converses de les que sovint en surt algun que altre escrit. Els posts surten de la quotidianitat, d'aquella vivència o anècdota, de sensacions i també de reflexions en forma de diàleg. Sempre que quedo amb la gent propera acabo agafant idees, i fins i tot no és estrany que surti un 'mira, d'això sí que en podries fer un post'. I a fe que els faig. Així que molts cops se'm barreja la vida virtual i la real i acabo transmetent aquí el que estic parlant amb la gent de fora, el que he pensat mentre debatíem aquell tema o aquell altre. Si les idees que exposo són d'algú altre és just citar-lo d'alguna manera. Per això ara també cito en Jordi Casanovas, del qual he manllevat el títol del post (perquè m'agrada molt), aquesta és la seva manera de dir que algunes situacions o diàlegs val la pena plasmar-los al blog per divertits, sorprenents o espontanis. Sona a amenaça, però no es poden deixar perdre. I és que quedar amb mi s'ha convertit en la possibilitat d'anar al meu blog. Alguns ja ho saben, són els meus 'camells' de posts habituals. Altres no, pobrets, però és que a mi no se'm pot fer parlar de certes coses, és massa temptador, de seguida estructuro els arguments, me'ls imagino per escrit... I és que... vas al blog!