dijous, 30 de setembre de 2010

Estimat abisme

Estimat abisme,
ja saps que et trobava a faltar. Ja feia molts dies que vaig aprendre a girar cua, a donar-te l'esquena i caminar en direcció contrària. Vaig passar molt temps caminant per la teva vora, mirant avall tot sovint. Semblava que no, però sempre podia fer un passet més per caminar més al límit, era un expert equilibrista. Havia estat parlant de tu fins i tot, senyal que et coneixia, que sabia que eres allà. Em comentaven que hi ha qui no sap on són els abismes, però que quan se'ls troben saben allunyar-se'n. I jo que et tenia allà i et coneixia com si t'hagués parit! Bé, de fet t'havia partit... Em trobava estranyament còmode allà amb tu, assegut amb els peus penjant al buit. Però vaig veure que no podia ser, que si et coneixia, bé havia de trobar la manera de fugir, de no arriscar tant. Va semblar fàcil al principi, tot i que se'm feia estrany tenir els dos peus a terra. Alguna cosa en mi no sembla funcionar si tot és tranquil, és com si busqués brega amb mi mateix. I va i se m'apareix la possibilitat de tornar-me a acostar a tu; i vinc. No massa, eh? Només una mica perquè et tinc por, però també sento certa atracció. 

Va abisme, dóna'm una mica de marge. Torno a caminar d'esquena a tu, no et fa res, oi? Tranquil, si segur que tornaré.

dimarts, 28 de setembre de 2010

De paquet

Dilluns és un dia una mica estrany per anar de concert, però ahir tocaven els Amics de les Arts i no em vaig poder resistir. Va ser una situació una mica estranya, estic acostumat a anar de concert amb una gent molt concreta, però no hi havia ningú disponible. No sóc de sortir-me massa del guió, però ahir el guió es va reescriure. Sense pensar-m'ho massa, vaig trobar-me enfilat en una moto fent de paquet d'una noia que hem conegut aquest any (NOTA pels que no acaben els posts o llegeixen en diagonal: la xicota d'un bon amic). Anar-hi amb ella també era força estrany, però ens vam plantar tots dos allà, pim pam, i vam gaudir d'un concert per treure's el barret. Què bons que són aquesta gent, i en concert són encara deu vegades millors.

Feia tants anys que no pujava a una moto... Potser no exagero si parlo de 15 anys o així, i tampoc no hi havia pujat mai massa. Les motos no m'entusiasmen, mai no m'han donat seguretat i no he tingut interès en fer-les servir. Els cotxes em fan una mica de por, però hi vaig més segur. El que em fa por, més aviat, és trobar-me un boig a la carretera. Tinc carnet però no condueixo, mai m'he pogut permetre un cotxe, així que generalment em porten. Però ahir no hi havia cotxe, només la moto de l'amiga, així que no podíem triar, perquè ella no hi hagués anat sola. O feia de paquet, o no hi havia concert. Vaig triar bé. i va valer la pena.

Vaig acabar amb un mal terrible als genolls i avui tinc cruiximents a diversos llocs de les cames. Això és de la tensió d'anar en aquell trasto infernal. Sort que em portava una bona conductora, però jo sóc un cagat.


*****

Ei, encara no has participat?? El dia 30 de setembre a les dotze de la nit s'acaba el període de votació a c@ts, si encara no heu triat els blogs que voleu premiar, no deixeu de fer-ho. Feu click al logo i envieu el vostre formulari!




diumenge, 26 de setembre de 2010

Original

De vegades em sorprenc de les idees que té la gent, de les propostes originals que fan. Penso en mi i no tinc sensació d'inventar res, tot em sembla que és agafat d'aquí o d'allà, inspirat en la idea d'algú altre, adaptat. Potser és que ja està tot inventat i també, potser, és que no em reconec cap mèrit. He estat repassant algunes propostes que he fet aquí al blog i no em semblen res de l'altre món comparat amb les d'altra gent. Tampoc no passa res, però m'agradaria algun dia sentir-me original i innovador, no pensar que estic copiant. Encara que, fins a quin punt totes aquestes idees que ens semblen tan genials d'altra gent no estan adaptades o copiades d'altres llocs? Com podem saber que aquella idea que hem tingut no l'hem vist en un altre cantó però no ho recordem? Després és quan hi ha acusacions de plagi, però segurament moltes vegades plagiem de manera inconscient. Reciclar idees, donar-los la volta. Queda alguna cosa per fer?

dijous, 23 de setembre de 2010

El talp

Una reunió secreta, a esquenes de direcció. Uns quants participants, alguns més interessats que altres, però tots decidits a fer front comú. Tothom més o menys avisat. Estem movent-nos, però tenim por. No tenim experiència, no volem represàlies. Anem amb peus de plom per fer bé les coses. Volem evitar que algú en surti perjudicat. I per fi volem que algunes coses es facin bé.

Per què tinc la sensació que algú xerrarà abans de temps? Per què crec que hi ha o hi haurà un talp? Qui serà?

dimarts, 21 de setembre de 2010

Sense salvavides

Un altre tema que va sortir a conversa aquest cap de setmana girava al voltant de les decisions que prenem. Hom pensaria que estem més contents i tranquils quan davant de la tria entre diverses opcions tenim l'oportunitat de rectificar, si ens equivoquem tenim l'oportunitat de tornar enrere. Sembla lògic, tenim un coixí, un salvavides. Doncs no. Es veu que hi ha uns estudis que asseguren que la gent que pren una decisió irreversible estan més satisfets. A priori sembla que te la juguis més, i no tens el comodí de tornar enrere.

Ho vaig entendre amb termes de temporalitat. Quan sabem que d'una cosa en podem prescindir, la podem canviar quan sigui, no ens la fem nostra, per nosaltres és temporal. No li acabem d'agafar estimació, vaja. En canvi, quan el que hem triat ens ho hem de quedar per força ja és diferent, és per sempre. Potser llavors deixem de dubtar, ja no cal pensar si ens hem equivocat o no, allò és nostre i sempre ho serà. S'alguna manera ens traiem un pes de sobre. Per exemple, quan s'està de lloguer no acabes de sentir mai que és casa teva. En canvi, quan compre un pis ja saps que estaràs unit a aquell lloc durant molt temps, és teu, te'l mires d'una altra manera. Ja no és només on vius, en fas una llar.

I que passa amb les persones, es pot aplicar aquest raonament? Sembla que sempre és una decisió irreversible això de passar els dies amb algú al costat, oi? Si més no, actualment sembla més fàcil que mai. Vol dir això que no estarem mai contents i tranquils amb el que tenim, que sempre estarem pensant si podríem trobar algú millor? Suposo que la clau és saber que allò és el que volem, que ho volem per sempre i que no ho volem canviar. Convertim la nostra decisió en irreversible, i independentment del que passi després, ho hem de viure d'aquesta manera. Ho hem de viure com si fos per sempre.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Treballo per...

La hipoteca o lloguer. L'aigua, el gas, la llum. La factura del mòbil. L'ADSL. La compra. Productes de primera necessitat. El menjar de les mascotes. El regal d'aquell aniversari. La boda de no sé qui. El moble que feia falta. Renovar el vestuari més que caducat. La cerveseta del divendres a la nit. Sopar en algun lloc. Les vacances. El compte d'estalvi. La guarderia en cas de tenir nens. L'assegurança del cotxe. La benzina. La targeta de transport públic. Arreglar la rentadora. Les braves del partit del Barça.

I així una infinitat de despeses més o menys bàsiques que fan que molts cops arribem a final de mes una mica pelats. Però cobrar un sou no només ens serveix per a això. Cadascú té els seus vicis, els seus petits luxes que es regala. Posat que a ningú no li agrada anar a treballar per hobby, segur que tots teniu al cap que, a banda de pagar tota la despesa fixa mensual, anar a treballar es justifica per alguna altra cosa. Per exemple, jo treballo per poder-me comprar llibres. Per mi és un plaer no haver de pensar que no m'ho puc permetre. Hi vaig i no surto amb les mans buides. La meva amiga Txaro em comentava que per ella tenir certa estabilitat econòmica es demostra amb poder anar a la ciutat en cotxe, deixar-lo en un parking de pagament, i anar al cinema.

En assolir cert poder adquisitiu tots ens permetem algunes coses que abans se'ns negaven. No grans luxes, no despeses desmesurades. Simplement allò de 'ara ja no hi penso, ho faig i prou'. Ja sabeu les nostres. Ara m'agradaria saber les vostres. Me les expliqueu? Per què aneu a treballar?

dijous, 16 de setembre de 2010

El rei és meu!

Qui no coneix en Salvador Macip, el blogaire més mediàtic de tota la catosfera?  Doncs si encara queda algú que no, potser que comenci a passar. És metge i investigador biomèdic, i com que és del meu ram (ehem, millor dir que jo sóc del seu, un respecte), ja fa certa gràcia. Ell diu que no em pot fitxar pel tros de laboratori que té a Leicester perquè no té prou diners, però no fotem, que les entrevistes a TV3 segur que les cobra el tio! Afers exteriors, Dutifrí, investigador de referència... però és que a més té uns quants llibres publicats i dos discs! I a sobre té dona i un fill! Pels no iniciats, el món de la ciència no es caracteritza precisament per poder congeniar feina i família...

Doncs bé, fa poc en Salvador va fer un joc que consistia en què el seguidor número 200 del seu blog podria triar un dels seus llibres i el rebria a casa dedicat, i el més important, sense recàrrec! I com que va tenir la vista de fer-ho ben tard a la nit i a aquella hora només hi som jo i de vegades la lluna, en vaig ser el guanyador. No ens enganyem, la mecànica del joc era fàcil, si no, de què! Avui mateix he rebut el meu premi:


Ja tinc El rei del món a casa. Em servirà per anar fent boca abans no surti el nou llibre. M'ha fet molta il·lusió, tinc moltes ganes de llegir-lo. Moltes gràcies Salvador!

dimarts, 14 de setembre de 2010

Amenaça invisible (per mi)

Diuen que els animals tenen una sensibilitat que a nosaltres se'ns escapa. He sentit a dir que poden percebre quan estem malament, quan tenim alteracions. Això no ho sé, no m'atreviria a afirmar-ho. Però el que sí que sembla és que poden percebre algunes coses amb els seus instints, com ara el perill, o la proximitat d'alguna catàstrofe per canvis en l'ambient que nosaltres no som capaços de detectar.

Sempre m'havia sobtat com n'eren de sociables els meus gats. Els dos eren curiosos i no semblaven tenir por dels visitants. Per altra banda, sempre em visitaven coneguts i, en alguns casos, les dues bestioles es fregaven en les seves cames només arribar. Des que en Blog està sol sembla una mica més poruc, s'espanta més de sorolls sobtats i d'algunes visites. Però tampoc no ha canviat tant, quan vaig anar de viatge a l'agost el venien a veure el meu pare i una companya, i en cap cas no es va mostrar espantat segons em van dir, al contrari, agraïa les visites.

Doncs bé, el gat de gairebé vuit quilos que ara mateix està dormint espatarrat al meu costat, la patxorra feta felí, va tenir un ensurt monumental aquest cap de setmana. Va visitar-me mon germà, em volia demanar unes pel·lícules. El gat va córrer a l'altra punta de la casa, tot arraulit en un racó i amb les orelles caigudes. Semblava com si l'anessin a apallissar. No el veia tan espantat des del crit que vaig fer amb el gol de la final del mundial de clubs. Va trigar a comportar-se amb normalitat, molta estona després de la marxa del meu germà. I això em va fer pensar. Tanta por fa el meu germà? I si el meu gat percep el perill en ell, no m'hauria d'espantar o almenys preocupar jo?

Foto d'arxiu (ara és el doble de gran)

diumenge, 12 de setembre de 2010

Relats conjunts, Moai


Som una tribu desafortunada. Els deus ens han castigat amb una preocupant mancança de dones. A dia d'avui, el nombre d'homes ja és cinc vegades superior al de dones i la situació esdevé insostenible. Per sort, les nostres dones segueixen procreant amb els seus mascles escollits, d'altra manera la nostra tribu estaria en greu perill de desaparèixer. El problema és que som massa homes per tan poques dones, i els que no tenim la sort de ser escollits no podem satisfer les nostres necessitats. La temptació és forta, però l'adulteri és durament castigat, així ha estat des de sempre, des de temps antics, la unió d'un home i una dona és sagrada.

Per aquesta norma, però, existeix una excepció. La sacerdotessa no està sotmesa a les regles terrenals, posat que està per sobre del que passa als simples mortals. La tradició ancestral de tenir una sacerdotessa que hereva no només el càrrec, sinó també els poders de la seva predecessora, ningú no sap d'on ve. Una vegada cada cicle lunar, quan el nostre venerat astre està absent, la sacerdotessa s'aparella amb un mascle de la tribu, el que aconsegueixi desxifrar l'enigma que ella li proposa. Però ai las! La resposta a aquest enigma no és fàcil, i ningú no el coneix abans de presentar-se davant d'ella. Cal estar ben preparat per afrontar l'enigma perquè l'equivocació es fatal. Els que han resolt el problema han gaudit de plaers inimaginables en mans de la sacerdotessa, tant és així que després no recorden la resposta ni la pregunta. Però els que s'han equivocat han rebut una maledicció, la  sacerdotessa ha fet que es converteixin en pedra. 

Moltes són les estàtues que ara decoren les nostres terres. Són un recordatori per tots els altres, plantar-se davant de la sacerdotessa les nits de lluna nova no és cap joc. La propera serà demà. Estic pensant d'anar-hi. Tinc por de convertir-me en pedra, però noto aquella coïssor a l'entrecuix...


Han tornat els relats conjunts. Ja sabeu que estan oberts a tothom, participeu-hi!


*****

Us recordo que estem en el període de votació a c@ts, no deixeu de triar els vostres blogs preferits, els que creieu que es mereixen un premi. Hi ha temps fins a final de mes, però que no s'us passi!


Com, encara no saps què és c@ts? Vine i descobreix-ho!


dijous, 9 de setembre de 2010

Poques paraules

Sempre volem explicar les coses molt bé, sempre ens agrada que el nostre discurs arribi, que quedi clar. Intento fer un esforç per triar sempre les millors paraules per expressar el que porto dins, com si els sentiments es poguessin definir. De vegades m'hi acosto. Altres em quedo molt lluny. Però en definitiva, si ho pensem fredament, les coses més importants s'expliquen amb molt poques paraules. Per exemple: 't'estimo'. Poques coses volen dir tant, i aviat està dit. I amb no poc orgull diré que la nostra forma catalana de dir-ho és la més maca que jo hagi sentit mai en totes les llengües del món mundial. O 'gràcies'. O 'ja saps on sóc'. O 'perdó'. O 'adéu'. Fins i tot 'estic embarassada'. Poques paraules. Les importants.

Ho ha tornat a fer. Aquest escrit m'ha vingut llegint aquest post de l'Anna Tarambana. I l'Olguen Dalmasas també hi ha col·laborat sense saber-ho.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Millor cansat que avorrit

Diuen dels catalans que som treballadors i estalviadors. Jo ja començo a tenir dubtes de les dues coses. Pel que fa a la segona, per més que ho provo no hi ha manera, perquè tot i que no sóc de pagar-me massa luxes, sempre hi ha un llibre per comprar, o un vol, o una cervesa de més. I referent a la primera, bé, a qui no li agrada fer el dropo una mica?

Jo no sóc el paio amb més empenta del món, m'agrada tenir les meves estones de descans, fer un cafè, escriure algun mail, escriure encara algun altre mail... per sort no m'atreveixo a mirar blogs a la feina, ja ho vaig dir. Però em mata la inactivitat. Necessito pressió. Si tinc poca feina, la vaig posposant i l'acabo fent a darrera hora i amb desgana, la mandra va creixent amb els minuts i hores que vaig deixant passar. A més acabes el dia amb la sensació de perdre el temps. En canvi, els dies brutals de feina em poso les piles des de primera hora i no afluixo fins que no es comença a veure la llum al final del túnel. Quan cal, semblo més una màquina que una persona, refuso el relleu, em puc saltar qualsevol àpat o descans. I és que parar quan estàs concentrat fa que sigui molt difícil tornar-s'hi a posar.

Sóc de l'opinió que a la feina s'hi va a treballar. Perdo el temps com el que més, però prefereixo els dies de no parar que els que dormito davant de l'ordinador. Per això em paguen, encara que no sigui tant com voldria, que és l'excusa que posen molts per no fotre brot. Ho parlàvem avui amb una persona que és de la meva mateixa opinió. Tenim tant potencial que es desaprofita per la mala gestió... I és que per no estar fent res, estaríem millor a casa, no?

dilluns, 6 de setembre de 2010

Nou adéu


Recordes quan ens vam acomiadar en aquella estació, aquell petó i aquella mirada? Després n'hi ha hagut d'altres, de comiats, sempre amb la sensació de que no s'acabava, i mirant de dissimular, que a tu no t'agraden 'les despedides'. Però han estat moments estranyament íntims i propers. Com ahir. Un nou adéu. I unes cadenes que he de serrar un cop més. Però per cadenes així cal posar-hi tot el que un té. Aquest cop m'hi he d'esforçar.

divendres, 3 de setembre de 2010

Castell de cartes

Ahir vaig començar un post que em va semblar que seria molt trist i al final no vaig continuar-lo. No el vaig guardar, no m'agrada tenir esborranys. No va ser per mi, el motiu de no continuar-lo era que qui pogués llegir les meves paraules es preocuparia, em compadiria, pensaria que, com sempre, no aixeco el cap. I per auto-compassiu ja estic jo.

Avui penso que m'és igual, que aquest blog és meu, i si tinc necessitat d'escriure coses tristes no me n'he d'estar. Si ja no escric les coses que sento o penso perquè no vull sonar 'com sempre', això ja no té cap sentit. Aquests dies veig com el meu món s'ensorra al meu voltant. M'havia construït uns pilars i unes bastides en les que es suportava la meva vida i ara m'adono que no era més que un castell de cartes que, amb les primeres bufades, cauen una a una fins quedar distribuïdes per terra. Les he vist caure a càmera lenta, i no crec que hagi fet res per prevenir els corrents d'aire. 

Hi ha moltes coses que han de canviar, en tots els àmbits. He d'aprendre per fi a espavilar-me tot sol, em sembla que no em queda més remei. També he de deixar les lluites estèrils, consumeixen massa energia, i sempre hi ha qui em bufa les cartes. Que potser no tinc les coses tan controlades, encara que vagi uns passos per davant dels altres, que preguntin tantes coses que jo ja sé, però que dissimulo no saber assumint mirades còmplices. De poc em serveix aquesta mena de poder si per dins el desgavell és absolut. Urgeix un replantejament.