divendres, 30 de juliol de 2010

La platja

Quan el meu germà i jo érem petits, la iaia ens portava a la platja. Estiuejàvem a Cunit, teníem una bona estona de caminar fins arribar-hi, per això quan hi anàvem ens hi quedàvem tot el dia. Per sort teníem piscina també, però si no recordo malament, no ens deixaven fer-la servir entre setmana, mentre els meus pares estaven treballant.

Després va venir Torredembarra. Aquí teníem la platja a 200 metres de l'apartament. Els primers anys hi seguíem anant amb la iaia, baixàvem a quarts de deu, pujàvem a dinar a les dues, a les tres ja tornàvem a ser a la sorra, i fins mitja tarda o vespre. Naturalment, complíem religiosament les dues hores de digestió abans del primer bany de la tarda, que llarga es feia l'espera...

Més tard van venir els grups d'amics, les tovalloles a terra una al costat de l'altra, els jocs, les tardes de volei platja, el quedar-se allà estirats fins les deu de la nit; i a les onze ser ja dutxats, sopats, vestits, i preparats per la nit. Dies sencers de platja, a temps complet. I encara jo baixava abans al matí que d'altres, cap a les onze, ja que la noia basca no es volia perdre hores de sol.

Mica en mica, me'n vaig anar cansant. Sovint dic que em vaig gastar totes les hores de platja que tenia previstes en aquells anys, i ara ja no me'n toquen. Les nits s'allargaven i al matí ja no em llevava. Si de cas, un bany ràpid a la piscina, quan en vaig tenir, i gràcies. I ara ni platja ni Torredembarra ni res. Gairebé tothom està moreno, i jo el que estic és indiferent. La platja ja no em diu res.

Avui agafo vacances, i aquest serà un nou estiu, probablement, en el que no arribaré a posar els peus a la sorra, ni em remullaré amb aigua salada. I no passa res, no es mor ningú. Refuso qualsevol invitació que inclogui platja. Potser hi ha només una persona que m'hi podria fer anar. Però aquesta persona no m'ho proposarà. Així que anem posant una ratlleta al 2010, un altre any sense platja.

dimarts, 27 de juliol de 2010

L'agulla predictor

Al meu despatx s'hi fan tota mena de coses inversemblants. Tant és així que podria tenir una etiqueta per parlar només d'anècdotes d'allà. Com sempre diem, gràcies a déu de la gent, que si no no aguantaríem en aquesta feina. 

Aquest cap de setmana una de les companyes ha après una cosa que ha decidit provar amb les altres noies de per allà. Es tracta d'endevinar el número i sexe dels fills que tindrà cadascuna. D'un despatx on de cinc persones hi ha sis llicenciatures i un doctorat en l'àmbit de les ciències biològiques, esperaries un mètode ben fonamentat. Doncs no. Es tracta de fer passar un fil per l'ull d'una agulla de cosir i deixar que aquesta pengi del fil sobre la mà de la persona que se'n vol saber la descendència (si almenys es tractés d'un pèndol com el de la imatge...). Prèviament, aquesta persona ha mantingut entre les mans l'agulla per transmetre-li la seva energia (tot i que el temps d'aquest pas no sembla massa important). Després, la 'bruixa' manté l'agulla penjant del fil sobre el palmell de la mà de l'altra (tampoc no deu ser important quina de les mans). Si l'agulla oscil·la seguint una recta, significa que tindràs un fill. Si per contra, l'oscil·lació és en cercle, serà una nena. I si no es mou, doncs res, et quedes sense descendència. Després de cada oscil·lació, la 'bruixa' para l'agulla i deixa que torni a oscil·lar. L'operació es repeteix fins que no oscil·la més, i així se sap el nombre de fills. Aparentment, només funciona en dones això.

Jo, creure-hi, no hi crec. Que hi hagi alguna cosa sobre l'energia de les persones que faci moure el pèndol, podria ser. Que tingui alguna cosa a veure amb els fills que es tindran, ja m'estranyaria. Però creieu-me si us dic que s'ho han anat repetint i els resultats es mantenien, i això que algunes combinacions eren difícils. Ja les veus totes emocionades. Tret d'una, que ho ha provat no sé quants cops i no se li movia mai. I acabes pensant 'quina bajanada!'. Però no diuen que 'haberlas haylas'? 

diumenge, 25 de juliol de 2010

Rome wasn't built in a day

De la mateixa manera que no és fàcil aconseguir una independència (encara s'accepten adhesions), hi ha altres coses més domèstiques que tampoc són fàcils d'aconseguir, que requereixen una paciència de la que tot sovint no faig gala. Ara que, també ha d'haver-hi una diferència en no ser pacient i quedar-se quiet del tot i esperar a veure-les venir. Assumirem que es tracta de la primera opció i em posaré una cançoneta que m'encanta a veure si se'm grava al cervell i em serveix d'alguna cosa. Perquè Roma no va construir-se en un dia.

divendres, 23 de juliol de 2010

Declaració d'independència

En el Petit Blog de l'Assumpta m'he assabentat d'una notícia d'avui mateix. Es veu que el Tribunal Internacional de Justícia ha fet pública la sentència sobre la independència de Kosovo, que data del 17 de febrer del 2008. En aquell moment Kosovo es va declarar unilateralment independent de Sèrbia. Naturalment, els serbis van denunciar el cas al TIJ, i la resolució d'aquest ha estat, en paraules del seu president, que la declaració d'independència no viola cap dret internacional general, es veu que aquest no contempla la prohibició sobre les declaracions d'independència. Fins avui, 69 països dels 192 de les Nacions Unides ja reconeixien Kosovo com a estat independent, suposo que aquest número ara creixerà. Curiosament, Espanya no és un d'aquests països.

Així que ja ho veieu, només fa falta una declaració d'independència, unilateral, decidida, ferma, i les Nacions Unides ens avalaran. Doncs no esperem més, no? Vaig a fer-la:

A dia 23 de juliol de 2010, en un poble de l'extraradi de Barcelona, DECLARO que Catalunya passa a ser, per voluntat meva, i amb el suport de l'Assumpta i en Josep Lluís, independent de l'estat espanyol, i esdevé un estat de ple dret en el marc d'Europa.

No ha estat tan difícil, no? No cal dir que tots els que hi estiguin a favor, poden donar suport a aquesta declaració unilateral. Quants més siguem, més ens en riurem.


Persones que donen suport a la declaració d'independència:
  1. Jordi Tudó
  2. Assumpta
  3. Josep Lluís
  4. Carme Rosanas
  5. Zel
  6. Estrip
  7. Clint
  8. P-CFACSBC2V
  9. Mireia (Un altre invent)
  10. McAbeu
  11. Elur
  12. Joan (Cops de ploma)
  13. Puji
  14. Núr
  15. Maria Victòria
  16. Jordi (He omplert la banyera...)
  17. Alepsi
  18. Albert (Piuet)
  19. Instints
  20. Garbi24
  21. Sànset
  22. Utnoa
  23. Natàlia
  24. Babunski
  25. Marta (Volar de nit és perillós)
  26. Maria (Somnis de plastilina)
  27. Albert B. i R.
  28. Kika 
  29. Menta fresca 
  30. Elvira FR 
  31. Myself
  32. Ferran
  33. Mercè
  34. Jordi Casanovas (Cròniques)
  35. Sargantana
  36. Laia (El cau de les nereides)
  37. El Veí de dalt 
  38. Xitus

dimecres, 21 de juliol de 2010

Assertivitat

A ca l'Alepsi he après què és l'assertivitat. M'ha sorprès aquest concepte perquè desconeixia que existís una paraula per definir aquesta sèrie de trets. He seguit l'enllaç i m'he reconegut en la definició, sense atrevir-me a anomenar-ho virtut, penso que puc considerar-me assertiu. En major o menor mesura compleixo amb l'enumeració, si descomptem que no sempre sóc respectuós, i això darrer de viure amb optimisme. Això no m'ha quadrat amb la resta de característiques, i llavors és quan penso en mi mateix. No sóc una persona optimista, però sovint m'han comentat que amb els altres sí que ho sóc, que sempre tinc respostes i animo a la gent. Per contra, també se'm reconeix l'elevada autoexigència i autocrítica. Amb la meva persona sóc terriblement pessimista. Amb els altres, pel que sembla, dec ser l'alegria de la huerta. I no sé si això serveix per la definició d'assertivitat o si per ser assertiu hauria de veure la meva vida de color de rosa. L'únic que sé és que seguiré escoltant, dient les coses pel seu nom, oferint un 'no' quan convingui, però que la meva vida no virarà mai a tonalitats Hello Kitty.

diumenge, 18 de juliol de 2010

Tenir fills

A voltes amb el tema de l'anterior post, alguns dèieu que això dels embarassos s'encomana, i fins i tot algú va dir que a veure quan m'hi animava jo. Bé, ara mateix no puc fer-ho i aquest pensament m'ha portat a compartir la meva idea sobre què és o què significa tenir fills. Em sembla que algun cop n'he parlat, però no en un post.

Hi ha qui vol tenir fills a tota costa, que la natura els crida i els és igual si tenen parella o no, i fins i tot, he sentit algunes dones que declaren que volen engendrar i que després el nen serà el més important de la seva vida, relegant el pare a un paper d'una importància nul·la, estil mantis religiosa. Potser pel fet de ser home la meva idea és molt diferent. Sempre dic que vull tenir fills (i en plural), i amb l'edat que tinc, potser ja els tindria de trobar-me en una altra situació. Però no vull tenir un fill com aquell que es compra un ordinador, com aquell que es posa a casa una peixera amb peixets de colors, o una planta que vol sol i molta aigua. Tenir fills per tenir-los, no és la meva idea. Per això, tot i existir moltes alternatives, no em plantejaria criar i educar un fill pel meu compte, la idea no em sedueix.

Per mi tenir fills és la màxima expressió de compartir, la culminació de l'amor que dues persones es professen, perquè és veritablement de les poques coses que són dels dos, 50% de la mare i 50% del pare, genètica pura. Tenir fills ha de ser un reflex de la felicitat que dos persones gaudeixen pel fet de tenir-se l'un a l'altre. I naturalment, quan el nen o nena neix (o és adoptat), les dues persones han de seguir estimant-se igual, si no més, i cap dels dos no pot vessar tots els seus esforços en la criatura, per molt que se l'estimin. Els pares han de seguir sent un com en el moment que van decidir tenir-la.

Per això jo només vull tenir fills en unes circumstàncies concretes, perquè només em serveixen com a expressió del que estimo l'altra persona. Tenir-los jo sol no crec que m'aportés la sensació que espero obtenir-ne.

dijous, 15 de juliol de 2010

Des de Washington

Una de les coses bones que té l'estiu són les vacances. I si ho agafem des de l'altre cantó, perquè en sentir vacances sempre pensem en les nostres, és a dir, si pensem en les dels altres, també són una molt bona cosa. Aquest món és molt petit, i el món de la ciència encara més. O el dels científics, hauria de dir. No és gens estrany que, en acabar la tesi doctoral, un científic decideixi provar sort en un altre país i/o continent. La B. i en G. han vingut de Washington aquests dies, aprofitant les vacances, i és una sort perquè només ens veiem un o dos cops l'any.

Hom esperaria que organitzéssim molt bé una trobada per poder gaudir d'una bona estona plegats. Bé, no acaba de ser el nostre estil. Hem quedat en un lloc que comença a ser ja força nostre, i hem anat passant a l'hora que podíem. Arribava un, ara marxava l'altre. La qüestió és que ens hem pogut veure tots (els que estem al país), encara que hagi estat poca estona. I és que, per meravella meva, tot segueix sent tan natural com sempre. Jo els he vist una horeta i mitja, i segurament ja no ens veurem fins nadal. I per ser que tampoc no tenim tanta comunicació, ha estat com si ens veiéssim cada setmana a la mateixa hora, com una cita habitual. Ens hem posat el dia, però també hem parlat de moltes ximpleries, invertint el poc temps que teníem en simplement estar plegats. No és fantàstic això?

I ells venien amb notícia, cosa que a tots ens ha fet molt feliços. La B està embarassada. Tindrà una filla americana, ves per on. Ara que ho penso, em sembla que aquest nadal ho tindrem complicat per veure'ns...

dilluns, 12 de juliol de 2010

Molta feina per fer

El mateix vespre de la manifestació vam anar a fer un gelat al nostre establiment habitual. La dependenta, estressada ella, quan per fi ens va atendre ens va preguntar: 'sabeu com ha acabat el partit? (Alemanya - Uruguai)'. Això va començar una conversa entre ella i jo, íntegrament en català, que miro de reproduir:

- Doncs no, no ens interessa massa...
- Ja és igual, perquè el partit important és el de demà!
- Mmm... em sembla que ens interessa tant com el d'avui, és a dir zero.
- No home, que demà farem història, s'ha de veure el partit! (Ella començava a posar cara d'estranyada)
- Em sembla que no...
- Que sí que demà guanyarem! (Fent servir un plural que no em va fer gens de gràcia)
- Que ets holandesa? (Com sempre, jo fent amics)
- Com?? (Es va curtcircuitar) Sóc espanyola, s'ha d'animar Espanya! I tu d'on ets?
- Jo sóc de (nom del meu poble)
- Ja! I (nom del meu poble) on està?? (Crec que em volia enxampar amb aquest astut truc!)
- ... em sembla que no t'ho diré perquè no vull que m'escupis als gelats... (Sóc un cavaller)
- No home, cadascú pot pensar el que vulgui... (amb cara de no entendre res de res).

I el que jo pensava és que la noia no devia haver-se assabentat de la manifestació de la tarda, on molta gent amb les meves mateixes idees havia alçat la seva veu. Al meu costat, una dona gran em mirava amb cara d'estar veient el mateix Satanàs.

***

Més tard, a la nit, en el nostre local habitual, que per cert des de fa uns dies llueix una bandera espanyola ben gran darrere la barra, vam haver de patir que posessin totes les cançons de suport a la selecció espanyola dels darrers anys, fins i tot una versió techno de l'himne espanyol. Sense comentaris.

***

En acabar el partit d'ahir, sota casa, a la plaça de l'ajuntament, un nombrós grup d'energúmens van aplegar-se per celebrar la victòria. Els petards, els crits, els càntics, van durar molta estona. I no dic energúmens per això. Em molestava sentir com cantaven 'yo soy español, español, español!', però més em van molestar quan es van encarar a la policia, els increpaven, i fins i tot vaig sentir amenaces de mort. No ho he anat a mirar, però estic segur de que hi va haver destrosses.

***

En arribar a la feina, el primer que he sentit ha estat 'quin partit ahir!', per part d'una persona que no segueix el futbol habitualment, ni li interessa. Durant tot el dia, tothom en parlava. Els que saben que sóc aficionat al futbol, fins i tot a l'internacional (lligues europees, vull dir), no entenien la meva indiferència. A l'hora de dinar, només es parlava del partit. Després de molta estona de silenci per part de només tres persones, la recepcionista (una d'elles) em mira i em pregunta 'i la manifestació que tal?'. Li he contestat: 'ja no importa, ja ningú se'n recorda. Espanya és campiona del món'.

***

Són casos verídics. Els he viscut. Aquesta és la meva realitat diària. Enteneu per què no sóc mai tan optimista com alguns de per aquí? Ho visc, ho noto i ho pateixo. Ni intereconomia, ni Tele5, ni res. És la puta realitat.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Error

Sempre em penso molt les coses i miro de valorar les conseqüències dels meus actes. Sóc de l'opinió que les decisions meditades mai no estan equivocades, perquè en pots assumir els resultats. Però que per tu sigui coherent i inofensiu, no significa que a algú altre li ho sembli, i sense voler podem ferir, fins i tot quan és en aquesta persona en qui més hem pensat en prendre aquella decisió. Perquè amb pensar-ho no n'hi ha prou, ni amb estar segur de que no fas res dolent. Quan la decisió implica altres persones no saps mai què se't pot haver escapat i en què t'equivoques. 

He comès un error. I en un cas com aquest no val la pena mirar de justificar-se o defensar-se, només hi té lloc la disculpa. Com és natural, no ho he fet per fer mal ni amb cap mala intenció, i no és que no hagi pensat en l'altra persona. Però tot això no exculpa i pot portar a una davallada de la confiança. Espero que no sigui greu, a priori no ho sembla. Però el 'mal' ja està fet. 

Doncs això... que ho sento molt.

dijous, 8 de juliol de 2010

Pensament monotemàtic

Passen les hores, i els dies, i comences a témer el full en blanc. Alguna cosa has d'escriure, però no et ve res interessant al cap. Però no és per manca d'inspiració o perquè no hi hagi coses per dir. Tampoc és per la calor, tot i que una mica socarrimades sí que tens les neurones. Dir que no hi ha anècdotes no seria cert, almenys un parell d'hores després que la teva jefa i la presidenta de l'empresa us han enganxat per sorpresa, a la teva companya i a tu, cantant Els amics de les arts al despatx a no poc volum. Entre manifestacions, retallades de tot tipus, seleccions... serà que no hi ha coses de què parlar! Del proper viatge a Suècia. De que al final, contra tot pronòstic, la nostra estudiant de pràctiques ha estat contractada i se'ns reunirà en breu...

Però quan només tens una cosa al cap, una sola cosa de la que et sortiria escriure... tots els altres temes se t'escapen, no s'arriben a convertir en post. Perquè hi ha temes que et persegueixen i no te'ls pots espolsar, però no creus convenient escriure'n res. I si no n'escrius no marxaran, així que seguirà el pensament monotemàtic.

dilluns, 5 de juliol de 2010

El mòbil de mon pare

No sóc gens familiar, això els que em coneixen ja ho saben. Ahir vam quedar amb els meus pares i el meu germà per celebrar l'aniversari de bodes d'ells i el recent títol de doctor adquirit per ell. Tot i ser dos fets importants, la celebració no va tenir cap fet destacat, només trobar-nos i dinar plegats, fet força inusual.

Només vull explicar un fet que em va resultar divertit i de seguida vaig pensar que era un post. Xerrant sobre mòbils (el meu germà deu ser la persona que més n'ha tingut perquè se'l carrega cada dos per tres), ma mare em va explicar l'última del meu pare, que per una vegada va ser ben trobada. Diu que s'ha distret a posar una música diferent a alguns contactes per saber qui truca de manera fàcil. Fins aquí bé. Em diu que al seu cap li ha posat la música d'Expedient X, ja que és una mica raret. A mon germà li ha posat la Cavalleria Rusticana, no sé ben bé per què. A ma mare li té una cançó dels anys 60 que no recordo. I llavors és quan ma mare em deixa anar:

- I a tu et té posada Missió Impossible, perquè és impossible que truquis!

dissabte, 3 de juliol de 2010

Cortina de fum

El futbol de seleccions no m'interessa en excés. Sóc de seguir el Barça i el futbol internacional, però quan es tracta de seleccions nacionals, la cosa em fa molta mandra. Mentiria si digués que no he anat seguint els resultats del Mundial, però no he vist cap partit. Reconec tenir certa predilecció per Alemanya, però no acabo d'entendre tanta antipatia per la selecció espanyola. No veig per què hem de polititzar l'esport, no és una selecció que faci especialment ràbia, i cal reconèixer que com a equip és de les millors i gran candidata al títol. No m'hi sento identificat, no em representa i em deixa tan indiferent com Ghana o Corea del Sud. I aquesta indiferència fa que em sigui completament igual el que facin.

Per altra banda, hi ha qui sí que polititzarà la selección si és que aquesta arriba a algun lloc. Ja se sap que quan les coses van maldades sempre es busquen excuses i cortines de fum per despistar el personal i que tothom oblidi les desgràcies que vivim, que avui dia no són poques. I tots sabem que tenim molt mala memòria. Si Espanya arribés a guanyar aquest Mundial, durant tot l'estiu no es parlaria de res més. I hi ha coses sobre les que cal parlar, i no poques. El congrés no hauria de ser una tertúlia de bar cigaló en mà, i hauria de prescindir de tot el que no sigui d'interès o preocupació per la població. I no veig la població massa crispada amb el futbol. O és que estem en un país tercermundista on l'esport és l'únic que li queda al poble?

Només per aquest motiu seria convenient que Espanya no arribi massa més lluny en aquesta competició. Ara que, si m'asseguren que un cop guanyada, ens dedicaríem a debatre seriosament sobre els problemes econòmics, les pujades d'impostos, la inseguretat, i es buscarien solucions reals, sincerament, que la selección faci el que li doni la gana.