dimecres, 30 de juny de 2010

Ell mai no ho faria

Arriba el juliol i això vol dir que molta gent començarà a marxar de vacances, i els altres ens quedarem a mig gas. Potser es notarà més a l'agost, però com passa cada any segur que  hi haurà una davallada de participació a la catosfera. Recordeu la campanya que portava aquesta imatge com a bandera:


Doncs sí, ni s'us acudeixi deixar les vostres mascotes abandonades a la carretera, però no era d'això del que volia parlar. Molta gent té tendència a abandonar els seus blogs a l'estiu, i deixar-los allà morts de fàstic. I jo us dic que no! No abandoneu els vostres blogs en aquests dies estiuencs, penseu una mica en ells i en la gent que ens quedem sempre per aquí. El vostre blog no es mereix això. Ell mai no ho faria!

dilluns, 28 de juny de 2010

El negoci universitari

Aquests dies he estat sentint a la ràdio anuncis d'universitats per atraure estudiants. Ja fa un temps que en els períodes de matrícula sento per la ràdio aquesta mena d'anuncis lloant les virtuts dels estudis en una determinada universitat. No puc deixar de pensar que aquesta propaganda ve barrejada amb la de productes que no compraries mai de tant dolentes com són les falques publicitàries de la ràdio (arghh!), i que això converteix la universitat en un producte més. Potser el concepte universitat ha canviat molt amb el temps i ja no són aquells centres d'estudi i erudició que ens podíem imaginar fins no fa pas tant temps. Tinc la impressió que tot ha entrat en una decadència molt alarmant. Publicitant-se d'aquesta manera només demostren que busquen clients que paguin les matrícules, no estudiants que siguin el futur del país. Busquen fer diners, no formar professionals. És cert que les universitats catalanes, almenys les públiques, tenen un dèficit molt gran, però als meus ulls això d'anunciar-se a la ràdio, com aquell que ven una màquina per perdre pes o una immobiliària, desprestigia molt uns centres educatius que haurien de ser la bandera del país. Al principi em prenia els anuncis a conya, però la veritat és que em sembla una mica preocupant.

divendres, 25 de juny de 2010

Relats conjunts, Saturn devorant un fill


El tècnic de guàrdia de la NASA no es podia creure el que veien els seus ulls, li va faltar temps per avisar els seus superiors, i en poc més de mitja hora la sala de control era plena de peixos grossos. El fenomen va ser pres inicialment per un artefacte, o un error de la maquinària. Però no va ser aïllat. Els grans telescopis que enregistraven imatges de tot el sistema solar van captar un primer gran impacte a la superfície del planeta Saturn, ocasionat, aparentment, pel xoc d'un dels seus satèl·lits petits. Encara no es sabia amb exactitud quin era, calien càlculs extremadament complicats de trajectòries orbitals per poder-ne estar segur, però es sospitava que havia estat Bergelmir. A aquest impacte el van seguir d'altres a intervals irregulars, i no semblava que el degoteig de satèl·lits hagués d'acabar. Les mides dels satèl·lits absorbits pel gegant Saturn eren variables, de moment no semblava que el planeta es veies afectat pels impactes, tot i que a llarg termini segur que veuria afectada la seva topologia i la seva òrbita. Ningú no sabia, però, què podia passar si arribaven a impactar els grans satèl·lits del planeta, en especial Tità, un dels més grans del sistema solar i superior en mida a Mercuri. No van trigar a aparèixer teories per explicar el fenomen, un cas sense precedent en la història de l'astronomia. La més acceptada apuntava a un sistema d'autoregulació del planeta donat el seu elevat nombre de llunes i elements orbitals, es creia que el planeta eliminava part del llast que suportava. Aquesta teoria era coneguda com 'Saturn devorant els seus fills', en honor al famós quadre de Goya.

A més de 2700 milions de quilòmetres dels emocionats científics terrestres, un altre esclat d'alegria s'estava produint. Els científics-militars uranians havien aconseguit finalment l'objectiu que feia anys que perseguien, desenvolupar la tecnologia que els permetria guanyar la cruenta guerra contra Saturn. El projecte, considerat el secret més ben guardat de tots els temps, era l'única possibilitat que tenien de plantar cara als colonitzadors. Després de tants esforços, aconseguirien estavellar els seus propis satèl·lits contra la superfície planetària. Els saturnians no hi podrien fer res. Finalment, la victòria d'Urà era possible. 


Nota: Un any a Urà = 84 anys humans.

Aquesta és la meva aportació a la proposta de juny de Relats Conjunts. Animeu-vos a participar! 

dimecres, 23 de juny de 2010

Por

Em fan por els petards. Em fa por la foscor. Hi ha tantes coses que em fan por... Sóc molt poruc, sempre me'n declaro. Però em preocupen altres pors també, la por a quedar-me sol, la por de no ser mai ningú... tinc por. Tinc por de fer-me il·lusions. Tinc por de caure altre cop en els meus abismes. És fàcil fer-me somriure; almenys tan fàcil com fer-me tocar de nou de peus a terra, un terra que crema. Tinc por d'esperar coses, d'equivocar-me i de no entendre els senyals. Tinc por de tenir por. Temo assumir la veritat, o reassumir-la, com una porta tancada que s'obre amb una escletxa de llum, i mentre la meva cara passa de l'estranyesa a la sorpresa, i comença a esbossar alegria, torna a tancar-se a poc a poc en un instant etern. No hi ha pom al meu cantó. Però potser millor, perquè aquí és on he d'estar. Tinc por de tornar a fallar, de tornar a cometre errors i fer mal. I també tinc por de prendre mal jo, perquè no sé quant més en puc assumir. Tinc por que el meu cap em jugui una mala passada. Tinc por de ser un ximple, i de fer el ximple. Tinc por de caure. De nou. Tinc por.

dimarts, 22 de juny de 2010

Test d'egoisme

Avui m'he trobat, de pura casualitat, la noia de la que parlava en aquest post. Hem estat contents de veure'ns. M'ha comentat que demà té una entrevista de feina, i me n'he alegrat, espero que tingui sort. Però ja se sap que una entrevista és una loteria. Se m'ha acudit preguntar-li on, i en dir-me un important centre investigador, he volgut saber amb qui. És una pregunta que es fa sempre, hi ha l'estúpida idea de que en el món de la ciència ens coneixem tots. Generalment no coneixes mai qui et diuen, però aquest cop, més casualitats, resulta que la que l'entrevista serà una companya meva de la carrera amb qui teníem bona relació.

M'he quedat del tot parat. No em podia creure com n'és de petit el món, de vegades. Tinc el mòbil de la meva ex-companya en el meu, el primer pensament ha estat trucar-la i dir-li que se la quedi sense pensar-s'ho. Però llavors m'ho he repensat. Encara no és segur que no vagin a contractar aquesta noia a la meva empresa. S'està treballant activament perquè així sigui, però de moment no se'n sap res, i no sé si es pot esperar més. Ella necessita feina. Segurament causarà una gran impressió, se la voldran quedar. Però en cas que hi hagi altres candidats, n'hi hauria prou amb una trucada meva per decantar la balança. La meva companya de carrera creurà en la meva paraula.

I em debato entre les opcions. Jo vull que ens la quedem, de totes totes. Però també vull el millor per ella, perquè s'ho mereix. És tot un test d'egoisme, també podria trucar i dir que no la contractin. Però no ho faré. Sincerament, no crec que li calgui, però hem quedat que em dirà el resultat de l'entrevista. Si la convencen i té ganes de provar-ho, faré la trucada per recomanar-la. No abans de passar pel despatx de la meva jefa i insultar-la una estona per deixar perdre una persona com aquesta.

dissabte, 19 de juny de 2010

Superar-me

Fa temps que sé que la meva vida és una competició constant. Em costa evitar de mirar una mica al voltant quan faig qualsevol cosa. Però tampoc vull ser ni millor ni pitjor que algú altre. Deixo la valoració a qui em miri. La gran competició és amb mi mateix, i el meu nivell d'exigència va en augment. Sempre busco superar-me i no m'agrada quan no ho aconsegueixo. De vegades és amb petites coses, fàcils. D'altres vegades són coses mes grans i poden implicar altres persones. Sempre millor, sempre fer-la més grossa. Però això em planteja el dubte de saber on són els meus límits. Puc seguir superant-me? Puc seguir sorprenent? Fins quan? Arribarà un moment que la meva imaginació es fondrà, que em quedaré sense asos a la màniga? Què faré quan ja no em pugui guanyar?

dimecres, 16 de juny de 2010

Amic o amat

Tot just és dimecres i l'esgotament físic i mental de la gent del meu despatx és més que patent. Potser és per això que, a mitja tarda i amb la feina acabada (o gairebé), estàvem tots al nostre lloc i sense esma de fer res més hem tingut una conversa molt interessant. Una companya afirmava que ja no creu en l'amor, i això als altres dos ens ha encès alguna llumeta. Curiosa afirmació per una persona que té parella, per cert.

La conversa ha tocat diversos temes però m'agradaria centrar-me en un de concret. Els defensors de l'amor estàvem d'acord en aquest punt, val a dir que avui coincidíem força quan generalment les nostres opinions són oposades. Dèiem que la nostra opinió ha anat canviant amb el temps respecte el fet que la nostra parella hagi de ser també el nostre millor amic. Recordo que jo pensava això quan era adolescent (i somniador), però així com moltes idees utòpiques d'aquell temps les he mantingut, aquesta s'ha anat esvaint. Penso que la parella serà una persona de tota confiança amb qui parlarem de tot i no tindrem secrets, amb qui tindrem màxima complicitat, amb qui ens entendrem i ens sabrem comunicar. Però el grau d'exigència que tenim respecte l'altre serà molt diferent del que demanem als nostre amics, fins i tot als més bons.

Per la parella hem de sentir unes altres coses, una passió, una tendresa, una necessitat, i exigirem, encara que no ho diguem, una reciprocitat. A un amic podrem passar temps sense veure'l i sabrem que segueix allà, i no li demanarem certes explicacions que sí voldrem de la parella. Podria estar enumerant molts factors de divergència, però no em calen per mantenir la meva idea de que els amics, els millors, són una cosa, i la parella una altra. Si en la parella hi tenim un gran amic (que tampoc és incompatible!), però ens manquen altres coses, el més probable és que la relació sentimental s'acabi. En canvi, si tenim millors amics, però ens cau la bava amb ella, segur que voldrem que duri.

Com sempre, no hi ha blancs i no hi ha negres. Però és el que penso ara. Els bons amics són vitals, són la cosa més important. Un cop estimem a algú com a parella, encara que no es compti entre els millors amics, probablement farà el salt qualitatiu per sobre d'aquests en la prioritat.

dilluns, 14 de juny de 2010

Wue!


De vegadesh pensho en tuuu, però ell ja m'havia avijat que potsher no tornaríeeesh. Ara m'avorreixo una mica a les niiitsh, però m'eshtic acoshtumant a sher el rei de la caja, no eshtà malameeent! No han canviat masha cojes, ara miolo molt mésh perquè he de miolar pelsh dooosh. Pasho tooot el dia shol i prefereixo dormir a l'eshcriptori que al shofààà. El shofà era el teu territori, encara que jo m'hi pojava també amb el teu permííísh. Aquí vaig quedar molt bé, però eshtava deshpishtant perquè no m'agraden lesh fotosh, eshtava mig camuflaaat. Ara no m'hi posho maaai. Em fa coja. Ja fa un mesh que no ets a cajaaa.  T'enyoreeem. Eshtem aprenent a viure shenshe tuuu.

dissabte, 12 de juny de 2010

Buscant el fred

Sóc molt calorós. A la que comencen a pujar les temperatures i noto el front perlat de suor i greixós, ja m'agafen tots els mals. És només una sensació, eh, com la de tenir les mans permanentment brutes, però no ho suporto. No sóc gens de sol, però tampoc sóc de pluja. Núvols i fred, això m'agrada. Per això, des de fa uns anys, quan plantegem què fer per les vacances, la meva primera idea és mirar cap el nord. El primer cop que vaig anar a Roma va ser a l'agost. Em vaig prometre que mai més cometria aquest error.

L'any passat ja van ser les illes britàniques, primer Irlanda i després Escòcia. Aquest any estem parlant d'anar una mica més amunt. Si res no ho impedeix i els bitllets no se'ns descontrolen de preu, la intenció és anar cap a Suècia. És un viatge que tinc ganes de fer, i no només perquè segur que hi estarem fresquets. Totes aquelles terres m'atreuen, vull descobrir per què diuen que s'hi viu tan bé. De moment és projecte, però molt aviat serà realitat. Llavors començarà el procés de muntar una ruta i buscar allotjament i cotxe de lloguer. I balneari d'aigües termals si s'escau...

Tot això és preludi del meu viatge somniat: Islàndia. L'any passat vaig ser jo que vaig fallar, no tenia ni un ral. Aquest any un dels amics comprava un pis i no les tenia totes. És un viatge car, però ja he expressat la meva voluntat de comprar els bitllets a finals d'aquest any per anar-hi l'estiu que ve. D'aquí no passa. No sé si és garantia muntar les vacances de 2011 quan encara no tens lligades les de 2010, però m'hi esforçaré. Ja està bé la broma. Fa massa anys que vull anar-hi, i ja hem deixat passar massa trens. L'any que ve no m'ho impediran ni els volcans.

dimecres, 9 de juny de 2010

Mentrestant, al sector privat...

S'ha parlat molt aquests dies de les retallades del sector públic, de la vaga, de les mesures poc populars per reflotar l'economia del país... Tot això, vulguis que no, afecta també al sector privat, encara que sigui d'una altra manera. En el meu entorn tinc casos molt clars d'això, i un d'ells m'afecta molt directament. El volum de feina de la meva plataforma està en constant creixement des que vaig entrar a l'empresa. Solíem ser tres persones, i teníem molt clar que l'empresa no estava per contractar ningú més. Hem treballat com burros, però sempre ho hem tirat endavant.

Una solució que hi ha en el nostre sector és contractar estudiants de pràctiques o de màster, als quals se'ls paga una misèria amb el pretext de que venen a formar-se, però a efectes pràctics venen a treballar com a esclaus. Una de les estudiants de màster que van agafar ens va caure a nosaltres quan ja semblava que anàvem a explotar. Va resultar una benedicció inesperada. Es pot tenir molt mala sort i nosaltres no ens la podem jugar amb qualsevol, però la noia va resultar ser increïblement destra, aplicada, ordenada i treballadora. Aprenia com mai he vist aprendre ningú. I per si no fos poc, es va adaptar a la nostra manera de treballar i a nosaltres com si sempre hagués estat allà. N'estàvem encantats.

M'he barallat amb tothom perquè ens la quedéssim, he remogut cel i terra, he parlat amb el president, he amenaçat la meva jefa, he dit a tots que parlessin al seu favor, he deixat claríssim que no volíem una quarta persona, que la volíem només a ella... però tot ha estat inútil. Qui em coneix sap que no m'estic per ximpleries, si la noia no valgués la pena no hauria mogut ni un sol dit. Però valia. Molt. Molt més que jo. Només és que jo li porto set anys d'avantatge.

Avui era el seu últim dia. Ens hem acomiadat aguantant les llàgrimes. Ella es volia quedar, estava a gust amb nosaltres. Li he promès que seguiré donant pel cul perquè la contractin. Però l'empresa no es vol gastar diners. Ara tenim una altra companya de vacances, així que durant una setmana i mitja serem dos per fer la feina de quatre. Però a l'empresa això li és igual. Per què gastar-se uns calerons al mes si pots tenir la teva gent sobre-explotada?

diumenge, 6 de juny de 2010

Fringe

És possible recuperar la informació emmagatzemada en una persona després de la seva mort? Crear híbrids entre diferents animals? Agents infecciosos capaços de generar canvis immediats a les persones? És possible la teletransportació? Fins on ha avançat la cibernètica? Es pot desestabilitzar l'estructura física d'una paret per poder-la travessar? Pot connectar-se una persona a una altra de manera que pugui reviure els seus records?

Totes aquestes qüestions semblen impossibles, són inversemblants. Però totes tenen un rerefons científic. Sempre he pensat que si la ciència no pot explicar alguna cosa és que encara no tenim els mitjans per fer-ho. Però el que es podrà fer en un futur és inimaginable, com ho eren segles enrere moltes de les facilitats de les que gaudim avui en dia.

Ciència extrema i conspiracions. D'això parla la sèrie Fringe. És la darrera sèrie a la que m'he enganxat. De moment, a efectes pràctics, parla de ciència ficció, però la pregunta és: fins quan? És poc recomanable per a cors sensibles. Però també fa pensar una mica. On estan els límits de la ciència?


divendres, 4 de juny de 2010

Riure's d'un mateix

Riure's d'un mateix sempre diem que és una cosa molt sana. És insuportable la gent foteta que no para de riure's dels altres però després no accepten ni un comentari en contra, ni cap broma. Per això m'agrada variar el tipus de bromes i de ximpleries que dic. Quan fas broma sobre algú, has d'estar preparat perquè després en facin sobre tu. Ahir em van fer un comentari que semblava un cop baix, no només a mi, a dos de nosaltres. Donades les circumstàncies, potser era fora de lloc. Però després de deixar anar un 't'has passat tres pobles', vaig veure que interiorment em feia gràcia, i vaig deixar anar una sèrie de comentaris que en principi anaven totalment en la meva contra, però vaig aconseguir que es fessin un tip de riure, i jo també. Sóc de l'opinió de que es pot fer broma de tot, que la vida ja és prou trista i el món està tan malament. I si podem fer bromes de grans desgràcies, amb més raó n'haurem de fer de nosaltres, que som desgràcies més petites.

dimarts, 1 de juny de 2010

El primer pensament

Tots tenim defectes, això és molt clar. Però el millor del cas és que els defectes no són res absolut, i així com per a alguns ho són, per altres poden arribar a ser virtuts. Cadascú de nosaltres sap quina mena de persones li agrada tenir a prop. El que potser no sabem és per què amb unes persones ens fem més i més ràpid, i amb altres tenim problemes. Per què a alguns els anomenem amics i altres sabem que no ho són.

Avui pensava en un amic, el mateix del que parlava al post anterior. Pensava, curiosament, en els seus defectes, o millor dit, en les coses que el fan diferent a mi. He arribat a la conclusió que les coses que poden no agradar-me no són les primeres que em venen al cap quan penso en ell. Això m'ha fet donar voltes a aquest tema. El primer pensament que tinc d'ell, el tret amb que el definiria si em preguntessin per sorpresa, o els primers trets, són tots positius als meus ulls. És per això que el considero un amic?

He provat de fer l'exercici amb altres persones. Pensava un nom i ràpidament em sortir una característica, la primera. He vist que funciona. En tots els casos he rebut respostes. És més, he descobert algunes coses. M'he preguntat a mi mateix i m'he respost, pensant en com veig els altres. No sé si realment això em pot ajudar a entendre les meves relacions amb les persones que m'envolten, però sí que em dóna pistes. Pistes i respostes. M'he endut alguna sorpresa.