diumenge, 30 de maig de 2010

Quid pro quo

Recordo que no t'agraden els teus aniversaris, però no pas tan poc com em desagraden a mi els meus. Recordo que el teu cap funciona a deu mil per hora i que aturar-te és feina difícil. Esperant sense esperar et trobo i passes com una exhalació. Recordo tantes coses que començo a pensar que la meva vida està en el passat, que visc de la memòria i no en el present. Els dies se'm passen sense que hi deixi petja, potser els recordaré d'aquí un temps; cada cosa al seu torn. I mira que provo de deixar empremta, almenys potser per a alguns la deixi. Recordo que ahir a la nit muntava guàrdia perquè a algú li calia. Recordo que el necessitat altres vegades ha perdut dies i nits per mantenir-me dempeus. Quid pro quo. Que potser l'amistat ja és això, que ningú dóna sense rebre perquè no funciona. I que l'amor també ho ha de ser. Amor... em queda lluny això. I mira que m'és fàcil apropar-m'hi. Recordo que et recordo. Te'n recordes tu?

dijous, 27 de maig de 2010

L'eriçó

Ja era força tard al vespre quan els gossos van començar a bordar. Alguna cosa els havia inquietat. En veure que no paraven, vam sortir fora a veure si hi havia algú o passava res. Però no, els gossos estaven en un racó bordant al terra, algun d'ells empenyia alguna cosa amb el morro. Algun animal, vam pensar. I quan vam aconseguir treure les bèsties d'allà el vam veure, era un eriçó ben maco, i ben esporuguit. Vam posar-li una caixa de fruita a sobre i el vam deixar allà, esperant a que es fes de dia per veure'l millor, si no s'havia escapat. El dia següent encara hi era. Vam mirar d'alimentar-lo una mica i vam jugar amb ell, protegits amb uns guants ben gruixuts. Me l'hagués volgut quedar, era preciós. Però el vam acabar deixant en llibertat altre cop, que fes el seu camí. Aquí a l'habitació i tinc un suro, i allà hi ha una foto seva. La foto vol dir moltes coses més, però ell segueix sent preciós.

Podria dir que l'eriçó és l'animal que més m'agrada. I per descomptat, si m'he d'identificar amb alguna bèstia, seria amb aquesta. Així mateix em veig, i a alguna gent a qui ho he dit hi han estat d'acord. Petit, va a poc a poc i llueix una cuirassa de punxes dins la que es pot amagar fent-se una bola. Si li vens de bones no et farà mal, però ves en compte pot tenir males puces. Però la cuirassa no és completa i té fissures. I no sé per què, tinc la impressió que fa la mirada trista.

I vosaltres? Us veieu tan clarament reflectits en algun animal?

dimarts, 25 de maig de 2010

Doppler

Recordo de l'escola el mític efecte Doppler que sempre ens explicaven, aquell que, com a exemple, sempre feien servir un tren o una ambulància, el so dels quals es sent més agut quan se'ns acosta, i quan se'ns allunya el sentim més greu, tot i que el to no ha canviat en realitat. Qüestió de freqüències. I qüestió de perspectives, suposo.

He pensat que aquest efecte també és aplicable a les persones. Algunes apareixen i fan un gran terrabastall, un so agut i creixent que se'ns acosta i pensem que acabaran impactant amb nosaltres. Algunes ho fan, de fet. Però d'altres passen de llarg, tal i com faria l'ambulància, i mentre les veiem passar i allunyar-se, el seu so es torna greu fins a extingir-se. Potser doncs, no sempre serà bo fixar-se en el xivarri que fan les persones en apropar-se, sinó en si les veiem desaccelerar quan se'ns acosten, encara que ja vinguessin a poc a poc.

diumenge, 23 de maig de 2010

Relats conjunts, Las tres velas


Ja tornem a ser aquí. Feia temps que no trepitjàvem aquestes terres. Recordo el darrer cop que vam fondejar-nos en aquestes costes; va ser un bany de sang. No m'estranya que fugin en albirar les nostres veles, els supervivent recorden molt bé la nostra darrera incursió. Potser aquest cop no tindran tanta sort. Els temps actuals no són fàcils per ningú. Amb els anys he après que són ells o nosaltres, no en podem sortir ben parats tots. Emprar la força em repugnava en un principi, mai vaig pensar que per guanyar-me la vida m'hauria d'enrolar en un vaixell pirata, però fer de pescador no em permetia mantenir la meva família, vivíem en la més absoluta misèria. I el que és la vida, ara persegueixo altres miserables per robar-los el poc que tenen. Qualsevol signe de resistència és contestat amb violència per part dels meus companys. Oposar-se a nosaltres és trobar la mort. Tampoc hauria cregut mai que no tindria remordiments per fer mal a altra gent. La necessitat m'hi aboca. He après a deixar la ment en blanc i a brandar la meva espasa amb crueltat, tot i que sóc home tranquil i pacífic. Només penso en el moment de tornar a casa, portar a la meva dona i els meus estimats fills la meva part del botí, i esperar que passaran uns mesos abans no tornem a sortir a saquejar alguna altra illa. Només seran unes hores. Hores que deixaran un regueró de sang i mort, cabanes cremades, dones vídues i nens orfes. Unes hores de deixar la ment en blanc. 


La darrera proposta de Relats Conjunts és molt temptadora, segur que donarà molt joc. Animeu-vos a participar!

dijous, 20 de maig de 2010

Bamboo

Mai havia tingut la necessitat de tenir animals a casa, però quan el teu germà i tu vau entrar a la meva vida em va començar a caure la bava i vau passar a formar part de mi. De seguida vam saber que eres un gat malalt, que no tindries una vida fàcil, però tot i això, et vam cuidar tant com van poder i has gaudit d'un temps força bo, tot i que segurament no exempte de patiment. Una mica esquerp, sense por de res i sempre has fet el que t'ha donat la gana, això et definia. Però potser hi havia motius per tot això, perquè quan volies eres molt afectuós també. I eres un gat preciós, guapíssim. El fet de saber que no estaves bé sempre ha fet que estigués pendent de tu i que no hagi passat un sol dia d'aquests dos anys que no hagi vingut algú a donar-te medecina, en cas de que jo no hi fos, i he fet algunes animalades per venir-te a veure i assegurar-me que estaves bé. Tot això ha fet que t'estimi molt també, perquè eres el pobre desvalgut, el que necessita que en tinguin cura, o almenys que mai el perdin de vista. Això et converteix en especial, i això fa la pena encara més gran. Després de tant lluitar hem hagut d'acceptar que no hi podíem fer res perquè tinguessis una vida digna. Hem esperat perquè eres un lluitador, i com sempre et deia, no amb certa dosi d'enveja, un gat malparit capaç de superar qualsevol entrebanc. Però aquest cop no ha estat possible. No t'oblidaré, sempre seràs especial. Sempre seràs el meu gat petit. A reveure, amic meu.


dilluns, 17 de maig de 2010

Una nova lluita

Aquests dies he estat una mica fora de tot, encara que he mirat de seguir comentant per aquí i per allà. No em veia amb cor, amb ganes ni amb inspiració d'escriure res de res aquí. El Bamboo torna a estar malalt, porta ingressat una setmana. El problema és el mateix de l'any passat, i ara sabem que no tindrà solució, encara que aquesta vegada se n'acabi sortint. Em fa una pena terrible aquest animaló que lluita amb totes les seves forces i sempre ho ha fet, però que té una condemna de vida a l'edat de dos anys. Pensant que aquest cop l'havia portat a temps al veterinari i, recordant el miracle de l'any passat, estava tranquil, però vaig deixar d'estar-ho. Avui, per primer cop, el gat a mostrat signes de recuperació. S'ha aixecat; ha menjat. Però l'esforç és titànic. I a més està afectat per complicacions que creiem degudes als problemes que va tenir en aquests dies d'ingrés. Si aquestes complicacions són transitòries tindrà una nova oportunitat. Si no, no hi ha manera de que tingui una vida digna. És molt dur haver de prendre una decisió al respecte, però s'ha de pensar què és el millor per ell. En Maua és un gat molt especial, molt. Malparit, de vegades esquerp, desobedient i superb. Però és un gat preciós que t'estimes encara que no vulguis, per molt que el tiraries pel balcó de vegades, la seva condició fa que vulguis cuidar-lo sempre i lluitar amb ell perquè tingui la millor vida possible. Això he fet, i això faré. No sé què passarà demà, però la lluita continua. Ànims Bamboo. Torna'ns a demostrar qui ets.  


dimecres, 12 de maig de 2010

Llibreta d'idees

A la meva empresa s'estan posant forts amb el tema de les patents i la propietat intel·lectual. Sembla ser que si vols competir hi ha coses que has de tenir molt al dia, i una d'elles són les llibretes de treball al laboratori, per això avui ens han alliçonat de com fer-les de la manera que cal. Quan treballes a un laboratori és de molta utilitat tenir una llibreta on t'apuntes els experiments que fas, qualsevol canvi, els resultats, les discussions... és personal i cadascú la fa a la seva manera, però perquè tingui validesa i serveixi per demostrar que tu vas pensar una cosa abans que algú altre, i hi vas treballar, ha d'estar firmada  a cada pàgina per l'autor i per un testimoni que no treballi directament amb ell, i sobretot mostrar les dates de realització i revisió. De la mateixa manera, no es poden arrencar pàgines de la llibreta, ni fer servir correctors, ni deixar espais en blanc. Els errors es tatxen i es corregeixen (i es signen, sobretot!), i als espais en blanc s'hi fan ratlles perquè ningú hi pugui escriure després. Paranoia total, vaja.

Però el que m'ha fet més gràcia és que, a banda d'aquestes llibretes obligatòries (que jo sempre havia fet servir, però desconeixia les normes del bon patentador...), és que podem disposar d'una altra llibreta d'idees on apuntar totes les idees que se't passin pel cap, modificacions de protocols, suggeriments, conclusions de reunions, el que sigui, i que està subjecta a normes igualment estrictes. Pensant que em quedaria la llibreta en blanc, m'ha fet gràcia tenir-la igualment, que no saps mai el que et pot passar pel cap. I mira, a mitja tarda, una conversa al passadís m'ha portat a fixar la manera com procedir en un experiment, i sense adonar-me'n, he tingut la primera cosa a apuntar a la meva llibreta d'idees. La meva primera idea. 

diumenge, 9 de maig de 2010

Ambivalència

Passen les hores i es fa de dia. Massa d'hora per aixecar-se, donem una volta al llit. Una hora més, i els ulls altre cop oberts. Gats que miolen, parada obligada. Torno a intentar-ho. Una altra hora. Una altra posició, tapat fins dalt. Una estoneta més de descans. No sé si són somnis o pensaments. Tot es barreja. Consola't, has dormit molt més que ahir. Però segueix el neguit. No puc dormir d'una tirada. M'aixeco d'hora per ser diumenge (i no tenir castells), però també vaig posar-me al llit estranyament aviat. El cansament, tant físic com mental, em va vèncer. Se'm va concedir una treva.

No acostumo a respondre comentaris amb un altre post. El blog és de les poques coses de les que no em vull desprendre, saltés on saltés, allà estaria connectat. Però el blog és una poderosa arma de doble tall, perquè avui necessito fer-lo servir d'abocador, i tampoc no trobo les paraules. Tampoc ningú no té cap culpa de les meves visites als inferns. S'hi està calentó, m'hi acostumaré. Em sembla trist estar tan trist. Em sembla exagerat lamentar-me d'un estat mental quan hi ha gent amb veritables problemes que potser llegiran això. Em sento tan perdut que ja no sé què està bé i què està malament, o la importància relativa de les coses. Em sento àngel i em sento dimoni. Em sento les dues coses. Perdo la paciència. Perdo el seny. Perdo fins i tot allò que diuen que és l'última cosa que s'ha de perdre. La sort és per aquells que la necessiten, sí. I jo en necessito una mica. Algun cop. Estic molt cansat de mi mateix.

dijous, 6 de maig de 2010

Salt quàntic

De vegades tinc la sensació de que he caigut en aquest planeta amb alguna mena de missió, com si hi fos només per arreglar algunes coses que no funcionen, per empènyer a alguna gent a que facin el que no farien sols. Per solucionar problemes. Llavors penso en aquella sèrie antiga, Quantum Leap, que aquí van traduir com El Salt. Allà el protagonista anava saltant d'època en època i canviava alguna cosa que havia anat malament. Quan aconseguia solucionar-ho, sense que ho pogués evitar, saltava fins un altre lloc i un altre temps per encarregar-se d'una nova situació, sense massa ajuda per entendre-la. Aparentment, jo no dec haver acabat la meva missió, posat que encara continuo aquí. De vegades em diuen que sóc molt optimista, i no ho he estat mai. Però sí, ho sóc amb els altres; no pas amb mi. Per això espero entendre d'un cop què dimonis he de fer en aquesta terra perquè una onada d'energia se m'emporti d'una vegada. I llavors ja veurem. 

dimarts, 4 de maig de 2010

Dinar de germanor

Avui ens han portat a dinar a compte de la nostra cap, posant com a motiu que vam renovar la ISO, i que ens mereixíem un premi. Com a plataforma som els més grans de l'empresa, després que es va confirmar que els meus, el grupúscul pobre, formàvem part d'un grup més gran que no compta precisament amb la simpatia de la resta de la gent. Nosaltres no volem que s'entengui que som una mateixa cosa, treballem amb ells i per a ells, però funcionem de manera independent i, mal m'està de dir-ho, de manera més professional i eficient. Si deixem de banda que ens portem tan bé entre nosaltres que fem moltes animalades, és clar, però quan es tracta de treballar, ens posem seriosos.

L'objectiu, però, era crear una mica de germanor entre les dues branques, cosa que no s'aconseguirà per molts dinars que ens paguin. Ens n'han fet moltes (i moltes que ens en faran) com perquè ens estimem com germans que representa que som, tots sota la direcció d'una única persona. Però la meva pregunta és: per què ens hauríem d'estimar? No n'hi ha prou amb mantenir certa cordialitat i proporcionar tot el que ens demanin. Si fem la feina que ens toca (o més), per què a més ens hem de portar bé amb aquella gent? No ens poden obligar a portar-nos bé, i no poden aconseguir que em caiguin bé si penso que no estan a l'alçada.

Potser les intencions de la cap són lloables, però també la coneixem i sabem que poc li interessen les persones i només vol el màxim rendiment. No cal disfressar-se de res. Tu demana que jo et donaré. I espero només que els altres facin el mateix. No cal que ens portem bé. No cal que riem plegats. Treballem i prou, que per això hi anem. I amb els meus, això sí, a cantar i fer bromes tot el dia. Que si no ho féssim, necessitaríem un psicòleg. I en gran part seria per culpa seva.

dissabte, 1 de maig de 2010

Ho sento mooolt...

És una evidència i és ben patent que lligar és una cosa molt complicada, no és cap secret.

També queda molt clar que guanyar un títol no és cosa gens fàcil, que li diguin al Barça.

I com a tercer punt, també és natural que quan et falta el teu grup de referència, hagis de buscar substituts de garanties. Aquests són Els amics de les arts. Us demano que presteu atenció a la lletra d'aquesta cançó, a mi m'agrada molt. Penso que d'aquesta gent se'n parlarà molt. En podeu sentir més al seu MySpace.