dijous, 29 d’abril de 2010

La manera de dir les coses

Des de temps immemorials he rebut crítiques per la meva manera de dir les coses. El meu to sec i tallant no agrada a tothom, les frases lapidàries poden fer sentir incòmode a més d'un. Per mi és dir les coses pel seu nom, i no sé fer-ho d'una altra manera. O sí. Simplement, no vull.

No sóc de parlar per parlar. M'encanta conversar i discutir i el to d'aquests diàlegs no té per què canviar en cap moment. Però dir les coses a la lleugera no és el meu estil i sovint quan dic alguna cosa ho faig buscant algun efecte, amb contundència, amb claredat diàfana. I això no vol dir que la meva veritat sigui més veritat que la de qualsevol altre. Però el meu missatge arriba. Diuen de mi que dic coses que ningú més s'atreveix a dir. Això pot ser bo o no. Algun dia em guanyaré alguna hòstia, o que em retirin la paraula. Algú ja ho ha fet. Però és al que t'exposes, la sinceritat no agrada a tothom. Això i que el tacte no sempre és el meu fort. Encara que per algunes coses en tinc molt. Per tant, en les que no, serà que penso que no se n'ha de tenir, i que la gent té moltes manies. Per mi seguirà sent més important que el missatge arribi.

dimarts, 27 d’abril de 2010

Prop del cel


Aquests dies he estat el més a prop del cel que es pot estar en vida. I el més a prop que mai hi estaré.

Detall de la cúpula de la Basílica de Sant Pere del Vaticà. 

Suposo que al cel s'hi deu anar per aquest forat.

divendres, 23 d’abril de 2010

San Giorgio

Si estic escrivint aquest post és que finalment he pogut complir l'objectiu de la setmana, que era evitar que un volcà islandès ens fes la punyeta. Finalment, el volcà s'ha comportat i hem pogut volar, escric des de Roma. Només nosaltres, cinc personetes, som capaços de muntar un viatge amb tres vols diferents, que sortien de tres aeroports diferents. Ideal quan un núvol de cendra plana per sobre tot Europa! Però quan els vam agafar no ho sabíem, és clar. I finalment, com ens sol passar quan fem coses junts, tot ens sortirà bé.

No sé si mai havia passat la diada fora del país, però mira, aquest any no m'importa massa, gairebé millor estar lluny. M'agrada molt Sant Jordi, però de vegades no és una festa agraïda. I bé, qui pot resistir-se a una visita a Roma? Ja hi havia estat, però sempre havia volgut tornar-hi. Demà caminaré per Campo di Fiore, per Piazza Navona, el Colosseo, la Fontana... Roma és una ciutat espectacular, monumental. Però per visitar-la. Viure-hi ha de ser un desastre.

Aquí plou, suposo que a Barcelona també. Queda poc de dia, però us desitjo que hagueu passat i acabeu de passar una bona diada, i que tingueu totes moltes roses i tots plegats molts llibres per llegir. Els compartireu, no?

dimecres, 21 d’abril de 2010

Per una rosa

Divendres no seré per aquí, i avui he volgut tenir el detall de regalar roses a les meves companyes d'ala de l'empresa. No és el primer cop que ho faig i m'agrada fer-ho. A mi no em sembla per tant, però bé, és normal que apreciïn el detall. Naturalment, m'he guanyat uns quants petonets, que no està malament! Però m'ha impactat una companya que m'ha dit una frase que no m'esperava, i molt menys d'ella. Si m'ho hagués imaginat hagués pensat que ella es miraria la rosa amb cara de 'de què va aquest tio?', el seu posat és dur i distant, però m'ha vingut a veure a la meva cova i m'ha dit: 'tant de bo tots els homes fossin com tu' (en castellà).

Ostres, m'ha deixat de pedra. Vaja, que segurament no és per tant, però m'ha semblat que es conformava amb molt poca cosa per dir una frase, al meu entendre, tan gran. Em sorprèn que hi hagi gent que vegi tan desmesurat un present tan obvi com és rebre una rosa per Sant Jordi, m'indica que alguna cosa no va bé. O potser és perquè no tenia necessitat de regalar-li i era esperable que només en tinguessin les meves companyes més directes. Però o totes o cap, no?

No vull ni pensar què passaria si tots els homes fossin com jo. No aniríem gens bé, no. Per sort, no és així, i per sort, amb un n'hi ha prou i de sobres. Pobra noia, que poc conscient en dir-me això. Sembla que és molt fàcil fer feliç a la gent. Almenys a alguna gent.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Relats conjunts, Drac del Parc Güell


La seva història no tenia res de normal. Van conèixer-se sense saber com, i sense saber com un innocent cafè de tarda va acabar amb grans dosis d'alcohol i una nit de confessions en un bar que tancava tard. De seguida l'atracció es va fer patent, tot i que cap dels dos movia un dit per fer un pas endavant, gaudien massa de les seves trobades i dels seus jocs com per voler espatllar-ho traduint sentiments en paraules o fets.

Fins aquella tarda al Parc Güell. Davant del famós drac de Gaudí es van fer el primer petó, un petó amb gust de cel, inesperat, per sorpresa. En acabat, es van mirar divertits, com si hagués estat l'acte més normal del món. Van fer una bona passejada admirant l'arquitectura. Cap dels dos va intentar besar l'altre de nou, no va haver-hi més aproximacions. Però aquell petó es va gravar a foc en els seus interiors.

No es van veure durant uns dies. Ell lamentava aquell error que havia portat a la separació menys desitjada. Va encaminar els seus passos cap el Parc Güell, sense saber per què. La sorpresa va ser trobar-la allà, mirant distretament com brollava aigua de la boca del drac. Va abraçar-la per darrere i es van tornar a besar, aquest cop de manera més buscada, més profunda.

El temps passava i les trobades davant del drac es van succeir. Sense parlar-ho, es trobaven allà i deixaven fluir el seu amor. Però com totes les històries estranyes, com totes les històries que no tenen explicació, va tenir un final no menys estrany. Un dia ell li va proposar trobar-se allà el dia següent, els seus ulls no podien amagar el desig. Ella va intuir que aquells jocs, aquell amor inexplicable i aquella passió s'anaven a convertir en una altra cosa, en una relació racional, en un sentiment amb noms i cognoms. El dia següent no hi va anar, i a ell se li va trencar el cor. Ja no hi va tornar més. No es van veure mai més, cap dels dos va tornar a estar davant el drac del Parc Güell.


Aquesta és la meva aportació a la darrera proposta de Relats Conjunts.

dissabte, 17 d’abril de 2010

El cor

Una vegada li vaig regalar un cor. No, no era el meu, que ja li havia regalat abans. Era un cor antiestrès, no sabria dir-ne el material. M'agradava molt aquell cor, va ser tota una metàfora donar-lo. Sempre que anava a casa seva l'agafava amb les mans i fèiem algun comentari. Un dia vaig veure que el cor tenia una taca prou gran feta a bolígraf. Em va dir que hi havia volgut pintar no sé què, potser un cor més petit, però no se'n va sortir. El cor va quedar brut i malferit, ja no es va poder netejar aquella taca. I això sí que va esdevenir una metàfora com cal, un principi de final d'alguna cosa que va ser molt forta.

dijous, 15 d’abril de 2010

500

Hola, em presento, em dic XeXu, i aquest blog avui mostra el seu post número 500. I semblava que va ser ahir, eh? Que d'acord, que això no és una celebració ni és res, que no m'agrada celebrar res més que els aniversaris del blog. Però el número fa patxoca, això no es pot negar.

Però si avui destaco això és per una altra cosa. Al llarg de tot aquest temps he passat per totes les fases que se suposa que ha de passar un blogaire tipus: paranoia, crisis d'identitat, preocupació pels comentaris... totes i més. Però realment el que més m'ha preocupat és que molts cops he pensat que perdia l'essència del que va començar sent aquest blog. El blog és jo, i jo sóc el blog. Jo he canviat, i el blog s'ha adaptat a mi. No m'ha agradat mai tenir la impressió d'escriure de cara la galeria, vaig començar escrivint per mi, per la necessitat d'expressar-me, i això he mirat de seguir fent. Aquests dies m'he adonat que darrerament això ho he fet molt. Potser de vegades no ho sembla, però els escrits són molt personals i a mi em va molt bé poder-ho escriure, el cos m'ho demana. I si algun cop no s'entén, és que potser no es pot explicar tot en aquesta vida.

Estic content. Em segueix agradant aquest espai, és casa meva i me la sento més que mai. Hi aboco tot el que tinc, tot el que sóc. Vull mantenir sempre aquesta sensació. M'agrada poder dir això després de 500 posts.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Magners

A l'hora de sortir a prendre alguna cosa sempre he tingut problemes. No he estat mai massa cerveser, així que no sabia reaccionar massa a l'acte social de 'fer una birra'. Si és per la tarda, la tria és clara: cafè. El cafè també és un acte social. Però si anem ja a begudes alcohòliques, preferia el kalimotxo, però no es pot dir que tingui massa glamour. A força de socialitzacions he aconseguit passar de les tristíssimes clares ('xampú' a Tarragona) a mitjanes, i encara que tampoc en sóc un gran aficionat, ara sí que bec cervesa. Ara que, per beure, jo prendria Martini, només amb gel. Però la butxaca no em permet aquest nivell ni superiors (si és que vull alimentar-me i alimentar els meus gats).

El meu gran descobriment va ser la sidra irlandesa. L'asturiana no m'ha dit mai res ni li trobo la gràcia, però la sidra que prenen a les illes britàniques de seguida em va enganxar. Des que l'estiu passat vaig visitar aquelles terres, que sempre que en tinc l'oportunitat demano sidra, però no en tenen a tot arreu. Si hi ha sort, i sempre en establiments amb begudes d'importació, trobo Magners, i la veritat és que està més que bé. M'hi he acostumat i m'encanta. Hi ha altres opcions, però em quedo amb la Magners. Darrerament en prenc força sovint. I vosaltres? Què beveu?


dissabte, 10 d’abril de 2010

Aterratge

No és propi de mi deixar-me portar per les situacions sense mirar de controlar-les. Encara és menys propi no tocar de peus a terra. Quan això passa em sento molt desprotegit, i encara que de vegades val la pena, no sempre és així. No, mai valdrà la pena mirar de no ser qui sóc. Que no és el mateix que ser algú que no sóc. Llavors és quan un dia un peu et toca a terra, i l'altre s'hi diposita també. Et despertes d'una mena de somnolència i no acabes de saber com has arribat allà. Perdut i desorientat mires a banda i banda i no reconeixes res. Però saps que tens alguna cosa a dins que vols sortir, encara que no acabes de saber què és. Fins que surt i et mulla la cara, amb l'iniciador més absurd. És en aquest moment que saps que ha arribat el moment de caminar sobre pla. Et poses les sabates i surts de casa.

dimecres, 7 d’abril de 2010

Complicitat

Fa uns dies parlava d'escoltar la gent i de que això roba energia. No seria just no destacar una visió positiva d'aquest fet. Quan parles i escoltes una persona potser tens la sort de connectar-hi i que s'estableixi una cosa que trobo certament difícil de trobar: la complicitat. És probable que ja n'hagi parlat, però fa temps que sé que és una cosa molt important per mi. Val reconèixer que sóc molt asocial, de vegades, però que dono molta importància a les relacions personals, per això no em val qualsevol tipus de relació. Per motius que desconec, amb algunes persones es generen uns vincles que estan fora de tota explicació, però que per mi són essencials. L'entendre's amb algú sense paraules, amb un gest, amb una mirada o un somriure. Compartir bromes privades, converses en clau, fer-se comentaris que ningú més entén. Totes aquestes coses uneixen molt, et fan sentir com per sobre de tot, la connexió sobrepassa els límits de les altres relacions, les supera. I això fa sentir bé, a mi em fa sentir bé. I en especial li dono importància en les relacions de parella, però no només. La complicitat és una cosa que, quan la trobes, no s'hauria de perdre mai, no t'has de deixar perdre una persona amb qui en tens. Amb qui no arribo a vinclar-me em costa molt evolucionar. En canvi, amb un còmplice tot és fàcil i planer i em porta a un altre pla.

dilluns, 5 d’abril de 2010

Execució

Hi havia pensat moltes vegades, ja feia temps que sabia que el dia arribaria. Però no va ser fins la darrera nit que en va prendre consciència finalment. Algun mecanisme de la ment l'havia mantingut serè i despreocupat; ara tot allò no valia. No tenia por, tenia molt assumit que el final arribava. Però un nerviosisme creixent el neguitejava. Va demanar una cigarreta al carceller que no l'hi podia negar, i la va fumar amb posat greu i reflexiu. Tenia el cap en blanc, però. En blanc o en un lloc indeterminat. El moment havia arribat, i ja no li quedava res per fer. No passaria com a les pel·lícules, ningú trucaria a darrera hora per donar-li el perdó. No hi havia cap possibilitat i, per tant, tampoc no hi havia cap motiu de preocupació. Va fer unes quantes voltes per la cel·la, i va obrir el llibre masegat que llegia. El va haver de deixar instants després en veure que no podia concentrar-se en la lectura.

Pensava que aquella nit no podria dormir, però no va ser així. Li va costar una mica aclucar els ulls, però va caure en un son lleuger que li va permetre dormir d'una tirada. Va ser un son d'acceptació. El dia es despertava entre boires que aviat entrarien en el seu cap. Va prendre-s'ho amb tota la parsimònia quan el van venir a buscar, esgarrapant uns minuts al destí. Ni tant sols van lligar-li les mans a l'esquena. Caminava flanquejat per dos homes molt fornits, sota l'atenta mirada d'una munió de persones rere les reixes. En aquell moment es va sentir molt sol.   

dijous, 1 d’abril de 2010

Rollercoaster

Surto a córrer una estona i el vent i els núvols m'amenacen. Mentre suo i em canso vaig desgranant el fil dels meus pensaments i el cap em marxa lluny. Penso en els meus dies i en muntanyes russes. Així me'ls sento, pujant, baixant i fent giragonses. I com tota muntanya russa, sempre acaben a baix. Penso també en que hi ha una altra manera de definir el meu comportament: bipolaritat. I no pot ser bo passar, en un mateix dia, i cadascun dels dies, per totes les fases possibles, com una lluna que compleix el seu cicle sencer en una hora, i torna a començar. Penso que no pot durar massa, això. Aixeco la vista i tinc la impressió que sé cap on estic corrent. Però millor no enganyar-se. Me'n torno pensant que encara podria córrer més, però amb mails i posts al cap. Almenys el temps m'ha respectat.

De vegades escolto música millor i tot.