dimarts, 30 de març de 2010

Milindri

Llengua materna: català. Primària en una escola de tendències catalanistes i laica. A l'institut parlava en català fins i tot a les classes de castellà. Des de sempre seguidor del rock en català. Casteller. Intent de voluntari per la llengua. Votant de partits de tendència independentista. Blog en català i seguidor només de blogs en català.

I avui he de confessar que darrerament estic escoltant una música que no és gens pròpia de mi. Ni de mi ni dels meus amics. He dit que ells també són catalans federats? Doncs resulta que a arrel dels antres que visitem el cap de setmana, m'he aficionat a sentir grans artistes com Melendi, Huecco, o fins i tot Estopa, encara que menys. I altres coses per l'estil. Em sembla preocupant, però si deixes de banda els ritmes, que poden no agradar, i la llengua, que pot agradar encara menys, les lletres estan força bé i se'n poden treure fragments ben macos. Alguna cosa dolenta havia de tenir, no? Alguna cosa més dolenta, volia dir...

Us deixo unes mostres de les que més cantem, perquè pugueu jutjar.

 


Aprofito per acomiadar-me de tots els que ja no tornareu a passar per aquí després d'aquesta confessió.

diumenge, 28 de març de 2010

Embornal

Sembla ser que sóc una persona que genera confiança. Tot i la mala llet que trec sovint, força persones han vist que els va bé parlar amb mi, que s'hi poden recolzar i troben consol o consell en les converses que tenim. No cal dir que és una cosa que m'omple d'orgull, que em busquin per sincerar-se, que m'expliquin coses que no explicarien a altres del mateix entorn. Perquè a més sóc una tomba, això no cal dir-ho. Em fa sentir bé ser útil a la gent que em cau bé, no em sento gens incòmode actuant com a referència.

Ara bé, els darrers temps he experimentat unes sensacions estranyes després d'algunes converses amb gent que no es troba massa bé. S'ha ajuntat una temporada que molts tenen coses per explicar i m'agrada seguir sent-hi. Quan parlem, miro de no parlar mai de la pròpia experiència ni de girar la truita per explicar coses jo també. La meva voluntat és posar-me a la pell de l'altre i mirar de parlar-li des del seu punt de vista, centrar-me en ell i no en mi. No sempre és possible, però ho intento. El cas és que em suposa un gran esforç i sovint quedo esgotat. Després de sentir un 'moltes gràcies, m'ha anat molt bé parlar amb tu', sento com si la meva barreta d'energia baixés, com si em buidés. Em sembla com si absorbís els mals rotllos i me'ls quedés jo a dintre, tot el bé que pugui fer em reverteix i torna contra mi.

No m'agrada que em passi. No vull deixar ningú de banda, però potser no estic en el millor moment per assumir aquestes responsabilitats, per carregar-me a l'esquena tot el pes dels altres. Quina ràbia m'ha fet sempre que em fallin les forces.

divendres, 26 de març de 2010

Buscant la tècnica

Aquests dies he estat buscant la tècnica per trobar la felicitat, però no me n'he acabat de sortir. I no creieu, no he estat tan lluny, o almenys això m'ha semblat. Tanmateix, no sembla que hagi de ser fàcil descobrir un camí segur per trobar-la , o encertar-ne la fórmula; potser no existeix. Ara no em sento massa bé, evidentment no es comença una tasca si no es pensa que hi ha possibilitat d'èxit, encara que com a científic que sóc, estic familiaritzat amb el fracàs. No em queda altre remei que aturar aquesta cerca i dedicar-me a altres qüestions més sensates. Alguns temes metafísics no estan al meu abast.

dimecres, 24 de març de 2010

Reflexió dels 3 anys

Quan no era més que un marrec en aquest món blogaire que tant m'agrada, veia com alguns blogs que m'encantaven feien anys, i els tenia un gran respecte. Sempre havia considerat que els blogs que feien tres anys era com si arribessin a la maduresa, a la majoria d'edat. No sé per què m'ho semblava, segurament perquè ho veia molt lluny, i perquè a internet 3 anys són una eternitat.

El meu blog ja té tres anys i aviat tindrà 500 posts, i no és que pensés que no hi arribaria, però se'm fa estrany. Molts dels blogs que hi havia quan vaig començar encara continuen, tot i que alguns altres no, és clar. Però que continuïn fa que segueixin tenint més temps i més experiència que jo, i ara tenir tres anys no em sembla res de l'altre món, no em sento com si fos major d'edat, o com si el meu blog fos més madur. Com sempre, tot és relatiu i depèn del cantó que es miri. El que no sé és si he canviat la meva manera d'escriure, els meus temes. M'ha semblat que tot era molt fluid, que no canviava la meva essència, però suposo que sí que hi deu haver diferències amb el principi.

Sigui com vulgui, només tinc ganes de tirar endavant, de seguir fent camí cap allà on em porti el blog. Sigui major d'edat o no, escriure un post sempre és com ser un nen amb sabates noves. 

diumenge, 21 de març de 2010

3 és un número màgic

Havia quedat per primer cop amb tots els integrants passats i presents de c@ts per celebrar que el projecte tira endavant. Per fi ens reuniríem, fora de la pantalla, en Jordi Casanovas, la Boira, la Carme Rosanas, l'Escalivada, la iruNa, en Vier, la Núr, l'Estrip i jo. Vaig sortir amb temps per donar un volt pel centre i comprar algun llibre abans, i va i en sortir de casa despistat i gairebé ensopego amb la Goculta, que em va dir que anava a veure l'E-lecta. Recuperat de l'ensurt, vaig fer camí cap a l'estació. Vaig creuar-me amb el Veí, la Joana i la Violette que feien un passeig, però em vaig estalviar preguntar-los d'on venien, o cap on anaven... Amb qui sí que em vaig aturar va ser amb la Karme, per donar-li una gran abraçada.

A l'andana vaig veure la Mireia llegint, però semblava concentrada i no li vaig dir res. Però en entrar al vagó, caram quina casualitat, em van saludar la Caterina i en Xitus que anaven de visita el centre. Tafaners com som, ens vam posar una mica al dia. Ella em comentava que havia conegut l'Angle i la El tacte de les paraules a ses Illes feia poc, i ell va dir algunes cosetes de la Maria, la Nits i la Marta. Que espavilat que és el noi!

Ens vam acomiadar amb promesa de quedar un altre dia. Però se m'acumulava la feina! Per seguir amb la ratxa, a la mateixa estació on baixava va i em trobo en Sànset i la Utnoa que em van dir que em passés algun dia a fer un cafè amb ells. També em van dir que minuts abans havien vist la Luthien, els semblava molta casualitat. Però si sabessin les que portava jo...  I encara, a les escales, em creuo la NeoPoeta i la Xènia xerrant tan animadament que crec que no em van ni veure. Però el que ja va ser massa va ser posar un peu al carrer i veure una imatge impactant: el Mossèn darrere l'Adbega mirant-la amb cara lasciva, però se'ls va creuar la Menxu i ell es va girar per perseguir-la a ella. Quin home!

Vaig anar cap el tramvia, i vaig arribar just. A la cabina em va saludar en Met aixecant la mà. Més casualitats. Però no podia ser d'altra manera, busco seient i em trobo en Dan, en Carquinyol, l'Alepsi i la Laia que van al museu de la ciència a una nova exposició que fan. Com que els vaig veure molt emocionats parlant del tema, vaig buscar un altre seient i vaig acabar al costat del Pd40. Li vaig preguntar per Ònix, però sembla que no en sabia res. També vam parlar de Relats Conjunts i alguns participants que fa temps que no se'ls veu, com la Nymnia, el Cesc o la Plugim constant. Ell va baixar un parell d'estacions abans que jo, però encara vaig ser a temps de veure pujar a la següent en Sergi P. Rovira amb l'Avi Gres discutint acaloradament. Quan per fi vaig baixar em vaig fixar que al final de tot, i d'esquenes a on jo era, hi havia en Victor Pàmies apuntant coses en una llibreta com un boig. Normal que no ens haguéssim vist.

Ara només em quedava agafar un bus i ja hauria arribat. Em va passar en Joan corrent pel costat i em va saludar amb la mà, però no volia tallar-li el ritme. Ja m'estava preguntant qui em trobaria al bus, i la intuïció no em va fallar. L'AnnaTarambana, en Zinc, la Reusenca i la Pluja em van rebre amb un 'hombreeeee!'. Em vaig sorprendre de veure'ls plegats. Em van comentar que aquell dia hi havia concert del Puji, però que anaven a prendre una cervesa abans. Com que teníem una estona, la Tarambana em va explicar què sabia de la Tirai i la Musa, i amb en Zinc també vam comentar com n'estan de volats l'Ararat i en Yeral.

Un cop vaig deixar enrere el bus, vaig anar cap a l'FNAC, encara tenia temps. De camí em trobo en McAbeu. El tio anava desesperat perquè se li acaba el llibre d'enigmes i n'ha de trobar un altre corrent. Vam parlar de la necessitat de trencar les cames al Captaire, ja que encerta massa endevinalles, però no és l'únic; massa feina. De seguida em vaig adonar de que hi devia haver alguna mena de concurs de fotografia per allà al centre, a no massa distància els uns dels altres vaig veure en Barbollaire, la Déjà, la Cris, l'Atzucac i la Petita Criatura amb les seves màquines a les mans, buscant la millor imatge. Qualsevol els distreu! Ah, però no eren els únics, n'hi havia una amb la càmera a la mà, però que amb tota la calma la feia petar tranquil·lament amb una parella, no semblava que tingui pressa per guanyar cap premi. Era l'Elur que parlava amb els d'Otis. Segur que estaven parlant de gats, però no tenia temps d'afegir-me a la conversa. I mira quines ironies, ells parlant de gats i en un banc de més enllà el Gatot que seia al costat de la Iruna, ves per on.

Ja a dintre la llibreria, en Mac va fer la seva i jo em vaig témer el pitjor, allò és com un santuari per blogaires! I no m'equivocava. La primera que vaig veure era la Kweilan, que portava una estona allà i ja havia llegit tres llibres. Però també hi vaig veure la Manuscrits que prenia notes en una llibreteta, la Cèlia a la secció de poesia i la Susanna a auto-ajuda. Venia a tornar 'El món groc' que no li havia agradat. La Montse estava una mica més enllà, a la secció de manualitats. L'Eli i en Garbi24 es miraven guies de viatges, no sé si es coneixen entre ells, però no tenia ganes de fer presentacions. I a la secció de filosofia hi havia muntat un festival, pel que semblava. L'Elvira, en Joanfer i la Tals discutien sobre Schopenhauer. Era temptador, però per mi no eren hores per aquests temes. La Bruixoleta també era per allà, però em sembla que també passava. Ara que, per festivals, el que hi tenien al fòrum. Alerta: la Mercè Climent estava presentant un llibre, ni més ni menys que el 365 contes de la Bajoqueta, i al costat d'ella seien en Tibau i en Deric que apadrinaven la criatura. Una cosa mai vista!

Massa emocions, tu. Me'n vaig anar sense llibre i gairebé marejat. Alguns dels companys ja m'esperaven al Zurich, i d'altres havien d'arribar. Allà mateix en Ferran esperava la rits que havien quedat per fer un cafè. Li vaig preguntar per la Clídice, però ell em va girar la truita parlant-me de no sé quines consultes. Sembla que l'Albert B. i R. i en Babunski en volen muntar una a la catosfera. Com que no tenia ganes de discutir, el vaig deixar allà i vaig tornar amb els altres. Vaig veure a l'Eulàlia fent una foto a un cartell curiós, i la Myself i la LLuNa entrant al Zara de l'altre cantó del carrer. Mentre esperàvem, comentàvem amb en Casanovas que fa temps que no se sap res de la Ballerina de Plom, de l'Ànima Alada, de la _NuNs_ o d'en Clint. La Núr va ficar cullerada dient que ella lamenta més l'absència de la Instints.

Quan ja hi érem tots, vam buscar un lloc per prendre alguna cosa. Amb el dia que portava ja sabia que em trobaria algú arreu on anés. Però allò ja era massa. En passar per una terrasseta ens trobem en Jordi 'banyera' Casanovas (amb l'Alba), l'Àlex, l'Òscar (i senyora) i l'Assumpta (acompanyada d'en Josep Lluís i la Mercè) fent-la petar i rient a cor què vols. Però era normal. El Barça s'ha classificat per quarts de la Champions, cal començar a parlar de la promesa que compliran si tornem a guanyar el títol. Proposaven un munt d'animalades, però és que l'ocasió s'ho val. Els vam deixar allà, perquè si no ens hi hauríem quedat. Vam provar sort en una xocolateria, però no hi havia lloc. Dins, la Fada, la Nimue i la Rita degustaven unes xocolates desfetes i unes magdalenes que tenien molt bona pinta. Vaig endevinar que se les havien portat de casa, això sí.

Finalment, vam trobar taula en un lloc apartat. Al fons vaig veure l'-assumpta-, l'Agnès Setrill i la Zel fent un cafè. És que no hi ha cap lloc lliure de blogaires? En seure vaig mirar un diari que hi havia sobre la taula; contenia una vinyeta de l'Avi, com no. Sobre el que vam parlar al voltant de c@ts no es pot explicar res, que després tot se sap. Però sí que diré que amb la Carme vam comentar que no se sabia massa res de l'Anna ni de la Guspira, i també que el nivell de Personatges Itinerants és molt alt aquest any. I mentre érem allà, un parell de casos curiosos. A la tele del local hi vaig veure uns dibuixos que em resultaven familiars, i entre tots vam adonar-nos que eren de l'Àlex del Tentacle. I a més, quan ja portàvem una estona allà, van entrar en Ma-Poc i en P-CFACSBC2V i es van posar a la taula del costat a fer unes partides de boggle.

Va ser un dia molt intens, no m'ho hagués pensat mai. Encara després d'acomiadar-nos amb els  c@ts em vaig trobar la Menta passejant una gosseta blanca, la Nana, i uns minuts més tard  la Núria Aupí jugant amb una llibreta digital acabada de comprar.  De camí a casa vaig trobar-me l'aina i vam tenir una agradable conversa sobre la vellesa i la bellesa dels blogs.


Avui és el tercer aniversari del Bona nit i tapa't, i estic molt content de poder-lo celebrar amb tots vosaltres. Com cada any, us vull agrair la vostra dedicació a aquest espai, el vostre suport, les vostres reflexions i tot el que hi vesseu, que no és poc. Com que vosaltres sou, en definitiva, l'alegria d'aquest lloc, la celebració us pertany també, i us he volgut escriure un text per recordar a cadascun de vosaltres. Si m'he deixat algú, em sap molt greu, té dret a reclamar i a queixar-se. Moltes gràcies a tots per ser-hi i acompanyar-me en aquest camí. La meva vida ja no s'explica sense vosaltres.

Ah, i com ja vaig fer l'any passat, perquè veieu com n'estic de malalt us adjunto unes quantes fotografies recollides durant aquest temps. És que esteu per tot arreu!


















Fotografia cedida per l'Assumpta

dijous, 18 de març de 2010

No hi ha res etern

En els últims temps, almenys tres parelles de mitjà o llarg recorregut del meu entorn passen per punts crítics i és probable que es trenquin. Sortosament, no es tracta de ningú que sigui realment proper a mi, però és allò de que quan veus les barbes del veí tallades... Els motius són diversos i diferents, però això em fa pensar, un cop més, en la poca paciència, o en la facilitat que hi ha avui en dia per acabar una història i en començar-ne una altra. Està clar que ningú vol estar sol, però allò de lligar-se a una única persona de per vida ja no es porta. Per alguns es desitjable, però no s'aconsegueix. Per altres, directament ja no és buscat. Per d'altres és impensable, ja no tenen aquest concepte al cap. I sé que hi ha exemples del contrari, parelles que duren i que s'estimen fins el final, però sembla que això cada cop és més extraordinari. Potser és que abans les parelles simplement duraven, però això d'estimar-se s'acabava tan aviat com passa ara. La diferència és que ara, en cansar-nos, tenim un munt d'olletes per anar tastant. No negaré que m'entristeix, serà que sóc un romàntic, un tradicional, un carca... es pot dir de moltes maneres. La vida m'està convencent de que no hi ha res etern, i que més val no plantejar-s'ho. Ara, que no m'ho plantegi no vol dir que no ho segueixi volent.

dilluns, 15 de març de 2010

Relats conjunts, El xa Khursau jura lleialtat a Baber


Poc s'ho esperava en Baber. Ell que havia combatut a mitja Àsia amb mà ferma i compassiva a la vegada. Ell que apilava els cranis dels vençuts en forma de piràmide, però que alhora no permetia el pillatge entre els seus soldats. Ell que tant havia contribuït a la l'expansió de l'imperi i de la cultura perses. Poc s'ho esperava que aquell calorós matí el xa Khusrau, en plena cerimònia de vassallatge, li havia preparat una trampa. Entre la multitud aplegada s'amagava un assassí a sou que tenia molt clares les seves ordres. L'envejós xa no podia acceptar la grandesa de Baber. Però l'enveja és la pitjor de les conselleres. El Tigre vendria molt cara la seva pell.


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts. Ja heu participat? Animeu-vos-hi! 

dissabte, 13 de març de 2010

17 anys són molts

Aviat es compliran 7 anys de la meva entrada a la colla on he fet castells de manera seriosa i exigent. Aquesta data coincidirà a la mateixa diada i en el mateix escenari on el meu amic i jo ens vam estrenar després de deixar la nostra anterior colla (per defunció de la mateixa). De vegades les diades canvien de plaça ja que el poble o el barri en tenen més d'una que pot acollir l'esdeveniment. I no sempre van les mateixes colles a les diades, és clar. Però aquest any serà com ara fa 7 anys, a excepció dels castells que s'hi portaran. La cosa ha canviat a pitjor des de llavors.

Animats per l'efemèride, hem decidit deixar-nos caure pel local d'assaig per entrenar una mica abans d'assistir a la diada en qüestió. Ja fa temps vaig dir que em declarava retirat dels castells, i la veritat és que no les tinc totes. No és que hagi de fer res, ja hi ha gent en el lloc que jo vaig deixar, però ni l'espatlla ni els genolls no m'han millorat massa després de deixar l'activitat. Però aquest no és el pitjor dels mals. No vaig sentir gairebé res quan vaig arribar al lloc i vaig veure la mateixa (poca) gent, els mateixos problemes i els mateixos defectes de sempre. No, no em vaig animar.

Alguna gent em va parlar, miraven de fer-me reconsiderar la decisió. Em van prometre fer-me proves, retornar-me la posició si estava bé, però res no m'acabava de fer el pes. Agraeixo el gest, però ahir més que mai notava que ja ha passat el meu moment. 17 anys fent castells no són pocs. I això que el que més em va parlar en porta 30! No ho sé. Mirarem d'anar-hi fins a l'actuació. Després ja es veurà. He descobert que s'està molt bé sense hipotecar els caps de setmana als castells.

dimecres, 10 de març de 2010

Cadenes

Amb el record recent de la gent que es va quedar clavada a la neu, penso en altres maneres de quedar-se clavat, estancat, aïllat. Penso en unes cadenes imaginàries, amb una bola immensa lligada al peu a través d'un grilló. La sensació de llibertat en estendre els braços i deixar que la neu et vingui a trobar és efímera. La llibertat és un concepte del qual només en recordo el nom. I no obstant, m'aferro als barrots de la meva pròpia cel·la mentre em dic a mi mateix que no m'aniria malament tenir un entrepà amb una llima dins. Estar pres no ha sigut mai una cosa bona. Però per ser sincer amb mi mateix, he de reconèixer que si no m'he escapat és perquè no he volgut. Volgut, pogut, volgut, pogut. De vegades les confonc. Crec fermament que el primer pas per aconseguir una cosa és voler-la. Així que simplement, pot ser que no vulgui ser lliure. Potser necessito les cadenes. 

dilluns, 8 de març de 2010

Neu


Avui en sortir de casa he agafat la jaqueta per casualitat. Sort. Poc ens ho podíem esperar que cauria una nevada així. Però l'he vist des de la barrera. Ha estat un dia de feina molt dur, no he parat ni un moment. Tot el dia tancat en una sala sense finestres. Només un ull de bou que dóna al passadís, i a través d'aquest, gràcies a les portes de vidre de l'altra sala, rere les vidrieres vèiem caure la neu com mai havíem vist, almenys per aquestes latituds. Que lluny estava la neu, i quanta feina per fer. Tot el dia mirant-la, tot el dia amb el continu degotar de flocs per totes les vidrieres de l'edifici. Però tan lluny alhora. Quan per fi he sortit al carrer, he estès els braços i m'he quedat uns instants entomant flocs, sentint el fred; sentint-me lliure. M'han despertat del meu somni amb una dosi de pragmatisme. Se m'han congelat la cara i les mans abans d'entrar al metro. No m'ha desagradat. Feia fred, i després, encara més fred.

divendres, 5 de març de 2010

'Ets com un germà'

Una cosa que ens molesta força als homes és que les dones ens diguin coses com 'ets com un germà'. És gairebé tan agradable com que et diguin 't'estimo molt, però com a amic'. He arribat a enfadar-me molt per comentaris d'aquest estil, fins i tot encara que no tingués un interès real en la noia. 'Som germans' està molt bé per dir que ens uneix una forta amistat, però quan és l'equivalent a 'com vols que tingui cap mena d'interès per tu', no fa gràcia. S'entén que la 'mena d'interès' és sexual, vull dir atracció, morbo...

El que passa és que això ens passa a un perfil determinat d'home, aquests homes que van de bona fe, que escoltem, que mirem de tenir cura de les coses i les persones, que ens agrada dir coses agradables... en definitiva, que mirem d'establir contacte per la via del diàleg, del coneixement de la persona, de mantenir una relació cada cop més propera. Deu ser que hi ha unes lleis que desconeixem que ens converteixen en poc atractius. I si a sobre el físic no acompanya... millor deixem-ho. 

És curiós veure com, en canvi, un altre perfil d'home mereix l'interès de moltes dones, aquell que va al que va i que no es preocupa de massa res més. Intencions clares, i guiats per criteris que no són els meus, està clar. De vegades penso que a les dones els atrauen aquesta mena d'homes perquè saben que les acabaran fent patir, i tindran un motiu per queixar-se. Sembla que els homes bons, fidels i disposats a estimar tota la vida no interessen.

No es pot generalitzar, naturalment. Per sort conec alguns casos que no són com els que explico. Però aquestes ja estan agafades. Han trobat un home bo, fidel, i disposat a estimar-les tota la vida. I sembla que els agrada, tu.

dimecres, 3 de març de 2010

Una altra

Quan vaig entrar a la universitat sortia amb una noieta del poble, encara que començava a pensar que no arribaríem massa lluny. No vam trigar a partir peres i a la facultat vaig conèixer moltes noies. Amb una d'elles de seguida vam congeniar i ens portàvem molt bé, tot i que no hi havia res entre nosaltres (ja he dit que jo mantenia una relació!), però segurament els altres companys ho pensaven. Relacionat amb el tema de parlar sense saber de fa dos posts, m'ha vingut una anècdota al cap.

Un dia uns quants companys i jo estàvem passant l'estona en un banc de fora de la biblioteca. Era per la tarda i vaig comentar que aquell dia em vindria a buscar la meva xicota del poble. La noia del meu costat, amb la cara d'angelet caigut del cel, pura innocència, em va preguntar: 'ah, tens una altra nòvia!?'. Evidentment es referia a la nostra companya de classe com a la meva 'primera nòvia' i en aquell moment vaig veure que corrien rumors sobre nosaltres. Vaig riure i li vaig aclarir la situació, però aquella frase tan expressiva seva se'm va quedar gravada.

Temps després, i amb aquella relació acabada, vaig donar autenticitat als rumors, ho he de reconèixer. Però el més curiós del cas és que aquella noieta innocent, la que m'havia fet la pregunta, es convertiria en el futur en una de les persones més importants de la meva vida, amb la que vaig compartir més anys. El seu nom podria formar part tranquil·lament de la llista del post anterior.