diumenge, 31 de gener de 2010

Comença amb nosaltres

Els catalanets som una espècie estranya. Demà hi ha vaga en molts cinemes perquè no volen projectar el 50% de les pel·lícules en català. Molts ens posem les mans al cap, jo inclòs. Quan ens toquen la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat, ens posem frenètics. Però aparentment, fins que no intenten clavar-nos garrotades, a la majoria ens fa molta mandra aixecar el cul del sofà i protestar.

He quedat profundament decebut pel que fa a l'actitud d'aquests cinemes, i aplaudeixo totes les iniciatives i boicots que s'han ideat per demostrar que volem cinema en català. Però fins ara, no crec que a molts de nosaltres se'ns hagués acudit plantar-nos davant la taquilla del cinema i, en comprar les entrades, preguntar: 'feu sessió en català? No? Llàstima'. Si mai hem mostrat cap interès davant el gran greuge que pateixen les sales de cinema del país, és difícil que ara les protestes tinguin credibilitat. Quants ens hem desplaçat a un cinema llunyà, que no és el de sota casa, per veure la sessió en català d'una pel·lícula? Jo ho he fet, però ara per ara sóc tan poc habitual als cinemes que no té cap mèrit.

El meu camp de batalla són les llibreries. Totes i cadascuna de les vegades que compro un llibre pregunto si el tenen en català, si no és que l'he trobat ja en aquesta llengua. Quan em diuen que no, la meva expressió és de decepció, i és ben sincera. La darrera vegada fins i tot vaig comentar, ofès, que després de 13 edicions en castellà ja el podrien haver traduït! La dependenta no en tenia cap culpa, és clar.

Serveix d'alguna cosa això? Ho dubto. Però no podem esperar a que decideixin no traduir cap més llibre al català. Demanem la versió en català de totes les coses que comprem. Si no fem el primer pas, si no hi ha demanda, com podem esperar que els que posen la pasta decideixin fer la despesa? Si no hi ha mercat, a tothom tant se li en fot! Això, com tantes altres coses, comença amb nosaltres. Esperem que no sigui tard pels cinemes. Però ens hauríem d'haver despertat abans. 

divendres, 29 de gener de 2010

Hannibal a P3

Ves quines coses recorda de vegades la nostra ment! Avui m'ha vingut una maldat al cap i he recordat que no era la primera vegada que la feia. Quan parlava del VIH, a principis del desembre passat, ja vaig comentar que havia treballat en un laboratori d'alta seguretat que anomenen P3 (sí, com els pàrvuls, però és un altre rotllo). Allà tothom segueix les mesures de seguretat pertinents, t'has de protegir molt bé. Però com en tot, quan t'hi acostumes li perds una mica la por, cosa que no vol dir que descuidis els protocols. Però dintre es treballa amb música, hi ha bon ambient, aprens a no moure't amb pànic i t'ho acabes passant bé.

Un dia el meu amic GG estava treballant molt concentrat en una de les campanes d'extracció on es treballa en esterilitat, en un experiment que requeria la seva atenció. No se'm va acudir altra cosa que acostar-me silenciosament per darrere i deixar-li anar a cau d'orella: "estoy pensando seriamente en comerme a su esposa", frase de la pel·lícula Hannibal que de ben segur coneixereu. Per poc no fem una desgràcia, ja que es va endur un bon ensurt. Però per sort no va passar res, va quedar en anècdota. Si és que tinc una espurna...

dimarts, 26 de gener de 2010

Màscares

El post d'ahir de l'Elur tenia molts elements interessants. Barrejava passat i present i introduïa algunes reflexions que no puc deixar escapar. Agafant només un bocí del que ella escriu començo a donar voltes al cap, i a mi m'agrada que em facin pensar. Parla de màscares, de posats que adoptem que fan que altra gent ens vegi de manera diferent. Però fins quan duren aquestes màscares, no se'ns veuria una mica el llautó? No sempre podem aparentar, però les persones conserven una opinió de nosaltres, i és que potser veuen coses que nosaltres no veiem, potser és una de les nostres vessants, que en tenim moltes, que nosaltres no potenciem perquè no ens interessen, però els altres veuen en nosaltres. Potser cadascuna de les nostres cares pot actuar en circumstàncies diferents, fins i tot aquelles que no creiem tenir, però els altres saben que tenim. Tots hem canviat molt des que érem petits. Hem passat per moltes fases, i en cadascuna haurà predominat algun dels nostres jos.

Però mentre divago també derivo. Sí que és cert que hi ha gent que porten màscara, i no tots ho fan a fi de bé. Però, i aquí als blogs? Els blogs són una màscara per ells mateixos. Amaguen el que no volem mostrar, i deixen veure només les nostres millors cares. Alguns decidim mostrar, de vegades, aquelles parts reals que es poden obviar, però llavors no se'ns creuen. Per què si dic que tinc mala llet la resposta és: 'no serà per tant'? 

Què s'amaga rere cadascun de nosaltres? Tot és tan maco sempre, tots som tan bona gent... Ens mostrem com som, com pensem que som o només una part de com som? No hauria de pensar en aquestes coses, però no ho puc evitar. Tots tenim un motiu, o diversos, per haver-nos posat aquesta màscara que es diu blog, encara que potser no el coneguem.

dissabte, 23 de gener de 2010

Rituals lectors

En Ma-Poc ens ha ofert aquests dies, després de provar-lo, la seva opinió sobre el seu llibre electrònic. Era un post anunciat que jo esperava, perquè m'interessa saber com serà l'evolució dels llibres. Dit per un lector com ell em tranquil·litza que aquests aparells siguin una bona alternativa, sobretot d'espai, als llibres habituals, i que no es noti diferència a l'hora de llegir. De totes maneres, he de dir que sóc un ferm defensor del format tradicional , tot i que no em tanco a les noves tecnologies.

Per començar, m'agrada estar envoltat de llibres. Des d'on escric tinc llibres a dreta i al darrere. M'agrada veure'ls, m'agrada sentir la seva abraçada al meu voltant. Una de les lleixes és la que conté els llibres pendents. Actualment està plena a vessar. Quan acabo un llibre m'agrada buscar-li localització entre tots els altres, per relació de temàtica o semblances, i agafar el següent fent el traspàs del punt de manera solemne.

Ja he dit més d'un cop que sempre porto un llibre amb mi i que m'encanta llegir al transport públic. També he desenvolupat la capacitat de llegir caminant, però només ho faig per zones segures i que conec molt bé, els camins de rutina. Poc després de començar una nova obra, vaig a mirar quantes pàgines té exactament, i em faig una idea de quan trigaré a acabar-lo. Si és molt llarg potser em munto un programa de lectura (tantes pàgines al dia) perquè no se'm faci etern i poder començar aviat el següent. La manera com deixo el punt em diu per on vaig, si mira a una pàgina o l'altra, o si està del dret o cap per avall, dividint així el llibre obert en quatre parts. I també tinc una mena de tic que em surt quan vaig avançant. Passo el polze de la mà esquerra per sobre de les pàgines ja llegides, de manera que cada cop n'hi ha més i el dit passa per sobre de més pàgines. És una manera de veure que vaig endavant, i de palpar tot el que queda enrere.

Molts 'rituals', i segur que me'n deixo. Amb un llibre electrònic totes aquestes coses no les podria fer. Sóc estrany o també teniu peculiaritats quan llegiu un llibre?

dimecres, 20 de gener de 2010

Ryanair

Encara no recuperat de les despeses del mes de gener, ja somnies en les vacances. T'agradaria fer un viatget, anar a algun lloc, però estàs pelat. Distretament obres la plana web de Ryanair, que sempre tenen vols barats. No tens res pensat, només tafaneges. I llavors, oh miracle!, vols a 10€ a l'anada i a la tornada, sense taxes! Compra, compra ja!

Un cop comences el procés veus que efectivament no hi ha taxes, però que et cobraran 5 € per vol per portar una bossa de mà. Millor que facturar que te'n clavarien 30! I no et passis del pes, eh? Bé, ho pots assumir. Continuem. Després de dues hores de posar dades, mirant totes les caselles i caselletes perquè no et cobrin coses que no vols, fins i tot per un sms que t'envien ells però pagues tu, arribes finalment a la forma de pagament del bitllet. Uf, ja gairebé està; respires. Però en triar tipus de targeta et cobrem 5€ més per vol. Tries un altre tipus de targeta, però per totes és igual. Et cobraran 10€ més. I sí, encara ho pots assumir, però el bitllet ja t'ha valgut el doble del que t'havien anunciat. I suma-li l'import de l'autobús que et porta a l'aeroport, que barat no seria.

Ara a Ryanair diuen que cobraran per anar al lavabo. No en tenen prou en fer-te viatjar en seients minúsculs i amuntegats. També han proposat que els passatgers puguin anar de peu, per portar més gent. D'acord que són una low cost, però s'estan passant. Aviat no es podrà pujar res a la cabina, ni la pròpia roba, que pesa. Això sí, si puges despullat segur que et cobren per escàndol públic. Si somrius dos cops a l'hostessa has de pagar, només tens dret a un somriure. Qui sap, potser aviat les armilles salvavides també seran de pagament, i les mascaretes d'oxigen. O potser et cobraran si l'avió surt a l'hora (cosa que passa poc). I un peatge just a peu d'escala quan arribes a destinació? O pagar perquè el pilot deixi de cantar ranxeres pel micro? Tot arribarà.

Ja podrien cobrar-te directament i deixar de marejar la perdiu. Igualment són els més barats. I es nota. Viatja amb Ryanair: tot és possible.

diumenge, 17 de gener de 2010

Persones paret

Darrerament estic tenint converses molt interessants, les persones sempre em sorprenen. M'encanten les discussions, debatre, defensar les meves postures amb bons arguments; en gaudeixo. Però també m'agrada tenir converses més privades, aquelles en que confesses coses o te les confessen. Es genera molta confiança i una mena de vincle que es manté. Això, és clar, quan els dos contertulians saben fer-ho.

Aquesta necessitat de parlar i que t'escoltin m'ha fet descobrir algunes coses. De vegades ens preguntem per què ens portem tan bé amb unes persones i els anomenem amics, i en canvi a altres no acabem d'apropar-nos-hi mai. És una qüestió de feeling, però amb això no tenim cap explicació massa clara. He vist que, en el meu cas, és molt important que m'escoltin quan tinc la necessitat de parlar. Em costa molt tenir confiança amb algú que li comences a explicar una cosa que t'afligeix, i no només no sap escoltar-te, sinó que et comença a explicar coses que li passen a ell o ella. Si té la necessitat de parlar, que no pateixi que jo l'escoltaré, però no quan sóc jo el que m'estic obrint.

La cosa s'agreuja quan et trobes persones que tot el que dius a ells també els passa, i de vegades, els passa multiplicat. No hi ha manera de dir una cosa que ells no pateixin també. Que a més, et tallen per fer-t'ho saber, és clar. Em costa, acabo callant. No puc parlar amb aquestes persones. El pitjor del cas és que t'has de guardar la teva necessitat, i la sensació de fer el passarell i parlar amb una paret encara et deixa una mica més tocat.

divendres, 15 de gener de 2010

Relats conjunts, Demanant un taxi



Com cada setmana, sortim de l'hotel separats, perquè no se'ns relacioni. Ella va davant, tornarà a la feina primer. Jo m'esperaré una estona i faré acte de presència una mica més tard, ningú no s'estranya que el cap de personal es prengui el seu temps per dinar. Avui plou, s'ha posat a ploure de sobte. La veig allunyar-se de mi i anar a demanar un taxi sota el meu paraigua. Hem quedat que el tirarà al contenidor d'escombraries abans d'entrar, per no aixecar sospites. Jo m'estic mullant, m'inventaré que me l'he deixat descuidat en algun lloc.

Ja fa més d'un any que ens trobem un cop per setmana, sempre el mateix dia, i ens lliurem a la passió que sentim l'un per l'altre. No estan gens ben vistes les relacions entre treballadors a la meva empresa, no sé què passaria si s'assabentessin que, justament la persona que podria cridar l'atenció d'algú que incomplís aquestes normes no escrites, és qui primer les incompleix. Per si no fos poc, els alts càrrecs són molt conservadors, saber que som un parell d'adúlters significaria el nostre acomiadament immediat.

La nostra és una relació merament sexual, aquella mena de fruit prohibit que ens desperta els nostres instints més profunds. És una mena de passió que cap dels dos trobem a casa. No ens calen paraules boniques, ni falses promeses. Tots dos sabem el que volem de l'altre. Això és el que sempre hem afirmat tots dos. Ara me la miro, un taxi és a punt d'aturar-se davant seu. No es girarà, a partir d'ara és com si no ens coneguéssim. Però ara voldria que es girés, que em dediqués un somriure còmplice i trapella, o que em mirés amb ulls tendres, una mirada que em digués 'ja t'enyoro'. Voldria que es girés, però no ho farà. Cap gest ni mirada de reull. Jo no puc deixar d'esguardar-la. Puja al taxi i la imatge desapareix rere la cortina d'aigua i els vidres entelats.


Tornen els Relats Conjunts! Aquesta és la meva proposta. T'hi animes?

dimarts, 12 de gener de 2010

Contaminació

Una llengua inventada pels humans per força ha de ser limitada. Per això molts cops es donen casos de polisèmia. La polisèmia és la propietat que tenen algunes paraules de tenir diferents significats. Això en ciència és relativament comú, i algunes paraules es fan servir en disciplines molt diferents amb significat que poc tenen a veure. És l'exemple de la paraula 'vector', de la que ja en vaig parlar, i que en una conversa entre un físic, un informàtic i un biòleg molecular podria sortir múltiples vegades, però no s'entendrien massa si no s'expliquessin el que vol dir per cadascun d'ells.

Un altre exemple de polisèmia seria la paraula 'contaminació'. En la vida quotidiana entenem la contaminació com una alteració del medi que generalment està provocada pels humans, allò que fa que el cel sigui gris i el mar estigui brut. Però a la meva feina li donem un altre significat, encara que l'essència es manté. Al laboratori, una contaminació és una barreja que no toca. Sempre es mira de treballar amb productes uniformes i de composició coneguda, especialment si el teu material és viu, o prové d'organismes vius, no interessa que se'ns barregi amb altres productes, perquè llavors la nostra mostra deixa de ser coneguda i ja no es pot controlar. Un exemple molt clar pot ser que tinguis una solució d'una proteïna en un tubet, però que hi introdueixis una altra proteïna que no t'interessa. La barreja fa que no puguis aprofitar les propietats d'una ni de l'altra sense que interfereixin. El tub està contaminat.

Però els exemples més aparents es donen quan es treballa amb cèl·lules vives, com és el meu cas. Posar dos tipus de cèl·lules diferents en un mateix recipient és una contaminació, tot i que de vegades aprenen a viure juntes i tot! Però ja no pots fer servir unes sense les altres, i per tant ja no et serveixen com a model. Molt pitjor és quan es barregen organismes d'altres regnes com poden ser els bacteris. Això no es fa mai expressament, ni per error, però de vegades alguns bacteris capritxosos decideixen colonitzar unes cèl·lules de mamífer en creixement, i les conseqüències són desastroses, ja que les cèl·lules bones moren totes. Ara que, quan treballes amb bacteris poden ser els fongs els que vinguin a tocar-los la pera. En tots, o en la majoria dels casos, el resultat d'una contaminació és el mateix: llençar-ho i tornar a començar. Sort que no em passa massa sovint, però aquesta és sempre una de les pors més grans que es té quan es treballa amb cèl·lules, s'intenta evitar amb totes les mesures de seguretat i d'esterilitat a l'abast. De vegades de manera gairebé paranòica. De bacteris no en volem ni un!

Curiós que em surti de fer avui aquest post quan uns quants bacteris han decidit fer una visita a les meves pròpies cèl·lules i porto un refredat a sobre!

diumenge, 10 de gener de 2010

Winnie

Ahir em van regalar un petit peluix d'en Winnie the Pooh. He de reconèixer que em va fer molta gràcia, és un personatge que em sembla entranyable. L'osset de Disney no és la primera vegada que se m'apareix, coses de la vida. El motiu pel que me'l van regalar no té res a veure amb l'anterior vegada, però em va portar records. Durant un període curt de la meva vida, fa molts anys, em van anomenar Pu. Només ho feien dues persones, una d'elles, una noia amb la que vaig sortir. Això va portar, per la semblança de sonoritat, a relacionar-me amb l'osset, i més d'una imatge va passar per les meves mans. A mi no em molestava, però més enllà d'en Winnie, el que més m'agradava i més records em porta és la manera tan afectuosa com aquella noia em deia Pu, o Pooh. Si tanco els ulls encara la puc veure i sentir dient-me així, amb aquells ullets i aquella veueta; amb la cara ho deia tot.   

dijous, 7 de gener de 2010

Triomfador

Fa temps em van dir que em mirava les dones que no toca, que per com era jo era millor que em mirés les de més de trenta i deixés estar les de vint-i-llargs. Inicialment em va semblar curiós, jo encara no havia posat un tres a davant, però el temps em va demostrar que aquell consell no anava gens desencaminat. Ara en tinc una altra prova.

La meva amiga Rach m'ha fet notar que hi ha algú que n'està molt de mi, una dona més gran que jo. Ja quan la vaig conèixer em semblava que se m'apropava molt, però pensava que només era perquè li havien parlat bé de mi (no hi ha com tenir amics). Però amb el temps, i sense que ens haguem vist més, ella ha seguit pensant en mi i preguntant a la Rach sempre que n'ha tingut oportunitat. Però com que la meva amiga viu a Edinburgh, no ha pogut actuar de pont. Sembla que que li ha agafat força fort.

La veritat és que em sento afalagat, ja se sap que quan algú mostra interès per nosaltres sempre ens puja una mica l'autoestima. Només hi ha un petit problema. Aquesta dona... és la iaia de la Rach!! Una mica gran per mi, però tampoc no és qüestió de tancar-se portes, oi? ;)

dimarts, 5 de gener de 2010

Carta als Reis

Estimats Reis Mags,

Aquest any passat he estat... força dolent. He visitat molt poc la meva família i n'he parlat malament, els he donat molt poca importància. També he estat una mica egoista i no he estat tan pendent dels amics com m'agrada. Això és perquè intentava pensar una mica en mi, però tampoc no m'he cuidat gens ni mica i he dormit poc i menjat malament. He perdut la paciència massa ràpid i m'he emprenyat. He tingut mals pensaments sobre algunes persones i he amenaçat amb trencar les cames de la majoria. He intentat valorar sempre el que feien per mi, però no estic segur d'haver-ho aconseguit. També he estat força borde i no he tractat algunes persones tan bé com es mereixen.

Per tot això, dir-vos que agrairia que em portéssiu els bons calerons que em deixeu cada any, però que entendré si decidiu deixar-los a algú altre que s'ho mereixi més. No cal que em porteu carbó de sucre que ja he menjat prou dolços aquests dies.


Atentament, 

XeXu

diumenge, 3 de gener de 2010

Recomençar

Per començar aquest any de posts m'agradaria ensenyar-vos un fragment d'un mail que vaig escriure fa unes setmanes, per la qual cosa tinc el permís exprés del destinatari del missatge. És el següent:

"Pot ser una explicació que l'alt grau d'exigència que tenim amb nosaltres mateixos no ens deixi acabar d'estar bé. Potser sí. Però hi ha una altra pregunta, què és estar bé? Suposo que un dia et lleves, et mires al mirall i et dius que no et desagrada el que veus. Parles amb la gent de manera alegre, fas broma, veus algú interessant i te'l mires un i dos cops, no sé, coses així. Dies en que el que sigui que t'afligeix se t'apareix un moment i t'estreny una mica el cor, però de seguida te'l deixa anar, i no et fa passar tot el dia capcot. Això deu ser està bé. No cal creure que s'és el millor i el més guapo, simplement en començar a pensar que pots fer moltes coses i que te'n pots sortir, ja és molt. I aquestes coses s'han de fer sols, o simplement, passen. No és que ningú ens pugui ajudar a estar així, petits cops de mà sempre ajuden i posen el seu granet de sorra. Per això està bé no deixar mai de banda els amics. Però suposo que depèn del moment, també."

 Em semblen unes reflexions prou encertades per començar un nou any.