divendres, 17 de desembre de 2010

Relats conjunts, La cara de Barcelona


Va sortir de casa, al carrer Bruc, d'aquella casa que cada cop era menys seva. Havia begut, no massa, però prou perquè en el seu cap flotés una tènue boirina. Volia oblidar, volia no pensar en res que li recordés la seva miserable vida. Amb pas vacil·lant va creuar la Gran Via i va girar per Casp, més per inèrcia que per voluntat. Ja no recordava què l'havia portat a viure en aquesta ciutat, tan lluny de casa seva. Una dona, sí, una dona que després l'havia abandonat. A Roger de Llúria va tornar a girar i va anar a petar a Plaça Urquinaona., la va creuar pel mig, impacient amb els semàfors. Ja no veia sortida a l'espiral negatiu en el que havia entrat, i el pitjor de tot és que ja li era igual. Ja no li importava res, des que ella havia marxat anava en caiguda lliure. La depressió, la nostàlgia, no el deixaven fer res. Va enfilar per Via Laietana, caminava sense rumb. Els deutes l'assetjaven, aviat perdia les poques possessions que tenia. El van acomiadar de la feina perquè va deixar de rendir, la separació l'havia deixat molt tocat. Com enyorava la seva família, el seu lloc natal. La baixada per Via Laietana se li va fer eterna, semblava que mai no acabaria. Però finalment va arribar a l'espai obert del Moll d'Espanya. Abatut i sense ànims, desesperat i cansat de tot plegat, meditava treure's la vida. Ja res no tenia sentit. Se li va aparèixer davant seu la cara de Barcelona i es va quedar palplantat mirant-la. Es reia d'ell. Aquella ciutat que l'havia engolit es reia d'ell amb una grotesca ganyota representada en una estàtua. No calia que li demostressin per saber que feia temps que es reien d'ell; maleïda ciutat! Allà immòbil, mirant l'escultura, la seva cara va anar canviant l'expressió. Poc a poc un somriure es va anar formant als llavis, i va acabar en una gran rialla. Reia, no recordava quan feia que no podia riure. I reia perquè ara ho veia molt clar. Marxaria d'aquella ciutat, ho deixaria tot enrere, sense agafar res, sense patir per res. Tornaria a casa, recuperaria la seva vida, la seva gent. Ell sabia que el rebrien bé, i qui sap si podia recuperar també algunes coses que havia deixat enrere, persones que havia deixat enrere... Marxava. I ho feia en aquell mateix moment. 


Una nova participació per als Relats Conjunts

18 comentaris:

  1. És curiós i ho expliques molt bé, com a vegades, qualsevol cosa aliena a nosaltres ens pot fer reaccionar, perquè en el nostre deliri la relacionem amb nosaltres. Una bona història, XeXu. M'ha agradat, espero que la marxa de Barcelona l'ajudi, al pobre protagonista!

    ResponElimina
  2. La cara freda de Barcelona pot ser gèlida per alguns dels seus habitants. Impersonal, vestida per les preses i nua d'escrúpols.

    L'altra cara de la ciutat, la B, es presenta més amable. Én una vila de patates braves entre amics, de passeigs pel Born o Gràcia o de gaudir d'un senzill trajecte en metro.

    L'equilibri entre ambdós cares no és pas fàcil però, si l'aconsegueixes, hi pots acabar vivint ben a gust. Si no ho fas ... millor fugir al lloc en el que un hi viu a gust.

    M'ha agradat molt el teu text, Xexu. Molt.

    ResponElimina
  3. Segur que la culpa era de la ciutat?

    ResponElimina
  4. Això demostra que mai no està tot perdut, sempre queda una espurna que amb una imatge o qualsevol altre cosa et pot fer veure la vida de color de rosa.
    Esperem que li vagi bé

    ResponElimina
  5. No sempre la resposta està dins un mateix. Potser només cal que veiem i no només mirem.
    Enyorar la gent que hem deixat pel camí quina gran veritat :)
    Molt bo Xexu!

    ResponElimina
  6. Molt bon relat! de debò m'ha agradat molt ...els girs que fa la vida i de vegades per coses aparentment insignificants però que no són...i va refer la vida el protagonista....

    ResponElimina
  7. .
    Prova superada amb èxit. Relat amb final feliç.

    Eeeei!! :-)) Molt bé!! Ostres, he anat seguint perfectament els carrers que descrivies, he anat caminant també i he creuat la ditxosa plaça Urquinanoa pel mig, farta dels semàfors...

    Menys mal que al protagonista l'estàtua el fa riure i es replanteja el futur... decideix viure.

    Si jo, just quan estic pensant en suïcidar-me em trobo amb aquesta monstruositat, em mato allí mateix ;-))

    ResponElimina
  8. Canviar d'escenari de vegades ajuda. M'ha agradat molt com ho vas explicant i el protagonista va recorrent Barcelona. Bon relat!

    ResponElimina
  9. M'ha agradat el relat i m'ha agradat el gir final encara que ja me l'esperava. De vegades, quan tot se'ns fa una muntanya i no veiem cap sortida, la solució ens la dóna un estímul de fora que ens fa trobar la resposta que ja teníem però que no vèiem.
    Ha estat una casualitat però podríem dir que el que li passa al teu protagonista (aquest "click" que li canvia la vida) és exactament el que li passa als meus en el relat que tinc programat per d'aquí a 10 minuts encara que els relats no s'assemblen gens, jo he fet un conte nadalenc.

    ResponElimina
  10. T'adones estimat Xexu, que sempre deixem un bocinet nostre als relats?

    M'agrada molt el relat, molt.

    ResponElimina
  11. Ha escollit l'opció correcta. Quan et trobes en un lloc que et recorda tants mals moments el millor que es pot fer, i més si no hi tens res que et lligui, és marxar. Encara sort que no ha optat per mesures més dràstiques!

    ResponElimina
  12. i és que baixar la Via laietana és etern!!!!! bon relat i sobretot pel final, tornar a començar, lluny, despendre's del dolor i recuperar el que és part d'un mateix

    ResponElimina
  13. Recordo que en un altre Relats teníem alguna cosa en comú, però no els detalls, i aquest cop també, tant en el teu com en el meu, la cara sembla que els faci reaccionar. M'ha fet gràcia! :P

    Per cert, xulo, m'ha agradat!

    ResponElimina
  14. Moltes gràcies als que heu llegit el relat i l'heu comentat. Pretenia ser un relat amb un final bo, alegre, si més no, positiu. Veig que m'ha sortit molt negre al principi i no sé si el final l'arregla. Bé, m'alegro que us hagi agradat. Ah, i per si queda algun dubte, no comparteixo l'opinió del protagonista, eh? Jo adoro Barcelona!

    ResponElimina
  15. Recomençar de nou, sí senyor! I si es cau, tornar-se a alçar, i si es toca fons, prendre impuls per a tornar a la superfície, a respirar, a omplir els pulmons d'aire i de vida.

    M'ha encantat XeXu.

    ResponElimina
  16. Sempre pots trobar-te una sorpresa darrera de la cantonada.
    Felicitats, bon relat.

    ResponElimina
  17. M'ha deixat corpresa el teu text, t'ha quedat redó! ens poses en la pell del protagonista i ens contagies la gana de fugir. Sort que la fugida acaba per convertir-se en retorn.
    Visc lluny de Barcelona i quan hi vaig em sent molt a gust, no pense en fugir, sinó en tornar. Bon relat.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.