dimarts, 21 de desembre de 2010

Les llàgrimes d'una mare

S'acosta nadal i això és sinònim de retrobaments familiars, però no necessàriament de retrobaments feliços. Aquest no es pot dir que sigui un post precisament nadalenc i de celebració, però avui m'han fet venir records d'aquells que es guarden, que més val que no surtin. He recordat baralles i ridículs, he recordat preguntes incòmodes, però sobretot he recordat un fet, un de petit, però un fet d'aquells que es claven. Ja fa molts anys, perquè la iaia encara vivia. La iaia que em va pujar i educar, a la casa de la qual vaig passar tota la infància i hi vaig dormir fins el dia després de la seva mort, i ja era gran quan va passar. La meva iaia estimada. La pobra dona va passar els últims anys postrada en un llit i sense massa ús de raó, però per nadal la baixàvem a casa nostra, a compartir el dinar. Aquell any recordo com la miserable de la meva altra àvia, una dona que per sort només veig dos cops l'any, que mai de la vida s'ha preocupat pels seus néts, ni tampoc pel seu fill gran (el meu pare) i que el meu germà i jo anomenàvem la 'iaia dolenta', donava de menjar a la iaia, li portava el menjar a la boca com si fos una nena petita, com si li volgués demostrar que ella estava perfectament i fins i tot se'n podia cuidar, com si li salvés la vida. Mai de la vida abans havia tingut un detall amb ella. Recordo la iaia, que gairebé no regia, amb la boca ben closa i posat humiliat, una expressió ben clara. I recordo buscar ma mare a la cuina, veure-la plorar per aquella humiliació, de ràbia, d'impotència de veure com es consumia la iaia, mentre que l'altra... les llàgrimes d'una mare.

No sembla una gran cosa, oi? Doncs és suficient per odiar. I a aquesta dona l'hauré de veure dissabte. Aquesta dona que no significa res per mi i que desitjaria no portar sang seva per la vergonya que em fa. I la iaia ja fa molt que no hi és. Hauré de posar bona cara. Llàstima que jo d'hipòcrita no en tinc res.

36 comentaris:

  1. Segur que aquesta iaia coneix aquest sentiment que duus a dins.

    ResponElimina
  2. La veritat és que no sé massa què dir. Sols se m'acut recordar-te que la teva estimada iaia sempre serà amb tu, dins del teu cor, més enllà d'aquest trist record hi ha els records dels estius a la platja que ens explicàves a l'estiu, de tot el que vas viure amb ella. I dissabte, recorda-la, serà sempre amb tu.

    M'has recordat les meves iaies. La meva iaia dolenta mai va estimar la seva nora, la meva mare. Li va fer mil i un retrets, i en canvi la mare la va cuidar fins el darrer dia. I mai ens va agrair tot el què vam fer per ella i tot el que vam viure, tb son records dolorosos, sobretot per ma germana i per mi, són anys difícils a casa que mai en parlo. I tb de la iaia que vindrà dissabte, ara ja en cadira de rodes i que va aguantant com pot. Però serà allà.

    I tu seràs allà, per la teva estimada iaia, per la teva mare, per tots els que t'estimes i et necessiten

    ResponElimina
  3. Uf! "la iaia dolenta", que uns nens li diguéssiu així, ja m'imagino que us en devia fer moltes.

    Segur que ho sap el que penses d'ella.

    No, no ens queda cap dubte... tu d'hipòcrita no en tens res. Ni falta que et fa. No te'n facis mala sang... trobaràs la distància adequada, educació i fredor, segur que la trobaràs.

    ResponElimina
  4. Recordo la teva iaia... la que sempre et preguntava si havies tancat bé la porta quan arribaves... i tu, tot i que estaves segur que sí, ho anaves a comprovar perquè estès tranquil·la.

    Però XeXu... I si dediques aquest Nadal a aconseguir que, enlloc de llàgrimes, la teva mare tingui un gran somriure? Tot per ella :-)

    És un dia... i jo estic segura, ho sé, ho tinc comprovat, que els sentiments positius poden ofegar els negatius, així que, respira fons les vegades que calgui, omple't d'energia positiva i porta aquest regal a la mare... i t'asseguro que no costa tant. T'ho asseguro. si t'ho planteges com el millor regal per ella tu mateix et sorprendràs :-)

    ResponElimina
  5. Xexu, maco... vols venir a casa dissabte? som una família estranyota però suportable, uns més que altres ja se sap, però com que serem molts sempre podràs fugir de qui no t'acabi de fer el pes.

    Saps? hi ha odis que els durem sota la pell durant tota la vida, encara que qui l'hagi provocat faci temps que no hi és. Procura portar-lo tant bé com puguis, de manera que no acabi rautant massa endins.

    T'envio una abraçada plena de força per dissabte, fes-li un petó a la teva mare.
    La Iaia estaria molt orgullosa de tu.

    ResponElimina
  6. Aquest és el post més colpidor que he llegit amb molt de temps. Gràcies per compartir amb nosaltres uns sentiments tan difícils i felicitats per un escrit rodó.

    ResponElimina
  7. Si una cosa és carecterística de tu és que dius el que penses.Molts ànims,no et puc dir que passarà ràpid perquè no passarà però...molts ànims.
    Ah!per cert intenta parlar de la teva iaia bona encara que només sigui un cop pel dinar.

    ResponElimina
  8. Aquestes coses solen passar, sempre marxen abans els bons, els que estimem, que els que no en són, però saps, l'estimada sempre serà al teu cor i mentre tu visquis ella també hi serà mentre que la "dolenta" no hi és ni ara.

    Com bé diu la maria, parlen d'ella durant el dinar, treu alguna conversa d'alguna anècdota amb ella, serà el millor homenatge que li podreu retre i mira't la teva mare amb complicitat, segur que li agradarà.
    Petons, XeXu, i malgrat tot, bon dissabte pensant en la iaia estimada!

    ResponElimina
  9. Amb aquest escrit has aconseguit tocar-me la fibra de bon mati!
    M'agrada com descrius l'esperit nadalenc, aquest si que es el que viu a moltes i moltes families, per aixo les sobretaules son tan perilloses.
    No m'atraveixo a donar-te cap cosell, tot i que penso que els que et diuen, poden ser molt encertats.

    ResponElimina
  10. Tot i que no ho sembli, aquí hi ha una gran victòria: tot i no ser viva, la iaia bona continua dins el teu cor més present que la dolenta. Jo em centraria amb això, en aquest bon sentiment, no en l'altre. Ànims!

    ResponElimina
  11. Jo faria un canvi a la frase del final, per un: " sort que no sóc hipòcrita!" Perquè la hipocresia, és el pitjor dels mals!

    Anims i endavant:)

    ResponElimina
  12. Ha de ser tot un personatge per a que, essent una àvia, els seus néts no l'adorin (com acostuma a passar amb la majoria de les iaies d'aquest món).

    No sóc qui per a donar-te cap consell en això. Res, a passar el dia, pensa en la teva mare i no et molestis a perdre massa el temps pensant en "l'àvia dolenta", no es mereix ni aquest temps que li dediques.

    ResponElimina
  13. Imagina't aquesta àvia plorant perquè els seus nets no se l'estimen, pot ser així destençaràs el moment.

    ResponElimina
  14. Ostres. Prou dur tot plegat.

    Mira, les coses són com són i no hi podem fer res, més enllà de com les encarem. No aconseguiràs canviar allò que va passar, però segur que àvies i mares tenen clar que sents. Això és el que s'enduen, i cadascú haurà d'assumir-ho com pugui. Sigui bo o dolent.

    No focalitzis l'odi, no duu enlloc. Queda't millor amb el que sents per les altres protagonistes.

    ResponElimina
  15. Mira tan senzill com dir "Fins aquí a partir d'ara només estaré amb aquells qui vulgui i vulguin estar amb mi...", senzill i pràctic

    ResponElimina
  16. Al meu dinar de Nadal serem 3, mon pare, ma mare, i jo. Si vols venir, et guardem lloc.

    I si no... pensa que només és un dia. I la resta de l'any com si no hi fos.

    ResponElimina
  17. el nadal... buf, el nadal. és un cúmul de mandangues, algunes que estan bé i d'altres que directament et regiren el ventre de mala manera.

    jo també vaig tenir una iaia com la teua, la primera, que em va pujar i educar. la tinc però no hi és, una sensació estranya i molt trista. d'odi crec que no en guardo per ningú de la família; ara, de mandra de certs retrobaments, un niu. però mira, el dinar de nadal me'l prenc com un formalisme ineludible, com la declaració de la renda, però amb bona teca, bon beure i va, sí, alguna bona companyia també, que és el que s'ha d'aprofitar. i segur que tu també en tindràs! :) com et diuen més amunt, desvia l'atenció cap a les persones que estimes i que t'aporten coses bones.

    gràcies per compartir aquests sentiments i aquests records, xexu. és un plaer llegir-te.

    i molts ànims per dissabte! que vagi bé el dinar, malgrat els malgrats!

    ResponElimina
  18. Ufff, la veritat és que no sé què dir... Les teves paraules m'han impressionat i penso que és un post molt íntim. Ho sento, no sé què et puc dir, només em surt enviar-te una abraçada molt gran...

    ResponElimina
  19. Bufa! no sé si dir-te que t'ho passis bé perquè potser no podràs donades les circumstàncies ...si hi ha més parents relaciona't amb ells i a ella ni te la miris....és el que jo faria, tractar de fer el cor fort i ignorar-la el que pogués....tanmateix et desitjo unes bones festes !

    ResponElimina
  20. crec que fa temps que ha captat el teu sentiment i almenys no gosarà asseure's al teu costat. Tant de bo la taula sigui molt llarga i no perdis ni un minut en ella, no s'ho ha guanyat.

    ResponElimina
  21. No et conec el suficient Xexu, i per això se'm fa difícil aconsellar-te en cap sentit. Potser el que tu anomenes odi, no és tal. Ara bé, segur que estàs dolorit i enrabiat per coses que han passat i tens dret a estar-ho. No és un consol, però situacions semblants passen a totes les famílies. I si tu creus que és odi el que sents, tampoc te'n sentis culpable, però intenta ofegar-lo o que quedi empetitit demostrant el teu amor per aquells que realment estimes. Malgrat tot, no me'n estic de desitjar-te un Bon i tranquil Nadal.

    ResponElimina
  22. A persones amb una actitud com la que comentes no agrada pas de veure. La veritat és que no entenc perquè en aquestes daltes hi ha "l'obligació" de trobar-se amb persones amb qui no tens gens de ganes de compartir res. Per què? Realment cal? No hi ha alguna manera d'evitar-ho? En situacions així, potser val la pena sincerar-se, dir el que es pensa d'aquella persona directament i deixar les coses clares.
    I veure una mare plorar és del pitjor que pot passar. I si aquesta àvia ho va provocar, la veritat, no tindria cap ganes ni de dirigir-li la paraula ni mirar-la a la cara. Ànims!

    ResponElimina
  23. A mi em consta que també vaig tenir una iaia dolenta, però no la vaig arribar a conèixer, en canvi vaig tenir una iaia bona a quí probablement mai li vaig saber demostrar quant l'estimava... per sort tu vas poder fer-ho! Queda't amb aquest record i a l'altra, bona cara i fins el proper any!

    ResponElimina
  24. Bones Festes i a disfrutar , no et facis mala sang !

    ResponElimina
  25. Aquests tipus de festes ja ho tenen aquestes coses... et retrobes amb qui no vols, de vegades, i et manca aquell que realment trobes a faltar. A la taula de casa hi haurà moltes cadires buides per desgràcia, m'imagino com et pots sentir. Per sort no he tingut mai desavinenteses amb els meus avis, que per desgràcia ara ja no me'n queda cap, però si amb algun altre familiar. Jo tampoc sóc gens hipòcrita...
    Sé que costa, però dissabte intenta gaudir dels que realment t'aporten coses, que segur que en són molts, i recorda a la teva àvia, que tant t'estimes, i dedica-li tan sols uns minuts, encara que sigui de pensament. M'agrada pensar que siguin on siguin, els hi arriba.

    ResponElimina
  26. Com sempre, passi quan passi per aquí a llegir-te, m'arribes d'alguna manera. Aquest post, aquest record teu, avui s'em fa proper, i, per primera vegada crec a la meva vida, ja tinc ganes de que sigui el 27 de desembre.... En fi, només venia a desitjar-te Molt Bones Festes, i Feliç Any Nou 2011. Paciència per dissabte XeXu, molta.... Et deixo un petó ben gran i una abraçada :)**

    ResponElimina
  27. Saps què? la meva "iaia dolenta" no és que li pugui dir "iaia dolenta", sinó més aviat és la "iaia hipòcrita" i que passa de nosaltres.

    I el millor de tot? Que jo no l'hauré de veure, i no perquè ja no hi sigui. Un pas de gegant en aquests Nadals. S'ha acabat fer la bona cara i el posat recte, aguantant, desitjant sortir per la porta. I és que no tan sols hi hauré d'entrar.

    Passa-ho el millor que puguis.

    ResponElimina
  28. Ufff, m'han vingut moltes coses al cap. Últimament sembla que te m'hagis colat en una part de la meva vida! No paro de trobar paral·lelismes, i a sobre en coses que crec que no tenen doble sentit, sinó que les has dit tal qual...

    Res, que m'ha vingut un mena de "xoc"!

    ResponElimina
  29. La veritat és que no sé què dir. Jo ara no tinc cap àvia, però la "dolenta" que dius tu, va ser la última a morir i jo no ho entenia, com podia ser que les altres dues (si jo tenis 3 àvies, i ara no m'allargaré) haguessin mort i en canvi la mare del meu pare estès encara amb nosaltres. Amb el temps, malalties i moments difícils acaben posant tothom al seu lloc. I perds l'odi i tot es calma.
    Jo tampoc podré oblidar mai el primer cop que vaig veure plorar ma mare, no era per la meva àvia, era pel primer cop que al meu pare va estar malalt, jo no devia tenir ni 12 anys. L'he vist plorar altres vegades i hem plorat juntes, però aquella primera vegada, no l'oblidaré mai.

    Una abraçada molt forta, Xexu.

    ResponElimina
  30. Buffff Xexu, he dit en veu alta un taco dels potents en acabar de llegir l'apunt.

    No sé que dir. Només que jo mai he estat un defensor de la família perque sí ni dels vincles de sang tot i que, la veritat, en el meu cas és senzill ja que tots som mitjanament bona penya.

    Tu a fer somriure a ta mare i a la iaia dolenta, posat a dir realment el que penso, que li donin.

    Una abraçada per tu i tots els normals que correu per casa :(

    ResponElimina
  31. Un dels motius pel que no m'agrada és aquest: haver de quedar amb gent per dinar i sopar sols perquè toca, per quedar bé, perquè teniu la mateixa sang. En aquests encontres sempre hi ha la sort que hi ha gent amb la que te fa ganes estar. Refugia't en ell. Tot, al final, acaba per passar més ràpid del que sembla. I recorda a la teva padrina, sempre. És el millor homenatge que li pots fer :)

    ResponElimina
  32. En escriure aquest post vaig dubtar si publicar-lo i no em vaig sentir precisament bé. Vaig pensar que qui el pogués llegir no es sentiria còmode, que li resultaria desagradable. Tot i així, els vostres comentaris han estat increïbles i m’han arribat moltíssim. No falleu mai, sempre sou aquí. Moltes, moltíssimes gràcies, és un d’aquells dies en que l’agraïment és més ple de sentit, això no és només una colla de bojos que escriuen a internet. A nosaltres no cal que ens ho diguin, oi?

    Marta, aquesta dona, mentre pugui engolir el menjar que prepararà ma mare, em sembla que li és igual tot.

    rits, gràcies per aquest comentari. La veritat és que penso en la iaia menys del que hauria, però quan em recordo d’ella només tinc bones coses en què pensar. Va ser una dona molt bona amb nosaltres. Em sorprèn que recordeu coses que n’he explicat, no ets l’única, i això m’emociona, sembla mentida com ens acabem coneixent per aquí, oi? A més, pel que expliques, has viscut alguna cosa molt similar, i pensa que tampoc estem sols, recordo que de petits els companys també parlaven de que tenien una iaia bona i una altra de dolenta. No crec que ma mare tingui ganes de cuidar-se de la seva sogra, perquè mai l’ha tingut en consideració, i la veritat, és que millor, és una arpia que em resulta insuportable. Avui en parlàvem i recordava, juntament amb un company de feina, com ens vam escaquejar d’anar a veure les nostres ‘iaies dolentes’ un cop vam ser prou grans. És fort que uns nens facin aquestes coses amb una àvia, ja diu molt de com és la dona, oi? Gaudeix que la iaia que et queda, que és la bona, oi? Doncs passa estona amb ella, que val la pena.

    Carme, era més el que no feia que no pas el que feia. Una es va deixar sempre la pell. L’altra, no movia ni un dit i era garrepa com ella sola. A mon pare i a ma mare em sembla que sí que ens havia fet alguna de joves. Tinc altres coses clavades, però em semblaria depriment explicar-ne més. Em sembla que ella no sap de la missa la meitat, però que els néts no et vinguin a veure mai et pot fer sospitar. El que sospito jo, és que li és completament igual. Hipòcrita no sóc, i educat de vegades tampoc. Miraré de passar d’ella tant com pugui.

    Assumpta, em sembla increïble que algú pugui recordar les coses que he explicat de la iaia, perquè tampoc tinc consciència d’haver-ne parlat tant, però la rits i tu m’heu fet emocionar. El Nadal no em diu res, Assumpta. El que he explicat és un petit detall, un record concret, però no em sento mai còmode amb la família, estic totalment fora de lloc. No pertanyo allà, o això sento. No et sé dir on pertanyo, la veritat. Com que no em sento còmode, no puc fer massa res. Però si miro de fotre el cable a algú, és a la meva mare, és clar. Suposo que si ets molt feliç pots passar els ‘mals tràngols’ de manera més fàcil, no els dónes tanta importància, però ja ho saps que jo no sóc un paio feliç, i ja aquestes dates em posen de mala lluna abans d’arribar. Què vols que hi faci? Només desitjar que aquells a qui us agrada en gaudiu tant com pugueu, i jo algun dia segur que en tornaré a gaudir.

    Elur, gràcies per l’oferiment, però m'acontentaré amb no quedar-me massa estona al dinar. Segur que vosaltres sou força ben avinguts, però sempre hi ha notes discordants, sembla que és una norma.
    Prefereixo no parlar d’odi en aquest cas perquè és donar-li una importància que no té. Per mi no tenim cap vincle, em genera total indiferència, però si penso en els detalls que li recordo al llarg de la vida, tots han estat dolents. O potser jo sempre me’ls agafo pel cantó dolent.
    Ja li faré un petó a la mare, però no sé què pensaria la iaia avui dia de mi, es fa difícil saber-ho perquè durant tota la meva joventut no estava molt fina i no em va veure evolucionar. Seria curiós tenir una àvia a aquestes alçades!

    ResponElimina
  33. SM, gràcies a tu pel que dius, em sembla que t’entenc. Algun cop he llegit escrits molt durs i crus, però que a l’hora es notava que sortien de dins, i això els convertia en bons textos. Llàstima que expliquin una cosa real i no siguin un relat.

    Maria, ja ho sabem que aquests dies se’ns faran llargs, però quin remei, oi? Espero que passin el millor possible per tu també. No descarto que la iaia surti a conversa qualsevol d’aquests dies de festa.

    Rita, la dolenta no hi ha estat mai, la seva presència no és mai massa benvinguda. És obligat que vingui per Nadal, però em sembla que gaire no la trobaríem a faltar si no hi és. Ni el meu pare, em sembla. M’agradaria complaure-us a aquells que em suggeriu re recordar la iaia en veu alta, però jo el dia de Nadal m’esborro tant com puc, participo el mínim, i em sembla que no en serà excepció aquest any.

    Carme J, sembla incomprensible que hi hagi famílies que insisteixen en trobar-se per aquestes dates, quan sempre acaben a hòsties. Quines ganes tenen? Tant troben a faltar les baralles? Nadal no és això, però molts cops hi desemboca. No li veig la gràcia, la veritat.

    Vida, és que la comparació no és possible. M’agradaria que la iaia hi fos, i no pel Nadal, sinó perquè continuaria entre nosaltres. Si l’altra faltés al dinar, almenys jo no la trobaria a faltar, fins i tot potser me n’alegraria.

    Laura, encara que ho hagi escrit d’una altra manera que tu, el significat és el mateix, la darrera frase és una sentència, mentre que això de posar bona cara hauria de portar un interrogant. Llàstima, sí, que això de posar bona cara no és una cosa que jo faci. Llàstima per ells.

    Porquet, la veritat és que no ha fet massa mèrits per agradar-nos. I quan ja creixes i sents històries de quan encara no havies nascut, encara se’t posen més els pèls de punta. És cert que, sense voler-ho, li he dedicat un post, encara que sigui per deixar-la verda, i no es mereix el meu temps, tens tota la raó.

    Agnès, et demano disculpes de bell antuvi, però deixa’m ser groller a casa meva. Que nosaltres no l’estimem fa tota la impressió de suar-li la polla. El mateix sentiment que em desperta a mi, vaja.

    Joan, no sé si ho arreglaré massa, però canvia odi per indiferència i menyspreu. Queda millor així? Perquè trobo que s’adequa més al cas. Odi, el que es diu odi, tampoc seria, no ha fet res per merèixer-lo. I és justament això, no ha fet res, ni per merèixer odi, ni per qualsevol altra cosa. Ma mare sap perfectament la meva opinió, des de farà uns 20 anys, penso. És la mateixa que la seva.

    Molon labe, la solució no em desagrada, però si la poso en pràctica no em veuran el pèl per casa en totes les festes.

    Otis, gràcies per l’oferiment, probablement estaria més tranquil amb vosaltres, però no sé si els teus pares entendrien la meva presència…

    Pati di fusa, és cert que el Nadal és ben contradictori. Se’l pot defensar tant com es vulgui, però coses dolentes sempre n’acaba tenint, no sé com ens ho fem. Potser m’he passat amb això de l’odi, però són uns altres sentiments igualment poc agradables. El més fluix que puc fer servir és indiferència. M’ha agradat la teva descripció del Nadal, com el veus. Jo no tinc ningú que em faci particular gràcia veure, els pares ja els hauré vist la nit abans també. Viurem el formalisme com manen els cànons, i ja es veurà. De tant en tant em ve algun record i m’agrada anar-los recopil•lant aquí. Aquest no era precisament dels agradables, però agraeixo que ho entengueu com un acte de compartir-ho i no com un acte terriblement negatiu només.

    ResponElimina
  34. Guspira, si ets molt familiar potser et costa entendre un post així, els passa a alguns quan em senten parlar. Pensa que estic a l’altre extrem de la familiaritat, i que no tinc cap lligam que em faci guardar les formes amb la família, alguns dels membres no signifiquen res per mi, malgrat la sang que porto. I si diria obertament que algú que conec és un malparit, també ho puc dir d’una àvia. I perquè no m’has sentit parlar de mon pare…

    Elfreelang, gràcies pels consells, de fet encertes el que ja vaig fent des de fa molts anys, tot i seure a prop, perquè toca, passo totalment d’ella i interacciono el mínim possible. Si em demana alguna cosa li responc. Però de mi no sortirà cap tipus de pregunta ni intent de conversa.

    Garbí24, els llocs a la taula estan assignats des de fa molts anys, i a mi sempre em toca aproximadament davant seu. Tot i així, hi parlo el mínim que puc. I si no sap la meva opinió ja, i la vol saber, només ha de preguntar, que no em cauran els anells per dir-li.

    Josep Lluís, com ja he dit en altres comentaris, potser parlar d’odi és dir massa, però tampoc és que estigui dolorit només, em desperta sentiments força negatius, i no, no me’n sento culpable, no és culpa meva si amb 32 anys de vida tinc aquesta opinió tan baixa d’una d’aquelles persones que qualsevol nen adora, una àvia. S’ho haurà buscat, no creus? Ja sé que s’haurien de buscar els sentiments positius, però mira, a mi el Nadal no em desperta ganes de buscar-los. Però no passa res, passarà i seran només uns dies.

    Albert BiR, molta gent es pregunta el perquè d’aquesta obligació de veure gent a la que no tenim cap ganes de veure, però igualment cada any fem igual. Potser algun dia el nadal canviarà definitivament i serà una època feliç perquè tothom el celebrarà com vulgui. En aquest cas no crec que calgui ni sincerar-se, ja s’ho trobarà. Sort que passa de tot, perquè si algun dia se li acudís preguntar per què no li fem massa cas, almenys per part meva tindria resposta.
    Em sembla que ma mare fa molt que no té ganes de dir-li res a aquella dona, és pur compromís. Com engegues a la mare del teu marit? Difícil, oi? Però se li veu de tres hores lluny que no la traga.

    Adbega, sempre ens queda la tristesa de que no vam demostrar prou com estimàvem a la gent que ens deixa. Però segurament no és així, d’alguna manera ells saben que els estimem, i sempre podríem demostrar-ho més, però normalment no t’adones de la importància de les persones fins que les perds.

    Viatger, gràcies i bones festes a tu també, miraré de no fer-me’n!

    LluNa, a mi només em queda aquesta àvia, i prou ràbia que em fa. Els meus avis materns eren molt més estimats. Però per un nét, que els avis són el millor del món, que els tingui aquesta mania… que dur, oi? Tens sort d’haver-t’hi entès. Amb familiars més llunyans, doncs mira, passant una mica ja no pateixes tant. No et creguis que hi hagi massa gent que m’aporti gaire a casa. Amb el temps m’he desvinculat totalment de la família, i si amb prou feines veig els meus pares i germà, pots comptar que la resta, que tampoc són gaires, no em fan ni fred ni calor. O més aviat em fan fred. Aquell dia em solc esborrar del mapa i participar el mínim possible.

    Cris, jo ja fa dies que dic ‘a veure si arriba ja el dia 27’ i mira que aquell dia treballo, eh? M’ho passo millor a la feina que amb la família, ja veus. Naturalment, això canviarà quan tingui la meva pròpia família. Molt bones festes a tu també, a aguantar-ho com puguem.

    Laia, m’alegro per tu que aquest any no hagis de suportar segons qui. Em sembla que ja me la conec la teva iaia hipòcrita, em sona d’alguna cosa, segurament n’has parlat. Si aquest any estàs només amb gent que val la pena, millor que millor. Què dius que últimament m’he colat en una part de la teva vida? Els últims quatre anys, vols dir?? Hehehe. M’agradaria saber què t’ha causat el xoc. Tot el que he dit em sembla que és molt directe, res de frases rebuscades.

    ResponElimina
  35. AnnaTarambana, pensava que si comentaves aquest post m’emportaria una bronca, però m’ha agradat molt el teu comentari, i t’envio una abraçada molt forta a tu també, perquè aquests dies, per més que t’agradin, tampoc no han de ser fàcils per a tu. La teva pregunta me l’he fet jo molts cops, per què aquesta perdura i la iaia i l’avi van morir. És una crueltat. I veure plorar una mare és dur perquè és la nostra referència, el nostre pilar, i quan aquest s’ensorra, sabem que passa alguna cosa greu. Bé, que sàpigues que em quedo amb les ganes de saber la història de les teves tres àvies…

    Òscar, per què no em sorprèn que a ca teva tots siguin bona gent? Deu ser cosa dels gens. Ja pots dir el que penses, ja. Normalment demano respecte per tothom, però per tothom entenem els altres comentaristes, hi ha gent que no se’l mereix, així que a el teu ‘que li donin’, posats a dir el que penso, deixa’m afegir ‘amb una canya esquerdada’. Si a casa sabessin que tinc blog creu-me que els transmetria la teva abraçada. A mi m’arriba… si és que sóc dels normals…

    Caterina, els vincles de sang no han estat mai el meu fort, és una obligació que no entenc. Sí, compartim genoma, però no els he triat jo els familiars cridaners ni les àvies arpies. En canvi, hi ha gent que sí que he triat per la que donaria la vida més d’una vegada, i no compartim sang. Bé, amb alguns sí que compartim una mica de sang, però és tota una altra història. Crec que un cop ja vaig explicar un ‘homenatge’ que vaig fer a la meva iaia, però no n’estic segur. Si no ho he fet, potser algun dia ho explico, em sembla que a tu t’agradaria.

    ResponElimina
  36. He llegit les teves respostes... ufff! Acaba de passar bé aquests dies, dins del que puguis, i t'envio una abraçada gegant. Sort!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.