dimecres, 29 de desembre de 2010

L'abraçada

Avui he fet una abraçada -de fet dues- que tenia molta necessitat de fer. Potser no ha significat massa per la persona a qui les he fet, però per mi sí. Te n'adones que aquesta vida és un sospir, i que un dia hi som, i al següent ja no hi som. Quan saps que una persona forta, a la que estimes, a la que admires, de la que creus que pot superar qualsevol adversitat, ha estat a punt de marxar, i que tu ni tant sols ho podies sospitar, et sembla que tot té molt poc sentit. Tu vius al teu món imperfecte amb dies millors i pitjors, però no se't passa pel cap que a certes persones els pugui passar res dolent. Però els passa. I llavors veus que arribes tard, que ara ja ha passat tot, però així com t'ho expliquen, la notícia podria ser totalment contrària i nefasta. La rebries al mateix temps, però la tristesa i el desconsol que et provocaria ni els pots ni els vols imaginar. I és quan abraces, i dius a cau d'orella que estàs content de que tot estigui bé, perquè no pots fer altra cosa. I perquè aquesta vegada ha sortit bé i ha guanyat. Però encara no s'ha acabat. I saps que aquesta vida és un sospir i que un dia hi ets, i al següent ja no hi ets. I perquè demà podem ser tu o jo.

34 comentaris:

  1. Però ara ja hi ets, ja saps què hi ha i pots fer tantes abraçades com calguin. I una abraçada pot valdre un imperi.

    Recordo un moment molt semblant. Va ser duríssim i només podia fer una abraçada. Avui he dinat amb aquests amics, hem rigut i fet plans. I tot aquell dolor d'aquells dies ha quedat enrere. Segur que encara que no s'hagi acabat s'avança i aviat somriureu de nou.

    I si, tens raó, s'ha de viure el moment. Mai se sap què pot passar a l'endemà.

    Molts ànims!

    ResponElimina
  2. Cal aprofitar els moments i demostrar el que sentim o com ens sentim! Et felicito per l'abraçada...

    ResponElimina
  3. Aquestes coses són les que ens fan veure el valor real i la importància que tenen algunes coses, que a vegades ens poden fer tocar fons i que potser no calia...

    Celebro que tot haig anat bé. Que bo que és abraçar així!
    Petons, XeXu!

    ResponElimina
  4. quin post tan preciós Xexu... no fa gaires dies a casa tots vam abraçar a la petita i ella, que normalment és esquerpa, ens va abraçar a tots. Que algú a qi estimes amb bogeria tingui un accident amb el cotxe i adonar-te de que n'ha sortit il·lesa de miracle et fa sentir exactament el que expresses tu aquí.
    Tot i que dedueixo que parles d'una altra cosa que no té res a veure amb accidents.

    Et deixo una abraçada ben forta, maco.

    ResponElimina
  5. És evident que no podem viure només pensant que ens ha de passar una desgràcia a cada moment però tampoc és bo viure com si siguéssim immortals perquè quan ens adonem que no ho som, de vegades ja no hi som a temps.

    Me n'alegro molt que tu si hagis estat a temps de fer aquest parell d'abraçades.

    ResponElimina
  6. Sóc molt "tocón". M'agrada abraçar, tocar a la gent que m'estimo. Sempre ho he fet i sempre ho faré.

    No sé si és una necessitat de confirmar aquest ara hi estem i en futur (potser) no hi serem, o senzillament una mostra d'estimació sense cap altra pensament.

    Sigui el que sigui, a mi em dona cada cop que ho faig un afegit d'alegria i vitalitat.

    ResponElimina
  7. Quina sort, que hagis arribat a temps d'aquestes abraçades. No dubtis ni per un minut que per les altres persones eren importants. Tu saps que aquestes coses acostumen a ser recíproques. I quan et fan una abraçada amb tot el sentiment... es nota.

    I tens raó, la vida és un sospir i un dia hi ets i l'altre no hi ets... i crec que està bé no només saber-ho sinó, com fas tu, adonar-nos-en. Per viure millor aquest sospir.

    Una abraçada més, maco.

    ResponElimina
  8. Jo, com l'Òscar, sóc "tocona".... Hi ha una frase feta que diu: "ets com els de Jerez, hasta que no lo tocas, no lo ves".... És importantíssim saber que l'altre encara hi és, i a l'inrevés, mai sabràs per qui és més important aquesta abraçada, però millor de més que no de menys.... Un abraçada virtual per a tu, com sempre bon post XeXu :)

    ResponElimina
  9. Segur que per la persona que la va rebre també va significar molt l'abraçada. Rebre l'escalfor d'una abraçada crec que sempre va molt bé. I potser és l'únic que podies fer però segur que la vas fer amb sinceritat. Me n'alegro que tot estigui més o menys per a aquella persona després del tràngol que deu haver passat.
    Petons i força!

    ResponElimina
  10. Per això mateix no n'hi ha altra que intentar -tant tu, com jo, com qualsevol- ser-hi a totes. Mai sabrem quan haurem de fer la maleta, però quan la fem més val que estigui ben plena!

    *Sànset*

    ResponElimina
  11. Hi ha gestos que són veritables actes de conscienciació sensorial. Una abraçada per a transmetre confort i sensacions que no es poden donar fàcilment en paraules.

    ResponElimina
  12. Abraçar, tocar, és molt important, si més no per a mi. Hi ha moment en els quals parlar és sobrer i una abraçada diu més que mil paraules.

    ResponElimina
  13. No sé què dir, eh? :-) Fins i tot he pensat en llegir i no dir res... Quantes vegades ens queixem per coses petites!! Què poc valorem allò que veritablement té importància! Ens enfadem -jo, per exemple- si fa vent, o si plou, o si... i no donem gràcies de poder obrir els ulls cada dia, de poder respirar, de poder somriure...

    Quina abraçada tan ben feta deu haver estat aquesta teva, XEXU!! :-) I quina alegria poder-la fer! :-)

    Per cert... M'he adonat que el gadget aquest que tens a la barra lateral que diu "Mirant la lluna", durant el dia és ple dels colors de la Terra: El blau del mar, el verd, el marró... i la lluna gris es veu més lluny.

    Sempre entro al teu blog de nit i sempre veig la lluna gran, en primer pla i m'agrada mirar-la. Sempre he pensat que era un accessori molt maco aquest teu. Però avui m'ha sorprès veure la Terra! I m'ha agradat veure aquestes tonalitats... I si associo la Lluna als somnis, relaciono la Terra amb les realitats... i avui, que penso en coses importants com les abraçades i la vida, m'agrada fer-ho amb aquest Món de colors al costat.

    (Bé, és que jo sóc bona mecanògrafa i estic escrivint i mirant la Terra, plena de llum, al mateix temps, no miro el teclat. Normalment miro el text que faig, la pantalla, però ara miro el Món... També sé fer mitja sense mirar, eh? Jo puc fer mitja i mirar la tele a la vegada)

    Abraçaaaaaaaaades!!

    ResponElimina
  14. Has fet ben fet ens hem d'abraçar més i tens raó som un simple sospir i la vida és única i fugissera...m'has fet recordar, una amiga que se'm va morir de càncer l'any passat i l'abraçada que no li vaig poder donar...emocions...Has fet ben fet d'abraçar XeXu i si m'ho permets t'abraço jo també virtualment però de veritat!

    ResponElimina
  15. la pena és que fins que no vivim de prop una desgràcia no ens fem conscients...Tant de bo puguen mantenir aquest estat de consciència quan més temps millor i aprofitar el temps que tenim.
    M'alegre que la teua abraçada haja sigut de final feliç!

    ResponElimina
  16. doncs quan hi som....fem que sigui real i no ens estem de res, que potser demà no ens serà possible.

    ResponElimina
  17. Buf, totalment d'acord amb la nimue...

    El fet de "tocar" la persona, "sentir-la", notar que es mou, que batega, és la manera més directa de veure que segueix aquí, sa i estalvi.

    No som conscients de la nostra fragilitat. Si ho fossim, molts cops enlloc de lamentar-nos per foteses aixecaríem el cap i seríem capaços de reprendre el camí, sense por i sense queixar-nos.

    ResponElimina
  18. Una abraçada, dues, tres... tot passa i tot queda. Un dia només serà un record.

    ResponElimina
  19. Ostres, Xexu. Quin ensurt. No dubtis que la teva abraçada haurà arribat, haura fet el seu servei. Millor fer-la que no fer-la.

    (4t intent de deixar el comentari, netbook ronyós!)

    ResponElimina
  20. Jo he fet una abraçada també a una persona a qui no acostumo a abraçar però que ho necessitava. Amb una abraçada no calen paraules buides. Va ser una llàgrima, un somriure i una abraçada i no va caldre dir res més...

    ResponElimina
  21. Abraçar és un acte que ens fa pujar l'autoestima. Dones i reps sense mesurar res. L'escafor del silenci fa que el cor bategi més de pressa .
    Avui hi ha hagut sort!
    molt bon Any xexu1

    ResponElimina
  22. Aquesta tarda era al punt del món mundial on més a gust em sento llegint (el Viena, hamburgueseria, amb gent pel voltant i tal, amb en Josep Lluís al davant, amb el seu llibre, i un parell de talladets). Tenia a les meves mans un llibre (que ja he acabat hehe) d'en Josep M. Espinàs, fet d'una mena de recull de pensaments que, al principi (abans d'ahir que el vaig començar) no m'acabava de fer el pes i després (ahir) i al final (avui) m'ha encantat. I un d'aquests mini posts (perquè és un llibre de posts, tot s'ha de dir) m'ha fet pensar en AQUEST post teu. Ja veus, fins i tot a mig llegir em ve el "Bona nit..." al cap.

    Deia:

    "No, no hi ha cap problema. L'analítica està molt bé. Aleshores, esvaïda la inquietud inevitable, surto al carrer, amb el paper a la butxaca, i miro un arbre i em dic: això és un arbre. Estan bé, els arbres. I m'aturo davant el primer aparador. Estan bé, les botigues. I m'escolto la respiració i penso: està bé, respirar. I el matí és lluminós, i els cotxes són cada vegada més bonics, i ara el mercat, sempre m'han agradat els mercats, i això és un bar, i això és una noia que passa -cantussejo olha, qué cousa mais linda...- el món és ple de noies d'Ipanema, i això és un quiosc de diaris."

    Superada la por d'una mala notícia, la vida pot ser assaborida en els més petits detalls... Hi ha tantes coses per gaudir!! :-)

    ResponElimina
  23. Bona nit XEXU,

    Sembla que el ritme de la vida ens porta a anar tirant i no valorar prou que tot és tant efímer. Potser és millor així, veure els problemes del dia a dia per no patir tant, però realment valdria la pena llevar-nos i recordar-nos cada dia que aquest pot ser l'últim o disfrutar dels que estan al costat perquè ells també marxaran.
    Però m'alegro que no hagi passat res dolent i puguis abraçar aquesta persona, un, dos o tants cops com vulguis.
    Ànims Xexu, per si tot aquesta situació t'ha entristit!

    ResponElimina
  24. Sí,aquestes coses mai se sap com venen.Fan una mica de por.I aprendre a valorar-ho quan els tenim a prop.Segur que també ha sentit la teva abraçada...

    ResponElimina
  25. Tant de bo no arribéssim mai tard a l'hora d'expressar els nostres sentiments i els nostres afectes! Però malauradament, a vegades ens passa i ens sentim malament. I es que som humans, Xexu.

    ResponElimina
  26. Xexu, llegir-te és també una abraçada!
    Segur que la teva ha fet molt de bé. Sempre són guaridores.
    Una abraçada, d'acord?

    ResponElimina
  27. Me n'alegro que l'hagis pogut donar aquesta abraçada. Llegint el teu apunt la sensació és ambivalent i contradictòria perquè hi ha vegades que no l'hem pogut donar. Feliç any!

    ResponElimina
  28. Hi ha abraçades que ho diuen tot, no cal fer massa més. En instants així és quan mos adonam de lo febles que som els humans, encara que la major part del temps no ho pensem, i que és necessari viure, fer petites bogeries, allò que mos vengui de gust. Perquè el dia menys esperat, sense avisar, tot s'ha acabat.

    M'alegr que aquesta persona, tan propera a tu, tiri endavanat :) Ànims i una abraçada!

    ResponElimina
  29. Crec que les abraçades son la cosa millor del mon.
    El temps se'ns menja i de vegades ens adonem massa tard que no hem fet totes les que hauríem volgut fer...

    ResponElimina
  30. Us agraeixo moltíssim tots els vostres comentaris. Heu dit moltes coses interessantíssimes, m'ha agradat molt llegir-vos, però avui no puc contestar-vos individualment, perquè potser tindria necessitat d'explicar coses que no em pertanyen, i no vull vulnerar la privacitat d'una persona que m'estimo molt, espero que em sabreu entendre. Ella està bé, i espero que continuï així. És una lluitadora, i una de les millors persones que conec. Espero poder-li fer abraçades moltíssim temps més. Moltes gràcies a tots, de cor..

    ResponElimina
  31. Xexu...arribo un pèl tard, he estat uns dies de desconnexió perdut per el País Valencià.

    No crec que pugui afegir massa respecte del que t'han dit.

    És una reflexió que m'ha posat la pell de gallina de tant certa i vertiginosa com és.

    Només et puc dir que tens molta sort de tenir una persona que t'estimis d'aquesta manera. Cuida-la... i abraça-la! Ara que potser has vist les orelles al llop, per dir-ho d'alguna manera, ja saps el que no has d'oblidar (i de passada, jo també m'ho puc aplicar, perquè massa sovint m'oblido dels que m'envolten i m'estimen i m'estimo... cony de caràcter que tinc!)

    ResponElimina
  32. Les abraçades són el millor portaveu dels sentiments. I simplement per saber sobre els teus, aquesta persona es mantindrà al teu costat. T'ho mereixes.

    Feliç any nou, benvolgut XeXu. Disfruta'l i continua donant-nos alicients per somriure.
    ...i que no siga res.

    ResponElimina
  33. És cert el que dius, però no podem estar pensant que a tota la gent que coneixem i estimem els pot passar alguna cosa. Patiríem massa. Per això vivim i deixem fer, i quan passa alguna cosa ens sorprèn i ens agafa desprevinguts. Per desgràcia no sempre acaben bé aquestes coses. Però me n'alegro que, de moment, no hagi estat res.
    I... una abraçada ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.