dilluns, 6 de desembre de 2010

Els Beatles i jo

Molts cops m'haureu sentit dir que no m'agraden els Beatles i que els tinc una mica de mania. D'aquest grup extint en tinc una opinió pròpia que no combrega massa amb la de la majoria. Penso que estan molt sobrevalorats i que no deixen de ser un fenomen de fans de l'època que van viure, un d'aquests que, si toquessin avui dia, seria un grup d'adolescents descontrolades i que tothom per sobre els 25 anys se'n riuria. Això sí, cal reconèixer-los el mèrit de ser els pioners en aquesta mena de fenòmens, i el fet de fer perdurar la seva música més de 50 anys després.

L'he tret d'aquí.

Però per explicar la meva animadversió per la banda m'he de remuntar molts anys enrere, i allunyar-me de l'opinió que en tinc ara. Quan era ben menut el meu pare solia posar-me LPs dels Beatles en vinil (el CD no era ni una quimera llavors!). Si l'home s'hagués acontentat en posar-me la seva música potser a dia d'avui en seria tan fan com qualsevol. Però mon pare sempre ha estat molt espavilat, un set-ciències. Ens posava els discs i no feia més que dir-nos que allò sí que era música, i no com la púrria que es feia llavors, que des dels Beatles no s'havia inventat res. Va fer un gran esforç per menysprear la música que jo començava a escoltar, i no vaig poder fer altra cosa que enviar-lo a la merda, a ell i als seus polsosos vinils dels seixanta.

Curiosament, aquest retrògrad personatge que era mon pare, anys després es dedicava a escoltar Radio 3 i a presumir davant els seus fills de la música més extremadament nova que es feia a ves a saber quins països, i que com podia ser que no estiguéssim a l'última. Un cop més, davant d'aquesta manca de criteri, tant el meu germà com jo no vam poder fer altra cosa que dir-li que es poses les seves novetats al cul.

La conclusió és que tots dos germans vam escoltar el que ens va donar la gana, molts cops de dubtós gust, però almenys era la nostra tria. I sobretot, sobretot, vam aprendre a no fotre ni cas al nostre venerable pare. Cap dels dos no tenim els Beatles en gran estima, i ara ja sabeu el perquè. Però no patiu, que ja sabeu que la culpa de tot la té la Yoko Ono.

43 comentaris:

  1. Estic d'acord amb tu sobre la Yoko Ono.

    Per les altres coses -sobretot pel teu anàlisi inicial- t'acabo de declarar la guerra. Ull, que Kim il Sung pot fer cap a teva casa quan menys t'ho esperis...

    *Sànset*

    ResponElimina
  2. Van ser els primers, varen fer una revolució, tot el món els va escoltar i això ha marcat una època. A hores d'ara no seria el mateix, però haig de reconèixer que no sóc un autèntic fan d'ells però que la seva música sempre m'ha sonat bé....potser és que sóc més gran.

    ResponElimina
  3. Doncs jo vaig descobrir els Beatles a l'institut i els escoltava amb un cassette gravat d'un vinil... coses que passen i em van agradar i segueixo igual. Potser no són les lletres més profundes del món però no em diguis que no enganxen!

    ResponElimina
  4. Els Beatles i jo:

    Era l'any 1963. El meu pare va portar la família a l'estranger. Havíem sentit a parlar dels Beatles, però no s'escoltem una cançó encara.

    La ràdio del cotxe estava jugant a Alemanya:

    Please Please Me Subtitulado al Español

    Va ser com un llamp havia caigut! Totalment diferent a qualsevol cosa que jo havia escoltat abans. Jo tenia 15 anys d'edat. Vaig tenir la sort d'escoltar més d'aquesta banda meravellosa fins als anys setanta. Però mai els vaig veure en viu. No van venir a Finlàndia.

    Avui vivim temps diferents. Tenim de tot en abundància. Ho sento per la gent que no va néixer en els temps de la revolució musical.

    DVD, l'ordinador. No es pot comparar.

    ResponElimina
  5. Després de la pel·lícula musical que es va fer "Across the Universe" es pot dir que vaig fer el descobriment de les seves lletres.no han estat mai el meu fort però bé,van ser uns grans mestres en la seva època.

    ResponElimina
  6. doncs escolta, et pots sentir afortuntat! mon pare ens taladrava amb el Nino Bravo i Dúo Dinàmico!!!!! després li agafàven falees amb el jazz però lo del Dúo era per baixar del cotxe en plena autopista!!!

    A mi m'agraden, xò ni els tinc especial admiració ni mania. Hi ha cançons que m'agraden i d'altres que no tant. Però que van ser una revolució en el seu moment, tb. Com ho van ser Pearl Jam, Nirvana, Soundgarden, etc.. en la nostra primera joventut.

    Va, segur que li trobes alguna cançó maca!! A mi la que més m'agrada crec que és "across the universe" ja l'he posat més d'una vegada al blog, però crec que m'ho pensaré millor. Potser en trobo alguna que m'agradi més.

    ResponElimina
  7. Doncs mons pare (pares) precisament no han estat mai uns grans oïdors de música. Els Beatles els vaig anar descobrint tot solet, potser més influenciat per el meu tiet, amb el que també vaig descobrir la Creedence Clearwater Revival, Boney M, ABBA... i tota aquesta música de les dècades dels 60 i 70 de la qual, no me'n considero un fan absolut, però sí que me la miro (i escolto) amb estima... i el que és pitjor, han estat les bandes sonores d'algunes festes sonades d'època universitària.

    Segurament si les cançons dels Beatles t'haguessin arribat rere unes altres sensacions, no et dic que totes, però alguna la trobaries d'una qualitat notable.

    I si no la vols associar ni dedicar a ningú, fes-ho com ells al bon disc Revolver... "for no one".

    ResponElimina
  8. només puc dir una cosa, sort que el teu pare n escoltava als Stones!

    ResponElimina
  9. Així que no t'agraden els Beatles... bé, ningú no és perfecte. :P

    ResponElimina
  10. Noi, què vols que et digui, jo era petita encar que ja sonaven, i de més gran me'n vaig fer fan... i m'agraden, però no tot, i més el que van fer alguns d'ells sols.

    Una super abraçada...fent informes!

    ResponElimina
  11. Carai, això és un trauma infantil :)

    Jo també recordo, de tota la vida, que ma mare m'ha dit que ja no es fa música com la d'abans, que ja no hi ha cantants com abans... es queden apalancats en una època i neguen qualsevol altra cosa!

    ResponElimina
  12. Mira, sort que expliques el trauma infantil que et va portar fins aquí, pobret, que si no m'uniria a les tropes d'alliberació per a cremar-te la casa. On s'és vist.

    ResponElimina
  13. No ens enfadarem a causa d'això, ho assumiré com un defecte que en algun moment o altre t'havia de trobar. Això i no voler fer un viatge en autocaravana no son res tan greu com per trencar la nostra amistat. Jo també en dec tenir, de defectes, no? hehe

    Ara seriosament, no comparteixo la teva opinió. Una cosa és que no t'agradin per culpa del teu pare, i l'altre és que em diguis que estan sobre-valorats. No way. Sobre-explotats potser sí, però sobre-valorats... no. Els meus pares em van regalar la discografia dels Beatles en CD (devia córrer l'any 95) i em va agradar molt anar-los descobrint. Per mi, el millor disc és RUBBER SOUL. Aquesta gent van estar en actiu durant molts anys i renovant-se contínuament. En aquest sentit, em fan pensar amb Antònia Font, que han anat evolucionant disc rere disc i fan coses noves, arriscant-se a perdre el seu públic original. I parlant d'AF (que no de Lost...), el nou disc serà la bomba!!

    ResponElimina
  14. Hola Xexu,
    Ui si et sent en Xitus, ja veuras, jiji. Bé, el tema de què ara no triumfarien, doncs possiblement. Però penso que l'èxit depèn molt del moment, del lloc, de la sort, d'un cúmul de variables que no es poden controlar. Hi ha grups molt bons que mai triumfaran.
    El tema del teu pare, doncs, ja se sap normalment els fills tendim a diferenciar-nos dels pares i dir això no m'agrada. A l'adolescència em sembla que no m'agradava res que vingués del meu pare, tot li duïa la contrària. Però amb el pas del temps he baixat del burro i he vist, que m'assemblo massa a ell i que he entés moltes coses que llavors m'hi posava d'esquena. Però això és el meu cas.
    I Xexu, com és possible que al final de tot encara s'hagi endut les culpes la Yoko Ono, ostres tu...
    Una abraçada i cuida't molt. Xaoooo!

    ResponElimina
  15. A diferència del que puguis pensar m'ho he passat molt bé llegint el teu post! Sempre està bé saber el per què de les coses quan passen. El que va fer el teu pare, que no crec que ho fes a mal, pens que és un error en el que hi cauen molts pares. Segurament nosaltres, el dia de demà, sense adonar-nos, farem el mateix amb els nostres fills. Però puc entendre que no t'agradin.

    Jo els vaig descobrir de petita a casa. Vaig trobar el vinil vermell, el vaig posar sense que els meus pares mai me diguessin res, i ja va estar, i fins a dia d'avui. Per a mi la seva música és una autèntica droga, m'enganxa de mala manera i no puc passar sense ella. Qui sap, lo teu se podria anomenar "trauma infantil"? Fora conyes, crec que en aquest cas sóc més aviat jo la que tenc un problema amb la seva música i la que hauria de visitar al psicòleg! :P

    ResponElimina
  16. Jo sóc més de rollings. Mai no m'han caigut gaire bé els beatles.

    ResponElimina
  17. Estoooo.. usté sufre un trauma infantil paterno, que diria aquell psicoanalista sudamericà.

    Res, que les imposicions mai han estat bones. I per a mostra, un botó! A part, eren una colla de drogates!

    ResponElimina
  18. A mi sí que m’agraden els Beatles. Els vaig descobrir jo soleta als quinze o setze anys... Jo era massa jove per haver-los viscut i els meus pares (sobre tot ell) massa grans per haver-ne estat “fans”.

    I m’agraden molt... Encara que potser no sóc una “súper-experta” ni una “Beatle maníaca” en el sentit més literal... Els més “experts” es solen decantar per les cançons més modernes, mentre que a mi m’agraden més les primeres... Fins i tot puc dir que hi ha alguna de les seves cançons que no m’agrada... Ara bé, en general les trobo maques i algunes em semblen magnífiques i les escoltaria una vegada i una altre... Ara mateix me’n venen algunes al cap que m’encanten.

    Però noi, el que a mi m’ha cridat l’atenció d’aquest post no és que t’agradin o no t’agradin els Beatles que, en això, hi ha d’haver gustos per tot... sinó la forma en que està redactat. Només puc dir que si algun dia jo llegís un text d’algun imaginari fill meu en que aquest hagués escrit sobre mi en el to en que tu escrius sobre el teu pare, m’entristiria molt.

    Els pares no duren per sempre i, quan no hi són, llavors penses en totes les vegades que els haguessis pogut dir alguna cosa bonica i no ho vas fer... En fi, jo sóc d’una altre generació i potser per això m’ha xocat més. Potser entre la gent més jove és normal parlar així dels pares... Jo estimava (estimo) molt el meu pare i, precisament, si em vaig aficionar a la música clàssica -no hi entenc massa, però m’agrada- és perquè ell els diumenges -únic dia que no treballava- posava els seus discs, les seves obertures d’òpera, les seves peces predilectes... i m’agradava escoltar-les...

    Res més lluny de la meva intenció que posar-me “moralitzadora” ni res semblant... senzillament, és que m’ha xocat...

    ResponElimina
  19. Jo pensava com tu fins que un amic meu molt underground em va fer escoltar el disc blanc i em va explicar que amb una d'aquelles cançons James Manson s'havia basat per matar a la Sharon Tate. Aquella música no eren els beatles, era una altre cosa. I després em vaig enganxar amb el sergent peppers. Però si que coincideixo amb tu que els primers beatles ara serien un grup per nenes. Però després van evolucionar. Hi han algunes cançons que son dificils de reconèixer, semblant els doors.

    ResponElimina
  20. A mi els Beatles ni m'agraden ni em desagraden, com gairebé tota la música en general. Sí, potser sí que estan un pèl sobrevalorats...
    No obstant, són els causants que sigui aficionat de l'Everton, i per això sempre els estaré agraït.
    Adéu!

    ResponElimina
  21. A mi els beatles...home alguna que altra cançó m'agraden però mai m'han fet perdre la son...el meu pare posava òpera...

    ResponElimina
  22. T’he vist al Bloc de la Caterina arrel d’un comentari sobre en J. Lennon i he arribat el teu Blog. En aquí la sorpresa ha estat trobar-me amb un post relacionat.

    Estic amb tu que els Beatles teletransportats a 2010 no serien el que varen ser. Ells varen trencar esquemes i varen revolucionar comportaments socials que ara ni imaginem perquè el món ja és un altre. Jo els ho dono aquest valor.

    Així i tot, hi ha cançons d’ells que m’agraden molt. També penso que hi ha cançons dels Beatles que s’escolten solament perquè són d’ells, si fossin d’altres ni entrarien a les llistes.

    Quant als pares, que dir? N’hi ha de tots els colors. Ningunejar els gustos dels demés per destacar els nostres no és el millor. A més, de música bona n’hi ha molta i variada.

    Cap fonamentalisme és bo, i en música tampoc.

    ResponElimina
  23. No he estat mai una seguidora dels Beatles i no en conec el seu treball (ara em sento una mica extraterrestre, però és així...) Només conec les quatre cançons més famoses i m'agraden, però no prou com per cridar-me l'atenció i interessar-m'hi.
    No sabria dir-te si estan sobrevalorats, però pensar que hi ha públic fidel de diferents èpoques en fa pensar que són al lloc on han de ser.
    Precisament avui fa 30 anys que van assassinar John Lennon i m'ha fet pensar en quan vaig estar a Nova York. Vam fer una visita d'ubicació per la up and down city i un dels llocs on ens van portar va ser precisament al lloc del Central Park on es reunia cada dia amb el seu assassí. Allà hi havia gent amb guitarres cantant el famós "Imagine" al voltant de la imatge inscrita al terra. Després ens van dur al també famós Dakota, que és just al costat del parc i em va sorprendre com tothom es feia fotos al davant d'aquell edifici.
    És una tonteria, però m'ho has fet recordar...
    Però he de dir una cosa, que com a l'Assumpta, el que més m'ha cridat l'atenció del teu post no ha estat si t'agraden o no els Beatles. Si em poso al paper de mare (que no ho sóc) penso que m'entristiria llegir una cosa així.
    No pretenc jutjar què has escrit ni com ho has escrit perquè penso que tens els teus motius per haver-ho fet i jo no m'hi he de posar, no sóc ningú. Només intentava dir que era el que més m'ha cridat l'atenció del post...
    Que tinguis un bon dia!

    ResponElimina
  24. No en sóc un gran fan però hi ha cançons que m'agraden. El que és innegable és que van marcar tota una generació i que en el seu moment van ser tota una revolució. No només per la seva música, sobretot pel seu compromís. Avui en dia només ens passen per la ràdio canóns de lletres absurdes de músics que es creuen els reis del món. Manquen grups amb compromís amb la societat.

    ResponElimina
  25. A mi la veritat és que hi ha cançons que m'agraden força :) Però el meu pare no és el que escoltava, la veritat. Ell em posava Led Zeppelin, the doors, etc. i bé que m'agradaven jejeje
    Si hi ha un tipus de música que no puc aguantar és la disco - electrònica. La resta... m'ho escolto força tot. I us faig una recomanació, bé, dues: Jason Becker (sobretot la cançó Higher) i Dream Theater.
    Muaks!!!

    ResponElimina
  26. Jo en sóc fan, de fanàtica, per culpa del pare. I no pas perquè me'n parlés no. Simplement perquè vaig trobar un LP que ell mai, mai, mai no escoltava i el vaig posar i me'n vaig enamorar.
    Avui, 8 de desembre del 2010, fa trenta anys que van assassinar Lennon. El 29 de novembre va fer 9 anys que ens va deixar George Harrison. Dels que queden ja no me n'agrada cap. Tinc mania a en McCartney i en Ringo em fa gràcia però res més.
    De la Yoko millor ni parlar-ne. Fa ponent i és culpa seva. No fa fred i és culpa seva. Tot és culpa seva i la paia viu tan tranquil·la. Indignant.

    Un petó a ritme de Here comes the sun!

    ResponElimina
  27. a mi m'agraden gairebé totes les cançons que els meus pares escoltaven. Inclosos els beatles!

    ResponElimina
  28. Gràcies a totes i a tots per haver comentat aquesta entrada que potser a alguns ha semblat molt irreverent. Com sempre, només vull recordar que el que jo expresso és la meva opinió i que no pretenc convèncer a ningú. Cadascú és lliure d’escoltar i idolatrar a qui vulgui, per tant, deixeu-me a mi que passi dels quatre de Liverpool!!

    Sànset, aparentment no sembles recordar que sóc un expert trencador de cames, així que para compte amb les coses que dius, i tingues les teves armes quietetes. Si tens un pèssim gust musical no culpis al missatger.

    Garbí24, ser els pioners no els ho treu ningú, van crear escola i marcar una època. Però no per això cal que agradin a tothom, hi ha molta altra gent que també han innovat i no han arribat a tenir tanta fama. També es pot tenir la teva postura, et sonen bé, però tampoc no els defensaries a mort.

    Mireia, però avui dia es critiquen les coses que enganxen però tenen poca substància, no? No ho dic jo, ho has dit tu mateixa, jo només dic que actualment no ho deixem passar com a bona música.

    Merike, per mi, si una cosa s’ha de destacar dels Beatles és la seva capacitat d’innovar, van crear escola, van fer coses noves i van omplir un buit que hi havia. Calia una revolució, com tu dius, i unes quantes bandes la van fer. I potser totes les que venen després han d’estar agraïts, però si justament a mi em feia ràbia el meu pare és per dir que avui no es fa bona música. Jo tinc 32 anys i he anat passant per molts estils musicals, moltes èpoques musicals, i sempre he trobat bona música, i hi ha coses noves molt bones. No només perquè no és d’aquells anys ha de ser pitjor. Ara és més comú, estem més acostumats a sons nous, però que no es pugui ser tan innovador no vol dir que la qualitat sigui dolenta.

    Maria, van ser els mestres perquè van inventar el mètode. Penso sincerament que molta gent els ha superat, però és clar, els pioners eren ells.

    rits, et planyo. El meu pare també tenia arrencades de grups d’aquests de la seva joventut, però em sembla que ell mateix devia considerar que eren massa cutres com per insistir gaire. Aquests precisament no, no recordo que mai parés bé de Dúo Dinámico, per sort.
    Ui, no els parlis de grunge als que defensen els Beatles per sobre de tot! Què, quatre peluts cridant com uns desesperats? Això és música? Doncs sí, mirin vostès, el grunge, el so de Seattle va revolucionar el rock estrafolari dels 80, va canviar la música, el rock alternatiu es va imposar. Però no, això no és important. No t’oblidis The Smashing Pumpkins.
    Com qualsevol persona que hagi viscut en el nostre planeta, per collons em sé cançons dels Beatles senceres. Són fàcils, simplones i enganxoses. Justament el que ara es considera música escombraries. És clar, les de després, les que se suposa que són bones, no van arribar al gran públic, o almenys a transcendir a la història.

    Porquet, per més que sembli pel que dic, no tinc res en contra dels que escolteu aquesta música que no és de la vostra època, cadascú escolta el que vol. Si l’heu descobert i us agrada, endavant. Per sort la música pot durar per sempre, si nosaltres la fem durar. El que em fot és que m’ho imposin, i que si dic que a mi no m’agraden els Beatles, hi hagi qui em miri com si fos boig. Les més famoses són música molt simplona, també me les sé, en conec força. Però és que és inevitable, estan a tot arreu.

    ResponElimina
  29. Clint, la dels Stones era ma mare, estrany, tenien els rols canviats, però ella no ens va imposar mai més. I jo no l’he sentit mai massa, però ma mare deia que no li vinguéssim amb orgues que a ella li agradava Janis Joplin.

    SM, m’estàs dient que a banda d’això dels Beatles, per les altres coses sí que sóc perfecte? Moltes gràcies, és tot un honor que em diguis això.

    Zel, si és que cadascú escolta el que li agrada, o el que hi ha en aquell moment. Però imposicions les justes, amb això hauries d’estar d’acord amb mi!

    Marta, una mica trauma sí. Aquesta és d’aquelles coses que penses que a tu no et passarà quan siguis pare. Espero complir-ho, com tantes altres coses. Si el calendari no para, i el cos mateix els dóna mostres, què els fa pensar que la música es va quedar per allà els ’60?

    Joan, molt amiguet del Sànset et veig a tu darrerament, des que heu anat a Berlin qe sou cul i merda. Doncs amb mi no podreu, crema les cases que vulguis. Almenys jo tinc pebrots per parlar dels meus traumes, que vosaltres els teniu igual i no dieu res. Algun escabrós motiu hi ha d’haver perquè us agradin els Beatles!!

    Txari, quina sort que aquests diguin els més grans dels meus defectes. Aparentment allò de ser un fill de puta manipulador és una benedicció de déu. Potser tingui un parell o tres de cosetes més, però tu no, tu ets perfecta pels quatre costats.
    Doncs mira, t’acceptaria que em diguessis que tu els trobes bons, però penso que si una cosa els és aplicable justament, és que estan molt sobrevalorats. Sobrevalorats per la música, que no n’hi ha per tant, però calia ser els primers a fer-la, i ells ho van aconseguir, i sí, van innovar molt. Et poden agradar tant com vulguis. Jo gaudeixo cantant les cançons de Mojinos Escozios, i són una autèntica merda. I fes el favor de no comparar un grup de qualitat com AF amb els Beatles, a veure si ofendràs el gran JoanMi. Per cert, sembles tenir informació privilegiada, què en saps del nou disc? Fa temps que no en sento res. Vull informació!! Però sobretot una data.

    Molt bones Nits, que bé tenir-te per aquí. Si en Xitus em sent li contestaré igual de malament que a tots els altres que m’increpen, ell ja sap que trenco cames. El seu èxit recau en que van inventar una cosa nova, no hi havia res com ells, i això és un gran mèrit que ni jo sóc capaç de treure’ls. Algú tard o d’hora hagués fet alguna cosa similar, i si ara sortissin ells, no es menjarien un torrat.
    Per pena meva, en algunes coses m’assemblo al meu pare, començant pel físic, i no el maleiré mai prou. A banda d’això, quan m’he descobert amb algun dels seus comportaments que no m’agraden, m’he fet molta ràbia. Vull ser una persona molt diferent a ell, i espero estar-ho aconseguint. Ja no és que refusi tot el que a ell li agrada, sinó que pretenia menjar-nos el tarro amb les seves coses, i per aquí no vam passar.
    Dona, la Yoko Ono sempre té la culpa de tot. Jo li atribuiria la crisi mundial i la vaga dels controladors també.

    ResponElimina
  30. Caterina, el post estava fet en clau d’humor, explicant, però uns fets molts reals. El meu pare no ho feia amb mala intenció, simplement és que l’home és així. Jo espero no ser com ell, en altres coses potser sí, però si algun dia tinc fills, hi haurà coses en les que no m’agradarà influir, o millor dit, que no menysprearé les seves opcions. Mira que et dic, fins i tot els respectaré si els agraden els Beatles! Bé, tret d’Antònia Font. Antònia Font no és negociable.
    Si tu m’entens a mi, jo també t’entenc a tu. En cap moment diré que no puc entendre la gent que els agraden els Beatles, més que res perquè seria una postura una mica esquizofrènica, perquè el raret sóc jo. Tot el que em sentis dir al respecte és només la meva opinió personal, no pretenc que el que dic tingui cap valor, només per mi. No crec que tu tinguis cap problema de psicòleg, almenys en aquest sentit, i si no pregunta a alguns cafres que hi ha per aquí que estan demanant el meu cap en una safata. Segueix gaudint de la seva música, jo ja em dedicaré a escoltar altres coses.

    Martanit, jo no sóc ni d’uns ni d’altres, és que no hi ha nens dels ’90 aquí o què?

    Sr. Banyera, seria molt fàcil titllar-los de drogoaddictes, el que passa és que em seria difícil trobar un grup net i polit en aquest sentit. No crec que cap d’ells pugui tirar la primera pedra… perquè en aquest sentit guanya Jagger segur. És un trauma. I què?

    Assumpta, el post estava fet en clau d’humor, no pretenia ser ofensiu, però sí que és un reflex de l’escassa relació que he mantingut amb el meu pare. No per res, no és ni mal home, ni esquerp, simplement que m’ha costat entendre’l, és un tipus de persona que mai tindria com a amic, em posaria massa dels nervis. I com que dels nervis ja m’hi ha posat molts cops, doncs sentint-ho molt, no li vaig tirant floretes. Que tothom sap el que té, i que de pare només se’n té un? Sí, ja ho sé. No es tracta d’una generació, és cosa meva. Així hem sortit mon germà i jo. Sempre que hem necessitat suport hem buscat a la mare (de petits), sempre que hem necessitat permís, a la mare, per prendre decisions, a la mare. I repeteixo, no per res en especial, simplement, no és una persona que em mereixi una especial confiança, i que per contra, em carrega tot sovint. Sang de la seva sang? Sí, què hi farem. Jo no vull ser com ell, de cap manera. I a mi també m’afectaria molt que els meus fills pensessin això de mi, per això, si n’arribo a tenir, lluitaré perquè no sigui així. De fet, no crec que faci falta lluitar res, cada persona és un món. Per més trist que et sembli, és així. Per mi els llaços de sang no tenen aquesta importància. Em fas sentir com terminator explicant-te això, però si et vengués una altra pel•lícula, t’estaria mentint.
    I pel tema dels Beatles, trobo una evolució molt lògica la teva. Algunes coses t’agraden, algunes no, vas fer-ne un descobriment a la teva manera, per això pots decidir què és del teu gust i què no.

    Aris, alerta, si els Beatles han servit d’inspiració per un psicòpata de tant renom, potser m’ho hauré de replantejar. M’ha agradat el teu comentari, no dubto que puguin tenir peces de qualitat, després de fer unes quantes cançons d’estiu probablement van millorar. Potser algun dia superaré els meus traumes i els donaré una oportunitat… quan tingui temps… però és que estic molt enfeinat. No es nota?

    Albert, no entendré mai què us pot portar a ser seguidors de l’Everton, això no és un equip de barri? Jo li tinc certa mania al Liverpool, però per això sóc del ManU, no de l’Everton! Ai, canalla.

    ResponElimina
  31. Elfreelang, està clar que amb òpera et despertes molt més, no m’estranya que amb això sí que perdessis la son!

    trt, molt benvingut al Bona nit, ja li passaré comissió a na Caterina per enviar-me gent. Sens dubte els Beatles tenen el valor de ser els pioners d’un estil i d’una manera de fer, això ja ho he destacat alguns cops, que no tot han de ser crítiques. Valoro que reconeguis que de vegades el nom per si sol ja ven, però això no només passa amb ells, de vegades n’hi ha prou en fer unes quantes cançons bones per després viure de rentes. Com a exemple, saltant les immenses distàncies, la darrera cançó de Black Eye Peas és escòria, però com que és seva, la posen a tot arreu.
    Música bona n’hi ha hagut a totes les èpoques, com també de dolenta. Deixem que cadascú escolti el que vulgui i pensem que la nostra música és millor, no cal mirar de convèncer a ningú. Jo només dic la meva opinió, però no pretenc que ningú canviï la seva.

    Guspi, ens agradin o no, els Beatles estan per tot arreu, el seu legat és important i ric. Jo els reconec el mèrit de ser els primers, de crear tot això. Tot això que encara ven molt a dia d’avui, i pel que veig, que hi ha gent que es dedica a explotar-ho. En certa manera, és normal.
    No ets l’única a qui crida l’atenció la meva manca de familiaritat, de fet, em sembla que és un tret molt característic meu. La relació amb el meu pare no ha estat mai dolenta, però sí que ha estat de fer que no amb el cap en veure’l actuar. A mi tampoc m’agradaria que un fill pensés això de mi, per això treballaré perquè no passi. No sé si en tindré, de fills, però si en tinc algun dia, miraré d’aprofitar les bones coses que m’han ensenyat i canviar les que no m’agraden tant. Que jo no sigui familiar i que a casa passem tots una mica, no vol dir que jo em plantegi una família així per un futur, al contrari, m’agradaria que fos molt diferent, però això sí, sense pressionar els fills, deixar-los la distància justa perquè es sentin còmodes, però la proximitat necessària per donar-los tot el que els calgui.

    Albert BiR, estic d’acord amb tu amb que la importància que tenen és la de ser els primers, van marcar camí. Però algunes de les seves lletres, gaire profundes no eren, i no sé si sabràs que Lennon va arribar a declarar que eren més famosos que Jesucrist. Si això no és creure’s el rei del món, i que et pugin una mica els fums…

    LluNa, ja veig que el teu pare era més alternatiu. Jo no tinc records de que a casa escoltessin The Doors, per exemple, això fallava. I em sembla que les recomanacions aquestes que has fet no els agradaran als seguidors dels Beatles, ostres que friki aquesta del Jason Becker…

    Elur, no dic que escoltar música de l’època dels pares estigui malament, el que passa és que nosaltres mateixos menystenim la bona música que es fa als nostres dies. Però la teva manera de descobrir els Beatles em sembla bé, molt millor manera que la imposició que em feien a mi. He vist en diversos blogs la commemoració de la mort de Lennon, em sembla un homenatge normal per una figura tan rellevant. I bé, que s’odii a Yoko Ono de la mateixa manera que s’admira a Lennon, ja està bé. La tia acabarà sent més famosa que el grup mateix!

    Estrip, potser si a banda d’escoltar-les t’haguessin menjat el cap amb que eren les millors i les úniques cançons de veritat no ho veuries igual.

    ResponElimina
  32. És una pena perquè si no hagués estat per això que expliques potser t'haguessin agradat. A mi m'encanten i des de petita.

    ResponElimina
  33. Je, je, je... què més podria dir... que no t'hagi dit abans? Ara si que veig que és un "trauma infantil" de totes totes... :)

    Les afinitats en els gustos sempre ens donen alguna mena de plaer amb la gent que els compartim. Però si no compartim... doncs no hi ha cap problema... no passa res.

    ResponElimina
  34. T'he de donar la raó en lo de la Yoko Ono! jajaja!

    ResponElimina
  35. Ostres, entre tu i el Joan de les plomes voleu que el meu grup d'armaris-de-l'est-ex-convictes-i-ex-militars-soviètics m'hagin de demanar la baixa per estrés...

    *Sànset*

    ResponElimina
  36. Gràcies per la resposta. Aquí a Hèlsinki que estem enterrats a la neu, 51 cm. Ara no escolto els Beatles, el meu favorit és el Ray Charles i m'agrada la música de jazz:) Feliç continuació del teu blog fantàstic!

    ResponElimina
  37. Quanta agressivitat reprimida. Serà cosa dels traumes.

    Em demano cul (mal que mal ...)

    ResponElimina
  38. Bff... no, no tinc cap mena d'informació, era una ironia. I sí, sóc perfecte... ara te n'adones? Mare de Déu, tants anys d'amistat per això!

    I ser un FPM no és un defecte, ja m'agradaria a mi ser com tu.

    ResponElimina
  39. El que és imposat normalment acaba amb rebuig. A mi m'ha passat una cosa força similar amb un altre tipus de música, concretament amb les sardanes. Me les van matxacar de tal manera i amb una actitud similar a la que van tenir amb tu, fet que ha provocat que si en sento a la ràdio la canviï, i no em trobaràs a cap ballada. I a diferència de tu, crec que em sap greu, perquè no és un grup de música determinat, una moda passatgera, sinó que formen part de la cultura del meu país. I que me l'hagin fet avorrir i agafar mania... és un càstig.

    ResponElimina
  40. Un motiu bèstia, hi havia d'haver, jeje...!

    ResponElimina
  41. Kweilan, qui sap, culpeu del post i del trauma a mon pare!

    Carme, tu que ets la meva mama blogaire segur que no m'haguessis fet mai una cosa així! Que cadascú escolti o miri el que vulgui, i si coincidim, millor!

    Adbega, la Yoko Ono em cau malament a mi i tot, i això que va acabar amb ells!

    Sànset, ell sap que li dius 'Joan de les plomes'? No sé si s'ho prendria bé. Però no veus que ell es posa al teu favor! Que no es deprimeixin els teus ex-convictes!

    Merike, sempre que puc miro de contestar els comentaris, perquè dieu coses molt interessants que seria molt trist que quedessin sense resposta. 51 cm de neu? Ostres, a mi m'agrada el fred, però això és una mica massa per mi! Em sembla que no coincidirem mai, jo i el jazz tampoc no som massa amics. Què hi farem...

    Joan, reprimida? A mi em sembla que reprimida no, hehehe. I això del cul ho hauràs de discutir amb en Sànset, ja us ho fareu!

    Txari, fa molt temps que sé que ets perfecta, des que venies a les meves classes de la tarda i seies allà darrere, ara fa uns 13 anys. Series encara més perfecta si sabessis alguna cosa d'AF, maleïts! Ho he buscat i no hi ha res... començo a témer que no sortirà mai... no ho vull ni pensar. Ja et donaré classes de l'assignatura FPM, però després t'atens a les conseqüències.

    Laia, els teus pares eren uns integristes de les sardanes? Caram. Doncs sí que és un greu, els motius que exposes són molt clars, és part de la nostra cultura. Jo no en sóc amant, però rebuig tampoc no em causen, i que tu tinguis aquest sentiment, no és bo. Però veig que el modus operandi és el mateix, als dos ens han torturat amb la mateixa estratègia. No estàs sola Laia!

    Xitus, però sense motiu bèstia, no fotem, estan sobrevalorats!

    ResponElimina
  42. ostres, ara m'has fet sentir viejuna. Però diria que tenim la mateixa edat..

    ResponElimina
  43. XeXu, jo et recolzo plenament: amb els Beatles no n'hi ha(via) per a tant!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.