Canvi de dècada

Aquest canvi d'any no és com els altres, deixem enrere la primera dècada del segle XXI. Els que ja tenim certa edat recordem els anys que passaven al segle passat i semblava que l'any 2000 no havia d'arribar mai, i mira ara, ja han passat deu anys des d'aquell temut canvi de dígit que s'havia de carregar tots els ordinadors del món. Sí, el temps ha passat molt ràpid i podria dir que la dècada que deixem enrere ha estat la més important de la meva vida; per ara. Dels 22 als 32, què dir? Massa coses per resumir en unes línies. Però se suposava que ara hauríem d'estar viatjant a planetes llunyans i abillats amb vestits llampants i futuristes, i tret de la Lady Gaga, aquí les coses segueixen com sempre, i déu n'hi do com està el món de cap per avall.

Entro en la meva cinquena dècada, la cinquena! Com sempre, no em faig propòsits, ni per l'any, i molt menys per tota la dècada. Total, per després no complir-los... El que hagi de ser, serà. Amb una mica d'empenta, que la sort no creix als arbres, i aquells que la necessitem, que sincerament penso que hi ha gent a qui no li cal, l'hem de buscar una miqueta.

Molt bon 2011 a tothom, i també bons anys '10. Sona antic això, oi? Doncs és el futur.

L'abraçada

Avui he fet una abraçada -de fet dues- que tenia molta necessitat de fer. Potser no ha significat massa per la persona a qui les he fet, però per mi sí. Te n'adones que aquesta vida és un sospir, i que un dia hi som, i al següent ja no hi som. Quan saps que una persona forta, a la que estimes, a la que admires, de la que creus que pot superar qualsevol adversitat, ha estat a punt de marxar, i que tu ni tant sols ho podies sospitar, et sembla que tot té molt poc sentit. Tu vius al teu món imperfecte amb dies millors i pitjors, però no se't passa pel cap que a certes persones els pugui passar res dolent. Però els passa. I llavors veus que arribes tard, que ara ja ha passat tot, però així com t'ho expliquen, la notícia podria ser totalment contrària i nefasta. La rebries al mateix temps, però la tristesa i el desconsol que et provocaria ni els pots ni els vols imaginar. I és quan abraces, i dius a cau d'orella que estàs content de que tot estigui bé, perquè no pots fer altra cosa. I perquè aquesta vegada ha sortit bé i ha guanyat. Però encara no s'ha acabat. I saps que aquesta vida és un sospir i que un dia hi ets, i al següent ja no hi ets. I perquè demà podem ser tu o jo.

Ubiqüitat

Un any més el Nadal ha passat de llarg sense despertar-me cap mena d'esperit, però no m'ha deixat un regust tan amarg. Ahir recordava el post de nadal de l'any passat i el vaig fer en un moment molt baix i sentint-me molt malament. Vaig odiar haver de passar l'estona amb gent que no tenia ganes de veure. Moltes coses han canviat des de llavors, i el que era motiu de frustració ara ho és de felicitat, si no per mi, per gent que m'estimo, i per tant, per mi també. I aquest any m'ho he agafat d'una altra manera, tot i que pensava que no, però m'he pogut demostrar que segueixo sent jo mateix, que per més amagat que em tingui, dins encara hi ha un cor que batega i que li queden moltes bogeries per fer, com el meravellós art de ser a dos llocs al mateix temps. Dec ser encara millor, ahir potser era fins i tot a tres llocs diferents. El temps passa, però mai és tard per deixar sortir aquell que vam ser, i que potser encara som.

Lectures 2010

Aquest any estic força content amb el ritme de lectura que he tingut, i com els darrers desembres m'agrada compartir la meva llista de llibres amb tots vosaltres. El fet de fer aquesta llista cada any i de tenir un blog de llibres em sembla que em fa llegir més, sempre vull superar-me, i m'agrada veure, a finals d'any com la llista ha assolit un bon nombre de lectures. En aquest 2010, els següents llibres han saltat del calaix de pendents per aquest ordre:

After Dark - Haruki Murakami

El nombre del viento - Patrick Rothfuss

97 segundos - Ángel Guriérrez i David Zurdo

El gran engany - Dan Brown

100 mites de la ciència - Daniel Closa

El príncep de la boira - Carlos Ruiz Zafón

El fred modifica la trajectòria dels peixos - Pierre Szalowski

El palau de mitjanit - Carlos Ruiz Zafón

Els llums de setembre - Carlos Ruiz Zafón

Desayuno en Tiffany's - Truman Capote

Un món sense fi - Ken Follett (començat al 2008)

El món de Sofia - Jostein Gaarder

La dona de verd - Arnaldur Indridason

Los hombres que no amaban a las mujeres - Stieg Larsson

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina - Stieg Larsson

El salze cec i la dona adormida - Haruki Murakami

La reina al palau dels corrents d'aire - Stieg Larsson

La bodega - Noah Gordon

Si una nit d'hivern un viatger - Italo Calvino

La solitud dels nombres primers - Paolo Giordano

El rei del món - Salvador Macip

Els jugadors de whist - Vicenç Pagès Jordà

Trilogia de Nova York - Paul Auster

Cámara de gas - John Grisham

El gran Gatsby - Francis Scott Fitzgerald

Vuelo final - Ken Follett

El primer dia de les nostres vides - Teresa Roig

El joc de Déu - Salvador Macip

Aurora boreal - Åsa Larsson (lectura actual)

No ha estat un any de males lectures, penso que ha estat millor que 2009, la majoria tenen un nivell mitjà-alt. Entre tots destacaria 'El nombre del viento', un llibre de fantasia magistral, la trilogia Millennium, que està molt bé, tot i que un pèl sobrevalorada, 'Un món sense fi' que és una obra magna i 'Els jugadors de whist' que va ser una bona sorpresa, un llibre fantàstic.

I en l'apartat de decepcions, constatar que Ruiz Zafón és un pesat, i sobretot 'Desayuno en Tiffany's' i 'Si una nit d'hivern un viatger', dos llibres que desrecomano totalment, almenys a mi se'm va fer un món acabar-los, i això que són curts. Tenen sort que me'ls acabo tots, perquè era per tirar-los per la finestra.

Ja ho sabeu, qualsevol cosa que vulgueu comentar, encantat de xerrar una estona sobre llibres, i si voleu llegir les ressenyes que en vaig fer en el seu moment, de tots menys del primer i l'últim, podeu anar aquí.

Molt bones festes a totes i a tots!!!

Les llàgrimes d'una mare

S'acosta nadal i això és sinònim de retrobaments familiars, però no necessàriament de retrobaments feliços. Aquest no es pot dir que sigui un post precisament nadalenc i de celebració, però avui m'han fet venir records d'aquells que es guarden, que més val que no surtin. He recordat baralles i ridículs, he recordat preguntes incòmodes, però sobretot he recordat un fet, un de petit, però un fet d'aquells que es claven. Ja fa molts anys, perquè la iaia encara vivia. La iaia que em va pujar i educar, a la casa de la qual vaig passar tota la infància i hi vaig dormir fins el dia després de la seva mort, i ja era gran quan va passar. La meva iaia estimada. La pobra dona va passar els últims anys postrada en un llit i sense massa ús de raó, però per nadal la baixàvem a casa nostra, a compartir el dinar. Aquell any recordo com la miserable de la meva altra àvia, una dona que per sort només veig dos cops l'any, que mai de la vida s'ha preocupat pels seus néts, ni tampoc pel seu fill gran (el meu pare) i que el meu germà i jo anomenàvem la 'iaia dolenta', donava de menjar a la iaia, li portava el menjar a la boca com si fos una nena petita, com si li volgués demostrar que ella estava perfectament i fins i tot se'n podia cuidar, com si li salvés la vida. Mai de la vida abans havia tingut un detall amb ella. Recordo la iaia, que gairebé no regia, amb la boca ben closa i posat humiliat, una expressió ben clara. I recordo buscar ma mare a la cuina, veure-la plorar per aquella humiliació, de ràbia, d'impotència de veure com es consumia la iaia, mentre que l'altra... les llàgrimes d'una mare.

No sembla una gran cosa, oi? Doncs és suficient per odiar. I a aquesta dona l'hauré de veure dissabte. Aquesta dona que no significa res per mi i que desitjaria no portar sang seva per la vergonya que em fa. I la iaia ja fa molt que no hi és. Hauré de posar bona cara. Llàstima que jo d'hipòcrita no en tinc res.

Regal avançat

Us hauria hagut de fer cas amb això de que fer balanç quan encara queden dies de l'any és una mica precipitat, perquè mai se sap. He rebut un regal que em fa una mica de vergonya compartir, però també em fa il·lusió. Un antic company casteller i periodista es va posar en contacte amb mi per si volia participar a una secció que fa ell a la vanguardia.es, en la que destaca blogs. La idea em va fer gràcia, es tractava de fer un text de presentació del Bona nit responent unes quantes preguntes que ells et proporcionen. Ho vaig fer i el text va sortir publicat aquest divendres passat. Deixo l'enllaç per si a algú li ve de gust llegir-ho, tot i que no dic massa res que no sapigueu. Ho trobareu aquí. El pitjor del cas és que demanaven destacar altres blogs, i com és normal, no els podia posar la llista de més de 200 blogs que segueixo, així que espero que ningú es senti malament si no l'he citat...

Relats conjunts, La cara de Barcelona

Va sortir de casa, al carrer Bruc, d'aquella casa que cada cop era menys seva. Havia begut, no massa, però prou perquè en el seu cap flotés una tènue boirina. Volia oblidar, volia no pensar en res que li recordés la seva miserable vida. Amb pas vacil·lant va creuar la Gran Via i va girar per Casp, més per inèrcia que per voluntat. Ja no recordava què l'havia portat a viure en aquesta ciutat, tan lluny de casa seva. Una dona, sí, una dona que després l'havia abandonat. A Roger de Llúria va tornar a girar i va anar a petar a Plaça Urquinaona., la va creuar pel mig, impacient amb els semàfors. Ja no veia sortida a l'espiral negatiu en el que havia entrat, i el pitjor de tot és que ja li era igual. Ja no li importava res, des que ella havia marxat anava en caiguda lliure. La depressió, la nostàlgia, no el deixaven fer res. Va enfilar per Via Laietana, caminava sense rumb. Els deutes l'assetjaven, aviat perdia les poques possessions que tenia. El van acomiadar de la feina perquè va deixar de rendir, la separació l'havia deixat molt tocat. Com enyorava la seva família, el seu lloc natal. La baixada per Via Laietana se li va fer eterna, semblava que mai no acabaria. Però finalment va arribar a l'espai obert del Moll d'Espanya. Abatut i sense ànims, desesperat i cansat de tot plegat, meditava treure's la vida. Ja res no tenia sentit. Se li va aparèixer davant seu la cara de Barcelona i es va quedar palplantat mirant-la. Es reia d'ell. Aquella ciutat que l'havia engolit es reia d'ell amb una grotesca ganyota representada en una estàtua. No calia que li demostressin per saber que feia temps que es reien d'ell; maleïda ciutat! Allà immòbil, mirant l'escultura, la seva cara va anar canviant l'expressió. Poc a poc un somriure es va anar formant als llavis, i va acabar en una gran rialla. Reia, no recordava quan feia que no podia riure. I reia perquè ara ho veia molt clar. Marxaria d'aquella ciutat, ho deixaria tot enrere, sense agafar res, sense patir per res. Tornaria a casa, recuperaria la seva vida, la seva gent. Ell sabia que el rebrien bé, i qui sap si podia recuperar també algunes coses que havia deixat enrere, persones que havia deixat enrere... Marxava. I ho feia en aquell mateix moment. 


Una nova participació per als Relats Conjunts! 

Balanç 2010

El temps passa volat i ja estem a 15 de desembre, dia que he triat, des que tinc blog, per fer una mica de balanç del que ha estat l'any en curs. Ja li queda ben poqueta vida.

2010 és un any que ha tingut alts i baixos per mi. Venia precedit d'un 2009 en caiguda, si no lliure, sí que progressiva, i podria dir que ha estat millor. De seguida vaig començar a espantar fantasmes, fer una mica de neteja mental. No eren èpoques fàcils, però ho intentava. Per sorpresa meva va aparèixer una persona que es tornaria important, i que em va alegrar el primer terç de l'any, però l'efecte es va desinflar tan ràpid com s'havia inflat, sense que hi hagués massa cosa per explicar.

Al maig, el meu mes més odiat, va morir el meu gatet Bamboo, una pèrdua molt sensible per mi. El gat lluitador (i malparit) ja no va poder més. Molts cops penso en ell quan veig el seu germanet.

A l'estiu vaig recuperar el contacte amb la persona més important de la meva vida, però tot i que hi va haver un apropament, va ser només una il·lusió i va acabar com havia començat; no era el primer cop que passava. També vaig rebre una de les notícies més importants de la meva vida, els meus amics residents a Edinburgh esperen la seva primera criatura, que ja sabem que serà un nen.

Al llarg de l'any he conegut algunes persones noves, especialment en aquest darrer terç que m'han aportat coses bones i que m'han ajudat a veure les coses de manera diferent.

En qüestions laborals, he aconseguit mantenir la feina tot i la crisi i els acomiadaments a la meva empresa. Continuo content del meu equip de treball, la incorporació que vam tenir a principi d'any ha demostrat ser molt i molt valuosa. Segueixo vivint sol al mateix lloc, amb una mica de nostàlgia de Barcelona, ara amb només un gat. I en temes d'amics, destacar un cop més la immensa sort que tinc de comptar amb ells.

També ha estat un any en que m'he mogut força, revisitar Roma a l'abril, el viatge d'estiu a Suècia, el meu primer viatge sol, en aquest cas revisitant Lisboa, i la ja clàssica excursió a Edinburgh, que va acabar en ensurt a l'hora de tornar a causa de la neu.

I virtualment l'any ha tingut de tot, és clar. Al març vaig obrir el Llibres i punt!, el meu blog per parlar de llibres, del que n'estic molt content. El Bona nit ha vist ja més de 600 posts. Al juliol vaig declarar la independència unilateral de Catalunya, vaig iniciar el rescat de posts oblidats, em vau donar el c@t reflexiu per tercer any i vaig guanyar un llibre d'en Macip en un dels seus concursos (fàcils, per sort). Però el millor de tot és seguir comptant amb tanta gent que em doneu el vostre suport post rere post, alguns dels quals sembla que hi sigueu des de sempre, i altres que espero anar coneixent més amb el temps. Gràcies per ser-hi.

Vergonya

Des de quan tenim uns polítics tan lamentables? Des de quan la política s'ha tornat com qualsevol altra feina, en que només vols guanyar diners i pujar en càrrecs? Des de quan el que importa als polítics és ser el número 1 dels 40 principals? Perquè no donen altra imatge que aquesta, la de voler ser el primer de la llista i llavors viure de rentes, independentment del color de la camisa, perquè ara només n'hi ha un de color, el de seure a la poltrona. Des de quan l'única funció d'un polític és la de fotre merda sobre els altres per aconseguir que no li robin la cadira? No se suposava que han de manar pel bé de la població, per servir els ciutadans? Per baralles de pati d'escola ja tenim els nens, que de vegades tenen les coses més clares que molts adults. No importa que no facin res bé, que no tinguin cap idea per solucionar els problemes, el més important, com és evident, és demostrar que tot és culpa dels altres, que els altres ho fan pitjor segur. I quin és el resultat? Vergonya aliena de les persones del carrer. Vergonya, sí, sento vergonya davant dels demagogs i dels trepes que diu que ens governen. Vergonya i fàstic. Fàstic i nàusees. Quan tornarem a tenir polítics?

Tot no pot ser

A la vida sempre trobem la típica dicotomia, l'angelet i el dimoni, el cap i el cor, les dues safates de la balança, el voler i el poder. Saber què és el correcte no és fàcil, però som d'una manera que, tot i saber-ho, no tenim clar que sigui el camí que volem seguir. Hauríem, perquè hem de voler el que està bé, el que és just. Però el dimoniet en sap molt. Mai no ha estat fàcil triar, el que volem no sempre és el que està bé. Però si és el que volem, per què pensem que està malament? I si estem segurs que volem ser justos i fer el que és correcte, perquè ens costa tant deixar enrere l'opció que creiem que no està bé. Ho volem tot, triar seguint els designis del dimoniet, i que en acabat l'angelet ens feliciti i no ens sentim malament. I tot no pot ser.

Els Beatles i jo

Molts cops m'haureu sentit dir que no m'agraden els Beatles i que els tinc una mica de mania. D'aquest grup extint en tinc una opinió pròpia que no combrega massa amb la de la majoria. Penso que estan molt sobrevalorats i que no deixen de ser un fenomen de fans de l'època que van viure, un d'aquests que, si toquessin avui dia, seria un grup d'adolescents descontrolades i que tothom per sobre els 25 anys se'n riuria. Això sí, cal reconèixer-los el mèrit de ser els pioners en aquesta mena de fenòmens, i el fet de fer perdurar la seva música més de 50 anys després.

L'he tret d'aquí.

Però per explicar la meva animadversió per la banda m'he de remuntar molts anys enrere, i allunyar-me de l'opinió que en tinc ara. Quan era ben menut el meu pare solia posar-me LPs dels Beatles en vinil (el CD no era ni una quimera llavors!). Si l'home s'hagués acontentat en posar-me la seva música potser a dia d'avui en seria tan fan com qualsevol. Però mon pare sempre ha estat molt espavilat, un set-ciències. Ens posava els discs i no feia més que dir-nos que allò sí que era música, i no com la púrria que es feia llavors, que des dels Beatles no s'havia inventat res. Va fer un gran esforç per menysprear la música que jo començava a escoltar, i no vaig poder fer altra cosa que enviar-lo a la merda, a ell i als seus polsosos vinils dels seixanta.

Curiosament, aquest retrògrad personatge que era mon pare, anys després es dedicava a escoltar Radio 3 i a presumir davant els seus fills de la música més extremadament nova que es feia a ves a saber quins països, i que com podia ser que no estiguéssim a l'última. Un cop més, davant d'aquesta manca de criteri, tant el meu germà com jo no vam poder fer altra cosa que dir-li que es poses les seves novetats al cul.

La conclusió és que tots dos germans vam escoltar el que ens va donar la gana, molts cops de dubtós gust, però almenys era la nostra tria. I sobretot, sobretot, vam aprendre a no fotre ni cas al nostre venerable pare. Cap dels dos no tenim els Beatles en gran estima, i ara ja sabeu el perquè. Però no patiu, que ja sabeu que la culpa de tot la té la Yoko Ono.

El caos

Enrabiada i conversa, tot producte de la desmotivació i el baix estat d'ànim que ens envolta i flota al nostre voltant com una boira tènue però que es va espessint a poc a poc. Quan t'adones que el teu estat ja no és el que era i se't veuen les febleses, és que calen canvis per no entrar en dinàmiques massa negatives. Si estan entestats en empènyer-nos-hi, almenys nosaltres no hi ajudem. Mentrestant, el país es paralitza per una vaga que no entenc, d'una gent que ha de tenir una explicació pel que ha fet, i una de ben convincent, perquè si només és una mostra del poder que exerceixen, es mereixen tots els insults del món, i un càstig exemplar. I això fa pensar en la fragilitat de la nostra societat i, per extensió, de les persones que la formem. Com pot alterar la vida de tants, la negativa d'uns pocs? I com ens canviaria la vida si d'un dia per l'altre ens deixessin a tots sense llum, o sense aigua corrent. No sembla tan difícil generar el caos. Caos que, a nivell domèstic, també aplica i es soluciona amb tempestes puntuals, amb enrabiades i converses. I no és reflex la nostra vida domèstica i menuda del que passa a nivells més macroscòpics? Només desitjo que no vingui la temporada de pluges.

Volar és divertit

Dono les gràcies a les nevades d'Edinburgh i als ineptes de Ryanair per haver cancel·lat el meu vol de dilluns al vespre. Ja tenia assumit que no veuria el partit per culpa d'algun sonat que l'havia posat en dilluns, i finalment el vaig veure en un pub de Leith Walk. Hagués estat imperdonable perdre's un espectacle similar.

Però no va ser l'únic que va canviar amb la cancel·lació del vol. Dimarts vam haver d'agafar trens des de primera hora del matí per arribar a Liverpool des d'on operaven els vols que vam haver de comprar, l'aeroport més proper que en teoria no tenia risc de tancament per nevada. Tot va sortir segons estava previst, i tot i veure neu tot el camí, semblava que la història acabaria bé. Ens vam repartir en dos vols, uns cap a Girona, i els altres cap a Barcelona.

Ja a la cua d'embarcament ens vam trobar gent del vol d'anada a Edinburgh que havien pensat la mateixa solució que nosaltres, una petita colònia catalana. Per ser que estàvem força putejats, l'ambient entre nosaltres era molt bo. Ja en camí, i després d'una becaina, em vaig aixecar per anar al lavabo i amb no poca sorpresa vaig descobrir que compartíem vol amb l'ex-jugador islandès del Barça Eidur Gudjonshen. Vergonyós com sóc, no em vaig atrevir a dir-li res, però en tornar al lloc i parlar-ne amb els altres, vam decidir anar-hi i em van fer una foto amb ell, de la qual només us l'ensenyo a ell, és clar. Va ser molt curiós, vam bescanviar unes paraules, però no estava massa per la labor, em va semblar que tenia més vergonya que jo mateix!

Però aquí no va acabar la història. Després de transferir les fotos al meu ordinador, va aparèixer un senyor gran força peculiar, un català que deia tenir un hort a Liverpool i passar-hi algunes temporades. Aquest home va començar a oferir-nos tota mena de menges, moniatos cuits, botifarra, taronges, dolços, coca i no sé quantes coses més. Aquell sí que no tenia cap mena de vergonya, i va fer que tots els altres catalans en muntéssim una de grossa drets i movent-nos contínuament per l'avió. Pobres anglesos, ells que es pensaven que els exaltats eren ells... 

La veritat és que va ser un vol molt divertit que va passar volant. Va tenir un munt d'anècdotes i situacions estranyes, però tampoc és qüestió d'explicar-ho tot. Només diré que tant de bo tots els vols fossin així! Deu ser que volàvem amb EasyJet... els companys que anaven a Girona em sembla que no van tenir la mateixa sort...