dissabte, 20 de novembre de 2010

Reis tot l'any

Recordo velles pel·lícules en súper 8 en les que se'm veia entrar al menjador de casa amb pas vacil·lant, i la meva cara barreja d'alegria, por i sorpresa en veure tot el sofà ple de joguines. El dia de Reis. Eren temps que era l'únic representant de la nova generació de la família. Recordo també, ja amb records propis, la impaciència d'aquells matins de Reis, de llevar-me amb el meu germà a les 7h del matí i anar corrents a obrir regals. I encara recordo, ja de més gran i coneixedor del terrible secret amagat rere els Reis, haver exercit jo mateix de Rei mag pel meu germà i cosins, volia que tot sortís perfecte, veure les seves cares, la seva il·lusió, que no es perdessin la màgia d'aquell dia. Perquè la il·lusió d'un nen petit crec que és de les poques coses pures que queden. 

Tot i així, em sembla que fins i tot aquesta màgia del dia de Reis s'està perdent. Els nens d'avui dia tenen de tot, se'ls consent fins a límits insospitats, els avis, les tietes, els amics, potser per suplir les mancances d'atenció que se'ls pot dedicar. Tenen de tot, fins i tot abans de néixer. Maleeixo el negoci creat al voltant del naixement d'un nadó, em fa molta ràbia. Com podem aprendre a valorar res si ja ho tenim tot? Com podem creure en la màgia de la nit de Reis si ja és Reis durant tot l'any? Normal que demanem més, que no tinguem il·lusió, que menyspreem els detalls i la bona voluntat de qui els té. Si no val una picossada, no serveix per a res, és que no ens estimen. És aquest el món en que vivim, estem creant persones així. I conec persones de la meva generació que són així... no em vull imaginar les que vindran.

40 comentaris:

  1. Tens tota la raó, XeXu. Es fa molt difícil actualment sorprendre una criatura amb un regal perquè tenen de tot i el millor.

    No sé si és massa bo per al seu futur això. No se'ls acostuma a fer coses per tal d'aconseguir el que volen i la vida no va ben bé així i quan s'hi troben no ho entenen...

    ResponElimina
  2. La gant hauria d'entendre que la felicitat no es compra als grans magatzems....

    ResponElimina
  3. Hi ha força gent que pensem com tu, però costa posar en pràctica aquests principis...potser la crisi ajudarà en moltes llars, a donar un altre argument al sentit dels regals, no ho se...

    ResponElimina
  4. Sí, tens raó, però... sempre hi ha espai per un però: moltes persones són conscients, com tu, que les coses van en la direcció que descrius. I miren de canviar aquestes coses. I no fan que cada dia sigui un dia de Reis. I fan bé.

    Com diu l'Agnès, a més, segurament la crisi fa retornar a certs valors perduts en els últims temps. Alguna cosa bona havia de tenir.

    ResponElimina
  5. Si t'ho pots permetre, és difícil no fer un regal a un nen o nena que t'estimes però la conseqüència és justament aquesta que expliques, estem criant una generació acostumada a tenir tot el que vol en el moment que ho vol i que, per tant, no valora res.
    Hi ha excepcions i potser, com ja s'ha dit, aquesta crisi farà que n'hi hagi més. No seria una mala cosa perquè aquests nens creixen i quan són adults es troben la vida de cara i no se l'esperen.

    ResponElimina
  6. Mmmmm, massa raó que tens. I posa´ts a dir i a ser coherents i austers i responsables i....caldria que potenciéssim més la cultura del reutilitzar, tant roba com joguines.

    ResponElimina
  7. Tinc un comentari a mig escriure de més de 400 paraules, però res... el guardo... he de marxar... anem a veure Harry Potter :-))

    Només dir que TENS TOTA, TOTA, TOTA, TOTA, TOTA, TOTA, TOTA I TOOOOOOOOOTA LA RAÓ.

    Al vespre acabo el comentari (ara el guardo en un Word) i el poso aquí... aquest és un tema que a mi fins i tot me fa patir per les decepcions que he sentit... ja ho explicaré... ara marxo... fa quasi un any i mig que no anava al cine hehehehe

    ResponElimina
  8. Sona trist però és la realitat.Potser ara amb la crisi es començaran a notar els efectes.Hem d'aprendre a valorar les petites coses,els detalls.Costarà però fa falta que canvíem tots.

    ResponElimina
  9. És cert, és cert... i no ho acabo d'entendre ... jo no ho trobo pas tant difícil de fer-ho bé. Sinó al contrari, és ben fàcil. Ho he fet amb els meus fills i he de dir que no m'ha costat gens no comprar coses i fer regals només pels reis, pel sant i l'aniversari... i mira què et dic... que ho faig fins i tot amb els néts. Regals quan toca i prou... i el millor regal per cada dia és una mica de temps.

    I si dic que no ho acabo d'entendre és perquè estic convençuda que amb aquesta mena de coses es va construint la capacitat que els seus fills siguin feliços i tinguin il·lusió o infeliços i desil·lusionats i qui vol la infelicitat dels seus fills?

    ResponElimina
  10. doncs això semblaa... costa valorar les coses quan les tens sense plantejar-te el contrari. Però vull creure que encara queden criatures com les que vam ser nosaltres!!

    ResponElimina
  11. Estic totalment d'acord amb tu. Els nens d'avui en dia tenen el que volen i quan volen i n'estic segura que una de les causes és la falta d'atenció dels propis pares i aquesta, és la fàcil recompensa potser per no sentir-se tan culpables. I potser sense saber-ho, actuant així, els estan perjudicant... Estem fent créixer unes generacions amb manca de valors. No saben què és l'esforç, no saben què és la disciplina, el respecte entre moltes altres coses. I com bé dius tu, aquestes generacions no sabran mai què és la il·lusió del dia de reis.
    No cal que digui que no tots els nens que pugen són així perquè tampoc tots els pares són iguals. Però és evident que aquesta actitud de no valorar res és present en gran part del jovent que puja.
    Els nens busquen un exemple a seguir, si aquest no hi és present, difícilment podran construir-se com els pares voldrien. Potser cal començar a treballar amb els grans...
    Aquesta només és la meva opinió que pot no ser encertada.
    Per cert, a mi el dia de reis encara em fa una il·lusió tremenda! Recordo que fa dos anys van venir els Reis a casa per portar-me un regal i em vaig emocionar molt! Encara no sé com no em vaig fotre de lloros baixant les escales!

    ResponElimina
  12. Amén. La dinàmica de la nostra societat és comprar-ho tot, fins i tot l'atenció i el temps que no tenim. No facilita gens les coses, no.

    Molt sovint m'he plantejat com canviar aquests hàbits amb els meus nebots, dedicar-los temps i atenció, i si de debò tens diners i ganes, sempre hi ha maneres d'estar allà sense fer el regal del segle. La il·lusió de debò no es compra.

    ResponElimina
  13. Quan acabi d'escriure, aniré a llegir els comentaris, que ben segur seran potser més encertats.
    El que jo penso, és que -malauradament- la societat de consum ens ha fet perdre el desig. El desig de poder aconseguir allò que realment havíem desitjat, no d'ahir a avui,i del ja implantat/imposat del "ya para ya", sino somniant-ho com allò que ens donarà alegria, goig, digues-li plaer.
    Això ho lligo una mica amb l'esforç. Si el que vull, no em costa res de res, poc valor tindrà. I si té poc valor (per a mi) més enllà del "valor econòmic", demà deixarà de tenir importància i l'arraconaré.
    Molt sovint, les persones de la generació que estem entre els 45 i els 50 i pocs, no hem sabut trobar l'equilibri entre "el poc i el massa".
    Crec que aquest excès i aquesta desmesura, s'anirà autoregulant...
    I per altra banda és que, de vegades, els adults, també neguem "la màgia". I l'espifiem. Perquè per complexe que sigui la vida, la màgia (allò sorprenent...) existeix.

    Una abraçada, Xexu!

    ResponElimina
  14. És el que està portant el consumisme desenfrenat: que es perdi el valor real de les coses. Quan veig la canalla que rep tantíssims regals em faig creus de com és possible que puguin jugar amb tot.
    El que més gràcia fa del tema és que, un cop tenen a les seves mans aquell regal que tant havien implorat, ja s'obliden d'ell. Val més regalar poc i bé que no molt i malament. I el que no falla mai són les joguines de sempre. Són, finalment, amb el que més acaben jugant. Aquestes "modernes" amb mil complements, al final, queden abandonades.

    ResponElimina
  15. Bé doncs, ja he tornat (la pel•li no està malament però el llibre és molt millor), he passejat per altres blogs, he mirat el resum del Barça, he pres un te i ara vinc a pel súper-comentari tot i que veig que, mentre era fora, molta gent ha dit coses semblants, sobre tot la CARME... però ja que ho havia escrit i guardat, doncs ho acabo i ho copio aquí :-)

    Llegeixo aquest post i m'entra una sensació que no sé descriure... tristesa i decepció... no sé si són aquestes les paraules...

    Quan jo era petita, a casa meva es feien regals per tres motius: sant, aniversari i Reis... a més pel tió hi havia llaminadures i algun petit detallet (el que avui seria alguna joguina d'un "tot a Euro", perquè ens entenguem) i ja està. Els regals s'esperaven amb il•lusió, amb la mateixa que descrius a les primeres línies del teu escrit... emoció, alegria...

    A mi, per Reis, em feien regals els pares i els padrins... res de TOTS ELS TIETS... d'avis no en tenia... Un regal de la padrina (germana de ma mare) un regal del padrí (germà de mon pare) i potser tres regals a casa (potser quatre si hi havia alguna cosa "útil" tipus roba, o només dos si una era "gran" com l'any de "la bicicleta")

    Recordo també que per sant Jordi, quan ja érem una mica més grandets, la mare ens comprava un llibre, un conte...

    Si la resta de l'any jo volia un puzzle, una nina, una capsa de colors súper xula, un conte... o el que fos, sabia que ho havia de demanar "per la propera data que toqués regal", fos sant, aniversari o Reis... i això no em traumatitzava gens, ni em feia infeliç ni desgraciada, ni pensava que els meus pares no m’estimaven... al contrari, l'espera feia encara més il•lusionant el dia en que, finalment, arribava el regal!!

    Tinc dos nebots, els dos són fills del meu germà i actualment tenen 15 i 10 anys i en Josep Lluís és padrí del petit... t'asseguro que jo he viscut moments veritablement decebedors en arribar dates com la de Reis... Tenen de tot, absolutament de tot...

    Tenia més il•lusió jo que ells... Preguntar-li a un nen què vol per Reis i que o bé no ho sàpiga (un nen que no sap quin regal vol!!!) o que vulgui una cosa tan cara que et demani "diners" (per fer el mateix amb altres "donants" i comprar-s'ho ell) quan té 7 o 8 anys era per a mi frustrant, absolutament frustrant.

    ResponElimina
  16. (segueixo)...



    La meva germana (44 anyets recent fets), el meu marit (47 anys) i jo (48... 49 el mes que ve) tenim encara il•lusió esperant aquestes dates per fer-nos algun detall entre nosaltres... un llibre, una peça de roba (ma germana és la reina del C&A), una agenda... jo encara rebo a vegades alguna llibreta de dibuix!!

    Fa dos anys, el meu nebot petit (llavors tenia 8 anys) va dir que per Reis volia “diners”... ma germana i jo varem tenir una decepció tan gran que ens varem negar en rodó a donar-li... Finalment, va acabar demanant alguna cosa més normal... però nosaltres sempre ens quedem amb la sensació de que, fem el que fem, és poc. Per cert que aquell any, la meva germana va comprar unes monedes de xocolata i les va afegir al regal, amb una nota que deia (més o menys) que els Reis sabien que ell volia diners i que aquell era el tipus de “diners” que portaven els Reis... Com el xiquet és bon nano encara li va fer gràcia.

    On és el problema? Doncs en que tot està materialitzat.

    Jo he vist un pare oferir sobres de cromos a un nen (també de set o vuit anys) a canvi de cada cullerada de no-recordo-què que és mengés quan el nano ja havia protestat que no li agradava... Coooom??? Deu cullerades, deu sobres?... Al•lucinant. Em vaig quedar esgarrifada.

    Jo he vist pel carrer un nen d’uns quatre anys pegant a la seva mare perquè s’aturés a una botiga de xuxes a comprar-li alguna cosa... i la mare aturar-se a comprar-li!!!

    Regals per treure bones notes (o senzillament per fer els deures)

    A mi un dia una nena de catequesi em va dir si li donaria un Euro per haver donat una resposta correcta... suposo que la meva cara va ser tan expressiva que ràpidament va rectificar i va dir que ho havia dit en broma.

    Nens de set i vuit anys que van amb telèfon mòbil...

    He vist una nena d’uns dotze anys preguntar-li a un nen què li havien portat els reis i quan el nen responia ella deia “només?”... a ella li havien portat un ordinador portàtil, entre altres coses.

    Trist, trist de veritat... Molt trist.

    ResponElimina
  17. Llegeixo i rellegeixo el teu post i els comentaris... i em quedo amb aquesta frase teva: "la il·lusió d'un nen petit crec que és de les poques coses pures que queden.

    I què n'hem fet??

    Tenen de tot i al moment... No... no tenen de tot... no tenen il·lusió.

    ResponElimina
  18. Et dono la raó perquè la tens....vivim en el món que vivim hem de recuperar valors, educar-nos en el veritable valor dels fets i dels detalls...no s'hauria mai de deixar perdre la il.lusió....però si alguna cosa bona en podem treure de la crisi mundial on estem immersos és que per grat o per força haurem de canviar moltes coses, el consum es reduirà a mínims, potser el dia de reis tornarà a ser-ho perquè ja no tindrem de tot

    ResponElimina
  19. Torno a ser jo... amb permís... :-)

    És que em vaig oblidar de dir que, a tot el que ja s’ha dit, s’uneix la darrera moda del “Pare Noel”, sense cap tradició al nostre país (a no ser que pensem que el seu gorro és una estranya evolució de la barretina).

    Als botiguers els hi deu anar genial aquest nou fitxatge consumista perquè així als nostres infants els hi porta regals tant el citat Pare Noel com els Reis ja que sinó, com diuen alguns pares molt solidaris amb els seus pobres fills, “Oh, és que si esperem a donar els regals per Reis... amb què jugaran els nens durant les vacances?” Resposta que sempre m’ha fet molta gràcia perquè indica que:

    - O bé les joguines rebudes abundosament i sense motiu durant tot l’any s’han evaporat.
    - O bé les joguines rebudes abundosament i sense motiu durant tot l’any ja han estat abandonades pels petits capriciosos als quals, en realitat, no van fer massa il•lusió de tantes que en van rebre... en necessiten de noves i, a poder ser, ben cares.

    I què dir del tió de l’escola, el tió de l’associació de veïns, el tió de casa els pares, el tió de casa els avis materns, el tió de casa els avis paterns, el tió dels grans magatzems, el tió del xiqui parc, el tió de l’associació de botiguers, el tió de... ?

    Sé d’un cas en que un senzill tió va portar una taula de ping-pong “de veritat” (és cert, no m’ho invento)

    ResponElimina
  20. Crec que hi ha molts pares que no fan valorar els regals als seus fills però que tampoc cal estigmatitzar certes conductes.
    El nostre nebot gran, 15 anys, fa uns anys que ens demana diners pel seu aniversari. El fet de donar-l'hi diners no em fa res perquè no són diners perquè sí, són diners perquè vol fer unes estades de bàsquet molt cares i enten que entre tots els tiets aportem els diners per una activitat que li fa molta il·lusió ( tot i que quan li regalem encara falten 3 mesos per anar-hi).
    Suposo que tot plegat no és tant el fet si el regal és gran opetit, car o no, sinó el valor que els pares són capaços de donar-l'hi i sobretot cal fer entendre als nens que tot, tot té un valor.

    Deixant de banda això, m'has fet recordar quan jo també era l'única que sabia qui eren els reis i encara era més emocionant que abans de saber-ho. Ma mare semrpe explica que quan no ho sabia m'havien de venir a despertar al matí per anar a obrir els regals però que des del mateix moment que ho vaig saber, només feia que seguir el joc perquè el meu germà no ho descobris, m'emocionava tant que a les 6 del matí ja estava desperta. Fins i tot quan ja ho sabíem tots dos ens dedicavem a buscar on havíem amagat els regals. Un any, ens van comprar un "hundir la flota" i el vam descobrir uns dies abans. Va deixar una nota enganxada que hi posava
    "tocat i enfonsat" mira que erem penques!

    ResponElimina
  21. No puc fer res més que donar-te tota la raó XeXu. Ara bé, jo encara m'emociono en veure les cares dels nens la nit de la cavalcada de Reis. No és que m'agradi massa, però encara baixo a veure els que passen per davant de casa només per a fixar-me en les cares dels nens. Són brutals, aquelles boques badant davant el pas del circ reial, aquells ditets menuts assenyalant tot allò que els seus ullets es sorprenen de veure.... Segurament ja no tenen la innocència que podíem tenir nosaltres (i nosaltres ja no teníem la dels nostres pares), però encara no s'ha pogut extirpar del tot aquella santa i pura innocència infantil que és un regal d'aquesta vida. Hem de lluitar entre tots per a no acabar de perdre-la!

    ResponElimina
  22. Costa molt educar els fills en la "no ostentació" però cal fer-ho perquè s'il.lusionin amb petits detalls més que en costosos regals que els pares han de fer mans i mànigues per aconseguir-los. Costa perqu'e és anar contracorrent però crec que no hem de deixar-nos arrossegar per el consumisme.
    Jo recordo una cuina que em van portar els reis i una nina que cada any canviava de vestit( la meva mare el cosia de nit :)

    ResponElimina
  23. estic completament d'acord amb tot el que dius, suposo que ja t'ho imaginàves.
    M'agrada moltíssim la frase "la il·lusió d'un nen petit crec que és de les poques coses pures que queden". I saps que crec? com que ho tenen tot, com que no poden donar valor a gairebé res, estan descobrint il·lusió en petites coses. Poden ser més feliços i no necessitar res, simplement omplint una bossa de "bellotas", o simplement que els ensenyis una cançó. Ja poca gent canta una cançó als infants o els dedica un temps per explicar un conte. Això és el que veritablement necessiten.

    ResponElimina
  24. ah, per cert, a casa encara venen els reis, eh!! i jo ben contenta que faig la carta (bé, llista!, xò mai em porten el que demano, no dec ser bona minyona)

    ResponElimina
  25. Veig que en termes generals estem força d’acord tots plegats. A les nostres mans està canviar aquesta dinàmica tan negativa amb els nostres familiars més petits. Moltes gràcies a totes i a tots pels comentaris i la vostra participació.

    Rita, l’espiral és complicada perquè si tenen molt, encara volen més. I com expliques a un nen que no tindrà el que tenen els companys de classe i que és pel seu bé? Generalment se’ls dóna el que sigui, que si no encara quedarem com a dolents, no n’hi ha prou amb que donaries la teva pròpia vida, ara tot s’ha tornat molt material. I el fet de tenir tot el que es vol fa que no es valori. Després la vida et dóna un parell d’hòsties i ningú no sap d’on li han vingut.

    Garbí24, els grans magatzem s’esforcen molt per convèncer-nos de que sí que es pot comprar la felicitat, com vols que no acabem per creure’ls?

    Agnès, en sóc conscient, sé la dificultat de privar els nens de tenir tot el que volen, avui en dia. Els companys tenen de tot, i es senten uns marginats si no van a l’última tant en roba, com joguines, com videojocs, i fins i tot mòbils. Francament no sé encara com ho frenaré si mai m’hi trobo, però a fe que m’hi esforçaré. La crisi pot ser una bona excusa, potser la podríem aprofitar.

    Ferran, tots els esforços en aquest sentit penso que seran bons. Quan s’entra en una dinàmica és molt difícil canviar-la, sobretot perquè des de sempre, tots els nens de tota la vida, han volgut tot allò que veien. La diferència és que abans els pares no els hi podien donar. Ara als nens només els cal una paraula, i ja ho tenen, i els pares contents. I és clar, quan un company de classe té una cosa, tu també ho has de tenir, i si no t’ho volen comprar: drama. Així que de complicat n’és un bon tros. Tots nosaltres hauríem de prendre consciència abans, i quan dic tots nosaltres no vull dir els que estem pels blogs, sinó aquells que podem tenir fills o en tenim. I això és molta gent per canviar la dinàmica. A veure si la crisi dóna un cop de mà en això. La llàstima és que es carregui tantes altres coses.

    McAbeu, el millor que pots regalar a una criatura és estar per ella, jugar amb ella, portar-la a llocs que li agradin… dedicar-li temps, vaja. Anar-la a veure, portar-li un regal material i no fer-li ni cas, no serveix de res. Hem d’entendre què aprèn la criatura amb cada cosa. Si té totes les coses materials pensa que pot tenir de tot de manera fàcil. Si té atenció, aprendrà a gaudir d’aquesta i voldrà donar la seva a altra gent. No dic que sigui fàcil, i em sembla que la nostra societat ens aboca a buscar substitutius a això que és dedicar el temps. Però hauríem d’aconseguir-ho, pel bé de la gent del futur. Perquè no vulguis ni pensar què faran aquests nens tremendament egoistes quan tinguin edat de tenir fills.

    Montserrat, jo era el primer de la meva generació, però la meva cosina i el meu germà, que van néixer amb dos i quatre anys de diferència, es van fer un fart de reutilitzar de tot el que jo anava deixant. Ara em sembla que això deu estar mal vist i tot! I mira que és una cosa ben maca de fer.

    Assumpta, aquest primer comentari preventiu el feies per espantar, no? Quina tia. Per cert, a qui se li acudeix anar a veure el pesat de Harry Potter mentre el Barça li està fotent 8 gols com 8 sols a l’Almeria?
    Comentari 2 i següents: A nosaltres ens feien regals bàsicament per Reis. Per l’aniversari era un regal útil com dius tu, i pel sant algun detallet, però també útil. Llibres per Sant Jordi, és clar, això no falta mai a ca meva, que ma mare és una mala bèstia lectora. A banda d’això, segur que queia alguna cosa de tant en tant, però res espectacular. Però a la meva època tampoc hi havia la pressió d’ara, el normal era que els regals vinguessin en dates assenyalades, no constantment. Ah, això sí, per Reis sí que recordo molts regals, i gairebé tot el que vam demanar. Era un dia a l’any, i els pares estalviaven i s’esforçaven perquè aquell dia fes il•lusió de veritat. Continua a baix.

    ResponElimina
  26. El més lògic és que si saps que només tindràs regals per aquestes dates, no et sàpiga greu i ho entenguis, és més, esperes aquells dies amb deler. Si ho tens tot quan vols, ja no esperes res, només demanes. Sí que és trist arribar a Reis i trobar-te aquesta resposta. Jo no ho he viscut, és clar, però ho imagino. Com ja deia més amunt estic segur que si tinc canalla algun dia viuré amb tanta il•lusió com ells el dia de Reis. No és normal que els pares tinguin més il•lusió i els nens tinguin indiferència. Però ara mateix per mi no és més que un tràmit més, com totes les festes de nadal. Em regalen coses, però no necessito res, tinc de tot. Em solen donar diners, i els reinverteixo quan em calen, tot i que en realitat, no em calen perquè cobro més que els pares, així que…
    Cromos a canvi de menjar, mare de déu. I euros per saber-se la lliçó… A nosaltres no ens premiaven mai d’aquesta manera, com per treure bones notes. Recordo haver-me queixat algun cop de que a tal o tal altre company els prometien coses si aprovaven. La resposta a casa era que era la meva obligació aprovar, i que si no ho feia, ja m’ho faria. Amb dos collons! I content que n’estic. Solia ser dels que millors notes treia igualment, no necessitava massa estímuls.
    Ens hem carregat una mica aquesta possibilitat de que els nens tinguin il•lusió, i mirar de tornar-los-la encara sembla que siguem els dolents. Ara mira de negar alguna cosa a un nen que està acostumat a tenir-ho tot quan vol. El mínim que et farà serà titllar-te de garrepa i fer-te sentir com un drap brut. I així anem.
    Que gran això de que el barret de pare Noel pot ser una estranya evolució de la barretina! A casa el dia de Nadal també ens tenien algun detallet, això va ser després de deixar de cagar el tió, però era tan, tan detallet, que ni hi he pensat abans. Veus, cagar el tió també serà una cosa que voldré recuperar si tinc canalla, nosaltres ho fèiem la nit de nadal, el 24. De pare Noel ningú no ha parlat mai a ca meva. I el tió només el cagàvem un cop, és clar. En tres rondes, això sí. Però això dels regals de reis i el temps de jugar-hi no és nou. No és tant que els nens no tindran res amb què jugar durant les festes, sinó que si se’ls donen els regals el dia abans de tornar a l’escola, no tindran temps de gaudir-los. Això suposo que és una queixa de tots els nens de la història, però el dia no es pot canviar, per més invencions de paios panxuts que fem.

    Maria, des que nosaltres érem petits la cosa ha canviat molt. S’imposa un canvi de mentalitat perquè em sembla que anem a la deriva. El que sí que hi ha segur és crisi de valors, i depenent de com, aquesta és més preocupant que l’econòmica. A veure si una ajuda l’altra…

    Kweilan, bé, és la meva opinió.

    Carme, no cal dir res més perquè amb la darrera frase del primer paràgraf ja ho deixes més que ben explicat. El millor regal que es pot fer, com dèiem amb en Mac, és un mica d’atenció, tenir cura de fills, néts, nebots o el que sigui, ensenyar-los que el més important és justament tenir cura dels altres i no acumular tantes coses. Estic completament segur que tu ho has sabut fer sempre, i ara amb els néts també.
    El que tinc la impressió és que molta gent fa amb els fills el que jo faig de vegades amb el gat, li poso més menjar perquè no es posi a miolar com un desesperat. Però l’educació d’un fill no és l’educació d’un gat, no li pots comprar una joguina perquè calli, has de prestar-li atenció i fer-li entendre per què no li compres la joguina, ensenyar-lo a jugar d’altres maneres i premiar-lo d’altres maneres que no són amb coses materials. No dic que no sigui complicat educar un fill, i més veient que si ho intentes potser ets l’únic que ho fa de la seva classe, i llavors quedarà com el pobret que no va sempre a l’última, però amb una mica d’esforç i dedicació ha de ser possible.

    ResponElimina
  27. Júlia, si queden criatures com les que vam ser nosaltres és perquè els seus pares, que tenen avui la nostra edat, han volgut que així sigui, perquè saben el que és la infància de veritat, i no el que viuen molts nens a dia d’avui.

    Guspi, ara sóc jo el que he de dir que estic molt d’acord amb tu i amb com ho expliques al teu primer paràgraf, i per comprovar-ho només has de llegir totes les respostes que he anat fent fins ara, perquè em sembla que he anat dient les mateixes coses punt per punt. Estàs boja? No ho llegeixis, eh, que és molt pesat. Però de veritat, coincideixo plenament amb tu, posant l’accent a la manca d’atenció dels pares i la compra de regals per compensar.
    Els nens prenen exemple del que veuen, i si a casa tenen aquesta actitud, difícilment la podran canviar. És clar que igual que no tots els pares són iguals, molts nens quan siguin grans voldran revertir el que van viure de petits, potser és que les generacions són una mica cícliques, i que van fent salts de dos en dos, totes les generacions miren de fer bé el que els seus pares van fer malament, però moltes vegades caiem en els mateixos errors, o pequem del contrari, i els extrems es toquen.
    Jo he de reconèixer que he perdut la màgia del dia de Reis, i encara més la de nadal perquè em semblen cada vegada més unes festes prefabricades. Però estic segur que si algun dia arribo a tenir canalla aquesta màgia tornarà, sobretot perquè em moriré de ganes de que torni.

    Joan, una mica en descàrrec dels pares és que ara s’ha de treballar molt per poder tenir una vida mínimament digna, i per pujar els fills que no és gens fàcil ni barat. De totes maneres, si els tens potser que t’asseguris que els podràs prestar atenció, és el mínim.
    M’agrada el que expliques dels teus nebots, i a més, hi ha coses que costen diners però no són palpables. No estic en contra de gastar per ells, però de manera diferent. Fer una activitat amb ells, segur que et costarà, però estàs amb ells, ho viviu plegats, i això queda en el record. Comprar-los una cosa i deixar-los en un racó jugant sense fer-los cas de què pot servir?

    Fanal Blau, quan ja s’és gran jo ho veig de manera diferent. Potser és perquè no tinc grans ambicions o coses que em faria particular il•lusió fer, no tinc gustos massa refinats. Com que sé el valor que poden tenir algunes coses, no faig excessos allà on no els puc fer, però si m’ho puc permetre, no m’ho penso massa. És clar que hi ha coses que estan una mica per sobre del meu abast, però si es sap muntar una mica bé, més o menys s’arriba a tot. Però això ja és una cosa personal. Si ens poséssim en el cas de que jo ara tingués parella i tingués fills, només que la parella tingués un sou com el meu (que no és per tirar coets…) segurament en tindríem prou per pagar un munt de capritxets als fills. Però no ho veig bé. Preferiria dedicar-los temps, fins i tot cobrar menys i poder estar amb ells. I sí, donar-los-ho tot, però també donar-los l’ensenyament necessari, explicar-los que les coses tenen valor i que al final no deixen de ser coses materials, però que hi ha un altre tipus de coses que duren per sempre. Suposo que la màgia la perdem quan ens fem grans, però per sort la podem tornar a reviure quan tenim canalla. Perdre’s això és fatal pels fills, però em sembla que també per nosaltres.

    Albert BiR, els nens des de sempre que s’obliden ràpid de les joguines, encara que d’algunes se n’enamoren i no les deixen per res. És típic, però si quan el nen deixa la joguina dos dies després de donar-li, li comprem una altra, no aprendrà mai que allò té un valor i una importància, veurà que pot tenir el que vulgui cada dos dies. Després creix i pensa que la vida és fàcil. I sí, la vida és fàcil mentre estàs entre les faldilles de la mare. Ja quan surts de casa la cosa es complica, però aquests nens els costa una mica adaptar-se. El mínim que els passa, és que no entenen què vol dir ‘no’. I mira que en rebem de ‘nos’ al llarg de la vida!

    ResponElimina
  28. Elfreelang, molts heu comentat que potser amb la crisi la cosa per força anirà a menys i es centraran els regals en els dies especials. Tant de bo sigui així, però no ho tinc tan clar. Com ja vaig dir fa temps, si vas pel centre de Barcelona, veus milers de persones comprant i deixant-se el sou allà amb coses que la majoria de vegades són innecessàries, són luxes. Tot això és el que se suposa que ha de davallar amb la crisi, però no sembla pas que vagi de baixada. Tu ves a l’FNAC un dissabte i has d’obrir-te pas a cops de colze, pitjor que el metro en hora punta. I segur que les botigues es queixaran que ho noten, però no sé pas com ho mesuren!

    Mireia, sempre hi ha casos especials, però a l’hora de fer un post, o a l’hora dels comentaris, no els podem tenir en compte tots. Pel que expliques, el teu nebot demana diners per finançar-se una activitat que vol, i probablement ho fa per no haver de demanar la picossada als seus pares en el moment que toca. Segur que es mostra estalviador i al final sempre aconsegueix anar on vol. Doncs el xaval tindrà 15 anys i serà un adolescent, però sap molt bé el que es fa i ja ha après de sobres el valor de les coses. Aquest nen no devia tenir el problema de que estem parlant en aquest post, al contrari. Vull dir que s’ha criticat el fet de regalar diners, però em sembla que estem parlant de casos diferents, bravo pel teu nebot.
    Que maco el que expliques, a mi em semblen molt tendres aquests records. La gent s’ha centrat en comentar com és la canalla a dia d’avui, però si ho sé ho separo amb dos posts, perquè recordo amb molt afecte aquells dies de Reis, i la preparació i tot plegat, i recordo que em feia molta ràbia quan algú deia per la tele que els Reis eren els pares, perquè mataven la il•lusió dels nens que no ho sabien. Per això vaig agafat mania a l’Àngels Gonyalons, et juro que és veritat i que encara me’n recordo. Ah, i que malparits que éreu ton germà i tu, hahaha.

    Missis, jo no recordo que la cavalcada de Reis m’agradés mai massa, però t’he de donar la raó que per la canalla és un moment màgic. La innocència és un patrimoni de les criatures, tard o d’hora l’acabem perdent, i és una llàstima. El que no podem permetre és que la perdin ells, a certes edats la màgia ha d’existir. Si ja de petits no tenen il•lusions i saben que tot plegat és fals, el seu desenvolupament no estarà mai complet, d’això n’estic segur.

    Joana, fa poc que ens vas parlar de la teva filla, i em sembla que encara que diguis que costa, persones com tu us n’heu sabut sortir molt bé. Deixar-se portar pel que fa tothom és fàcil, nedar contra corrent és el que costa, però també el que val la pena. No siguem ases, perquè només podrem pujar ases. Aconseguir que la canalla s’il•lusioni més amb petits detalls i amb l’atenció que els donem que no pas amb els grans regals que puguin tenir els seus companys. Això és el que cal aconseguir.

    rits, em sembla que no és que estiguin descobrint la il•lusió en les petites coses, sinó que els doneu el que els manca, i és el que veritablement han de tenir els nens, atenció, aprenentatge, interacció, contacte. Que els demostris que estàs allà, que els ensenyis coses, que riguis amb ells i els facis riure. Són nens, quan tenen això ho passen de conya. Tot el que tenen, coses materials, no deixa de ser una mena de substitutius que els compren els pares perquè no els donen aquestes altres coses. Compren els seus propis fills amb regals, i així no es queixen, ho fan per la via ràpida.
    Caram rits, això no diu res massa bo de tu, els Reis no et porten mai el que demanes? Deus ser una nena molt dolenta!

    ResponElimina
  29. per sort hi ha de tot en aquest món i encara queden pares amb més de dos dits de front i que saben com s'han de fer les coses.
    hauries de veure la cara de l'Arnau, que no té dos anys, quan li parles dels reis i el tió. El que li fa més il·lusió és la 'cocolata' que li donarà el rei negre... si veiessis com se li il·lumina lacara dient 'cocotala!' veuries que encara no està tot perdut.
    I l'Arnau no és l'únic, els seus pares, per sort, no són els únics que fan les coses bé.

    No cal perdre l'esperança.

    (quan tenia cinc anys, el meu pare va fer de rei negre... l'endemà tenia una cistella plena de carbó, del de veritat è?)

    ResponElimina
  30. I on queda la il•lusió? Enlloc.

    Coincideixo amb la teva reflexió, i espero que quan siguem nosaltres els qui fem els regals la tinguem ben present.

    *Sànset*

    ResponElimina
  31. I jo que pensava que l'únic que s'estava perdent era el tió...
    Bona reflexió. No obstant, tot acaba depenent del comportament dels pares.

    P.D. T'he deixat una resposta al meu bloc.
    Adéu!

    ResponElimina
  32. Suposo que qui en som conscients, ja fem perquè la il·lusió segueixi viva als Reis dins dels nostres fills, cosins, etc. Però tot i així, sí que és cert que allò material acaba sent més important i això no és el que volem ensenyar ni transmetre... Ens ho apliquem a nosaltres mateixos, també?

    ResponElimina
  33. No em puc creure que ja hagi de començar la meva lluita pro-nadalenca!!! Aquest any més aviat que mai!!! Tot és qüestió de com ho enfoquis, a nosaltres a casa tots som grans i ens fa il·lusió. I bé, que cada any dic el mateix i ja em canso a mi mateixa, coi! Que només m'agrada a mi el Nadal? La festa, estar junts (malgrat els que falten), l'escalfor de la llar (i no tenim llar de foc), la música, les tonteries.... Res, res... que Nadal és genial i la nostra feina d'adult, és no deixar que els infants perdin la il·lusió! (perdó si he sonat una mica categòrica, però és que m'agrada Nadal)

    ResponElimina
  34. I encara no saps la raó que tens, quan si fossis al meu lloc, veiessis el que arriben a tenir les criatures sense demanar, no vegis si són demanaires...si és el que jo dic sempre, no han canviat els nens, els grans els hem (han)fet malbé, no sabran mai que és la lluita...

    ResponElimina
  35. Totalment d'acord, Xexu... M'agrada com sóc, el que he tingut i el que tinc. Els meus regals sempre han estat en aniversaris, i mai eren joguines, normalment era roba, o alguna cosa que necessitava (auriculars, banyadors... coses així). I el dia de Reis era el dia oficial de rebre les joguines, era el dia especial. Fins i tot una cosa tan tonta com portar-se bé els dies previs a l'arribada dels reis, perquè et veien i si no et durien carbó i no el que havies demanat. Una cosa com aquesta molts cops avui en dia ja no funciona, ja donen per fet que rebran tot el que han demanat.

    I és molt trist que no sàpiguen valorar el que tenen, ni l'esforç d'aconseguir-ho... perden un gran sentiment, una gran sensació: sentir-se satisfet d'un mateix perquè allò en què han posat esforç els acaba recompensant.

    ResponElimina
  36. Elur, jo estic convençut que hi ha molts pares disposats a fer els seus fills gent de bé, però després el que veiem són altres coses, els que més es veuen són els que individus egoistes i que no donen valor a res. L'Arnau és molt petit encara, esperem que els seus pares puguin mantenir-li la il·lusió molt temps més, i sobretot ensenyar-li que les coses tenen un valor i que costa aconseguir-les, que no ho pot tenir tot, però que quan tingui una cosa que li ha costat d'aconseguir serà més feliç. Això sí, 'cocolata' que no li neguin mai, eh, això seria imperdonable. Per què el rei preferit de tothom és el negre, i després tenim tants problemes de recisme?

    Sànset, ara mateix faria un jurament de sang amb tu perquè així sigui, però no arribarem a tant. Per contra, et deixo que vinguis i em fotis un bon calbot si falto a aquest pacte que ara fem.

    Albert, el tió es perd com a cerimònia tradicional d'entrega de regals, però a part es perden moltes altres coses. La societat ens aboca a no poder seguir el ritme que voldríem amb els nostres fills, però no ens hauríem de rendir.

    Cuquet, cal que en siguem conscients, si no comencem per aquí, poc podrem transmetre. Quan s'és gran no està tan malament gaudir de les coses materials, això si hem après a suar per tenir-les. Si et dic que avui he anat a Barcelona i m'he comprat 5 llibres què em dius? Sóc un puto consumista, oi? Doncs bé, no tinc fills ni parella, no fumo ni pago cotxe, pago el pis i les factures religiosament, comparteixo els caps de setmana amb els amics i ens gastem diners en sortir. Tot i així em sobren uns calerons. Doncs mira, els transformo en llibres que m'encanten. És el meu vici i me'l permeto quan puc. Quan no, no. Això transmetré, les meves hores em costa d'esforç poder pagar-me aquest vicis.

    Tarambana, calma't que ja vens d'ungles, qui diria que et vas a casar! Per cert, que felicitats altre cop. Ja discutirem del Nadal un altre dia, que ja fa 3 anys que ho fem! Ja sé que tu el vius molt i me n'alegro, perquè sé que ho transmetràs a la teva prole. Jo voldré fer-ho també, m'agradaria tornar-hi a creure, però no serà fàcil. Del que parlàvem avui era una altra cosa, parlàvem de consentir la canalla, de donar-los tot el que volen i que no aprenguin el valor de les coses. Per això no valoren ni el dia de Reis, que és el que més il·lusió li ha de fer a un infant, si és que cada dia poden tenir el que volen, en tenen prou amb plorar una miqueta. Potser amb això hi estaràs més d'acord, ja sé que amb el Nadal no ens entendrem mai!

    Zel, deu ser exasperant ser mestre i veure com és la canalla avui en dia, com està de consentida. No és el que t'esperes. Tu vols innocència, formar-los, ensenyar-los alguns valors per completar els que reben a casa, i et trobes una colla de ganduls i egoistes. Ha de ser terrible.

    Laia, els nens no saben com costa aconseguir certes coses, ells es troben que ho tenen i prou. De seguida aprenen que protestant ho aconsegueixen, i si els funciona, ja no ho deixaran de fer mai. Si no són els grans els que els ensenyen que això no va així, és fàcil que no rebin la formació necessària per quan la vida els comenci a donar 'nos'. Després no entenen com pot ser que no aconsegueixin el que volen. A la vida no sempre es trobaran els pares que els ho donen tot. M'ha agradat això de portar-se bé els dies previs a Reis, és veritat, molt ben vist, com sempre. Ara ja no cal portar-se bé mai, si crides més, abans ho tindràs.

    ResponElimina
  37. Tens tota la raó. I és més, cada vegada (sobretot ho veig a les nenes) se'ls regala joguines que penso que estan totalment fora de lloc amb la seva edat: Nines amb sabates de plataformes, tetes enormes i llabis operats. Mòbils per poder fer veure que parlen amb el dit petit estirat com unes pijes. Maquillatge... Em fa por quan vaig a treballar i passo davant de l'escola i veig les nenes de 14 anys que sembla que en tinguin 30!

    ResponElimina
  38. subscric el que dius (ja comença a ser un costum, eh? :p). els excessos desvirtuen totes les coses, i és tan fàcil empatxar-se de tot, ara! sembla que no som conscients que no hi ha res infinit, que tot s'acaba. si en fóssim realment conscients, sabríem valorar molt més el que tenim. i no m'enrotllo més, que segur que ja ho heu dit tot.

    sempre arribo a misses dites, però és que no sé com us ho feu per seguir aquest ritme! ;)

    ResponElimina
  39. Home, si no tens hepatitis no tinc cap problema per fer això del jurament de sang... i pel calbot menys, clar.

    *Sànset*

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.