dissabte, 16 d’octubre de 2010

Terror

Ahir a la nit vaig anar a veure la pel·lícula Buried. Per si no la coneixeu, l'argument és simple, un home enterrat en una caixa de fusta que farà tot el que està a les seves mans per fugir. A la pel·lícula només hi surt un personatge i un escenari, aquest que he descrit, durant una hora i mitja. Sembla impossible omplir aquest temps cinematogràfic amb això, però us asseguro que no deixa indiferent, i amb aquesta perspectiva, és increïble el suc que se'n pot treure, diria que em va agradar i tot, si no fos que encara estic impactat. Perquè en realitat no vull parlar de la pel·li, cadascú pot decidir veure-la i dir si li agrada o no. El que em té rumiant és el terror que tinc a que em pugui passar una cosa així. Estar enterrat, sota terra, en una caixa... viu... És horrorós, ja ho he pensat molts cops, és una de les meves pitjors pors, com la de molta gent, suposo. Però el fet de veure'n unes imatges tan clares i explicites com ahir m'ha fet revifar aquests pensaments. I no és per la sensació de claustrofòbia ni l'angoixa de veure-ho, sinó el pensament de viure-ho.No ho sé, no m'ho puc imaginar, penso que em tornaria boig en dos minuts, no podria posar el cap clar... però no, no ho processo, no ho puc visualitzar, alguna cosa dins meu no m'ho permet. Deu ser la por.

48 comentaris:

  1. Jo al final la vaig anar a veure dilluns; bé, però se'm va fer una mica llarga. Prefereixo pensar que no em passarà una cosa així; de fet, hi ha poques possibilitats :-) Si ens posem a pensar coses poc probables, millor pensar que ens toca la loteria…

    ResponElimina
  2. Primer de tot felicitats pel teu premi c@ts però sobretot per la gran gala que vareu preparar. Va ser una feinada i va estar molt bé!
    No crec que la vegi,només veure les poques imatges que ensenyen al telenoticies ja em fa angúnia.
    Mira que em crida la curiositat perquè ha de ser molt díficil fer una pel·lícula d'aquesta manera, però la por em venç

    ResponElimina
  3. Hosti, ahir vaig sentir parlar d'aquesta peli per primer cop i vaig flipar...

    Jo de petita també havia donat tombs a aquesta història, i ja fa anys vaig decidir que a mi no em passaria, per això m'he fet donant d'òrgans i he demanat a tothom que em coneix que després vull que m'incinerin... ves tu quins pensaments, però així en cas d'error ja no hi ha la possiblitat de ser sepultada viva!

    ResponElimina
  4. És una defensa del subconscient per evitar-nos un patiment gratuït. Jo quasi que preferesc deixar-la córrer, aquesta pel·lícula.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  5. Jo també et felicito pel premi i la gala que vaig seguir en rigurós directe apretant el botó de refrescar moltes vegades jejeje. Sobre aquesta por que comentes, des de fa uns mesos tinc claustrofòbia i por a volar i és un pal. Em sembla que mai de la vida veuria aquesta pel·lícula. Salut

    ResponElimina
  6. Jo també la deixaré córrer la peli. Pel que fa a la teva por... no sé si entenc bé el que et passa. Et fa por que et pogués passar a tu, però quan ho vols visualitzar... (per què vols? preguntaria jo?) no pots, entossudit en visualitzar-ho, no n'ets capaç, potser quan més voldries oblidar-ho la por et ve més a sobre.

    Hi ha un exercici psicològic que diu que si dediques un cert temps cada dia durant uns quants dies a intentar mantenir la por de la situació que sigui, pensant el pitjor que pot passar-te la por acaba marxant. No pots mantenir la por expressament, voluntàriament conscientment, de coses que són irreals o improbables (És diferent si és una por d'una cosa certa i real, aleshores no s'ha de fer aquest exercici, s'han de buscar altres recursos) Les persones que tenen fòbies acaben amb elles d'aquesta manera, en lloc d'intentar no pensar-hi o defugir-ho d'alguna manera... ho convertim en voluntari i per tant més controlat.

    Hi ha persones que tenen pors i des de la primera vegada que els proposes que s'hi enfrontin voluntàriament dins del seu cap, imaginant i visualitzant et diuen que no poden, que no els ve la por... Això amb la constància adequada acaba amb ella o la disminueix molt, molt, molt fins que acaba morint de petitesa i poca importància.

    Per tant el que et passa a tu podria ser un mecanisme d'aquests... com allò d'aquell anunci de la tele, de "seu en aquell racó fins que no pensis en un ós blanc" el pobre nen no podia deixar de pensar en un ós blanc. En canvi si et proposes pensar en un ós blanc voluntàriament sempre arriba un moment que deixes de pensar-hi. Se t'escapa el pensament, com la por.

    ResponElimina
  7. La peli pinta bé, tot i que reconec que també és una de les coses que em fa més por.
    Et recomano llegir "L'enterrament prematur", un conte del genial Edgar Allan Poe.

    ResponElimina
  8. Mare meva... m'esgarrifo de pensar-ho! Jo aquesta pel·li no la vaig a veure ni que em paguen, eh? És que patiria durant la pel·li i després segur que per la nit no dormiria... Em conec! Fuig fuig fuig!!!
    La veritat és que jo això també ho he pensat algun cop i de veritat que no soporto el patiment que em produeix aquesta situació.
    Un cop vaig haver de fer un treball d'investigació sobre llegendes urbanes i aquesta història n'era una. Deien, que abans molta gent era enterrada viva i que al cap del temps quan obrien les caixes les trobaven totes esgarrapades i els cossos amb els dits engarrotats. No m'ho vull ni imaginar!
    Vas veure aquella notícia d'un home, crec que era sud-americà, que l'havien donat per mort i al cap de no sé quantes hores es va despertar? Jo arribo a ser una doctora de les que hi ha allí i em moro de l'espant!

    ResponElimina
  9. Jo la vull veure però si fa tanta por...

    ResponElimina
  10. La crítica que vaig escoltar la definia com tu, paral·litzant, deia...jo tampoc puc processar-ho em sembla que és la millor paraula que es pot trobar per explicar la peli...

    ResponElimina
  11. En primer lloc, dir que fa ja unes setmanes... potser un parell de mesos (sóc fatal per calcular el temps) vaig veure un reportatge a la tele sobre com havien fet aquesta peli... sobre com havien dissenyat la capsa (que n'havien fet moltes, per poder enfocar des de diferents angles...) en fi, molt xulo el reportatge ;-))

    A mi no crec que m'enterrin viva (vull dir que em donin per morta i m'enterrin i no ho estigui... si m'hi enterren serà com a tortura o, precisament, per matar-me) perquè com donaré tot allò que es pugui aprofitar per a transplantament, m'hauran fet a trossets i, clar, el que quedi difícilment serà viu.
    Recorda que tu tens en herència el meu cervell per analitzar :-)))

    En segon lloc aplaudiments, reverències... i una abraçada de les grosses a la CARME pel seu comentari... ho provaré amb la meva fòbia a la merda de gos... Clar que trepitjar-ne una no és massa improbable, el que he d'assumir és que trepitjar-ne una no és la fi del món :-))

    En tercer lloc... també en referència al comentari de la CARME... jo també penso el mateix... per què vols visualitzar-ho?

    Jo sempre visualitzo que caic per unes determinades escales (són reals) i que, o bé em mato, o em quedo fatal, amb el coll recargolat i tal... però en realitat NO vull visualitzar-ho, em passa sense voler, és com aquelles pel·lícules de persones amb percepcions ultrasensorials que "flaix" s'atura l'escena i es veu "el que passarà"... o sigui que, qui sap si moriré caient per aquella escala.

    Tornant a la pel·lícula... per què hi vas anar si aquesta és una de les teves pitjors pors?

    ResponElimina
  12. JA,JA,JA,JA....

    Això d'escriure tan tard, te els seus unconvenients. Tant dir-me que us deixava tant intrigats, ara m'he mirat el relat i li faltaven dues frases!!!!!!

    PERDONEU!!!

    ResponElimina
  13. Després d'aclarir el tema del relat conjunt, sobre el terror no puc dir gaires coses, m'horroritza veure pel·lícules de terror, i per una altra banda em trago els llibres de S.King com si res... Soc rara, hehehe...

    ResponElimina
  14. uff!! Calla, calla!! Jo també m'ho he plantejat moltes vegades. Allò de pensar: t'imagines que el metge s'equiivoca i resulta que no estàs mort i t'enterren?? uff!! Jo vull que m'incinerin, ho tinc decidit!!

    M'has fet recordar una pel·lícula que he vist unes quantes vegades que es diu "La última llamada" que gairebé tot passa al voltant d'una cabina i un sonat que hi truca.

    ResponElimina
  15. Jo la deixaré passar ,és un gènere que no m'ha fet mai el pes. M'agrada anar al cinema a gaudir no a patir.

    ResponElimina
  16. Com ha de fer por una peli on només surt un paio tancat en una caixa?

    ResponElimina
  17. A mi el que em fa terror és que aparegui de nou per la televisió el president xilè fent un altre dels seus discurs 'castristres' on cada paraula va acompanya de tres sinònims i cadascú d'ells dels seus sis adjectius imprescindibles.

    ResponElimina
  18. Ha de ser horrorós, certament. Em passa una mica com a tu, i la por no em deixa visualitzar l'escena. Jo crec que m'agafaria un atac de cor i em moriria. No ho podria suportar segurament. De totes maneres, els humans som capaços d'aguantar en les situacions més inimaginables. Sense anar més lluny, només de pensar amb els miners, tants dies tancats sota terra... em vénen calfreds. Penso que jo no hagués aguantat. Ara imagina't el mateix, però tancat en una caixa... ui no, no ho desitjo a ningú.

    ResponElimina
  19. Aisssss!
    També era un dels meus pitjors malsons quan era petita. Ha de ser terrible ser enterrat viu.
    No ho vull ni pensar.
    Em trauma tant que me'n vaig a distreure'm en algo més alegre.
    Petonets!

    ResponElimina
  20. La meva àvia m'explicava un munt d'històries d'aquestes ....i no era cap argument de pel-licula , saps abans quan algú es moria no hi havia com ara unes hores perceptives fins a l'enterrament, o sia que sovint et mories i t'enterraven al cap d'unes poques hores i no hi havia tampoc les tecnologies d'ara , la meva àvia em va contar casos com aquest un va tenir final feliç perquè s'en va sortir amb vida ( menys el pobre enterramorts que es va morir d'un atac de cor en sentir que des del taüt algú picava i cridava deixeu-me sortir! No no aniré pas a veure aquesta peli amb el que m'explicava l'àvia en tinc prou per arrencar a córrer i no parar !

    ResponElimina
  21. Sí, aquesta és una de les pors més grans de l'home des de que és home. Hi ha alguns fenomens com la catalèpsia que antigament es podien confondre amb la mort de la persona. Avui, crec sincerament que això no passa mai(almenys a les societats més avançades). Es diu que Fray Luis de León, va ser enterrat viu. Això es va saber al obrir la caixa on va ser enterrat i descobrir que estava esgarrapada (per ell, s'entén). I aquesta és precisament la causa per la qual no va ser canonitzat. No tinguis por!

    ResponElimina
  22. Doncs a mi el què em fa realment por és que puguin passar coses com les de la pel·lícula a la vida real. No m'estranyaria que la inspiració del film no hagi només estat pura invenció.

    ResponElimina
  23. claustrofòbica com sóc no l'aniré a veure, que ja serien ganes de prendre mal :) ara, no cal que t'angoixis, això que et fa tanta por no és res més que una idea que s'ha escampat a partir dels contes de terror. em sembla que és impossible que t'enterrin viu, si més no per error. una altra cosa seria que ho fessin expressament ;) o que et posessin unes sabates de ciment i et llencessin al Hudson ^^

    ResponElimina
  24. Jo no la veuré...la meua naturalesa ansioseta no m'ho permet...a no ser que em prenga un diazepam abans i crec que drogar-me per a anar al cinema, ja es passar-se de la ratlla :P

    ResponElimina
  25. Xexu! no saps com m'he enrecordat de tu aquesta nit, i no, no ha sigut agradable :P No saps quin malson, tu! Una mescla entre açò que expliques i aquell capítol de Lost, el dels diamants...uuff quina nit més llarga i quin subconscient més fill de puta que tinc! :S

    ResponElimina
  26. Si us plau!! SOS!! Que algú expliqui el capítol de LOST, el dels diamants, perquè sinó jo em perdo i a mi en aquest blog no m'agrada perdre'm res :-))

    XEXU, ho podries fer tu mateix, gentilesa de la casa... vull dir que no cal que esperis al final quan responguis llargament tots els comentaris, no... ara entres, expliques el capítol i jo ho llegeixo després de dinar que ara aviat marxarem a casa els sogres ;-)))

    ResponElimina
  27. Si m'ho demana l'Assumpta no m'hi puc negar, i m'apareixo aquí ipso facto. Lamentablement, no sóc seguidor de Lost. Bé, vaig veure'n quatre temporades i vaig decidir que la meva paciència s'havia acabat. Bé, també és que aquestes temporades les vaig veure molt ben acompanyat, i en deixar d'estar-ho, Lost va ser una de les coses que van desaparèixer de la meva vida, i ni de bon tros de les importants. Visc la mar de feliç sense saber que passa en les darreres dues temporades, i si això dels diamants passa al principi, no ho recordo. Em sap greu. Que ho expliqui la Xica.

    ResponElimina
  28. Ara estic AL·LUCINANT :-))) Has aparegut!! ;-)) Graaaacies!! :-))

    Jo creia que eres dels que ho miraven!!

    Algú que ho expliqui!! va XICA!! que ens tens ben intrigats ;-)))

    Marxo, marxo, que a més que em donen dinar fet i a punt a la taula al menys no fer-los esperar ;-)))

    ResponElimina
  29. Ja veig que no miraveu Lost, però com se us ocorre fer un sacrilegi així!
    APA: molt resumit. Dos que es barallen per uns diamants acaben amb una pessigada d'un bitxo ( diria que una araña) que fa que semblin morts i els enterren ( sense caixa ni resm eh?, que a l'illa tot era molt complicat).

    ResponElimina
  30. També és un de les meves pors des que vaig veure de petita una d'aquelles pelis de terror dels anys 70 en que el mort-viu veia com li llençaven la terra sobre el taüt, aix!. No penso veure-la.

    ResponElimina
  31. Ah!! moltes gràcies, MIREIA!! :-))

    Ostres i com acaba? Poden recuperar la mobilitat i sortir o just quan estan a mig enterrar-los algú diu "han mogut un dit"? o no passa res i... moren?? Ara encara estic més intrigada :-)

    ResponElimina
  32. has de fer karate i practicar la sortida com a kill bill i et passarà la por!

    ResponElimina
  33. Assumpta, acabe d'arribar i la Mireia t'ho ha explicat molt bé (Mireia, jo tampoc entenc com es pot deixar passar aquesta sèrie :P). I a la següent pregunta, com que ja ha acabat i no es considera spoiler, et diré que moren sense més...és que això, ja és més llarg d'explicar, però l'illa sempre dóna a cadascú el que es mereix, diguem-ho així :)
    Xexu, et feia fan de Lost, ja veus...això tb ho haurà fet el subconscient...perdona si he remenat alguna cosa que ja no tocaba :S

    ResponElimina
  34. Moreeeeeeeen?? Què fort!! Els pica una aranya que els deixa "tiessos" però vius... i els enterren com a morts... i moren... doncs... ufff... quina sèrie més... més... maca? :-)))

    Avui abans d'anar a fer nones llegeix un conte infantil, no tornis a somiar coses així, dona!! ;-))

    ResponElimina
  35. oooooooooooh no puc pas pensar-hi mnés de mig segon! si ja em fot pànic poder-me quedar tancada en un ascensor... a part de que, res, és un pensament que faig fora sempre que vol aparèixer, em dóna un mal rotllo terrible i encara ploraré... o sigui que me'n vaig.
    Un petó, maco i no pensis en aquestes coses home!

    ResponElimina
  36. Moltes gràcies a tothom pels vostres comentaris en un post de temàtica tan poc agradable. Però bé, com que us poseu a parlar de Lost, doncs la cosa ja canvia. Ho veieu com aquí la gràcia són els comentaris? A ningú li agrada que l’enterrin viu, és curiós, oi? Qui sap, potser acabarà sortint algú que sí. Però ja no ens el mirarem igual que fins ara, oi?

    P-CFA…, és cert que és poc probable, però només de pensar que hi ha alguna possibilitat… A mi no se’m va fer llarga, cosa sorprenent pel que és, però crec que està força ben feta, tot i la temàtica.

    Mireia, gràcies per les felicitacions, però què et penses, que no recordo que tu volies anar a veure los Pilares de la Tierra, hehehe. Va estar molt bé, sí. Referent a la pel•lícula, no trobo que sigui massa angoixant, potser perquè no et poses a la pell del protagonista, almenys jo no ho vaig fer, però potser per les poques ganes que tenia de posar-m’hi! Por no en fa, la meva por és que em pogués passar a mi.
    Comentari 2: Gràcies per explicar això de Lost, ara que ho has dit aquest capítol sí que el vaig veure, devia ser de la quarta temporada. La veritat és que fa molt mal rotllo quan els enterren, però em va semblar un capítol totalment innecessari i desubicat. Què hi pintava aquesta història allà??

    Adbega, m’acabes de fer recordar que una vegada, justament a l’Alguer, vaig tenir una conversa sobre això i jo també vaig decidir que em faria incinerar per evitar errors d’aquest tipus. Ja està bé que ho vagi recordant, no fos cas que se m’oblidi. Ara només ens queda la por a ser cremats vius!! Sí, jo també vaig flipar molt quan em van dir de què anava la pel•li el primer cop.

    Francesc. suposo que sí, el subconscient m’evita d’enfrontar-me a una situació que no vull viure ni en pintura. La pel•lícula tampoc està malament, però si no la mires la teva vida tampoc no es veurà mancada de res.

    Marta, el pitjor de la gala és que un blog com el teu no tingués opció a premi, això ho haurem d’arreglar en futures edicions. Gràcies per ser-hi. D’on en venen aquestes pors, ara? Home, amb el nom del blog ja ens ho anuncies una mica, però t’ha vingut ara de sobte? No la miris, la pel•li, però tampoc no fa tanta cosa, el que pateix és un altre, no els que la miren!

    Carme, em sembla que no és una por en sentit estricte, no sé com explicar-ho, però vaja, suposo que a ningú li agradaria trobar-se en una situació així, això és tot. El que em passa és com quan em pregunto què hi ha més enllà de l’univers. Quan era petit m’ho preguntava sovint això, i el meu cap tenia un buit, no existia una explicació per omplir-lo. Doncs és una mica això, curiós que sigui una manca de resposta per una cosa tan gran i oberta i una de tan petita i tancada. Penso com podria reaccionar i se’m fa un buit, no m’ho puc imaginar. Deu ser un mecanisme de defensa, com diu en Francesc. El perquè provo d’imaginar-m’ho ja no t’ho sé explicar. Potser és el que comentes tu, miro de saber com seria per entendre-ho i perdre-li la por. Però no ho aconsegueixo. La veritat és que en aquest cas em sembla millor deixar de pensar-hi, no enfrontar-se a una cosa que no té per què passar, i buscar solucions alternatives, com són la incineració, per tal d’evitar una potencial situació com la que estem parlant.
    No sé si em funcionaria l’exercici perquè no crec que sigui una fòbia. Jo podria tancar-me dintre un caixó una estona i no passaria res. La idea és quedar-t’hi tancat i saber que no en podràs sortir. No és una fòbia, és un problema quan es dóna, però no és una cosa a la que tingui pànic de manera absurda. No sóc claustrofòbic, però no voldria acabar les meves hores tancat en una caixa sota terra, i conscient.

    No, no Captaire, que jo m’espanto amb molta facilitat. Em van assegurar que aquesta pel•lícula no és de por, i és cert, per això la vaig anar a veure. Pot generar angoixa, però no és el que estàs veient, sinó el que penses després. La por de que et passi és molt pitjor que tot el que passa durant l’hora i mitja de la pel•lícula.

    ResponElimina
  37. Guspira, t’asseguro que patiries més després de la pel•li que mentre l’estiguessis mirant. És la idea de que li pot passar a un mateix el que fa canguelo. Si que hi ha moltes llegendes urbanes al respecte i esgarrifa, la veritat. En comentaris més avall del teu en deien algun cas concret. Jo no sé si això són coses de pel•lícules de por o és real que s’han trobat algun cas, però em sembla que és millor no pensar-hi. I és clar que m’agafa alguna cosa si se’m desperta algú al costat que han donat per mort!

    Kweilan, no fa por, potser una mica d’angoixa, però por no. La por és la que té cadascú de trobar-se en una situació així.

    Zel, no és una pel•lícula de massa matisos, el que veus és el que hi ha, així que és normal que tothom s’endugui sensacions similars. Però saps, hi ha una part de crítica de la burocràcia a la pel•li, això potser t’agradaria.

    Assumpta, la pel•li no deu haver estat excessivament cara, però és cert que van fer moltes caixes diferents perquè al pobre noi se l’ha d’enfocar des de tots els angles, això ja m’ho havien explicat els amics que m’hi van portar.
    És una bona cosa això de donar els òrgans, una altra és la incineració, que ja hauràs vist que comentava per aquí. Em sembla que és millor prevenir, oi? Començaré a estendre que vull que m’incinerin, que quedi clar. Però no podré fer res amb el teu cervell Assumpta, si tu em sobreviuràs, ja veuràs.
    La Carme és una crack, potser algun dels seus ensenyaments et pot ser útil per aquestes fòbies. En moltes és només enfrontar-t’hi, veure que no passa res. Com li deia a ella, jo no és que sigui claustrofòbic, si fos així, em tancaria dins una caixa una estona i se’m passaria. La idea és que no vull que dar-m’hi tancat i no poder sortir, em sembla una mort horrible. I no és que ho vulgui visualitzar, és que penso com d’horrible seria i senzillament no ho puc processar.
    El motiu pel que vaig anar a veure la pel•li, o senzillament no m’hi vaig negar en rodó, és perquè el que em passa a mi no és una fòbia com les que té altra gent, és senzillament que trobo que seria la pitjor manera de morir, et dóna massa temps de consciència. Altres pensaran que ofegar-se és pitjor, o cremar-se viu. No és una fòbia, però ho trobo horrible. Però la pel•li m’encuriosia, primer, i després que no sóc jo el que està a la caixa, sinó un altre. Prova més de que no es tracta d’un terror personal.
    Altres comentaris: Ja t’han explicat la Xica i la Mireia com acaba el capítol de Lost dels diamants. Jo no me’n recordava però és de les temporades que sí que vaig veure. Recordava aquests que enterren vius, però ni idea de la trama, ja veus l’atenció que li prestava. Per si t’ha de fer més gràcia, et diré que un dels dos, o els dos, recuperen la consciència just quan els estan tirant sorra a sobre, obre els ulls però encara no pot moure ni un múscul, així que ja t’ho pots imaginar. Has vist que divertit?

    Anna, és que això de la por té força vessants, estic segur que molts estan com tu, les pel•lis no els fan res i els llibres sí, o només un tipus de pel•li, o mil combinacions. Jo sóc dels que ni una cosa ni l’altra. Però aquesta pel•lícula no fa por, només genera una mica d’angoixa en algunes escenes, i et fa rumiar força en sortir, però no diria que passes una estona fatal veient-la.

    Sr. Banyera, tu no has de patir home, que per fer una caixa prou llarga com per posar-te dins tindrien feina, et donaria temps de despertar-te. Saps què, jo també em decanto per la incineració, no juguem. La pel•li que cites no la veuré pas, ja t’aviso. Tot el que sigui remotament de por, jo ho defujo.

    Garbí24, home, si parlem de gènere, deu ser l’única pel•lícula del seu gènere, jo no havia vist res igual. És més, mai hagués pensat que es podia fer una pel•lícula amb un escenari tan petit!

    Babunski, la pel•lícula no fa por, potser una miqueta d’angoixa a estones, és tot. La por t’agafa després, quan penses que el que està tancat podries ser tu.

    Carquinyol, sí, bé, aquesta era una altra manera d’estar enterrat…

    ResponElimina
  38. LluNa, si t’agafa un atac de cor i t’hi quedes rai, el problema és que no t’agafi i veure com passen els minuts, les hores… No sé el temps que es pot aguantar sense oxigen, segurament només serien hores, però tot i així, imaginar-ho és terrible. I el problema és aquest, que no hi ha motiu físic per morir abans, segurament aguantaríem fins el final… i prefereixo no pensar-hi.

    Eva, ja fas bé de marxar, no és un tema massa divertit per parlar, però mira, són les coses que penso, culpa dels meus amics que em porten a veure aquestes coses!

    Elvira, vols dir que el que t’explicava la teva àvia no era una mica llegenda urbana? Almenys espero que sigui així i no fos una cosa comú, perquè quina putada. Ja ho deia més amunt, però jo, per assegurar-me’n, em sembla que em faig incinerar, encara que ara s’esperi més estona i hi hagin tantes tecnologies!

    Josep Lluís, quan es parla d’enterraments en vida s’acaba entenent com a llegenda urbana, però quan et parlen ja d’un cas concret, com el de Fray Luís de León que dius, la cosa canvia. Potser sigui una llegenda també, però un nom propi impressiona més. Així que és possible que sí que passés algun cop, i també és possible que passi ara, encara que sigui estrany. No em diràs que no és com per tenir por!!

    Justament Missis, la pel•lícula en sí no és per tant, no fa por, sents més l’angoixa del paio que la teva pròpia, però quan surts i penses que podies ser tu el de la caixa… la cosa canvia. En el film no és un error, a més, l’enterren expressament. Així que ja hi pots comptar que pugui estar inspirat en fets reals.

    Clídice, de fet a la pel•lícula l’enterren expressament, integristes islàmics. I això de les sabates de ciment és més de la màfia, no? Cadascú té el seu estil, ja veus. Em semblen dues morts certament horribles, enterrat viu o ofegat. Gairebé em quedo amb la segona, però, em sembla més ràpida. No, no vagis a veure-la si ets claustrofòbica, a poc aprensiva que siguis et veuràs dintre de la caixa.

    Senyoreta Reykjavík, no et droguis per anar al cinema, ni per cap altra cosa, quin exemple donaries a la teva canalla! Bé, la pel•lícula no està malament, però és prescindible.
    No està malament que comentar-me fos de les darreres coses que vas fer ahir, i comentar-me ha estat també de les primeres que has fet avui. A mi ja m’està bé, pots fer-ho quan vulguis. Sí, s’acord, el motiu no era massa simpàtic, però a un li agrada que pensin en ell, hehehe. Bé, a veure si un altre dia no penses en mi per dolent, em sap greu la mala nit que has passat. La veritat és que els dos casos, el de la pel•lícula i el de Lost són horribles. Jo no he tingut malsons, però he pensat en moltes coses de la pel•lícula, encara no me l’he treta del cap. Ja anirà passant.
    Ja veus que no era massa fan de Lost. Com ja he explicat, vaig veure quatre temporades, i aquest capítol que comenteu sí que el vaig veure, i em va semblar que no hi pintava res allà. Potser en un futur té explicació, no sé. I no pateixis, no has remogut res dolent, només explicava un fet, la meva relació amb la sèrie va durar tant com l’altra relació. No sé si mai l’acabaré de veure. Si et serveix de consol, sé del cert que ella sí que l’ha acabat de veure.

    Vida, aquesta no és de por, però jo no veuria aquesta que dius tu, amb aquest argument. Veure com et tiren sorra a sobre…glups!

    Estrip, no he vist Kill Bill, però els amics me’n parlaven d’aquesta escena. Jo em quedava sepultat segur. Ei, la Salander també s’escapa d’un enterrament.

    No ploris Elur, ja està, pensaré un altre post per fer baixar aquest, i que ja no t’angoixi més. A mi, veus, els ascensors no em fan res, algun cop m’hi he quedat tancat i no se m’ha posat massa malament. Però aquí ja saps que tard o d’hora et trauran. Suposo que el pitjor és saber que no et trauran mai d’allà, que no podràs sortir, però suposo que la gent que té claustrofòbia ho pensen sempre, sense casos tan extrems.

    ResponElimina
  39. Trobant-me en la situació que comentes dubto que pogués mantenir la calma, tampoc. Ha de ser claustrofòbic! Horrible! Començaria a respirar com un boig i no crec que durés gaire.
    No era un punt sobre el qual mai havia pensat. I ara que ho faig, m'ha passat un calfred i tot!

    ResponElimina
  40. saps que la peli l'han fet aquí?
    no la pensava anar a veure. No tinc pànic a que m'enterrin viva, em passa com l'Assumpta, si es penséssin que estic morta, doncs em tallarien, treuríen de mi tot l'aprofitable i per tant, doncs ja no em podria despertar.
    però si que m'aterra quedar-me tancada en un lloc ben petit. has pensat què devien pensar els miners xilens fins que no van saber que els estaven buscant i que els treuríen? això m'aterrava.

    però el cert és que molta gent si que l'aterra lo d'enterrar-lo viu. Mon pare sempre ens ha dit que vol que l'enterrem amb una destral. Entendràs que no és una conya, ho tenim claríssim que serà així

    ResponElimina
  41. Davant de la por que et pot generar que t’enterrin de viu en viu, tens dos opcions per tal d’assegurar-te que no et passarà:

    1-Un cop mort, demanar que t’incinerin.
    2-No cabrejar a cap grup mafiós de la zona.


    Jo fa temps que ho aplico (sobretot el punt dos), i de moment bellugo. Creuem els dits!

    *Sànset*

    ResponElimina
  42. Buff, quants comentaris! He hagut de tirar ben avall per fer aquest...

    No et preocupis, si la protagonista de Kill Bill va poder escapar d'una caixa així, és que es pot fer. Tot i que s'ha de dir que ella tenia una tècnica molt especial... (espero que hagis vist les dues pel·lícules, sinó aquest comentari no tindrà massa sentit).

    Tothom me n'ha parlat força bé de 'Buried', però encara no l'he vist.
    Adéu!

    ResponElimina
  43. Albert BiR, aquest és el problema, jo tampoc crec que durés massa, però la mala estona que es passaria fins arribar a la fi... és que no m'ho vull ni imaginar. Avui n'he seguit parlant a la feina, i és que no hi ha manera d'escapar d'aquest pensament ara!

    rits, sabia que el director era espanyol, però no sabia que estigués gravada aquí. Però pels noms de l'equip ja es veia que eren la majoria d'aquí.
    La situació dels miners xilens devia ser crítica, però almenys estaven acompanyats, i penso que sabien que els estaven buscant. No sé si és consol, però em sembla una cosa més suportable que que t'enterrin viu.
    Que curiós, avui en parlava amb una de les meves companyes (la que em queda) i també deia que haurien d'enterrar la gent amb una destral per si de cas. M'ha fet pensar en aquest comentari, a mi no se m'acudiria anomenar aquesta arma, abans pensaria en altres, m'ha encuriosit sentir-ho dos cops en tan poc temps. Però bé, no és mala idea, qualsevol arma contundent valdria. Però series capaç de matar-te per no haver de patir? A més, l'espai és molt reduït com per agafar gaire embranzida...

    Sànset, em sembla que la primera opció començo a tenir-la clara. I pel que fa a la segona també intento mantenir-me allunyat de grups mafiosos, però què vols que et digui, em sembla que el paio de la pel·li no havia fet massa cosa per cabrejar a ningú, i acaba a la caixa igual...

    Albert, no he vist Kill Bill, però no pateixis que ja me n'han parlat i estic al cas de que la Thurman ho pot fer. Però em sembla que jo amb ella comparteixo poques coses, començant per l'aspecte físic, i continuant per aquestes capacitats sorprenents que té.

    ResponElimina
  44. XeXu quan la meva àvia vivia això de les llegendes urbanes no s'havia ni inventat! a més era de poble o sia que en tots cas llegenda rural però no, era veritat...fa iuiu!

    ResponElimina
  45. no, home no! que no la vol per matar-se sinó per trencar l'ataud (no sé com s'escriu). El que ja no li pregunto és com s'ho farà per trencar el guix.

    Ara però, m'has fet pensar i no me'n recordo si era una destral o un martell. és igual, no li penso preguntar.

    ResponElimina
  46. Ostres jo em pensava que seria una caca de peli... de totes maneres no tinc massa ganes de veure-la, m'agafaria aquesta mena d'ansietat que descrius com a por i no tinc ganes d'anar al cine a patir!!! jeje

    Utnoa

    ResponElimina
  47. Jo recordo tenir al cos aquesta sensació quan ens feien llegir Edgar Allan Poe. Una història que recordaré sempre era la d'una noia que li donaven atacs de catalèpsia i l'enterraven viva... bufff quin mal rotllo...

    ResponElimina
  48. Tens raó XeXu, millor no pensar-hi :) Que estem ben vius i ben desenterrats! I que duri!!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.