dijous, 14 d’octubre de 2010

Relats conjunts, Noia llegint una carta davant una finestra


La Melissa recull la carta de la bústia amb ulls esperançats, l'espera d'aquestes lletres se li fa sempre eterna, i no fa pas tant que va rebre la darrera. Corrent puja les escales fins la seva cambra, com que sempre recull ella el correu no hi ha perill que els senyors descobreixin la seva història. Ha dedicat la seva vida a servir, sense apartar-se del camí en cap moment, però no s'hi pot fer res quan l'amor truca a la porta.

Vora la finestra, aprofitant els darrers raig de sol de la tarda, obre el sobre amb cura tot i l'expectació, per res del món no voldria malmetre el seu contingut. Però quan comença a llegir nota com el cor se li esmicola amb cada línia que devoren els seus ulls. No és la carta d'amor que esperava, amb promeses d'eternitat i amb floritures poètiques que sempre l'embadaleixen. És una carta de comiat. El seu amant no la pot veure més, no dóna massa explicacions, però la seva història, la dels dos, s'ha d'acabar. Per a la imaginació queden algunes insinuacions de la irrupció d'una altra persona. Trista i desconsolada, però incapaç de plorar, llegeix i rellegeix la carta sense entendre res, com si el temps s'hagués aturat i aquesta acció fos l'única possible.

Rere la cortina, Onofre, el majordom, l'esguarda amb pena i no s'atreveix a sortir. No ha tingut més remei. Fa molt temps que l'estima, no podia permetre que ningú li passés a davant. Ha sabut imitar l'escriptura de l'amant i pot comprovar que la suplantació ha estat perfecta, ella s'ho ha cregut i els efectes han estat devastadors. Ell serà allà per quan ella aixequi el cap. Mourà els seus contactes per enviar l'amant ben lluny, no li resultarà difícil. L'amor és una guerra, i ell no pensa perdre aquesta batalla.


Una nova proposta de Relats Conjunts, animeu-vos-hi! Aquest sembla fàcil, oi?

35 comentaris:

  1. Ostres!!! No sabia que havia sortit nou relat conjunt!! Aquest quadre és de Vermeer!! segur!! m'encanta!! :-)))
    Ara llegeixo el relat... és que havia d'expressar la meva il·lusió per una proposta que trobo magnífica!! :-DDD

    ResponSuprimeix
  2. Oooooh!! És un relat preciós... però molt trist...

    No, no i no, Onofre, no!! Així no s'aconsegueix l'amor... No podràs ser feliç si comences fent desgraciada a qui dius que estimes!!
    No siguis així... per què no jugues net? per què no li dius que l'estimes i deixes que sigui ella qui, lliurement, decideixi?

    XeXu... xiquet, als Relats Conjunts normalment et llueixes!! Un molt bon relat!! :-)))

    ResponSuprimeix
  3. M'adono que tinc debilitat especial pels pintors holandesos hehe

    Ostres, com m'agrada aquest quadre!! A veure si a mi també em surt un relat maco! :-))

    ResponSuprimeix
  4. M'ha encantat el gir final. A més és una narració que no acaba amb la teua última paraula sinó que s'hi insinua tota una història que segueix.

    ResponSuprimeix
  5. Oh! El majordom! Vaja, vaja... pobra noia, però!

    ResponSuprimeix
  6. En l'amor i en la guerra tot s'hi val, diuen! Felicitats, XeXu, ho heu brodat!

    ResponSuprimeix
  7. Onofre Onofre això és jugar brut...però com be dius..és la guerra

    ResponSuprimeix
  8. A les armes! La realitat supera la ficció, crec.

    ResponSuprimeix
  9. Bon relat!
    Això li passa per tenir majordom.
    Adéu!

    ResponSuprimeix
  10. Avui sí que m'ha sorprès el gir final! Molt bon relat... m'ha agradat molt... malgrat que a aquest Onofre... li haurem de picar la cresta!

    ResponSuprimeix
  11. Sempre que inventeu històries d'aquestes em feu recordar amb l'escena aquella de Memòries d'Àfrica,on a través d'unes poques paraules inventen tota una història.
    M'agrada!

    ResponSuprimeix
  12. No sé si perdonar la malifeta a l'Onofre o no....molt bon relat! sorprenent!

    ResponSuprimeix
  13. L'Onofre podria muntar-s'ho d'una altra manera per fer-se estimar; mirar que començar a "conquerir-la" fent-la patir!
    El relat és moly bo, Xexu.

    ResponSuprimeix
  14. Xexu, m'he quedat amb aquesta història al cap... ella, l'Onofre, què passarà després? com rebrà ella el consol d'un Onofre egoista i massa interessat?

    En fi... el qeu volia dir és... em deixes els teus personatges?

    ResponSuprimeix
  15. Molt bo!. Tampoc m'esperava el gir final i per això m'agrada.

    ResponSuprimeix
  16. caram amb el "Sebastian"! s'ha ben lluït...
    a mi també m'ha agradat molt especialment el gir final, d'una història previsible n'has feta una de sorprenent.
    un relat magnífic!

    ResponSuprimeix
  17. Què miserable aquest majordom! Una història d'amor que no té un final feliç. Per cert, hi podria haver una continuació, no? Com ho faries acabar?

    ResponSuprimeix
  18. Si tot el que pots fer per aconseguir algú és trencar-li el cor més val deixar-ho estar, no crec que mai ella sigui felíç amb ell.

    Bona narració.

    ResponSuprimeix
  19. esperava un gir, però aquest final sorprén!

    tot s'ho val? no crec que així se'n surti pas l'Onofre, la veritat sempre acaba sortint a la llum.

    ResponSuprimeix
  20. No la facis patir , passi el què passi aboca-li tota la veritat.

    Molt bon relat.

    ResponSuprimeix
  21. M'agrada molt Xexu, però aquest Onofre.... no juga net. L'amor i el joc brut no son bona combinació, em sembla que no se'n sortira pobret!

    ResponSuprimeix
  22. Gràcies a tots per llegir i comentar el relat, celebro que us hagi sorprès aquest gir final, encara que a tots us quedin ganes d'atonyinar el tal Onofre, hehehe.

    Jo no solc continuar els relats que escric, però la Carme em demana els personatges i jo li cedeixo encantadíssim (Carme, el que vulguis, quan vulguis) perquè els tregui tot el suc que en vulgui. Si ella es decideix a escriure'n una continuació la llegiré amb gran interès! Us convido a que ho feu els altres també.

    ResponSuprimeix
  23. Gràcies, Xexu, me'ls enduc, a veure si en sé treure el profit que mereixen. Una abraçada, maco.

    ResponSuprimeix
  24. un secret: per mandra normalment no llegeixo els relats conjunts perquè penso que m'agradaran més els posts "lliures". Però he llegit aquest i m'ha agradat. Ai, quina mania que m'ha fet l'Onofre! El nom m'ha semblat ideal.

    ResponSuprimeix
  25. Impressionant relat, xexux!! No em surten altres paraules que no siguin de felicitació. I quan dius "l'amor és una guerra"... quina frase tan paradoxal, però tan certa... Una abraçada! ;)

    ResponSuprimeix
  26. Mai te'n refies del majordom. Ja ho deia l'Agatha Christie. Molt bona.

    ResponSuprimeix
  27. Penso com l'Anna, l'amor sempre triomfa i si no triomfa, és que no era amor.

    ResponSuprimeix
  28. Bé, després de llegir la continuació a casa la Carme, ara entenc millor les coses!!

    Abans del gir final, estava pensant com en devia ser d'angoixant, en aquells temps, rebre una carta així i no poder telefonar a l'altre persona per demanar-li explicacions o per intentar fer alguna cosa per salvar la situació, impotència...

    Molt bon relat, a veure si m'animu...

    Utnoa

    ResponSuprimeix
  29. En un principi jo també volia donar-li un paper de criada,però encarregant-se dels xiquets
    be, l'Onofre de veres sentia amor? :)m'agrada molt!!!

    ResponSuprimeix
  30. No podia ser d'una altre manera...
    El culpable sempre és el majordom!!!!
    X¬DDDD!!

    Vaaaa!. Bromes a part. És molt bo, company!

    ResponSuprimeix
  31. Aquestes coses no acaben mai bé, encara que t'ha servit per a fer un bon relat. Felicitats, XeXu! (vaig corrents a llegir la continuació de la Carme)

    ResponSuprimeix
  32. Genial, XeXu! Original i bo, molt bo!

    ResponSuprimeix
  33. Un relat genial... tot i amb l'Onofre. Vaig a llegir a Carme.
    Ufffffff... m'he quedat enganxada a la història!!

    ResponSuprimeix

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.