diumenge, 10 d’octubre de 2010

Kocham

Un bon dia vaig obrir una porta com si fos Aragorn entrant al seu futur regne de Gondor i vaig dir 'aquí treballaré jo'. Dins, una noia que em sonava vagament de la facultat i una noieta alta i prima que em miraven astorades. Presentacions de qui m'acompanyava i ja ho teníem. Era un dijous de novembre, no començava fins dilluns. Tu, la noia alta i prima, va resultar que eres polonesa. Aquell dia vam fer un cafè plegats, tu havies començat aquella mateixa setmana. Vas pensar 'quin tio més seriós, i a més em parlarà sempre en català, quin panorama!'

Han passat dos anys. Dos anys en els que t'he ensenyat tot el que sé i he vist com em superaves. Dos anys de confessions, d'entendre'ns sense parlar, de conèixer-nos més del que és comprensible. Dos anys de bromes compartides, de riures i de plors quan ha calgut, de confiança mútua, de suport. Dos anys de bona feina, d'entesa, de formar el millor equip que mai tindrà aquella empresa.

Els dos vam conservar la feina, però ara ens separen. Una altra decisió d'aquestes sense sentit, però ja n'hi ha hagut tantes... per sort no et ficaran a la boca del llop, vas canviar el plor per un somriure. Algunes maniobres poc ortodoxes et van portar amb un nou responsable que t'ensenyarà molt i amb qui estaràs bé. Sé que et deixem en bones mans. Tampoc aniràs gaire lluny, però no treballar colze a colze amb tu serà molt estrany. Les coses un dia s'acaben, oi? Potser millor anar-ho assumint.

NOTA: Abans de treure conclusions respecte el títol, llegiu el segon comentari que aclareix la situació.

36 comentaris:

  1. Tal i com estan les coses a la teva empresa, sembla un mal petit. Sap greu, però, quan un equip funciona trencar-lo d'aquesta manera. Ànims, a tu i a la teva companya.

    Acabo d'anar a buscar el títol del teu post al Google translate. No sé si ho he entès bé. Potser m'estic embolicant... però ara no sé si la meva resposta és la més adequada al teu post... XeXu! No sé si no he entès res o he entès massa. ja ens ho aclariràs, o no.

    ResponElimina
  2. Mireia, abans no es faci una bola d'això et contesto a tu i als possibles comentaristes, encara que segur que hi haurà malentesos. No hi ha res de romàntic en el post, simplement que em sap greu perdre una companya tan valuosa i estimada. Sí, estimada en el sentit de proximitat, però no en cap altre sentit. 'Kocham' és del verb estimar en polonès, que evidentment no sé conjugar. Ella ens ensenya coses, i diu kocham a la gent, igual que a tothom els diu 'lovi', de love en anglès. No se m'acudeix cap traducció que no soni malament, entre nosaltres (i amb els altres companys), ens diem que ens estimem, però evidentment és perquè estem molt a gust (és l'únic que val la pena d'aquesta puta empresa), però no hi ha cap altra explicació.

    ResponElimina
  3. Ho senc, XeXu. Aquestes coses, simplement són aixó. Ara toca refer-se, somriure i intentar continuar. Gràcies per l'aclariment que ens has deixat. Pensava que el títol era el seu nom, però gràcies per ensenyar-mos lingüística polaca!
    Salut.

    ResponElimina
  4. Gràcies per l'aclariment perquè m'has fet ballar el cap. La traducció que m'ha donat el google ha estat Amor i llavors ja no sabia com interpretar el post. Potser la traducció que s'entendria més seria "estimació" no sé si el Diec l'accepta

    ResponElimina
  5. Xexu, segur que ara se't farà més dur anar a treballar cada matí, però queda't amb el què val la pena. Tens una meravellosa amistat amb una altra persona i la podeu seguir cultivant fora dels àmbits laborals. No és fàcil guanyar amics d'aquesta mena (i menys en l'àmbit laboral), així que, et pots sentir afortunat! (potser ara penses que sóc un beneit, però amb una temporadeta segur que aniràs mudant aquesta tristesa)

    ResponElimina
  6. oh! jo que ja m'havia fet tota una història romàntica, abans fins i tot de buscar què vol dir Kocham, que s'assembla a ShuKrän, bé per mi s'assemblen i ja està. I llegeixo el segons comentari i resulta que 'només' parles d'amor sense romanticisme... bah! quina manera de fer-nos fer volar coloms, home, ja està bé.
    Sento enveja, ja sabem tots que l'enveja é cosa dolenta, però sinó no sé com dir-ne. No tinc companys de feina, és una de les coses que més enyoro en la feina que tinc ara.
    L'amor té tantes cares i formes i intensitats!
    Shukrän! (Gràcies!)

    ResponElimina
  7. (d'això Xexu... de la primera part del meu comentari cal que et digui que és ironia pura? no, no? és que a vegades... i a més avui porto un dia estranyot)

    ResponElimina
  8. ostres, quina putada! (ho sento, estic malparlada, deu ser efecte dels medicaments). Però ànims per davant de tot. Potser ara no treballareu colze amb colze però segur que la vostra amistat no es veurà defallida. I si a més, el seu nou entorn tb és positiu, doncs endavant. Una companya molts cops em deia que tot canvi, per molt que ens semblés un desastre, sempre era per a millorar.

    ResponElimina
  9. Les persones del nostre entorn amb les que ens sentim a gust formen part de nosaltres mateixos... és trist que ara facin aquesta reestructuració d'equips o el que sigui que estan fent perquè segur que la trobaràs a faltar molt...
    Però bé... sou amics... AMICS!! Quina paraula tan maca... i això ho podeu seguir essent, sempre! :-))

    O sigui que... a seguir fent cafès plegats, encara que no pugui ser tan sovint!! A buscar alguna estona per quedar i seguir xerrant!!
    S'ha acabat treballar junts... però no s'ha acabat l'amistat :-))

    ResponElimina
  10. L'amistat o companyonia entre companys de feina és una troballa i quan això per causes alienes a la nostra voluntat desapareix...o almenys deixem de compartir aquest dia a dia és dur, un apunt molt emotiu i tendre ...

    ResponElimina
  11. Es troben molt a faltar la gent que ha estat al teu costat i de sobte estan a un altre lloc, saps que hi son, però no tenir-los al costat fot molt.
    La gent veu amor a tot arreu, de fet ho és, encara que no de parella. Hi han coses que a casa no és comenten i en canvi si que es parlen a la feina, mons diferents.

    ResponElimina
  12. Canvis, sempre canvis... si que és veritat que els hem d'anar assumint, no en queda una altre. Passem un munt d'hores a la feina i és bonic quan entre els companys hi ha aquest sentiment d'amistat. Em sap greu Xexu, petonets!

    ResponElimina
  13. L'estimació, l'amor (en els seus sentits més o menys amplis) i l'ànima, crec que són les úniques coses que no moren mai. Endavant!!

    ResponElimina
  14. Val, sí, d'acord... no treballareu colze a colze, però... i?? Teniu dos anys de feina en equip que han anat prou bé per dedicar-li a la Srta. Kocham un post tan xulo com aquest! Pos... que te quiten lo bailao, no??

    ResponElimina
  15. li agradarà(agradaria) llegir-ho..
    i sou amics..
    els sentiments tenen això.. fan gaudir i patir alhora.

    ResponElimina
  16. T'entenc perfectament. Amb les hores que passem a la feina quan conectes amb algu s'agraeix de debó. De fet els companys de feina son l'altra l'altra familia!!

    ResponElimina
  17. Em sembla que sempre em costarà posar-me en el cap d'un d'aquests responsables de personal que es dediquen a desfer els antics equips i a fer-ne de nous pel simple fet de millorar...no sé que volen millorar.Suposo que us ho deuen fer per la crisi,no? ja sé que és dur, però mira-t'ho pel costat positiu...almenys heu pogut conservar la feina els dos.Molta sort.

    ResponElimina
  18. Trobar persones amb qui et trobis bé en el lloc de treball no és fàcil. I és molt important, perquè hi passem una part important del dia. Per tant, és lògic que us sentiu com tristos si a ella la canvien de lloc. Amb tot, encara sort que encara continua a l'empresa.
    Sort de l'aclariment que has fet amb el títol. Ja coneixem una paraula en polonès!

    ResponElimina
  19. Jo també he tingut la sort de conèixer a la feina amics i amigues que m`han marcat profundament. Gent que han fet que les hores llargues estornin curtes i amb qui compartia totes les alegries i penes.
    Ànims Xexu, almenys us contiunareu veient a estonetes i segur que reforçarà mes la vostra amistat.

    ResponElimina
  20. Una carta "d'amor" (en el sentit que tu li dones)molt maca. Espero que li vagin bé les coses.

    ResponElimina
  21. Sap greu perdre a la gent amb qui s'hi treballa bé i amb qui has generat uns bons lligams. Ara, si se'n va per estar tan bé -o fins i tot millor- et pots treure una bona part del pes de sobre.

    P.S. I podreu seguir veient-vos, no?

    *Sànset*

    ResponElimina
  22. Ostres, Xexu... Des de la distancia... em sap greu!! a veure que et deparara aquest canvi.

    (ho sento, no se com posar els accents...)

    ResponElimina
  23. Jo he tingut una relació d'aquestes on el verb "estimar" pot tenir moltes vessants, i no era pas la romàntica. I no ha acabat bé, perquè no tothom ho pot entendre, que es pugui estimar de moltes maneres...

    Esperem que un cafè de tant en tant us pugui servir per refugiar-vos d'aquesta mena de mal rotllo que vola pel laboratori...

    ResponElimina
  24. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Espero que ningú hagi vist res més del que hi ha escrit aquest cop, per això he fet l’aclariment. Tot i així, el sentiment és fort encara que no sigui romàntic, i trobaré a faltar treballar amb ella de costat. Ens entenem molt bé, i no només en la feina. La confiança i la complicitat també són grans..

    Mireia, de vegades quan escrivim tenim les coses tan clares al cap que no pensem ni per un moment que es puguin malinterpretar. Però és clar, és lògic que la gent ho llegeixi amb altres ulls, a mi també em passa. Així que ha anat bé que expressessis els teus dubtes (que per cert, molt valenta de fer-ho, i de la manera que ho has fet, trobo), així he pogut posar un aclariment. És cert que de vegades és més important el que callem que el que diem, però aquest cop no ho era, les coses són tal i com les he escrit. Mira, m’ha agradat el teu comentari, i així t’ho dic.
    Estimació és correcte, i això és cert, en el temps que portem junts ens hem agafat molta estimació i donat molt suport.

    Olguen, si sabessis quines coses de gramàtica polonesa m’ensenya aquesta noia… millor no explicar-ho. No és el seu nom, però a saber si al seu país hi ha gent que es diu així, ves a saber. Espero que no la perdré de vista i encara viurem unes quantes coses plegats.

    Missis, de beneït res, sé que tens raó. No perdrem el contacte amb aquesta noia, només és que no treballarem junts. Se suposa que ella haurà de fer coses on som nosaltres, però ja no treballarà amb mi sinó que farà servir els nostres espais. I encara que sembli una ximpleria, no és el mateix. He de reconèixer que he tingut molta sort amb les companyes que m’han tocat en aquesta empresa, és per això que em sap greu que el grup de treball es trenqui, però que seguim comunicats sempre depèn només de nosaltres.

    Elur, aquest cop t’he entès a la primera, hehehe. Ja sé com penses, i notava el to sarcàstic tot i estar escrit. Realment la relació que s’ha establert entre els dos, tot i no ser romàntica, és profunda i ens uneix molta amistat, ella també està molt contenta d’haver-nos conegut, l’hauries d’haver vist plorar desconsoladament quan li van dir que ja no estaria amb nosaltres. Això diu molt.
    Però hi ha companys de treball, i companys de treball. Jo he tingut molta sort, però depenent de qui et toqui, més val estar sol, la veritat. No sempre tindré aquesta sort, en un futur ja veurem què passa, però serà com sortir d’una relació, en comparació a les que tinc ara, cap equip no em semblarà prou bo.

    rits, se’n va amb un xaval que ens cau molt bé i que personalment penso que és bon científic i treballador. Amb això surt guanyant, fins ara em tenia a mi, hehehe. I per sobre tenen algú que té millor pinta que la que tenim ara, així que sé que està en bones mans. Ara, que tinguis bons caps no vol dir que estableixis amb ells una relació com la nostra, i pensar que no treballarem junts ens entristeix. Si no li agrada el que fa diu que demanarà tornar, però tal i com estan les coses dubto que sigui possible en una bona temporada, o si l’empresa durarà prou per fer-ho.

    Assumpta, la relació que s’ha establert ja no ha de canviar. Durant aquest temps m’he recolzat molt en ella i ella en mi, ara veurem com va, però això ho seguirem tenint. De moment lluitarem perquè no se l’emportin del despatx, que no sabem si ho aconseguirem. Si continua allà, potser no canviarà tant la cosa, només que quan ens posem a treballar o a organitzar la feina ella no estarà en el programa i el repartiment serà diferent que fins ara. Una llàstima perquè funcionàvem molt bé, i no sempre et pots entendre tan bé amb tothom. De vegades ens hem meravellat com, estant d’esquenes, només dient el nom de l’altre amb cert to, ja sabem el què vol qui el pronuncia. És com màgia.

    Elvira, trobo que no és fàcil d’aconseguir, mai abans m’havia sentit tan bé amb els companys, i ara que ho tinc sap greu que es perdi. Però rere els companys de feina, i ha les persones, i aquestes no cal perdre-les.

    ResponElimina
  25. Garbí24, generalment sóc reservat amb les meves coses, me les guardo pels amics o a qui ho vulgui explicar. A la feina hi vaig a treballar, o almenys això pensava. Però mai no ens hem de tancar a noves coneixences, i la veritat és que he trobat gent molt maca digna de confiança. Amb aquesta noia ha estat una evolució ràpida i hem arribat a tenir molta estimació, hem creat una amistat. Això no s’ha de perdre, però no treballar amb ella a partir d’ara sap greu, és clar.

    Anna, passar moltes hores a la feina no sempre t’apropa més als companys, però en el meu cas ha estat així. Jo sóc molt selectiu amb els amics, el llistó està molt alt, però aquesta noia ha sabut guanyar-se’m mica en mica.

    Josep Lluís, si ens posem a parlar de l’ànima no acabarem, eh? Espero que aquesta estimació no acabi, quan es troben persones que valen la pena, s’han de poder conservar.

    Ferran, saps que passa? Que a mi m’agradaria seguir ‘bailando’! Sí, ja sé que la feina no ho és tot, que a banda d’això ens hem de quedar amb el que hem viscut i el que podem viure, però quan trobes algú amb qui t’hi entens tant laboralment, és una llàstima perdre-ho.

    Lolita, saps una cosa, li he deixat llegir, i efectivament, li ha agradat. Ha plorat molt, diu. M’hauré de fer mirar aquesta capacitat que tinc de fer plorar la gent…

    Laura, jo no diria tant com que són una altra família, com a norma general, però amb aquests companys sí que ho penso. No m’hi havia trobat mai, però ara sempre fem la broma que som un matrimoni amb dues filles. La noia de la que parlo és una de les filles, la més despendolada!

    Maria, després dels acomiadament de la setmana passada han fet una mica de reestructuració, han volgut reforçar algunes àrees, i per això hi ha hagut canvis entre els que ens quedem. Encara podrem mantenir el contacte i treballarem a prop, que no junts. Evidentment, això és millor que algun dels dos estigués fora, és clar.

    Albert BiR, a part d’aquesta paraula, només m’ha ensenyant coses marranes. Jo miro d’ensenyar-li català, però no està massa per la labor. Suposo que ens entenem perquè som ‘polacos’ els dos… A banda d’això, ha estat una sort conèixer-la i treballar amb ella. Espero que no vagi massa lluny.

    Eva, trobar això a la feina és un goig, perquè no sempre passa, massa sovint passa justament el contrari. Així que cal aprofitar-ho. Segur que nosaltres trobarem la manera de fer-ho, encara que sigui a dosis més petites.

    SM, si mai necessites una tècnic (tot i que és llicenciada) de qualitat, demana’m referències. Està una mica boja, això sí, però la feina amb ella és molt més divertida. Qui sap, potser no veuria amb mals ulls tornar a Anglaterra, que és d’on venia…

    Sànset, se’n va amb bona gent i a treballar en coses interessants. Estic segur que si hi ha una altra purga com la de principi de mes, ella es salvarà i nosaltres caurem. Estarà bé perquè a més és força adaptable, però els lligams que s’havien establert amb els de l’equip seran difícils de repetir. Però sí, per sort, ens seguirem veient, i diguin el que diguin de dalt, ella seguirà sent un dels nostres.

    Txari, de moment haver de reorganitzar la feina, i si en seguim tenint com fins ara, moltes hores de pencar.

    Laia, potser la relació de la que parles tu jo me l’hauria de posar a altres bandes, no amb aquesta noia. Bé, hi haurà qui pugui pensar coses rares, tot i que no encaixem gens ni mica, però no van per aquí els trets. El que puguin pensar m’és igual perquè el que importa no té res de romàntic i sí molt d’amistat. I a sobre, una bona entesa laboral que ens porta a col•laborar constantment i fer-nos sempre part de la feina de l’altre, o a repartir-nos-ho de la manera que deslliurem l’altre de les tasques que menys li agraden i que a nosaltres ens és igual fer. Tot això és difícil de trobar i segur que hi haurà més coses a part de cafès.

    ResponElimina
  26. Sarcasme no Xexu, era ironia, el sarcasme el deixo per qui no m'acaba de fer el pes o per qui em fa enfadar i tu ni una cosa ni l'altra, que jo a tu t'estimo molt i si no ho sabies doncs ara ja no ho podràs dir, apa.
    He tingut bons i mals companys de feina, és pitjor estar sol, sobretot quan t'acompanyen 3 jèfes. A més, qui t'ho diu que jo seria una bona companya? a vegades puc ser terrible, ja ho saps ;-)

    ResponElimina
  27. (mode optimista activat) Ho entenc, ho entenc... "perdre" alguna cosa que ens ha arribat endins fa peneta, és veritat. Però ei, podrieu no haver coincidit mai i això que us haurieu perdut! (mode optimista desactivat)

    ResponElimina
  28. És emprenyador que separin bons equips de treball, però és clar, si ella t'ha superat és normal que la independitzin per donar-li més ales i perquè tu enn formis algú altre que, un dia, et pugui superar també. Això només ho aconsegueixen els bons mestres! I sí, podem arribar a estimar companys de feina només com a companys, algú amb qui estem bé i que es converteixen amb bons amics.

    ResponElimina
  29. Bon escrit. Aquestes situacions són dures d'assumir, però sempre s'acaben fent noves amistats.
    Per cert, si és polonesa i li parlaves en català, t'havia d'entendre, no? Bé, o això hagués pensat un espanyol.
    Adéu!

    ResponElimina
  30. Apart de tot el que han dit, hi ha decissions d'empresa que no s'entenen i moltes d'aquestes no s'entenen perquè intentem entendre-les des d'un punt de vista racional i les empreses sovint es porten amb els bodells, molt poques vegades amb el cor i quasi mai amb el cap.

    ResponElimina
  31. Trobar a dins de l'empresa una persona confident, amb la que et sentis bé i que puguis treballar a gust, costa. A la feina passem moltes hores del nostre dia i s'agraeix estar acompanyat de companys o amics que hi pots confiar. Treballar a gust no es paga amb diners.

    ResponElimina
  32. Elur, sarcasme, ironia, què hi fa? Ja ens hem entès. Per mi són una mateixa cosa potser hauria d’anar a buscar els significat exacte de les dues.
    Jo també he tingut companys dolents, de fet en tinc, però per sort no són directes. És clar, potser estar sol és pitjor, però m’entren ganes de matar, de vegades. No sé com series tu, però amb la mala llet que gasto jo, si tingués un company pesat, incompetent o malparit, li cantaria les quaranta sovint. Ho he fet en el passat, ho faig quan toca, i em queden moltes bronques que fotre encara.

    Ferran, no pots penedir-te d’una cosa que no has fet, igual que no pots trobar a faltar alguna cosa que no has tingut. Bé sí, però no ens posarem filosòfics ara. Si no ens haguéssim conegut, aquest post no existiria o aniria per una altra persona. Si no ens haguéssim conegut les coses serien molt diferents pels dos, i tampoc no trobaríem a faltar la relació establerta perquè no existiria. N’hem gaudit i en seguirem gaudint el que puguem. Això és l’únic que sé.

    Deric, la separació no és perquè ella tingui noves expectatives o perquè jo formi a algú altre. No sé si vas llegir un post de fa uns dies en que deia que havien fet fora força gent de l’empresa. Aquest canvi és per reestructuració del personal. Per sort els dos hem conservat la feina, però se l’emporten a un lloc que cal reforçar, creiem perquè ja havia treballat per ells i n’estan contents. Ella és bona i ho farà bé, però potser a més ha trobat un ambient de treball que l’afavoreix, igual que jo. Vaja, l’hem creat aquest ambient. Sempre ens hem ajudat, ens ho hem passat bé treballant, i ella sap que pot comptar amb mi per protegir-la del que ve de dalt, això m’ho torna amb bona feina i assumint moltes tasques. Tot ha anat molt bé entre nosaltres i les altres dues del grup, però ella i jo fèiem el nostre propi equip, i l’amistat que ens ha unit ha estat forta, segurament la més forta que hagi trobat en un lloc de feina.

    Albert, estaria bé si portessin a algú altre a ocupar el seu lloc, però en principi quedarà buit, així que de noves coneixences res. Tot i així, espero que no la perdrem completament, com que haurà de venir a fer coses al nostre lloc físic de treball, encara interactuarem una mica, encara que no sigui conjuntament.
    Jo miro de parlar-li en català, però no hi ha manera. Bé, entén més del que diu, o del que se n’adona, però posar-hi una mica més d’interès no li aniria malament. Els dos ‘polacos’, però no iguals. Jo tampoc l’entenc a ella quan parla polonès!

    Josep B, m’ho has posat molt fàcil per respondre’t aquest cop, a la meva empresa les decisions sembla que es prenen amb el cul!

    _MeiA_, sempre diem que és el que ens agrada de la nostra feina, els companys que tenim, perquè després de tantes ximpleries com hem hagut de suportar, em sembla que ja hauríem fotut el camp si no fos perquè estem a gust entre nosaltres, i anar a la feina cada matí no costa perquè saps qui et trobaràs.

    ResponElimina
  33. Duc relativament poc de temps en el món laboral i la veritat és que se'm fa imprescindible sentir eixa confiança amb els companys. Obviament no amb tots...perquè n'hi ha gent pel món que deixa-la anar, però ja que passe més temps currant que a casa que menys que sentir estima per la gent que t'envolta. És genial quan de companys és passa a ser amics :)

    ResponElimina
  34. Quan et trobes bé a la feina amb algú es gaudeix del dia a dia més que si es treballa sol o amb algú avorrit. Fa pena i una mica de ràbia també. Una abraçada!

    ResponElimina
  35. vivim èpoques de canvis, això està clar. I de vegades costa fer-se a la idea sobretot quan ens toquen la gent que ens estimem d'una manera o una altra. Espere que la teua companya tindrà molta sort i aprendrà moltes coses allà on estarà. I que sempre pugueu quedar per posar-vos al dia prenent un cafè!

    ResponElimina
  36. Jo crec que sempre i és aquell company de feina que és més que un simple company. A vegades comparteixes més estona amb ell que amb la parella o els amics. I clar, s'ha d'acabar notant d'alguna manera.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.